dijous, 22 d’octubre de 2020

UNA NIT AL CANÒDROM

Quan feia l'idiota per Dublin -d'això ja fa vint anys- vaig anar un parell de vegades al canòdrom. A molts irlandesos els hi agradaven les curses d'animals: al costat de casa hi havia l'hipòdrom més important del país. Els diumenge anaves al Leopard's Inn i trobaves parelles de pensionistes emborratxant-se amb discreció abans o després de les curses. Era un ambient festiu però contingut, de senyores amb ulleres d'aquelles que ara es tornen a portar i homes amb rebeca de punt. Ja veieu per on vaig. 

Al canòdrom les coses eren diferents. Allà s'hi bevia sense fre qualsevol dia de la setmana. Els jugadors no eren jubilats de classe mitjana-alta, sinó homes atrapats amb roba duta massa vegades i alè de cervesa que torna amb cada rot. Si tenies dubtes a l'hora d'apostar et cridaven de mala manera, i era fàcil trobar-te enmig d'una batussa.

El meu sistema era apostar pel gos amb el nom més divertit. N'hi havia un que es deia She is a shark, que em va fer guanyar quinze mil pessetes de l'època. No anava gaire granat i allò em va posar molt content. Un gallec que era amb mi va començar amb la tabola que no els convidava perquè era català, i que un gallec ja hagués convidat tothom. El tio anava vestit com un pijo a mig fer, semblava el cap de llista del PP en un poble perdut de la Costa da Morte. La qüestió és que després de separar un bitllet gros per poder comprar tabac, vaig pagar un parell de rondes, i al final em vaig fondre el premi. 

Vam tornar a casa ben pitofs. Amb taxi, com els senyors, tot i que quan remenava fotos per documentar-me n'he trobat una de la mateixa nit que érem a dins d'un autobús (?!). El taxista també estava borratxo (us ho juro) i ens ensenyava cançons populars irlandeses. Vam parar a mig camí per comprar cervesa i l'endemà em van explicar que m'havia embolicat amb una estudiant sueca que ara no recordo com es deia. A veure si el nom em ve al cap abans d'acabar el post. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l'estudiant grec amb qui vivia assegut al jardí. Estava trist perquè havia de tornar al seu país a fer la mili. Havia perdut les claus i no podia entrar a casa, i s'esperava que algú tornés. No anava trompa, però li faltava poc. Dublin era una festa aleshores, o com a mínim ara m'ho sembla. Puta nostàlgia tardoral. 

En aquella època les noies no feien morrets, i els nois no s'esforçaven per semblar pinxos sortits d'un videoclip de reguetón. Érem uns borratxos i uns troneres i no volíem semblar res més. I ja està. 

No sé com hauríem reaccionat tots plegats davant d'un desastre com la pandèmia que avui ens assota. M'agrada pensar que érem uns tarambanes i uns animals, però que sabíem frenar a temps. Per desgràcia, l'autoengany no rutlla gaire bé: en aquella època tothom conduïa mig pitof, i fins que no van posar-se forts amb les mesures coercitives, anar i tornar eren la introducció i l'epíleg de la pròpia festa. Després passava el que passava, i l'índex de mortalitat i d'accidents greus era esgarrifós. Ens ho van explicar per activa i per passiva, van fer venir ferits a l'escola, però no va servir per res. Nosaltres a les nostra bola, que dèiem aleshores. Passava el mateix amb les drogues i el sexe (els que eren prou afortunats per tenir-ne): ens van informar abastament de les conseqüències de follar a pèl i de fumar massa porros, i això no va impedir que a cada generació hi haguéssin les Sorayas de torn embarassades, i els porretes que ara  són quarantins i que encara  no senten tocar ni quarts ni hores. I no en respiris, si/si no és maria.  

El meu jo present s'emprenya com una mona quan veu que els contagis pugen en part deguts a les festetes i les botellades (Torra:2020). Quan era a Twitter una vegada un nano em va rebatre amb un "ok boomer", que es veu que és la manera que tenen ara de tallar la conversa amb un adult, encara que no sigui pròpiament un baby boomer, com és el cas.  Em fascina que siguin capaços de sintetitzar tant menyspreu, tanta energia vital, amb dues simples paraules. M'emprenyo com una mona, deia, però alhora m'hi veig reflectit. I em rosega l'enveja, perquè penso que són millor del que vam ser nosaltres: han viscut amb més intensitat, sense tantes borratxeres inútils, sense aquest sentiment d'estar sempre a punt d'arribar. Els nanos d'ara no condueixen mamats, ni surten com si el món s'hagués d'acabar, potser perquè saben que el món és seu i s'acabarà quan ells ho diguin. Han fet més l'amor -o han follat més, segons el cas- i no han tingut tanta por de tot. Potser no viuran les nostres festes demencials, i ni falta que els hi fa. La sobreprotecció paterna els ha carregat amb un pes extra d'egocentrisme, això és cert. I potser aquest ego incontenible, sumat a l'energia desencadenada pròpia de la joventut (els neuròlegs diuen que és un tema de maduració de l'escorça pre-frontal, no sé si creure-me'ls) fan que se saltin les normes i es limitin a viure una mica a la babalà. Com vam fer nosaltres aquella nit al canòdrom de Dublín, i tantes i tantes altres vegades. Vist així, qui sóc jo per retreure'ls-hi res?

M'acaba de venir el nom de la sueca al cap. Linda, es deia Linda. 

dijous, 1 d’octubre de 2020

LA CULTURA DE L'ESFORÇ

No fa gaire vaig seguir una d'aquelles baralles que a vegades ens entretenen a les xarxes. Els participants discutien la validesa de la cultura de l'esforç. 

Un dels bàndols era format per gent molt d'esquerres, que diria l'avi, a falta d'una definició més precisa. Aquests afirmaven que aital concepte és un invent de ricatxos i aburgesats, que per protegir el seu status quo s'han empescat el romanço que amb dedicació i esforç s'arriba a tot arreu i es poden superar totes les barreres. Segons ells, la mecànica social segueix uns principis molt antics basats en la predeterminació: els pobres difícilment faran res perquè les circumstàncies no els acompanyen, i els rics triomfaran per força. Fent una reductio ad absurdum de la seva teoria, de seguida inferirem que no val la pena cap esforç perquè, tal i com diuen en castellà, to el pescao está vendido. Així, podem seguir-nos queixant amb la tranquil·litat d'esperit de no semblar un ressentits ni uns envejosos. Som, senzillament, les víctimes d'un sistema injust. 

Els seus rivals eren conservadors optimistes que afirmaven que la sort només afavoreix a les persones ben preparades, i que cal sortir a fora a buscar-la. Posaven exemples reals de gent nascuda a la misèria i que a base de tenacitat ara fan la migdiada en un iot conduït per un sicilià amb rínxols. Aquests carlins tenen uns cosins pobres, la colla Miss Wonderful, que ens atabalen a l'Instagram i a tot arreu amb diapositives insofribles fetes amb Canvas, i on ens alliçonen que l'únic rival a abatre som nosaltres mateixos, que el més important és el trajecte i que si treballem molt i somrien tothora, l'Univers -que és com el col·lega enrotllat que ens passava els apunts quan fèiem campana- ens tornarà el somriure, acompanyat de mil benediccions de tota classe. 

Vaig tenir la temptació de prendre part en el conflicte, però de seguida me'n vaig desdir. Potser per això la meva experiència a Twitter ha anat com ha anat. Els arguments de tots dos grups tenen la seva càrrega de veritat, això l'amable lector/a de seguida se n'ha adonat. En general els rics tenen la vida molt més fàcil que no pas els pobres, però l'esforç és un element imprescindible en moltes àrees, començant per l'esport i acabant en el món de la cultura. Sense talent és impossible arribar gaire lluny, no deixeu que us enganyin, però que tampoc us enredin els altres: Umberto Eco -per posar només un exemple- va estar un any prenent notes abans d'escriure ni un sol mot de la meva novel·la preferida. 

Per mi el game changer és la sort. Un cop de sort -o la manca de sort- pot destrossar-te la vida o encarrilar-te-la en un moment. És cert que la Sort sempre ens diu -per fer-se la digna- que té predilecció pels qui s'ho curren, però és una mica pendó i a l'hora de la veritat es tira als braços de qualsevol. O li fot una coça al cul i l'empeny a l'abisme, com una amant russa. És una dama capritxosa i imprevisible en extrem. Hi ha un exercici que no us recomano gens, consistent en fer una ullada retrospectiva i sincera, i descobrir els moments de les vostres vides en que l'atzar ha jugat un paper determinant. N'hi ha tants que espanta. 


Algú dirà que la Sort no existeix, i que només és el nom que donem a un conjunt de variables impossibles de controlar. Si tinguéssim els mitjans, podríem preveure-ho gairebé tot. Els jugadors de rol o de wargames més veterans saben que al final els daus donen la raó a l'estadística. Ignoro si els ludòpates de casino creuen el mateix, i si realment hi ha una manera de guanyar. Jo només conec jugadors d'escurabutxaques, i aquests són gent poc propensa a teoritzar, encara que a la seva manera saben que tard o d'hora la màquina s'escalfa i dona el premi gros, i pobre del que els hi prengui mentre ells són a la barra a buscar un altre Larios amb cola. 

M'estic desviant del tema. La Sort, deia, pels descreguts només és un constructe cultural. Aquesta  teoria és impossible de refutar, però a la pràctica tan se val. M'explico -i ja acabo-: tan li fa si en un món teòric podríem controlar o no les variables. La qüestió és que en el món real no podem, i estem molt lluny de fer-ho. Per tant, seguim i seguirem essent esclaus de l'atzar. La feina dura, si no va acompanyada d'un petó dolç de la Senyora, es quedarà en foc d'encenalls. I al contrari, si algú té la fortuna de ser al lloc concret en el moment adequat -sense saber-ho, perquè aquestes coses no se saben- potser gaudirà del somriure i del frec de dits de la Dama. I els altres, els que no hem sabut enamorar-la, els que ens ha rebujat i dit que només ens vol com a amics, només ens quedarà l'agror i el preguntar-nos si els afortunats són conscients que el seu èxit no es deu  al seu talent sinó a la mirada rampelluda de la Sort. 

diumenge, 20 de setembre de 2020

UNA BIRRA I PROU NO FA MAL

Fa un any i mig vaig tancar aquest bloc. Vaig fer-ho perquè els blocs són un anacronisme, i el real game avui es juga a les altres xarxes. Vaig tancar el Tardes de birres, us deia, amb la intenció d’estudiar la mecànica de Twitter, la seva lògica intrínseca, i fins i tot vaig obrir un compte a Instagram (!?). Tot plegat va ser error molt gros.

Per mi Twitter és i seguirà essent un enigma. És cert que mai no he sigut un usuari gaire actiu, però segueixo uns quants grups –literaris i de xorrades en general- i si bé en molts casos he descobert el biaix o alguna pauta de funcionament, no he sigut capaç d’entrar en el joc, i si ho he fet m'ha passat el mateix que quan era petit i jugava a futbol al pati: ho feia tan malament que ningú no em volia al seu equip.

Després hi ha el tema de la mala llet. És flipant com està la penya, allà dins. Algú em va dir que Twitter no era un debat, sinó un partit de futbol, d’aquells on  la gent mig pitof anima al seu equip i  insulta als altres, i si poden els hi tiren coses i tot. Jo mateix m’havia barallat per qüestions polítiques, però ara no penso fer veure que el bàndol que un dia vaig escollir no ha sigut el bàndol perdedor. Suposo que encara sóc independentista, i ho seguiré essent perquè sóc un sentimental, però tal i com estan les coses no trobo que tingui cap sentit enfadar-se. 

En definitiva, m’he cansat dels llacistes, de totes les variants dels espanyolistes, dels que fan veure que són federalistes, dels graciosets, dels rabiosos, dels que hi van només a promocionar-se, dels vegans, dels carnívors, de les feministes, dels cunyats, dels homes grans que no volen deixar pas al jovent i del jovent que es pensa que el món els hi deu alguna cosa perquè els hem educat en un entorn lliure de frustracions. M’he cansat dels puristes de la llengua i dels qui la maltracten, i encara més dels qui la volen destruir. Estic avorrit dels policies de balcó i dels irresponsables, dels mestretites, dels reis i les reines del drama, dels condescendents, i en general de gairebé tot. En definitiva, no és el meu lloc, i si bé no tancaré el compte, limitaré encara més les meves aportacions, i sobretot el faré servir per penjar les entrades del bloc, que és l’únic lloc on em sento còmode, encara que només em llegeixin quatre amics amb més preocupació que interès.

El Facebook no l’he abandonat, potser és l’única xarxa que entenc una mica. En canvi, el tema d’Instagram ha sigut tragicòmic. No sóc una d’aquelles persones que es miren al mirall i s’agraden, més aviat al contrari, tendeixo a odiar-me. I malgrat que quan era jove sí que era una mica tarambana,  ara  tinc una vida insubstancial que no crec que pugui interessar a ningú. De debò voleu saber què esmorzo? O veure’m fent flexions mentre esbufego?

Em quedaré aquí, encara que parli per les parets. Seré el monjo que escriu quan és negra nit a la solitud de la seva cartoixa, perduda en un bosc alemany. Un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals armats només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació. Sóc el darrer duelista que va a matar-se amb algú a trenc d’alba, i a sobre amb espasa en comptes de pistola. Sóc el tio que encara passa més estona llegint que no pas veient sèries,  el que enyora una joventut que al capdavall no va ser gran cosa. Un dels que encara escriuen català, i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català (heu  pensat què passaria si tots els escriptors compréssim llibres de camarades? La indústria editorial reviscolaria de cop).  Un dels músics que tocaven mentre el titànic s’enfonsava, i que cada vegada que veia passar un cambrer que fugia per salvar la vida, li demanava un còctel. Sóc aquell barber alguerès que l’any passat va venir al meu poble i a la meva escola, i que va explicar-nos que és el darrer paio que canta català en aquella illa, i que quan ell mori ja no ho farà ningú, però  que és important que algú ho faci per recordar que el fet català –malgrat el que diguin els seus enemics- un dia va ser real, i fins i tot va existir més enllà de Catalunya.



He trigat un any i mig, però al final ho he entès. No es tracta d’escriure perquè et riguin les gràcies mil persones, o t’aplaudeixin perquè critiques als polítics que ells també odien.  Hem d'escriure per demostrar que un dia vam ser aquí, com el barber alguerès, i per resistir una dècada més, o potser dues. Amb moltíssima sort serem capaços de lligar un parell de bons paràgrafs, i després fer el que deia Pla: anar a casa, fotre’s una sopa o una truita, i no envejar res a ningú.  Una cosa més fàcil de dir que no pas de fer. No trobeu?

En fi, si ho voleu, ens anirem veient per aquí.  No espereu gaire constància, però hi seré. Tornar a casa sempre fa il·lusió .