COL·LECCIÓ ESTIU 2010

M'ha fet gràcia trobar per Internet shirts agains communism. Ho trobo bé i just. Al capdevall, tots hem vist samarretes contra el nazisme, el seu cosí germà. Senyors: o tots blancs o tots negres, però aquesta vista grossa que s'ha fet -i que encara es fa- amb un dels règims més criminals de la història s'ha d'acabar.
Amb tots vostès, la col·lecció estiu 2010:

EL PONT I ELS ANTISISTEMA

Divendres passat, dia de Sant Jordi, passejàvem per Girona. Un grup comunista, o antisistema, o el que se suposa que fossin aquella colla, havia envaït el Pont de Ferro. Duien pancartes reclamant la llibertat de la Núria Pòrtules. Dos d'ells penjaven del pont amb arnesos d'escalada. No feien res en concret, simplement penjaven del pont. Algunes de les parets properes ja estaven plenes de pintades a favor de l'anarquista detinguda vàries vegades. En un moment donat una motxilla de camuflatge d'un dels manifestants va caure a l'aigua fent un gran "Xaaaf!". La motxilla era d'un tipus de quaranta-i-molts. Feia una mica de llàstima, amb aquella estètica tan juvenil i aquelles arrugues i aquella barba tan nevada. La dèbil corrent de l'Onyar s'emportava la motxilla i l'home, després de treure's les sabates, es va llançar al riu per recuperar-la. L'aigua li arribava als genolls. Els seus amics okupes van començar a cridar i a animar-lo. No recordo quin nom li deien, però no feia per un home de quaranta-i-molts. "És ben boig!" deia, eufòrica, una hippy amb una argolla al nas. "Sí" somreia una noia extraordinàriament baixeta, "Està pirat". Els manifestants van començar a aplaudir-lo i animar-lo, i algunes noies fins i tot feien aquell crit que fan les dones àrabs amb la llengua. Quan l'home va poder agafar la bossa va improvisar una mena de ball de la victòria. Era patètic veure aquell paio de quaranta-i-molts fent cabrioles amb l'aigua bruta de l'Onyar arribant-li fins als genolls. Entretant, alguns dels seus amics es preparaven per pintar una de les parets de formigó que fan de contenció del riu.
- Oh, Déu meu, quina misèria! - se'm va escapar. La hippy extraordinàriament baixeta i la seva amiga de l'argolla al nas em van mirar.
- Misèria per què? - va preguntat la petita amb to indignat.
- Aquest home és molt gran. Què fa a l'aigua?
- Li ha caigut la bossa.
Allò estava a punt de complicar-se i ho sabia. Era el meu sant, havíem quedat per sopar, havia estat un dia agradable i no tenia ganes de fer-lo malbé barallant-me verbalment amb aquelles noies i amb els seus amics.
- Ah, ja ho veig.
I me'n vaig anar. No valia la pena. Tota aquella colla pràcticament esperaven que gent com jo els increpés o els critiqués per poder, així, deixar-nos anar tota la demagògia de sempre. Que si Estat Policial, que si feixista, que si repressors. Sempre suplicant una mica de protagonisme.
Un matrimoni que passava va fer cara de fàstic en veure com dos okupes sacsejaven els esprais.
- Ara faran pintades - va dir la dona.
- Sí. Avisaré a la policia - va dir l'home traient-se le mòbil de la butxaca.
Immediatament les dues hippies van encarar-se al matrimoni. L'home, mòbil en mà, va aconseguir dribar-les amb molt d'esforç. Elles li cridaven l'avorrida llista d'insults de sempre.
I jo vaig somriure: per una vegada no m'havia tocat a mi.

EL VEL NINJA

El tema dels vels és una mina d'or pels periodistes: crea opinió, ven molt i els partidaris i els detractors s'enfronten entre ells, a vegades amb un fanatisme difícil d'explicar. Ho té tot per ser una notícia amb ganxo i per ocupar-nos dues o tres converses de cafè.
Tothom sap que hi ha diferents tipus de vel. No en sé els noms, però van del típic mocador que només cobreix el cabell fins a la burka integral amb reixes, passant pel model ninja, que només deixa veure els ulls. Davant diferents models, diferents solucions. Trobo bé que una estudiant es tapi els cabells amb un vel ben bonic. Per ella segurament tindrà una gran importància cultural i religiosa(una altra tema és la hipotètica submissió de la dona, un punt que els occidentals em sembla que mai hem entès del tot i amb el qual hauríem d'anar en compte a l'hora de parlar. Sigui com sigui, no és la nostra guerrra). Les coses canvien amb els altres dos models: el burka integral amb reixes és aquell que no pots veure ni el color dels ulls de la portadora. La dona perd tot atribut, tota individualitat. Esdevé una mena de papu negre sense cap tret distintiu. Una llàstima i, segons el meu parer, quasi una tortura. El model ninja és el que deixa veure els ulls de la noia. Els ulls són el mirall de l'ànima, diuen, i potser alguns i algunes amb això ja en fan prou. No ho sé. També desconec les implicacions que té el vel a nivell legal: la gent pot anar amb la cara tapada pel carrer? Puc anar amb passamuntanyes, jo? Les pot registrar la policia? A elles no i a mi sí?

Una vegada parlava d'aqueta tema amb una pijaprogre. Per descomptat, ella estava incondicionalment a favor de burkes, mocadors i tota la pesca pel sol fet de ser d'una religió no cristiana. Alhora es cagava en capellans i monges, segons ella els culpables de tots els mals del món. En fi. La qüestió és que en un moment de la conversa la noia, pletòrica, va arribar a dir que la gent com jo érem uns retrògrads que no sabíem res. Quan li vaig preguntar a què es referia em va explicar que la cosa havia avançat molt i que els musulmans eren molt més permissius i tolerants que no ens pensàvem. "Per exemple", em va dir, "sabies que deixen que les dones es posin maquillatge sota el burka?".

NOVETATS

Acabo d'afegir accessos directes al blog del meu amic Paolo i a l'Alacant C.F. Vaig conèixer en Paolo la segona vegada que vaig anar a Alacant. Pocs dies abans el diputat Tardà, d'ERC, s'havia banyat a la piscina de Pedro J. i havia estat expulsat pels seus segurates mentre els cadells d'Esquerra cridaven "assessins i "repressors". La història de sempre. Érem al The Cure amb en Sergi i allà vam trobar en Paolo, que va passar bona part de la nit rient-se de mi. Jo, en el seu lloc, hauria fet el mateix.

Una altra bona notícia: que bé que en Zaragoza deixi la campanya electoral del PSC! El pobre home feia pena i el guerracivilisme que feia servir era ben poc saludable. Estaria bé que el PSC tingués programa propi i no es dediqués a desqualificar als demés sense presentar cap proposta concreta.
Per acabar (que no menys important): el comentari que va fer la Rosamari a l'anterior mail és encertat però reflexa només una part de la veritat. És cert que ara mateix hi ha una autèntica caça de bruixes contra la religió, però també hi és contra l'empresa privada. L'ombra de Pol Pot, de Mao i d'Estalin és llarga i terrible.

EDUCACIÓ I SANITAT

No hi ha problemes entre la sanitat pública i la privada. Molta gent és usuària de totes dues línies i fa servir cadascuna d'elles quan més li convé. La privada absorveix una quantitat de pacients que la pública mai podria assumir, i això tothom ho troba la mar de lògic i sensat. Mai he sentit una sola paraula en contra la medicina privada.
Amb l'educació, però, la cosa és una mica diferent. Les escoles concertades, ben igual que la sanitat privada, escolaritzen un nombre d'alumnes que ara mateix l'escola pública no podria absorvir. Sembla la mateixa lògica però no ho és: en aquest cas sí que m'he trobat amb gent que tenen un odi cap a l'educació privada tan profund, tan fantàsticament primari, que em desconcerta del tot.
Desconec el perquè d'aquesta actitud soviètica i estalinista i només puc esbossar-ne una idea: qui controla l'educació controla les generacions futures. Qui controla les escoles controla la forma de pensar de la gent. S'ha de ser molt ingenu per creure que només les escoles religioses adoctrinen.
Per cert: la foto de post és de Nurse Jackie. Si algú encara no ha vist aquesta sèrie no sap el que s'està perdent i ja trigar a regalar-se-la.

ALACANT C.F. (FOREVER)

Ahir m'avorria i vaig fer un cop d'ull al Google Analytics, una aplicació que fem servir alguns egocèntrics que tenim blog. Serveix per saber quanta gent ens visita, d'on ve i com ha arribat. Gràcies al Google Analytics sabem coses tan interessants com ara que quatre persones han arribat fins aquí buscant "jubiladas viciosas", o que una persona volia informació sobre un "calentador de gos de línia", sigui el que sigui un gos de línia (això sí: a tots, hagueu arribat com hagueu arribat, us agraeixo infinitament la visita i la paciència).

Ple d'orgull i satisfacció, com diria Sa Majestat, veig que el blog Alacant C.F.(http://alacantcf.blogspot.com/) m'han linkat. Alacant fa molts anys que és la meva ciutat fetitxe. Alguns tenen Nova York, d'altres París o London, i jo tinc Alacant.

No és cosa de broma: Alacant és una ciutat terapèutica. Quan les coses perden el sentit, quan la vida aquí es fa avorrida i monòtona i repetitiva i grisa. Quan ja no pots més, quan et fa falta una mica d'aire fresc. Quan tot plegat et sembla massa petit i mesquí. Quan vulguis una neteja espiritual ves-te'n a Alacant. El Cactus Cantina, el Barrio, l'illa de Tabarca, aquella discoteca que sempre vaig a parar a les tantes i que mai sé com es diu, les Fogueres, les palometes, el meu amic Sergi, la platja, els mojitos d'en Chipi... tot això és aliment per una ànima cansada.
Paraula d'alacantí adoptiu.

NO ÉS GAIRE ELEGANT PERÒ MOLESTA

Això li va dir el dimecres l'entrenador al meu rival. Parlaven de mi. És una afirmació desconcertant i, com a tal, val la pena disseccionar-la. Per fer-ho permeteu-me començar per la segona part.
"...però molesta" : els cops dels rivals em terroritzen, a banda que em fa moltíssima por perdre neurones i acabar com en Rocky o en Tyson, de manera que des que toca la campana fins al final del round em llanço sobre l'oponent clavant-li tants cops com puc. La meva teoria és que mentre jo l'estigui pegant ell no m'estarà pegant a mi (és una teoria que tot sovint falla, però aquesta és una altra qüestió). En el fons és una manera com qualsevol altra de lluitar. Això sí: requereix una forma física a prova de bombes, cosa que no és el meu cas. Em canso molt, i aquí passem a la primera part de l'afirmació:
"No és gaire elegant...": en efecte, passar-te tres minuts donant cops de puny i cops de peu a un tipus fort cansa molt, moltíssim, especialment a algú per a qui la resistència mai ha estat el seu fort. Algú com jo. En conseqüència, la meva forma de lluitar deu ser ben poc elegant i desmanegada. És com comparar un dry martini fred i ben preparat amb un gin tònic de garrafon i llimona pansida: tu et penses que ets el còctel sofisticat però sempre acabes essent el cubata xungo.
El meu rival no va dir res però va fer que sí amb el cap, de manera que ja hi ha dues persones que pensen que no sóc elegant però que sí que serveixo per molestar. Com una mosca. Tenint en compte que d'en Mohammed Alí es deia que volava com una papallona i picava com una abella no sé si agafar-m'ho com un compliment.

SALOUFEST

Fa dies que sentim parlar de la Saloufest. Tothom està molt indignat perquè es veu que promou un model de turisme de poca qualitat. Fins aquí d'acord. Amb algun matís, però d'acord. El que fa gràcia és que quan a la tele parlen de turisme de qualitat posen imatges de senyors anant amb bicicleta i d'esglésies romàniques dels Pirineus. Tot molt bucòlic, una mica com El Show de Truman. A veure, anem a pams i no confonguem gimnàsia amb magnèsia: si un senyor vol cultura visitarà Roma, París, Barcelona o Madrid. Fins i tot Boí Taull. No pas Lloret de Mar ni Salou. Haurà de ser, a més, un senyor amb una capacitat adquisitiva prou important: tots els qui hem estat a aquests pobles i ciutats sabem que la vida no és gens barata, especialment si s'adonen que ets turista.

El cas és que els universitaris anglesos no tenen diners ni volen anar amb bicicleta per caminets florits. Jo tampoc tenia diners ni volia anar amb bicicleta quan tenia la seva edat (i tampoc és que ara tingui diners ni ganes d'anar-hi). I si nosaltres no els donem aquest tipus de festa destroyer la trobaran en un altre lloc, amb la conseqüent pèrdua d'ingressos pels restauradors d'aquí. El fet que aquests joves borratxos busquin altres destinacions farà que, a canvi, necessàriament vinguin famílies felices i responsables? No veig el per què.

També desconec com s'ho faria l'Ajuntament de Lloret i el de Salou per promocionar la cultura. Vull dir que la ciutat de Girona ho té fàcil, amb el Call i tota la pesca. Potser per això els guiris només venen a passar-hi ponts curts de tres o quatre dies, no fos cas que s'empatxessin. No ens enganyem: les velles tres "S" (sun, sand and sex) segueixen essent encara vigents, inclús entre les famílies, que moltes vegades es limiten a venir un any rere l'altre simplement perquè és el que toca. I parlant de famílies: he vist pares i mares, vermells com gambes, passant-se el dia asseguts en un xiringuito i empassant-se litres de sangria mentre que els seus fills i filles adolescents entren d'estranquis a bars i discoteques i acaben fent el mateix que els de la Saloufest, amb la diferència que aquests són menors d'edat. És aquest el turisme de qualitat que predica el Govern? Aquests darrers potser no es disfressen de víkings ni d'infermeres calentes, però són iguals d'impresentables que els que ho fan.

EL COP MORTAL

Era un dijous a la nit i un amic de la Universitat i jo anàvem cap a la Sala de Ball. Als aparcaments que hi ha al davant vam trobar-hi un conegut meu. Havíem coincidit un temps al gimnàs. Feia molta panxa i cara de jugador d'escacs de trenta-i-molts que viu amb la seva mare. Ens vàrem saludar.
- Encara entrenes? - li vaig preguntar.
- No, ja no. Ja no em fa falta.
Jo també havia plegat d'aquell gimnàs. El professor tenia un mètode d'entrenament tradicional que consistia en passar-nos tota l'hora fent flexions i abdominals sense ensenyar-nos quasi cap tècnica, cosa que feia les classes terriblement monòtones i repetitives. També afirmava tenir el poder de veure les aures de la gent, però aquesta és una altra història.
- Ja no et fa falta? - vaig preguntar. - Què vols dir?
- Ara vaig molt en bicicleta. Ja vaig aprendre a fer la patada frontal. Sabent un sol cop ja en faig prou. Tinc les cames tan fortes que podria destrossar a qualsevol, fent-li una patada frontal.
El meu amic de la Universitat em va dir a cau d'orella: "Deixa estar a aquest freak i anem a la Sala, que he vist entrenar a un grup de noies molt guapes".
- No en pots fer prou amb una sola tècnica - vaig dir jo, desconcertat. - Ningú en fa prou amb una sola tècnica.
- Puc guanyar a qualsevol - insistia ell.
- A mi no em podries guanyar - vaig dir jo, envalentonat pels cubates que ens havíem pres a la Happy Hour d'un bar que hi havia a la Devesa.
- No puc demostrar-t'ho. Les meves patades són massa fortes. Podria rebentar-te l'estómac.
- Ni de conya - vaig dir jo. El meu amic ja no es molestava a dissimular i reia obertament. Va agafar-me del braç i va dir: "va, anem".
El meu antic company de gimnàs se'm va quedar mirant amb cara de superioritat. Creieu-me: que una persona amb aquella pinta et miri amb cara de superioritat és una cosa que fa moltíssima ràbia.
- Per què no pegues un arbre de la Devesa?
- Perquè li faria mal.
- No em crec res - vaig dir jo.
Aleshores ell va tirar enrere la cama dreta i va recolzar el peu sobre la punta, com si estigués a punt de tirar un cop. Va pujar els punys fins a l'altura del pit. Vaig pensar "merda, ara sí que l'has cagada. I si realment sap fer aquest cop mortal?". Insitivament em vaig col·locar de costat, que és la postura que cal adoptar si tens trifulques de carrer. Com si s'ho hagués repensat es va relaxar i va somriure.
- Si no em vols creure, no em creguis. Tu mateix.
Vaig sentir com el meu amic sospirava, també alleugerit. "Va, Jordi, anem" em va dir.
I vam marxar.

LA RUTA (DELS GIMNASOS)

Al gimnàs on vaig hi ha hagut canvis horaris importants, cosa que vol dir que és hora de tocar el dos. Una llàstima, ja que hi estava bé, amb el profe érem molt amics i m'agradava la forma que teníem de treballar. En fi. La qüestió és que aquests dies estic buscant un lloc on apuntar-me. Ja he anat a dos gimnasos a fer una classe de prova, i tinc agulletes i dolors a llocs insòlits. Per exemple: com et pot fer tan mal la part mitja d'un avantbraç? I el múscul que hi ha al costat de la tíbia, com es diu? També s'hi poden tenir agulletes, allà?

Un dels gimnasos que he provat era de boxa (vam sortir a córrer i vaig descobrir les Hortes de Santa Eugència, un espai curiós i freak que mereix un post per sí sol) i l'altra de boxa tailandesa tradicional. La boxa tailandesa tradicional, per qui no ho sàpiga, és el precursor del thai boxing o muay thai, famós per la seva brutalitat (encara que a l'hora de la veritat, com quasi totes les coses del món, no sigui tant). Si alguna cosa té de bo fer aquesta ruta de gimnasos és que es tracta d'un autèntic exercici d'humiltat: si en algun moment et pugen els fums és terapèutic fer un parell de voltes. Aquests dies he conegut gent capaç de liquidar-me amb un parell de cops. Gent que quan pegava a un sac extraordinàriament pesant el feien ballar com com estigués farcit de plomes. En el gimnàs de boxa tailandesa en concret, fins i tot els més dolents eren aterradorament bons. Tal com va dir el gran savi (potser Confuci, potser no): "No som res".

Encara em queden dos gimnasos per provar. Teòricament, són els més durs, per això els he deixat pel final (ja sabeu que al món hi ha dues classes de persones: els que es mengen lo que no els agrada al principi i els que ho deixen pel final. Jo sóc dels que ho deixen pel final). Més que una cura d'humiltat això pot acabar essent un torpede a la línia de flotació de la meva fràgil autoestima. Per si les mosques, ahir vaig sortir a córrer i avui, si tinc una estona, potser també.