EL CONGRÉS ( II )

El congrés va durar tres dies. Cada matí hi havia un parell de ponències d'algú important i a la tarda havies d'escollir un taller. Durant les conferències del matí mitja sala dormia. Quan parlem de dormir durant una classe o una xerrada normalment ho fem de forma figurada, però no pas allà: allà la gent dormia de debò. Alguns fins i tot s'estiraven al terra per estar més còmodes. L'assistència era obligatòria a un vuitant per cent de les hores, per la qual cosa no es podia badar i calia anar-hi fins i tot amb ressaca i sense haver dormit, cosa fàcil i fins i tot rutinària als vint anys. Els actes del matí tenien lloc en una sala immensa, i era fàcil fer una becaina sense que els conferenciants et veiessin. En més d'una ocasió els ponents es van queixar perquè el soroll - no tothom dormia, alguns ens limitàvem a xerrar per matar el temps- no els deixava sentir-se a si mateixos. Literalment.

El congrés va ser inaugurat pel Conseller d'Esport d'aleshores. Era el primer matí i alguna gent encara estava una mica fresca. El presentador, que lògicament parlava castellà, va dir el nom del Conseller (en català, no podia dir, posem pel cas, "Casadeabajo" en comptes de "Casadevall") i el càrrec (també en català: no podia dir "Consejero de Deportes de la Generalidad de Cataluña", o sí, però no ho va fer). La xiulada va ser monumental. De debò: he vist hooligans borratxos comportar-se amb més educació. Tret dels qui dormien tothom es va unir al "buuuu" general. Al costat hi tenia una noia de Lleida a qui només coneixia de vista. Em va mirar amb els ulls més desorbitats que he vist mai.

En un món ideal els catalans ens hauríem posat dempeus i hauríem fet alguna cosa heroïca, del tipus cantar els Segadors o alguna cosa semblant, com fan al cafè d'en Rick a Casablanca. Però no. En el món real et quedes assegut i mires al terra, no fos cas. No eren cinquanta, ni cent, ni dos-cents els que xiulaven: eren força més. I el més important: si això hagués passat en un congrés de lampistes o de cirugians plàstics hauria estat una anècdota. Però era un congrés de mestres. Els nois i noies que xiulaven ara mateix són educant mainada a les aules d'arreu d'Espanya. Cap més comentari al respecte.

La tarda va passar de forma més plàcida. Jo m'havia apuntat a un curset de relaxació i ioga, que va acabar convertint-se en una migdiada guiada. La professora ens despertava gentilment, inclús somreia quan algú roncava. Acabat el taller vam anar a les dutxes comunitàries i ens vam empolainar tan bé com vam saber: era l'hora de sortir de festa.

EL CONGRÉS ( I )

Quan fèiem segon de Magisteri d'Educació Física ens van oferir d'anar a un congrés. Cap de nosaltres estava gaire interessat en l'Educació Física, però la cosa era a Tarragona i ens donaven tres o quatre crèdits. De seguida ens hi vam apuntar. Era allò o treure'ns la lliure elecció fent seminaris sobre els mètodes educatius cubans o sobre la intermulticulturalitat (no és broma).

Vam anar-hi amb furgoneta i vam dormir en una tenda enorme. Què voleu, érem joves. Tan bon punt la vam tenir muntada vam córrer a inscriure'ns i, després, a fer unes copes: el congrés no començava fins l'endemà. Prop de la universitat Rovira i Virgili hi havia un càmping, on la majoria de congressistes -vinguts de tot Espanya- acampàvem. Els més privilegiats dormien en una residència d'estudiants, que va quedar seriosament destrossada després del congrés. Fins i tot va desaparèixer la pancarta que anunciava l'event. Malgrat els precs que van fer per megafonia, mai es va recuperar.

A la nit vam anar a Tarragona ciutat. En un bar hi havia la festa Ballantine's, de manera que vam sortir amb tantes peces de roba de regal que hauríem pogut fer una expedició al Pol Nord. Quan vam arribar al càmping -amb un col·lega de digestió difícil ens vam endarrerir una mica - ens vam adonar que havien muntat una tenda just al costat de la nostra. Els seus ocupants eren fora, fent unes cerveses i uns porrets. "Bona nit" vam intentar articular. "Buenas noches. Estamos en España, catalanes hijos de puta: hablad español" ens van respondre ells com si fos la cosa més natural del món. Va ser impressionant, ni tan sols van pujar el to de veu. Jo i el meu amic ens vam mirar amb cara d'incredulitat. No sabíem què fer. Per descomptat, la baralla física estava descartada: donat el nostre estat ens haurien liquidat en pocs segons. La baralla dialèctica tampoc era una opció, donat que difícilment se'ns hauria entès. De manera que vam preferir anar a dormir sense respondre. No teníem ni idea del que ens esperava l'endemà.

EL 24 AL NOU TOC

A Cassà tenim dues tradicions nadalenques entranyables: una, passar-nos la revetlla bevent i dues, passar-nos el dia de Nadal bevent. Què voleu, som gent senzilla. El dia 25 pots beure a tot arreu però el dia 24 has d'anar a un lloc concret: al 9 Toc. El 9 Toc no és el millor bar del món però segurament tampoc és el pitjor. En realitat és el típic bar de nit de poble, amb tot lo que això comporta (si no ets de la casa i fots merder, per exemple, sempre seràs considerat culpable. Si tens intenció de lligar tampoc és un bon lloc per intentar-ho, ni per sentir-te jove si passes dels trenta).

Però tothom va al 9 Toc la nit del vint-i-quatre. Els que viuen al poble i els que viuen fora, tots s'hi deixen caure una estona. I si alguna gràcia té aquest bar en aquesta nit concreta és precisament aquesta: que hi és tothom. Tothom vol dir que moltes vegades és impossible entrar i t'has de quedar fora, però no hi ha massa problema perquè segur que trobaràs un col·lega que viu a l'altra banda d'Europa i que veus un cop l'any. Ni tan sols els cants de sirena dels bars de Girona i Platja d'Aro tenen efecte en els cassanencs aquesta nit: Everybody goes to 9 Toc.

Demà torna a tocar. Si ets pels voltants passa-t'hi a fer un cubata i a brindar pels bons temps. És una nit ideal per fer-ho.

EL MEU HEROI

En el món del cinema d'Arts Marcials hi ha una estrella que brilla amb llum pròpia: el meu heroi (a banda d'en Joan Herrera, és clar) Steven Seagal. Molta gent no ho sap, però és cinturó negre setè dan en Aikido (normalment les arts marcials tenen, com a màxim, deu dans), va ser el primer occidental que va ensenyar aquesta disciplina als japonesos, i és cantant de country i blues a estones lliures. Durant un temps també afirmava ser un lama reencarnat, tot i que desconec si avui dia encara ho manté. Com es pot veure, el meu heroi és un autèntic self made man.

A Wikipèdia hi surt una llista de 35 pel·lícules, algunes tan grans com "Buscant Justícia" (una de les millors pel·lícules que s'han rodat mai" o la mítica "Alerta Màxima". En té d'altres de més oblidables: si algú ha vist "El extranjero" i l'ha entesa li pago una birra. Per desgràcia, la llista d'oblidables és llarga, sobretot darrerament, per tant si algú vol tenir un primer contacte amb l'actor li recomano enèrgicament les primers pel·lícules.

Els títols de les seves produccions (a banda d'interpretar dirigeix, escriu, composa la banda sonora i produeix) són impagables i sincers: com en la pornografia, cap espectador es pot queixar que no l'havien avisat. En efecte, el total de paraules "Kill" i "Dead" (i variants) puja fins a 9 en una filmografia de 35 pel·lícules, sense oblidar "Justice" (4 cops).

Hi ha foscos rumors sobre la seva persona. Es diu que maltractava la seva esposa Kelly LeBrock, i que li agradava massa perseguir faldilles i embaucar noies amb rotllos zen. Detesto els maltractaments, però no veig quin mal hi ha (si ets solter o separat) en perseguir faldilles i fotre rotllos zen per intentar lligar, però pel que es veu als enemics del meu heroi, que en té molts, els hi molesta molt.

Si he escrit aquest post és perquè he sabut que el meu heroi, Steven Seagal, protagonitza un reality show anomenat Lawman. A cada capítol es dedica a acompanyar una patrulla d'agents de la policia de Florida (és agent voluntari) a caçar malfactors. La sèrie és un must pels seus fans, i té moments antològics, com quan l'Steve detecta les intencions dels delinqüents: a realització han preparat un efecte especial que simula una mena de sisè sentit.

Per descomptat, qui vulgui veure-la (la recomano amb fervor)haurà de fer-ho a través d'Internet. I que vigili: ara Steven Seagal persegueix el mal fins i tot a la vida real.

ELS VOTS DELS IMMIGRANTS

Una última reflexió (i ho deixo, ho juro) sobre el Referèndum de diumenge:

Avui he sentit en López Tena. Diu que ha estat un error donar vot als immigrants. Segons ell el motiu és molt simple: d'una banda sí que s'eleva el nombre de votants potencials, però ningú va pensar que a la majoria dels immigrants se'ls en refot la independència de Catalunya. No ens enganyem, amics i amigues: té raó. De manera que si en un poble "x" van poder votar mil persones més, però al final només anar a les urnes, posem pel cas, un centenar, l'estadística de participació baixa dramàticament.

Va haver-hi un altre grup que en unes eleccions normals no hauria pogut votar: els adolescents de setze a divuit anys. Quan vaig ser a al taula (unes tres o quatre hores) potser van venir-ne cinc o sis. Literalment. Els adolescents fan coses d'adolescents, i si no tenen pares molt conscienciats els importa un borrall tot plegat. Passa el mateix que amb els immigrants: si s'obre un grup de (també posem pel cas)tres-cents votants potencials, però només n'hi van cinquanta, l'estadística de participació baixa encara més dramàticament, i en comptes de sumar restem.

Quin desastre! A mi no se m'hauria acudit mai perquè sóc un analfabet matemàtic, però ningú va preveure una cosa així? Tant Happy Flower som que pensàvem que els immigrants i els adolescents anirien a votar en massa, amb barretina, espardenyes i samarra?

De manera que facilitant l'accés a les urnes a dos grups que tradicionalment no l'hi tenen, amb tota la bona fe del món, l'única cosa que hem fet ha estat tirar-nos pedres al teulat. I si a això hi sumem una mica de suport dels Ajuntaments i de la Generalitat els resultats haurien estat, de totes totes, millors, sobretot als pobles amb molta immigració. Una altra cosa és si permetre el vot als immigrants és una victòria per se, però em temo que aquí no hi puc entrar, perquè aquesta és una altra batalla que forma part d'una altra guerra. Perquè també és veritat que quasi em cau una llagrimeta quan vaig veure una dona magrebina, que segurament mai de la vida havia posat una papereta en una urna, venir a votar amb tota la il·lusió del món.

Sóc un sentimental?

DOS ARGUMENTS

ARGUMENT OPTIMISTA

El referèndum ha estat organitzat per una colla de gent amb molt bona voluntat però sense massa mitjans. Pràcticament no hi ha hagut publicitat, i segurament hi havia gent ni tan sols sabia que era avui. No hi havia meses electorals prop dels domicilis. Els mateixos ajuntaments hi han donat poc o cap suport (a Cassà de la Selva, per exemple, corre el rumor -em temo que molt fonamentat- que un únic regidor socialista ha posat de genolls tot ERC, impedint que ajudessin de cap manera, directa o indirecta). I l'argument definitiu: si a les consultes vinculants la gent tendeix a no anar-hi, o a anar-hi poc... com volem que vagin massivament a votar en un referèndum simbòlic?

ARGUMENT PESSIMISTA

S'ha votat a un centenar llarg de municipis de la corda nacionalista i a la majoria de llocs no s'ha arribat ni al trenta per cent. No vull ni imaginar què passarà a Girona o a Barcelona. El porcentatge de "no" ha estat petit, però desconeixem què haurien fet els abstencionistes. Val més no pensar-hi... Començo a creure que els nacionalistes i els independentistes en realitat són una minoria. Sorollosa, però minoria al capdavall.