diumenge, 25 de gener de 2015

EL GERMÀ SALVADOR

Mai no he sigut gaire fan d'en Buenafuente i normalment no veia el seu programa. Una de les poques vegades que vaig aguantar uns quants minuts sense fer zàping el vaig sentir parlar d'un mestre que havia tingut a la Salle Reus. Un hermanu, per ser més concrets. L'hermanu en qüestió tenia el cap inclinat  sobre una de les espatlles -no recordo quina- i els nanos de la Salle Reus li deien Torre de Pisa.

- Prou fer broma, que segurament és mort, pobre home - va concloure en Buenafuente.
L'endemà, uns quants mestres i jo esperàvem el germà Salvador a l'hora d'esmorzar per fer-li saber que era la nova celebrity catalana. En Salvador estava emprenyat, algú ja li ho havia dit abans. 
- Qué Buenafuente ni qué niño muerto! -repetia el germà, una fòrmula que feia servir quan estava de molt mala lluna, tot i ser un català de soca-rel.

Tots ens vam alegrar que en Buenafuente s'equivoqués quan va donar-lo per mort fa uns quants anys, però res no és etern, ni tan sols els germà Salvador, que fins al darrer moment ha gaudit d'una ment preclara i d'una cultura abasta, potser per compensar la seva salut delicadíssima. Malalt dels pulmons des de ben jove, la seva vida -sobretot els darrers anys- va ser una lluita contra els problemes respiratoris. Quan setmanes enrere va deixar la Salle Cassà, de la qual n'era puntal i fonament, molts ja ens temíem el pitjor.

Quan érem petits i anàvem a cataquesi les iaies endolades que ajudaven al rector a fer les classes ens espantaven amb les penes de l'infern. Tot era pecat, i havies d'anar amb molt de compte. A molts companys meus això no els hi feia ni fred ni calor, però a mi i a uns quants ens espantaven molt. Un dia li ho vam explicar al germà Salvador i es va posar a riure, i ens va dir que a l'infern només hi ha teranyines, perquè si Déu és bo -sempre feia servir el condicional, com ho fa la gent intel·ligent- no permetria que ningú passés una eternitat de foc i patiment. Més enllà de si ens ho creiem o no -la fe és una cosa de cadascú- cal admetre que només una bona persona pot formular una teologia així de tranquil·litzadora. Sempre el recordaré explicant-nos això.

O bé l'estona que vam passar després de les postres del dinar de final de curs de l'any passat. Tots els mestres eren en una sala, veient fotos antigues i passant una bona estona. El germà Salvador no va pujar perquè les escales l'esgotaven i es va quedar assegut en una taula de marbre a l'ombra d'un arbre. Un altre mestre i jo ens vam quedar a fer-li companyia i vam parlar -ho recordo pefectament- dels tabús alimentaris de la religió jueva. El germà era una mena d'enciclopèdia ambulant i després de cada conversa amb ell havies après una cosa nova. 

Els mestres del col·le estàvem organitzant un autobús per anar-lo a veure però ara ja no hi serem a temps. Quina llàstima. Ara, germà, tindrà tot el temps del món per llegir la meva darrera novel·la, que sempre deia que no s'hi veia amb cor. La trobarà a totes les bones llibreries del Cel, i si no compri la versió digital, que darrerament s'havia modernitzat i tenia un e-reader. Ja sé que el primer llibre no li va agradar gaire i va haver de dir que sí per fer-me content. Esperò que aquest petit i humil homenatge sí que li hagi agradat: no se m'acut millor regar per fer-li a un home de lletres com vostè. 



divendres, 23 de gener de 2015

LES PEL·LÍCULES ESPANYOLES NO SE SENTEN

L'altre dia la meva dona i jo vèiem la pel·lícula espanyola 10.000 km. Comença amb una escena de sexe entre els dos protagonistes, seguida d'un bed talking.

- Sents què diuen?
- No.
- Puja el volum.

Vam pujar el volum del televisor fins a trenta-cinc. Si en comptes de veure 10.000 km haguéssim vist Los Vengadores ja hauríem tingut la policia trucant a la porta de casa, amb un feix de denúncies per contaminació acústica.

Al cap de deu minuts de pel·lícula tots dos vam fer la mateixa pregunta: en quin idioma parlen? Semblava castellà, però era impossible estar-ne segurs. Se sentia perfectament el dringar de les culleres i el cruixir dels cereals, però no teníem collons de seguir la conversa dels dos protagonistes.

Durant aquests darrers mesos he vist unes quantes pel·lícules espanyoles. Però avui he dit prou, perquè quasi totes comparteixen un mateix defecte: no s'entén una puta merda del que diuen. El soroll ambiental és eixordador, però els actors són incapaços de parlar fort i de vocalitzar. Fins i tot jo, que tinc una dicció patètica, parlo més bé i més claramanet que ells.

Puc fer veure que no m'importen els silencis eterns, el costumisme portat a l'extrem, les converses rares i poc realistes. Puc passar per l'alt l'avorriment còsmic que aquestes pel·lícules t'encomanen. Però no suporto no entendre als personatges. No sé pas per què passa. Per què xiuxiuegen tota l'estona? No poden parlar com la gent normal? Si volen jo mateix els hi faré el muntatge. No en tinc ni punyetera idea, però segur que ho faré millor que no pas ells.

dijous, 15 de gener de 2015

ERRORS DE TRADUCCIÓ

L'altra dia a la tele hi sortia una senyora que explicava que la prohibició de dibuixar Mahoma es deu possiblement a un error d'interpretació del Corà. Sembla ser que hi ha dibuixos i  estàtues del Profeta que daten dels primers temps de l'Islam. Sempre m'he preguntat per què els talibans no els destrueixen, de la mateixa manera que van destruir (amb llançacohets) estàtues budistes de centenars d'anys d'antiguitat. Si Al·là -recordem que el Corà va ser dictat per l'arcàngel Gabriel en persona per petició expressa seva- no hagués volgut representacions de l'ésser humà en general i del Profeta en particular, segur que ho hauria deixat claríssim i de manera que no hi hagués error possible d'interpretació. Quan estudiava Humanitats ens explicaven que a Mahoma a vegades se'l representava amb una espasa, no pas perquè fos un guerrer -que ho era- sinó que l'arma vindria a ser un símbol de la lluita interior. I un rave, pensàvem molts, però ens estàvem de dir res per por que els nostres companys multicultis -en aquella època encara no havíem perdut l'innocència i n'hi havia molts-  ens titllessin d'islamòfobs, racistes  o coses pitjors.

Hi ha qui diu que un dels dogmes del cristianisme, la virginitat de Maria, també és fruit d'un error d'interpretació. Hem d'aclarir que els biblistes no han de traduir, sinó interpretar, perquè el poble hebreu -com tots els pobles- té una sèrie de paraules i conceptes que fora del seu context cultural perden tot el sentit. Deia, doncs, que hi ha qui diu que als textos originals la paraula que es faria servir per designar a Maria era noia, no pas verge. Recordem que va ser el populatxo i el baix clergat els que van impulsar la proclamació dels dogmes marians, i que els Evangelis, si bé en parlen, tampoc sembla que hi donin massa importància. El cert és que treure'n l'aigua clara il·luminaria la religió i, el més important, no canviaria ni una coma, ni un accent, del missatge que va transmetre Jesucrist. No sé si aquestes teories són serioses o si són formulades pels mateixos que asseguren que Jesucrist va viure a l'Índia, va tenir fills secrets amb Maria Magdalena -que sempre hem confós amb l'apòstol Joan- i es va escapar de la creu a l'últim moment.

Quan parlem de religió sempre tindrem aquest problema: la majoria d'ateus ho neguen tot sistemàticament o s'hi posen de cul. Els creients fan el que el seu nom indica, creure, i n'hi ha pocs que siguin crítics. Les comparacions són odioses i, la majoria de vegades, estúpides, perquè són equivocades. Tothom parla sense tenir ni puta idea de res, ni haver llegit cap llibre que no sigui el Codi da Vinci. Potser per això estem com estem. Que Déu hi faci més que nosaltres, i que ens agafi confessats.

dijous, 8 de gener de 2015

JE SUIS CHARLIE (el triomf dels bàrbars)

Després de l'atemptat de França vaig fer com molta gent, i vaig entrar a Twiter a desfogar-me. Més o menys tothom estava com jo, però vaig fer una juguesca amb mi mateix: a veure quan trigava a trobar la primera persona que relativitzés la massacre, disculpés els islamistes o bé carregués contra americans i cristians.

La veritat és que no esperava trobar-lo tan de pressa. Un tal Joan Queralt, que deia que abans d'atacar l'islamisme ens havíem de treure del damunt la caspa eclesial autòctona. Vaig rebatre'l i l'home em va bloquejar de manera fulminant, engegant-me amb molt males maneres. Després vaig saber que en Queralt és catedràtic de dret a la UB. Si voleu seguir les seves fantàstiques  intervencions  -francament, em pensava que els catedràtics tenien més nivell- podeu fer-ho aquí. També n'hi havia d'altres, esclar, però suposo que la majoria són fakes. Si no, pobres de nosaltres.

Enlace permanente de imagen incrustada


L'affaire que alguns occidentals tenen amb l'islamisme radical és com l'aventura que té la nena de casa bona amb el pinxo de barriada. I mentre que ella ho fa per escandalitzar a la tieta Concepció i a la iaia, i per fer emprenyar i provocar els pares, els pro-islamistes es revolten contra el seu progenitor cultural -que no espiritual- que és el cristianisme. Com el quissoflauta que tenia de veí, que anava pel món amb gel·laba, xapurrejava l'àrab i deia que les dones musulmanes eren progressistes perquè sota el burka anaven maquillades com autèntiques femmes fatales. Quin tros d'imbècil, el meu veí.

Per cert, gran frase la de Dawkins, ateu militant. Ho sintetitza tot pefectament:

No, all religions are NOT equally violent. Some have never been violent, some gave it up centuries ago. One religion conspicuously didn’t.

La idea d'una ploma més poderosa que una espasa és romàntica i poderosa. Però desgraciadament és falsa. No ens enganyem: els bàrbars han guanyat aquesta batalla. Algú va dir a Twitter: Llibertat 0 - Terror 12. Aquest algú té tota la raó del món. No fem com els polítics, que guanyen fins i tot quan perden. En realitat, podem fer una única cosa contra el mal. Aquesta cosa mai no el derrotarà, però com a mínim s'adonaran que no caurem tan fàcilment. 

I aquesta cosa és dir:



View image on Twitter

diumenge, 4 de gener de 2015

LA MEVA CITA ANUAL AMB EL PATGE

Cada any pels volts del dia de Reis quedo amb un patge del Rei Ros. És un arreplegat que vaig conèixer un dia al bar del Centro. Ens vam caure bé: els anglesos diuen que un lladre de seguida reconeix un altre.

Ahir era a casa, veient un episodi de The Walking Dead, i vaig sentir que algú trucava fluixet a la persiana del balcó. Vaig obrir, estranyat. Era el patge, que s'havia enfilat amb aquella escala màgica que tenen, recoberta de garlandes i una mica hortera.

- Hola, nano.
- Què tal? - vaig respondre obrint la finestra perquè entrés. El patge s'ha deixat créixer una barba negra  i irregular que el fa semblar un militant d'Al Qaeda o un d'aquells fills de puta de l'Estat Islàmic. Em va intranquil·litzar i vaig pensar que, en cas de necessitat, era a poques passes de la cuina, on hi tinc uns ganivets ben afilats. Vendria cara la meva vida.

El patge es va asseure al sofà i em va preguntar si estava bevent whisky. Es va decebre quan li vaig dir que no, que m'estava fotent un gintònic i que el Jura Superstition me'l reservo per la Nit de Reis. És un tradició i un deute que tinc amb mi mateix.

- Un gintònic m'anirà bé, gràcies. Sense mariconades d'aquestes que hi poseu ara, me cago en tot. Per cert, què collons et passa? Fas molt mala cara.
- Estic costipat com una sopa -vaig dir mentre començava a preparar-li. La gent que beu alcohol sempre em tranquil·litza: com a mínim no et mataran en nom d'Al·là. És poca cosa, però és més que res.

L'home va fer un glop llarguíssim del gintònic i va sospirar, recolzant el cap al sofà. Després es va incorporar:

- Veig que aquest any per fi heu escrit una carta.
- Sí.
- I tu has demanat una tablet. Se't va trencar, oi?
- Sí, em va caure al terra. I ahir em va petar l'ordinador. Potser n'hauré de comprar un de nou. Els trastos tecnològics m'odien. Però ja us havia enviat la carta i tampoc volia abusar. Amb el portàtil de moment ja passo.

El patge va fer que no amb el cap. "Tu ets una mica curt, eh que sí? Un patge d'en Baltasar em va dir que l'any passat per aquestes dates, vas perdre el telèfon mòbil. Ets més inútil que ni fet per encàrrec". Jo vaig haver de callar, fer que sí amb el cap i xarrupar la meva copa. Què li havia de dir? Que no? Aquell patge tenia tota la raó del món.

- En fi. Gràcies pel cubata. Amb aquest costipat els gintònics no t'aniran gens bé.
- Ja m'ho penso.
- I tu no m'has de preguntar res?
- Sí. Com t'ha anat l'any?

L'home va riure. En aquell moment vaig adonar-me que li faltava una dent. Em va estranyar que amb tanta màgia i tanta fanfàrria no puguin remplaçar les peces perdudes.

- Vaig tirant. No tan bé com tu, que has tingut un altre nano. En Joan, oi?
- Sí. Però no m'envegis, que tenir criatures és molt heavy. Els patges reials viviu molt bé.

L'home va tornar a riure i va fer que no amb el cap. Abans de sortir al balcó i baixar amb la seva escala màgica em va mirar i em va dir:

- De vertitat que ets tonto del culo. No sé per què segueixo venint cada any. En fi, feliç dia de Reis.

dijous, 1 de gener de 2015

ELS MEUS AMICS

Avís als lectors: aquest text pot semblar escrit sota la influència de l'alcohol. En concret, durant la fase coneguda com Exaltació de l'amistat, un moment intermig de la borratxera, immediatament posterior a Que bones/bons que estan totes/tots i anterior a Cançons i balls vergonyants. Durant aquestes dies de festa tothom fa el burro i passa per alguna d'aquestes fases. La primera versió d'aquest text -i força definitiva, perquè amb prou feines corregeixo o retoco els escrits d'aquest blog per manca de temps- ha estat escrita el dia 30 a les 22:18 de la nit havent begut únicament (a banda de la cervesa d'abans de sopar) Christmas Tea (això sí, en molta quantitat).

Tinc la sort de tenir uns quants amics. No sé si són amics de debò perquè no sé què és exactament un amic de debò. No crec que saltessin davant meu per rebre una bala destinada a mi disparada per un islamista barbut i embogit. Jo segurament tampoc no ho faria, tot i que m'agrada pensar que sí. Suposo que un amic és simplement algú que és a la vora,  no només durant els mals moments (omplir el got de whisky d'algú no és tan difícil, i a vegades costa més celebrar que consolar). Alguns dels meus amics viuen molt lluny i els veig un cop l'any, o cada dos anys. D'altres viuen més a prop però també els veig molt poc. Tenim grups de Watsap, fem brometes i ens enviem fotos ximples, però cap xat virtual pot substituir la barra de l'Estoc o la taula al voltant de la qual sèiem els diumenges a la tarda quan jugàvem a rol. Recordeu aquella vegada que, per riure una estona, la Fulana va dir a en Zutano que li quedarien molt bé unes metxes rosses, i el pobre nano es va presentar la setmana següent amb el cabell tenyit? O aquell altre dia, que en Menguano va desaparèixer, emprenyat com una mona, i el vam trobar a l'altra punta de la ciutat, caminant cap a casa seva que era a dotze quilòmetres?

Cada vegada que ens acomiadem penso quant temps trigarem a tornar-nos a trobar, i a riure, i a explicar velles històries -sempre les mateixes-, i això em fa estar una mica trist. Potser passaran mesos. En alguns casos, anys. Quan ens tornem a veure tindrem menys cabell, o el tindrem més blanc. Alguns s'hauran engreixat; jo no, perquè la dieta de les arts marcials és molt efectiva. Beurem una copa menys que la darrera vegada i marxarem una hora abans. No tancarem bars ni encadenarem dinars i sopars, i anirem ben provistos d'Almax i Omeprazol. Aquestes coses hi ha gent que les porta bé perquè entén que la vida és una successió d'etapes que no necessàriament han d'estar conectades. Jo no. Ens hem fet grans i cadascú segueix el seu camí, però al voltant d'una taula, amb una copa de vi al davant, encara som aquells nanos de vint-i-tants. A diferència de molts joves de la nostra generació no volíem canviar el món, ni triomfar, ni res d'això. Senzillament ens fèiem companyia els uns als altres, i així hem anat tirant fins avui. Suposo que la vida ens ha tractat més o menys bé, però també ens ha separat. Sempre m'ha resultat molt difícil deixar enrere una etapa i fer com si no hagués estat res.

Demà tot tornarà a la normalitat. Aviat passaran els Reis i jugaré amb els meus fills. Ara és el que toca, i està bé que sigui així. Desembolicarem els regals i recordaré que fa dos dies la nit de Reis la gastàvem pels bars de Girona i els únics regals que teníem eren els que ens donaven als bars de sempre.