dissabte, 28 de setembre de 2013

SUMA-T'HI!

Acabo de veure aquest vídeo i m'ha encantat. Us convido a fer-ne difusió. Quan la nit és fosca reconforta veure que, mica en mica, la gent va adonant-se de les coses.

Asociación SUMATE: VIDEO: Juntos vamos a construir un nuevo país

I tot seguit -i per fer un saludable exercici de comparació- un vídeo que ens mostra, una vegada més, el savoir faire (s'escriu així?) dels unionistes catalans, que casualment corejaven el mateix lema que els ultres que van atacar el Blanquerna de Madrid l'11 de setembre.  Deu ser la consigna més idiota que s'ha inventat mai. Vergonya aliena. Vegeu-lo aquí:

Garrul·los

dimecres, 25 de setembre de 2013

VACANCES PAGADES

Mentre dinava veia el magazín de migdia de 8tv. Parlaven del periodista català segrestat per Al-Qaeda o per alguna altra organització afí. La Pilar Rahola -convidada habitual i primera espasa dels mitjans del grup Godó- afirmava que molts grups islamistes demanen diners a canvi del segrestat (com sempre s'ha fet, vaja) per poder comprar Kalashnikovs i llançacohets. Però el seu company de taula, un periodista de la Vanguardia, afirmava el contrari: que els segrestos d'Al-Qaeda eren de tipus ideològic i que moltes vegades es resolien intercanviant presoners.

Però no era pas això el que m'ha cridat l'atenció, sinó el fet que el periodista en qüestió ha explicat les diferències entre un segrest per part de yijaidistes o per part de simples criminals. Sembla ser que els primers tracten als seus hostatges amb tota classe de contemplacions i delicadeses. Escoltant a aquell noi semblava que ser segrestat per Al-Qaeda fos una mena de vacances pagades molt relaxants, com qui va a un spa que li han regalat amb un Plan-B.



L'Islam en general i el terrorisme yihaidista en particular desperta sentiments contradictoris a casa nostra. Un grup cada vegada més gran de població contraposa l'Islam al cristianisme, i afirma obertament que prefereix la religió de Mahoma envers la represora i retrògada església catòlica, com si l'Islam fos el non plus ultra del progressisme i l'obertura. Tenia un veí a Girona que fins i tot havia après a dir unes quantes paraules en àrab i s'esforçava en adreçar-se en aquesta llengua a tots els magrebins del barri. Era un exemple perfecte d'integració inversa: en comptes que els magrebins aprenguessin català o castellà, ell aprenia àrab. Un dia aquest mateix noi -dents ennegrides pels porros, barba descuidada i uns ulls blaus inquietants- jurava, al bar, que si ell hagués de fer-se d'una religió es faria de l'Islam. Una caixera del Mercadona que era allà fent un carajillo li va dir que ella no li trobava cap gràcia a una religió que obliga a les dones a anar tapades, en alguns casos amb burka (això ja no és el missatge de Mahoma pròpiament, sinó la sharia. Vindria a ser com el missatge original de Jesús i el catecisme que ha elaborat a posteriori l'Església). El noi va somriure i, amb cara de ja t'he enxampat, va respondre:

- No és tant com et penses... les deixen anar pintades sota el vel!

Potser algú s'està preguntant qui és el senyor de l'ampolla de vodka que surt a la foto. Doncs és en Mijaíl Kalashnikov, el creador dels famosos fusells d'assalt, famosos arreu del món perquè fins i tot un nen els pot utilizar. El bon coronel és venerat per la màfia italiana i pels combatents yihaidistes. És tan popular que a Moçambic fins i tot el tenen a la bandera:

File:Flag of Mozambique.svg

dilluns, 23 de setembre de 2013

EN BORJA

El gat de Scrödinger és la història del comiat de solter d'en Borja, un nerd de cap a peus. 
Durant la novel·la s'explica que quan els tres herois compartien pis, el friquisme d'en Borja encara era més accentuat. Addicte als jocs en línia, participava a fòrums freqüentats per penjats com ell. Navegant per Internet he trobat la foto d'un paio que s'assembla MOLTÍSSIM a en Borja en tots els aspectes. Una nova prova que tinc el poder de convertir els meus pensaments en realitat.

divendres, 20 de setembre de 2013

SOTA LA MÀSCARA

Molts superherois no només duen màscares per protegir les seves identitats secretes -i, de retruc, les dels seus éssers estimats- sinó que també ho fan per convertir-se en algú altre capaç de fer coses que ells que no gosen (o no poden). Daredevil, per exemple, és un advocat perepunyetes -de nom Matt Murdock- que va jurar al seu pare, un boxejador irlandès alcohòlic, que mai faria servir la violència. Però tothom sap que un superheroi ha d'anar a hòsties pràcticament cada dia. Així doncs -advocat com era i expert en trobar buits legals- en Matt va crear un personatge del no-res, saltant-se d'aquesta manera la promesa feta a son pare: era Daredevil qui estovava als malvats, no pas ell.


L'atac dels maquineros m'ha fet reflexionar sobre les identitats públiques i secretes dels blogaires i tuitaires. Molts fan servir un pseudònim o creen un personatge ad hoc. És el cas d'en Valero Sanmartí i de tants altres. Això els permet, d'una banda, formular opinions que potser la persona de sota la màscara no s'atreviria a escriure, i de l'altra, protegir-se a si mateixos. Rebre mitja dotzena d'amenaces de mort i de pallisses en un mateix dia no és pas cosa de broma. Aquests dies m'he sorprès a mi mateix girant-me vàries vegades mentre caminava per veure si em seguia algun maquinero amb ganes de trencar-me la cara.

Els correus amenaçants també m'han ensenyat a valorar més als periodistes i blogaires amb opinions, diem-ne extremes, que escriuen a cara descoberta. Cal reconèixer que l'Arturo Pérez Reverte, la Pilar Rahola o en Salvador Sostres (per citar-ne tres que estan a vèrtexs oposats del triangle) els tenen molt ben posats per dir el que diuen a cara descoberta.


Jo vaig optar per escriure a cara descoberta sense meditar gaire bé les conseqüències. Cada vegada més, m'adono que la censura interna (o autocensura) és molt més rigorosa que una hipotètica censura externa, i per això molts articles del diari -i de molts blogs- ens semblen escrits per titafluixes que volen quedar bé i que no volen crear-se enemics. Desenmascarat com estic, no sempre dic les coses tal i com m'agradaria, ni foto la canya que hauria de fotre. Ara que ja no escric prosa aquest blog és un exercici que m'autoimposo per mantenir unes quantes neurones en forma. No em surt a compte guanyar gaires enemistats, però tampoc em vull convertir en un cagat que s'ho empassa tot, o -encara pitjor!- en un llepacrestes. En moments així penso en la màxima de George Orwell: "Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta són relacions públiques". I m'adono, horroritzat, que el vell George estaria avergonyit de mi...




dimarts, 17 de setembre de 2013

UNDER ATTACK!

Ahir vaig penjar un escrit sobre DJ Pastis i DJ Buenri a arrel d'un reportatge de Cuatro o d'algun altre canal similar -a vegades em costa veure la diferència entre uns i altres-. I, per primera vegada a la història del Tardes de Birres, he hagut de retirar-lo. Us explico perquè:

Aquesta tarda -dimarts- el blog ha rebut prop de cinc-centes visites i una vintena de comentaris (imagino que tots provenien d'un mateix fòrum on algú hi ha penjat el link). La majoria es desqualificaven a si mateixos -tota classe d'insults i amenaces que tinc ben emmagatzemades for a rainy day-. Per trist que pugui resultar, molts d'aquests comentaris de makinorros -o hardcore, o bakalas, o com es diguin avui en dia-  em donaven totalment la raó. D'altres lectors, menys agressius, demostraven no saber què és la ironia. Lògicament no m'he plantejat respondre tants missatges (molts eren simples "Hijodeputa te voy a romper la cara cabrón", o bé "Eres un mascao" o "aí te mueras" (sic) . Per tant, eren difícils de rebatre. Alguns makinorros deien que era un freak (tenien raó) i d'altres que mai havia sortit de casa meva (aquests s'equivocaven). També hi havia qui es burlava de la meva incultura makinera (amb tota la raó del món: a l'article jo mateix feia broma sobre la meva ignorància. Per això més amunt deia allò de la ironia...).

Però hi havia una minoria de lectors -la majoria DJs, els únics que s'han atrevit a donar la cara amb noms i cognoms- que sí, que han formulat rèpliques amb cara i ulls i amb un respecte que, és cert, jo no havia demostrat. Dos d'ells s'han mostrat alarmats perquè, segons la interpretació que ells han fet, el meu post desitjava desgràcies a DJ Pastis i DJ Buenri. Com que en el fons em considero un bon paio i de cap manera desitjo mal a ningú, de seguida he retirat l'article. En el fons els dos discjòqueis no em cauen malament, de manera que no tinc cap motiu particular per desitjar-los cap desventura (per bé que, repeteixo, el meu article de cap manera anava per aquí). Si els aludits s'han sentit ofesos presento les meves disculpes.

Avui he estat a punt d'eliminar la possibilitat de comentar els posts. Més d'un i més de dos amics meus m'ho han suggerit alguna vegada -de fet, molts blogaires no permeten la interacció amb els lectors- . El Tardes de Birres no és un blog especialment pensat per debatre temes, però penso que si algun lector vol fer una aportació puntual  sempre és benvinguda. Fins i tot les crítiques negatives (especialment les crítiques negatives, mentre no vagin acompanyades d'amenaces de mort, insults i tota la pesca) són benvingudes.

Res més a dir, ha estat un plaer tenir-vos al Tardes de Birres.


dijous, 12 de setembre de 2013

NOTES SOBRE LA VIA

Ja sé que escriure fragmentadament és de pussies però avui tinc moltes coses a dir i lligar-ho tot voldria massa temps. Som-hi, doncs:

- Hem de començar alabant els collons d'en Daniel Sánchez-Llibre. De tots els qui eren a la llibreria Blanquerna durant l'Atac dels Falangistes va ser el més valent, encarant-se amb un imbècil que, literalment, en feia dos com ell. Però no us deixeu enganyar pel seu tamany gargantuesc: en moments així els perillosos sempre són els més petits, que se senten recolzats -i protegits- pels seus companys de major envergadura. El més temible? Cap dubte: el del bigoti i la gorra, seguit del que duia un polo verd. No us deixeu enganyar per les aparences. Hauria preferit anar a hòsties amb l'orangutà de dos metres que no pas amb cap d'aquests dos.

- Un any més, felicitem la professionalitat dels mitjans de comunicació espanyols en general i madrilenys en particular. Alerta Digital obre pàgina afirmant que l'Alberto Ribera és una nenassa (sic) perquè ahir es limitava a enlairar globets en comptes de dipositar banderes espanyoles al peu de Casanovas com ho havia fet Gerardo Bellalta, un homenet pretenciós que ha esdevingut la musa d'aquest diari digital. El mateix diari (i molts altres mitjans espanyols) asseguren que per omplir alguns trams de la Via els catalans vàrem haver de recórrer a vaques i a ninots de cartró. Alguns diaris amb més solera -com ara l'ABC- xifren la participació en 350.000, envers els 600.000 de l'any passat. Fem un càlcul ràpid: 400.000 metres de via X una persona a cada metre = 400.000 persones només a la cadena principal, sense tenir en compte que a moltíssims trams hi havia dobles i triples cadenes, a banda dels milers de persones que es van concentrar a les grans ciutats.



- Es va parlar de censura al Twitter. Dubto que una empresa així de potent cedeix a les pressions de quatre fatxorros. Probablement ho farien si tinguessin prou poder, però em temo que el fet que #Viacatalana no fos hashtag té uns motius força més prosaics. Aquí s'explica perfectament. Ara bé, xapó per la ràpida resposta del poble català. Aquí podeu sentir d'on surt això de les croquetes. Contra la barbàrie, creativitat i intel·ligència.

- Avui acabem amb la reacció del gran Chuck Norris en sentir l'Ana Botella parlar en anglès. El sol fet que una donota així tingui el càrrec que té ja és motiu per voler marxar d'Espanya. S'equivoquen els independentistes quan invoquen drets històrics, greuges de fa tres-cents anys i persecucions del franquisme: la família Aznar i els seus esbirros i acòlits és motiu suficient per voler fotre el camp.


dilluns, 9 de setembre de 2013

ELS MEUS PODERS MÀGICS

A l'hora de descriure un lloc la majoria de vegades faig servir espais físics reals que conec més o menys bé.  Això dóna al text una major credibilitat i realisme. En canvi, quan he de crear personatges mai em baso en persones conegudes sinó que me'ls invento, complementant-los -això sí- amb alguns detalls d'aquí i d'allà.

Imagineu-vos quina va ser la meva sopresa quan un dia -ja fa temps- al Mercadona de Girona (c/ del Carme) vaig veure a la Lara, un personatge de Manual de Supervivència. Era exactament com me l'havia imaginada: rossa de pot, atractiva però amb lleus imperfeccions, vestida com un putarrot (però un putarrot amb certa classe, no pas una choni qualsevol). Vaig quedar parat, era com si el personatge s'hagués materialitzat en el món real. Durant una estona vaig seguir-la pel Mercadona, i com més  me la mirava més em convencia que era la Lara. Fins i tot se'm va ocórrer que potser era una noia del barri i que jo, sense donar-me'n compte, havia gravat la seva imatge al meu subconscient, i a partir d'allò havia nascut el personatge. Podria ser, sí, però des d'aquell dia que no la vaig veure mai més, com si hagués tornat a les pàgines de la novel·la.

Fa pocs dies era al Wala buscant uns pantalons curts per anar al gimnàs, i allà vaig trobar-me amb un altre personatge de les meves novel·les, aquesta vegada també femení. La Celi, la farmacéutica del gat de Schrödinger. Com em va passar la primera vegada, aquella noia era exactament com me l'havia imaginada. La mateixa  edat, el mateix color de cabell, la mateixa manera de vestir: era com si un científic boig amb una estranya màquina materialitzadora hagués fet realitat les meves fantasies. Com el dia del Mercadona, vaig seguir-la una estona dissimuladament, i com anys enrere vaig tenir una sensació creixent de que aquella era l'autèntica Celi. Us juro que és una sensació raríssima, un dejà vu multiplicat per mil.

Però la Celi no estava sola: amb ella hi anava un paio catxes, fins i tot diria que molt catxes. Les noies com ella tendeixen a anar amb nois catxes, o molt esportistes -també valen els discjòqueis esquàlids i els arquitectes runners-. El tio va mirar-me malament, convençut que volia lligar-me  la seva nòvia. Duia les celles molt depilades, que és una cosa que sempre us ha de fer por en un home. "Merda" vaig pensar, i vaig aconseguir girar per un passadís i perdre'm entre els xandalls i les bambes, sentint-me com un pervertit.

Ni la Celi ni la Lara em van veure, o si ho van fer no van mostrar cap signe de reconeixement. M'he penedit moltes vegades de no haver-les parat amb qualsevol excusa idiota, però la sensació d'irrealitat és tan bèstia que et deixa ben descol·locat. Al capdavall, què els podria dir? Sóc el vostre pare. Jo us he creat. Vosaltres només sou els meus pensaments fets carn. La matèria de la qual están fetes els somnis.

dimarts, 3 de setembre de 2013

LA REVOLUCIÓ DIGITAL (i el gat de Schrödinger)

Fins fa dos anys tots ens pensàvem que això de la Revolució Digital era un bluf, i que al final només una minoria es decantaria pels ebooks. Però les coses han canviat amb rapidesa, i cada vegada és més habitual veure gent amb llibres digitals. Aquest any a la platja n'hi havia un munt. La proporció paper-digital era, aproximadament, d'un cinquanta-cinquanta. Hi ha qui diu que la Revolució Digital mai s'acabarà d'acomplir perquè un reducte de lectors seguiran comprant només llibres de paper. És possible: jo mateix els prefereixo, però he de reconèixer que gràcies als ebooks he aconseguit material que d'altra banda m'hauria estat més difícil (o més car) tenir.

Anem al gra: els d'Stonberg acaben de treure la versió digital del gat de Schrödinger, a un preu MOLT interessant, i amb l'avantatge que pots comprar-lo en el temps exacte que trigues a estornudar o a beure't un xupito del que sigui. Si encara no el teniu i sou del 50% digital podeu comprar-lo AQUÍ.

I parlant de gats de Schrödinger, a vegades la gent em pregunta si els personatges, els llocs i les situacions són reals. Els escriptors som -o hauríem de ser- com els mags i il·lusionistes, i no parlar gaire d'aquestes coses. Però de tant en tant sí que es pot revelar algun secret (sense passar-nos: us recordeu del Mago Enmascardo? Diuen que els seus companys de professió el busquen per fer-li una cara nova. Els escriptors hauríem de ser així d'hermètics). Avui, per celebrar la publicació digital del gat, us ofereixo una imatge de l'Eurobar, el local on van els protagonistes un cop arribats a Port Antic. Per desgràcia, veig que l'Eurobar real ha tancat portes. Una llàstima.



dilluns, 2 de setembre de 2013

YAMCHA

A vegades passa que un autor avorreix un dels personatges que ha creat, de la mateixa manera que una mare hàmster avorreix les seves cries. Un cas paradigmàtic és el d'en Yamcha, el personatge més maltractat de la nostra estimada Bola de Drac. En Yamcha va començar essent un bandit a les arenes d'un desert, i aviat va demostrar que era un lluitador que mereixia ser tingut en compte. En el segon torneig de les arts marcials ell i en Ten Shin Han ens van oferir el millor combat de la història de la sèrie:



Tímid amb les noies -buscava les boles de drac per guarir-se- es va enamorar de la Bulma, tal i com vam fer-ho tots nosaltres. Amb el temps va descobrir -tots ho vam fer- que la noia era capritxosa i histèrica, i que era impossible tenir-la contenta. La noia aviat va abandonar-lo per en Vegeta, un autèntic bad boy (en certa manera en Yamcha també era un chico malo, però en Vegeta s'emportava la palma, era un autèntic fill de puta) fent bona aquella màxima que diu que les noies sempre trien el dolent. La caiguda en picat d'en Yamcha va empitjorar, i cada vegada era derrotat de manera més ràpida i humiliant. Aviat la seva presència de passar de segona a tercera fila, convertint-se en un convidat de pedra. A dia d'avui la seva -relativa- debilitat és objecte de burla entre els adolescents obesos i granelluts que tant sovintegen per Internet, i que ja voldrien tenir una dècima part de l'èxit que en Yamcha tenia entre les noies. Ja podeu riure, perdedors.


En Yamcha m'agradava per molts motius: va lligar-se la Bulma, tenia unes tècniques de lluita flipants (el puny d'ullals de llop). Un cop superada la timidesa inicial, va convertir-se en un autèntic playboy i en un vividor, essent mantingut per la seva xicota Bulma i passant èpoques llargues a cal Follet Tortuga, sense que se li conegués ni ofici ni benefici, tot i que sabem que durant una època va ser una estrella del beisbol, cosa que probablement li va proporcionar prou ingressos per viure de gorra la resta de la seva vida.

En Yamcha m'agradava -i m'agrada- perquè és un dels fracassats  més grans que mai he vist. No era un perdedor (loser) perquè ell ho intentava amb totes les seves forces, però tenia poc a fer davant d'alienígenes, androides i creacions de laboratori. En Yamcha era, simplement, un nano que sempre arribava massa tard o massa d'hora, com em passa sempre a mi, i que va ser injustament maltractat per Akira Toriyama a favor d'altres personatges menys trascendents -i més insofribles- com ara en Krilín. En Yamcha ha estat, de totes totes, víctima d'una injustícia, i la seva reparació clama al cel.