ELS FAK EH vs. TINTIN I L'ORELLA ESCAPÇADA

Un grapat de persones van saber reconèixer l'homenatge que el dibuixant dels Fak Eh va fer a Tintín i l'orella escapçada. Simplement genial. Gràcies a l'editorial Publicacions de l'Abadia per unes portades tan guapes i una maquetació tan impecable. I, de nou, perdó per la mala qualitat de fotografia dels Fak Eh.

HANK MOODY Y HANK CHINAKSY

Llegeixo que molta gent creu que el protagonista de Californication, Hank Moody (David Duchovny) està inpirat en Hank Chinasky, l'àlter ego de Charles Bukowsky.

Bé, la grandesa d'Occident és que tothom pot donar la seva opinió, fins i tot una de tan equivocada com aquesta. Qualsevol que hagi llegit amb una mica de profunditat l'obra de Bukowsky (biografies incloses) i hagi vist les tres temporades de Californication amb atenció s'adonarà que, a banda de l'alcoholisme i de que tots dos són escriptors de L.A., tenen poc en comú. Bukowsky s'enrotllava amb prostitutes de cent-i-pico quilos, amb desequilibrades i amb borratxes lletgíssimes. Ell mateix era lleig, buscabregues i amb un passat de rodamón i buscavides (compte: llegenda i realitat es barregen constantment en la vida de Bukowsky). Hank Moody, en canvi, és un home guapo. S'embolica amb dones boniques i no ha passat mitja vida treballant a escorxadors i fàbriques de mala mort.
Un  dels arguements que fan servir els que defensen les (suposades) semblances és el nom. Hank. És cert que es diuen igual, i no negaré que potser els creadors de Californication van agafar alguna idea bukowskiana, però dir que el personatge de Moody està inspirat de forma directa per Bukowsky és, de totes totes, una exageració.

SER UN REPRIMIT (SEXUAL)

Una amiga m'ha fet arribar un llibret que recull unes conferències on l'escriptor Michell Houellebecq va participar. En un moment de la xerrada els ponents fan referència a l'alliberament sexual. La  tesis de Houellebecq és interessant i la comparteixo al cent per cent. Segons ell, l'alliberament sexual és una cosa que ja va passar en el seu moment. Va tenir un principi i un final. Parlar-ne ara és un absurd: avui dia no queden reprimits sexuals o, en tot cas, en queden molt  pocs (potser algunes persones molt condicionades per la religió o per educacions ultraconservadores. En tot cas, casos aïllats). Aleshores, per què hi ha gent molt promiscua i activa sexualment i d'altra, en canvi, té problemes per fotre un únic clau? Fàcil: és un tema d'atracció. Quan les persones no es troben atractives les unes a les altres no follen. És així de simple.
Les noies guapes són més alliberades sexualment que les lletges?  De cap manera. Simplement, les dones atractives tenen el sexe més a l'abast, els hi és molt més fàcil aconseguir-lo. Passa exactament el mateix amb els homes: alguns individuus senzillament no tenen la manera d'obtenir sexe si no és pagant. I si encara queda alguna feminista de cabell vermell, tabac negre i gin tònic que  no  entén això que s'ho faci mirar, perquè és quelcom òbvi i incontestable. Ni positiu ni negatiu, només òbvi i incontestable.
Miro enrere i recordo moltíssimes ocasions en que Fulana acusava a Sotano o a Menguana de ser un reprimit sexual.  Sempre, sempre, el qui feia aquesta acusació era una noia més o menys atractiva. Per ella el sexe no tenia valor perquè era fàcil d'obtenir, i no podia entendre com alguna gent no el practicava amb tanta regularitat. Tots aquests suposats reprimits sexuals eren només gent que no podia follar tant com ella perquè, simplemente, no tenien els mitjans. A vegades el món no és tan complicat com ens volen vendre.

DOS PROBLEMES

Problema 1. El problema dels blogs és que mai hi són  quan els necessites. A vegades ets al carrer i se t'acut una línia boníssima, un començament o un final. O un post sencer, perfectament estructurat. Si tens sort i ets en un bar pots demanar paper i bolígraf i gargotejar-ho depressa (també pots dur  una llibreteta al damunt, jo ho faig a vegades). Però no sempre hi ha aquesta opció: potser ets a la dutxa, o estàs conduint, o treballant, o al llit, intentant agafar el son. I el post desapareix del teu cap, la majoria de vegades per sempre. No sé si s'esfuma o si s'amaga en algun punt de la xarxa neuronal. És curiós el mecanisme que té el cervell per esborrar la informació que ell deu considerar inútil, per acabar emmagatzemant un munt de dades que, al capdavall, no fas servir per res.
Hauria de comprar-me un d'aquests portàtils petits, tan fashion i cucos, té la gent. El duria a la bossa i, quan tingués una idea, la podria escriure de seguida. És veritat que no solucionaria el tema de la dutxa o de quan vaig pel carrer, però com a mínim no em faria tanta mandra passar les notes que tinc a la llibreta a net. O un portàtil petit o un d'aquests mòbils amb tarifa plana. El que tinc ara, tot i que me'l van vendre fa un any com una revolució, ha resultat ser una porqueria. Tinc mala sort amb la tecnologia.

Problema 2: El Google Analytics es deu haver fet malbé. Segons aquesta aplicació, fa una setmana que tinc zero visites. És poc probable que ningú hagi vist la pàgina ja que durant aquest temps alguna gent penja un "m'agrada" als links que poso al Facebook. Però durant una estona vaig estar-ho pensat: i si  durant una setmana no hagués entrat ningú a la pàgina web?  Ja no puc riure veient com alguna gent ha vingut a parar aquí. La majoria ha estat buscant termes relacionats amb la pornografia. Per assegurar-me unes quantes visites -i veure si el Google Analytics s'ha arreglat- permeteu-me una llicència:

sex      oral     lesbians      Belladona       anal      blowjob       cum         pussy       ass      Kelly Stafford     jubiladas viciosas         MILFS       Nacho Vidal          Jenna Jameson        Sophie Evans       Rocco

UNA MALA NOTÍCIA

Primer de tot, disculpes no actualitzar el blog darrerament. Tinc molta feina fent els darrers retocs a "Manual de Superivència", i hi dedico cada estona lliure que trobo.
Una mala notícia per als qui ens agrada el món dels llibres: la Llibreteria tanca les portes el dia vint-i-sis de juny. Una llàstima, ja que era un model de llibreria que per aquí no es veu gaire. El propietari, en Felip Ortega, és un autèntic monstre dels llibres, amb uns coneixements enciclopèdics de la matèria. Coneixia cada client habitual i sabia exactament què volia. Ho sabia fins i tot abans que el propi, i generalment l'encertava, cosa que diu molt a favor seu.
En desconec els motius exactes. La setmana vinent hi aniré i miraré d'assabentar-me'n. El correu electrònic que han enviat a tots els clients parla de la crisi actual (no en dubto ni un segon: ahir a la tarda passava per davant d'una altra de les llibreries més conegudes de Girona i el panorama tampoc era per tirar cohets) i de la manca total d'ajudes per part de la Generalitat, cosa que encara dubto menys, essent governats com estem per una colla d'estalinistes enemics de tot allò privat.
La Llibreteria tanca i és una autèntica pena. Si encara no hi heu anat aprofiteu l'oportunitat (suposo que faran algun tipus de descompte). De nou queda demostrat que la cultura, en temps de crisis, és un luxe que molt pocs es poden permetre. O millor dit: un sacrifici que molt pocs tenen ganes de fer.

V STANDS FOR VICTORY

That "V" no longer stands for Visitors, but "V" stands for Victory.
Que gran! Se'm van posar la pell de gallina escoltant-ho ahir. Vivim una autèntica època daurada de les sèries. D'aquí a uns anys sortirà als llibres dels estudiants de comunicació audiovisual. Lost ja era un clàssic viu. I el millor de tot és que la cosa segueix: tinc a punt la segona temporada de Nurse Jackie, i sembla ser que Californication renovaran per quarta vegada. House, 24, la llista és llarga i variada. "V" per desgràcia és un graó dèbil: és una bona sèrie però sembla ser que no té gaire audiència.  I Spartacus... que gran, Spartacus! There's only one path: we kill them all. El protagonista està malalt i de moment no hi haurà segona temporada, però la productora no vol deixar perdre la gallina dels ous d'or i (diuen que ) ja  prepara una precuela.
Som afortunats!

QUAN SENTS LA TEVA VEU

Fa dos dies em van fer una entrevista a Ràdio Cerdanyola. Ahir la vaig escoltar i em va semblar que estaven entrevistant a una altra persona. Aquell era jo? No podia ser: per força havia de ser un error. Però aquell paio deia exactament el que jo havia dit, de manera que no podia ser un impostor. 
Déu meu, quina vergonya! Feia anys que no sentia la meva pròpia veu, i ja no recordava com de desagradable arriba a ser. Tinc una veu que no m’agrada gens. És més: com s’ho fa la gent per suportar-me? No ho entenc. Jo no podria aguantar a algú amb una veu com la meva. Intentaria evitar-lo o, no sé, potser li clavaria un cop de puny. I els meus pobres alumnes? Ha de ser una tortura per ells suportar la meva veu sis hores al dia. No vull ni pensar-hi... 

Per acabar-ho d'arreglar, com que estava  nerviós parlava tan de pressa que fins i tot se’m va fer difícil entendre’m a mi mateix quan escoltava l’entrevista. Ja sé que no tinc fusta de locutor de ràdio però no em pensava que parlés tan malament. Estic pensant  en fer-me monjo de clausura i fer vot de silenci, com fan els monjos cartoixans. Com a mínim tindria una bona provisió de Chartreusse.

TOT VA A RATXES

Ara estic en una de bona. Cal aprofitar-la.

VAGA

Tothom sap que els sindicats no li tenen gaire estima a l'escola concertada. Anys enrere érem d'excursió a Barcelona amb els nanos i vam trobar un carrer tallat. Hi havia una manifestació de sindicalistes contra no sé quina llei que - segons ells- beneficiava a l'escola concertada. Vaig baixar de l'autocar i em vaig dirigir a un dels sindicalistes. El meu pla era fer-li creure que érem d'un col·legi públic i que, si no ens deixaven passar, arribaríem tard a l'escola, amb el daltabaix que això comportaria. Confiava en la solidaritat sindical. Doncs bé: l'home en qüestió era el sindicalista perfecte: barba grisa, gorra vermella, bandera i una d'aquelles jaquetes amb cremallera que tant els agraden. Fins que no vaig ser-hi just al davant no em vaig adonar que l'home estava completament borratxo. Borratxo de caure al terra. Vaig començar a explicar-li que érem una escola pública - no parava de remarcar la paraula "pública"- i que no podíem arribar tard. L'home em va mirall amb ulls vidriosos, em va assenyalar i, sense més ni més, em va dir:

- Tú eres un hijo de puta.

Em vaig quedar parat. Ell, també. Com havia de reaccionar? Havia descobert el meu secret? Dalt de l'autobús, tots els nens i nenes ens miraven, expectants. Per sort va arribar un company seu  que anava una mica més serè. Vaig explicar-li la situació i ell de seguida se'n va fer càrrec. Va apartar al borratxo i va manar als seus companys que ens deixessin passar, i així va ser com vam arribar a l'escola a l'hora que tocava.

Fa poc alguns mestres de l'escola concertada vam rebre un email. Era de no sé quin sindicat, o bé de companys de l'escola pública que ens el reenviaven. Grosso modo, el correu deia que la reforma perjudicava a tothom i que tots havíem d'estar units. "Companys i companyes" ens deien els sindicalistes. Sembla ser que ara, quan fem falta, guanyem l'estatus de companys i companyes. Això està molt bé. Però la gran pregunta que em faig és: què érem fins ara?

ELS FAK EH I LA CAIXA DE JOIES (I NO US MOLESTO MÉS)

Fa deu anys, en una petita illa de la República de Kuntui, el Doctor Maldoux va descobrir la tribu dels Fak Eh. Eren dues-centes persones que parlaven una llegua estranya i dormien en coves. Eren molt semblants als homes prehistòrics i només menjaven allò que la Natura els donava. Tots els diaris, revistes i televisions del món s'hi van fixar. Els científics en van fer pel·lícules. Tothom en parlava però ningú els podia visitar, només un petit grup de periodistes i professors.Al cap de poc temps els Fak Eh van deixar de ser notícia, la moda va passar i la gent els va oblidar ràpidament. Tothom menys en Remy Strau, un investigador de la Universitat de Barcelona, que deu anys més tard va viatjar a la República de Kuntui amb una sola cosa al cap: descobrir què havia passat amb els Fak Eh, on eren i per què havien desaparegut de cop.

Què tenen en comú un executiu divorciat, un adolescent tímid, un vell solitari i una infermera que fa el torn de nit? Que a tots quatre els agrada passejar els seus gossos. Una tarda de finals d’estiu troben una caixa enterrada al bosc per on passegen cada dia. Quan l’obren, descobreixen que hi ha joies antigues i molt valuoses. Llavors comencen els dubtes. De qui és la caixa? Per què és allà? I el més important: què han de fer amb les joies? Repartir-se-les,portar-les a la policia? El que no saben és que arrere d’aquella caixa hi ha un secret ben amagat. Una tarda de passeig es converteix en una aventura estranya, perillosa i plena de sorpreses

Perdoneu per les fotos. Són molt cutres (les he fet jo amb la meva càmera cutre i amb la meva tècnica encara més cutre) però per Internet no n'he trobat cap del tamany adequat. Els llibrets ja són a la venta. Es poden trobar a la xarxa (per exemple.: http://www.arcdebera.com/novetats.asp ) o a les llibreries. Us recomano  La Llibreteria, de Girona, al final del Carrer Migdia. Per acabar-la de millorar al costat hi han fet una cafeteria i al Gàrum, un restaurant mexicà que hi ha una mica més amunt, han canviat la carta. Deixeu-vos-hi caure i deixeu-vos assessorar per en Felip, l'home que hi entén més de llibres de Girona i província. I quan hagueu acabat, al Gàrum a fer un gelat de cogombre amb ginebra. Un vespre perfecte.

CICLISTES I PEATONS

Avui anava per una carretera rural i, en un revolt, un ciclista ha envait el meu carril. Quan em refereixo a que ha envait el meu carril no vull dir que ha entrat un pam o dos: el paio  circulava, literalment, en direcció contrària. He estat prou ràpid de reflexes -ell també- i he pogut esquivar-lo. Més tard, ja en una carretera normal, he trobat al mateix ciclista conduint sense mans. Estava posant-se o traient-se una gorra, jo que sé, i la bicicleta feia tentines a dreta i a esquerra. He estat a punt de treure el cap per la finestra i preguntar-li si tenia ganes de que l'atropellessin però al final ho he deixat estar.
Arribo a Girona i un adolescent - d'aquells que van pel món escoltant música i fent cara de fàstic- ha creuat un carrer per on més li ha convingut. De nou, frenada brusca. De nou, un cop de sort: ni l'he atropellat ni ningú m'ha  picat a mi amb el cotxe. He pensat que tenia un mal dia i que el més convenient seria anar a peu, de manera que he aparcat (no sense problemes, és clar: Girona estava impossible). Ja a la vorera, a Emili Grahit, un paio amb bicicleta quasi m'embesteix. Una noia que passava per allí no ha estat tan afortunada i la bicicleta l'ha tocat i li ha fet un tall a la mà. El ciclista ni tan sols ha parat a veure si estava bé.
Entenc que vianants i ciclistes són els elements més fràgils del sistema. També entenc que a vegades se'ls deixa de banda i que puguin arribar a sentir-se molestos. Però cada vegada que a la televisió hi surt un ciclista indignat o un representant de no sé quina associació despotricant contra una normativa que teòricament a ells els perjudica penso: "D'acord, tens raó. Però i els conductors? Qui ens protegeix dels ciclistes irresponsables i dels vianants que creuen per on els hi dóna la gana?