PARLEN ELS MESTRES

- Tu amigo tine un amigo, y el amigo de tu amigo tiene otro amigo; por consiguiente, sé discreto.
- Soy el sargento de artillería Highway. He bebido más cerveza, he meado más sangre, he echado más polvos y he chafado más huevos que todos vosotros juntos, capullos". (El sargento de hierro)
- Hay más de 100 motivos por los cuales no debería matarte, pero ahora mismo, no se me ocurre ninguno. (El principiante)
- El mundo se divide en dos, Tuco: los que encañonan y los que cavan. El revólver lo tengo yo, así que ya puedes coger la pala.(El bueno, el feo y el malo)
- Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno. (El novato)
- Sinceramente, cariño, me importa un bledo, (lo que El viento se llevó)
- A quien a buen árbol se arrima... va un perro y le orina.
- Nunca hay que pegarle a un hombre caído, puede levantarse.
- No soy un completo inútil... por lo menos sirvo de mal ejemplo.
- ¿Cómo se llama un boomerang que no vuelve? Palo.
- Los mosquitos mueren entre aplausos.
- La calvicie puede que sea símbolo de virilidad, pero nos reduce la oportunidad de comprobarlo.

EN JONAH JAMESON I EL MEU PROFE DEL POSTGRAU

Quan vaig acabar Magisteri em vaig apuntar a un postgrau sobre mitjans de comunicació i educació. Un dia va venir una paio a fer-nos una xerrada. Era no sé què del Consell Audiovisual de Catalunya. En un moment donat ens va preguntar:
- A veure, quina és la funció dels telenotícies i dels diaris?
- Informar a la gent - vam respondre nosaltres sense vacil·lar.
L'home ja s'esperava aquella resposta.
- No. La seva funció és fer diners. Són negocis. Això no ho oblideu mai.

Anys més tard llegia un còmic de Spiderman. Tothom sap que l'editor de Daily Bugle, en Jonah Jameson, és un tipus amb un caràcter difícil i amb una visió del periodisme molt personal. En el còmic en qüestió el seu segon, en Robbie (si, home, aquell negre que fa de pare a en Peter Parker) l'avisa que no està essent objectiu:
- Objectivitat? - respon J.J. Jameson. - L'objectivitat no ven diaris. La gent no vol objectivitat. L'objectivitat és avorrida. La gent paga per indignar-se, per emocionar-se o per estar estar contenta. L'objectivitat no genera cap emoció.

Tant una cosa com l'altra poden semblar obvietats, però és bo que de tant en tant ens les anem recordant. I la meva manera de fer-ho és escrivint-ho aquí.

COMBATS MANEGATS

He vist els primers minuts de l'entrevista que la Terribas ha fet a en Zapatero i de seguida he posat CSI. Em recordava a un combat de Pressing Catch: els lluitadors aparentment lluiten, però tots els cops, claus i caigudes són de per riure. La majoria de maniobres estan pactades d'avantmà, i ja se sap qui guanyarà el combat abans de començar-lo. Tot està manegat. La Terribas atacava amb preguntes teòricament punyents i en Zapatero responia de forma immediata, donant una rèplica exacta i precisa. Massa rapidesa de reflexes, massa pocs dubtes davant d'atacs tan -teòricament- devastadors. A cada cop hi havia un contracop perfectament eficaç. Potser encara queda gent que es pensa que el Rey Misterio i companyia són lluitadors de debò, però aquí ja no ens xupem el dit. Bé, una mica potser sí. Però segur que no tant.

TERRIBAS, VOLDEMORT I JO

El dimarts passat la Mònica Terribas va entrevistar a en Montilla. Segons uns, la dona es va comportar de forma servil, llepona, convertint l'entrevista en un enorme espai propagandístic al servei del líder. A l'estil Hugo Chávez. Segons els altres, va atacar de forma ferotge i acarnissada, deixant al pobre José sense temps per respirar. Un càrrec del PSC, boig de ràbia, va arribar a dir que la periodista estava mal follada. La gent normal no podem dir una cosa ni l'altra: la gent normal miràvem House.

El dimecres va haver-hi una altra vaga a l'escola pública, aquest cop sense gaire seguiment. Mai he entès gaire bé què demanen. Es veu que, grosso modo, no volen que l'escola pública es gestioni com una empresa privada, és a dir, amb un jefe que pugui fer i desfer (aquestes paraules, "empresa privada", són com dir Lord Voldemort i Sauron en una mateixa frase en una nit sense lluna). Diuen que això treuria qualitat a l'escola pública. La veritat, en dubto molt, però com diria John Rambo: "No és la meva guerra". La gran pregunta és: Si tenen tan clar el que no volen... tenen igualment clar el que volen? O simplement diuen que no perquè la Paraula Innombrable apareix en aquest context?

Pel que fa a mi, he trigat una setmana sencer a recuperar-me del comiat de solter d'un amic. Tot i així, em nego a pensar que és perquè em faig vell. En tot cas, és la manca d'entrenament.

DUES COSES QUE M'HAN FET GRÀCIA

Dues coses que m'ha fet gràcia del diari d'avui:

Durant la Infausta Nevada, una dona i els seus sis fills van haver de quedar-se durant moltíssimes hores al seu cotxe, aïllats. Eren a la recta de Llambilles, a pocs metres d'un famós prostíbul on, curiosament, s'hi havia refugiat una unitat de Mossos d'Esquadra.

També un article del Punt, de no recordo qui, on es demana per favor que la gent segueixi votant Iniciativa: seria catastròfic que, perduts els seus seients d'arreu de l'organigrama polític i administratiu, haguessin de tornar a les seves antigues feines. Us els imagineu fent, posem pel cas, de professors?

MOLESKIN

Tenir un blog és una cosa dolorosa perquè facis el que hi facis mai ho faràs prou bé. Escrius una cosa, la penges i al cap de dos dies la revises. T'adones, amb horror, que està mal escrita i que hi ha errors ortogràfics i potser també sintàctics. Vols corregir-ho però vés a saber quanta gent ja ho haurà llegit. "Merda", penses.

Tenir un blog és una cosa dolorosa perquè mai tens temps per dedicar-li, per escriure. A vegades, anant pel carrer, se t'acut una idea per un post però un cop ets a casa ja s'ha esfumat, o bé l'escrius i queda fatal, molt diferent a com l'havies pensat. Per què és tan difícil fer-ho bé? He intentat anar pel món amb un quadernet però no me'n surto. Fins i tot vaig comprar una llibreta d'aquelles tan xul·les, una Moleskin. La vaig acabar - aquella sí- i vaig deixar-ho córrer. Potser amb una altra Moleskin les coses millorarien. No ho sé.

Tenir un blog és una cosa dolorosa perquè passen els mesos i mai saps massa bé què pretens. És onanisme mental? Un exercici d'estil? Una mena de psicoteràpia? Exhibicionisme emocional? O simplement, com quan balles en una festa, ets l'únic que no s'adona que està fent el ridícul perquè et penses que ho fas de puta mare? Suposo que ningú hi ha pensat mai gaire.

Serà dolorós rellegir aquest post d'aquí a dos dies i adonar-me que està ple d'errors ortogràfics i potser també sintàctics. Segurament els corregiré, però ja l'hauran llegit unes quantes persones. En això escriure s'assembla una mica a sortir de farra quan tens una mala nit: l'endemà mires enrere i tot el que vas fer ho trobes humiliant. Penses que no ho faràs mai més però sempre, sempre, hi tornes a caure.

COSES QUE HEM VIST

Aquests dies hem vist corrues llarguíssimes de vehicles sense amo, alguns dels quals han estat multats pels Mossos d'Esquadra. També hem vist algun cotxe dels Mossos d'Esquadra a la cuneta.

Hem vist supermercats amb prestatges buits. Hipermercats amb prestatges buits. Hem vist gent fent cua fora les fleques i les botigues de queviures.

Hem vist gent recorrent quilòmetres a peu. Gent caminant d'un poble a l'altre, sota la tempesta de neu. La majoria gens preparats.

Hem vist a Joan Boada mentir descaradament. Hem vist Joan Saura mentint descaradament. Més preocupats per conservar els seus càrrecs que pel benestar de la gent. Aquests dies hem sabut del cert que no mereixen el poder que tenen.

Hem vist molta gent plorar, i encara més gent passant la nit en pavellons i on bonament podien. Pares que caminavem hores al costat dels seus fills. Hem vist gent dormint als cotxes, i cotxes parats a quasi tots els revolts.

Hem vist iaios relliscant i obrint-se el cap, i no tan iaios caure al terra per culpa del glaç i desllorigar-se la mà.

Hem vist quilòmetres de cables elèctrics caiguts sobre els camps. Pals esqueixats i torres trencades pel mig. I milers de famílies sense llum.

Hem vist sostres de poliesportius enfonsats, conductes d'aigua rebentats i línies de telèfon destrossades.

Hem vist gent comprant espelmes i barallant-se per un paquet de piles de l'any de la Maria Castanya. I també hem vist gent feliç quan s'ha adonat que el seu mòbil tornava a la vida.

Hem vist gent dormir amb forro polar, dos pantalons i gorro. Gent escalfant-se al voltant d'un fogonet o d'una espelma.

Hem vist, en definitiva, una mena de mon post-apocalíptic. Una mena d'hivern nuclear com el que surt als còmics i a la literatura i al cinema freak. Una barreja de Mad Max, Jericó i La Carretera. Hem vist que fràgils que som, que delicada que és la tecnologia, que papanates i que dependents que ens hem tornat tots plegats.

I, després de tot el que hem vist, de debò que tot -i que tothom- seguirà igual? A les pel·lícules els dolents quasi sempre perden, però a la vida real els dolents, em temo, que seguiran essent dolents durant molts anys.

LA SOCIETAT SECRETA DEL MINI

Aquests dies, per motius logístics, amb el meu germà hem intercanviat cotxes: ell s'ha quedat amb el meu i jo amb el seu, un Mini blau metal·litzat molt xul·lo. Que content que estic, anant amunt i avall amb el Mini!

He descobert que la gent que té aquest cotxe formen part d'una mena de societat ultrasecreta. Tan secreta que no els hi és permès de parlar-ne absolutament amb ningú. Com totes les societats secretes, tenen les seves pròpies salutacions secretes. Vaig descobrir-ho sense voler dilluns passat, a Girona. Estava parat en un semàfor, mirant a la gent i jugant a fer veure que el Mini era meu, i un altre Mini es va parar al meu costat. El conductor tenia un look Iniciativa per Catalunya: rastes i un parell de pírcings a la cara. Em va molestar una mica que dugués un cotxe tan semblant al meu, suposo que li havia comprat el seu papà. Sorprenentment, ell em va somriure i em va saludar amb el cap. Desconcertat, li vaig tornar la salutació. Què més podia fer? El semàfor es va posar verd i ell de seguida va pèrdre's entre el trànsit de Santa Eugènia. Pocs minuts més tard em va passar una cosa semblant: em vaig creuar amb un Mini de color cru, conduit per una noia molt mona que, aquesta sí, anava més a joc amb cotxe. La noia em va somriure i també em va saludar amb el cap. Aleshores ho vaig compendre tot: els conductors de Minis formen part d'una Germandat i m'havien confós amb un dels seus.

De seguida vaig trucar al meu germà: "Escolta, la gent que teniu un Mini us saludeu entre vosaltres?". Va estar-se una estona en silenci abans de respondre. En aquell moment vaig pensar que dubtava de la meva salut mental o del meu estat de serenor. "No, no. En principi no" (més tard descobriria que aquell silenci culpable era el temps que va estar dubtant de si, com a conductor temporal, havia de fer-me partícep o no del secret de la Germandat dels Minis). "Ah" vaig respondre jo, sabent que mentia. I tots dos vam penjar.

Encara tindré el Mini uns quants dies més. Espero descobrir ben aviat el lloc de reunió de la Germandat, de les seves intencions i, sobre tot, si cal passar alguna iniciació secreta. Us mantindré informat d'aquesta conspiració fosca i estranya.

TRENTA-TRES

Avui faig trenta-tres anys. Suposo que he canviat molt, tot i que a vegades no n'estic tan segur. Dissabte passat, sense anar més lluny, vam estar de festa fins passades les tantes. És allò de l'Etern Retorn: tot torna, especialment les modes, i vam passar part de la nit a l'antiga Sala de Ball, ara anomenada Royal. Com anys enrere, cua per entrar. Nosaltes ens la vam estalviar, i fins i tot ens van donar una mena de pulsera que hi posava "VIP", i teníem un apartat reservat per a nosaltres. Ignoro per què, però era molt pràctic per deixar bolsos i jaquetes, a més de tenir barra pròpia i ginebra Citadel. I el braçalet, és clar: que feliç que estava jo amb el meu braçalet VIP.

Si no vaig molt errat, els trenta-tres anys a la Grècia Clàssica eren símbol de plenitud. No sé si va ser pre o post Alexandre. També s'ha dit que Jesús en realitat no en tenia exactament trenta-tres, sinó que amb les traduccions de la Bíblia al grec es va interpretar aquesta dada per donar a entendre que va morir en plenitud de la vida. Pot ser.

En fi: no sé en quin moment de la vida estic, però sí que sé que puc - i he- de donar gràcies a tothom. Les coses no em van tan malament: tinc molts amics (la majoria no me'ls mereixo), una família estructurada, una parella (que em sembla que tampoc em mereixo gaire), un sofà sota sostre on anar a caure cada vespre i mirar Lost i d'altres sèries, i un còmic o llibre sempre a punt. Només em faltaria que la meva ciutat preferida, Alacant, estigués a vint minuts de camí. La vida seria una festa.

Des d'aquí, gràcies a tothom.