EL PERQUÈ DE (QUASI) TOT PLEGAT

Vaig aprendre Arts Marcials per pura necessitat: durant anys el meu pare va ser l'alcalde del poble, i cada vegada que un imbècil borratxo tenia ganes de merder jo era la millor opció. La meva política de resistència passiva, lluny de dissuadir-los, els encoratjava.

Durant un temps tots els tarats del poble -i rodalies- van venir en un moment o altre a insultar-me. Venia un pagès galtavermell - el sobrenom del qual incloïa la paraula "vaca"-  i que un cop em va pegar amb un mosquetó d'escalada. Venia un nano a qui un dia li vaig dir fill de pobre (els meus pares em tenien prohibides les paraulotes i no vaig poder-li dir fill de puta). Venien paios a qui la policia els hi havia posat multes d'aparcament, i paios a qui els meus pares -tots dos mestres- havien suspès. Venia un gegant amb un cap enorme i els mocs  penjant com un infant de parvulari. Venien pagesos que duien caçadora de pell, cresta i pantalons elàstics. Fins i tot venien paios que no aixecaven un pam un terra (un d'ells era pràcticament un nan).

A vegades, de tant en tant, encara veig a algun d'aquests bullies. La majoria estan casats i tenen fills. Uns em saluden quan em veuen, com si no hagués passat mai res. D'altres aparten la mirada i fan veure que no m'han vist. Em pregunto si se senten avergonyits o si, simplement, no els dóna la gana aguantar-me la mirada. Em veuen i, de cop, s'interessen per un paper que hi ha al terra o pel nom d'un carrer. Moltes vegades m'he preguntat si quan em tocaven els ous se sentien bé amb ells mateixos. Si se sentien feliços fent-ho. El sentit comú em mena a pensar que no, però quan els veig, quinze anys més tard, incapaços de mirar-me als ulls perdo, de nou, la fe en la Humanitat.

EL TRÀILER

Torno a penjar el trailer que el meu amic Ivan i jo vam preparar per promocionar Manual de Supervivència. Els qui ja l'hagueu llegit trobareu un significat -espero- a cada fotografia. Els qui no, tant de bo us animi a comprar-lo.

L'HOME QUE TIRAVA SORRA A LES DONES: UNA HISTÒRIA ALACANTINA

Tornant al tema d'ahir. Érem a la platja d'Alacant, recuperant-nos de la festa de la nit anterior, i un paio de mitjana edat se'ns va acostar. Gorra, samarreta de tires i pantalons tres quarts que, teòricament, eren Adidas. Anava visiblement borratxo i, quan la seva mirada es va creuar amb les nostres, es va posar a riure. De tota la gent que hi havia a la platja d'Alacant, de tots els centenars de persones, va escollir-nos precisament a nosaltres.

- Malament rai - va sentenciar algú, sabedor de que alguna cosa desagradable estava a punt de passar.

El borratxo va començar a parlar-nos en un idioma que ningú no va entendre, però que semblava de l'Europa de l'Est. Amb gestos ens va assenyalar una noia que dormia bocaterrosa prop nostre. Era força prima i tenia un cul magnífic. Vam decidir ignorar-lo i l'home, cansat de que apartéssim la mirada, va fer el gest de dir: "Ara veureu, xavals" i es va acostar a la pobra noia. De seguida vam comprendre què tramava: volia aconseguir que ella es girés per comprovar si els pits eren tan esplèndids com el cul. Va començar a tirar-li, molt suaument, quasi amb gentilesa, grapadets de sorra a l'esquena. Després d'haver-n'hi tirat tres o quatre la noia es va incorporar de cop. Els seus pits, en efecte, eren enlluernadors: dos sols lluminosos i terribles. Els meus amics i jo vam quedar-nos astorats davant de tanta bellesa. Fins que vam sentir-la: aquella veu espantosa que va trencar tota la màgia del moment. Una veu de cassalla, esquerdada i greu. Una veu d'home:

- Vete a tomar pol culo, immigrante de mierda - va cridar la noia alhora que tirava un gargall al paio de la samarreta de tires.

Aquest, rient, va caure de cul i va desaparèixer arrossegant-se entre les tovalloles dels altres banyistes. Se'l veia feliç: havia aconseguit el seu objectiu.

GENT QUE CONEIXES AL TREN

En Salvador Sostres explica al seu blog que fa poc, al tren, va conèixer a un senyor molt interessant. De seguida van fer-se amics i van començar a parlar de restaurants de tot el món i de gin tònics. Jo també he conegut gent als trens de gran recorregut, però mai he trobat a una persona tant culta i distinguida com ho era l'amic d'en Sostres.

La darrera vegada que els meus amics i jo vam passar una nit en un tren - fa tres o quatre estius- vam conèixer a un borratxo que ens va convidar a menjar raïm, a una escalfabraguetes (em sembla que també anava beguda) que tontejava amb un dibuixant que, al final, va acabar enfadant-se amb nosaltres perquè parlàvem català. La mateixa nit vam conèixer a dos gitanos -un d'ells amb muletes- que fumaven porros entre vagons, i vam compartir habitació amb un negre que feia una pudor horrible de peus i amb un paio que duia samarreta de tires i cadena daurada, i que semblava tret d'una pel·lícula del Vaquilla. Fent memòria m'adono que en un viatge similar, quan encara era molt jove, ens vam emborratxar amb un sordmut, vam fer plorar a un franquista de cinquanta anys -també anava mig mamat i enyorava al seu pare- i, per culpa de les cerveses i del traqueteig, vaig caure en un vagó-llit ple de iaios, provocant la histèria general.
M'alarmo quan prenc consciència, i és ben cert, de que cadascú acaba trobant-se amb la gent amb qui té més afinitat. Segons aquest axioma, tinc més en comú amb borratxos que reciten poemes i regalen raïm que amb gent culta, serena i elegant. Si t'hi pares a pensar és depriment.

MISFITS

Imagina que un dia obtens superpoders a causa de l'impacte d'un llamp. Ara imagina que, en comptes de salvar el món, destruir-lo o intentar dominar-lo, decidissis no fer res de profit amb aquests superpoders. Absolutament res. Grosso modo, aquest és l'argument de la meva nova sèrie preferida: Misfits.

Els protagonistes de Misfits- un grup d'adolescents inadaptats que compleixen condemna fent treballs comunitaris- no estan interessats en perseguir delinqüents. En realitat, els pocs dolents que surten a la sèrie sempre són capturats per la policia. Ni tan sols tenen ganes d'obtenir beneficis gràcies als seus poders. Fan com els adolescents de debò: passen de tot i només es preocupen de coses immediates i poc importants.

L'ambientació - una barriada anglesa- és collonuda, igual que la banda sonora i el guió de cada capítol, traçat amb tanta intel·ligència i precisió que cada vegada que acabo de veure un episodi tinc ganes d'agenollar-me davant del televisor i adorar-lo. Salts endavant i enrere en el temps lligats amb habilitat, homenatges al món del superherois clàssics (l'únic moment de la sèrie que van disfressats de superheroi és, precisament, en una festa de disfresses), als videojocs i a tot la subcultura en general. Un must que, compte, no és per a tots els públics. Estómacs i cors sensibles absteniu-vos-en.

ELS RICS DE DEBÒ

Per qüestions de feina ahir vaig anar a la zona alta de Barcelona. Acabada la reunió vaig buscar un restaurant per dinar. Finalment em vaig decantar per un d'aquells restaurants regentats per xinesos que es fan passar per japonesos perquè el menjar xinès té mala premsa i el japonès, no. Fins i tot tenien un teppanyaki -una planxa japonesa- i duien kimonos, però parlaven un mandarí perfectament identificable per algú que l'ha estudiat un parell d'anys.
Havent dinat vaig fer una volta pel barri. Hi ha gent rica de debò, en aquella zona. Gent que no ha de dur unes Munich de 170 euros, ni unes Bikkembergs, ni una jaqueta Belstaff en un desesperat intent de dir-li al món: "Eh, mira'm, que sóc aquí i tinc diners!". No. Els rics són rics i punt. Duen roba de marques que la gent com jo no hem sentit ni a parlar (la majoria de vegades les marques en qüestió no posen el seu logo a cap part visible de la peça i es refïen dels ulls experts dels altres rics perquè les reconeguin). En alguns casos es vesteixen amb roba que faria arrufar el nas a molts pseudorics.
Només he conegut una persona rica. Rica de debò, vull dir. Una casa monstruosament gran, un munt de cotxes, minyona i tota la pesca. Era una de les persones més humils i generoses amb qui mai m'he creuat. Durant l'època que ens vam conèixer rares vegades -per no dir cap- el vaig sentir presumir de la seva fortuna, i només vaig ser plenament conscient d'ella el dia que em va convidar a casa seva. Per ell ser ric era una cosa natural, com ho és per a nosaltres ser de la classe que som, i no havia d'esforçar-se tothora a demostrar-ho comprant-se jaquetes de cinc-cents euros. Ell amb una jaqueta del Zara anava feliç i content. Havia tingut molta sort, és veritat, però també és veritat que no es comportava de la forma mesquina que s'espera que es comportin els rics. Això em desconcertava i em feia ràbia a parts iguals.
El problema no són ells. El problema som nosaltres, que volem ser com ells, i que quan guanyem quatre calers ens els gastem anant de viatge a complexes hotelers cutres i disfressant-nos amb roba el preu de la qual el botiguer ha inflat un dos-cents per cent. Que dolenta que és l'enveja.

EL IONQUI

De tots els tipus amb qui he lluitat el pitjor va ser el Ionqui. Li dèiem així perquè abans d'entrenar es tancava en un labavo individual i fumava heroïna. Sortia col·locat però amb prou energia per començar l'entrenament. Era un paio malgirbat, amb la panxa molt sortint i el crani rapat i ple de cicatrius espantoses. Pel gimnàs circulaven diferents històries sobre com se les havia fet, totes elles terribles i tan espantoses com les pròpies cicatrius.

Un dia -l'últim dia que el vam veure- el Ionqui anava més drogat del compte i va rebentar el nas a un company d'entrenament. Era un mal lluitador i l'heroïna el feia encara pitjor, però tenia una cosa que a nosaltres ens mancava: una absoluta manca de respecte cap als altres.

L'entrenador em va demanar que lluités contra ell mentre el meu company anava a curar-se el nas. Hipocondriac com sóc, em vaig sentir terroritzat: aquell paio segur que tenia tota classe de malalties horribles. El Ionqui no va deixar-me temps per pensar i se'm va tirar al damunt. Vaig decidir que, per no arriscar-me a fer-li sang, no li tocaria la cara i em limitaria a clavar-li cops a les zones del cos que duia cobertes amb roba. Vaig frenar la primera escomesa amb un cop de peu frontal que el va fer caure de cul. Va tornar-se aixecar i va atacar-me de la mateixa manera. Era un atac maldestre, i va ser fàcil tornar-lo a fer caure al terra. Vam repetir l'operació quatre o cinc vegades -el combat, vist des de fora, devia semblar ridícul- fins que va sonar el rellotge digital que feia de campana.

- Buen combate - em va felicitar arrossegant les paraules. Vaig adonar-me que feia una pudor estranya i vaig pensar que era la combinació de suor i heroïna.

Després d'entrenar vaig fer alguns estiraments i vaig anar al vestidor. Vaig trobar-hi al Ionqui. Anava despullat -el cos ple de cicatrius i tatuatges- i amb els calçotets a la mà. Aleshores vaig comprendre perquè feia tanta pudor: l'heroïna i els meus cops de peu havien estat un còctel laxant formidable. S'havia cagat al damunt.

TWITTER and more

Després de la meva  incursió fallida al MySpace, que em va recordar les festes que anava quan era un adolescent freak i on ningú no em feia cas, he decidit intentar-ho amb el Twitter. Sóc un home de Facebook però ara, que encara sóc jove, no vull tancar portes a noves experiències.

Ahir em vaig donar d'alta. Va ser un procés encara més ràpid i fàcil que amb el Facebook, però a aquest pas li seguia un de més feixuc: buscar gent a qui seguir (dit així sembla ben ridícul, la veritat). He de confessar que encara no entenc del tot quins avantatges té l'un respecte l'altre, si és que hi són.

Canviant de tema: la meva amiga Marta Rojals acaba de publicar el llibre Primavera, Estiu etc. (la Magrana). En parlaré quan l'acabi, però la veritat és que fa molt bona pinta. Mentre que jo sóc bàsicament un story teller que intenta no fer gaires faltes d'ortografia ni utilitzar estructures inventades o traduïdes literalment d'altres llengües, la Marta coneix el llenguatge de manera íntima. El seu text (pel poc que he pogut llegir) és madur, com si portés tota la vida fent novel·les, mentre que el meu sembla escrit per un adolescent amb un col·locon de pegament.

I acabem: ahir vaig rebre un mail d'un lector de Barcelona a qui no conec (i que aprofito ara per agrair-li que em llegeixi a diari) preguntat-me on aconseguir Manual de Supervivència. Em sembla que ja ho vaig comentar fa poc: a BCN hi ha hagut certs problemes de distribució (pel que sembla, i per desgràcia, ben normals). A la llibreria Catalonia el tenen. A la Proa, també. Tampoc hauria d'haver-hi problemes a la Laie o a la Bertrand. Més enllà d'aquí ho desconec. A Girona, en canvi, es pot trobar fàcilment a les llibreries de sempre. Barcelonins i barcelonines, us necessito: sortiu al carrer i compreu-lo!

SOBRENOMS

Els practicants d'arts marcials i esports de contacte tenen tendència a posar-se sobrenoms els uns als altres. Durant aquests anys n'he recollit uns quants i els he classificat. Alguns es basen en la procedència de la persona (el Peruano, el Moro, en Carioca). D'altres, en la seva ocupació o aficions (el Mosso, el Ionqui). També n'hi ha que defineixen la forma de lluitar (el Bulldog), els tautatges que duu (en Serpiente, de qui ja vaig parlar) o es riuen d'algun defecte, com ara la calvície incipient (en Shaolin) o el sobrepès (el Gordo). Alguns sobrenoms són col·lectius: a tres germans gitanos amb qui vaig entrenar fa temps els hi dèiem els Dalton, ja que quan estaven de costat t'hi feien pensar. El  Espárrago era un negre alt i prim i que sempre duia un xandall verd. D'altres s'estimaven més batejar-se a sí mateixo abans no ho fessin els demés: un company d'entrenament va demanar-nos que li diguéssim Rocco perquè, segons ell, el seu gos es deia així, tot i que era evident per tothom que ho feia per l'actor Rocco Siffredi. Fins i tot va fer-se gravar el sobrenom als pantalons. Finalment hi ha els  misteriosos: sé d'un paio que es fa dir Putaman. Aneu a saber per què.

LA NENA PERDUDA

La vaig veure el dimecres a la tarda, mentre carregava la bossa del gimnàs al maleter del 206: era una negreta petita, d'uns dos o tres anys. Duia un vestit rosa i aferrava amb força una pilota del mateix color. Tenia els ulls enormes, plens de llàgrimes. Caminava pel mig del carrer de casa meva que, si bé no és gaire transitat, tampoc és el millor lloc perquè una negreta de dos o tres anys passegi sola.

- Em sembla que s'ha perdut- va decidir una veïna.

Vaig córrer fins on era la petita i la vaig agafar en braços. La nena va plorar una estona més i, al final, es va calmar. Vam estar deu minuts esperant als seus pares i, en veure que no arribaven, vam  intentar descobrir  on era la casa de la nena. A la zona on visc hi ha força africans i no sabíem per on començar. La nena, que no parlava català, assenyalava una casa on hi viu una família de negres. Vam tocar el timbre però ningú ens va obrir. Un veí va treure el cap per la finestra i li vaig explicar la situació.

- No. Aquesta nena no és d'aquí - va assegurar-nos.

Al final la meva veïna -la que havia decidit que la nena estava perduda-  va trucar a la policia. La nena i jo ja ens havíem fet amics, i fins i tot reia quan li feia ganyotes i trucs amb les ulleres. Els  municipals van arribar de seguida -no havien rebut cap avís de nen perdut- i vaig proposar-los de dur-la a la Llar d'Infants, pensant que potser allà la coneixerien. Mala sort: tampoc no sabien qui era. De tant en tant deixava la nena al terra (per ser tant petita pesava força) però ella volia anar a coll.
Finalment la policia va rebre una trucada: per fi els pares es donaven a conèixer. Eren al meu carrer, al mateix lloc on l'havíem trobat. Vam anar cap allà. Hi havia una dona amb un nadó penjat a l'esquena, dos homes i una altra criatura. Tret d'aquesta (i del nadó) tots feien la clàssica cara de "Ni parlo castellà ni tinc ganes d'entendre'l". Vaig deixar la nena al terra i aquesta va anar cap a la seva mare, que l'esperava impàvida. He vist gent rebre més calurosament a un pizzero. No semblava preocupar-los el fet que la nena hagués estat mitja hora perduda i en companyia d'un perfecte desconegut. Ni un somriure d'agraïment ni una ganyota de malfiança, res. Simplement van girar cua i van tornar cap a casa seva.

NO MORE HEROES

Fa temps algú va dir que el cinema és la forma d'art total perquè inclou música, imatges i paraules. Aquest algú no s'imaginava que, un dia, els videojocs arrabassarien aquest honor al cinema.
Aquests dies estic jugant al No More Heroes, de la Wii. Amb el guió de pel·lícula de Tarantino o de Robert Rodríguez, una estètica macarra-vuitantera  i una música electrònica i enganxosa, aquest videojoc -i tants d'altres- superen el cinema en tant que permet la interacció amb l'espectador/jugador.
A No More Heroes pots escollir la indumentària del personatge d'entre una col·lecció tant extensa que faria venir salivera a molts modernillos. Pots tallar gespa per fer quartos, posar-te catxes en un gimnàs o aprendre moviments de lluita lliure mexicana. La llibertat d'acció és molt àmplia, i la manera de fer servir els controls de la Wii és còmoda i divertida.
Jo, que sóc dels que va introduir-se en el món dels videojocs amb el ping pong (sí, aquell de les dues ratlles i la pilota quadrada), i que en els meus temps vaig defensar la terra dels monocromàtics Space Invaders, em quedo amb la boca oberta davant les obres d'art que podem disfrutar avui dia. I sempre que en provo una de nova em faig la mateixa pregunta: què veurem, d'aquí a deu anys?

Best of Remi Gaillard

Molts ja coneixereu a Remi Gaillard, un humorista francès creador d'aquesta versió 2.0 del Just for laughs. La frontera entre el bon i el mal gust mai havia estat tant prima i difosa.

EL PASSAT MAI NO MOR

El passat dia vint-i-quatre vaig estar temptat de tornar a penjar el post "El 24 al 9 Toc", que va ser el més llegit durant el primer any de vida d'aquest blog. Vaig rellegir-lo amb la intenció de fer-hi uns quants retocs, però quan vaig acabar em vaig sentir estrany: com m'havia atrevit, un any enrere, a penjar un text tan mal fet? Jo no podia haver escrit allò. Com que calia tornar-lo a escriure partint de zero vaig deixar-ho estar.

Poc abans havia parlat amb una amiga pintora d'aquest mateix tema:

- No puc soportar cap material meu que tingui més de quatre o cinc mesos - va admetre ella - Fins i tot menys. No ho suporto, em sento entre violenta i avergonyida. 

Altra gent amb qui he parlat durant aquestes festes i que es dedica a (quina ràbia que em fa aquesta paraula tan cursi) la creació - del tipus que sigui- , m'han fet confessions semblants. Veure una cosa vella és veure't a tu mateix en un altre moment, i és fàcil no agradar-nos a nosaltres mateixos, sobretot quan hi ha temps pel mig. Veure una cosa vella és descobrir un munt d'imperfeccions que ara estem convençuts que no cometríem. 

En el cas dels blogs encara és pitjor: un post és un material, normalment, poc treballat. Si un bloggaire (més paraules cursis) dediqués  temps a rumiar cada text, a repassar-lo, a deixar-lo dormir i a repassar-lo de nou, el blog en qüestió seria més avorrit que una pel·lícula iraniana. Els posts són, per definició, textos ràpids i escrits sense donar-hi gaires voltes. Això fa que la majoria envelleixin molt més malament que qualsevol altre material cuinat amb més calma. Ara, per exemple, rellegeixo aquestes ratlles i n'estic mitjanament satisfet. Si torno a fer-ho d´'aquí a un mes segurament pensaré: Jordi, els diumenges al matí són per estar-se al llit, no pas per escriure.

EL TORTELL

Fa temps un amic meu va anar a comprar el tortell del Diumenge de Rams. L'havia de dur a un dinar de compromís, no recordo amb qui. Potser amb la seva família política o amb uns parents llunyans. Anava tard i s'havia oblidat d'encarregar-lo i, després de molt voltar, només va trobar tortells en una fleca que tenia fama de congelar i descongelar amb alegria els seus productes.


- Necessito un tortell que sigui fet del dia. L'he de dur a un dinar molt important, i he de quedar bé. - va dir ell.
- No pateixi - va respondre el botiguer- L'hem fet aquesta mateixa matinada.
El meu amic, content com unes pasqües, va pagar i es va endur el tortell. Va arribar a lloc i van començar a dinar. La conversa anava bé, tot i que es veia que els amfitrions eren gent seriosa. A l'hora de les postres va arribar el tortell. Van tallar-lo i tothom va menjar el seu tros. De cop, l'avi de la casa va començar a tossir: s'havia ennuegat amb alguna cosa. A base de cops a l'esquena van fer-li escopir el que li havia provocat l'ofec. Era un paquet petit embolicat amb paper de plata. Abans de d'obrir-lo tothom sospitava què contenia: una de les figuretes que es posen al tortell de Reis, quatre o cinc mesos abans del diumenge de Rams.

NOMÉS DUES COSES (i us deixo jugar amb el que us han dut els Reis)

Primera: Manual de Superivència figura entre les obres que opten al premi Setè Cel, que organitza la Biblioteca Pública de Salt. L'any passat va guanyar-lo el meu sensei, en Vicenç Pagès, amb la magnífica novel·la Els Jugadors de Whist. Donat que competeixo amb gent de la talla de l'Empar Moliner, en Xavier Bosch i el meu admirat Jordi Cussà les possibilitats de guanyar són dramàticament baixes, per no dir inexistents. Malgrat tot, és un honor que m'hagin preseleccionat. La primera fase del premi és una votació popular. Si algú té ganes de votar  ha d'anar aquí.

Segona: Fa poc vaig rebre dos mails diferents preguntant-me on es podia trobar Manual de Supervivència. A Girona no hi ha d'haver problema: és a la 22, a la Carlemany, al Context, a Can Geli i potser a alguna banda més. A Barcelona la cosa és una mica més complexa perquè hi ha hagut  problemes de distribució. Sigui com sigui, es pot trobar fàcilment a la llibreria Proa (al carrer Rosselló) i a la Catalonia (al costat de la Plaça Catalunya). També es pot trobar a la llibreria Laie (Pau Claris) i potser a la Bertrand (Rambla de Catalunya). De l'ABACUS tinc informes contradictoris: uns diuen que sí i uns que no. Si algú en treu l'aigua clara i m'ho fa saber (o m'indica algun altre lloc que jo desconegui) li ho agrairé. Online es pot aconseguir aquí.

EL PATGE DEL REI ROS

La meva xicota i jo havíem quedat que, aquest any, no demanaríem res als Reis Mags. Però les circumstàncies han canviat: després d'una grip que l'ha obligada a estar-se a casa bona part de les festes, avui la meva xicota s'ha llevat amb mono de regals. Sense gaires esperances he sortit a buscar un patge. No n'he trobat cap enlloc. Al final, derrotat, he entrat al bar del Centro a fer un tallat. Era allà, en una cantonada de la barra: un patge del Rei Ros. Bevia un cigaló de conyac -per l'olor que feia no era el primer- i llegia un diari esportiu. M'he assegut al seu costat i li he preguntat si encara era a temps d'entregar la carta. El patge m'ha dit que ja tenia prous problemes i que no l'atabalés. Bona persona com sóc, li he preguntat quins problemes tenia, i si el podia ajudar.
-  Estic emprenyat. Les cavalcades -ha dit- cada vegada s'assemblen més a manifestacions per l'alliberament de presos anarquistes. Paios que escupen foc, malabaristes, performances musicals d'inspiració tribal, rastafaris, percusionistes... tot plegat molt poc regi. Aquest any jo mateix he d'anar amb xanques. Si seguim aquest ritme, d'aquí a poc, Ses Majestats s'embolicaran el coll amb mocadors palestins, s'abrigaran amb marcel·linos, fumaran porros i aniran acompanyats d'una gossada esquàlida i pollosa. On anirem a parar?
He hagut d'admetre que no ho sé, on anirem a parar. Entretant he demanat a la cambrera que ens posés un cigaló de conyac a cadascú. M'ha somrigut, agraït.
- A veure, què m'has dit que us passava, a tu i a la teva xicota? - ha preguntat agafant un boli i un tros de paper de darrera la barra.
Li he explicat tota la història: la decisió de no fer regals, la grip estomacal i la pressa que tenia per trobar un emissari de Ses Majestats.
El patge del Rei Ros s'ha aixecat del tamboret, s'ha posat el paper a la butxaca, i m'ha clavat un cop a l'espatlla.
M'ha dit:
- M'has caigut bé, nano. A veure què hi puc fer. Però et prometo que la teva xicota no es quedarà sense regal.
Li he donat les gràcies al patge i l'he seguit amb la vista mentre sortia al carrer. Espero que no em falli.

EL PAIO DE LES BICILETES RARES

Per Girona hi ronden molts paios estranys. N'hi ha un de particularment inquietant: és alt - deu fer uns dos metres-, duu barba de boc i té els ulls grossos i vidriosos. Trenta-i-tants. Es desplaça amb l'ajut d'estranys vehicles que ell mateix dissenya i que tenen com a base bicicletes o patinets. També es fa els seus propis cascs, un dels quals té un parell d'enormes orelles de burro incorporades.
Aquest matí he entrat a un bar de darrera l'Hipercor i me l'he trobat. Era en un extrem de la barra, visiblement borratxo i barbotejant frases incoherents. M'he assegut, m'he pres un tallat i he fotut el camp abans no comencés a molestar-me. Quan sortia del bar he vist la seva bicicleta: comparada amb els models anteriors tenia un disseny conservador. Estava recolzada en un cotxe, el propietari del qual arribava en aquell precís moment.
- Vés amb compte, que l'amo de la bicicleta és dins del bar- li he dit.
- A mi me da igual - ha respost ell.
He arronsat les espatlles:
- A mi tant me fa, però si fos tu vigilaria: és un tio una mica raro.
Sense escoltar-me l'home ha agafat la bicicleta i l'ha apartat de males maneres. Jo he pujat al meu cotxe i he començat a fer maniobres per sortir. Quan he mirat pel retrovisor he vist que el paio estrany ja havia sortit del bar i s'adreçava al propietari del cotxe, l'estatura del qual semblava disminuir a cada moment.
M'he incorporat al trànsit de la carretera de Barcelona, pensat que som ben imbècils si no som capaços d'escoltar els consells benintencionats que ens dónen els altres.

El meu amic Pablo, alacantí de pro i autor del blog No en Portland, ha tingut l'amabilitat de fer una ressenya de Manual de Supervivència. La podeu veure aquí.
I parlant de blogs: a mà dreta hi trobareu l'enllaç pel blog d'en Jordi Boladeras.

EN SERPIENTE

Vaig entrar al vestidor i em vaig començar a canviar. Al meu costat hi havia un paio a qui no havia vist mai abans. Ja havia acabat d'entrenar i  s'estava vestint. Anava nu de cintura en amunt: una serp tatuada s'embolicava pels seus braços i pit. El dibuix impressionava de lluny però, quan el miraves de prop, t'adonaves que era una merda. El clàssic tatuatge que et fan a la presó amb tinta de bolígraf i una agulla  rovellada de xeringa. El volum de la serp era desigual i podies endevinar l'estat d'ànim del tatuador a cada tram: a vegades les escames eren dibuixades de forma precisa i minuciosa. A d'altres trams, simplement, no n'hi havia. El cap de la serp, desproporcionat respecte el cos, l'havien dibuixat sobre el cor del paio. Encara que fos horrible aquell tatuatge li havia costat molts paquets de tabac, o potser coses pitjors. L'home va acabar-se de canviar i va sortir al carrer. Un altre tipus que hi havia per allí va donar-se compte de la fascinació que aquell tatuatge espantós m'havia produït. Se'm va adreçar i em va dir:
- Le llaman Serpiente. El tatuaje se lo hizo en la cárcel - jo vaig assentir amb el cap, satisfet amb mi mateix per haver-ho endevinat.
- Debió de doler - vaig aventurar.
- Pos claro, coño! Es una serpiente de cascabel - explicava el paio mentre s'embenava les mans- y seguro que no sabes donde tienen cascabel...
Un calfred em va recórrer l'espinada, vèrtebra a vèrtebra. No sabia on era el cascabell però podia imaginar-ho perfectament.
- Se lo hicieron con tinta chunga, por eso el tatuaje tiene un relieve extraño. Es como si la serpiente quisiera salir de su cuerpo.
Jo escoltava en silenci, meravellat per la bellesa de la metàfora. De cop, el rostre del meu interlocutor es va crispar. Li faltava una dent, cosa que el feia semblar encara més feréstec i inquietant:
- Eh! Que yo no sé si el cascabel que tiene tatuado en la polla también tiene relieve! ¿Qué te has creído, chaval, que le he tocado la polla? ¿Crees que soy maricón?
"No" vaig dir. És clar que no. El que no deixa de ser curiós és que, a mi, no m'havia ni passat pel cap la idea de si el tatuatge que aquell paio duia a la polla tenia relleu o no.