dissabte, 30 de maig de 2009

PROBLEMES TÈCNICS

Encara no domino els intringulis tècnics del blog, i hi ha moltes coses que se m'escapen (per cert, és blog o bloc?). Una d'elles és com respondre als comentaris que deixa la gent. Només dir que si no contesto no és per desídia, sinó perquè sóc intel·lectualment limitat en el camp informàtic, i trigo a aprendre les coses. Éa a dir: no sé fer-ho, però aviat n'aprendré. De moment dir a en Xevi que no pateixi, que el bar el Símbol i els seus parroquians poden devaluar el preu del pis (de fet, una coneguda que venia pisos abans del crack em va dir que mai ensenyava els del Carrer del Carme a partir de les sis de la tarda, l'hora que surten els yonquis), però no molesten gaire. A l'Eudald dir-li que estaré encantat d'anar a fer una i mil birres al Símbol, o al Bar Onyar, molt més llegendari. Ja us en parlaré algun dia.

divendres, 29 de maig de 2009

AQUÍ NO TENIM MARICONADES ( i II)

És difícil saber qui són els propietaris perquè mai he vist un local amb tanta gent rondant darrera la barra. Sobretot sudamericans i sudamericanes. Si la caixa els quadra amb tant personal remenant-la és un miracle. Fa poc em van dir que l'amo ultimate era un paio a qui ja tenia vist del barri: cinquanta llargs, ulleres quiques, cabell molt curt que a vegades es tenyeix de vermell (!?) i físic ben estrany, com si estigués fet amb retalls de moltes persones.

Vaig anar-hi el diumenge passat, al cap de tants anys. Havia fet exercici i necessitava rehidratar-me, i vaig pensar que la cervesa seria la millor forma de fer-ho. A casa no en tenia, de manera que vaig optar per baixar al bareto de baix. El Símbol és un tuguri dels llargs i estrets, i em vaig asseure a la barra. Al meu costat hi havia un culturista borratxo que s'adormia sobre el diari: la cosa prometia. Voleiant darrera la barra, una sudamericana rodona i escotadíssima. Del tipus d'escot que et fa sentir violent. Al fons del local, l'aire inundat de fum i greixos, hi havia el propietari, ballant amb un colombiana tan borratxa que de tant en tant havia de deturar-se per escopir al terra. Pels altaveus sonava en Ricardo Arjona. Dos fluorescents, un de blau i un de blanc, recorren tot el bar i li donen un aire de bordell. Un paio amb gorra mirava amenaçadorament a tot bitxo i un sudamercià amb samarreta dels Chicago Bulls que havia buidat, tot solet, mitja dotzena de Heinekens. Per accentuar la sensació onírica de tot plegat, a fora hi feia un sol de justícia. Vaig acabar-me l'ampolla i de seguida vaig tornar a casa: els ànims semblaven caldejats, i no seria la primera vegada que hi havia baralles en aquell local. Una vegada quasi em fan caure quan van treure a un paio a empentes.

Abans he explicat que la primera vegada que vaig entrar al Símbol va ser un dissabte d'estiu amb els amics. Anàvem molt beguts perque un de la colla, que vivia a Anglaterra, havia baixat a veure'ns. Per celebrar-ho havíem passat tota la nit bevent. Vam anar a parar al Símbol quan el sol ja havia sortit i la gent normal ja passejava pel carrer. Un dels meus amics va demanar una beguda fluixa per fer baixar tot l'alcohol. Va demanar una Coronita. L'amo d'aleshores se'l va mirar amb menyspreu, com qui diu una barbaritat. Torçant la boca va dir:

- Xaval, aquí no tenim mariconades.

dijous, 28 de maig de 2009

AQUÍ NO TENIM MARICONADES (I)

De tant en tant als pijipis, als intel·lectuals i als estudiants fills de papà els agrada agafar un barri i fer-se'l seu. Agafar un barri decadent, obrer, i rentar-li la cara. Viure en estudis i lofts, obrir restaurants ètnics i baretos amb menjar macrobiòtic. Botigues de body art, de discs de vinil i de rotllo vintage. Tots els qui hagueu estat al Soho de Londres, al Temple Bar de Dublin o al barri de Leith, a Edimburg (on, per cert, transcorre la pel·lícula Trainspotting) sabreu del que parlo. No estic segur de si Gràcia, a Barcelona, entra en aquest grup, però ja us en feu una idea. Tot això està molt bé. Però dubto que cap d'aquests modernillos hagi posat un peu al Bar el Símbol. Tot té un límit, i no totes les coses cutres són cool.

Donant la benvinguda al visitant, al principi del Carrer del Carme de Girona, és un dels locals que més mala fama acumula. La primera vegada que hi vaig entrar va ser un matí de juliol. Érem molt jovenents i anàvem molt borratxos. Allà vàrem aprendre que existeixen els Sol i Sombra i les Barrechas. Que hi ha gent que es beu un anís a cremadent abans de ser capaç d'articular "bon dia". Aquell matí vam conèixer a un pare de vint anys, encara més begut que nosaltres, que anava a tatuar-se el nom del seu fill a la cama. I a un vell que cridava que ningú l'estimava, i que per això havia d'anar pels bars. Des d'aquell dia vaig passar un temps sense anar-hi. Durant aquest període va canviar d'amos i el va llogar una família gitana. Era una bona cosa pels ionquis: d'aquesta manera s'estalviaven d'anar fins a la Font de la Pòlvora: a Girona mateix tenien tema. Per sort va durar poc. Gràcies a Déu, perquè els veïs no ens atravíem ni caminar-hi pel davant, i més d'una vegada els drogates havien fet servir el portal de casa com a dormitori o latrina. Després d'uns quants mesos com a bar de moteros fallit, van arribar els qui el regenten avui dia.

dilluns, 25 de maig de 2009

GIRONA SE'M FA PETITA

Em fa molta ràbia quan la gent m'ho diu. Aquestes persones, ho sé del cert, mai han sopat al Yummy ni han tastat els còctels del Saratoga. No han fet un cafè un dissabte al matí a les butaques de la Llibreteria ni han acabat la nit esmorzant a Can Nacho o a can Salam. Segurament que els que diuen això no han anat mai una nit de Reis a l'Azimut, ni coneixen els racons del Barri Vell. Dubto que hagin corregut tots els bars de la ciutat, des de Pedret fins al final d'Emili Grahit, ni que hagin rebentat cada nit de Fires. Els més culturetes podrien tirar de Trufaus i Sunsets, a banda dels museus de la ciutat. No crec que aquesta gent a qui Girona se li fa tan petita hagi vist totes les obres del Temporada Alta ni conegui pam a pam els patis del Call, ni sàpiga que existeix una capella freak on s'apareix la Verge el primer dijous de cada mes. Tampoc hauran fet footing per la Devesa, el nostre Central Park particular, ni una caminada per l'Anella Verda, amb final sorpresa a la Font del Pòlvora. Encara que tinguin inquietuds radicals no crec que hagin pres cerveses amb els Maulets o amb els rastafaris de la Màquia, ni amb els pijipis de la Terra. Certament que no hi ha les botigues del Passeig de Gràcia, però si tenen ganes de gastar-se quatre-cents euros amb una jaqueta també trobaren dotzenes de botigues encantats d'atendre'ls.

Em fa molta ràbia quan la gent m'ho diu. Aquestes persones, ho sé del cert, alaben Barcelona i a l'hora de la veritat es queden sempre al mateix bar, al mateix barri, agafen la mateixa línia de metro i van al cinema de tota la vida. Que no els agradi Girona és una opció ben legítima (jo, si pogués, viuria a Madrid), però és pedant dir que se't fa petita, com si parléssim de Sant Andreu de Salou o de Franciac. I és ben obvi que són diferents com un ou i una castanya: sempre s'ha dit que Barcelona imita a Madrid, i Girona, al seu torn, es creu un barri de Barcelona. Dir això per no voler ser provincians els ho fa semblar encara més, perquè no hi ha res més pretenciós que aquesta mena de perdonavidisme urbanita. Que tastin un còctel del Saratoga i vagin a fer una foundée a ca la Maria i que ho tornin a dir

dissabte, 23 de maig de 2009

QUÈ CONY HI PINTA, EL PATRIARCAT?

Els d’Iniciativa han penjat cartells al meu carrer. Ja és mala sort: el primer que veig quan em llevo i obro la finestra és el somriure del seu candidat. Després arribo a la feina i la gent em pregunta perquè estic de tan mal humor. Hi posa “Crisis de dretes, solucions d’esquerres”. La crisi, una cosa dolenta a tots nivells, és producte de la dreta. Amb ells al poder no hauria ni començat. Exactament el que va dir fa poc l’Aznar. Maniqueisme en estat pur. Ni tan sols a Bola de Drac eren tan exagerats: i si no, penseu en la quantitat de personatges que no eren bons del tot ni dolents del tot. Penseu amb en Vegeta. O amb en Darth Vader, a Star Wars, que passa de ser molt bo a ser una mica cabron, per tornar-se cabron del tot i a redimir-se al darrer moment salvant al seu fill Luke dels atacs de Palpatine. Si algú escrigués un llibre o un guió amb uns termes tan absoluts ningú li voldria publicar, ni en farien cap pel•lícula. Els mateixos ideòlegs d’Iniciativa s’avorririen, amb un malvat tan malvat i amb un bo tan bo. Ells, que són els primers a dir que s’han de buscar les causes del mal, són els que fan aquestes distincions tan radicals. Si no ets d’esquerres, ets de dretes. El gris a prendre pel sac. Perquè implícitament circula la idea que les dretes són dolentes i les esquerres, bones. El PSC s’ha encarregat de recordar-nos-ho amb el seu vídeo electoral, etiquetant a totes les dretes d’extremistes i radicals. Però a aquest joc podríem jugar-hi tots: mesures d’esquerres per superar la crisi, diuen. Si ets malpensat de seguida rumïes quines deuen ser, aquestes mesures: les mateixes que van prendre a la URSS? A Xina? A Cuba? El que va fer Pol Pot? El comunisme que ha dut a la misèria als països de l’Est?

A sota de casa hi tinc els Maulets. Un dia us en parlaré amb calma. La qüestió és que han penjat cartells on diuen que no pensen pagar les nostres crisis, i que cal fotre canya al patriarcat. No deixen res per verd, els Maulets. Pel que sembla, la culpa de tot sempre és dels altres. L’Antropologia estudia aquest concepte, i és fascinant veure com es pot fer servir tant amb la manera de pensar d’una tribu amazònica com amb els Maulets i els d’Iniciativa. En fi, ja ho veieu: que els veïns del carrer del Carme estem ben desconcertats: no sabem si la crisis és dels de dretes, nostra o del patriarcat, siguin qui siguin aquests del patriarcat. Perquè si ho penses fredament, què cony hi pinten, aquí?
I després es queixaran si no anem a votar.

divendres, 22 de maig de 2009

EL COMBAT DE BOXA

Avui he anat a entrenar al gimnàs i boxejant amb un tipus que es fa dir Pitbull m’he endut un cop de puny més fort del compte. Literalment, he vist les estrelles. M’ha sortit un morat i, al mateix temps, se m’ha activat un pensament recorrent que feia temps que no em molestava: i si els cops que rebo boxejant em maten les neurones? M’he passat tota l’estona, des de la dutxa fins que he arribat a casa, fent-me preguntes acadèmiques i responent-me-les, a veure quantes coses he oblidat per culpa del ganxo de dretes. Per exemple, quin és el nom de l’emperador que va unificar a la Xina després del període dels Regnes Combatents. He recordat el nom però no he sabut el segle. M’he espantat: sí que m’estic tornant tonto. O potser m’exigeixo massa a mi mateix. Decideixo tornar-ho a provar i penso en quin any va començar la primera croada a Terra Santa. Una pregunta fàcil, perquè és un tema que havia treballat molt quan feia Humanitats, però tampoc me’n recordo. Intento calmar-me i m’adono que abans del cop tampoc el sabia: sempre m’he queixat de la meva mala memòria per les dates. O potser sí i ara em sembla que no, perquè m’he oblidat que en realitat sí que el sabia. M’assec davant l’ordinador i escric aquestes línies. Com a mínim no he perdut capacitat motriu. Em proposo llegir més per poder recuperar els coneixements que vaig oblidant per culpa dels cops. Potser amb les idees em passa igual que amb el cabell, que les vaig perdent. Tinc mal de cap i em prenc un Paracetamol. No em passa i me’n vaig al llit. Hi penso fredament i abans d’adormir-me m’adono que sí. Que potser sí que sóc una mica imbècil. Ara el que falta saber és si ho era abans de rebre tants cops.

dijous, 21 de maig de 2009

PER QUÈ UN BLOG?

El primer record que tinc d'escriure és de fa deu anys. Era a Irlanda, dalt d'un autobús. M'havia perdut i no sabia tornar a casa. Finalment vaig comprendre que anava en un bus d'una altra línia. Emprenyat, vaig agafar la llibreta que duia per apuntar adreces i telèfons de bars on pensava anar a treballar de cambrer i vaig començar a escriure paraulotes. A cagar-me en la mestressa de la casa, una vella que per veure-la somriure havies d'agafar una foto seva i donar-li la volta. A maleir la meva idea de passar uns quants mesos a l'illa. A dir-me que era un idiota perdut. Al final l'aventura a Irlanda va acabar bé: vaig saber tornar, no vaig treballar enlloc, em vaig gastar els pocs estalvis que tenia i vaig acabar dominant les línies de bus de Dublín i els pubs de la ciutat. Era l'època daurada d'en Ricky Martin i d'en Chayanne, i els llatins estàvem de moda. Ens deixaven entrar a totes les discoteques mentre els irlandesos feien cues llarguíssimes, pensant-se que els hi organitzaríem un bailoteo i revolucionaríem a les noies. En realitat ens quedàvem en un racó de barra i l'única cosa que revolucionàvem era el nostre fetge. Les dublineses, en veure que no ballàvem, de seguida perdien l'interès.

Suposo que tot va començar en aquell autobús. Mentre era a Irlanda vaig començar a escriure regularment, sense cap intenció concreta. Simplement anava a un bar i escrivia. Recordo amb afecte el Black Widow: un pub que feia olor a resclosit i a cervesa agra, amb llar de foc i borratxos que no et deixaven marxar fins que no anaves borratxo tu també. Conservo textos d'aquella època que, al rellegir-los, em fan posar vermell: que pretenció que podia arribar a ser! Vaig parar d'escriure un parell d'anys i quan vaig tornar-hi vaig començar a enviar contes curts a certàmens literaris. Alguns em van anar molt bé, d'altres no tant. Ja se sap. Sigui com sigui, he anat fent fins avui. Tinc més d'una dotzena de relats curts publicats a diferents bandes, així que no em puc queixar.

I arribem al Facebook i al blog. Sempre havia pensat que era un tema difícil, tècnicament molt complexe. Fent un cop d'ull m'adono que un mico sabria fer-lo anar. De manera que m'hi poso, sense una idea massa clara del que hi escriuré.

Espero que tots plegats en traiem alguna cosa de profit. A tothom, gràcies per perdre una estona del vostre temps llegint-me. Per mi és molt important.

De veritat.