Tardes de birres

UN BON BLOG: QÜESTIONARI D'AUTOAVALUACIÓ

2012-02-15T11:13:00.000-08:00

Aquests dies he estat llegint sobre blogs. No parlarem avui de si estan o no en perill d'extenció, sinó de com ha de ser un bon blog. Cadascú hi diu la seva, però hi ha una sèrie de punts en els quals tothom es posa d'acord:

- La periodicitat: un blog s'ha de renovar sovint, sense caure en l'excés. Dos cops al dia potser és massa i un cop a la setmana és massa poc. Sembla ser que el millor és un cop al dia, màxim cada dos dies.

- L'interconnexió: un blog ha d'estar connectat a d'altres blogs. Donada la gran quantitat que n'hi ha avui dia, és fonamental que aparegui com a enllaç a d'altres blogs, com més ben considerats millor. Com passa a la vida real, vaja.

- La novetat: un bon blog és original, i no una simple còpia de blogs que ja existeixen. Ha de parlar de coses de les que ningú més parla, abordar temes poc coneguts o tenir un estil diferent. I si pot ser, tot això alhora.

- Ser trendy: els hipsters (els modernillos-gafapastas de tota la vida) són grans lectors de blogs. Si els agrades a ells ja quasi tens la partida guanyada.

- Maridar imatge i text/disseny en general: aquí no hi fa falta descripció.

He estat repassant aquests punts per veure què faig bé i què no. Una mena d'autoavaluació, vaja. Al primer punt, la periodicitat, m'hi poso un set sobre deu. Suspenc la interconnexió, ja que tot i que alguna gent té la bondat de linkar-me, en general no tinc gaires amics a la Xarxa. Hi poso un quatre. Sobre la novetat no sé què pensar. A mi em sembla que no hi ha gaire gent que escriu sobre els mateixos temes que jo, o potser sí. El que està clar és que no són nous, però tampoc estan gaire tractats. M'hi poso un sis i mig. Suspenc definitivament el tema trendy -sóc de poble- i, a més, de manera estrepitosa. Un dos o un tres. De maridar lletres i fotos tampoc en sé, de manera que suspenc amb un quatre. De mitjana aprovo, però amb un resultat molt discret.

Fa dies que penso en fer un replantejament d'aquest blog. Tinc un parell d'idees que em ballen pel cap però encara no han acabat de quallar -ni sé si ho faran-. De moment, tinc pensada una petita recopilació de great hits, fent servir el google analytics de referència.

Per cert, si algú té ganes de fer puntuacions diferents de la meva, per bé o per mal, rebré l'opinió amb els braços oberts.

Periodicitat:

Interconnexió:

Novetat:

Ser trendy:

Maridar imatge i text/disseny en general:

SÓC UN GOLDEN RETRIEVER

2012-02-13T12:54:00.000-08:00

Fa anys vaig fer l'examen de cinturó negre de KickBoxing. El Kickboxing en realitat és un esport, no pas una art marcial, i no té sentit que hi hagi un sistema de cinturons. De fet, si hi penses bé, el sistema de cinturons en general és inútil, però és una bona manera de fer diners. En fi. La qüestió és que aquell matí de dissabte dues persones ens examinàvem de cinturó negre, un company de gimnàs i jo. Mentre els novells feien les proves nosaltres escalfàvem a la sala del costat. Al mateix lloc hi havia un paio que, malgrat que només era cinturó verd (o alguna cosa semblant), era una màquina de matar. Tots li teníem por, fins i tot els que se suposa que estàvem per damunt seu.
Vàrem fer l'examen i va anar bé. Va ser, segurament, una de les experiències físiques més esgotadores -potser la més esgotadora- que mai he viscut. Mentre em feien les preguntes teòriques jo feia esforços per no vomitar a les sabates del tribunal. El meu company i jo havíem pactat que la part del combat, la més important de l'examen, seria molt vistosa: molts cops de peu alts, girs, escombrades... molt ventall tècnic, en definitiva.
Després de l'examen vam anar tots a dinar. A un restaurant xinès, és clar. Havent fet les postres el meu company em va posar la mà a l'espatlla. Assenyalant amb al cap al paio del cinturó verd, va dir:
- Tu i jo sabem tirar cops de peu molt alts alts i fer moltes mariconadetes, però contra aquest no hi tenim res a fer. Som golden retrievers: molt bonics i amb el pèl molt lluent. Però aquest tio és un bulldog. Només es cinturó verd, però ens podria matar a tots dos amb una facilitat esgarrifosa.
El meu amic tenia raó. Més tard aniria a un altre gimnàs i coneixeria a italians gegantins, negres amb el cos cobert de tatuatges i d'altres personatges, cada un més temible que l'anterior. El meu cinturó negre i els meus cops de peu alts, les escombrades i els girs els farien riure, un riure esdentegat i aterridor. Allà prendria plena consciència del que em va dir el meu amic. Només som golden retriever amb el pèl molt brillant. Guanya el més fort, i el cinturó només serveix per aguantar els pantalons. Aquesta és la grandesa de les arts marcials.

ROCK A L'ORIENT MITJÀ

2012-02-12T03:30:00.000-08:00

Fa dies vaig enxampar un reportatge sobre la música rock als països islàmics. Vaig trigar poca estona a canviar de canal, però el tall que vaig veure em va impactar. Els musulmans feien les mateixes ximpleries que fem els borratxos d’aquí: pujaven a coll-i-be dels seus amics, ballaven de manera ridícula, intentaven impressionar a les noies fent salts i cabrioles... patètic, vaja, com són patètiques totes les festes quan les veus en perspectiva. Jo partia de la premissa que aquells paios anaven trompes però el reporter va assegurar que en aquella festa només s’hi bevien sucs de fruita. Què passava aleshores? L’alcohol és, precisament, la gran excusa. L’explicació perfecta. Quan fem el ridícul i l’endemà estem avergonyits sempre culpem a les copes. Com s’ho fan, ells? “Buf, ahir vaig beure massa suc de préssec i vaig acabar la festa ballant sense samarreta. Que patètic, en nom d’Al·là, juro que no hi tornaré mai més...”

Aquell reportatge em va angoixar, però no és l’única cosa que ho ha aconseguit aquesta setmana. M’inquieten les reaccions espanyoles davant dels guinyols francesos. A mi, la veritat, em van fer molta gràcia. El Facebook va ple de fotografies i de campanyes de to patriòtic inflamat, la majoria de les quals inclouen la paraula “cojones” i “huevos”. Ja es parla de boicot als productes francesos. Em recorda a la vegada que un dibuixant va fer una caricatura de Mahoma i els radicals el van voler matar. És trist que un paio vulgui matar-ne a un altre per motius religiosos, però encara és més patètic que passin coses així per culpa de l'esport.

EL FUTBOL I JO

2012-02-08T12:34:00.000-08:00

Mitja Catalunya ara mateix deu estar veient el Barça. A mi el futbol mai m'ha fet fred ni calor. En realitat, no m'agraden gaire els esports televisats. Només sóc capaç de suportar alguns combats de boxa i d'altres esports de contacte i, com que no tinc pay per view, em limito a veure'ls al cap d'un temps al Youtube.

Això meu no és pedanteria. El meu referent cultural és en Batman. Abans de sopar he tingut vint minuts lliures i, en comptes de llegir els clàssics russos, he comandat un batalló de Space Marines contra un dimoni de Khorne, en un planeta el nom del qual no recordo. No he vist quasi cap pel·lícula d'en Woody Allen. De petits, a l'hora del pati, els meus escassos amics de no-jugar-a-futbol i jo parlàvem de Transformers i de Másters del Universo. El futbol, simplement, no m'agrada. Espero que el meu fill en sigui un gran aficionat i no tingui els problemes de socialització que jo he tingut.

I és més: cada vegada que sento que en parlen -és a dir: aproximadament dues o tres vegades cada hora- tinc la vaga sensació que tot plegat és mentida. Veient les picabaralles d'en Guardiola i d'en Mourinho em vénen al cap els combats de lluita lliure americana que vèiem quan érem petits. Allà també hi havia els bons (molt bons) i els dolents (molt dolents) i tots dos tenien els seus propis seguidors. Em costa entendre que en un esport que mou una quantitat tan obscena, tan vergonyosa de milions, es deixi res a l'atzar.

Que els àrbitres a vegades estan comprats és una cosa òbvia fins i tot per a algú tan obtús com jo. Com pot ser que al segle XXI, on fins i tot al lavabos hi ha càmeres, segueixin refiant-se de l'instint d'un home que segurament està en la pitjor posició possible per jutjar un fet? Com pot ser que alguns jugadors tinguin comportaments tan violents que farien que un lluitados d'Arts Marcials Mixtes envermellís, i a sobre no els passi res? Només m'ho explico d'una manera: de la mateixa manera que els combats de lluita lliure americana, tot és només un gran espectacle. El problema és quan s'hi dóna més importància del que té. I aquí això és el pa de cada dia.

EL DIA QUE EL MEU AVI VA CONÈIXER A DALÍ REENCARNAT

2012-02-05T03:02:00.000-08:00

Fa uns anys el meu avi va anar de públic a un programa de televisió. Era un magazín de tarda que feien a TV3, no en recordo el nom. Un dels convidats duia barretina i jurava que era el fill secret, o bé la reencarnació, de Dalí, tampoc ho recordo gaire. Van fer-li l'entrevista, el paio va deixar anar les seves divagacions dements i el programa es va acabar. Quan el públic abandonava el plató en Dalí reencarant es va dirigir al meu avi. D'entre totes les persones que hi havia allà dins el va triar a ell. Va abraçar-lo i li va cridar: "Adéu siau, senyor! Molt de gust d'haver-lo conegut!".

El poder d'atracció que exerceixo cap als bojos ve de lluny. Basant-nos en aquesta anècdota, potser fins i tot està escrit als gens de la meva família: el meu pare, quan era alcalde, també va haver de tractar amb uns quants però aquest, òbviament, és un altre tema.

Durant una època aquest magnetisme es va intensificar. Anés on anés, hi hagués la gent que hi hagués, jo sempre aconseguia topar-me amb el més malalt. Aviat vaig aprendre uns quants trucs per evitar als sonats. Sembla ser que la majoria de la gent ja coneix aquestes tècniques i les utilitza de forma intuïtiva i natural. Per exemple, si hi ha un boig potencial no se l'ha de mirar als ulls. Sobretot no mirar-li als ulls. Tampoc has de somriure si fa coses rares, i encara menys riure. Si veus que se t'acosta, canvia de vorera amb el cap cot. Si parla amb algú no t'afegeixis a la conversa. Si et crida, no li responguis. Tot això, ben elemental i sensat, jo no ho sabia fer. Durant un temps vaig conèixer rodamóns que m'explicaven que la seva jaqueta de pell havia estat del rei d'Espanya. Borratxos que m'ensenyaven fotos d'un torero famós i em juraven que era el seu fill. Fabuladors de tota classe, tarats i gent amb la mirada perduda, les dents trencades i la ment encara més trencada. Bars i gimnasos d'arts marcials són terreny abonat per aquesta fauna. Feia temps que no en trobava cap i pensava que ja ho havia aconseguit. L'altre dia, a la fruiteria, vaig comprendre que no. Que sóc un iman pels bojos.

EL SINDICALISTA, LA FRUITERA I JO

2012-02-02T06:10:00.000-08:00

La fruitera embarassada i el client de mitjana edat discutien de política. Escoltant a l'home te l'imaginaves com una mena de superheroi antifeixista i revolucionari, la col·laboració del qual havia estat imprescindible per destruir el franquisme. Els seus enemics eren els grisos i la seva motivació, l'assassinat d'uns parents a mans dels esbirros de Franco.
Jo era dues caixes més enllà, triant pomes pink lady, i no me'n vaig poder estar:
- Perdona, però em sembla que, per desgràcia, Franco va morir al llit. De la manera que parles sembla que l'haguéssiu enderrocat. En realitat va consumir-se com un ancià decrèpit qualsevol. El franquisme va morir de fàstic i d'avorriment.
En aquell mateix instant em vaig adonar del meu error. L'home em va clavar els ulls, però semblava que volgués mirar una cosa que hi havia darrera del meu cap. Era esgarrifós. De seguida va ser evident que li faltava un bull. Va posar-se a cridar com un energúmen i vaig decidir que el millor era demanar-li perdó per haver-me posat on no em demanaven. Però l'home estava animat i no tenia cap intenció de deixar-ho estar. La botiguera va demanar-li sisplau que marxés i ell no va fer-li cas. Ella, embarassada, va començar a plorar.
- Encara pariré aquí! - bramava la fruitera.
- El que tu hauries de fer és agafar una baixa per malaltia.
- No està malalta -intervenia jo- Està embarassada.
- Doncs que s'agafi una baixa. Si no, que no es queixi. Era sindicalista, jo, i estic molt sensibilitzat amb aquests temes. Si la gent no pot treballar ha d'agafar una baixa. No hi ha volta de full.
La conversa va ser així de surrealista, ho juro. La fruitera li va demanar altra vegada que sortís i l'antic sindicalista no va voler. Aleshores vaig intervenir-hi agafant-lo del braç. Ell s'hi va resistir i em va amenaçar amb denunciar-me (pesava uns vint quilos menys que jo i era un pam més baix: fins i tot algú amb els fusibles tan fets malbé com ell s'adonava que, físicament, amb mi tenia les de perdre).
La noia sanglotava i li vaig demanar que truqués a la policia.
- Sí, truqueu a la Guàrdia Civil, franquistes! - cridava ell.
Mentre la fruitera telefonava l'home havia sortit de la botiga i increpava a uns iaios que havien aparcat damunt de la vorera. Segons ell, el pobre iaio havia insultat al seu pare, i li exigia a crits que demanés perdó i que anés a aparcar bé el cotxe. Vaig sortir al carrer i vaig suplicar-li que es calmés. Aleshores, com si l'aire fred li hagués tornat el seny de cop, es va tranquil·litzar. Després d'una estona de parlar tots dos es va posar a plorar i em va donar la mà.
- Vés a demanar perdó a la noia, que t'has passat tres pobles.
Amb grans escarafalls, llàgrimes i abraçades va demanar a la fruitera que el perdónes. Quan les coses s'havien arreglat més o menys va arribar la policia, que resulta que ja el coneixien d'altres incidents semblants. Al final tot va quedar en un ensurt. Ell va marxar a fer les seves coses i jo, mort de remordiments i de vergonya em vaig quedar demanant perdó a la noia. Al capdavall, si jo no hagués intervingut en aquella conversa potser res d'això no hagués passat.

CIBERCOMUNISME: SÍ O NO?

2012-01-31T08:41:00.000-08:00

Aquest dies revifa el debat del cibercomunisme. Els cibercomunistes, grosso modo, afirmen que la propietat intel·lectual no existeix, i que tota creació artística és patrimoni de la humanitat. Un dels arguments que fan servir és que quan Fulano escriu, pinta o composa una peça s'ha hagut de basar forçosament en obres prèvies que, al seu torn, s'han basat en obres prèvies. A cop d'ull sembla un argument ximple. Si ho mires fredament, ho és.

En contra del cibercomunisme: qualsevol autor s'hi deixa la pell a l'hora de crear alguna cosa. A més d'ell, hi ha tota una sèrie de persones que viuen del seu talent: editors, músics, publicistes, venedors, transportistes i un etcètera tan llarg com volgueu. És curiós com alguna gent tan sensible amb l'atur i amb d'altres problemàtiques socials, no tingui cap vergonya a l'hora d'ajudar a incrementar-lo. Penseu-ho fredament: quants video-clubs queden? Quanta gent va al cinema avui dia? Quantes llibreries i editorials han de tancar? I les botigues de música què? Està clar que si nosaltres no treballem gratis no podem exigir als escriptors, actors, músics i tota la colla que sí que ho facin.

A favor del cibercomunisme: baixar sèries gratis està la mar de bé. Podem veure-les a l'hora que volem i, sobretot, sense haver de pagar ni un cèntim. També cal tenir en compte que hi ha una taxa antipirateria inclosa en alguns articles informàtics (per exemple en els cedés) i que ja preveu que la majoria seran destinats a contenir material piratejat. Alguns artistes, val a dir-ho, són fastigosament, obscenament rics. Guanyen diners a carretades, fins i tot tenint en compte la distribució pirata de les seves obres. No s'acabarà el món perquè tinguin tres iots en comptes de quatre.

Hi ha una cosa que no deixa de ser curiosa. Tots aquells qui defensen el cibercomunisme com a arma per carregar-se als megamilionaris que pensin en el rodó propietari de Megaupload: era -i suposo que encara és- monstruosament ric. Exactament igual, o més, que la gent a la que pretenia fotre. Us sóna d'alguna cosa aquesta història? Queda algú, avui dia, que encara cregui en alguna cosa?

TARDES DE BIBERONS: LES SÈRIES PREFERIDES D'EN LLUC

2012-01-29T03:39:00.000-08:00

Hi ha tota una sèrie de falsos mites al voltant dels nadons. Avui em proposo desmentir-ne un, el que diu que passen bona part del dia dormint. És mentida: en realitat estan moltíssimes hores desperts. És feina dels pares procurar que estiguin còmodes i que no s'avorreixin gaire. La majoria de vegades en fas prou agafant-los en braços, però aquesta tècnica té un problema: passar una hora amb el nadó a coll, a banda de ser cansat, és força avorrit, de manera que has de buscar alguna cosa per fer mentrestant. Per motius obvis no hi ha gaires opcions, de manera que sempre acabes veient la televisió. En Lluc i jo ara mateix veiem dues sèries: Breaking Bad (segona temporada) i Misfits (a punt d'acabar la tercera). El nen mira la tele amb els ulls com plats i de tant en tant deixa anar una rialleta, com si les desventures d'aquella colla d'atrapats li fessin gràcia. A mi no m'agrada gaire que vegi aquestes sèries però com que tècnicament encara no les veu -com a màxim percep llumetes i sent sorolls- tampoc crec que passi res. De tota manera aniré en compte, no vull que em surti un loser com els personatges que ronden per les dues sèries. Fa pocs dies vaig intentar-ho amb uns dibuixos animats on hi sortia un gosset fet amb ordinador que vivia aventures, però ell ni fu ni fa. La meva dona, a les tardes, li fa mirar S'ha escrit un crim, aquella sèrie de TV8 protagonitzada per una vella que resol crims i d'altres misteris (sí, home, aquella vella xafardera i rodoneta a qui mai convidaries a fer un cafè perquè, vagi on vagi, algú la dinya). Ella jura que al nen li agrada i que és una sèrie més educativa que Breaking Bad. Aviat començarà Game of Thrones. A veure què tal.

EL COMIAT DEL MESTRE

2012-01-27T11:05:00.000-08:00

El dijous vàrem acomiadar-nos del mestre Rossell. Dir que va ser un acte emotiu seria un eufemisme. En realitat va ser una cerimònia total, segurament la més intensa que mai he viscut. Dels centenars de persones que omplien l'església no n'hi havia cap que hi hagués anat a fer el mec. D'una manera o altra tothom se l'estimava.
Vaig passar mitja cerimònia, per no dir tota, plorant o a punt de fer-ho (en diferents fases del plor, per dir-ho més exactament). No era l'únic: era impossible sentir com cantaven el parenostre sense que se't posés la pell de gallina, per més menjacapellans o ateu convençut que puguis ser. Després va parlar el meu pare i la gent va treure una mocadorada que empetitiria qualsevol camp de futbol. "Avui fins i tot els ulls dels gegants espurnegen", va dir, ell mateix amb la veu trencada. Si algun dia arribo a escriure tan bé com ell parla guanyaré el cony de Premi Planeta.
L'Església domina els rituals com ningú. El tempo, el simbolisme, la música. No em puc imaginar el funeral d'ahir en un entorn fred i civil (a banda de que en Rossell era cristià convençut i de missa més o menys setmanal). En moments així necessitem que ens diguin que hi ha alguna cosa més gran i més bona que nosaltres, encara que després ens costi de creure. La catarsi col·lectiva és necessària.
Doncs bé, avui encara estem tots una mica fluixos. Aquesta tarda a classe treballàvem la cançó Heal the World per preparar la Diada de la Pau. A mi aquesta cançó mai m'ha fet ni fred ni calor, però avui he tingut penes i treballs per aguantar les llàgrimes. Quan el videoclip ha acabat tocava fer una petita reflexió. Jo tenia un nus a la gola i m'he posat a ordenar papers, que és una tècnica que faig a vegades quan se m'escapa el riure per alguna cosa i no vull que la mainada em vegi (en algunes circumstàncies, per exemple, és fotut renyar-los i mantenir-se completament seriós). Com als boxejadors que estan a punt de caure, m'ha salvat la campana. El timbre de les cinc. Els nens han començat a recollir i a mi el nus de la gola no em marxava, ben al contrari. Els ulls se'm començaven a humitejar. Al final he aconseguit reunir prou forces per dir:
"Bon cap de setmana".

LA TRISTESA DEL GIN TÒNIC

2012-01-25T05:18:00.000-08:00

Quan mor algú proper, sobretot si ho fa de forma sobtada, hi ha una revelació col·lectiva. Obrim una ampolla de vi per sopar, ens concedim un caprici que fa temps que aplaçàvem, abracem als nostres fills, fem l'amor i aprenem a veure les coses des d'una altra òptica. La vida, de cop, ens sembla curta i atzarosa. La mort sempre és a la vora, assetjant-nos com un ocellot negre i sinistre. Durant uns dies ens envaeix una estranya sensació agredolça: d'una banda, la tristesa d'haver perdut algú estimat. De l'altra, una mena d'eufòria silenciosa, un renaixement vital. Prenem la decisió d'aprofitar cada instant i, com es diu popularment, de no deixar res per verd. Volem viure a tot drap.Tot plegat és com un gin tònic massa carregat: amarg, però que et fa feliç durant uns pocs minuts.
Però tot passa, especialment l'alegria existencialista, la joia de viure falsa. Aviat ens oblidem dels bons propòsits i abandonem el nostre nou jo, tan vital i optimista. Aleshores només ens queda la tristesa de la pèrdua, la ressaca del gin tònic. Tan de bo fóssim capaços de viure cada moment de les nostres vides amb aquesta determinació, sabedors de que qualsevol dia pot ser el darrer. Assaboriríem cada instant, cada experiència, encara que fos dolenta. La vida seria una d'aquelles nits de copes entre amics, en què tot llisca com la seda. I sense la ressaca de l'endemà.

EL MESTRE ROSSELL

2012-01-23T12:36:00.000-08:00

Escriure un post per acomiadar algú és un fàstic, però avui toca fer-ho: ens ha deixat el mestre Rossell. Per als qui no el coneixíeu era mestre de la Salle Cassà fins que es va jubilar l'any passat. Un atac de cor sobtat se'l va endur en algun moment del cap de setmana. La família va fer un enterrament íntim, amb una dotzena escassa de persones. Properament l'escola organitzarà un acte de record.
El mestre Rossell (hi ha qui li deia Paco, però ell era el mestre Rossell) va viure una bona vida, que al cap i a la fi ho és tot. Li agradava la seva feina i s'hi deixava la pell. Era dels pocs mestres (l'únic, que jo sàpiga) que feia classes particulars sense cobrar ni un cèntim. Més cassanenc que els propis cassanencs, va ser pioner a l'hora de crear-se un look que, amb el temps, esdevindria la seva marca de fàbrica: ulleres fumades d'aire retro -darrerament la montura era una mica més moderna- i el famós Ducados, que aquests últims anys seria substituït per xiclets de nicotina, que a mi em feien més angúnia que no pas la cigarreta en sí.

El mestre Rossell no va aconseguir que m'agradessin les Mates. En realitat, ni tan sols va aconseguir que les entengués. No era culpa seva -era un mestre excel·lent- sinó del meu cervell, que té serioses limitacions pels números (i per les lletres també, però potser no tantes). Ara bé, d'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, que a l'hora d'explicar històries la salsa és molt bona, però si no hi poses pa esdevé inmenjable. Els qui vam tenir la sort de compartir sobretaules i històries amb ell l'hometjarem de la manera que a ell li hauria agradat: amb més sobretaules i més històries, com més divertides, surrealistes i delirants millor.

Ara que pots, mestre, deixa els xiclets de nicotina i encén un Ducados a la nostra salut. Allà dalt hi trobaràs al teu pare i al teu company de feina, el mestre Verdaguer, i a alguns dels veïns que tenies al Firal. Demana també un Larios curt amb Cola (com cony podies beure't això?), que darrerament feies molta bondat. Aquí baix seguirem fent la nostra. Pensa que has aconseguit el que molt poca (poquíssima!) gent aconsegueix: fer-se estimar de manera sincera per generacions senceres d'estudiants i amics. Feia temps que no veia el Facebook tan revolucionat com avui. Genio y figura hasta la sepultura, que diuen.

Fa poc vas comprar un anell amb el nom d'en Lluc gravat (la vida té coses estranyes: vas arribar just quan em batejaven a mi i ara que estic a punt de batejar al meu fill marxes). Ara l'anell el té la seva mare, però quan el nen creixi li donaré a ell, i li explicaré qui eres i què feies. Diuen que, fent-ho d'aquesta manera, la gent no mor mai del tot.

BATEJOS, FACEBOOK I ROBINSON CRUSOE

2012-01-22T02:56:00.000-08:00

Cada vegada hi ha més pares que no bategen al seu nadó perquè no volen imposar-li res. Diuen:
- Si vol ja ho farà quan sigui gran. No volem que sigui cristià si no en té ganes. Ell ha d'escollir.
És un bon punt de vista, i és encomiable que els progenitors es preocupin tant per la llibertat de l'infant. El que sobta és que aquests pares i mares, tan preocupats perquè el seu fill pugui escollir el seu futur espiritual, pengin fotos del nadó al Facebook, o allà on sigui. No té sentit que donin l'oportunitat al nen perquè el dia de demà sigui cristià -o pastafari, o islamista radical- però no li deixin escollir si voldrà tenir una vida pública a Internet. Fugint d'una religió han anat a para a una altra, però aquest és un altre tema que mereix ser tractat amb més profunditat.

Nosaltres ja hem triat: hem dit sí al Facebook, al Twitter, al Blogger, a tot el que ens han posat al davant. Hem penjat, o ens han etiquetat, en fotos on sortim fent el ximple, potser amb alguna copa de més. Fotos fent ganyotes a la càmera, pretenent vés a saber què. De ben segur que aquestes fotos d'aquí a uns anys ens faran envermellir, i sentirem una vergonya profunda, infinita, de nosaltres mateixos. Sigui com sigui, aquesta ha estat la nostra opció, però no pas la dels nostres fills. De la mateixa manera que avui dia tothom és tan madur i tan responsable que no bategen a la criatura perquè no la volen condicionar, la gent penja amb alegria fotos del nen a les xarxes socials (he vist fins i tot ecografies del nadó al lloc on hi hauria hagut d'haver la foto de perfil de la mare). Una autèntica irresponsabilitat, i més venint de pares i mares tan conscienciats amb la llibertat individual. I si el nen o la nena escull ser una mena de Robinson Crusoe i viure aïllat en aquest mar virtual? Els ho retraurà tota la vida. "Vau penjar fotos meves quan només era un embrió!"

Al cap i a la fi, és fàcil sortir de l'Església. N'hi ha prou no anant a missa, i aviat s'obliden de tu. Si tens ganes i paciència també pots apostatar: en sé més d'un que ho han fet. Però no sé si ho heu provat sortir del Facebook: és del tot impossible.

TOT EL QUE NECESSITES SABER (II)

2012-01-21T11:25:00.000-08:00

A Bola de Drac hi és tot. Hi ha herois egocèntrics capaços de renunciar a una vida normal només per aconseguir la glòria, com fa en Son Goku. Hi ha noies a qui els agrada lligar amb els bad boys (la Bulma amb en Yamcha) però que al final els abandonen perquè els consideren uns perdedors, i s'emboliquen amb un altre bad boy. A Bola de Drac hi ha el que en castellà en diuen un quieroynopuedo (en Krilin) i també dolents moguts per les circumstàncies però que en realitat són un tros de pa beneït (en Satanàs Cor Petit, el dolent amb el nom més ridícul de la història de l'anime). Hi ha dones que posen seny després d'una vida de bestieses (l'androide A18) i dones que no en posen mai.

A la sèrie hi ha vells verds pervertits i consumidors de porno, com el Follet Tortuga, i jovenetes mantingudes (la Lange, que canviava d'aspecte i de caràcter cada vegada que feia un estornut). Hi ha fracassats que no arriben enlloc, com el meu admirat Yamcha, i farsants i saltamarges, com el porc canviaformes Ulong. Hi ha qui encara no ha sortit de l'armari, com en Txaos, l'amic d'en Ten Chin Han, un altre reprimit sexual amb greus problemes psicològics.

No ens oblidem de les dones resignades i dependents, com ara la ChiChi, i dels farsants mediàtics com en Satan. Exèrcits de mercenaris i reis megalòmans. A Bola de Drac hi és tot. Veure aquesta sèrie és ser testimoni de la història de la Humanitat.

PER QUÈ NO HEM DE PARLAR DE POLÍTICA?

2012-01-19T05:05:00.000-08:00

Fa pocs dies algú em va enviar un mail preguntant-me per què ara quasi mai parlo de política. Respondré a l'amic lector amb una anècdota recent.
Quan estudiava tenia un company que era simpatitzant d'ERC. Quan parlàvem de política discrepàvem en algunes coses, però al final sempre trobàvem un punt en el camí on tots dos ens hi podíem sentir còmodes. Vaig retrobar-lo fa poc. Ara ja no és d'ERC, sinó que milita al PSC. I no pas a la branca més catalanista, si és que aquesta branca mai ha existit, sinó que és de la claca de la Carme (o Carmen, depèn d'on faci campanya) Chacón. Un gir copernicà i poc freqüent, però en cap cas únic.
Quan promocionava Manual de Supervivència em van fer una entrevista a Ràdio Girona. Vaig compartir sala d'espera amb l'Enric Millo, antic militant d'Unió i ara Pepero convençut i ferotge. De jove Josep Piqué era maoista. Federico Jiménez Losantos també. En Colom i la Rahola, abans de ser de Convergència, eren d'Esquerra primer i independentistes a seques després, per no parlar d'Alberto Rivera, sinistre líder de Ciudadanos, que en una entrevista va confessar que de jove havia fet onejar estelades. La llista es pot allargar però no és qüestió d'avorrir a ningú.
Explico tot això per il·lustrar perquè no val la pena parlar gaire de política. Avui pensem una cosa i demà una altra. Pocs polítics són fidels a la seva paraula i canvien d'opinió segons com bufa el vent. Alguns, no tots, menteixen com bergants.Uns i altres, en general, ens deceben contínuament. No val la pena que parlem d'ells: no s'ho mereixen. És molt millor parlar de còctels i de Bola de Drac.

TOT EL QUE NECESSITES SABER

2012-01-16T05:22:00.000-08:00

Wittgenstein va dir que s'aprenèn més filosofia llegint novel·les de lladres i serenos que no pas amb la revista Mind. Si fos viu potser hauria canviat la literatura policíaca per Bola de Drac. Allà sí que hi és tot.

Una de les primeres lliçons d'estètica i d'humiltat que vaig aprendre me la va ensenyar en Krilín. Quan en Goku i ell es presentaven al primer torneig de les Arts Marcials el Follet Tortuga els hi va regalar el quimonos vermells de la seva escola.
- Són molt cridaners - va remugar en Krilín mentre se'l posava- Si perdem, farem fàstic.
El nano -molt més cínic que el seu amic Goku- sabia que les aparences són importants, però que si et passes de puta, per dir-ho col·loquialment, és fàcil acabar fent el ridícul. En Krilín no censurava els uniformes vermells, però d'altra banda sabia que no hi ha res més patètic que algú que se sobreestima.
Demà, o quan tingui temps, analitzarem la presència d'arquetips antropològics a Bola de Drac.

L'EXTRATERRESTRE I ELS SINDICATS

2012-01-15T11:14:00.000-08:00

Si un extraterrestre baixés a la terra i li expliquéssim què és un sindicat segurament trobaria que el concepte és una gran idea. "És bo" diria, "que els treballadors tinguin algú que els defensi enfront dels empresaris, que a vegades són poc sensibles en temes de dret laboral. Al meu planeta també passa".
Però aquest mateix extraterrestre trobaria estrany que els sindicats no resultessin simpàtics a part de la societat. "No ho entenc" arronsaria les espatlles. "Com pot ser que alguns treballadors no combreguin amb els sindicats? És normal que els empresaris se sentissin incòmodes, però no pas els empleats".
Aleshores li hauríem d'explicar que amb els sindicats passa el mateix que amb el comunisme: la idea en sí és bona, però és molt difícil -potser impossible- d'aplicar. Li diríem que alguns sindicalistes són relíquies de la dictadura, i que moltes vegades es refugien en un sindicat per fugir de la seva pròpia ineptitud. Li explicaríem que a les seves files hi ha autèntics guerracivilistes que anyoren la dictadura perquè abans, com a mínim, tenien un enemic clar contra el qual disparar.
"No entenc res" diria ell, en veure als sindicats dels Mossos d'Esquadre manifestant-se amb grans rojigualdas, cridant en castellà i cantant el Viva España! de Manolo Escobar, com si fossin al Valle de los Caídos el dia vint de novembre. Es quedaria amb la boca oberta quan sapigués que són capaços de bloquejar el funcionament d'una presó només per fer xantatge al govern de torn. "Potser l'he cagada" admetria l'alienígena. "Els sindicats són necessaris" diria, "però aquests paios estan tocats del bolet. Què s'ha de fer, doncs?"
No ho sabem, li respondríem nosaltres. No en tenim ni punyetera idea.
I seria veritat.

BLOGS vs MICROBLOGS

2012-01-13T10:55:00.000-08:00

No m'estranya que els blogs caiguin enfront dels microblogs del Twitter. Si vols escriure un blog en condicions necessites: a) una idea, b) temps per escriure-la, i certa gràcia a l'hora de fer-ho, c) repassar el text, escollir una foto, penjar-la, arreglar-ho tot perquè probablement s'hagi desconfigurat d) repassar per segona vegada i finalment e) penjar-ho tot. Hi ha un punt f), consistent en tornar a fer un tercer repàs una vegada t'has adonat que el post no té títol o que encara hi ha errades. Per acabar-ho d'adobar, has d'escriure molt sovint -si pot ser, diàriament- i els posts han de ser curts i potents, com un xupito de tequil·la, però han de deixar un bon regust (si fan vomitar, com el licor dolent, mal negoci). Amb el Twitter és diferent: escrius una o dues frases mitjanament coherents, les penges i la gent les llegeix. Moltes vegades no cal ni que ho facis tu: pots tenir un gestor de compte, com fan els polítics. No has de fer un post llarg, ni estructurar un text, ni presentar una idea complexa. No calen justificacions ni explicacions.
No has de fer res. Només escriure aquestes dues frases mitjanament coherents. A l'era de la immediatesa i amb un públic molt poc acostumat a llegir, és normal que els blogs caiguin enfront d'aquestes píndoles que s'empassen tan fàcilment que no fa falta ni un got d'aigua.

MITJA DOTZENA DE BOLETS

2012-01-11T10:33:00.000-08:00

Recordo perfectament el dia que vaig escriure per primera vegada. Tenia uns deu anys i els meus pares em van suggerir que comencés un diari. Vàrem anar a caçar bolets i, de tornada, ho vaig posar tot per escrit: mentre érem al bosc ens vam trobar amb un amic del meu avi. Duia un cistell buit, pantalons de vellut, camisa de quadres i barba blanca. O potser no, i aquesta imatge és una construcció de la meva ment. En fi: quan el senyor va veure que el meu avi sí que duia el cistell ple li va demanar mitja dotzena de bolets ("Ja me'n podries donar mitja dotzena, ja" varen ser les seves paraules exactes). El meu avi, que de tan bona persona a vegades li prenien el número, li va regalar mig cistell.
Vaig ser fidel al diari durant uns quants dies però aviat me'n vaig cansar i va venir un llarg període de sequera creativa, motivat, entre d'altres, pels meus fracassos a la redacció que organitzava -i encara organitza, crec- cada any la Coca Cola. Em sentia un escriptor incomprès -més o menys com em sento ara- i vaig abandonar les lletres fins ben entrada l'adolescència, que és quan vaig fer-me col·laborador de la revista de l'institut (compte: tenia columna pròpia i carta blanca per parlar del que volgués). Durant els anys universitaris vaig estar molt enfeinat encadenant nits i copes, de manera que la literatura va haver d'esperar. No va ser fins ben entrada la vintena que vaig tornar-m'hi a posar, aquesta vegada de debò.
Us explico tot això perquè el meu propòsit d'Any Nou era deixar d'escriure. Abandonar definitivament la ficció i quedar-me només amb aquest blog (m'encanten les causes perdudes i els anacronismes) i amb alguna col·laboració puntual a algun mitjà escrit. La idea era, mica en mica, anar-me autodestruint, literàriament parlant, i a la llarga abandonar també el Tardes de Birres. Però no és tan fàcil.
El doctor House diu que la metadona és la droga més estúpida del món. No provoca plaer i només serveix per alleujar el malestar. A mi em passa una cosa semblant amb la literatura. Res de subidón: només es tracta de calmar el mono. Malgrat tot, crec que a la llarga me'n sortiré. Cada dia em repeteixo que només necessito una última dosis però al final sempre, sempre, torno a aquella mitja dotzena de bolets..

LA PUTA DEL RAVAL

2012-01-09T05:19:00.000-08:00

Fa poques setmanes els reporters del programa Callejeros van visitar el Raval barceloní. A algunes finestres s'hi veien pancartes que deien: Prou brutícia al Raval! Volem un barri digne!, i coses així. Els periodistes van entrevistar a una prostituta que es va mostrar molt disgustada amb les pancartes. Segons ella, el barri sempre ha sigut així, i els que protesten són hippies (fent servir les seves pròpies paraules) que han comprat un pis per quatre duros perquè volen viure al centre de Barcelona i es pensaven que el Raval era un barri exòtic.
- No se les ha pasado por la cabeza que si aquí los pisos son baratos es por algo? - es preguntava la puta, ensenyant els palmells de les mans per reforçar l'evidència i demostrar la seva incomprensió.
La bona senyora tenia tota la raó del món. Quan aquestes persones van comprar el pis al Raval sabien perfectament que al terra hi trobarien preservatius, que hi hauria rodamóns cagant als portals i que al carrer hi hauria prostitutes i proxenetes. A ells aquest Raval no els hi agrada i en volen un altre. Una multiculturalitat supermegaguai, amb restaurants hindús, basars orientals i botigues de queviures regentades per paquis enrotllats, obertes les vint-i-quatre hores. Sense xeringues al terra i sense camells a les cantonades. Fan el mateix que els pixapins que rehabiliten una casa en un poblet per passar-hi els caps de setmana i les campanes i les pudors del bestiar els hi molesten.
Lligant-ho amb el post d'ahir: no ens enamorem d'un lloc, sinó de la visió romàntica i llunyana que en tenim. Des de la distància tot es veu bonic, però al final la realitat s'acaba imposant amb la seva brutalitat tan característica.

RECORDS ENDOLCITS

2012-01-08T02:15:00.000-08:00

El temps i la distància endolceixen els records: això poca gent s'atreveix a qüestionar-ho. De fet, centenars de pel·licules i novel·les de renom es basen en aquesta premissa. De lluny tot és millor, i fins i tot les noies lletges -o els nois lletjos, esclar- es veuen guapes i guapos.
Aquests dies de sobretaules nadalenques hem tingut ocasió de comprovar-ho. Molts urbanites, en tornar al poble, són assaltats per la nostàlgia. A vegades, amb les bombolles del cava fent-los pessigolles dins del cap i amb les venes cristalitzades de tant sucre, fins i tot diuen:
- No s'hi està tan malament en un poble, oi?
- Vols dir? - els hi respons tu, intentant aixecar una cella (un gest que sempre se'm resisteix: generalment les aixeco totes dues. Sóc conscient de que queda estrany).
Aleshores la situació es torna rara. La plàcida nostàlgia -família, amics, records, lloc on s'ha passat la infantesa...- es barreja, de cop, amb els privilegis reals que gaudeixen els habitants de les ciutats: bars, cafeteries, restaurants, botigues, cinemes, anonimat. Intimitat. Hi un un crash cerebral i un retorn a la consciència. El miratge s'ha esvaït i tot torna al seu lloc.
La resposta, evindentment, és que no. Poques persones que marxen d'un poble volen tornar-hi.
És curiós com a les entrevistes un músic o un actor (o un periodista, o un escritpor, el que sigui) reivindica els seus orígens rurals. Ho diuen com si això signifiqués alguna cosa. En l'imaginari col·lectiu, aquell que marxa del poble per establir-se a la ciutat és un triomfador. Arrosseguem aquesta idea des de fa segles, i pot contenir unes espurnes de veritat, i potser per això ho emfatitzen tant. No ho sé. Sigui com sigui, a les ciutats és on passen coses, on hi viu la gent important. Als pobles els dies transcorren amb placidesa però sense que la monotonia es trenqui mai. Als pobles ens hi avorrim, i la gent, generalment, aprenem a avorrir-nos-hi. No ens queda altre remei. Acceptem la realitat i l'assumim, i potser per això ens molesten les idealitzacions i els records bucòlics. Si tant agraden els pobles no entec com no hi ve més gent a viure-hi.

EL PATGE DEL REI ROS: EL RETROBAMENT

2012-01-06T00:51:00.000-08:00

L'any passat vaig haver de demanar un favor a un patge del Rei Ros. Podeu llegir la història sencera aquí. Doncs bé, ahir a la nit, després de sopar, vaig jugar una estona a l'ordinador i després vaig veure un episodi de la tercera temporada de Misfits. Vaig posar-me al llit a quarts d'una. Ara ja no puc llegir per no despertar al nen, i em costa més agafar el son, de manera que vaig estar una estona donant voltes pel llit. Vaig sobressaltar-me quan vaig sentir passes. Posant-me dret d'un bot, vaig anar fins al menjador. Era allà, al costat de l'arbre de Nadal: el mateix patge de l'any passat. Una mica més calb i amb el nas una mica més vermell (jo em pensava que els patges no envellien, però sembla ser que sí).
- Hola - va dir en veure'm.
- Què tal?
- Bé. Era per la zona i m'he recordat de tu. He mirat a la llista però veig que aquest any tampoc heu fet carta. Què us passa a vosaltres dos? Sou idiotes? Per què cony no feu una carta als Reis com tothom?
Vaig estar una estona rumiant la resposta. La veritat, no sabia què dir-li. Aquell patge tenia tota la raó del món.
- No ho sé. Suposo que amb el nen i tot plegat no hem tingut temps.
L'home va fer que no amb el cap.
- Mira, l'any passat em vas caure bé i us he portat dos detalls, així no podràs anar pel món dient que els Reis no t'han dut res.
Després de dir això va posar dos paquets sota l'arbre.
- Fins demà al matí ni tocar-los. Ara me'n vaig, que tinc molta feina.
El patge ja sortia i li vaig dir que s'esperés un segon. Vaig preparar dos xupitos de Jura Superstition, un whisky escocès amb uns matisos fumats collonuts. Una ampolla em dura menys que un bon còmic. En veure el gotet el patge va somriure.
- Home, gasolina per passar la nit. Gràcies.
Se'l va empassar d'un glop, sense donar-me temps a explicar-li que calia beure-se'l a poc a poc. Pensant "què collons", també me'l vaig fotre d'un cop.
- L'any que ve fes una carta com Déu mana, que no costa tant!
- D'acord, promès.
Ens vàrem donar la mà, ell se'n va anar a repartir regals i jo a dormir. Amb el Jura a l'estómac va ser més fàcil agafar el son.

JO NO HE ESTUDIAT

2012-01-04T05:25:00.000-08:00

Perdre la fe en la Humanitat és un procés lent. Cadascú té el seu ritme, però el desengany arriba tard o d'hora. Alguns aconsegueixen mantenir aquesta fe durant bona part de la seva vida. En part els envejo.

Jo vaig començar ben aviat. Potser feia vuitè o primer de BUP (pels jovenets, l'equivalent al tercer i quart d'ESO). Abans d'un examen parlava amb algú, i aquest algú em jurava que no havia estudiat (jo, normalment, sí que estudiava). Quan entregaven les notes sempre, o quasi sempre, eren superiors a la meva. La frustració era total: com podia ser que aquella persona, que amb prou feiens s'ho havia mirat, tragués molt millor nota que jo? Els més llestos, per fer-ho creïble, aviat van aprendre que havien de dir, amb aire despreocupat, que només s'ho havien llegit una o dues vegades.

La gent com jo ens sentíem ben idiotes. La paraula més exacta seria curtets, o justets. Sí que aprovàvem, però era al segon o al tercer intent, i sempre amb notes modestíssimes, mentre que els que juraven que no havien estudiat (ara que hi penso, em sembla recordar que hi havia més noies que nois) treien excel·lents.
Vaig trigar uns quants anys a compendre que mentien. Vist així, potser sí que era una mica curt. Però el més important és la conclusió a la qual vaig arribar: si m'han mentit en una cosa tan ximple i poc trascendent com aquesta... amb què més m'hauran mentit?

El món adquiria una dimensió tenebrosa i ningú estava lliure de sospita. La gent mentia i no podies refïar-te de ningú, o de quasi ningú. Amb els anys aprens a relativitzar-ho i t'adones que alguna gent necessita enganyar-se a sí mateixa i als demés. Ho comprens racionalment, però aquell pòsit de sospita queda dins teu per sempre més.

NO ESTEM SOLS

2012-01-03T08:15:00.000-08:00

La finalitat última de la literatura i del cinema (i avui en dia, de les sèries de televisió) és fer-nos sentir acompanyats. Que ens recordin que no estem sols al món. Cadascú troba personatges amb els quals identificar-se i que el facin pensar: "Bé, potser sóc un imbècil però no sóc l'únic imbècil del món". Si ens sentim fracassats necessitem veure com la gent fracassa, i els que se senten triomfadors han de sentir-se a la vora d'altres triomfadors.

Necessitem adonar-nos que al món també hi ha neuròtics (David Sedaris, el meu escriptor preferit, i el descobriment del 2011, Shalom Auslander). Que hi ha companys de barra (a mi em va encantar "Abluciones", tot i que sé de gent que diu que no n'hi ha per tant). Necessitem veure gent normal que està pitjor que nosaltres (per exemple, en els Jugadors de Whist) i gent que ho intenta amb totes les seves forces però que sempre fracassa (sóc un fan de Bored to Death, tot i que diuen que la cancel·len). Hem de sentir que també hi ha gent que enyora un passat romàntic que mai ha existit, com fa el meu admirat Pérez Reverte. Gent que viu com els seus personatges, com en Chuck Palahniuk. Necessitem creure en alguna cosa més, i per això ens va agradar tant Lost, una sèrie optimista metafísicament parlant. Volem personatges malalts i per això ens agraden tant els llibres d'Houellebecq. També ens encanten els privilegiats que no poden, o no saben, acceptar la seva condició, com ara l'escriptor Fréderic Beigbeder o el protagonista de Californication, Hank Moody.
El món a vegades és un lloc terrible i la ficció, més que fer-nos somiar, sovint ens serveix per consolar-nos.

ELS NEURÒTICS TAMBÉ FEM BALANÇ (PERÒ DIFERENT)

2011-12-31T10:01:00.000-08:00

Els neuròtics no fem balanç a final d'any, el fem cada dia de les nostres vides. Analitzem mil i una vegades les decisions que hem pres, parant molta més atenció a les errades que no pas als encerts. Busquem on ens hem equivocat i, sobretot, ens enfadem amb nosaltres mateixos per haver estat prou idiotes com per cometre l'error. Les coses bones generalment les deixem de banda i ens concentrem en les dolentes, revivint-les centenars de cops a la nostra ment. Si a una persona normal li costa molt ser objectiva imagineu-vos a un neuròtic, capaç de distorsionar la realitat fins a punts increibles.
Personalment parlant, ha estat un bon any, bàsicament perquè m'he casat, ha nascut el petit Lluc i conservo la feina en un moment en que molta gent la perd. Deixant de banda l'esguinç del turmell, del qual encara no m'he recuperat del tot, he gaudit de bona salut. Literàriament no ha estat gaire bo, gens si el comparem amb el 2010. He après un munt de coses desagradables de l'ofici i he passat per alguns moments tan baixos que he estat a punt d'abaixar la persiana del Tardes de Birres i dedicar el meu temps lliure a destrossar el mando de la Wii. Però vaig fer una promesa a un amic i, com el Capitán Alatriste, m'hi mantindré fidel fins que me'n senti alliberat (llegir Perez Reverte no em convé).
Aprofito per desitjar-vos un bon 2012 (ja ho sabeu, el darrer any segons els maies -vegeu post de fa uns dies-). També per agrair-vos que em llegiu, que comenteu, opineu, em dugueu la contrària, m'animeu i m'envieu mails, fins i tot desagradables.
Gràcies i fins ara.

TARDES DE BIBERONS: EL QUE NINGÚ T'EXPLICA

2011-12-30T06:19:00.000-08:00

Hi ha un munt de coses sobre ser pare que no t'expliquen. No et diuen, per exemple, que la teva vida s'organitza en cicles de tres hores, que és el temps que passa, més o menys, entre àpat i àpat del nadó. Tampoc et diuen que una cosa tan simple com veure un únic episodi de la teva sèrie preferida requereix seriosos problemes logístics. Ni que anar un parell d'hores al gimnàs és, senzillament, impossible. Ningú t'explica que vius al moment, que a vegades has de fer torns per sopar, i que no pots menjar el que t'agrada sinó que hi ha cops que has de preparar plats freds per no haver de reescalfar-los tantes vegades.
També has d'anar molt en compte amb el que dius a la gent. Això jo ho he après a les males. Durant les primeres setmanes deia que el nen es portava fantàsticament bé i, patapam, va tenir -i encara té- còlics. Quan presumia de que podia dormir bé a les nits el nadó va començar a despertar-se a tothora. Quan ens alegràvem de que dormís als matins, i així nosaltres podíem fer coses de la casa, va decidir passar-se el matí amb els ulls com taronges. Tal com diu l'avi, el que s'ha de fer és callar.
Malgrat tot, hi ha moments bons. Fa dos dies vam anar a un curs de massatge infantil. Els nadons de poques setmanes no riuen, però sí que fan el gest de somriure, encara que no sàpiguen per què. Abans d'anar al curs li vaig dir a en Lluc:
- A veure si coneixes alguna noia ben maca i, quan us feu grans, li tires els trastos. Aviam si en aquests temes tens més sort que el papa quan era jove...
Juro que en aquell moment, en aquell precís moment, el nen va dibuixar un somriure ben ample.

ELS KEBABS DE KIM JONG-IL

2011-12-29T05:27:00.000-08:00

Aquests dies es pot llegir als fòrums d'alguns diaris opinions favorables al difunt dictador Kim Jong-Il. Tothom es posa d'acord a l'hora de condemnar el feixisme i el nazisme, però quan li toca el torn al comunisme sempre hi ha qui vol introduir-hi matisos i peròs. Feu una volta pels fòrums del diari Ara per veure de què parlo.

Quantes oportunitats estaríem disposats a donar a una persona? Dues, tres? Cinc, deu? En casos extrems, de dependència psicològica, potser més. Però al comunisme no. El comunisme mereix dotzenes d'oportunitats i se li toleren dotzenes de fracassos, amb els milions de morts que això comporta. Hi ha la vella excusa ("és que la idea en sí és molt bona") que a hores d'ara ja hauria d'estar superada: si una idea la proves mil vegades i no en funciona cap, és hora de buscar-ne una de nova.

Avui al matí he fet una parada a un centre comercial. Marques, logotips i publicitat. Potser la nostra societat és altament imperfecta, però me l'estimo mil vegades més que no pas la fredor sinistra del comunisme. Fixeu-vos en les fotografies de sota. Són tretes de la web Kim Jong Il looking at things. Tot és d'una artificialitat esgarrifosa. Uniforme, ordenat. No hi ha vida ni energia. Fins i tot el local de kebabs és antisèptic, quan tothom sap que si vols menjar un bon durum és important que el greix ho impregni tot.

UN CONTE DE NADAL

2011-12-28T01:35:00.000-08:00

Us regalo un altre conte de Nadal. Aquest, però, no és meu, sinó del meu amic Jordi Boladeras. Podeu llegir-lo al seu blog Tenaçement Humils. O bé feu click aquí.

DUBLINERS, ALATRISTE I EL PETIT LLUC

2011-12-27T05:50:00.000-08:00

Els meus amics de Llibres per llegir han començat una lectura conjunta de l'Ulisses, de James Joyce. Les lectures conjuntes són experiències ben curioses i enriquidores. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara.

De Joyce vaig llegir Dubliners fa anys. Passava uns mesos a Dublín i era lectura obligatòria a la acadèmia on estudiava. El recordo poc però em sembla que era força assequible. L'Ulisses, en canvi, sempre ha tingut fama de ser molt més temible. A vegades em pregunto per què cony ens costa tant. Si els qui som lectors voraços no podem llegir-lo, aleshores qui pot? Una petita elit de professors universitaris i lletraferits d'alta gamma? En cas de ser així, seria una comunitat molt reduïda, i no entendria el per què de tant rebombori. En realitat seria una mica com la cuina d'autor: tothom en parla i quasi ningú l'ha tastada.

Dublín, després d'Alacant, és la meva ciutat fetitxe. Me l'estimo moltíssim i és un dels primers llocs on vull portar al meu fill quan creixi una mica. Per això mateix em fa ràbia no haver pogut llegir mai el llibre dublinès per excel·lència. En un altre moment m'hauria afegit a la lectura comunitària. Ara, amb el petit Lluc, necessito coses lleugeres. El meu cunyat va tenir la bondat de regalar-me el darrer volum del Capitán Alatriste. Impecable, voto a tal!

PROBABLEMENT JESÚS SÍ QUE VA EXISTIR ( i II )

2011-12-25T01:29:00.000-08:00

Sánchez Piñol ha publicat la segona part de l'article que comentàvem fa poc. Com l'altra vegada, el que fa més por són els comentaris dels lectors del diari, d'un nivell espantosament baix. La majoria no s'han pres ni tan sols la molèstia de consultar la Viquipèdia. Algunes de les fonts són el Codi da Vinci i la novel·la El Ocho. Vergonyós de debò. Jo, com a mínim, puc presumir de que els meus lectors tenen bons arguments.

No sé si cal estar registrat per llegir-lo, però el teniu aquí. Essent dies de festa, segur que trobareu alguna cosa millor per fer, com ara buidar ampolles de cava i menjar torrons.

Sóc agnòstic però aquests dies -potser perquè és Nadal- els atacs contra el cristianisme em piquen més del compte. De fet, atacar al cristianisme surt gratis. De l'Islam ningú en diu mai res, i és normal, doncs és fàcil acabar amb una sentència de mort. Per mi un valent és el que avui dia escriu un article preguntant-se si Mahoma també va existir. El seu nom figura en cròniques de l'època? En quantes? Són fiables? Es pot demostrar que no han passat per manipulacions posteriors? El cristianisme ha de superar unes proves que no se'ls exigeixen als demés. No és just.

La veritat és que si juguem a aquest joc, podem dubtar de l'existència de molts personatges del passat. Podem dubtar de l'existència de Sòcrates, doncs ell no va escriure res i només sabem de la seva existència pels seus deixebles i per referències que en fan molt posteriorment. Els historiadors ja dubten de l'existència de Lao Zi, fundador del taoisme. Confuci tampoc va escriure res. La seva obra més important, el Lun Yu, també va ser posada per escrit anys més tard pels seus deixebles. Ja fa temps que es discuteix l'existència d'Homer, l'autor de l'Ílíada. I així podríem seguir, tot el dia de Nadal. Però, com he dit abans, tinc coses millors a fer, i segur que vosaltres també.

Que passeu unes Bones Festes!

FÒRUMS DIGITALS I FUNCIONARIS

2011-12-23T10:51:00.000-08:00

Aquests dies val la pena passejar-se pels fòrums dels diferents diaris online. Alguns lectors, amparats en la valentia de l'anonimat, se senten lliures d'inventar tota classe de barbaritats inframentals. Mentre els llegeixes esperes que el nivell -sempre parlant en general, és clar- no sigui una mostra representativa de la població catalana, perquè voldria dir que estem ben fotuts.
Els comentaris relatius a la baixada de sou dels funcionaris mereixen una atenció especial. Al costat d'opinions més o menys fontamentades n'hi ha de delirants, absolutament passades de frenada. Alguns funcionaris, per exemple, afirmen que a ells no se'ls pot tocar pel simple fet d'haver passat unes oposicions. Segons ells, haver aprovat un examen vint o trenta anys enrere els hi dóna una sèrie de drets i privilegis que els situen molt per damunt de la resta de la ciutadania. Molt poc afortunat per part seva: hi ha centenars d'argumentacions per carregar-se la cagada del govern, però ells han escollit, precisament, una que reforça els prejudicis que els treballadors de l'àmbit privat tenen cap als funcionaris. Que una persona aprovi un examen quan té, posem pel cas, vint-i-cinc anys, no li dóna dret a passar-se la resta de la seva vida refregant-ho a la cara dels demés i fent-ho servir per justificar uns drets que hauria de tenir tothom.
Sé que la majoria de funcionaris no pensen així, però, en aquests casos, que n'hi hagin uns quants ja són massa.

ELS MAIES I LA FI DEL MÓN

2011-12-22T05:19:00.002-08:00

(aquest post el vaig escriure ahir, dia 21 de desembre, però al final no el vaig penjar).

D'aquí a un any, segons el famós calendari maia, s'acabarà el món. Hi ha dues teories: la primera diu que el planeta serà sacsejat per una sèrie de catàstrofes naturals que es carregaran bona part de la vida terrestre. L'altra teoria diu que en realitat hi haurà un canvi de paradigma, de model, i mica en mica tots ens tornarem més espirituals i el món serà un paradís de llum i de color. És curiós que mentre uns parlin de la fi de tot i els altres es refereixin al principi d'un de nou. Per amanir ambdues teories podeu posar-hi: ovnis, maniobres dels Illuminati, aparicions de la Verge, codis secrets templaris, supervivients de l'Atlàntida, en fi, el que volgueu.

Però jo em vull centrar en el quid de la qüestió: els maies. Per què cony tenen tanta credibilitat? Eren una cultura aficionada als sacrificis humans i que va practicar una desforestació tan desmesurada com la que vàrem fer aquí. Sembla ser que només sabien fer calendaris i piràmides. Aleshores, per què s'insisteix en presentar-los com una cultura súperevolucionada espiritualment?

Els maies van desaparèixer fa segles. Bé, el que en realitat va desaparèixer va ser al cultura maia en sí, no pas els individus. Uns creuen que els maies supervivents (es parla de guerres civils, d'epidèmies, de períodes de fam) van integrar-se en els pobles veïns, perdent la pròpia cultura i la identitat maia. Podria ser. Jo el que crec és que, simplement, un dia es van cansar de ser maies, de fer calendaris, sacrificis humans, de construir piràmides i de que la gent digués tantes parides al seu voltant, van entrar a la selva i no van tornar a sortir-ne mai més.

PROBABLEMENT JESÚS SÍ QUE VA EXISTIR

2011-12-19T07:08:00.000-08:00

Sóc un gran fan d'Albert Sánchez Piñol: m'agraden (en ordre invers) les seves novel·les, els seus contes i els seus articles. Dissabte passat vaig trobar el primer que no em va fer el pes, per no dir directament que era un disbarat a mig cuinar.
A en l'article en qüestió, Sánchez Piñol intentava demostrar que Jesús de Natzaret segurament no va existir. Segons ell, els Evangelis no són fonts fiables, i encara menys els apòcrifs. És cert que aquests darrers són, en molts casos, històries fantàstiques, pures i dures, però els últims dies la vida de Jesús van ser documentats i posats per escrit (a diferència de l'episodi de la Nativitat que segons molts experts és, com a mínim, dubtós). És cert que els evangelis contenen exageracions, inexactituds i recursos teatrals però... quins textos històrics no en tenen? Qualsevol historiador ens pot explicar que quan es narra, posem pel cas, una batalla, tant el nombres dels exercits com la durada del combat és exagerada, quan no és directament una invenció.
Sánchez Piñol tampoc s'ha informat bé: no només Tàcit i Suetoni mencionen Jesús, sinó que també ho fa Plini el Jove. El famós historiador jueu Flavi Josep també en parla, si bé el seu text va ser manipulat matusserament durant l'Edat Mitjana per l'Església catòlica, que va fer-hi afegitons grollers i interessats que, avui dia, reconeix i lamenta. Això no vol dir, però, que el text original no fes referència a Jesús. Molts personatges històrics tenen poca presència en documents escrits i ningú dubta de la seva existència. Mahoma podia parlar amb l'arcàngel Gabriel, conquerir territoris amb l'ajuda d'Al·là i pujar al cel d'un salt, però la sola existència de Jesús és inconcebible. Per favor.
El més alarmant no és l'article matusser del meu admirat Sánchez Piñol, sinó les delirants reaccions dels lectors. Respectar l'Islam és un símbol de progressisme multiculti. Ser budista mola. El Feng Shui és molt urbà, molt trendy. L'animisme és una religió exòtica que mereix tots els respectes. Però el cristianisme no. Tothom s'hi atreveix, fins i tot aquells disposats a creure en energies místiques, Karmes o sistemes sociopolítics eficaços.

TARDES DE BIBERONS: EL COMUNISTA

2011-12-17T08:18:00.000-08:00

Fer els papers del nen és un tràmit llarg i feixuc. Per norma general, dediques dos o tres matins a peregrinar de finestreta en finestreta, enfrontant-te amb funcionaris avorrits i, en ocasions, extremadament desagradables.

Feia cua en un d'aquests llocs quan vaig trobar-me amb una coneguda meva. És una noia atractiva: he vist com un dels seus nòvios destrossava a cops de puny els vidres del cotxe d'un altre nòvio, o ex-nòvio, vés a saber. Vàrem xerrar uns quants minuts fins que va comparèixer el seu xicot. Anys enrere la noia estava especialitzada en bad boys, però era clar que els seus gustos havien canviat. El seu home duia un xandall d'un blau imprecís, barba descuidada, grenyes i unes celles pobladíssimes. Se'm va presentar i, sense saber com, vam acabar parlant de política i d'educació, dos temes que sempre que puc procuro evitar. El noi en qüestió era un comunista convençut: feia anys que no sentia uns arguments tan ortodoxes, d'un socialisme tan pur i radical (de fet, fins aquell moment només els havia vistos escrits en llibres de text, mai els havia sentit en boca d'una persona viva). En pocs minuts em va justificar l'assassinat dels religiosos per part dels republicans durant la Guerra Civil ("encara que no haguéssin fet res directament, eren peces de l'engranatge" deia), i lamentava que les purgues haguéssin estat, segons les seves paraules, tan suaus.

Aquell paio em va fascinar. No he sentit mai cap nostàlgic del franquista, ni cap neonazi -i als gimnasos n'he conegut uns quants-, parlant amb una passió tan fanàtica i genuïna, i defensar de manera tan ferotge uns ideals absolutament anacrònics i passats de rosca. En cas de que ho fessin serien immediatament marginats, i potser fins i tot jutjats. Però aquell paio es passejava pel món justificant l'assassinat de monges i lamentant que no n'haguessin mort prous.

Quan la discussió es posava interessant varen cridar-nos a tots dos, i cadascú va haver d'anar a la seva finestreta.

- A veure si ens trobem un altre dia i seguim parlant - em va dir.

Vaig somriure i no vaig respondre. La veritat, tan de bon on el vegi més.

EL RODAMÓN LITERAT

2011-12-15T06:10:00.000-08:00

Jo era Dublín fent temps, amb la carrera acabada i sense feina. Vivia amb una família al barri de Stillorgan, a uns vint minuts del centre. Normalment agafava l'autobús davant del Trinity College. En un portal a prop de la parada sempre hi havia un rodamón, ni jove ni vell, ni net ni brut. No se'l veia bevent -o, per dir-ho amb més exactitud, no se'l veia bevent tot el dia- i quasi sempre tenia el nas enganxant a un llibre. Cada vespre, quan esperava l'autobús, em preguntava d'on treia els llibres, i em deia a mi mateix que un dia li en compraria un.

Una nit, amb alguna cerveseta a l'estómac, vaig arribar abans d'hora a la parada. Com sempre, al seu portal, hi havia el rodamón, ben tapat amb mantes velles i ratades, llegint un llibre (per estrany que sembli no despertava llàstima, i tenies la sensació que era exactament la vida que ell havia escollit). Envalentit per les pintes de Heineken, vaig creuar el carrer i d'un salt em vaig plantar a una llibreria de segona mà que hi havia a Grafton Street. En aquest moment va sorgir la pregunta: quin llibre li compraria? I si ja l'havia llegit? Tindria els mateixos gustos que jo?

Vaig començar a mirar llibres, no sabia ni per on començar. A més, cada vegada faltava menys estona perquè arribés l'autobús i no podia perdre'l. La vista se'm va clavar en la novel·la Paris was a party, de Hemingway. Vaig pagar-la i vaig sortir cuita-corrents. Vaig arribar a la parada al mateix temps que l'autobús i només vaig tenir temps de donar-li el llibre.
- Thanks, brother - em va respodre ell, que no semblava gaire sorprès amb el regal.
Quan vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i vaig llegir una estona. Penedit de no haver-li posat algun bitllet entre les pàgines de la novel·la, vaig pensar que el rodamón potser ja havia començat a llegir-la, i que en algun moment de la seva vida ell també havia llegit al seu llit, ben calentó. Vivim en un món lleig i estrany.

SANTA GRIP

2011-12-13T00:46:00.000-08:00

L’home barbut i vestit de vermell va estirar les regnes però els rens no van afluixar. Espantat, va tancar els ulls i va cobrir-se el cap amb els braços. Al darrer segon les bèsties van girar bruscament, fent que el trineu volador derrapés a l’aire i xoqués de costat contra la xemeneia. A l’home barbut i vestit de vermell -que va baixar del trineu queixant-se i amb les costelles dolorides- li va semblar que en Rudolph, el mascle alfa dels animals, somreia amb sorna. Ignorant-lo, va examinar la xemeneia: era d’acer, llarga i estreta, i estava coronada per una mena de barret amb forma de con que calia desmuntar si volia baixar-hi.

S’hi va posar de seguida. Era difícil manipular el tornavís amb aquells guants tan gruixuts, de manera que se’ls va treure. El metall gelat se li enganxava a la pell i cada contacte era agònic. Mentre treballava es va fer algunes ferides amb les cantonades de la planxa i va renegar com un carreter.
Un cop tret el barret punxegut de la xemeneia va repassar els passos següents: havia de baixar pel conducte, posar els regals als mitjons, fer un mos i un trago -si tenia sort i els de la casa li havien deixat alguna cosa- i sortir xemeneia amunt. Va sospirar, cansat, i de nou li va semblar que els rens reien per sota el nas.

D’un salt es va enfilar a la xemeneia. El com un home adult pot baixar per un tub d’acer inoxidable d’un pam de diàmetre pertany al terreny de la màgia. Però fins i tot aquesta té limitacions i categories, i un especialista, per exemple, en manipular el temps no té perquè saber doblegar la matèria ni conèixer el conjur adequat per escolar-se per un conducte d’un pam de diàmetre. L’home barbut i vestit de vermell s’enorgullia del seu domini màgic sobre el temps: era capaç d’allargar les hores a voluntat de manera que per la gent normal només passés una única nit, però per ell passaven setmanes. En canvi, com ja s’ha dit, el seu control sobre la matèria fluixejava. En va prendre consciència quan, havent introduït el peu dret al tub de ferro, es va adonar que no hi havia lloc per l’esquerre.

· - Merda – va remugar– Serà una nit molt llarga.

***

La Senyora Noel va mirar al seu marit amb gest preocupat: tenia molta febre, mal d’ossos i havia passat el matí fent corredisses al wàter. Si la cosa no canviava ja es veia repartint els regals ella mateixa, ja que quedaven poques hores per la Nit de Nadal. Era una opció que cobejava en secret, però quan li ho va proposar al seu home, aquest es va incorporar de cop. Si hagués tingut forces hauria rigut.

· - Ets boja? Com vols fer la ronda si no tens cap experiència? Mai aconseguiries entregar-ho tot a temps.

· - Els elfs m’hi ajudaran.

· - Els elfs? – va preguntar el Pare Noel amb genuïna sorpresa- Els elfs són una colla de ganduls que no foten brot si no els ho manes. Els hauria de fer fora a tots.

· - Doncs ja em diràs com t’ho vols fer!

El vell va beure un glop llarguíssim de llet calenta amb mel. Mirant al buit, va explicar:

- Tenim un procediment de seguretat per aquests casos. Mai l’hem provat però és l’única alternativa que hi veig. Passa’m el mòbil.

La Mare Noel s’assegué al jaç que compartia amb Santa des de feia segles i li va allargar l’aparell.

· - Hola, sóc jo. Has de venir. Sí, al final ha passat.

***

L’home barbut i vestit de vermell va pensar que seria més pràctic entrar per la finestra. Se li donaven bé, les finestres, i no hi havia tanca que se li resistís. Les del pis de baix tenien reixes, així que va escollir les de dalt. Va lliscar per la canal de la casa, deturant-se al bell mig de la façana. Era difícil fer palanca amb una sola mà alhora que s’aguantava i va pensar que amb una escala treballaria més còmodament, però al trineu no n’hi havia cap. Al final la finestra va fer clac i l’home es va concentrar en saltar des de la canal.

· - Sóc massa vell per això – rondinava.

I va saltar. No va ser un moviment àgil i elegant. En realitat el cos li pesava tant i estava en tan mala forma física que va estar a punt de caure al buit. Gemegant, va entrar a l’habitació del petit Jonathan. El nen s’havia adormit mirant la televisió, on hi havia dues consoles de videojoc connectades. L’home sabia que en Jonathan n’havia demanada una altra i es va preguntar on la posaria i per què coi en volia tantes. A la televisió passaven anuncis de telèfons eròtics i l’home barbut es va preguntar si el petit Jonathan s’havia adormit veient-los o si havien començat després. Va caminar de puntetes, procurant no trepitjar cap dels cotxes de joguina que hi havia pel terra. Va encendre una llanterna per repassar la llista: a més de la consola, en Jonathan volia dos ninots guerrers, una pistola, un cotxe teledirigit i un telèfon mòbil. Ara calia trobar els mitjons on deixar-ho.

***

Un home cobert amb una capa va trucar a cals Noel, i la dona va córrer a obrir-lo. La figura va entrar al rebedor amb pas apressat però digne. La dona li va penjar la capa, mullada i pesant, i tots dos varen pujar escales amunt fins a l’habitació del matrimoni. El nouvingut va somriure en veure al Pare Noel assegut a l’escriptori fent bafs d’eucaliptus.

· - Estàs fet pols, Santa. Has tingut dies millors. Massa feina?

· - Jo també estic content de veure’t, Melcior.

· - Ja sé perquè m’has trucat, i des d’ara et dic que no.

· - T’hi vas comprometre, Melcior.

· - Em vas fer firmar quan estava borratxo.

Santa va somriure en recordar aquell vespre. Sí que havia enganyat a Melcior, però quina altra alternativa tenia? El seu ofici no era precisament popular i era difícil trobar gent amb les habilitats i l’experiència adequades.

· - Tens molts elfs treballant per tu. Que ho facin ells.

· - No me’n refio ni perquè em preparin el te, dels elfs.

· - I per què no li ho demanes a en Gaspar? Ell és més jove.

· - Recorda que el pacte el vam signar tu i jo – va explicar Santa col·locant-se bé la tovallola sobre el cap - . A més, en Gaspar no té tanta experiència com nosaltres, i té unes idees molt rares que no em fan gaire el pes, si vols que et sigui franc.

· - I en Baltasar? – va preguntar a la desesperada Melcior, sabent quina seria la resposta.

Després d’un atac de tos, Santa va respondre:

· - Estàs de broma, Melcior? On s’és vist un Santa Claus tan, mmm… - féu una pausa buscant la paraula adequada- tan exòtic?

· - El maquillaríem, és clar.

· - Has provat mai de posar pintura blanca sobre una base negra? Queda fatal.

En Melcior va prémer les dents amb ràbia. Aquell tipus els estava deixant sense feina i ell encara li havia de fer favors. Tot per culpa d’un cony de paper que va firmar una nit que havia pipat massa. Va pensar: “D’això sí que se’n diu ser cornut i pagar el beure”.

***

L’home barbut i vestit de vermell va baixar les escales i va descobrir un menjador que, de tan ple de coses com estava, semblava minúscul: una televisió gegantina, fotos de la comunió d’en Johathan, lletgíssimes figures de ceràmica, revistes i una llar de foc barroca de la qual penjaven tres mitjons vermells. Va omplir-los i va pujar corrent les escales. De nou a l’habitació, l’home es va preguntar com s’ho faria per tornar al teulat, on hi tenia el trineu. La resposta va venir sola: abocant-se a la finestra (perquè havia sentit soroll de cascavells a fora) va veure com el trineu, tirat pels rens, s’allunyava volant. L’animal que anava al davant, en Rudolph, va girar el cap i la seva mirada burleta i il·luminada de manera sinistra per la llum vermella que li sortia del nas es va creuar amb la de l’home barbut.

***

La Senyora Noel va servir un cafè irlandès al rei Melcior, que va donar les gràcies inclinant breument el cap.

· - Mira, Melcior, Santa Claus ha de ser blanc i madur. Prou feina tinc per conservar la credibilitat com per fer experiments. La gent no està preparada.

· - No hi ha cap altra sortida? També he d’acabar de organitzar-ho tot, jo.

· - Tu tens dos socis i un munt de patges, així que no et queixis. A més, encara et queden dies.

Melcior es va posar dret. Havia deixat de ser aquell home elegant i orgullós, i ara semblava un ancià abatut i cansat. Abans de tornar a posar el cap a la palangana, Santa va dir:

· - El trineu és aparcat al darrera. La meva dona et donarà un uniforme, tu parla amb l’encarregat dels elfs perquè et passi el llistat de cases i les joguines.

El rei ja marxava quan en Santa, des de dins de la palangana, va dir:

· - Ah! Me n’oblidava: vigila molt amb en Rudoph, que no li agraden gens els desconeguts i darrerament no sé què li passa, però ell i els altres rens em fan la vida impossible. L’any passat per poc que no em deixen penjat a mig repartiment de regals. Em sembla que també s’estan fent vells. Vigila que, si poden, te la fotran.

PUBLICITAT

2011-12-11T08:15:00.000-08:00

Ara mateix s'emeten dos anuncis infumables. Un és el de caldo Gallina Blanca, en el qual hi surt un nadó esgarrifós cantant i ballant. Fa honor al producte perquè posa la pell de gallina, i no pas perquè sigui emotiu. El segon (o, més aviat, els segons) són els anuncis de Movistar, en els quals diverses comunitats de veïns/usuaris es reuneixen per consensuar preus de telefonia. Senzillament infame. Costa entendre com un empresa com Telefònica, que teòricament dedica molts diners a la publicitat, es deixi estafar d'aquesta manera.
Per sort, encara queden perles de la publicitat. Vegeu el següent, protagonitzat pel dictador africà Mugabe i amb la presència de Saddam Hussein, Mao, Gaddaffi i tota la colla.

TARDES DE BIBERONS: EN JOSHUA I LA SORAYA

2011-12-09T11:40:00.000-08:00

La primera companya d'habitació que vàrem tenir era una pastora de cabres. No va saber que estava embarassada fins al cap de quatre mesos, quan ja començava a fer panxa. Era el seu tercer fill, i es movia per l'hospital com qui es mou pel menjador de casa seva. No tenia telèfon mòbil i jo li deixava el meu per trucar. Estava tota sola i les seves visities eren discretes -tret de les joies que duien, imitacions decebedores de la casa Tous- i esparses. Va prometre'ns que, si ens trobàvem mai en un mercat, ens regalaria un formatge de cabra.
Els segons companys eren peces d'un altre teler. Joshua i Soraya no són els seus noms reals però s'hi assemblen molt. Eren molt jovenets: ella en tenia divuit i ell, vint-i-poquíssims. A banda dels programes de la MTV, feia anys que no veia prenyaad a una noia tan jove. Estaven espantats, potser més que jo i tot. Quan eren sols el seu comportament era modèlic, però la cosa es complicava quan arribaven les visites: en una ocasió vaig arribar a comptar fins a dotze chonis i cholos, pràcticament adolescents i amb tot el que això comporta. Les infermeres van provar de fer-los fora però no hi va haver manera.
Aquell parell tenien una filla que es deia, posem pel cas, Rebeca.
- Tienes que poner una "h" entre la "b" y la "e". Rebheca.
No em puc queixar: un conegut meu, amb qui vam coincidir casualment i que s'estava dues portes més a l'esquerra, compartia habitació amb una mena de latin kings descafeïnats. En comptes de dotze, a la seva habitació eren divuit. Sempre hi ha algú pitjor que tu.

TARDES DE BIBERONS ( I )

2011-12-08T00:40:00.000-08:00

Els metges es van endur la meva dona al quiròfan per practicar-li una cessària d'urgència i a mi em van abandonar en una sala d'espera. A través de les parets de vidre veia com, a fora, el sol sortia des de darrera d'unes grans torres elèctriques. Les carreteres ja eren plenes de vehicles, tothom al seu rotllo. Jo donava voltes per la sala, fet pols i aterroritzat. Estava tan destrossat que una dona de la neteja va sentir pena de mi i va estar-se una estona fent-me companyia.
Al cap d'uns minuts -impossible saber quants, a mi em van semblar dies sencers- una infermera va entrar a la sala d'espera amb un farcell als braços.
- Vine, ràpid - va dir.
Vaig seguir-la pel passadís i vam entrar a la sala on havíem passat quasi nou hores: la sala de dilatació, l'avantsala del part. La noia va girar-se i ens vam quedar mirant cara a cara. Als seus braços, embolicat com un durum de vedella, hi havia el meu fill.
- Despulla't, de pressa!
Era molt guapa -la majoria d'infermeres ho eren- però jo sóc un home casat. A més, dins d'aquell farcell hi havia en Lluc, a qui encara no coneixia, i de cap manera volia que el primer dia ja es fes una imatge equivocada del seu pare.
Sense saber què respondre, vaig barbotejar:
- Despullar-me?
- Sí. El nen necessita calor corporal.
Havia sentit que, quan neix un nadó, el posen pell amb pell amb la seva mare, de manera que no agafi fred. La meva dona era al quiròfan, de manera que no podia ocupar-se'n. Vaig treure'm la samarreta i em vaig asseure en una cadira. La noia va donar-me el nen i el vaig abraçar. Era una sensació estranya. Us enganyaria si digués que era alegria: era més aviat por. O, per ser més exactes, vertigen, com quan tens un precipici molt fondo al davant i has d'agenollar-te per contemplar-lo.
La noia em va felicitar i em va dir alguna altra cosa -la veritat és que tinc els records borrosos- i va sortir de la sala, deixant-nos sols. Vaig mirar a en Lluc: com a mínim no plorava.
Vaig preguntar-li:
- I ara què, tio?

(perdoneu pel títol, no he pogut evitar la broma fàcil)

EN LLUC

2011-12-04T13:09:00.000-08:00

En Lluc va néixer el divendres a les set i quarant-cinc minuts del matí. Al final el ginecòleg va haver de practicar una cesàrea d'urgència perquè el nen estava mal ficat i no sortia. Van ser un experiència duríssima, de la qual no en guardo un bon record, a diferència del que prometien la majoria de manuals que havia llegit.
He trobat un moment per connectar-me però no m'hi puc estar gaire estona. Internet va molt a poc a poc, aquí, i al portàtil no li queda bateria. Tinc material per escriure uns quants posts. Que algú m'avisi si això es converteix en Tardes de Biberons.

ELS CLÀSSICS

2011-12-01T05:25:00.000-08:00

Quina angoixa no haver-los llegit! Ho he intentat vegades, però sempre he fracassat. Els autors francesos, els russos, o fins i tot els escriptors catalans. Començo els seus llibres i aviat els abandono, entre avorrit i frustrat de no entendre'ls.
Fa un temps, a Girona, va ser l'any Proust. Feien un munt d'actes dedicat a l'autor de "La recerca del temps perdut". Semblava que si no l'havies llegit tenies un problema. Vaig córrer a la biblioteca a buscar-lo (generalment compro els llibres, però aquella vegada vaig tenir una intuició). Em sembla recordar que eren quatre o cinc volums. "Verge Santa" vaig pensar, segurament. Al cap de poques pàgines vaig comprendre que no estava preparat per aquest tipus de literatura, i vaig encendre el televisor. Setmanes després, en alguna banda, vaig aconseguir el còmic de "La recerca del temps perdut" (??!!). Era europeu i no hi sortien superherois ni noies amb poca roba, però vaig pensar que, tot i així, potser també era bo, i que si el llegia amb atenció potser adquiriria certa autoritat sobre l'obra de Proust. És cert que vaig aguantar unes quantes pàgines més que la novel·la, però, decebut amb mi mateix, també vaig haver de claudicar.
Avui he descobert, a cals meus pares, la col·lecció que fa un parell d'anys regalava la Vanguardia. La majoria dels llibres són adaptacions dels clàssics, escrites en català i anglès (la intenció, és clar, és practicar llengües). Quina alegria quan l'he vist! El llenguatge sembla prou infantil (del tipus : "Hello. My name is Gregorio Samsa"). He decidit que intentaré llegir-los tots. Espero aconseguir-ho, aquesta vegada.

ENEMICS

2011-11-29T05:18:00.000-08:00

És estrany: la foto robada que vaig penjar l'altre dia ha desaparegut sense deixar rastre. No entenc què ha passat. Em faria il·lusió que un pirata hagués atacat Tardes de Birres. Això voldria dir que tinc enemics, que és una cosa que sempre et fa sentir important. De fet, diuen que la rellevància d'un home es medeix per la magnitud dels seus enemics. Com més poderosos siguin, millor. Si són uns nyicris malament rai, caldrà esforçar-s'hi més.
Alguna vegada he rebut algun correu queixant-se de tal o qual post (i això que sempre intento ser respecutós, però és impossible caure bé a tothom). Un cop un freak va dir que Manual de Supervivència era el plagi d'un llibre que jo no sabia ni que existís, i que després d'investigar-lo vaig descobrir que s'assemblaven tant com un ou a una castanya. A dia d'avui encara em pregunto on va veure-hi un sol element en comú. Seria com dir, posem pel cas, que les novel·les de Dan Brown estan inspirades en el Senyor dels Anells. Però a banda d'això, poca cosa més. És, sense cap mena de dubte, una mostra de la meva poca importància.

FOTOS ROBADES

2011-11-27T12:40:00.000-08:00

La intimitat és un concepte modern. No fa gaire temps, vàries generacions d'una mateixa família compartien sostre i llar de foc. Després això va canviar, i la gent va esdevenir gelosa de la seva intimitat. Tot torna, i allò que abans protegíem com un tresor ara ha desaparegut. No en queda ni rastre. Facebooks i Twitters són els assassins de la nostra privacitat. Anem on anem, fem el que fem, som susceptibles de que algú ens faci o ens etiqueti en una foto, i aquesta foto tard o d'hora serà publicada en una banda o altra. Ningú es troba segur en aquesta nova era i cal anar amb peus de plom: qualsevol relliscada pot resultar fatal.
La setmana passada vaig tenir notícia d'aquesta foto. Pels qui no em coneixeu, jo sóc el de les ulleres, la corbata i el pentinat estrany. L'altre és un amic. Van fer-nos-la -en realitat ens la van robar- en un bar a les tantes de la nit, fa molt temps. Més o menys mig any. Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig parlar d'aquesta moda de fer fotos als locals nocturns: les noies fan posats de pin up, treuen molt els morros i es fan petons a la galta les unes a les altres. Coses així. Els nois ho tenen més difícil i fan el que poden, i si no fan gaire el ridícul ja és molt. A la foto jo adopto el meu gest estàndard (fer el signe de la victòria i procurar mantenir els ulls oberts) i el meu amic fa cara de chico Martini.
Desconec per què els del Món Apart l'han penjada a la seva pàgina web. Si pretenen captar clients, veient la pinta que faig, anirien millor amb les fotos de les noies que treuen els morros. Pel que fa a mi, sóc com en Groucho Marx: no voldria formar part de cap club que m'acceptés com a soci. O de cap bar.

LA MARIA

2011-11-25T05:11:00.000-08:00

Es deia Maria i era una madrilenya de cabells negríssims i uns ulls tan blaus que feien que el color blau semblés blanc. Vaig conèixer-la fa dotze anys, a Dublín, en algun moment entre el novembre i el desembre. Jo, com tothom, em volia embolicar amb ella. Tots dos ens quèiem bé i, si les coses haguessin anat com havien d'anar, m'hauria endut un record d'Irlanda encara millor.

Tot es va espatllar un dia mentre esmorzàvem. Jo evitava parlar de política -en aquell moment era l'únic català-, i generalment ho aconseguia. Però aquell matí em vaig veure atrapat. Parlaven de com alguns vascos i catalans no se senten espanyols:

- Son muy raros.
- No sé...
- Tú sí te sientes español, ¿verdad Jordi?

Em va atrapar amb la guàrdia baixa. No sóc un independentista furibund, ni tan sols un nacionalista radical. No em sento espanyol, però tampoc em sento especialment orgullós de ser català. Ara, amb la saviesa guanyada a base de cagar-la incontables vegades, hauria donat una resposta com aquesta, però en aquell moment, preguntat per sorpresa, em vaig limitar a dir:

- No.
- Lástima... va sospirar ella clavant-me aquells ulls que, en un Dublín gris i plujós, eren dos trossos de cel - ... con lo bien que me caías.
La nostra relació es va fer malbé com un iogur que porta massa dies a la nevera, i al final turutut violes. Un mallorquí -molt més intel·ligent que jo: segons amb qui parlés era pancatalanista o espanyolista-, va aconseguir triomfar, o això deien els rumors.
No sóc idealista. En absolut. I encara menys quan veig on et porten les idees. O més aviat: on no et porten.

VOTS NULS

2011-11-23T05:16:00.000-08:00

LA VISIÓ D'AJRAM

2011-11-22T05:09:00.000-08:00

Molt interessant el que va dir dilluns en Josef Ajram al programa d'en Cuní. Preguntat per la seva opinió sobre les plataformes d'afectats per la hipoteca i similars, l'home va posar en joc el concepte de responsabilitat individual. És un terme poc popular i, en els temps que corren, fa lleig esgrimir-lo gaire, però això no vol dir que l'haguem d'ignorar. Si no m'equivoco, Sartre ja defensava uns arguments similars: l'ésser humà és essencialment lliure i responsable últim dels seus actes.
Vagi per endavant la meva antipatia cap als banquers a qui considero, majoritàriament, uns autèntics paràsits, responsables en bona part del xàfec que està caient. Dit això, passem a les paraules d'Ajram: sembla ser que els espanyols, l'any passat, es van endeutar amb el Corte Inglés -no recordo la xifra, però era monstruosa- en comptes d'endeutar-se amb els bancs. El motiu? Fàcil: ara els bancs no dónen crèdits i el Corte Inglés sí. "És que no n'aprenem" es va lamentar Ajram, i no li faltava raó. El broker també va recordar-nos que, no fa gaires anys, molta gent volia viure per sobre les seves possibilitats, i compraven cases i pisos que no estaven de cap manera al seu abast. Va posar l'exemple d'un amic seu de quaranta anys que va comprar un pis al centre de Barcelona i va signar una hipoteca... de quaranta anys!
Al meu bloc hi ha sis pisos. D'aquests, dos van ser comprats per especular. A un la jugada li ha sortit bé, però a l'altre propietari el banc li va embargar. Quants pisos embargats són (o eren) propietat de petits especuladors que, en el seu moment, van voler-se enriquir a base d'acumular totxos? De debò es pensava la gent que el valor dels pisos seguiria pujant un vint per cent cada any? No trobaven que tot plegat feia pudor de socarrim?
L'Estat ha de fer alguna cosa amb aquesta llei de les hipoteques tan idiota i tan deshumanitzadora. I a més, amb tot urgència. Però hem de tenir en compte que, a més de salvar famílies que senzillament han tingut mala sort o no s'han sabut administrar, també salvarem fatxendes, especuladors de pa sucat amb oli, irresponsables i fauna vària.

VERGONYA ALIENA

2011-11-21T05:20:00.000-08:00

Tinc un problema de vergonya aliena. Si visqués als EUA aniria a un grup de suport: faríem reunions al sòtan d'una església, amb les cadires fent rotllana i ben a la vora d'una tauleta amb cafès i pastes. A les parets hi hauria pòsters amb flors i postes de sol, i tot de frases encoratjadores que contindrien la paraula "vida".
Aquí no hi ha grups de suport, i els afectats de la Síndrome de la Vergonya Aliena (S.V.A.) hem d'obrir els nostres cors quan ens trobem casualment. L'altre dia dinava amb una amiga i comentàvem el nostre problema. Tenims uns símptomes força semblants, i qualsevol ridícul aliè és susceptible de fer-nos sentir profundament avergonyits. El problema s'intensifica pel fet que el nostre llindar és molt baix -o molt alt, segons com es miri- i qualsevol cosa pot fer-nos enrogir: gent saltant en una manifestació, discursos mal fets, persones seguint el ritme amb les mans, un mal programa de televisió, caigudes, coses així. Fins i tot si la meva dona canta, estant sols a casa, em sento avergonyit. Una vegada, en uns premis literaris, una noia havia de llegir un fragment del seu conte. Jo llegia després. Ella estava nerviosa i s'equivocava sovint. Vaig posar-me vermell com un pigot, convertint-me en el centre d'atenció en comptes d'ella. Tenir la Síndrome de la Vergonya Aliena és una putada.

ZONES HUMIDES

2011-11-19T11:27:00.000-08:00

Avui al matí he tingut una estranya experiència literària. Estic llegit Zones Humides, de la Roche Charlotte, aquesta noia de la foto a qui li falta una dent frontal. Havia sentit en alguna banda que era un llibre provocatiu i escatològic. Vaig aconseguir-lo l'altre dia i el vaig començar a llegir. Per una vegada els crítics tenien raó -a jutjar per la quantitat de llibres que ells consideren escandalosos i que no ho són, alguns semblen monges de clausura-: el llibre té fragments autènticament repugants. Prou fastigosos com per fer-te aixecar del llit, presa de les arcades. Segur que els veïns es pensaven que tornava a tenir ressaca. Mai abans una novel·la m'havia fet venir unes ganes de vomitar tan intenses.
Diuen que quan Chuck Palahniuk, l'autor del Club de la Lluita, llegeix trossos dels seus llibres durant les presentacions hi ha gent que es desmaia. Hi ha un conte titulat "Guts" (tripes, o budells) que realment és disgusting, fruit d'una ment brillantment malaltissa. Crec que podeu trobar-lo a Internet i a la novel·la "Fantasmas". Però el meu admiradíssim Palahniuk no té res a fer al costat de la Roche. Si teniu l'estómac delicat, ni se us acudeixi llegir-lo. Si el teniu fort procureu tenir-lo buit. Ah! I un wàter ben a la vora.

A GOOD PLACE TO EAT

2011-11-16T05:21:00.000-08:00

Si em preguntessin quin és el millor menú que he menjat darrerament trigaria dos segons a respondre: va ser fa poc, al Centre de visitants del Gironès. El lloc en qüestió és a Sarrià de Ter i és museu, oficina de turisme, bar, restaurant, sala d'exposicions i botiga, tot alhora. Per uns deu euros, si fa no fa, pots degustar un munt de tapes tan elaborades que mentre les menges penses "segur que això valdrà deu euros?". Doncs sí, i aquí hi ha la gràcia de l'assumpte. El concepte del menú està diametralment oposat a la típica amanida verda amb tonyina de llauna i bistec recremat a la planxa que et serveixen per aquests móns de Déu. I a diferència de molts menús de degustació, surts tip, que no és poc. Si sou dels que mengeu fora, no us el perdeu. Si mengeu a casa però no sabeu on anar a fer un mos el dissabte o el diumenge, tampoc us el perdeu. En definitiva, feu-vos un regal i passeu-hi algun dia.

NITS DE NOVEMBRE

2011-11-14T10:51:00.000-08:00

Atenció: aquest post té banda sonora. Mentre el llegeixes has d'escoltar això.

El novembre és el mes que m'agrada més. És com jo: fosc, com si estigués a mig fer, plujós i, molt sovint, emboirat. Fa olor de fum i d'humitat, i la seva llum és escassa i esmorteïda. El cel té el color de les aspirines una mica passades i el sol poques vegades es digna a escalfar-nos. M'identifico plenament amb aquest mes. Manual de Supervivència té lloc durant el novembre, i dues de les meves cançons preferides són, precisament, November Rain, dels Gun's Roses, i Nits de Novembre, d'Umpah-pah (la mateixa que, si m'has fet cas, estàs escoltant ara mateix).
A la ciutat de Girona li senta especialment bé el mes de novembre. La Devesa es torna vermella i marró, i els carrers estan coberts de fulles. Hi cau un plugim molt fi que fa que els cafès i els tallats de les set de la tarda -una hora que normalment faríem cerveses o còctels- es posin molt bé, sobretot si els prens en bars amb finestrals grossos i amb vistes a l'Onyar.
El novembre, més que deprimit, em fa sentir molt malencòlic. De la pitjor melàngia, com diu en Joaquin Sabina, que és la de coses que mai has tingut.

PUNSET, NEW AGE I ELS DITS DE LA MÀ I DEL PEU.

2011-11-12T10:59:00.000-08:00

L'altre dia l'Eduard Punset explicava que les persones que tenen el dit anular més llarg que el dit índex tenen més probabilitat de fer-se riques. Segons ell, aquests individuus van rebre una descàrrega d'estrògens (o alguna cosa així) mentre eren a l'úter matern, i aquesta bomba química fa que siguin més propensos a arriscar-se, cosa imprescindible si vols fer-te ric.
Mesos enrere una experta en tècnica metamòrfica (una barreja de massatge i reflexologia podal) m'explicava que tenir el dit índex del peu més llarg que el dit gros és signe de saviesa.
La primera explicació té un un caràcter científic o pseudocientífic. La segona és més new age, però també podria contenir certs elements empírics.
Puc afirmar que l'una i l'altra són errades: tinc el dit anular de la mà més llarg que l'índex, i l'índex del peu visiblement més llarg que el dit gros. No sóc ric, ni tinc perspectives de ser-ho a mitjà termini (de fet, ni a llarg termini) i em considero poc valent, per no dir directament que sóc un covard. Tampoc sóc savi en el sentit clàssic de la paraula. En realitat em considero el contrari a un savi, perquè aquests aprenen dels seus errors i reconeixen les seves virtuts i limitacions, cosa que jo no faig. Els meus coneixements enciclopèdics són més aviat pobres i es limiten a àrees ben absurdes, com ara els còmics i les biografies d'alguns escriptors alcohòlics.
És curiós que la ciència -o pseudociència- i el rotllo new age vagin a parar allà mateix: dir que una persona és així o aixà (encara que sigui estadísticament) només en funció de la llargària d'un dit.

MANERES DE MORIR

2011-11-11T10:12:00.000-08:00

Un vídeo per als freaks nostàlgics del píxel. Recull les maneres de morir dels personatges de videojoc dels vuitanta i dels noranta. Impossible veure'l sense vessar una llagrimeta.

BUENAFUENTE I PUNSET

2011-11-09T05:39:00.000-08:00

Ahir no tenia cap episodi de Dexter a mà, de manera que vaig decidir donar una oportunitat a en Buenafuente i a en Punset. Mai he entès la fascinació que desperta aquest darrer. És simpàtic, si, i tot un personatge, amb aquells cabells blancs i esvalotats. També li reconec el mèrit a l'hora d'acostar la ciència a la gent, però de debò que em costa veure què el fa tan especial. Darrerament fins i tot participa en anuncis de pa de motllo. No m'imagino, posem pel cas, a l'Eudald Carbonell anunciant galetes.

Desconec si és part del personatge, però em va intrigar la manera com barreja el català i el castellà. És un senyor que parla català perfectament, i quan parla en castellà té quasi tant accent com jo. És un misteri, doncs, aquesta mania seva d'intercal·lar paraules castellanes. Ha de dir "Universo" en comptes "d'Univers"? No sóc - ni he estat mai, ni seré- un purista de la llengua, però aquests tics disglòssics del senyor Punset em van semblar, com a mínim, estranys. Tan difícil li resulta parlar bé a un home tan intel·ligent com en Punset?

PARTS NATURALS

2011-11-08T08:42:00.000-08:00

L'hospital on la meva dona ha de parir està especialitzat en parts naturals. Els partidaris d'aquest mètode no utilitzen l'anastèsia fins al darrer moment (un part ideal, segons ells, és un part sense epidoral ni medicaments de cap classe) i no creuen en programar els naixements. Per descomptat, al bebè no se li pot donar llet de farmàcia. La dona ha d'escollir la postura en la qual vol donar a llum, i disposa d'un ampli repertori d'opcions: des de banyeres fins a cadires especialment modificades. Sembla ser que algunes de les tècniques estan inspirades en la manera com pareixen les dones africanes. Durant els cursos de pre-part van ensenyar-nos tècniques de respiració que se suposa que han de substituir els analgèsics. Per a algunes dones la forma de parir és un ritual que han de dur curosament preparat, i moltes fins i tot escriuen el pla de part en un paper.
Tot això ho trobo fantàstic. El que no trobo tan bé és que encara, a hores d'ara, ningú m'ha sabut explicar de manera convincent quines aventatges té aquest mètode. Per què, exactament, la dona ha de patir més? El nen serà millor persona si neix en una banyera en comptes d'una camilla? No havíem quedat que els patiments innecessaris de la mare afectaven al nen?
El seu argument és que sempre s'ha parit d'aquesta manera i que el cos està perfectament preparat per suportar-ho. D'acord, però tothom s'imagina la rèplica: si ho fem tot de la manera antiga, deixem de vacunar-nos, de prendre antibiòtics i d'afartar-nos d'Ibuprofeno. Deixem de fer servir aquests walkie talkie que hi ha per vigilar als nadons i no cal que ens gastem els quartos comprant un cotxet fashion. No cal que comprem tanta roba al nen perquè abans passaven amb menys. Tampoc és necessari comprar-li joguines ja que els nostres avis amb un ninot de drap en feien prou. Les banyeres i els canviadors són innecessaris, doncs antigament els banyaven a la pica de la cuina i els canviaven sobre la taula. I així podríem anar fent.
Els parts naturals són una moda que d'aquí a uns anys passarà. Després ens diran que el millor és inflar-nos amb tranquil·litzants o parir fent la vertical, ja ho veurem.

ABOUT A BOY i el NADAL

2011-11-06T12:55:00.000-08:00

El protagonista d'About a Boy viu de les rentes que li reporta una cançó nadalenca que va compondre el seu pare anys enrere. Gràcies a la cançoneta en qüestió es pot permetre el luxe de no treballar, però sentir-la tantes vegades fa que se senti trist i avorrit. Cada any, quan la posen per primera vegada a la ràdio, sap que està a punt de començar el seu malson particular.
Des que vaig llegir aquesta novel·la del gran Nick Hornby que cada any també em fixo en el primer anunci nadalenc. L'he vist avui, dia sis de novembre, a la televisió. Era d'Ono. Ahir, a Girona, vaig veure que en un pis ja hi havien penjat un d'aquells espantosos Pares Noëls de peluix que se suposa que estan a punt d'entrar pel balcó. A molts supermercats ja hi ha torrons i pernils, i aviat hi penjaran garlandes (no us perdeu la decoració naïf-psicodèlica dels Mercadona, capaç de provocar-te un atac d'angoixa si hi passes gaire estona).
El Nadal fa que molta gent es deprimeixi. No és el meu cas (és estrany: deu ser de les poques coses que no em deprimeixen) però a vegades sí que cansa, de la mateixa manera que tot et cansa quan et bombardegen durant setmanes i setmanes. Exactament el mateix que passa amb la política, i amb l'economia, i amb tot. Tant els hi costaria començar-ho una mica més tard?

TELE 5 vs MTV

2011-11-04T14:44:00.000-07:00

L'altre dia algú em va dir que Tele 5 i la MTV eren la mateixa merda. No és cert. La MTV ens mostra el pitjor de la condició humana. Emet programes on chonis de Nova Jersey passen una temporada a Florència amb pinxos tatuats i alcohòlics. Programes on la Paris Hilton busca la seva millor amiga, i programes on joves californians que cerquen parella s'elimenen els uns als altres. La MTV és una imatge deformada de la nostra societat -o, com a mínim, d'una part de la nostra societat- Reflecteix els anhels i desitjos de molta gent. Malgrat tot, hi ha límits que mai traspassen. L'autocensura, en el seu cas, funciona.
Però Tele 5 és molt pitjor. Allà paguen deu mil euros a la mare d'un còmplice d'assassinat -la mare del Cuco- perquè expliqui en directe les aventures del seu fill. Els joves que busquen parella són quinquis de Villamiseria de Abajo, o del Barrio de la Santísima Trinidad de Arriba. Tele 5 és una cadena on els cucs s'hi mouen lliurement, un lloc on confonen glamour amb ordinarietat. La Belén Esteban no és la Paris Hilton, només és una analfabeta funcional que s'enorgulleix del seu poc nivell. En Jordi González, que val pel món fent bandera de la seva professionalitat, mostra després una manca d'ètica alarmant. Els realitys de Tele 5 són tan miserables que fan que el Sweet Sixteen, de la MTV, sembli un programa cultural.
Al cap i a la fi és normal: estem al país de la cabra i la pandereta. Un dels PIGS d'Europa. El braguetazo y el pelotazo. Delinqüents com el Cuco i el Dioni són referents de les masses. Quina misèria.

HOUSE I LA MEVA COIXERA

2011-11-02T14:29:00.000-07:00

Avui he après a caminar amb un sol bastó. M'he presentat feliç i content a la consulta de la fisioterapeuta, que m'ha mirat amb cara rara. Fins i tot m'he comprovat els pantalons, no fos cas que anés pel món en pijama. Quan he constatat que, a cop d'ull, tot estava bé, he dit:
- Mira! Ja puc caminar amb una sola crossa.
- Ja ho veig, ja...
Però ella seguia fent cara estranya. Jo he continuat parlant:
- El que passa és que se'm fa molt difícil caminar així.
La noia s'ha posat a riure. Hi ha estat una bona estona. Finalment s'ha decidit a parlar:
- A tu et deu agradar molt la sèrie House, oi?
Li he confessat que sí, que m'encanta, i ella vinga a riure. Després ha dit:
- A la facultat ens van explicar que cada vegada hi ha més gent que camina malament amb un sol bastó. El més sensat i natural és dur la crossa a la mà contrària del peu lesionat, però ara molta gent la porta amb el mateix costat. Endevines per què?
Sí que ho he endevinat: el doctor House camina així. Va coix de la cama dreta i duu el bastó a la mà dreta. Això el fa caminar estrany, com si fos un pingüí. Exactament igual a com caminava jo avui.
- És estrany - ha continuat la noia - que una sèrie que teòricament està tan ben documentada com House faci aquestes cagades. Crec que ho fan expressament per reforçar el caràcter estrany del personatge, o per exagerar la coixera.
Al final m'he posat a riure, sentint vergonya de mi mateix. El meu cos em deia que havia d'agafar el bastó amb la dreta, però jo feia com en House i l'agafava amb l'esquerra. Per culpa d'això ara em fa mal el canell, i no he caigut al terra de miracle. Una vegada més, la realitat ha copiat la ficció. Aquest cop, literalment.

DAVID SEDARIS

2011-11-02T06:11:00.000-07:00

Senyors i senyores,

és un plaer per a mi presentar-vos al gran David Sedaris. No he trobat cap vídeo subtitulat, però crec que aquest fragment s'entén força bé. La majoria dels seus llibres estan magníficament traduïts al castellà.

MONÒLEGS

2011-11-01T04:33:00.000-07:00

No fa gaires anys els monòlegs eren peces intel·ligents i creatives. Els pocs que s'hi dedicaven tenien un estil propi i moltes vegades, precisament, procuraven distanciar-se dels seus col·legues.
Ara els monòlegs s'han massificat, s'han democratitzat. No hi ha bar, terrassa o discoteca que no en programi una sessió un cop per setmana. Moltes vegades els monologuistes de cubata són còpies descarades els uns dels altres, i sempre acaben recorrent a uns llocs comuns: el sexe, la masturbació i el tamany de polles i tetes. Temorencs d'ofendre a algú - no saben que sempre hi ha algú disposat a ofendre's- busquen temes universals, en el mal sentit del terme, i acaben fent bromes que no farien riure ni a un infant de Primària. El nostre amic Paquito potser fa molta gràcia, explicant anècdotes recolzat a la barra, però quan el poses davant d'un públic l'enginy i la fatxanderia es dissipen, i els acudits sobre penis petits es converteixen en la seva única arma. A vegades, veient-los allà dalt, nerviosos i insegurs, m'han arribat a fer una mica de llàstima.
Però el que més em sorprèn és que a molta gent li agrada. He sentit monòlegs que amb prou feines m'han aconseguit fer somriure, mentre que a prop meu hi havia gent destrossant-se la mandíbula. Un cop, a Girona, un imbècil va dedicar mig monòleg a fer acudits de mal gust -de molt mal gust- sobre catalans. Creieu-me: deixant de banda que fossin ofensius, no tenien puta gràcia, i això que jo duia uns quants cubates al damunt i estava, diem-ne, predisposat a riure. Eren tòpics, fàcils, ridículs. I la gent -crec recordar que era a Carpes- vinga a riure.
A Catalunya i a Espanya, per desgràcia, no hi ha humoristes com l'americà David Sedaris. Us en parlaré el proper dia.

GENT QUE FA L'IDIOTA QUAN LI TIREN UNA FOTO

2011-10-30T03:08:00.000-07:00

Aquests dies que tinc la cama fotuda -ja vaig sense guix però encara he de dur muletes una setmana més- perdo molt el temps per Internet en general i al Facebook en particular.Una de les coses que he pres consciència és que, darrerament, la gent tendeix a fer l'idiota quan li tiren una foto. Abans ens limitàvem a somriure a la càmera i a dir "Lluís" o "patata", depenent de cadascú. Com a màxim, i si estàvem molt borratxos, sortíem cridant o fent alguna estupidesa. Avui dia si no fas ganyotes no ets ningú. N'hi ha unes quantes d'estàndar a les quals pots recórrer, però el límit, com se sol dir, són les estrelles. Una de les més conegudes i utilitzades -bàsicament la fan servir les noies- és la de treure morros, com si volguessin fer un petó a la càmera. Existeix una variant que consisteix en fer-se petons mútuament, quasi sempre a les galtes. També hi ha la postura Paris Hilton, un altre clàssic força imitat. No ens oblidem de la tècnica "cara de sorpresa", on les jovenetes obren molt la boca i els ulls. Els nois moltes vegades posen cara de macarra, i els més atrevits fan gestos amb les mans com si fossin un pinxo negre del Bronx, o forméssin part de la Mara Salvatrucha. En molts locals nocturns de moda és normal trobar-hi fotògrafs que després pengen les fotografies a Internet, o fins i tot stands amb un munt d'atrezzo perquè la gent s'hi pugui retratar fent l'idiota.

Aquest és un fenòmen transversal i afecta tots els estrats socials. En realitat, és interessant observar els diferents posats i relacionar-los amb el grup social on pertanyen els retratats. Les chonis tendeixen a deixar-se fotografiar amb actituds hipersexuades i a vegades grolleres, mentre que les noies de casa bona segueixen la corren parishiltoniana.

El temps és cruel -extraordinàriament cruel, diria jo- i d'aquí a poc temps aquestes fotos deixaran d'estar de moda. Aleshores la gent es veurà i, posant-se la mà al front, es preguntarà en veu baixa: "Per què collons em vaig deixar fer una foto fent l'idiota d'aquesta manera?".

NADERÍA ES EL MUNDO

2011-10-29T08:50:00.000-07:00

Avui faré una cosa que no faig mai: penjaré una poesia. L'acabo de trobar fent neteja, escrita en un paperot, i he tingut la certesa de que l'havia de transcriure aquí. No recordo d'on la vaig treure. De fet, no la recordo de res, però la lletra és meva. A vegades passen coses com aquesta, és estrany.
Diu així:

Entrégate al placer, oh mortal,
sin reparo.
Nadería es el mundo, nadería es la vida,
nadería es la bóveda de nueve cielos.
Amar y beber: sólo eso es lo cierto!
Mentira es el resto.

Omar Khayam.

PECES I DURAN

2011-10-28T11:38:00.000-07:00

En Duran i Lleida (Durán y Lérida, segons en Federico Jiménez Losantos) la setmana passada va dir que els andalusos es passen el dia al bar mentre cobren no sé quin subsidi. Ignoro si és veritat, però ell té la llibertat de dir el que pensa. Es va organitzar un bon merder, i el parlament andalús en ple ha condemnat les seves paraules.
Gregorio Peces Barba, abans d'ahir, va confessar que a vegades li agrada fer història-ficció. Què hauria passat si en comptes de Portugal fos Catalunya la que s'hagués independitzat?
De la mateixa manera que va passar amb les declaracions d'en Duran, tothom ha saltat. Peces Barba ha dit que el problema dels catalans és que som massa susceptibles (en andalusos, per exemple, no en són gens). Segons ell, bona part del públic -excepte els advocats catalans, que van abandonar la sala- van aplaudir-lo llargament al final de la seva intervenció. M'ho crec. En Tardà ha tirat pel dret i, en una de les seves cagades habituals, li ha dit fill de puta. Més tard Peces Barba s'ha declarat amic dels catalans i ha lamentat l'insult del parlamentari d'Esquerra. Abans havia fet broma sobre bombardejar Barcelona, i havia dit que els catalans tenim la pell tan fina que ens ho hem de fer mirar.
En el fons Duran i Peces Barba han fet el mateix. Els andalusos es van sentir ofesos quan se'ls va tractar de ganduls i els catalans ens hem sentit ofesos quan han insinuat que a Espanya potser li haurien anat millor les coses sense nosaltres (la veritat, no crec que gràcies a Portugal ara fossin el motor d'Europa, però tothom és lliure de pensar el que vulgui).
El problema no és el que ells diuen, sinó les reaccions que això genera. Fent una volta pels fòrums d'Internet (per exemple el de la Vanguàrdia, per triar-ne un de moderat) es pot veure l'odi que goteja a cada línia. Les paraules són amargants i carregades de retrets i de greuges pendents, alguns dels quals es remunten centenars d'anys.Es fa difícil, ara com ara, els uns visquem bé amb els altres. Som companys de pis mal avinguts, dels que s'etiquen les lleixes de la nevera perquè els altres no els hi fotin els aliments.

LA DARRERA LLIÇÓ

2011-10-26T11:05:00.000-07:00

Sadam Hussein i Gadafi ens han ensenyat una lliçó molt important amb la seva mort. Anys enrere ja ho havien intentat els dictadors africans, però nosaltres no els hi havíem fet cas. Un dia et lleves i et rentes les dents en un lavabo d'or massís, i a la tarda t'has d'amagar com una rata dins d'una tuberia, en un descampat sòrdid. Un matí ets el president d'un dels principals països productors de petroli i, al vespre, et pengen en un garatge fosc i humit. Avui ets a dalt, demà a baix. No som res ni ningú, el temps és breu i tot s'acaba. La sort, voluble com una puta amateur, es pot torçar en qualsevol moment. Tot és estrany i imprevisible.
Les dues primeres fotos tenen certa lògica, encara que sigui una lògica capritxosa i retorçada: Bokassa i Idi Amin van governar països derrotats, esgotats del colonialisme i encara amb fortes influències de les metròpolis. Era el segle XX. Gadafi, però, en ple segle XXI anava pel món amb una guàrdia de dones verges i expertes en arts marcials. Tots ells van viure rodejats de luxes, van derrocar i van ser derrocats, van exiliar rivals i van ser exiliats. Diem-ne justícia poètica.

ELS NOSTRES ENEMICS

2011-10-25T05:23:00.000-07:00

ETA ha abandonat la lluita armada, provocant l'alegria d'uns i la ràbia dels altres. De la mateixa manera que alguns sectors de l'esquerra més passada de rosca vivien millor contra Franco -i no s'estan de recordar-nos-ho a cada moment, com si volguessin fer-nos sentir culpables als qui no vam viure aquella època-, la dreta reaccionària ha posat el crit al cel: contra ETA ells també vivien millor. Què faran, ara?
Els enemics ens defineixen. A vegades som culpables d'haver-los creat, a vegades ens han creat ells a nosaltres. Batman i el Joker, Harry Potter i Voldemort, Darth Vader i Obi-Wan, ZP i Rajoy, moros i cristians... els uns no existirien -o no serien com són- sense els altres. Els enemics donen sentit a existències que no en tenen: la voluntat de derrotar-los a vegades és suficient com per omplir cent vides.
ETA s'ha acabat, i amb ella han mort les motivacions de grups que en feien la seva raison d'être (toma cultismo, no us l'esperàveu, eh?). Com ho faran alguns diaris sense poder maquetar portades tan xul·les com la que podeu veure a dalt?
El còmic La Broma Asesina, guionitzat pel gran Alan Moore, acaba de la següent manera: en Batman i el Joker es troben en un moll desert. En Batman està a punt d'atrapar-lo i dur-lo, de nou, a la presón, però el Joker primer li explica un acudit. Diu que dos bojos s'escapen del manicomi i es troben al davant d'un riu amb molt cabdal. Un dels bojos suggereix que enfoquin amb la llanterna l'altra vora, de manera que puguin caminar per sobre la llum. Tots dos s'hi mostren d'acord. Un dels bojos diu:
- Jo seré el primer, obriré la llantera i tu caminaràs per sobre la llum, i després la deixaré sobre una roca i faré el mateix.
- Que et penses que sóc boig? - crida l'altre - Ja m'he adonat del que vols fer: vols apagar la llanterna mentre jo estic creuant riu!
En Batman i el Joker es posen a riure davant d'aquest acudit tan ximple, i les rialles duren tres o quatre vinyetes. Durant un instant no hi ha diferències entre ells, i se senten units per un acudit dolent.

UNA SETMANA AMB CROSSES

2011-10-23T10:57:00.000-07:00

Ja fa més d’una setmana que vaig amb crosses per culpa d'un l’esguinç al turmell. Aquests dies he descobert que anar pel món amb bastons és una lluita contra tu mateix: mans i braços adolorits, trapezis contracturats i el tendó d'Aquil·les de la cama sana carregat. L’esquena també se’n ressent, igual que els genolls, obligats a fer moviments estranys i a romandre en postures rares. A vegades costa dormir. Dutxar-se és difícil, quasi impossible, i val més limitar-te a fer servir una esponja. Cada cop que et dónes un cop al peu –te n’hi dones molts per culpa de l’embenatge voluminós, o potser és que n’ets més conscient- t’espantes i creus que la lesió empitjorarà. Els bastons són tan lleugers que amb un simple toc cauen al terra, i és un calvari recollir-los. Quan estàs estirat el peu no et molesta, però quan et poses dret la sang baixa de cop, i els dits s’inflen i tot fa mal. És frustrant no poder fer el que fas normalment.. El metge m’havia donat hora per d’aquí a dos dilluns però he buscat un altre traumatòleg perquè em doni una segona opinió. Amb sort em traurà aquest guix tant pesant. Si no, me’l trauré jo mateix i me n’aniré a un fisioterapeuta, que diuen que són contraris a les fèrules si no hi ha una necessitat absoluta.

Fa pocs dies algú em va dir que és bo que, de tant en tant, ens passin coses així perquè ens forcen a modificar la perspectiva que tenim del món. Comproves, en efecte, que tot està dissenyat pensant en bípedes perfectament saludables, no pas per gent que vagi amb bastons ni amb cadires de rodes. Només ens n'adonem quan ho vivim, i el més dramàtic de tot és que, quan estem bé, ens n’oblidem ràpidament. El gran problema sempre és la manca de memòria.

2011-10-21T05:23:00.000-07:00

Els lectors i lectores freaks no us heu de perdre el blog La Biblioteca Arcana que el meu amic Sergi ha inaugurat. El link queda incorporat a mà dreta.

2011-10-20T05:19:00.000-07:00

2011-10-19T05:26:00.000-07:00

Als humans ens encanten els esquemes fixos i les repeticions. Fixeu-vos en els nens petits: els hi pots explicar la mateixa historia mil vegades i cada cop seguiran escoltant-te amb la mateixa atenció. Fixeu-vos també en la monotonia del dia a dia, que tothom diu que la defuig però que a l’hora de la veritat tots l’abracem, encantats de la vida.

Fixem-nos també en la sèrie House, que ja va per la vuitena temporada. La majoria d’episodis són calcs els uns dels altres, amb una estructura pràcticament idèntica. Aquesta premissa s’aplica igualment a la novel•la negra (primer hi ha un culpable fals i després hi ha l’escena del saló, on es revela l’autèntic assassí, que sol ser la persona més imprevista). Vegeu, per exemple, en Colombo o els casos d’aquella escriptora xafardera i grassoneta, ara no recordo com es diu. Les pel•lícules d’Arts Marcials i les pornogràfiques –sobretot aquestes darreres- també són exemples magnífics dels esquemes invariables.

Abans d’ahir vaig veure The Hang Over 2, desafortunadament traduïda com a Resacón 2: ahora en Tailandia. La primera part (Resacón las Vegas) em va sorprendre perquè el guió estava prou ben treballat, i la segona em va despertar moltes expectatives. No puc dir que m’ha desagradat perquè era calcada a la primera. De pe a pa. Entenc que la gràcia del producte és anar reconstruint la nit de mica en mica –a qui no li ha passat alguna vegada?- , però s’ho han agafat al peu de la lletra. L’únic canvi és l’ambientació.

Si no sou gaire gafapastas podeu veure-la. Hi trobarem tots els ingredients de la primera part, amb l'afegitó de que té lloc a Bangkok (una de les escenes està rodada al bar de l'hotel Lemue, on la meva dona i jo vam estar-hi fent gin-tònics). Ni sorprèn de decepciona. El mismo perro con distinto collar. Mai millor dit.

DATE MY MOM o la decadència d'Occident.

2011-10-18T05:06:00.000-07:00

Aquests dies que estic amb la cama xunga veig força tele. La setmana passada, per exemple, vaig acomplir el meu somni de veure la pel•lícula Blade Runner de principi a fi. I no us penseu que era la versió normal: era el Director’s Cut, encara més lenta i llarga que l’estàndard.

Un dels canals que he redescobert és la MTV, un dels més vistos a tot el món. Hi fan uns programes entre hilarants i patètics, un resum de tots els defectes de la nostra civilització i sense cap –o quasi cap- virtut. Menció especial mereix Date my mom, un programa en el qual un adolescent es cita amb tres mares i en tria una. El premi és la filla de la mare escollida (també hi ha la versió gai, en la qual el premi és el noi). La gràcia de l’assumpte és que el nano ha d’endevinar com és la noia en funció de com és la mare, i escollir la que creu que tindrà la filla més guapa. Sobta i deprimeix veure filles que, abans que la mare vagi a la cita amb el seu nòvio potencial, els hi criden “Cuidado, perraca, no me lo quites!”. A la versió gai els nois demanen a les seves mares que no s’oblidin de mencionar que tenen, literalment, un penis de tamany monstruós.

A la MTV també fan un programa sobre tunning, un altre on agafen una noia del piló i la converteixen en un putot, i un dels meus preferits: Sweet Sixteen, on histèriques de setze anys han d’organitzar una macrofesta per celebrar el seu setzè aniversari. Les noies ballen, ploren, pateixen atacas d’eufòria i d’angoixa i es barallen amb les seves millors amigues.

Sembla ser que la MTV és un canal molt vist a l’Orient Mitjà. Si algun fonamentalista islàmic el posa gaire sovint i veu aquella colla de calamitats humanes arrossegant-se a canvi d’uns quants minuts de popularitat no ens ha d’estranyar que tingui ganes de destruir Occident. A mi també em passa.

DISTENSIÓ DE LLIGAMENTS DE GRAU QUASI DOS

2011-10-17T05:19:00.000-07:00

Aquests dies no he pogut escriure gaire perquè vaig amb croses -tinc una distensió de lligaments al turmell esquerre- i no puc pujar a l'estudi de casa meva, l'únic lloc del pis on tinc connexió a Internet. Si us compreu un dúplex procureu que no tingui una escala de cargol, perquè si no, passen aquestes coses. Si algun amic informàtic llegeix això i té la bondat de passar per casa a configurar el WiFi (jo no en sé) el convidaré a una cerveseta.
Quan vas amb croses el món es torna perillós de cop. El terra es ple de catifes, cables i tota classe d'objectes que la gent posa allà perquè tu hi ensopeguis. Quasevol contacte amb el teu turmell és dolorós i tu tens els nervis a flor de pell, espantat de perdre l'equilibri i recolzar fatalment el peu al terra. Has d'aprendre a fer-ho tot altra vegada, des de caminar fins a pujar escales, passant per dutxar-te i portar objectes amunt i avall. Avui m'han canviat les venes per una fèrula de guix, que pesa moltíssim i em fa la vida encara més complicada. Amb la dona embarassada de molts mesos he escollit un moment ben inoportú per destrossar-me els lligaments.

L'ALTA CUINA

2011-10-12T07:40:00.000-07:00

Em desconcerta l'actitud dels catalans davant de l'alta cuina. Gràcies als mitjans de comunicació, seguim els passos d'una colla de senyors -capitanejats per en Ferran Adrià- l'obra dels quals gaudirem, amb molta sort, una o o dues vegades a la vida. És absurd. Et pot agradar un actor i veure mil vegades les seves pel·lícules. Pots ser fan d'un escriptor i comprar tots els seus llibres. Pots anar cada setmana al museu i veure els teus quadres preferits o, si t'ho estimes més i no t'importa fer el ridícul, fins i tot pots penjar-ne una còpia al teu menjador. Pots anar a tots els concerts del teu artista preferit i escoltar els seus cedés fins a l'avorriment. Pots fer tot això amb un sou més o menys normal, però no pots tastar la cuina d'en Ferran Adrià, o com a mínim no pots fer-ho fàcilment. És de les poques formes d'art que encara no estan a l'abast de la gent del carrer i que estan reservades a una elit.
Tinc la sensació que bona part d'aquesta fascinació davant d'una cuina que la majoria de la gent no podrem arribar mai a tastar és, en realitat, una forma d'esnobisme. Tothom sap què és una esferificació però, al capdavall, quants de vosaltres n'heu tastada una? Quants heu menjat una deconstrucció de truita de patates? Em sorprèn que uns mitjans de comunicació públics, que tan sovint han estat tatxtats -no sé si justament o injustament- d'esquerranosos, es facin ressó d'un art tan minoritari, tan selectiu. És com si cada dia ens oferissin els resultats de les regates de velers o dels partits de polo. Molts periodistes, que defensen als indignats i que lloen la seva idelogia igualitària, canten les virtuts d'una cuina per a rics. Algú més ho troba estrany?

WESTERN UNION

2011-10-11T09:38:00.000-07:00

Fa poc vaig vendre un lot de còmics a un colombià i ell va pagar-me a través Western Union, que és una companyia que s'encarrega d'enviar diners a arreu del món. Mai havia fet servir aquest sistema abans, i primer vaig consultar la seva pàgina web. A Cassà hi ha tres operadors, tots tres a diferents locutoris del poble. Vaig anar al que tenia més a prop de casa i va resultar que estava tancat. El segon era més lluny i vaig haver d'agafar el cotxe. Era obert, però ja no operaven amb Western Union. El lloc -també venien fruita i conserves- era ple d'africans que em miraven, encuriosits. Finalment vaig anar al tercer punt, i allà sí que va haver-hi sort. El senegalès que se n'encarregava es va mostrar molt sorprès de que volgués recollir diners en comptes d'enviar-los: sembla ser que la pràctica usual és exactament la contrària. Tan sorprès estava que ni tan sols tenia els diners (la quantitat era petita, uns cinquanta euros a tot estirar). Va preguntar-me quin número de client tenia i li vaig donar un paperet amb totes les dades. Després de vint minuts de cerca a la pàgina de l'entitat no va trobar res, i em va preguntar quants diners havia de donar-me exactament. Jo no ho sabia i ell em va dir que ho digués més o menys. "Uns cinquanta euros" vaig dir jo. Ell em va jurar que, si l'endemà tornava i li deia la quantitat exacta, me la donaria. Aparentment, sense que fes falta res més que la meva paraula. Ni codis, ni números, ni res. Entretant els clients -tret d'un grupet de l'Europa de l'Est, jo era l'únic blanc- em miraven com si fos un intrús. En certa manera, ho era.
L'endemà vaig anar a Correus a enviar un altre lot de còmics. Allà també operaven amb Western Union. Casualment tenia el codi a la butxaca. Els el vaig donar, van buscar-lo a l'ordinador, va sortir a la pantalla i em van pagar la quantitat exacta. Tot en menys de cinc minuts.
Aquesta història no té moralitat, ni pretén ser extrapolable enlloc. O sí. En tot cas, que cadascú pensi el que vulgui, i que tregui les conclusions que millor li semblin. Tot i així, segur que us equivocareu.

EL MEU TELÈFON NOU

2011-10-09T12:58:00.000-07:00

El meu telèfon mòbil fallava més que una escopeta de canya i ahir vaig dur-lo a la botiga perquè me l'arreglessin. El tècnic em va dir que trigarien entre quinze dies i un mes a tornar-me'l i, entretant, m'ha deixat un mòbil de substitució, previ pagament de vint-i-cinc euros en concepte de fiança. És un model vell: amb vint-i-cinc euros podria comprar una dotzena de mòbils com aquest.

L'aparell no fa res: no puc tirar fotos, ni escriure notes, ni mirar el Facebook quan m'avorreixo, ni consultar ximpleries a Internet. Tampoc puc mirar el meu correu electrònic, ni descarregar-me jocs. No fa res de res, només serveix per trucar i enviar i rebre missatges. Per acabar-ho d'adobar, els números de telèfon de la meva agenda s'han barrejat amb els que ja hi havia a la memòria de l'aparell, i ara tinc nous contactes: l'Abdul, la Carina Salt, en Kevin i així anar fent. Desgraciadament aquesta vegada no hi havia missatges: el darrer cop que em van donar un mòbil de substitució la bústia era ben plena, i vaig passar estones molt divertides tafanejant els missatges que enviava i rebia el seu antic propietari (pel que vaig deduir, una choni adolescent i histèrica amb un nòvio macarra).
El meu mòbil avariat, un Samsung Wave, no era res de l'altre món (en realitat era un projecte fallit: dissenyat per fer la competència a les primeres versions de l'Iphone, aviat va ser desbancat per d'altres models més potents) però el que tinc ara és d'una simplicitat depriment. Fer-lo servir és transportar-te en el temps. "Això sí" em va dir el paio de la botiga. "Com que el telèfon no fa res, la bateria dura una setmana". Ja ho veieu: qui no es conforma és perquè no vol.

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA: LA VISIÓ D'EN PLANAS

2011-10-08T08:42:00.000-07:00

Fa pocs mesos vaig coincidir amb l'escriptor Pau Planas al seu lloc de treball de la Universitat de Girona. El vaig reconèixer perquè havia llegit la seva novel·la La Nau, guanyadora del Premi Casero de fa tres anys, i la seva cara em sonava de la contraportada (o potser d'alguna altra banda, qui sap: Girona és un poble gran, i qui més qui menys, tothom es coneix). El llibre em va encantar: pot llegir-se com una història de ciència ficció (sci-fi i fantasia són dos gèneres que m'encanten, fa poc vaig acabar El juego de Ender) o com una novel·la existencialista. És una llàstima que els ulls de la majoria dels literats catalans estiguin sempre fixats en la Guerra Civil i en la Postguerra i s'oblidin d'explorar altres camps, com ha fet en Planas.

La novel·la es devora en una tarda de dissabte llarga, i la sensació de claustrofòbia és semblant a la que sents veient a la tinent Ripley, la d'Alien, recórrer els passadissos del Nostromo. No us la perdeu.

En Pau ha tingut la gentilesa de fer una crítica de Manual de Supervivència. Em sento molt afalagat, venint de qui ve. Podeu llegir-la aquí.

UN BON MOMENT

2011-10-05T05:41:00.000-07:00

Es diu que ara és un bon moment per fer reformes a casa. Sembla ser que avui dia tothom treballa millor perquè estem espantats i escarmentats per la crisis. És mentida. La meva dona i jo hem comprat uns quants mobles per preparar el naixement d'en Lluc. Encara t'has d'esperar més d'un mes perquè et duguin un simple armari de mida estàndard a casa, i quan es dignen a venir, ho fan a l'hora que els hi dóna la gana:
- Ha d'estar a casa entre les nou i la una del migdia - diuen, com si no tinguéssim res millor a fer.
Si finalment aconsegueixes pactar una hora, ells arriben quan els hi dóna la gana i et truquen, estranyats de que no siguis a casa. Potser no es fan les barbaritats que s'havien fet anys enrere (esquadrons de gent sense cap mena de qualificació ni experiència treballant a les obres) però el nivell segueix essent desoladorament baix. No és la crisis, ni la bonança: és el país. Espanya és un país de pandereta i Catalunya, d'espardenya de vetes. Estem acostumats a no exigir res, i la gent fot el que li dóna la gana. No és normal pagar dos-cents mil euros per un pis i que estigui ple de defectes de construcció. No és normal trucar al lampista i que et digui que t'has de passar el dia tancat a casa, esperant-lo. No és normal que a casa teva se't quedi a les mans la porta d'un armari que només té tres anys, i que la constructora es faci el ronso a l'hora de pagar, dient que tu l'has trencat fent-ne un mal ús, i que a sobre et faci sentir culpable.
Javier Cercas, a Soldados de Salamina, diu que al final la civilització sempre la salva un esquadró de soldats. Té tota la raó del món: els quatre gats que treballen bé són els que fan que el món segueixi rodant. Si fos per la resta...

LA MORT DELS PREMIS LITERARIS

2011-10-03T13:04:00.000-07:00

Una de les conseqüències de la crisis és la dràstica disminució del nombre de premis literaris. Bona part dels grans certàmens s'han mantingut, alguns dels mitjans ja no se celebren i quasi tots els petits han passat a millor vida.
Amb un panorama editorial desolador (les ventes de moltes editorials han caigut dramàticament i moltes d'elles no volen ni rebre't, encara que siguis un ja escriptor publicat) els premis literaris són, potser, l'únic mitjà de què disposem la majoria de nosaltres per publicar.
Com en tot, es va abusar dels premis literaris. Fa quatre anys cada poble o ciutat tenia el seu. Lògicament, no era el mateix guanyar el premi de Morer de Dalt que el Mercè Rodoreda, però tot i així era la manera de fer algun caleró i de veure els teus relats a les llibreries, a vegades magníficament editats.
Segurament mai més tornarem a la situació d'abans. Potser ni ens hi acostarem. Això ens obliga, ara mateix, a ser molt més competitius: quan presentem una obra a un certamen hem de procurar que no sigui bona, sinó excel·lent. Molts escriptors, ignorats per les editors i convertits en autèntics homeless literaris, es veuen obligats a participar en certàmens mitjans, i la competència esdevé ferotge. Males notícies per a nosaltres i bones notícies per als lectors, que gaudiran de guanyadors amb més qualitat literària (o no, però aquest ja és un altre tema).Els premis literaris s'estan morint, com s'estan morint les novel·les bomba -la Catedral del Mar o Lo mejor que le puede pasar a un cruasán són dos exemples de flors d'un dia-. El futur del món editorial es preveu estrany, incert, possiblement acaparat per uns quants llibres molt ben promocionats d'autors ja coneguts. Que no necessàriament bons.

UNA PREGUNTA SOBRE ÈTICA MÈDICA

2011-09-30T05:43:00.000-07:00

Fa dies que em pregunto una cosa: els metges que durant tots aquests anys han negociat amb els visitadors mèdics -i han receptat, de manera perfectament conscient, un medicament de marca mentre sabien que n'hi havia un de genèric que era el triple de barat i igual d'efectiu- són els que protesten i demanen que la Generalitat tingui actuacions justes i ètiques? Tots aquests metges que s'han tret un sobressou amb un comportament poc ètic formen part dels sanitaris indignats? Els metges que visiten d'estranquis i els que cobren cent cinquanta euros per un reconeixement de cinc minuts també acampen demanant justícia i clamant per la sanitat pública? Els que fan servir -d'amagat, és clar- recursos de la Seguretat Social per a les seves consultes privades també estan enfadats amb el conseller?
Com a hipocondríac, sóc admirador i client molt asiduu d'aquest grup professional, però això no treu que trobi estrany que alguns metges s'estripin les vestidures quan, anys enrere, s'havien pagat el totterreny i l'apartament de la Costa Brava gràcies a les indústries farmacèutiques i a d'altres tripijocs alegals.

ELLES HO FAN MÉS

2011-09-29T05:39:00.000-07:00

Sempre és complicat parlar de temes de gènere (bé, en realitat és complicat parlar de quasi tot, perquè sempre hi haurà algú disposat a indignar-se: la gent té massa poc sentit de l'humor). Malgrat tot, en alguns aspectes hi ha diferències obvies i, crec jo, irrefutables. Per exemple, les dones llegeixen més narrativa. Aquest estiu, a la platja, moltes dones llegien novel·la, mentre que els seus acompanyants masculins es limitaven a fullejar un diari, generalment esportiu. Poques dones llegien diaris i pocs homes llegien novel·les. Estrany? Molt. Al metro passa una cosa semblant. Sembla que la ficció interessa més a les dones, mentre que els homes es conformen amb el món on viuen. Possiblement hi hagi algun estudi antropològic o psicològic al respecte, ho desconec.
Però en el món editorial i dels premis literaris, curiosament, els percentatges s'equilibren, i crec que el nombre d'escriptors i d'escriptores és força proporcional. Això vol dir que hi ha menys dones que homes que s'atraveixen a escriure? Segurament que sí, tenient en compte els percentatges de lectors/es i escriptors/es. Però la dona, definitivament alliberada i amb les responsabilitats -normalment- compartides amb la seva parella, té més temps per llegir, per escriure, per consultar blogs i per apuntar-se a tallers literaris i clubs de lectura. El futur de la literatura és seu.
I sí, la de la foto és la Paris Hilton. Llegeix l'Art de la Guerra de Sun Tzu, el famós tractat militar xinès. Si ella ho fa, ningú té excusa per escapar-se'n.

COSES QUE PASSEN

2011-09-26T05:30:00.000-07:00

Primer de tot, mireu aquest vídeo:

A mi em va passar una cosa semblant. Va ser en un torneig de KickBoxing a Barcelona, no recordo a quin pavelló. Vaig anar-hi amb la meva xicota d'aleshores. Els nostres seients eren just al davant d'una colla de skinheads terrorífis que, per acabar-ho d'adobar, anaven completament borratxos. Havia pagat força diners per aquelles entrades, de manera que no vam tenir més remei que seure allà al davant. Els skinheads -duien samarretes de l'Espanyol- es dedicaven a cridar i a molestar a tothom qui tenien a la vora, nosaltres inclosos. Poques vegades a la vida he passat tanta por. Finalment els guàrdies de seguretat -va fer falta un petit esquadró- els van fer fora i vam poder veure tranquil·lament la vetllada. Però a nosaltres no ens van donar cap cervesa...

COSES QUE EM FAN FELIÇ

2011-09-25T12:02:00.000-07:00

Aquest matí conduïa i he sentit un d'aquells programes de ràdio que fan els diumenges al matí. Una mena de psicòleg explicava a la locutora un truc per ser feliç. La primera part consistia en escriure una llista de coses que ens fan sentir bé. Com que era hora de fer un tallat m'he deturat en un bar de carretera i he demanat paper i boli a la cambrera. M'ha sortit aquesta llista. L'ordre és completament aleatori:

- Anar a un bar on no he estat mai, fotre'm un parell de tallats i llegir o escriure.
- Que els meus escriptors preferits treguin llibres nous.
- Veure Game of Thrones, Spartacus, Misfits, Californication i Nurse Jackie.
- El primer dia de vacances que, com tothom sap, és el millor dia de vacances.
- Anar al gimnàs i sortir sentint-me bé, sense que m'hagin trencat la cara.
- Que algú em digui que li ha agradat la meva novel·la, o algun conte meu, o que llegeix aquest blog.
- Rebre mails de desconeguts dient lo del punt anterior.
- Fer una escapada a Alacant.
- Fer un Ryanair, quan encara n'hi havia a Girona, i escapar-nos amb la meva dona, quan encara no estava embarassada.
- Els sopars de vins i formatges. Darrerament només són de formatges (bé, en realitat jo sí que bec vi, però no és el mateix).
- Els còmics i les pel·lícules de superherois.
- Comprar una cosa xul·la, que funcioni i que duri més de dos anys.
- Els gadgets tecnològics inútils i els matins de dissabte plujosos.
- Els dilluns a la tarda, quan s'acaba el dia i t'adones que no ha estat tan dur, i que tu pots amb això i més.

LA MALEDICCIÓ DE LA FAMÍLIA LEE

2011-09-21T05:30:00.000-07:00

En Bruce Lee va morir als trenta-tres anys com a conseqüència d'una reacció al·lèrgica a un medicament contra les migranyes. Es deia que era ionqui perquè durant l'autòpsia van trobar traces de marihuana al seu cos. Eren residuals, com les que trobaríem en la meitat dels adolescents catalans. Una quantitat, en definitiva, que no pot matar a ningú. També es deia que havia estat enverinat per la màfia xinesa -les tríades- com a venjança per haver ensenyat Kung Fu als occidentals. Tot i que és una hipòtesis molt cinematogràfica, molt de pel·lícula de diumenge al cinema del casal parroquial, el cert és que els xinesos van amenaçar-lo i desafiar-lo vàries vegades per aquest mateix motiu (d'altra banda, tots els que estigueu una mica ficats al món de les arts marcials sabreu que els combats de desafiament són una cosa que encara avui se segueix fent).
El seu fill Brandon va morir durant el rodatge de The Crow. Només tenia vint-i-vuit anys. Una bala buida -de les que es fan servir per fer primers plans- va quedar encallada dins d'una pistola, que més tard va ser carregada amb bales de fogueig. Quan van disparar-la la pòlvora va empènyer la bala buida, que va convertir-se en un bala de debò. L'escena en qüestió surt al còmic -en el qual la pel·lícula es va inspirar- però no el la pel·li.

THE CROW

2011-09-19T13:11:00.000-07:00

Avui us regalo una de les meves escenes preferides d'una de les meves pel·lícules preferides.

LA VENEDORA DE ROSES: UNA HISTÒRIA AMB MORALITAT

2011-09-16T05:31:00.000-07:00

Els meus amics i jo érem a la terrassa d'un bar de Benidorm i se'ns va acostar una venedora de roses. Era una gitana geperuda i esdentegada que vestia amb parracs. Em va mirar i em va preguntar si li volia comprar una rosa. Tots els rodamóns, captaires i bojos sempre em miren primer a mi. Encara que vagi amb un grup gran jo sóc el seu objectiu. És molt pesat. Una vegada algú em va dir que era perquè quan els trobo me'ls quedo mirant. És molt possible: quan aquests paios em claven els ulls m'és impossible apartar la vista.
La gitana en qüestió feia molta llàstima i vaig acabar comprant-li una rosa. La dona me la va donar, vaig pagar i ella va desaparèixer entre la gentada.
"Aquí estic" vaig pensar, "A la terrassa d'un bar de nit de Benidorm amb una rosa mig mustia a la mà". Em sentia imbècil. Prop nostre hi havia un grups de noies que ballaven i vaig pensar que encara en trauria profit. Vaig acostar-me, procurant no fer tentines i fent cara de persona seriosa, com ens havia ensenyat el Doctor Slump.
- ¿Quieres una rosa? -vaig dir, més o menys, allargant-li la flor.
Estranyament la noia no es va posar a riure, sinó que va somriure.
- Gracias - va respondre - ¿Puedo saber por qué me la regalas?
Una persona més segura de si mateixa - o més bona que jo lligant- hauria fet algun comentari sobre els seus ulls, sobre els seus llavis, el que fos. En canvi, jo vaig quequejar:
- La he comprado a una gitana vieja que me ha dado mucha pena.
- Ya veo... - va dir ella. Era una andalusa moreníssima, la recordo perfectament.
Aleshores vaig sentir un impacte al clatell. No va ser gaire fort però em va agafar per sorpresa. Vaig girar-me, pensant que em trobaria al xicot de l'andalusa moreníssima. Però no: era la venedora de roses.
- Mucha pena da tu madre, desgraciao! - va cridar la vella, tirant capellans pels forats que tenia entre les dents. Va aixecar el pom de roses per clavar-me un altre cop (la gent de la terrassa es feia un fart de riure) però vaig aconseguir esquivar-lo. La vella va marxar, remugant insults i juraments.
Més tard vaig tornar a veure l'andalusa però a ella se li escapava el riure cada vegada que m'hi acostava. Ja no va haver-hi manera d'arreglar res.
A aquestes alçades de la història segur que ja heu endevinat quina és la moralitat (moralina, diuen alguns): no hi ha cap bona acció que es quedi sense càstig.

BINGO!

2011-09-14T05:37:00.000-07:00

Anys enrere m'encantaven els bingos. Una amiga meva treballava en un que hi havia prop de casa i de tant en tant la visitàvem. Per quatre duros podies menjar, i els plats combinats eren prou bons. El beure també era barat i generalment no era de garrafa. L'única cosa que havies de fer era anar amb compte a l'hora de comprar cartrons.

Cada vegada que hi entraves et donaven un regal. Recordo una nina -d'aquelles que fan basarda-, un marc de fotos i una samarreta verda que durant una època vaig dur i que, curiosament, va rebre encesos elogis per part de gent a qui jo considerava entesa en roba (era impagable veure la cara que feien que els hi deia que me l'havien regalada al bingo). Algunes persones entraven, recollien el regal i sortien tot seguit. Alguns -sobretot gitanos- hi anaven amb amics i familiars, de manera que cadascú s'enduia un regal, suposo que per vendre'ls més endavant.
Em trencava el cor veure avis fent cua abans que el bingo obrís, i encara era pitjor veure com sortien sense haver guanyat ni cinc. Al bingo hi trobes una tipologia de ludòpates molt concreta: els més seriosos es dediquen a les màquines -a l'avantsala hi havia escurabutxaques plenes de xinesos, demà en parlaré detalladament- i a les cartes. Els ludòpates de bingo són gent solitària, moltes vegades vídues, amb molt temps per perdre. No crec que siguin addictes al joc, sinó que necessiten sortir de casa i passar la tarda amb gent. Conserven un bri d'esperança i pensen que algun dia guanyaran.
Si et quedaves fins a l'hora de tancar era fàcil que et trobessis al mig d'un problema. A vegades els xinesos i els magrabins de escurabutxaques no volien marxar i els amos havien d'avisar a la policia. També hi havia baralles: un cop un traficant va bufetejar a un altre paio (un client que li devia diners?) i un altre dia un negre va clavar coces a un blanc tot cridant-li: "Yo no soy tu amigo!".

TATUATGES CADUCATS

2011-09-12T05:09:00.000-07:00

La setmana passada em vaig regirar el turmell i, per afavorir la recuperació, vaig anar a caminar a la platja. Hi quedava força gent: alguns guiris rerasegats i, sobretot, autòctons que aprofitaven els darrers caps de setmana de sol.
Prop nostre s'hi va instal·lar una colla de gent a la trentena que anaven amb mainada petita. La majoria duien tatuatges i pírcings. En veure'ls no podies evitar imaginar-te'ls més joves, en una discoteca de la Zona Hermètica de Sabadell o potser al Pont Aeri. Segurament ells estaven catxes i elles eren unes chonis que, volguessis o no, es feien mirar. Els tatuatges sobre els seus cossos joves i musculats eren precisos, i potser alguns fins i tot eren bells.
Però el temps passa: s'han casat, han tingut criatures i ja fa anys que no trepitgen un gimnàs. Aquell drac oriental que s'havien tatuat al braç ara s'ha engreixat tant que sembla una vaca llargaruda. El tribal que elles duien sobre el cul és ara una figura amorfa, incerta. Els tatuatge que es van fer per tapar d'altres tatuatges es veuen més sobrers i artificials que mai. Tot penja, tot cau.
Els petits Kevins i Jennys corrien per la platja, tirant sorra a tothom. D'aquí a uns anys ells també aniran a discoteques bakalas -si és que encara queda alguna cosa que s'hi assembli- i seran els reis del mambo. Catxes ells, macizorras elles. Es faran tatuatge que molarán mazo i que el temps s'encarregarà de deformar. Tal com cantava l'Elton John, The circle of life.

L'11-S: ON ERES TU?

2011-09-09T05:53:00.000-07:00

Aquests dies les ràdios i les televisions van plenes de programes especials on la gent explica on era i què feia l'11-S. La majoria eren a llocs interessants i feien coses de gran trascendència. De fet, molts eren a Washington o a Nova York, o en tornaven, o estaven a punt d'anar-hi, o estaven volant cap allà. Quasi ningú era a casa seva, ni tansols al país -en moments com aquests em penedeixo de no haver estudiat Periodisme-. Aquests dies tinc la sensació de viure dins d'un Twitter o d'un Facebook que va amb deu anys de retard. Anyway.

Jo no era a cap lloc interessant. Dinava amb els meus pares, com fèiem cada diumenge. Vàrem anar a un restaurant del poble i vaig menjar carn a la brasa amb alioli. Allà vam saber que un avió s'havia estavellat contra les Torres Bessones. Tothom va creure que havia estat un accident. Després vaig anar a un bar, on havia quedat amb els meus amics per prendre cafè i anar a jugar a rol. Quan vaig arribar al bar la segona torre havia caigut i ja era obvi que es tractava d'un atac. Les reaccions van ser diverses: alguns es limitaven a mirar la televisió sense fer cap gest, com si fossin bous. Els més alternatius, somrient, deien que ja els hi estava bé, als americans. Una noia plorava. Jo seia a la barra amb l'amo del bar, intentant descobrir de quina nacionalitat eren els atacants. Ell deia que eren iranians i jo deia que eren de Corea del Nord. Vaig voler-me quedar al davant del televisor a veure com es desenvolupaven les coses però alguns dels meus col·legues tenien pressa per anar a jugar a rol. La història del món estava canviant davant dels nostres nassos i nosaltres només pensàvem en matar orcs i goblins. Vist així, suposo que és normal que no estigués a Nova York, ni a Washington, ni tansols a Barcelona.

LA MILLOR DIETA

2011-09-07T07:51:00.000-07:00

L'altre dia el meu amic Òscar em va preguntar com m'ho feia per mantenir-me prim (raonablement prim, afegeixo jo, que els anys no passen en va). Li vaig respondre que practicant boxa. El que no vaig fer va ser especificar: el que fa perdre quilos no és la boxa en sí mateixa sinó l'estrés que genera. Quan et posen un gegant al davant, un esdentegat o un paio que no té ni un centímetre de pell sense tatuar ja has perdut dos o tres quilos abans de començar l'entrenament.
Fa uns quants mesos vaig lluitar amb un tio estrany. Tenia tots dos avantbraços coberts de cicatrius paral·leles de la mateixa mida. En tenia quatre o cinc a cada avantbraç. Impossible saber si eren escarificacions ornamentals com les que es fan les dones africanes -i alguns freaks- o bé si eren automutilacions. Vaig estar bona part del combat intentant decidir-me: si era la primera opció es tractava d'un boig. Si era la segona, d'un boig molt perillós. Mentre rumiava i intentava fixar-me en les cicatrius -semblaven antigues- el tio va tenir temps d'estomacar-me de valent.
Després del combat, a banda de sentir un zumzumeig molt molest a les orelles, havia perdut uns quants quilos -i suposo que unes quantes neurones també-. El mètode Dukham pot ser molt efectiu però si de debò voleu perdre pes no ho dubteu: apunteu-vos a un gimnàs de boxa.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

2011-09-05T09:40:00.000-07:00

Suposo que alguns de vosaltres ja l'haureu llegit, però pels qui no val la pena. He extret aquest text del blog de Jesús Maraña.

El modelo educativo vigente en Catalunya nace de una ley aprobada por el Parlament catalán en 1983 sin un solo voto en contra. El Tribunal Constitucional refrendó en 1994 la legitimidad de la inmersión lingüística, elogiada por la Unesco, por la UE y por los órganos más competentes en la materia como una herramienta ejemplar para una sociedad bilingüe. No se conoce un solo estudio científico que demuestre que los alumnos catalanes tienen una menor competencia en castellano que los de otras comunidades. De hecho, los informes PISA apuntan precisamente lo contrario. Se cuentan con los dedos de una mano los casos concretos de padres que no quieran que sus hijos conozcan y utilicen como mínimo dos lenguas. ¿Por qué vuelven entonces a sonar las trompetas de la ruptura de España? Porque el chapucero rompecabezas en que finalizó el cepillado del Tribunal Constitucional al Estatut ha permitido que algunos jueces del Tribunal Supremo y del TSJC puedan dar alas a una interpretación falsa de la realidad. El castellano no está “perseguido” en Catalunya, como se empeñan en proclamar las voces más montaraces de la derecha política y mediática. Y lo saben, como también saben que la inmensa mayoría de la sociedad catalana no aceptará que se entierre alegremente su modelo educativo. Esas voces solo hablan de “órdago nacionalista-separatista”. Lo anuncian con tanta insistencia que cabe preguntarse si no lo estarán deseando.

THANK GOD IS FRIDAY!

2011-09-02T09:39:00.000-07:00

EL MISTERIÓS CAS DE LES SANDÀLIES DESAPAREGUDES

2011-09-01T08:32:00.000-07:00

Ahir vaig anar al gimnàs. Després de la classe de boxa vaig dutxar-me (amb les xancletes de dutxa, és clar) i em vaig vestir. Quan vas al gimnàs a ple estiu tornes a suar sortint de la dutxa, de manera que és important dur roba molt fresca: pantaló curt, camises o samarretes obertes i sandàlies. Vaig vestir-me i, quan vaig posar-me de puntetes per agafar les sandàlies -les guardo en una lleixa que serveix precisament per això, per guardar sabates- vaig donar-me compte que no hi eren. Vaig pensar que potser les havia deixades al terra i vaig ajupir-me per buscar-les. Tampoc hi eren. Que estrany.
- Què busques? - va preguntar un paio cobert de tatuatges. Al meu gimnàs sóc l'únic que no vaig tatuat.
- Les meves sandàlies. No les trobo.
- Fa una estona a en Pedro -és un nom fals- li ha passat el mateix. Has trobat a faltar alguna altra cosa?
Espantat, vaig posar la mà a la butxaca dels pantalons. El mòbil era allà i els pocs diners que duia també.
- Em sembla que tot està correcte.
- A ell tampoc li han agafat res més. Però em sembla que us han robat les sandàlies a tots dos.
Vaig quedar-me en silenci, assentint amb el cap. Algú havia entrat als vestidors d'un gimnàs i havia robat dos parells de sandàlies. Molts dels meus companys tenen mòbils de darrera generació, jaquetes de motorista i coses per l'estil, però els lladres es van conformar amb les meves sandàlies fetes malbé (mai més compraré res a l'H&M) i amb les del meu company Pedro. Cal ser atrevit per cometre una estupidesa així en un gimnàs especialitzat en boxa, Arts Marcials Mixtes i d'altres esports de contacte. Jo sóc un tio pacífic i relativament inofensiu però en Pere pesa deu o quinze quilos més que jo (de múscul, és clar) i ha participat en uns quants combats professionals.
La qüestió és que ahir vaig haver de tornar a casa amb les sandàlies de dutxa. El lladregot té sort però, des d'aquí, vull donar-li un consell: si necessites sandàlies compra'n unes a mercat. Són molt barates. Fins i tot pots anar a l'H&M (tot i que no t'ho recomano perquè se't faran malbé de seguida). Si et fan falta sis o set euros te'ls puc donar. Però fes-te un favor i no tornis a robar res més al meu amic Pedro: ell no té tantes contemplacions com jo.

CUORE

2011-08-31T08:09:00.000-07:00

Algun dia haurem de reconèixer tot el que la revista Cuore ha fet a favor de les dones. A diferència d'altres revistes del cor, que només publiquen fotos on els famosos i famoses hi surten estupendos, els de Cuore han optat per una línia més hardcore. Les celebritats hi són tractades sense pietat, i cap detall no s'escapa del malvat equip de redacció. Grans, culs grossos, cames mal depilades, roba barata o mal conjuntada, caps despentinats, pits massa grossos o massa petits... els de Cuore s'han proposat ensenyar al món que els famosos no són una il·lusió, sinó que són ben reals i que tenen tants defectes com nosaltres. Que també compren al Zara. No ensabonen a les celebrities ni ens fan creure que la seva merda no fa pudor. No fan servir els adjectius "bonito" i "elegante" a cada frase. Fan caure ídols. Destrossen imatges. M'agrada la filosofia de Cuore.

XUSMA

2011-08-29T06:13:00.000-07:00

Aquest estiu he rellegit alguns llibres de l'escocès Irvin Welsh. Pels qui no el conegueu, és l'autor de la novel·la Trainspotting. A les seves obres Welsh retrata les classes baixes angleses i escoceses: els seus personatges són trinxeraires, perduts, delinqüents, alcohòlics, masclistes, hooligans, adolescents prenyades, chavs, el millor de cada casa, vaja.
A Anglaterra hi ha un grup social molt ampli que viu bàsicament de les ajudes del govern. Alguns són pràcticament analfabets i molts tenen problemes amb la beguda i amb d'altres drogues. L'índex de violacions i d'embarassos no desitjats (bé, sembla a ser que alguns sí que són desitjats: és un tema molt complicat) és alarmant.
Aquests dies, amb els disturbis de Londres, hem sentit dir de tot. Alguns periodistes s'han pres la molèstia d'informar-se i han parlat d'aquesta classe social hiperviolenta, alcoholitzada i perduda, i de com han aprofitat un detonant per improvitzar un festival de pillatge i destrucció. D'altres opinadors, però, s'han entestat en comparar-los amb els indignats de Madrid i de Barcelona. Jo, si fos un dels manifestants de la Plaça Catalunya i em comparessin amb un chav anglès, em sentiria molt i molt indignat. Els uns tenen una ideologia (un altre tema és si la compartim o si ens hi sentim identificats) i es altres només tenen ganes de gresca. No són manifestants, són delinqüents. Posar-los en el mateix sac és, o bé un greu problema de manca d'informació, o bé un greu problema de manipulació. En qualsevol cas, una catàstrofe.

MUJERS, HOMBRES, VICEVERSA i DARWIN

2011-08-26T05:37:00.000-07:00

Un dia ja vaig parlar de Mujeres, hombres y viceversa (Tele 5). Ara que tinc temps ho miro sempre que puc. Aquest programa m'agrada perquè ens explica com funciona el món: com més atractiu/va sigui un dels personatges, més pretendents/es tindrà. És matemàtic i rarament falla. A vegades algú demostra certa intel·ligència o sensibilitat però si no arriba al nivell físic adequat és expulsat sense misericòrdia.
Aquest concepte entronca amb la filosofia de Michel Houellebecq, basada en un capitalisme sexual: els individus més atractius triomfen, els qui no, fracassen. No hi ha volta de full en aquest aspecte.
Mujeres y hombres és d'un darwinisme ferotge. Els mètodes de selecció són tan despietats com a la pròpia naturalesa. Elles escullen als més musculosos i ells, a les més atractives sexualment parlant (i que, per tant, suposadament són millors paridores).
A sota us deixo un dels moments estelars de la història del programa. Atenció a la cara de la noia, al seu físic, a la manera de parlar. Al paio segurament ja el coneixereu: en Rafa Mora ha esdevingut una mena d'ídol televisiu que ha creat, de retruc, una petita legió d'imitadors. Darrerament se'l pot veure fent de tertulià a diferents programes -sovint amb argumentacions inframentals- demostrant, una vegada més, que Darwin tenia raó: sobreviuen els més aptes, encara que ens faci ràbia admetre-ho. No hem evolucionat tant com ens pensem.

L'AVENTURA DE LA NINA INFLABLE (i II)

2011-08-22T06:44:00.000-07:00

La nina i jo vàrem arribar, puntuals, a l'hora de dinar. El lloc de trobada era un d'aquells restaurants ubicats en masies curosament rehabilitades. En aquella època -parlo de fa temps, potser deu anys- era molt freqüentat per pixapins que anaven a menjar-hi el que ells creien que era embotit artesanal i xai criat a casa. El propietari era ben conscient d'això i tenia alguns animalons ben a la vista, perquè tothom els veiés. Més que un restaurant semblava un petit parc temàtic. El pàrquing era ple de totterreny pijos i de cotxes de gamma mitjana-alta.
Vàrem entrar al menjador, la nina i jo. La gent en veure'ns ens va aplaudir. De seguida vaig veure que hi hauria problemes: comensals de vàries taules varen arrufar el nas, disgustats. Allò no era el que s'esperaven. Ells volien tranquil·litat, aire pur i menjar casolà, sobretot si era elaborat per una amable velleta amb bata. Volien una cosa autèntica, i de cap manera s'havien esperat una colla de borratxots que carretejaven una sinistra nina inflable.
Vàrem seure la nina a la taula com si fos una més del grup -l'única dona- i vam començar a dinar. Alguns dels meus companys havien encadenat la ressaca amb una nova borratxera i ja es veia a venir que allò acabaria com el rosari de l'aurora. Durant tot l'àpat vam sentir les mirades, plenes de ràbia, dels altres clients. Un d'ells, sense poder-ho suportar més, es va posar dret. Feia cara de ser un d'aquells imbècils que es compra una casa en un poblet petit de muntanya i després denuncia al rector perquè les campanes toquen a cada hora.
- Això no es pot suportar! - va dir, molt enfadat.
- Sí, té raó -va dir una dona que, si totes les joies que duia eren autèntiques, devia més rica que la Duquessa d'Alba.
Al final tots ens vàrem calmar -un company meu va cridar en veu alta "de fora vingueren i de casa ens tragueren", cosa que va estar a punt de recomençar les hostilitats. La sang, però, no va arribar al riu.
Les expectatives, una vegada més, els havien traït. La seva imatge del camp, de pagès, era diametralment oposada a la que es van trobar. Volien autenticitat: un cert romanticisme, solitud, vi bo i menjar abundant, i van trobar hordes de persones com ells, que buscaven exactament el mateix, i un grup de joves de la zona que es comportaven com ho feien sempre. El món és com és, no com nosaltres volem que sigui. Ja comença a ser hora de que tots plegats n'aprenguem.

L'AVENTURA DE LA NINA INFLABLE ( I )

2011-08-17T09:42:00.000-07:00

Fa anys em van convidar a un comiat de solter que havia de durar dos dies, divendres i dissabte. Com que ja tenia un compromís em vaig apuntar només pel dinar del dissabte. La nit abans vaig rebre una trucada: s'havien oblidat de comprar una nina inflable i em preguntaven si podia anar a buscar-ne una.
- Cap problema - vaig respondre jo.
El dissabte abans d'anar al restaurant vaig passar per un sex shop que hi havia prop de casa. En aquella època els vibradors i els anells de penis encara no estaven de moda, de manera que aquelles botigues eren llocs foscos, tancats i plens de pervertits (encara avui, els sex shops autèntics tenen poc a veure amb les botiguetes pijes de condons i consoladors).
Al taulell hi havia una rossa amb uns pits enormement rodons. Segurament era una de les strippers que feia comiats de solters. Vaig dir bon dia, mirant al meu voltant per localitzar a les nines inflables. Eren un racó i n'hi havia un munt. Nines obeses, nines que imitaven actrius porno, nines que eren ninos i nines rotllo manga. Nines amb un, dos i tres forats. Algunes tenien cabell real i parts vibratòries. Quina havia de comprar? Era clar que una de ben barata, però tot i així la varietat era important. Finalment em vaig decidir per una rossa estàndard, no gaire ben aconseguida (més aviat al contrari). La stripper la va posar dins d'una bossa de paper i me la va entregar.
Quan vaig fer el primer pas fora de la botiga -anava ràpid i amb el cap baix perquè ningú em reconegués- vaig xocar amb una persona que havia sortit del portal del costat del sex shop.
- Perdó - vaig dir, aixecant una mica la vista.
La noia en qüestió era una coneguda meva que, en veure'm sortir del sex shop amb una bossa de paper tan gran va envermellir de forma violenta. A mi em va passar el mateix. Vaig pensar que el millor era donar-li una expliació:
- Què tal? Mira, ara surto d'aquí, de la botiga...
Ella em va mirar amb cara de dir "sí, ja ho vaig".
- He comprat una nina inflable.
Va obrir els ulls, alarmada, i va mirar a banda i banda, com si tingués por que la resta dels vianants sapiguessin que estava parlant amb un pervertit.
- És que és per un comiat de solter.
Però ja era massa tard: no s'ho va creure. Si per casualitat llegeixes això sabràs tota la història i, amb una mica de sort, deixaràs de creure que rondo sex shops comprant nines inflables.

KITCHEN NIGHTMARES

2011-08-14T03:22:00.000-07:00

Sóc fan del programa Pesadilla en la cocina, que emet Nova els dijous a la nit. Pels que no sapigueu de què va us en faig una pinzellada: el xef Ramsey visita cada setmana un restaurant que passa per mals moments, investiga què falla i intenta posar-hi remei. A vegades és la decoració, el tracte amb la gent, la presentació de la carta i, la majoria de cops, la qualitat del menjar. És un espectacle veure al xef Ramsey en acció. Si el menjar no li agrada té arcades -un dia va estar a punt de vomitar en un cubell-. Si la decoració no és adequada diu que se sent tan deprimit que no pot aguantar allà dins ni un segon de més i surt al carrer. Si el menjar està una mica fred aparta el plat amb desdeny, com si fos ple de matarrates. Es baralla amb els cuiners, crida, diu que no havia vist mai res tan desastrós -ho repeteix a cada programa-. A vegades plora.
M'agrada Pesadilla en la cocina perquè ens ensenya moltes coses sobre la vida en general i sobre la societat americana en particular. Si jutgem a partir del programa ens adonarem que són una gent terriblement exigent, que no perdonen els errors però que, alhora, saben recompensar els encerts. Si una cosa no els agrada no s'estan de dir-ho (jo, als restaurants, no em queixo mai, i com a màxim suplico que em facin una mica més la carn). Són entusiastes i volubles. Capritxosos però -perdoneu la cacofonia- molt generosos.
El meu admirat Ramsey posa moltíssima passió en el que fa, i no pot suportar que els demés no ho facin. Per ell es tracta una equació molt senzilla: fas les coses bé? Hi poses el coll? Aleshores triomfaràs. Segons ell no hi ha volta de full, i l'atzar pràcticament no hi té res a veure. M'agraden el xef Ramsey i la seva equació. M'agradaria ser com ell, pensar com ell. Creure que hi ha una fòrmula que sempre es resol favorablement. Que el món està regit per una mena de Lògica que, al final, posa totes les coses a lloc. Però no puc. Potser és aquí on m'equivoco.

LONDON RIOTS

2011-08-11T13:08:00.000-07:00

Aquests dies podem veure a molts representants de la Internacional Papanates (Barbeta dixit) que ens il·luminen amb les seves opinions sobre els London Riots. Gràcies a ells hem après que la violència, si prové de classes baixes, està perfectament justificada. També ens han ensenyat que la culpa de tot la té el capitalisme, que ens obliga a consumir i que ens fa creure que sense un Iphone no som ningú. D'aquí vénen els robatoris. D'aquí vénen les pallisses. D'aquí vénen els assassinats.
Donar la culpa al multiculturalisme és simplista i racista, això és cert. Al cap de deu segons de televisió t'adones que bona part dels delinqüents són de raça blanca. Però dir que ho fan perquè són víctimes del capitalisme és la xorrada més gran que he sentit en el que va d'any (bé, potser no, però segur que està al Top Five). Les imatges d'un grup de nens deixant inconscient a un estudiant (sense robar-li res) i que posteriorment sigui robat per uns altres nens que, aparentment, el volien socórrer ens ha de fer reflexionar. No es tracta de capitalisme, ni de dretes o esquerres, com a molts els hi agrada creure (el món sempre és més agradable quan es veu en dos colors, quan hi ha bons i dolents, com a les pel·lícules d'abans).
De què es tracta, doncs? Jo no ho sé. Els catedràtics de Sociologia no en tenen ni idea. Jo, menys. Però sí que crec que té a veure amb la completa manca de valors, amb el nihilsme ferotge. Cremen les seves pròpies botigues com van fer, anys enrere, a París: no es tracta ni tan sols d'una lluita de classes, que és una cosa xunga però que com a mínim la coneixem, com una antiga nòvia boja. La meva opinió? Ràbia, caos en estat pur. Destrucció i impunitat. Robatoris sense castigar. Faig el que vull. Llegiu el Club de la Lluita i veureu per on vaig.

EL SANT GRIAL

2011-08-09T12:12:00.000-07:00

Aquest diumenge era a València i vaig visitar la catedral que, segons la tradició, alberga el Sant Grial. Els valencians tenen ben documentat el recorregut que va fer el calze des del Darrer Sopar fins a dia d'avui, fugint dels romans primer, dels musulmans més tard i, finalment, dels anarquistes i comunistes espanyols. Desconec el rigor d'aquestes dades històriques: en alguns moments semblen relativament fiables i, en d'altres, molt esbiaixades. Sigui com sigui no sóc ningú per posar-les en dubte ni per negar-les.
Quan vaig veure el Grial vaig pensar el mateix que Indiana Jones a la pel·lícula La Última Cruzada: no és autèntic perquè Jesús era fuster i havia de beure amb un calze de fusta. Aquest raonament és tan estúpid com dir que els picapedrers haurien de beure amb gots fets de pedra, i els ferrers, amb gots fets de ferro.
El Calze pròpiament dit és el recipient de la part de dalt, més fosc que la resta (vegeu la foto). Està fet a partir d'un metall o pedra que ara no recordo, no especialment valuós. En algun moment va relliscar-li a un capellà manasses que el feia servir a la missa i està escantonat. Segons les proves es tracta, en efecte, d'un got cerimonial jueu de Palestina, dels segles I o II. La part de baix, les nanses, les perles i tot l'or són incorporacions posteriors, segurament de l'Edat Mitjana. Els jueus feien servir aquests vasos per beneir ritualment la beguda durant la celebració de la Pasqua, com va fer Jesucrist. Sembla ser que la novetat rau en que Jesús va passar el got als seus Deixebles, mentre que els jueus tradicionalment tenien un got cadascun.
Vaig entrar a la sala i, estranyament, era tot sol. Feia olor d'encens i hi havia un paio tocant l'orgue. El tenia allà al davant. L'havien buscant els cavallers del Rei Artur, els nazis i la família de l'Indiana Jones. També la majoria dels protagonistes de moltes novel·les de suspens contemporànies. No sabien que era allà, ben a l'abast. Només quatre euros amb cinquanta d'entrada i una cua de cinc minuts.

EL SENTIT D'UN TEXT

2011-08-04T04:01:00.000-07:00

Quan estudiava Humanitats en Lluís Busquets va ser el meu professor de literatura. La classe de presentació va ser polèmica: va explicar-nos que cada obra té una única interpretació vàlida, que és la que l'autor vol donar-li. De manera conscient o inconscient, l'escriptor transmet un missatge. La feina del lector és descobrir quin és aquest missatge. Aquest únic missatge.
Algunes persones -entre elles, jo- no vam estar-hi d'acord:
- Els lectors no tenim dret a fer les interpretacions que volguem? - va preguntar un.
- És clar. Tens dret a fer el que vulguis. Però seran interpretacions equivocades. L'autor volia dir una cosa i no una altra.
- Però això és una mena de feixisme! - va cridar el paio d'abans, indignat com si li haguessin dit una cosa horrible.
- No -va dir el professor- Jo he escrit alguns llibres i no m'agrada que els lectors facin lectures contràries del que jo volia dir. Una altra cosa és que tinguin la llibertat de fer-ho. Tenen dret a equivocar-se. Però jo, aquí, no m'hi puc posar.
No ens vam voler moure de la nostra posició. Segons el nostre punt de vista, era clar que cadascú interpretava un text com li donava la gana, i ell no era ningú per venir a dir-nos quin era el missatge correcte. Amb el temps vaig entendre què ens volia dir, i he acabat donant-li la raó. Alguna gent diu que la Revolta dels Animals de George Orwell, per exemple, és una crítica a tot tipus d'autoritarisme. En realitat Orwell volia ser més concret: el llibre és critica al comunisme soviètic. Pot semblar un matís, però en realitat entre una cosa i l'altra hi ha un abisme. I això per no parlar de les interpretacions que s'han donat d'alguns textos religiosos o polítics. Per això és important entendre què vol dir l'autor exactament.

LA VERITAT SOBRE LES ESCOLES CONCERTADES

2011-08-02T14:13:00.000-07:00

A les escoles concertades només hi ha gent com cal. Persones perfectes. Famílies impecables. Pares que van a treballar amb un somriure a la cara, i mares que duen permanent i que són mestresses de casa vocacionals. Generalment tenen un nen i una nena. Ell és una mica entremaliat i un bon jugador de futbol. Ella, presumida. Tots dos bons estudiants.

Ridícul, oi? Doncs això ha donat a entendre una tal Julie fa escassos minuts a RAC1. La noia, mare soltera, ha dit que portaria la seva filla a l'escola pública perquè allà la nena hi trobaria més varietat: parelles de fet, fills de matrimonis que s'han divorciat tres o quatre vegades, immigrants, nens adoptats i fills de parelles grans. El locutor anava fent "ahahà!" "ahahahà!", i vinga a riure-li les gràcies.

Em sap greu que encara quedi gent com la tal Julie. De debò es pensa que els pares de les escoles concertades no se separen? Que no hi ha nens i nenes adoptats? Que no hi ha immigrants? Suposo que no és mala fe sinó ignorància. I aquí hi entra en joc el locutor: hi està d'acord, ell? També creu que a l'escola pública hi ha nens que viuen en famílies monoparentals i a l'escola concertada no? De debò que fa uns minuts he sentit això per la ràdio o estic delirant per culpa de la calor i del sopar massa abundant?

Com sempre, he canviat d'emissora. En un altre dial hi havia en Fito. He pujat el volum i he començat a cantar: "no quiero estrella errante/no quiero ver la aurora/quiero mirar tus ojos del color de la cocacola".

Tot tornava a anar bé.

LLIBRES PER LLEGIR

2011-07-31T11:38:00.000-07:00

Molt recomanable una visita a Llibres per llegir. La pàgina web permet consultar ressenyes de llibres, escriure-les tu mateix, publicar material propi, participar en tallers d'escriptura, fer lectures col·lectives i així anar fent. Si us agrada llegir no us la perdeu.
A propòsit de la pàgina, ara hi ha un debat sobre les obres de l'escriptor Sánchez Piñol. S'ha dit que la seva literatura és misògina perquè la dona no hi és ben tractada. Els que hagueu llegit La Pell Freda sabreu que l'únic personatge femení que hi surt s'emporta alguna hòstia. Això és cert. Però, com diu el mateix Pinyol, a la novel·la hi ha una batalla on centenars de persones són massacrades, i per això ningú posa el crit al cel. Ell vol retratar uns personatges outsiders que viuen al límit en un entorn hostil. No és misoginia: retrata a gent desesparada.
Una vegada em van dir una cosa semblant de Manual de Supervivència. Una persona a qui tinc molta confiança -i que té criteri literari- em va dir que era una novel·la masclista perquè les dones que hi surten són una calamitat (no dic més per si algú no se l'ha llegit). Vaig respondre igual que Sánchez Piñol: jo volia retratar un grup de pàrias, pràcticament marginats socials. Els personatges femenins no hi surten ben parats, és cert, però és que els masculins són pitjors: un obès, un addicte als medicaments constantment deprimit i neuròtic i un quinqui de barriada que pren massa cocaïna.
L'escriptor no pot fer-hi res. Cada lector fa la lectura que vol fer, i totes són igual de legítimes. Si tenen totes la mateixa validesa és una qüestió que mereix un post més extens. La setmana vinent m'hi poso.