dissabte, 29 de març de 2014

L'APARELL MÀGIC

Tinc moltes ganes que algú inventi un aparell capaç de convertir els pensaments en escrits digitals. Us preguntareu per què. Vejam, els posts i la prosa en general sempre tenen més sonoritat i més màgia quan són dins dels nostres caps. Desconec si la poesia funciona d'aquesta manera, suposo que sí.  Durant el procés de transformar les idees -per més ben definides que estiguin- en paraules escrites passa alguna cosa terrible que fa que la bellesa desaparegui. És com si la forma física no els hi provés o se'ls hi posés malament, com els kebabs que et fots per sopar un diumenge després d'una arrossada. Dins dels nostres cervells les paraules brillen i tot encaixa de manera meravellosa i musical, però quan ho veiem en negre sobre blanc ens sembla horrorós, i fins i tot ens n'avergonyim una mica, com quan sentim la nostra veu a la ràdio. Això ens remet als filòsofs grec que parlaven del món de les idees i del món real, i que aquest darrer només és una còpia barroera del primer. A la nostra ment tot és bonic i precís, i és quan li donem forma física que ho fem malbé. Els bons escriptors són aquells capaços de traduir les idees sense destrossar-les.

Aquest aparell tan meravellós també ens serviria perquè les idees que se'ns acudeixen mentre ens rentem les dents abans d'anar a dormir -o encara pitjor, quan ens posem al llit- i que ens semblen genials (i que estem segurs que l'endemà recordarem amb tot detall) no es perdin per sempre entre els plecs del nostre cervell. Quantes grans novel·les o posts brillants s'han perdut per no haver escrit immediatament les idees embrionàries? Mai tens un llapis i un paper a mà quan són necessaris, i si els tens el que et manca és l'energia. La Moleskin i l'Evernote funcionen, però només fins un cert punt. El que necessitem de debò -i no pas la collonada de les ulleres Google o la darrera versió de l'iPhone- és aquesta màquina tan especial.


dimecres, 26 de març de 2014

ENTREVISTA A ENQUATRICROMIA

La Bea, intrèpida blogaire de l'Enquatricromia, ha tingut la bondat de fer-me una entrevista posterior a la ressenya del gat de Schrödinger. Llegiu-la aquí, i ens fareu feliços a tots dos. De seguida us adonareu que els fotos que hi ha són repes. Culpa meva: sóc una persona molt poc fotogènica, una cosa rara en aquest món d'Instagrams, iphones que fan-fotos-que-te-cagues, selfies, Facebooks i tota la patuleia.

dilluns, 24 de març de 2014

ELS PATIS PERILLOSOS: UN POST ANTI-FUTBOL

Els patis dels anys vuitanta eren molt durs si no eres futbolero. Les opcions eren escasses i la majoria contraproduents, i fins i tot perilloses. Podies jugar amb les nenes -si et deixaven- però no cal que us digui com se't considerava si ho feies. Podies llegir, sí, però aleshores (com ara) era considerat una extravagancia mereixedora de tota classe de burles i menyspreus. El meu amic de no-jugar-a-futbol (el Heavy, amb qui conservo l'amistat) i jo havíem de ser creatius. Durant una època vam dibuixar (ell en sabia molt més que jo). També duiem còmics de Masters del Universo i figures de Transformers, fins que els professors ens ho van prohibir per solidaritat amb les famílies que no se'ls podien permetre. Per això, la majoria de vegades ens limitàvem a passejar pel pati sense fer res en concret, com reclusos, xerrant d'això i d'allò (això i allò eren, generalment, figuretes GIJoes o pel·lícules japoneses que havíem vist el cap de setmana anterior, precursores del que avui coneixem amb el nom genèric de Manga).


No cal dir que a vegades ho intentàvem. No recordo si ell es defensava amb la pilota (suposo que no), però jo era un autèntic paquet. Em feien jugar de defensa, i fins i tot les nenes sabien esquivar-me. Una vegada vaig fer un gol i em van caure les llàgrimes quan els meus companys d'equip em van abraçar, d'una manera molt semblant a com abraço el meu fill de dos anys quan fa pipí a l'orinal. Crec que em consideraven una mena de retardat. 

Les coses han canviat. Els patis han perdut aquella perillositat -ara hi ha mestres de guàrdia, una cosa impensable anys enrere- però el futbol segueix manant. Com tots sabeu, l'escola és -o hauria de ser- una mena de societat en miniatura, i els nens es limiten a fer el que senten i veuen. El problema no són els patis, sinó el puto futbol, que ho impregna tot, com una mena d'èter prodigiós creat abans de res, un apriorisme de gran solidesa i poder. El futbol ens governa com un emperador boig i capritxós, això en dies com avui es fa molt pal·lès. A l'hora del cafè he tornat a setir-me com aquell nano espantat que no sabia ni xutar la pilota i que es passava l'estona del pati fent tombs i procurant que ningú no se n'adonés. 

dijous, 20 de març de 2014

AVUI SERÉ HONEST

Tinc una aplicació al telèfon mòbil que faig servir per anotar-hi idees per posts. Avui, que no tenia cap tema al cap, l'he obert i he vist la llista. A dalt de tot hi havia "Escoles concertades vs. escoles públiques". He pensat que seria un bon tema perquè és temps de preinscripcions, i he començat a escriure. Quan tenia tres paràgrafs he hagut d'abandonar i començar aquest altre post.

I ho he fet per un motiu ben concret. Fa temps vaig llegir el magnífic llibre "El meu ofici", del mític Espinàs, una mena d'assaig sobre l'art d'escriure. En un moment del text l'autor explica que si l'escriptor -o l'escrivent, perquè si a mi em diuen escriptor em pica tot- té les idees embolicades, difícilment parirà un bon text. Aquests dubtes o ambigüitats es faran visibles a cada mot, a cada línia, i al final el lector no entendrà res de res, i potser tindrà la sensació que li prenen el pèl. Si l'escriptor és hàbil farà servir paraules molt estranyes i construccions enrevessades per dissimular la seva manca d'idees originals. Si és bo -un mínim de cinturó marró en escriptura- farà passar els propis dubtes per reflexions profundes, i semblarà la mar de postmodern.

De manera que he abandonat el text. Per honestedat, i una mica per por. En aquest país nostre, tan grandiós i alhora tan miserable, tan diferent d'Espanya i alhora tan semblant, cal anar molt amb compte. Als catalans ens agrada presumir de que sabem riure'ns de nosaltres mateixos, però jo sempre n'he dubtat, d'això. Sí que fem humor sobre temes intrascendents i inofensius, però al mateix temps tenim una sèrie de tabús arrelats amb tanta profunditat que m'estranya que no hi hagi antropòlegs de tot el món civilitzat estudiant-nos, com ho feien anys enrere amb els salvatges de la Polinèsia o l'Àfrica.

Periodistes, columnistes i blogaires catalans van amb compte a l'hora de parlar de segons quins temes. "És que són decisions molt personals" diem, quan en realitat volem dir "No vull parlar d'aquest tema perquè se'm tiraran a sobre", o bé "És que no tinc ni puta idea de per què la gent fa això o allò, si és que la pròpia gent ho sap".

Per això avui he decidit no escriure sobre educació. Tinc l'esborrany fet, i el primer dia que em senti valent, o inspirat -més o menys és el matex- prometo publicar-lo.

dilluns, 17 de març de 2014

BREUS MOLT BREUS

- Els amics del blog literari Enquatricromia han tingut la gentilesa de fer una ressenya al gat de Schrödinger. La podeu llegir aquí.
- Potser sóc la darrera persona del planeta en adonar-se'n, però quina grandíssima sèrie que és Cómo conocí a vuestra madre!
- Sèries que he abandonat: la segona temporada de Once upon a time. La segona temporada de Revolution no m'atreveixo a començar-la.
- Llibres que he acabat: Festí de Corbs. Llibres que he començat: Dies de Frontera.
- The Walking Dead: possiblement el còmic més depriment i nihilista que s'ha publicat mai. Però addictiu com una mala cosa!
- Altres sèries que he començat i que prometen: Homeland i Banshee.
- Aquests dies vaig actualitzant la llista de Llocs on prendre's (la podeu trobar a mà dreta).
- Diuen que si et rentes la cara amb vodka redueixes la possibilitat de tenir erupcions d'acné.
- Sabíeu que Rambo mai va dir "No siento las piernas!" que Sherlock Holmes mai va dir "Elemental, querido Watson" i que Rick, a Casablanca, mai va dir "Play it again, Sam"?
- Aquest cap de setmana m'he adormit dues vegades veient Thor: the Dark World.
- Quines parides que he d'escriure els dies que no tinc temps ni idees!

dimecres, 12 de març de 2014

EL MEU PRIMER (I MILLOR) MESTRE

Aquest post no és un post qualsevol. Aquest post és un homenatge al meu primer -i més admirat- mestre d'Arts Marcials, l'Ángel Amieva.

Els meus amics i jo vam conèixer l'Ángel quan  abandonàvem l'adolescència i ell albirava la trentena. Vam entrenar amb ell de manera irregular, però sempre ens espavilàvem per no passar massa temps sense rebre alguna lliçó seva. Durant anys vaig idolatrar-lo com poques vegades -o potser mai- he idoltarat algú. Campió de Sanda (la modalitat de combat del Wu Shu, una mena de Kung Fu modern creat pels comunistes després de la Revolució Cultural), va ensenyar-nos els rudiments del combat. Encara conservo com un tresor els apunts que cada vespre, en tornar dels entrenaments de Figueres amb el meu amic Mau, masegats i morts de cansament, passava a net. Vaig inspirar-me en la seva pròpia llibreta, que sempre duia al damunt i que nosaltres ens imaginàvem plena de tècniques secretes mortals i antics trucs xinesos. En aquella època quan algú em deia que era de Figueres jo preguntava, automàticament i amb els ulls brillants, si coneixien a l'Amieva, el profe de Kung Fu. Alguns dels meus interlocutors em miraven amb preocupació o llàstima, i per si de cas deien que sí.

Lluitant era un dimoni. No recordo la seva llista de victòries però com a mínim va ser campió del món una vegada (contra els xinesos, que ja costa). Anava per feina: li clavaves un cop de puny i ell saltava cap enrere. Quan recollies el teu braç ja havia trencat la distància i et fotia una hòstia que et xiulaven les orelles. Per arribar-lo a tocar -no pas a fer-li mal, sinó simplement a tocar-lo- havies d'anticipar-te dos o tres moviments, una tasca esgotadora i poc gratificant perquè normalment durant el procés et menjaves unes quantes galetes.


L'Ángel va deixar les Arts Marcials i es va dedicar al teatre. A les coreografies de lluita amb armes primer  i a l'humor més tard. Vaig assistir a dues o tres funcions seves, on aplaudia amb tant entusiasme que els altres espectadors em miraven malament. En una d'aquestes obres em va reconèixer i em va fer saltar a l'escenari, una cosa que detesto profundament -crec que el teatre s'ha d'anar  a veure, no a participar-hi, i si em fan fer gaire comèdia me'n vaig al cine, que allà no t'emprenya ningú- però que a ell li perdono. Només faltaria. Sóc una persona insegura i neuròtica, però us puc ben jurar que abans de guanyar deu quilos de múscul practicant Arts Marcials encara era més insegur i més neuròtic.

La setmana passada vaig ensopegar amb ell a la Xarxa. Feia anys que no en sabia res. Durant tot aquest temps, a banda d'actuar, s'ha dedicat a fer la Ruta de la Seda amb biclicleta i ha escrit un llibre parlant de l'experiència, La Ruta de la Risa. Quan el veig vestit de pallasso a les fotos se'm fa difícil reconèixer-lo com el meu mestre de Kung Fu, però suposo que la vida és així de rara, imprevisible i irònica.

No t'ho havia dit mai, Ángel, però aprofito el privilegi de tenir un blog amb força moviment per donar-te les gràcies per tot, i et desitjo sort pels projectes futurs.

divendres, 7 de març de 2014

UN DIVENDRES FELIÇ (de tant en tant ja toca, cony!)

Avui estic content. Quan he obert la bústia hi he trobat això:



Esgotar una primera edició, per breu que sigui la tirada, i començar la segona és un prodigi i, alhora, un suïcidi. Fer-ho sense el suport dels mitjans especialitzats en cultura i de la crítica literària catalana, massa enfeinada alabant a en Martí Gironell, una heroïcitat. Avui, per variar, estic content, i abandono el meu habitual to lúgubre i autocompassiu. Algú dirà que aquest és un tret propi d'un malalt bipolar en plena crisis aguda. No els hi nego pas: mai he presumit d'equilibri mental.

Si encara no heu llegit la novel·la la podeu aconseguir a les llibreries (si no la tenen la poden demanar) o, per la via ràpida, directament a l'editorial, on fins i tot hi ha un fragment penjat. Si sou dels que opteu per la Tercera Via el podeu adquirir com a ebook -a un preu molt inferior- a vàries botigues virtuals, com ara aquesta.


dimarts, 4 de març de 2014

La B.A.C.A. i CARLOS FABRA

Avui m'he llevat amb el peu esquerre i tenia pensat escriure un post contra el món, però per casualitat he vist aquest vídeo. Pels qui us faci mandra veure'l tot, i pels qui el mireu en diagonal (un vídeo es pot veure en diagonal?), la B.A.C.A és una associació de motociclistes molt grossos, molt barbuts i molt tauats, que es movilitzen contra els abusos als infants. De manera completament desinteressada aquests paios espaordidors vetllen i protegeixen els nens i nenes que han patit aquesta experiència horrorosa. A ningú se li escapa que una colla de motoristes vestits de cuir són mil vegades més efectius que un policia d'aquests que no té ni mitja hòstia, i que qualsevol fill de puta pederasta s'ho pensaria dues i tres vegades abans de molestar un nen sota la vigilància d'aquests paios.


Dels americans sempre m'ha agradat aquesta voluntat d'immuscuir-se en la comunitat. És perfectament normal trobar milionaris filàntrops, mecenes, padrins altruïstes i donacions generosíssimes. També que el ciutadà de a peu sigui voluntari de diferents causes, cadascú segons les seves possibilitats (no negareu que no hi ha ningú millor preparat per tasques de vigilància i protecció que aquesta colla de bikers). Algú dirà que aquesta tasca hauria de recaure en l'Estat. Segons la nostra manera de veure-ho no li falta raó, però allà donen per la bona la frase de Kennedy que deia alguna cosa així com "No et preguntis què pot fer el país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país". Frase que fa poc va ser profanada pel miserable Carlos Fabra fent referència al seu fantasmagòric aeroport: No te preguntes qué puede hacer el aeropuerto por ti, sinó que puedes hacer tu por el aeropuerto. No és broma, si ho busqueu a les hemeroteques ho trobareu. Per cert, l'altre dia vaig sentir que sempre va amb ulleres fosques perquè algú li va fotre un tret a la cara quan anava de cacera. Una joia d'home.



Però tornem als EUA, on els fenòmen dels vigilantes -els de la B.A.C.A en són hereus- sempre ha tingut una forta presència i arrelament. Els americans s'agafen la justícia molt seriosament, i allà on no arriba el braç de la Llei, massa vegades lent, matusser i curt, hi arriba la ciutadania. No puc dir que hi estigui d'acord, però tampoc se m'acuden gaires més maneres de solucionar els problemes. Potser la meva condició de lector de còmics de superherois -els vigilants par excellence- em fa ser un romàntic incurable que creu en una mena de Justícia Eterna, Còsmica, que sempre acaba triomfant. Però en el món real, o com a mínim a Espanya, Bárcenas -busqueu-ho a les hemoroteques, que també hi surt-, s'ha convertit en un ídol entre els presos. I encara pitjor: Fabra mai trepitjarà una cel·la.