LLIBRES PER LLEGIR

Molt recomanable una visita a Llibres per llegir. La pàgina web permet consultar ressenyes de llibres, escriure-les tu mateix, publicar material propi, participar en tallers d'escriptura, fer lectures col·lectives i així anar fent. Si us agrada llegir no us la perdeu.
A propòsit de la pàgina, ara hi ha un debat sobre les obres de l'escriptor Sánchez Piñol. S'ha dit que la seva literatura és misògina perquè la dona no hi és ben tractada. Els que hagueu llegit La Pell Freda sabreu que l'únic personatge femení que hi surt s'emporta alguna hòstia. Això és cert. Però, com diu el mateix Pinyol, a la novel·la hi ha una batalla on centenars de persones són massacrades, i per això ningú posa el crit al cel. Ell vol retratar uns personatges outsiders que viuen al límit en un entorn hostil. No és misoginia: retrata a gent desesparada.
Una vegada em van dir una cosa semblant de Manual de Supervivència. Una persona a qui tinc molta confiança -i que té criteri literari- em va dir que era una novel·la masclista perquè les dones que hi surten són una calamitat (no dic més per si algú no se l'ha llegit). Vaig respondre igual que Sánchez Piñol: jo volia retratar un grup de pàrias, pràcticament marginats socials. Els personatges femenins no hi surten ben parats, és cert, però és que els masculins són pitjors: un obès, un addicte als medicaments constantment deprimit i neuròtic i un quinqui de barriada que pren massa cocaïna.
L'escriptor no pot fer-hi res. Cada lector fa la lectura que vol fer, i totes són igual de legítimes. Si tenen totes la mateixa validesa és una qüestió que mereix un post més extens. La setmana vinent m'hi poso.

ELS BORRATXOS DE LA PISCINA

Hem passat un parell de dies a l'apartament que els meus oncles tenen a Platja d'Aro. Aquesta nit, cap a les cinc, m'han despertat dos borratxos que es banyaven a la piscina comunitària. Amb ells hi anaven quatre noies. Després de molt fer-se pregar elles també han saltat a l'aigua, i vinga a riure i a esquitxar-se. Durant tota aquesta estona no he pogut dormir. Cap veí ha fotut un crit i jo, com que era un convidat, m'he estimat més callar. La broma ha durat una hora llarga i, més o menys a les sis, les noies han marxat. Els dos nanos s'han assegut en un banc de ciment, l'un al costat de l'altre. Ja no reien ni cridaven. Completamenta abatuts. És el que passa quan la música s'acaba, xavals: que et quedes sol, i et pots sentir afortunat si al teu costat hi ha un col·lega que també s'hi ha quedat. Per un moment m'han fet una mica de pena però després he pensat que, per culpa seva, estava despert. I aleshores m'he dit: "Foteu-vos".

COMPTE!

Diuen que t'adones que et fas gran quan ja no aguantes les ressaques. Quan al gimnàs no rendeixes, o quan treus el fetge per la boca després de córrer dos quilòmetres. Diuen que en prens consciència  quan t'estimes més dormir en un llit que no pas en un sofà, quan dius "no" a l'última copa o quan prefereixes mirar una sèrie que sortir a tancar discoteques. D'altres creuen que és quan deixes de llegir còmics o quan canvïes de gustos musicals. Tot això només és circumstancial, no en feu ni cas. No us deixeu enredar.Voleu saber quan descobreixes que et fas vell? Et fas vell quan ets incapaç de superar la primera fase d'un videojoc. Fa una setmana que estic encallat al final del primer món de Super Mario Galaxy, i no puc matar al dolent que hi ha al final, un drac gegant. Això és fer-se vell. I sí, és molt dolorós.

S'ACABEN LES PARAULES?

Tots els qui heu llegit Estudi en Escarlata sabeu que Sherlock Holmes estava convençut de que la memòria té una capacitat determinada, com un disc dur de poques gigues. Quan arriba al límit de la seva capacitat no et permet recordar res més o, si ho fas, oblides alguna cosa a canvi. En un moment donat el dr. Watson li diu que la Terra gira al voltant del Sol i en Sherlock s'enfada: per a ell aquesta  informació és inútil i haurà d'esforçar-se a oblidar-la per poder emmagatzemar dades més profitoses.
Fa pocs dies una persona va dir-me que tenia ganes de llegir les coses que -teòricament- escriuré en el futur. Va ser un afalac, lògicament, però alhora un llast horrible: seré capaç d'escriure res d'aquí a una setmana?
Una part de mi pensa de manera semblant a com ho feia en Sherlock Holmes: tinc una capacitat limitada de dir coses, d'escriure contes, posts, novel·les, el que sigui. Les idees no es regeneren de forma infinita, com l'aigua d'una font de les muntanyes, sinó que un dia se m'acabaran. Crec que arribarà un punt en què jo -jo i tothom- haurem dit tot el que havíem de dir. Els llestos veuen venir aquest moment i es retiren amb dignitat. Els que no... bé, tots sabem d'algun autor que més li valdria haver plegat fa anys.
Em vaig sentir afalagat l'altre dia, però alhora em vaig recordar de Sherlock Holmes i de les seves teories sobre la ment humana. Tant de bo s'equivoqui.

INQUEBRANTABLE

No sóc d'aquelles persones que persegueixen la puresa de la llengua. No em passo el dia buscant errors en la utilització dels pronoms febles (bàsicament, perquè jo tampoc els entenc) ni aviso a la gent de que comet barbarismes quan parla. Generalment els meus texts estan farcits d'errors sintàctics, lèxics i ortogràfics, i els pobres correctors deuen tenir feina, amb mi. Crec que la llengua ha d'evolucionar i no ha de ser una cosa rígida, difícil i antipàtica. Però tot té els seus límits.
Fa dos dies una presentadora del Telenotícies de TV3 va fer servir la paraula "inquebrantable". Les orelles van començara  fer-me mal. Era una paraula catalana? Per força havia de ser-ho, si la feien servir els del TN.  Se suposa que tot el que diuen ha passat el filtre de correctors lingüístics. Doncs bé, resulta que no. Les meves fonts habituals (el traductor del Google i el diccionari D62) indiquen que el verb "quebrantar" no existeix en català.
Els presentadors del TN deuen ser periodistes força ben pagats -amb diners públics, per cert- i, se suposa, amb uns estudis mínims. Suposo que la majoria d'ells han acabat la carrera de periodisme -tot i que, veient el que hi ha, a vegades en dubto-. També estan assessorats per filòlegs. Com se'ls pot escapar, doncs, una errada que faria que molts dels meus alumnes de quart de Primària arrufessin el nas?

LES NOVES ESTRELLES

Abans hi havia els cantants de rock i els artistes de cine. S'emborratxaven, destrossaven habitacions d'hotel i tenien embolics entre ells.Van ser una mena de model o referència per a moltes generacions. Un dia, però, algú (em sembla que era l'Andy Warhol) va dir que en el futur tothom tindria dret a quinze minuts de fama. Seguint amb aquest raonament, els famosos no existirien perquè tothom ho seria en algun moment de la seva vida. En part tenia raó: quanta gent s'ha donat a conèixer gràcies a Internet o a programes de televisió? El Youtube és una fàbrica de celebritats freaks, igual que l'APM.
Però el nou segle -i els darrers anys de l'anterior- ens ha portat els nous famosos. Ja no són actors ni músics, sinó personatges que destaquen en la seva feina i que es converteixen en autèntiques celebritats. El millor exemple és el dels cuiners estrella. No ens oblidem dels arquitectes de moda, perruquers, estilites, cirugians plàstics, vividors, fills i filles de famosos i la darrera tendència, sorgida gràcies a l'èxit de House, els metges estrella. Fins i tot hi ha alguns escriptors estrella. Aviat tindrem mestresses de casa celebrities, carnissers amb clubs de fans i peixateres que ompliran les portades de les revistes del cor. I, no ens n'oblidem, professors i professores que tindran la seva pròpia estrella al Hollywood Boulevard.

NESPRESSO

No m'agrada anar a les botigues Nespresso a comprar càpsules. Fins fa poc les demanava per Internet però ara, amb la botiga de Girona, he decidit estalviar-me les despeses d'enviament. Comprar en aquests llocs és una experìencia angoixant: a l'entrada ja hi trobes una persona que et saluda amb entusiasme excessiu, com si fossis un amic a qui fa temps que no veu. D'altres ho fan amb reverència, com si fos la recepció d'un cap d'estat.
Esperes el teu torn i, quan et toca, una dependenta et saluda amb pompositat i pregunta:
- Quin tipus de cafè vol? Afruitat? Amb espècies d'Orient? O una varietat sud americana? Brasilera, per exemple.
Tu, que només vols cafè, dius:
- No ho sé. Cafè normal i ja està.
Aleshores el dependent o dependenta et mira amb compassió, com ho fan als restaurants quan demostres que no tens ni idea del vi que has de demanar.
- Vostè vol Cafè Ristreto - alguns fins i tot s'esforcen a imitar l'accent italià.
Tu dius que sí, esperant que el Ristreto sigui cafè normal, i en demanes cinc o sis paquets. Després et pregunten:
- Vol un cafè? Li agradaria prendre alguna cosa a la sala VIP?
La sala VIP és un racó de la botiga amb taules i tamborets, tot envoltat pretenciosament amb un corda de vellut vermell. Hi ha un paio a l'entrada que enretira la corda cada vegada que algú entra o surt. La sala VIP és plena de gent amb xandall i samarreta tires, xancletes  i pantalons pirata. A l'hivern duen xandalls blancs i gorres a joc. Se'ls veu encantats de la vida de que se'ls tracti amb tanta deferència i educació.
Les botigues Nespresso ofereixen un producte destinat a tots els públics com si t'estiguessin venent una joia exclusiva. Venen càpsules de Ristreto i sembla que siguin diamants del Tiffany's. Aquesta és, segurament, la clau del seu èxit.

SETÈ CEL

Fa mesos vaig saber que Manual de Supervivència havia estat preseleccionat per optar al premi Setè Cel, que cada any organitzen l'ajuntament de Salt i la xarxa de biblioteques públiques. Doncs bé, fa pocs dies vaig saber que estic entre els cinc finalistes. El meu sensei Vicenç Pagès va guanyar aquest premi l'any passat, i en Miquel Pairolí, que al cel sigui, fa dos anys. També la Teresa Roig i en Jaume Cabré. Aquest any hi ha en Jordi Puntí i en Lluís Muntada. Enmig d'aquesta gent em sento com es devia sentir en Rocky Balboa a la primera pel·lícula, quan només era un boxejador de tercera i un pinxo del port (més o menys com jo) i li donen l'oportunitat de lluitar contra l'Apol·lo Creed. El divendres que ve serà el dia del gran combat.
De d'aquí vull donar les gràcies a la gent que em va preseleccionar i a tothom qui em va votar. Tal com va dir en Rocky Balboa (més o menys): "És un honor haver boxejat amb l'Apollo Creed. Li vull donar les gràcies". Doncs el mateix dic jo: ser-hi ja és un honor.
Aquí  hi surten totes les obres finalistes. 

CALIMOTXO

Sempre que a la televisió ofereixen imatges dels Sanfermines observo, sorprès, que hi ha majors de trenta anys que beuen calimotxo. Estic fermament convençut de que aquesta beguda, anomenada amb encert cubata de pobres, només pot ser consumida per gent jove. És un combinat de gran poder destructor, amb una sortida terrible (qui no ha vist mai una vomitada de calimotxo, alarmants de tan vermelles com són?), i que provoca una ressaca devastadora que només pot suportar algú que encara no hagi arribat a la trentena i que encara cregui que hi ha esperança per al món.
Precisament avui he sentit que a la Rioja volen crear un Calimotxo per a sommeliers, buscant quin és el vi de qualitat que millor lliga amb la Coca Cola. La notícia m'ha soprès, ja que aquest concepte és exactament el contrari del que seguíem quan érem joves. Nosaltres barrejàvem Coca Cola (havia de ser autèntica, ni Eurocola ni Mecacola ni cap d'aquests succedanis horribles) amb vi de bota. No importava que el vi fos ridículament barat, ben al contrari.
Una altra cosa que em sorprèn és que aquí, a Catalunya, el calimotxo és -generalment- una beguda per a gent  jove i moltes vegades amb una estètica molt determinada (un perroflautas, vaja -quissoflabiol en català?-). A la resta de l'Estat, en canvi, és un combinat molt estès, i és normal veure a noies amb aspecte d'estudiants d'ESADE subjectant una litrona amb ambdues mans.
El calimotxo és de les poques begudes que no puc tastar. He patit infinitud de ressaques de JB i d'altres licors però les de calimotxo han estat, de llarg, les més esgarrifoses. Fins i tot ara, mentre escric aquest post, em ve a la gola el regust del vi barat i de la cola. Quin fàstic.

PÈRDUA DE SUPERFÍCIE ARTICULAR

Un dia em vaig dislocar un dit del peu. Va ser al gimnàs, entrenant. Encara no sé exactament com m'ho vaig fer. Quan estudiàvem Educació Física ens van ensenyar que una luxació és una pèrdua de contacte de la superfície articular. Això és, literalment, el que li va passar al meu dit (era el dit índex, si és que el segon dit del peu es diu índex). Es veia a simple vista, que estava fora de lloc.
Vaig abandonar l'entrenament i em vaig posar sota la dutxa. Feia mal, però era molt pitjor veure el dit dislocat. Em vaig vestir, em vaig posar els mitjons i les sabates i vaig conduir fins a l'hospital més proper. Allà em va atendre una infermera i em va preguntar què em passava.
- M'he dislocat un dit del peu - vaig respondre-li jo.
- Passi aquí dins, de seguida vindrà algú.
En efecte, al cap de poca estona va venir un metge argentí. Em va mirar el peu i va dir que tot semblava correcte.
- És impossible, tinc el dit fora de lloc. Miri-ho bé.
Sense respondre'm em va enviar a la sala de radiografies i me'n van fer una. Encara la conservo de record. Es veu clarament que el meu peu estava perfecte.
- Li juro, doctor, que m'he dislocat el dit.
Finalment ell va respondre:
- Sí. Però segurament, de tant manipular-lo i caminar, tu mateix te l'has posat bé sense voler.  A vegades passa.
- He de fer alguna cosa? Repòs? Em prenc algun medicament?
- No cal. Tot està perfecte. Ja pot tornar cap a casa. En tot cas, no entreni descalç durant uns dies.
Vaig sortir de l'hospital una mica confós. M'ho havia imaginat? Realment el tenia fora de lloc, oi? O no? M'ho havia imaginat? La meva hipocondria arribava fins aquí?  El que sí que vaig fer va ser comprar-me unes botes de boxejador molt xul·les.

EL DIA DESPRÉS

Ja ha passat un any, tan de pressa com sempre. Han canviat algunes coses però, si fa no fa, tot segueix igual: sóc una mica més calb i se'm dibuixen les arrugues amb més intensitat. Aviat seré pare, però de moment encara no me'n faig la idea. M'agraden més els gin tònics que els JB amb cola però segueixo bevent-ne per comoditat. Compro menys còmics de grapa i més recopilatoris, i segueixo esperant la nova novel·la de Houllebecq.
Passa el mateix amb Catalunya: el Tripartit ja no existeix. El PSC i ERC cauen en picat (els primers es recuperaran, els segons no ho sé) i CiU ha tornat al poder. Tots tres partits eren a la manifestació d'avui fa un any i no es pot dir que facin -o hagin fet- gaire res per millorar l'autodeterminació (independència és, ara com ara, una paraula massa ambiciosa) de Catalunya. ERC va posar el país a les mans d'un president sotmès en cos i ànima a Madrid i CiU seguix la seva política de mínims, anant passa a passa quan a vegades, potser, cal fer un salt endavant.
Els desenganyats com jo ja ho sabíem, que passaria. Ho dèiem i tothom ens acusava de pessismisme. Nosaltres no contestàvem, sabent que érem realistes i que el temps ens donaria la raó. Aquella manifestació va ser l'eufòria d'una nit de festa, quan t'abraces als col·legues de copes i els dius que són els millors amics que algú pot tenir. Són moments en què tot sembla possible, i tens la sensació que serà així per sempre més. Sempre joves, sempre amb prou energia per saludar el nou dia amb una cervesa a la mà. Té alguna cosa de gloriós, sobreviure a una nit de festa i acabar prou serè com per veure sortir el sol.
Però l'endemà ve la ressaca, i la tornada a la feina. Els amics seguiran essent els millors que pots tenir i seguiràs estimant-los molt, però quan els vegis per anar a prendre un cafè ja no els abraçaràs. Si veus sortir el sol serà perquè t'has hagut de llevar d'hora per anar a treballar, i les nits sense dormir no seran divertides, sinó angoixants. El mateix passa amb Catalunya. El mateix passa amb la manifestació del 10-J.

Somniem junts

Avui toca recordar. Aquí sota teniu la versió íntegra -el director's cut- de l'espot "Somniem" que es va fer per la manifestació del deu de juliol del 2010. A veure qui és capaç de veure'l sense que se li posi la pell de gallina.

EL SOMNI

Ja fa anys que tinc un somni recurrent: estic en un lloc -a vegades el puc identificar, a vegades no- i al davant meu hi ha un paio que em vol fer mal. Mai és el mateix home, i a cada somni adopta una forma diferent. Alguns cops ni tan sols és humà (recordo bé la primera vegada que el vaig somiar: havia pres la forma d'un pallasso diabòlic, va ser espantós).
Jo em defenso i començo a clavar-li cops de puny i cops de peu, sense fer-li mal. És una situació molt frustrant, similar a aquells somnis en els quals vols arrencar a córrer i no pots. Els meus cops perden força i velocitat abans d'arribar a tocar-lo, com si estigués colpejant a sota l'aigua. Tinc aquest somni una vegada al mes, més o menys.
Us explico tot això perquè l'altre dia vaig tornar a somiar, però aquesta vegada el somni era una mica diferent. Els cops no es refrenaven i podia clavar-los amb força. No recordo qui era el meu rival, però sí que em vaig llevar amb la sensació -molt vívida- de que aquella vegada ho havia aconseguit. El més curiós de tot l'assumpte és que no em vaig despertar més alegre per haver fet una pas endavant. Suposo que encara em falta la part més difícil: clavar-li una pallissa.

LA CRISIS DE LA MITJANA EDAT (EN UN BLOG)

El meu amic Paolo fa una reflexió més que interessant en el seu blog No en Portland. Faig meves les seves paraules, de la primera coma al darrer punt. Aquí teniu un copy-paste íntegre:

Este es el mes desde que empezó su andadura este blog que menos entradas he realizado. Imagino que notareis cierta fatiga, yo al menos a mis escasos lectores sí que se la noto. Y no es que exclusivamente haya pasado el ardor adolescente de los primeros meses, que también, sino que la blorghoesfera muta y evoluciona, y creo que no es ningún secreto que los blogs están de capa caida. Nuevas herramientas y nuevos formatos (Foros, podcasts, Facebooks y Twitters) recogen una actividad que antes tenía lugar en los distintos blogs, en sus comentarios, etc... El genial @violencevintage decía en twitter que los blogs eran como esos familiares mayores que sabes que están vivos pero nunca los visitas. Cuanta razón el jodío...

Y en esas tesituras me encuentro. ¿Tiene sentido escribir un blog? El mismo que tuvo o dejó de tener cuando lo empecé sólo que ya a uno se le va acabando los temas, lo que tenía que decir y comienza a repetirse. Pero no pasa nada. Seguiré dandoles la brasa con menos regularidad y de forma más espaciada. Y no se preocupen, no se sientan responsables, que lo hago por mí que soy un egocentrico y me encanta leerme.

COSES QUE INTENTARÉ NO FER

Hi ha una sèrie de coses que, quan sigui pare, em comprometo a no fer. Les faig públiques perquè si  incompleixo la meva paraula pogueu tirar-m'ho a la cara. Sentiu-vos lliures de fer-ho:
- Sota cap concepte enviaré ecografies del meu fill per correu electrònic als meus amics i coneguts.
- Quan neixi el nen o nena no enviaré sms ni correus electrònics fent veure que sóc el propi nen/a que els envia.
- No faré soci al meu fill de pocs mesos de cap entitat esportiva ni d'un altre tipus. Tampoc aniré a manifestacions amb el cotxet ni li faré dur pancartes amb lemes polítics.
- No substituiré la meva foto del Facebook per una del nadó.
- Si finalment bategem al nen/a, a les invitacions no hi figurarà ell/a com a amfitrió, sinó jo i la meva dona.
- Procuraré, dins del possible, no donar la tabarra als meus amics que no tenen fills, i no intentaré convèncer-los que és la millor experiència del món, encara que jo ho pensi.
-  Quan estigui amb gent que no té fills em comprometo a no queixar-me durant gaire estona del preu dels bolquers.
- Em comprometo a no dir frases del tipus: "I vosaltres, què fareu?" o "Se us està passant l'arròs".