divendres, 29 d’abril de 2011

EL BAR PALAU

(Dedicat al meu amic Carlos)
Acabo d'entrenar i m'adono que plou tant que serà impossible arribar al cotxe sense mullar-me, de manera que, per fer temps, entro al bar que hi ha davant del gimnàs. El bar Palau. El primer que em sobta és la decoració nadalenca que penja del sostre, malgrat que tenim la primavera ben entrada. Una vegada superat el primer shock m'he d'enfrontar al segon: cambreres sudamericanes amb un pitram enorme, descomunal, i vestides com si treballesin en una whiskeria. I, per la manera com es relacionen amb els clients (una d'elles seu a la falda d'un home amb pinta de professor universitari), algunes sembla que hi treballin.
- ¿Qué quiere usted, papito? - m'aborda una.
Demano un quinto i me'l serveix, juntament amb un xupito de White Label que primer em penso que és per a mi, però que ella despatxa d'un sol glop. Deixa el gotet sobre la barra i sospira, satisfeta com un nàufrag que fa un xarrup d'aigua dolça.
Una nena de dos o tres anys, a qui elles anomenen Bebé, es passeja entre els tamborets. Un caravermell li diu alguna cosa però va tan borratxo que ningú - i molt menys la Bebé- no l'entén. Davant seu hi ha un plat de pernil que encara no ha tastat. Una mica més enllà, una taula d'avis carajilleros que juguen al canari o a la butifarra, cridant i parlant amb un català  sorprenentment tancat per ser Girona ciutat.
Agafo l'únic diari que hi ha (el Mundo) i descobreixo un article sobre Wittgenstein, l'únic filòsof sobre el qual mai he entès ni un borrall. Mentre llegeixo sento retalls de conversa: l'home amb pinta de professor universitari està trist i les cambreres l'intenten animar. Música salsa a tot drap, un avi insultant a un altre i la Bebé, que quasi tira a terra el portàtil d'una de les cambreres. M'acabo el quinto -directament des de l'ampolla, esclar-  i m'adono que ha parat de ploure. Surto del local i, una mica trist, penso que mai de la vida aconseguiré entendre el pensament de Wittgenstein.

dijous, 28 d’abril de 2011

TERROR ESCÈNIC : EL COMBAT QUE HAURIA POGUT PERDRE

El tio que tenia al davant duia una dessuadora macarra, pantalons llargs de Full Contact i tota la parafarnalia que es fa servir per lluitar: guants, protectors bucals i tibials. Era el primer cop que el veia. Vam pujar al ring i, abans de tirar el primer cop, vaig fer-li un escàner ràpid: un pam més baix que jo però aproximadament el mateix pes. Majoritàriament múscul. Cap rapat i algunes cicatrius a la cara i al crani. Li faltava una dent frontal. Feia por, però n'he vist de pitjors i la meva alçada superior era una avantatge.
Vam intercanviar els primers cops i de seguida vaig veure que el paio encara era més dolent que jo. M'agraden els combats tècnics i poc violents, de manera que em vaig limitar a marcar-li uns quants cops sense pressionar-lo gens. Ell s'anava posant nerviós i cada vegada ho feia pitjor. Al final del combat fins i tot vaig deixar d'atacar per no humiliar-lo més.
Va acabar l'entrenament i  vam anar cap al vestidor. El paio, capcot, es va treure la dessuadora i vaig veure que al pectoral esquerre s'hi havia tatuat una creu gamada enorme, com l'Edward Norton a American Story X. A l'altre pectoral, un aguilot franquista. Els braços coberts de tatuatges de víkings barbuts i malcarats, creus celtes, teranyines i números 88 (que en l'argot neonazi vol dir Hail Hitler, per ser la "h" la vuitena lletra de l'abecedari).
Com se sol dir, els collons em van pujar per corbata. Aleshores vaig comprendre que aquell paio no duia el cabell rapat al zero per comoditat, sinó perquè era un d'aquells skins que, en veure'ls, se't glaça la sang. En una baralla de carrer aquell tio m'hauria destrossat amb facilitat. Havia guanyat jo perquè entre les dotze cordes i amb els guants i els protectors ell estava fora del seu element. Espantat, vaig iniciar una conversa amistosa amb l'esperança de caure-li bé i que no m'esperés a la sortida per demanar la revenja:
- Buen combate - vaig mentir jo.
- Psé...
- Tienes una buena... eh.... - deia jo, esforçant-me en pensar alguna cosa bona- ... tienes unos buenos puños. Has boxeado antes?
- Algo he hecho...
- Ya...
El paio va acabar-se de vestir en silenci i va sortir del gimnàs. Jo vaig haver de seure al banc, taquicàrdic perdut i amb les cames com flams. Dalt del ring l'havia guanyat amb molta facilitat però... hauria passat el mateix si hagués vist tots aquells tatuatges abans?

dimecres, 27 d’abril de 2011

Avui una cita d'un llibre que, com la pel·lícula Blade Runner, mai he aconseguit acabar. És del En el camino de l'americà Jack Kerouac. Molt curta i, alhora, molt potent:

L'única gent que m'interessa és la que està boja: la gent que està boja per riure, per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de fer-ho tot al mateix temps. La gent que mai badalla, ni parla de llocs comuns, sinó que crema, crema com fabulosos cohets grocs, esclatant com aranyes entre les estrelles.

dimarts, 26 d’abril de 2011

L'OPINIÓ D'UNA RATA SÀVIA

El meu amic i veí blogaire, la Rata Sàvia, ha tingut la bondat de fer una ressenya de Manual de Supervivència. Des d'aquí li ho agraeixo i, de passada, us convido a que visiteu regularment la seva pàgina. Viatger infatigable -per un motiu o altre- té una mirada crítica envejable i una fluïdesa que li permet mantenir el seu blog viu i fresc, com una birra en ple estiu, renovant-lo amb molta periodicitat. Cosa que és, segons el meu punt de vista, la gràcia i la funció dels blogs. Teniu el link a mà dreta.També podeu llegir el text aquí.

Per cert, la novel·la ja ha superat la primera fase del premi Setè Cel i ja està entre els vint finalistes. Gràcies a tots aquells/es que em vau votar!

dilluns, 25 d’abril de 2011

LA SÍNDROME DEL LLIBRE ÚNIC


La tarda de St. Jordi va anar bé i vaig vendre força exemplars de Manual de Superivència. També vaig descobrir la síndrome del llibre únic. Us l'explico:
Una parella s'acostava a la parada i, atrets per la portada de Manual, en llegien la contraportada i el fullejaven. "Fa cara d'estar bé" deia un. "Sí" admetia l'altre. Jo era a prop, armat amb un bolígraf, i els deixava fer. Ells seguien parlant sobre el llibre "M'agrada molt la portada", "Sí, fa cara de ser divertit".
Quan els veia una mica decidits, intervenia:
- Si voleu, us el signo. Sóc aquí per això.
Ells es sorprenien i deien que no cal, que ja havien comprat un llibre abans.
- No passa res, només val catorze euros. D'aquí a uns anys valdrà molts més diners a l'Ebay - deia jo, xarrupant el gin tònic que en Carles Monguilod va tenir la gentilesa de convidar-me.
- Potser sí, és una llàstima que no l'haguem vist abans. Si no, l'hauríem comprat segur.
Aleshores jo deixava d'insistir. La primera vegada vaig pensar: "Que xunga que és la crisis" però al cap de vuit o nou cops vaig comprendre que, majoritàriament, no es tracta d'una qüestió de diners sinó de costum: la tradició dicta que cal comprar un llibre, i així ho fa la gent. Un únic llibre. Si més tard en troben un altre que els hi agrada més es lamenten d'haver escollit tan de pressa, però de cap manera el compren.
- Potser l'any que ve.
Quan compro roba o sabates em passa una cosa semblant: immediatament després veig peces que m'agraden molt més que les que he comprat. Em repeteixo a mi mateix que el proper cop aniré més a poc a poc a l'hora d'escollir, però fins ara, em sembla, mai les he tornat a comprar. "Ja en tinc unes" penso, resignat. Imagino que el que fa la gent amb els llibres és exactament el mateix, i que, arronsant les espatlles, diuen:
- Mala sort. Però ara ja en tinc un.

divendres, 22 d’abril de 2011

BON SANT JORDI

Com que demà -si el temps ens ho permet- estaré enfeinat, vull fer-vos el meu regal de Sant Jordi avui. És un conte que vaig escriure fa tres o quatre anys. No és el millor que mai he escrit però tampoc és el pitjor. El va publicar l'editorial Cossetània dins del recull "Atracament i d'altres contes", on també hi ha un relat de la meva amiga Lluïsa Serra.
Coincidint amb la publicació de Manual de Supervivència volia penjar el conte "Chi", del mateix protagonista, però ja vaig fer-ho l'any passat i no està bé repetir-se (ara no el tinc a mà, si algú el vol llegir pot fer-ho des del dia corresponent) .
És curt i lleuger, espero que el disfruteu. Podeu llegir-lo tot sencer aquí.

dijous, 21 d’abril de 2011

FILOSOFIA BARATA

Quan era jove, com feia tothom, buscava un camp on destacar. M'hauria agradat ser músic però aprendre a tocar un instrument requeria una disciplina que mai no he tingut, de manera que em limitava a admirar-los, fins i tot a les petites bandes locals. Durant un temps vaig creure que les arts marcials reforçarien la confiança en mi mateix. M'imaginava apallissant a tots els bullies que m'havien emprenyat durant anys. La realitat, però, va ensenyar-me que el kung fu no serveix quasi per a res. Futbol, bàsquet o tennis: era inútil per tots aquests esports i, quan finalment vaig descobrir que m'agradaven les peses, vaig lesionar-me seriosament.
A banda d'un breu  flirt amb la poesia mai em vaig  plantejar a possibilitat d'escriure de forma seriosa i continuada, tot i que la revista de l'institut em deixava una pàgina trimestral perquè l'omplís amb les meves reflexions. Aquí sí que vaig fer un bon descobriment: la filosofia barata. Aviat vaig descobrir com encadenar de forma efectiva grapat de paraules buides, avorrides i tòpiques.
- No crec en les etiquetes - escrivia jo, i més tard ho repetia en converses de cafè - Per què s'entesta la gent a classificar-nos? Puc vestir com em doni la gana sense haver de sentir dir que sóc una cosa o altra.
M'imaginava a la resta de la gent llegint-me o escoltant-me amb la boca oberta, com si fos una mena de Nietzche o de Sartre. Les meves idees serien revolucionàries i trencadores. Un adolescent prodigi de la filosofia.
- Heu sentit què diu en Dausà? -diria tothom-  Verge Santa, com hem pogut estar tant cecs!
Faria performances artistico-filosòfiques (aquesta idea vaig treure-la de la sèrie Jóvenes Policias, on el personatge interpretat per Johnny Deep entrava a formar part d'un club de filòsofs per poder desarticular traficants de crack: era l'únic de l'esquadró de policies adolescents que no tenia cap talent especial i vaig sentir-m'hi molt identificat). Les noies caurien rendides als meus peus, impressionades pel meu intel·lecte superior.
La filosofia barata, esclar, tampoc va servir per a res. Ni tan sols per lligar: altres paios més guapos que jo ho aconseguien sense necessitat de passar-se tres hores divagant sobre l'esclavitud imposada per la societat. Aquella època va ser un desastre.  Aviat vaig abandonar, dedicant les meves energies a fer allò que sabia fer millor: res en particular.

dilluns, 18 d’abril de 2011

MÉS PROMESES TRENCADES

El Sant Jordi passat vaig entrar en una llibreria i vaig trobar-m'hi un escriptor català més conegut per la seva presència als mitjans que per la seva habilitat amb les paraules. Seia al costat d'un altre escriptor a qui no vaig reconèixer, tots dos fent cara d'avorrits i amb un munt de llibres al davant.
- Quina tarda més llarga. Només he signat un exemplar -va reconèixer l'escriptor famós.
- Doncs jo, cap - vaig sentir que deia l'altre, deprimit i amb la mirada fixa en una tassa de cafè, com si allà dins esperés torbar-hi la solució d'aquest problema. O potser desitjava que hi hagués whisky en comptes de cafè, no ho sé.
Vaig estar temptat de comprar-los un llibre a cadascú però al final no ho vaig fer: havia sentit dir que la novel·la del primer era nefasta, i que només li havien publicat per ser qui era. La novel·la de l'escriptor novell, en canvi, segurament estava millor, però em va semblar entendre que anava de rotllos sentimentals i introspectius, de manera que també la vaig descartar.
Aquell dia vaig prendre una decisió: mai de la vida aniria a signar llibres el dia de Sant Jordi. Era normal que l'escriptor novell tingués poca feina però... i el mediàtic? Si aquell paio només havia signat un sol llibre en tota la tarda jo no tindria mai cap possibilitat.
Doncs bé, aquest any tornaré a trencar una promesa que em vaig fer a mi mateix. Ja no sé ni perquè em molesto a fer-les. Aquest dia de Sant Jordi signaré llibres de 16:30 a 18:00 (aproximadament) al Context, i de 18:10 a no sé quina hora (suposo que 19:00 o més) a la parada que la Lliberia 22 muntarà a la Rambla de Girona. Només desitjo tenir més sort que els dos escriptors que vaig trobar l'any passat, el mediàtic i el que no ho era.

divendres, 15 d’abril de 2011

MIS MEDIAS MENTIRAS

El meu amic Carlos, autor del blog mis medias mentiras (a mà dreta hi teniu el link que es va renovant conforme el blog s'actualitza) ha tingut l'amabilitat de fer una ressenya de Manual de Supervivència. Podeu llegir-la tota sencera aquí.

dijous, 14 d’abril de 2011

10 RAONS PER COMPRAR MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

Ja tenim el Sant Jordi aquí. La recomanació d'aquest any és Manual de Supervivència, d'editorial Montflorit, la novel·la d'un amic meu. I si algú encara té dubtes, aquí hi ha deu raons per comprar-lo:

1- Perquè en Buenafuente i els del Terrat ja venen molts llibres.
2- Perquè no hi surten càtars, ni templers, ni catedrals, ni pergamins secrets.
3- Perquè l'autor no és suec, sinó català, que ja és prou difícil.
4- Perquè, siguem realistes, si compres un altre llibre de cuina acabarà oblidat en un prestatge.
5- Perquè només val catorze euros (PVP recomanat)
6- Perquè la primera edició, d'aquí a vint anys, valdrà un munt de diners a l'Ebay.
7- Perquè hi ha escenes de sexe explícit.
8- Per fer contents a l'autor i a l'editor.
9- Perquè dóna un munt de consells per sobreviure a la crisis.
10- Perquè segur que us agradarà.

dimecres, 13 d’abril de 2011

GRUMANTOR

Quan anava a la universitat tenia una amiga molt amiga que, al seu torn, tenia un amic molt amic. Un dia ella em va explicar que aquest amic seu era una mena de bruixot, i que adorava una entitat anomenada Grumantor. Segons ell, Grumantor era el déu dels gats, un semidéu, o esperit protector, o alguna cosa per l'estil. Un dia va invocar-lo i sembla ser que Grumantor el va escoltar. Quan li vaig preguntar com ho havia sabut ella em va respondre que quan el seu amic va sortir al carrer després de la invocació, va trobar un gat.
Vaig intentar fer-li entendre que el fet que algú vegi un gat pel carrer no és gens estrany.
Vaig dir:
- Si hagués invocat, posem pel cas, al senyor dels hipopòtams i s'hagués trobat amb un hipopòtam al Passeig de Gràcia aleshores el creuria.
Ella em va acusar d'insensible i de no creure en aquestes coses. Jo, la veritat, ja hi creia massa, en aquestes coses. Algun dia us en parlaré amb més profunditat.
La qüestió és que fa poc vaig recordar l'anècdota i vaig buscar a Internet informació sobre el senyor dels gats. No hi havia res. Proveu-ho. Grumantor és el nickname d'un blogaire/comentarista aficionat a les maratons, però enlloc parla d'una deïtat, ni d'un semidéu, ni tansols d'un esperit menor. Tot em porta a pensar, doncs, que el paio s'ho va inventar per impressionar-la. Aquestes coses només passen quan tens vint anys: intentar lligar-te a una noia dient que has invocat una entitat protectora dels gats anomenada Grumantor, i que aquesta t'ha respost envian-te un gat. Tant de bo ell tingués sort, perquè jo en vaig tenir ben poca. El que seria divertit de debò és que fos el mateix Grumantor que té el blog de maratons. Si llegeixes això, amic blogaire, i t'identifiques amb aquesta història fes-m'ho saber. Seria brutal descobrir que, al final, totes les coses de l'Univers realment estan connectades.

dilluns, 11 d’abril de 2011

PLANTAR CARA (FETS UNA MERDA)

El 13 de desembre del 2009 vaig anar a fer de voluntari en una mesa electoral. Començaven les onades de consultes per la independència. Va ser un matí de feina llarguíssim, especialment per mi, que arrossegava una ressaca devastadora.
La jornada va ser èpica: gent, gent i més gent. Voluntaris, voluntaris i més voluntaris. Per un moment tot semblava possible: David contra Goliat, Rocky Balboa contra Apollo Creed, la formiga que derrota a l'elefant a base de pura valentia i força de voluntat. Els resultats, però, em van decebre: un esquàlid vint-i-set per cent de participació en un poble majoritàriament nacionalista o independentista, si és que al final hi ha tanta diferència entre una cosa i l'altra. Part de culpa vaig atribuir-la al fet que haguessin obert les urnes als immigrants, que no van votar en absolut, i als adolescents, que tret d'alguna excepció tenien tanta ressaca com jo i s'estimaven més quedar-se al llit. Al setanta per cent de la gent, doncs, els era ben igual tot plegat.
Aviat vaig oblidar-me'n: les onades posteriors no van anar gens bé, i algunes van anar francament malament. Valia més dedicar el pensament a coses més positives, com ara el final de Lost i la nova temporada de Californication.
Aquest diumenge arribava el torn a Barcelona i vaig tancar els ulls amb força, mort de vergonya aliena. Però no. El miracle s'havia produït i en Rocky Balboa s'aixecava i plantava cara. Fet una merda, però plantava cara. Barcelona, en contra de totes les expectatives, no havia caigut.
Ahir a la nit, mentre menjava un kebab i veia les notícies, finalment ho vaig comprendre. No es tracta de la independència, que potser no assolirem mai (i que, d'altra banda, desconec si és la millor opció). Es tracta de plantar cara i d'aixecar-se cada vegada. Encara que ens hagin fet miques les costelles. De tornar-nos a posar en guàrida, com un espadatxí cansat però decidit. D'aixecar-nos cada cop que ens tombin. Especialment si ens deixen fets una merda.

diumenge, 10 d’abril de 2011

EL NEN QUE RESSUSCITAVA PAPALLONES

Un tarda un alumne meu va trobar un exemplar de paó de nit, aquelles papallones grosses amb dibuixos a les ales. No es movia i es va deixar agafar, semblava morta. Ben aviat un munt de nens i nenes es van concentrar al seu voltant. Els intents de reviure-la van ser inútils, i ben aviat van arribar a la conclusió que no hi havia res a fer. Aleshores va arribar un nen d'una altra escola (a la casa de colònies on estàvem, tal i com vaig dir al post anterior, hi havia nens de diferents col·legis). Va demanar-nos la papallona i l'hi vam donar. Va examinar-la i va explicar-nos que tenia un poder especial: podia curar qualsevol animal.
- Sóc una mena de veterinari - deia.
Va posar-se la papallona al palmell de la mà i va tocar-la amb molta cura, sense que l'animal reaccionés.
- He de descobrir quin problema té. Així sabré què li he de fer i la podré curar.
Alguna cosa -probablement un alumne que es portava malament- va cridar la meva atenció, de manera que durant uns quants segons vaig apartar la vista d'aquell nano. Quan vaig tornar a mirar la papallona ja volava.
- L'has aconseguit curar? - vaig preguntar jo amb els ulls com pilotes de tennis.
- Clar. Ja us ho havia dit.
Va somriure com si allò fos la cosa més natural del món. Després vaig saber que aquella papallona havia revifat quan un nen de la meva classe, impacient perquè el miracle no es produïa, havia clavat una plantofada a la mà d'aquell nen i la papallona havia sortit rebotida. Un cop a l'aire s'havia recuperat i havia alçat el vol.  Vist de prop aquell nen tenia una aparença inquietant, com aquells nens misteriosos que surten a les pel·lícules d'intriga o de terror i que fan una mica de por.
- Com ho has fet?
- Molt fàcil: fent-ho.

divendres, 8 d’abril de 2011

IL·LUSIÓ

Aquests dies he anat de colònies. A la casa on érem compartíem sala de professors amb mestres d'altres escoles. Un dia la sala era plena de gent treballant. Hi havia tres dones d'una escola de Barcelona que penjaven alguna cosa a Internet.
- Com s'escriu "il·lusió" ?- va preguntar la més jove.
- No lo sé. - va admetre una altra. La tercera companya tampoc no ho sabia, però va tenir una bona pensada:
- Abre el Google y  busca el traductor español-catalán. Así sabremos como se escribe.
Dit i fet, van consultar el diccionari i van saber que "il·lusió" va amb ela geminada i amb accent tancat a la o. Aquest fet no seria alarmant si no fossin professores, ni si la paraula en qüestió fos esfilagarxar o estratosfèricament. Però no. No sabien escriure il·lusíó. Tres professores d'una escola pública que, teòricament, havien passat per unes oposicions molt dures i exigents.
Cada dia tertulians i periodistes donen les culpes dels mals de l'educació als polítics i al sistema en general. Tenen molta raó, però no ens oblidem d'una cosa: un mestre per força ha de saber escriure la paraula "il·lusió". Si no, alguna cosa falla. Mentre hi hagi aquest nivell és inútil parlar de res més. És com si un mecànic no sabés ni obrir el capó d'un cotxe.
- Potser ha estat una mena de lapsus col·lectiu...  - em va dir una veueta interior.
- Potser sí - vaig admetre jo.
Però de seguida vaig haver de rectificar. La més jove preguntava:
- I "trobar"? S'escriu amb bé o amb uve?

dimarts, 5 d’abril de 2011

ENTRENAMENTS ESPARTANS

Quan estudies Educació Física aprens que un entrenament espartà no necessàriament és efectiu. Un exercici escollit amb cura, criteri científic i amb una duresa moderada pot ser molt millor que no pas algunes rutines que semblen tortures.
Fa dues setmanes vaig anar a una classe de kickboxing amb un entrenador que no coneixia. Va ser el primer cop, i segurament l'últim. Va ser un entrenament demencial, sense cap planificació ni lògica. L'escalfament era tan llarg que t'inutilitzava per la resta de la classe. D'estiraments, que a les arts marcials són imprescindibles, senzillament no en vam fer.
Saltar al poltre amb els companys pot ser un bon exercici per millorar la resistència, però si en comptes de vint-i-cinc repeticions en fas un centenar només aconseguiràs acabar fet una merda i amb les cames com flams. Un dels principis de l'Educació Física és el de l'especificitat: com més s'assembla l'exercici als gestos propis del teu esport, més efectiu serà. Per això els boxejadors salten a corda, peguen al sac i boxegen amb rivals imaginaris. Nosaltres, en canvi, saltàvem al poltre com si ens hi anés la vida. Acabat aquest exercici, un company s'estirava al terra i haviem de saltar-lo d'una banda a l'altra amb els peus junts. Cinquanta repeticions més, anant molt en compte de no aterrar-li al seu damunt.
Al final de l'entrenament em vaig trencar. Vaig comprendre que no ho aconseguiria, i vaig asseure'm al terra. Allò era inhumà. Eren els exercicis menys sensats que havia fet mai. A més, amb trenta-quatre anys jo era el més vell de la classe, amb molta difèrencia. L'entrenador en veure'm va cridar:
- Eh! Mirad! Este tío no puede!
Ningú va contestar. La majoria tenien massa feina intentant no caure inconscients.
- Eh! -va insistir ell, una mica mosca en veure que la gent no responia- Creo que este tío es maricón!
Dues o tres persones van deixar anar tímids "buuu!". Ningú no volia cridar massa alt per por de ser el següent.

diumenge, 3 d’abril de 2011

FARMÀCIES AMBULANTS

A en Matt, el protagonista de Manual de Supervivència, li haurien encantat les farmàcies ambulants birmaneses. Els dies de mercat, al costat de les parades de roba, peix i carn, n'hi ha de medicaments. Pots trobar-hi de tot: des d'injeccions de testosterona fins a medicaments per curar la grip, passant per antibiòtics, tests d'embaràs, vitamines i analgèsics. Pots trobar-hi medicaments contra la retenció de líquids i per controlar el vertigen. Pastilles prohibides a molts països i d'altres amb noms que no he estat capaç de trobar a Internet. Per descomptat, també pots trobar-hi Viagra. De l'autèntica, no pas de la falsa que venen als carrers de Bangkok.
Molts d'aquests medicament estan etiquetats en xinès. També n'hi ha en coreà, en vietnamita i en anglès. Cap dels guies va saber-me explicar d'on surten ni com els aconsegueixen.  El que sí que em van dir és que els pagesos sovint fan consultes mèdiques a aquests venedors ambulants que de medicina en saben ben poca. Recepten medicaments perillosos amb la mateixa alegria que la iaia ens fa una infusió de poriol, i els efectes sobre la població rural birmana són, lògicament, devastadors: cada any moren un munt de persones per culpa d'administració incorrecta de fàrmacs, o pel mal estat d'aquests.

divendres, 1 d’abril de 2011

AGAFAR EL TORO PER LES BANYES

Aquests dies he llegit articles a favor i en contra dels uniformes a l'escola i cap de les dues postures m'ha convençut, tot i que els arguments més febles vénen, des del meu punt de vista, dels qui van en contra.
Diuen que és una cosa superada. I jo pregunto: què és exactament el que hem superat? Aquesta expressió tant pedant em fa moltíssima ràbia, i encara mes si l'acompanyen amb un gest amb la mà. Deixant això de banda, és millor ser un esclau de la moda i fer la gara-gara a les grans marques i, ja posats, a les petites marques?  També diuen que és una mesura classista. Aquest és l'argument més estúpid que he sentit mai: els uniformes són, precisament, el contrari del classisme. Els uniformes fan això, uniformar. Fan que totes les persones siguin iguals i  que no es distingeixen pel seu poder adquisitiu. Per això als comunistes els hi agradaven tant. Els uniformes estalvien diners i maldecaps als pares i mares, i segur que contribueixen, encara que sigui poc, a frenar el consumisme desbocat i el Síndrome Bershka. És curiós que la Internacional Papanates, que sempre està a punt per criticar el capitalisme i els seus excessos, la moda imposada, els cànons estètics i tota la pesca, sigui ara la primera a atacar una mesura que, precisament, els seria favorable. També diuen que els uniformes són antiquats, i aquí sí que els hi dono la raó. Antiquats, lletjos i afrosos, i amb això ja n'hi ha prou per no tornar-hi. 
Aquests dies he sentit - o he llegit- que aquest debat va molt més enllà dels uniformes. Que en realitat es tracta d'un debat sobre l'escola: cada vegada que algú proposa una mesura (encara que sigui poc afortunada, d'acord) per retornar el prestigi a la institució o per intentar reconquerir les aules surten els quatre de sempre (la Internacional Papanates) i posen el crit al cel. Els uniformes no són la solució, és cert. Tots sabem que l'hàbit no fa al monjo. Però algun dia, si es vol arreglar el desgavell que avui és l'Ensenyament, caldrà ser valents, agafar el toro per les banyes i adoptar mesures impopulars, fins i tot més que aquesta. No hi ha volta de full.