dilluns, 28 de gener de 2013

AVORRITS D'EN KILIAN



L'altre dia un articulista -crec que era del Diari de Girona- es queixava de la Kilianjornetmania. L'home deia que els catalans necessitem amb urgència líders esportius que tinguin un vessant filosòfic o espiritual (noteu les cursives). És ben obvi que tant Piqué com Messi tenen aquesta dimensió oblidada, a diferència del seu antic entrenador, en Pep Guardiola, el Gran Gurú de Catalunya. Ara, amb en Pep a Nova York (tu sí que en saps!) els catalans hem hagut de buscar-li un substitut a corre-cuita. I ha aparegut en Kilian.

Jo també estic ben avorrit d'aquest noi, dels seus documentals i dels milers de llibres que ven (això potser és enveja, d'acord). No m'agraden les entrevistes on desgrana els seus pensaments, la filosofia d'un nano de només vint-i-cinc anys que nosaltres confonem amb la saviesa d'algú molt més madur i savi. "La vida és per jugar-se-la" ha dit més d'una vegada, quedant-se tan ample. Que ho expliqui als familiars de les persones que moren cada dia per malaltia, o per simple mala sort, i que no s'han jugat la vida mai, i ni ganes. Comentaris d'aquesta classe només els he sentit en lluitadors mig sonats, o en bojos de la carretera. Però ho diu en Jornet i tots l'escoltem, com si parlés el propi Aristòtil.

Els catalans, en efecte, tenim necessitat d'idolatrar a aquest tipus de gent -fins i tot la seva mare és tota una celebrity-. A mi se m'acut el nom d'alguns amics que són bombers, i que sí que es juguen la vida voluntàriament cada dia. Però ells no ho fan per diversió, sinó per protegir les nostres. I d'aquests, ningú en parla.

dijous, 24 de gener de 2013

VESTITS ESQUINÇATS

Ara tothom fa escarafalls i s'esquinça les vestidures amb els vots de la CUP al Parlament. Fa pocs dies ja vaig explicar-vos que, durant un temps, vaig ser veí dels Maulets de Girona, una de les associacions que va ajudar a fundar les CUP. Se'm van pixar tantes vegades al portal, i els veïns vam haver de recollir tantes deixalles i  tantes burilles de cànnabis, que vam acabar coneixent-los força bé: diuen que pots conèixer a una persona a partir de les deixalles que genera, i és ben cert.

No em malinterpreteu. No sóc el clàssic mal veí que truca a la policia si un dia poses la música massa forta. Tots ens tornem una mica bojos a vegades -jo el primer-, i cal un mínim de comprensió i de tolerància. Si no, malament rai. Però aquests nanos, amb les seves vomitades als portals i els seus crits de borratxo que ens despertaven cada matinada de dijous, van portar als veïns immediats als límit. Una gent així em mereix molt poc, poquíssim, respecte. És més: exigeixo que em paguin totes les Dormidines que em van obligar a fotre'm.

De les CUP es pot esperar de tot, perquè tenen tots els defectes dels aficionats i cap de les seves virtuts. Potser a Barcelona són diferents i tenen un altre recorregut, molt més implicat en el teixit social i patatim patatam. Però les que jo conec són un grup de radicals intolerants i nens de papà -en el sentit literal: hi havia els fills de molts prohoms gironins- que volien jugar a la política i a les assemblees etíliques. Si les decisions d'ara les prenen tan borratxos com ho feien aleshores, no m'estranya que facin votacions tan rares.

I el pitjor es que tot just acaba de començar.

dimarts, 22 de gener de 2013

MANUAL DE SEGONA MÀ





Fa un parell de diumenges passejava pel mercat de llibres de segona mà i col·leccionisme que hi ha a la Plaça de Catalunya de Girona. Vaig deturar-me a parlar amb un llibreter conegut (i a comprar-li un llibre, esclar) que em va explicar que havia vist que una parada tenia un exemplar de segona mà de Manual de Superivència.

- No et dic el preu de venta perquè et deprimiràs.
Li vaig dir que no, que en realitat em feia certa gràcia saber que era allà. Sempre he tingut curiositat per saber d'on surten aquells llibres, alguns dels quals són tan nous que encara van perfectament embolicats.
- Aquí hi he vist novetats a preu de saldo... que encara no havien arribat a les llibreries! - va riure el meu amic.

Sembla ser que alguns d'aquests llibres se'ls treuen del damunt periodistes que, per la seva feina, cada setmana reben tres o quatre exemplars que, lògicament, no tenen temps de llegir. Cada cert temps fan un paquet i, si no el regalen al llibreter de segona mà, li fan un preu d'amic. I qui diu periodistes diu crítics literaris, mitjans de comunicació i fins i tot institucions municipals.

L'editorial Montflorit ha passat a engrossir la llista de víctimes de la crisi, de manera que el llibre deu ser difícil de trobar. Encara tinc uns quants exemplars dels que no es van vendre, i la distribuïdora també en té uns quants per servir possibles comandes, però en principi la vida del llibre s'ha acabat, deixant via lliure al gat de Schrödinger (segons diuen, la vida d'aquest tipus de llibres és, precisament, un any. Després la gent se n'oblida, molts llibreteres el retornen o no en compren més si es queden sense). De manera que no veig malament que es pugui trobar en un mercat de segona mà, encara que sigui a un preu de per riure. Allà com a mínim tindrà una segona oportunitat. Diuen que tots la mereixem, no?

divendres, 18 de gener de 2013

QUAN ELS CATALANS SOM ELS DOLENTS

Hi ha dos exemples d'imperialisme català que em molesten especialment. L'un és el concepte de Països Catalans, i l'altre l'actitud de Catalunya cap a la Vall d'Aran. Però anem a pams i comencem per aquest darrer cas.

Sembla ser que hi ha una majoria d'aranesos que no se senten catalans, sinó espanyols en primer lloc i aranesos a continuació. Jo ho trobo fantàstic. Si no volen ser catalans -tenen prous motius: llengua pròpia, institucions...- no tenim cap dret a reclarmar-los que ho siguin. Davant d'una hipotètica Catalunya independent podrien demanar, per exemple, unir-se a Aragó. El que és intolerable és criticar el nacionalisme espanyol agressiu per, a continuació, practicar-lo nosaltres. Si els aranesos volen ser espanyols, endavant.

El tema dels Països Catalans encara és pitjor. Aquests dies les CUP han ressuscitat un debat que feia temps que estava enterrat. Els Països Catalans no són res més que les fantasies humides d'una colla de gent que somia amb una Catalunya gran i poderosa. És obvi que ni a València ni a les Illes hi ha una majoria social com la que tenim darrerament a Catalunya, i en general la gent allà se sent espanyola i orgullosa d'ésser-ho. Òbviament, si ens posem a buscar és clar que trobarem uns quants milers de pancatalanistes, però de cap manera serà un nombre representatitiu. Fixem-nos que a Catalaunya hi ha una majoria catalanista al parlament, però no tan gran com la que ens hauria agradat. Doncs imagineu-vos ara a les terres de Rita Barberá...

No sé si les CUP s'ho creuen de debò, això, o simplement és una estratègia electoral. Jo trobo que és una idea poc democràtica i gens respectuosa amb les llibertats del poble valencià i balear, que han dit una i mil vegades que ells, de Països Catalans, no en volen saber res. Què farem? Els obligarem a que pensin el contrari?

P.S.: m'havia oblidat del tema llengua. És obvi que els qui defensen la llengua com a vehicle de cohesió no han viatjat gaire pel País Valencià (ignoro com és la situació actual a les Balears).

dimarts, 15 de gener de 2013

ENTREVISTA A TV GIRONA

El dilluns catorze de gener vaig anar a l'informatiu del migdia de TVGirona a parlar del gat de Schrödinger. Us penjo l'enllaç. Per no haver d'empassar-vos el programa sencer, surto a partir del minut 17:00. Pels qui no em coneixeu, la tele m'engreixa i em fa semblar més vell.

Entrevista a TV Girona

divendres, 11 de gener de 2013

PUNYS, COR I MENT

Ja es pot consultar online l'article que vaig escriure a la Revista de Girona de fa dos mesos. Podeu llegir-lo aquí.

En el número present també hi ha un article meu, aquesta vegada sobre cristians protestants i ortodoxos.

dimecres, 9 de gener de 2013

MENYS SET COMA CINC

A l'Institut teníem un professor de matemàtiques que puntuava d'una manera molt curiosa. No  recordo exactament com anava, però si fallaves els exercicis que ell considerava essencials et restava punts. Estava organitzat d'una manera que era perfectament factible treure una nota negativa. El màxim era un menys vuit. Un company meu va arribar-hi. Jo, minusvàlid matemàtic, un cop vaig treure un menys set coma cinc.

El bon home un dia ens va explicar que abans de ser docent era un professional d'èxit a no recordo quina empresa privada. Sembla ser que un dia es va llevar i va decidir que tenia vocació de docent. Va fer unes oposicions, les va aprovar, i sense cap coneixement sòlid de pedagogia, va saltar al ring. Emfatitzo que el senyor no tenia coneixements de pedagogia perquè se n'ha de saber poc per anar a un adolescent desmotivat -com jo- i amb greus problemes amb les matemàtiques i posar-li, no un zero, sinó un menys set coma cinc. Imagineu-vos les ganes que em quedaven d'estudiar. "Anima't" em deien els amics. "Potser el proper cop trauràs un menys dos". La meva mare aviat va descobrir el truc: si deixaves els exercicis sense fer treies més bona nota que no pas si t'equivocaves, de manera que al final em vaig limitar a deixar els exàmens en blanc. Així, com a mínim, treia un zero, i no pas notes negatives. En certa forma allò va reconstruir una mica la meva autoestima. Allò, i el fet de veure que el professor relament no sabia el que es feia.

Ara els professors de secundària han d'estudiar un Màster de dos anys. Es queixen de que és feixuc i car. Potser sí, però jo me n'alegro. Potser així alguna gent s'ho pensarà dues vegades abans de començar-lo. Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hi hagi qui confon ser bo amb una cosa amb saber-la ensenyar bé.

dilluns, 7 de gener de 2013

L'ENTREVISTA A EN MATT


Vols presentar-te tu mateix, sisplau?
Em dic Matt. Tinc trenta-tres anys, la mateixa edat que tenien Jesús i Alexandre Magne quan van morir. Llicenciat en farmàcia, solter i sense fills. Crec en alguna cosa, però no sé en quina. De fet, com més hi penso, menys crec. O és al revés? Sóc apolític: avui en dia és més fàcil que existeixi Déu que no pas un polític competent.

El gat de Schrödinger és la segona novel·la que protagonitzes. Com et sents?
No m'hi he parat a pensar. Mai he buscat protagonisme, senzillament me l'he trobat. Si pogués, passaria completament desapercebut.

La teva situació ha canviat en vist el llibre anterior. Segona part?
En Dausà insisteix en que no es tracta d'una segona part, sinó d'una altra història amb els mateixos personatges. Una mica en la línia de Wilt, de Tom Sharpe. Es poden llegir de manera independent o per ordre, no hi ha problema.

Ara treballes de farmacèutic, el que sempre havies volgut. Com et sents?
Fatal.

???
Sí. És el problema de les expectatives. Et passes cinc anys estudiant la carrera i cinc més fent feines merdoses, i quan finalment pots treballar del que has estudiat t'adones que no t'agrada, i que en certa manera us han enganyat a tots plegats. És depriment.

Depriment?
Formo part d'una generació que més o menys ho ha tingut tot. Hem pogut passar-nos-ho bé, hem estudiat el que volíem, hem viatjat una mica, tenim un cert nivell cultural... i malgrat tot, estem més a la deriva que els nostres pares.

Com s'entén?
A mi no m'ho preguntis. Jo em limito a descriure una realitat, no sóc ningú per interpretar-la.

Les filosofies new age ja van treure al nas a la novel·la anterior, tot i que de manera molt més tímida. Per què?
Són les noves formes de religió. Molt més flexibles i personalitzables que les religions clàssiques.

I allò que diuen de que hem deixat de creure en Déu per creure en qualsevol ximpleria?
Probablement sigui veritat. Jo no les he defensades mai, compte. En alguns moments de la vida -sobretot els difícils- he sentit certa atracció, però això no vol dir que me les cregui.

Sí, ja veig per on va la cosa. A la novel·la es parla de la revolució sexual masculina. Me'n fas cinc cèntims?
La píndola anticonceptiva va suposar una revolució per a les dones. Podien tenir relacions sexuals sense por a quedar embarassades. Després va arribar la sida, però aquesta és una altra història. L'alliberament sexual femení va venir de la mà dels anticonceptius. El masculí, en canvi, va molt lligat a les pastilles per trempar. Sense erecció no hi ha sexe, i les disfuncions sexuals masculines són molt freqüents. No sé si sempre ha estat així, però avui en dia s'en parla més que abans.

S'ha dit que El gat de Schrödinger és una novel·la sobre les amistats estranyes. 
Suposo que sí, entre d'altres coses. En realitat, hi ha amistats que no ho siguin? Pensa-hi: un amic és aquella persona a qui li permets quasi tot, i segueixes fent-li favors i dirigint-li la paraula. Si t'hi detures a pensar, és ben estrany.

Què et sembla el turisme de masses? Perquè la novel·la transcorre en una ciutat on aquest tipus de turisme prolifera.
No ho sé. Ni m'agrada ni em desagrada, és el que és. Suposo que un tipus de gent necessita cert tipus de vacances. No pots portar a un grup de holligans al Museu Nacional d'Art. En general mai opino gaire de les coses.

Per què?
El gran problema és que avui tothom té una opinió de tot. Tantes xarxes socials i tantes ximpleries, i tothom es creu que sap la hòstia de coses. Doncs no. La majoria de vegades només diem parides que no interessen a ningú. El que passa és que la gent normalment és educada, i ens deixen expressar-nos, però no ho hem de confondre amb que la nostra opinió sigui especialment trascendent.

Ja ho entenc. Com creus que anirà aquesta novel·la?
Són temps molt durs, això ho sabem tots. A alguna gent ja li costa comprar llibres, així que amb aquesta crisis imagina't. A més, hi ha moltíssima competència. El mercat està col·lapsat, i ara s'hi afegeixen els llibres autoeditats. La saturació és total i a la gent se li fa difícil escollir entre una cosa o una altra.

Només em queda desitjar-vos sort, doncs.
Gràcies. Em sembla que amb la que està caient ens farà falta.

dissabte, 5 de gener de 2013

LA PRESENTACIÓ DELS HOMES DEL SAC






A continuació hi teniu l'enllaç de la  presentació que vaig fer a la llibreria Cucut de Torroella de Montgrí del llibre Els homes del sac, d'en Damià Bardera. Vaig tenir l'honor de copresentar amb la Judit Pujadó i en Pau Planas, tots dos més versats que jo en temes literaris. Com que el llistó era alt, vaig optar per una carretera secundària.

divendres, 4 de gener de 2013

EL MEU AMIC EL PATGE (i el millor regal que em podien fer)

Fa dos anys vaig conèixer un patge del Rei Ros. Podeu llegir la història de la nostra trobada aquí. Aquell dia va fer-me un bon favor, i cada any quedem per fer un cigaló a peu dret a la barra d'algun bar (ell va just de temps). Com sempre, hem quedat aquest matí. El patge feia més mala cara del compte. Bosses fosques sota els ulls, roba gastada i barba de dies. Intentava tapar la pudor de conyac barat amb colònia encara més barata. Veient-lo, mai pensaries en un patge reial, però el món a vegades va així.

Mentre bevíem un cigaló de conyac m'ha explicat que les coses estan fotudes. Amb la crisi han hagut d'acomiadar un munt de patges. Ell s'ha salvat perquè és molt veterà. El Rei Blanc ja és molt gran, i el Rei Negre fa temps que vol engegar-ho tot a rodar. A banda d'això, hi ha tot el tema de Santa Claus, que els hi ha tret moltíssima feina. "I el Tió encara està pitjor que nosaltres" ha sospirat l'home mentre demanava un altre cigaló. "Té una depressió de cavall, el pobre". Li dic que no suporto veure tots aquells Pares Noel horrorosos que pengen dels balcons i l'home riu, derrotat. "Jo tampoc, xaval, però és el que hi ha". Quan li dic que fa poc he tingut un fill i que ja els hi ha escrit una carta -feta, bàsicament, de guixots i gomets de colors- torna a somriure (és un somriure de loser, d'algú que és més allà que aquí): "Merci per la bona voluntat, nano, però això ja s'acaba. El nòrdic ens guanya per golejada".

Sóc molt dolent a l'hora d'animar a la gent, potser perquè sóc un pessimista irredempt i convençut, i tot el que dic em sembla fals. En realitat jo tampoc tinc gaires esperances de res. Aleshores he recordat que ahir el meu fill Lluc va fer els seus primers passos sense cap ajuda. Emocionat, li ho he dit al patge del Rei Ros:

"Aquest any m'has fet un regal collonut. Segur que el Pare Noel no hauria pogut superar-ho.".
El patge m'ha mirat, ha mig dibuixat un somriure i, clavant-me un cop a l'espatlla, m'ha dit:
"Xaval, aquest any jo pago els cigalons de conyac".

dijous, 3 de gener de 2013

A LA SEGONA VA LA VENÇUDA: EL MEU PROPÒSIT D'ANY NOU




Fa un temps vaig obrir un compte al Twitter. He de reconèixer que vaig fer-ho una mica a contracor, perquè tocava. Amb el Facebook i aquest blog en feia prou i de sobres, però semblava que si no tenies compte de Twitter no eres ningú. Ara aquesta sensació no només s'ha mantingut, sinó que s'ha convertit en un fet incontestable: si no tens un compte de Twitter amb un munt de seguidors i fas piulades ben xul·les i modernes, no ets ningú.

Malgrat tot, aviat vaig cansar-me'n. De fet, em sembla que només vaig fer tres piulades. O potser van ser dues. Em feia mandar posar-me a buscar seguidors, com un aspirant a tirà. Considerava que amb els amics de la vida real, els del Facebook i els lectors d'aquest blog ja n'hi havia prou.

Aquests dies un amic -dels de la vida real- m'ha fet veure de la importància de tenir un compte actiu de Twitter avui en dia, sobretot si ets, posem pel cas, un escriptor que vol promocionar la seva novel·la. De manera que a la segona va la vençuda. Aquest any, sí. Faré un munt de piulades sobre temes moderníssims i tindré idees i ocurrències divertides i originals. Aprendré què dimonis és un trending topic i en faré molts -siguin el que siguin (també m'he proposat, abans de que acabi el mes, saber què és un hashtag).

Aniré pel carrer amb el mòbil (em compraré un iphone i llançaré l'andròmina que tinc) i la gent que em miri assentirà amb el cap lleugerament, com volent dir: "Mira, aquest paio té Twitter. Se li nota a la cara. Preguntem-li com es diu i fem-nos seguidors seus. Ell ens dirà què hem de fer").

I perquè vegeu l'abans i el després, aquí hi ha un post que vaig escriure fa uns quants mesos sobre els microblogs. No penseu que sóc un tipus raro: en realitat sóc un home complex.

dimarts, 1 de gener de 2013

FELIÇ ENTRADA D'ANY




Primer de tot, deixeu-me felicitar-vos l'Any Nou. Per molts, avui serà un dia de ressaca. Jo mateix ja m'he pres un ibuprofè per donar la benvinguda al 2013. 

I ara anem a les coses serioses. El meu amic Marc Sureda ha obert un blog. El teniu al costat dret de la pantalla, però si teniu pressa podeu fer click aquí. El primer post promet.

I parlant de blocs, properament faré neteja de la llista d'enllaços que tinc al Tardes de Birres. N'hi ha que fa, literalment, anys que no s'actualitzen. Com que alguns són d'amics meus molt estimats, tan bon punt els tornin a posar en marxa els enllaçaré de seguida. 

I em sembla que ja està. Avui estic una mica espès. No m'ho tingueu en compte. La culpa de tot, com sempre, dels gin tònics d'havent sopat.