TOO FAST

Aquests dies el món va tan ràpid que és impossible escriure sobre un tema concret. Quan t'has format una idea i et disposes a escriure-la, passa una altra cosa que et fa canviar d'opinió, o bé atrau la teva atenció de manera que aviat oblides tota la resta. Voldries fer un post de cada cosa, però és impossible. De manera que em limitaré a donar quatre idees:

- Les paraules de l'expresident d'Extremadura: una cagada que referma la determinació -i dóna la raó- als catalans que volen independitzar-se. Fa pocs minuts llegia un article sobre el tràfic d'esclaus africans a les Amèriques (no és broma). Les paraules d'aquest energúmen tenien un contingut semblant a les cartes del segle XVIII que l'article reprodueix. Jo, si fos extremeny -catalanista o espanyolista, tan li fa- em sentiria profundament indignat.

- El cambrer heroic: en un temps de decepció, tristesa i desengany (i de xarxes socials, és clar) els actes d'un home valent poden servir per insipirar les masses. Les fotos són magistrals i el missatge també. Té moltíssima força, i suposo que hi haurà qui sabrà aprofitar-se'n. Jo, si fos publicista, ja estaria fent-li firmar tot de papers. Sigui com sigui, els bars són el darrer reducte de civilització i els cambrers, els seus guardians. Jo sempre ho he dit.

- El cas de les nadadores que protesten perquè la seva entrenadora era una dèspota: les cartes em fan malpensar. Si als gimnasos on jo he entrenat era habitual que l'entrenador et digués maricón o neneta, i també era habitual veure algú perbocant el sopar, què no ha de passar en un equip d'elit? Si vols aprendre a boxejar t'hauràs de menjar moltes hòsties, i val més que te les clavin al gimnàs que no pas dalt del ring. Amb això del esports, qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

- El panorama polític català: no tinc prou capacitat per organitzar els meus pensaments i opinions. I si no pots pensar-ho, val més no escriure-ho.

- Feu un cop d'ull a la nova entrada del Gat de Schrödinger

EL GAT DE SCHRÖDINGER

Aquesta tardor, si cap fet horrorós que no ho espatlla, el meu nou projecte sortirà a la llum. Es diu el Gat de Schrödinger i és una novel·la. De moment he obert un altre bloc que servirà per promocionar-la i per ampliar-ne els continguts. De moment és una versió beta, i encara no estic gaire segur del disseny definitiu. Però bàsicament serà això. A sota hi teniu un link per arribar-hi, i allà un paio que molts de vosaltres coneixeu us explicarà què és exactament el gat de Schrödinger.

El Gat de Schrödinger

ABDOMINALS HIPOPRESSIUS

L'altre dia, al gimnàs, un paio em va clavar un cop de puny a la panxa que em va fer doblegar. Quan practiques esports de contacte això és relativament normal, però el nano pesava uns quinze quilos menys que jo. Vaig pensar que havia tingut sort i que el seu puny havia entrat bé, però al cap d'una estona me'n va tornar a clavar un altre amb el mateix resultat.

Sota la dutxa em preguntava què havia passat. Estic en mala forma i quasi no entreno gens, però hauria d'aguantar un parell de cops a la panxa sense perdre l'alè. Aleshores hi vaig caure: la culpa la tenen els abdominals hipopressius.

Fa uns mesos la fisio em va explicar que els abdominals de tota la vida són terriblement perjudicials per l'esquena, i que a la llarga provoquen efectes secundaris desagradables, com ara impotència sexual. Espantat, vaig deixar de fer-ne immediatament, i vaig concentrar-me en l'alternativa, els abdominals hipopressius.

Els hipopressius entrenen els laterals del múscul abdominal, i alguna cosa semblant a la cara interna -mai he arribat a entendre aquest concepte-. La qüestió és que la part central de les abdominals -la taula de xocolata, per entendre'ns- no la treballes, de manera que qualsevol cop que abans resisties tranquil·lament ara et pot tombar.

D'una banda, els problemes sexuals i el mal d'esquena. De l'altre, la tauleta de xocolata i la capacitat de resistir cops de puny i coces. La tria és senzilla. Adéu, abdominals de tota la vida. Hola, hipopressius.

NO VAIG SER-HI A TEMPS

Aquest estiu corria la brama que en Santiago Carrillo era en un balneari de Caldes de Malavella fent una cura de salut. Vaig voler escriure un post aleshores, però em va fer mandra i aviat me'n vaig oblidar.

El post hauria girat en torn al passat tèrbol d'en Carrillo. De les depuracions que va fer a l'interior del seu partit -molt en la línia comunista- i de les matances de civils en les quals pressumptament estava embolicat -que també tenen un aroma soviètic-. L'escrit hauria estat una reflexió sobre la paradoxa que unes ideologies totalitàries són més perseguides que les altres. Per no semblar fatxa -si critiques als comunistes ets fatxa, el món va així- també m'hauria cagat en Manuel Fraga i en la mare que el va parir, posant-lo a la mateixa altura que en Carrillo (dos assassins que amb la democràcia van passar a ser quasi-herois i demòcrates de tota la vida).

Però ja els tenim a tots dos endreçats -algun dia ens hauran d'explicar perquè els criminals viuen tants anys. Penso en els genocides nazis que encara volten pel món, vells però forts com roures, els fills de puta- , i ja no podré escriure aquell post. Quina llàstima. Però ben mirat, potser és millor. Perquè ara que s'ha mort, s'exalça la seva condició de lluitador per la democràcia. Per desgràcia, els únics que el critiquen obertament són els amics d'Alerta Digital -sempre vigilant, ells- i els simpàtics periodistes d'Intereconomía. I com que no vull que em posin al mateix sac que aquesta colla de fatxorros amb el cabell greixós, aparco el tema.

Per cert, si per motius polítics no us ha agradat el post, segur que coincidim a l'hora de dir que la foto de sota, que no té res a veure amb el tema, és brillant:

CRISTIANO BE HAPPY

Fins i tot un no-futbolero com jo sap que en Cristiano Ronaldo està trist. Segons he sentit, vol cobrar més, o no se sent estimat, depèn de a qui t'escoltis. Per això li han fet aquest vídeo. Perquè s'animi, pobre.

NÁCAR Y SAL

Des que sóc pare que tinc menys temps per sortir a prendre una cerveseta. O, per dir-ho més exactament, menys temps per anar a un bar que m'agradi, relaxar-me, beure'm una canya i no mirar gaires vegades el rellotge ni el mòbil. Per tant, quan puc esgarrapar una estoneta a la cruel rutina diària, he d'escollir amb molta cura a quins llocs inverteixo aquests minuts tan valuosos.

El meu nou descobriment a Girona és el Nácar y Sal, un bar obert fa tot just un mes, a l'antic Cafè de la Devesa, al costat de la Sala de Ball. Us preguntareu què té el Nácar d'especial. Doncs un munt de coses, començant per la decoració: és dels pocs bars de la ciutat que té un punt d'elegància sense caure en el vull-i-no-puc (com a detall curiós, dir que els cambrers es vesteixen a joc amb la decoració). El tracte humà  és realment excepcional, en una ciutat on els bars són governats per cambrers bordes i per estudiants presumides i pretencioses. Al Nácar y Sal, literalment, t'hi pots deixar mimar, una cosa que no passa gaire sovint. Un bon exemple són les tapes de patates fregides -de les de debò, no pas aquests productes infames de bossa- que et serveixen by the face per acompanyar les canyes.

Encara no he pogut sopar-hi però la carta promet. El Xef Ramsay sempre diu que hem de desconfiar dels locals que tenen cartes quilomètriques perquè segur que els productes no seran frescos ni de qualitat. El Nácar té una carta prou curta com per fer-te sentir tranquil. Coses bàsiques, sense collonades. Els enteradillos en diuen productes de la terra, o productes de proximitat. El xef es veterà, i sap bé què li agrada a la gent. I el millor de tot és que el preu és perfectament correcte.

Me n'oblidava: amb una mica de sort pots aparcar-hi al davant.

LOUIS THEROUX

La gent que flipa veient els reportatges d'en Jordi Évole haurien de conèixer a en Louis Theroux. De fet, sempre he sospitat que l'Évole, amb aquest aire vagament amateur, de noi de barri vingut a més, en realitat prova d'assemblar-s'hi.

En Louis Theorux treballa a la BBC. Va saltar a la fama amb la sèrie Weird Weekends, on feia reportatges de friquis, majoritàriament nordamericans. Vam veure'l amb els neonazis, amb els survivalists (que són els que creuen que el món s'acabarà a causa d'una explosió nuclear, i construeixen refugis atòmics on també hi emmagatzemen armes), amb els lluitadors de catch, amb els supremacistes blancs...

Durant aquesta sèrie de reportatges Theroux es passejava pels diferents ambients amb una ganyota eterna de perplexitat, com si tot allò fos massa gran i complicat per ell. L'espectador s'hi identificava automàticament. No tenia problemes a fer el ximple, o fins i tot a emborratxar-se amb els entrevistats (vam veure'l ressacós després d'entrompar-se amb un americà que vivia sota terra rodejat d'armes de foc). A cop d'ull en Louis semblava un friqui d'Internet, però era prou hàbil per deixar anar clatellades quan convingués. Més d'una vegada vam patir per la seva salut.

Però el temps passa per tothom.  Theroux segueix en actiu, però ha abandonat aquell aire de nerd despistat i ara adopta un posat més intens, de reporter intrèpid. No li queda bé. De fet, això ja ho fa un munt de gent, i no té cap gràcia. Per això hem de recuperar al vell Theroux, el de finals dels noranta. Un miracle anomenat Youtube ens pot  repassar -o veure per primer cop, si sou afortunats- aquells reportatges que ens feien petar de riure fa quinze anys.

LA MEVA MANIFESTACIÓ

Com vaig fer fa dos anys -o millor dit, com vaig no-fer - passo d'analitzar la manifestació i el seu significat polític i social per no competir amb gent molt més capacitada que jo. En el fons només sóc un cantamanyanes que dissimula les seves mancances amb gracietes. Però sí que puc parlar-vos de la meva experiència ahir a Barcelona. D'això sí que en sé. Per exemple: sabeu quina va ser una de les primeres persones que vam trobar només de posar un peu a terra? Un rodamón barbut i borratxo que ens va seguir un tros de camí, cridant i fent cabiroles. "Si hi ha algun periodista d'Intereconomía li farà una foto i dirà que és un manifestant", va dir algú.

Els meus amics i jo no som gaire d'anar manis, cridar consignes i onejar banderes, de manera que al cap d'una estona de voltar i d'aplaudir uns quants cops -que no fos dit-, de seguida vam descobrir una terrassa i ens hi vam asseure per veure passar la gent. Aquesta vegada crec que quasi tots els grups socials hi estaven ben representats -tret, potser, dels quissoflautes més radicals i dels pijos més recalcitrants-. Hi havia, s'ha de dir, un bon grapat de friquis.  Però també hi havia centenars de milers de catalans que es van esgargamellar demanant llibertat. Era molt difícil que no se't posés la pell de gallina en algun moment. I és que aquests actes reforcen els sentiment de pertinença fins a punts increïbles.

M'estic dispersant. Tornem al bar. Era una cafeteria força tronada del carrer València, d'aquelles que tenen cartells lletjos i  impersonals. La propietaria va cobrar-nos més de quatre euros per una Estrella -en comptes de dur estelades, bevíem Estrelles. Una metàfora bonica i poderosa-. Quatre euros i mig per una cervesa és preu de puticlub. Convençuts de que ens havia pres per ximples vàrem demanar-li el full de reclamacions, i quina va ser la nostra sorpresa quan vàrem veure que, en efecte, el preu era correcte. Ens vam sentir una mica com en Paco Martínez Soria a la ciudad no es para mí.

Tornant amb l'autobús escoltàvem RAC1. Les paraules del polític del PP eren previsibles, com el comportament del malvat d'una pel·lícula dolenta (darrerament els populars semblen caricatures de sí mateixos, i de tanta llàstima com fan tenen un punt entranyable). Les del fulano del PSC eren nervioses i carregades de ràbia, com les d'una amant rebutjada que finalment ha embogit. Els socialistes catalans tenen la virtut de caure bé, però aviat comprendrem que la barrera entre ells i els populars és ben prima. ERC i CIU van estar, a parer meu, correctes, i SI es va equivocar demanant que l'endemà mateix Catalunya s'havia de declarar independent, sense referèndum ni res. Por mis cojones, que diuen els espanyols. Els d'Iniciativa, francament, no els vaig entendre, però és just reconèixer que tampoc els vaig escoltar gaire.

En algun punt de l'autopista vàrem veure focs artificials. Algun poble celebrava el final de la diada. No eren gran cosa però en aquell moment emocionaven. De seguida vaig pensar en el dia de la independència dels Estats Units. Allà sempre tiren petards. Vaig pensar que era un bon final de festa: l'Independence Day català. II vaig haver de dissimular una llagrimeta.

LA MANI DEL 10-J (Greatest hits remasteritzats)

Avui s'imposa remasteritzar un post que vaig escriure fa un parell d'anys l'endemà del 10 de juliol. En aquell moment semblava que tot canviaria, però el temps va donar la raó als descreguts i als pessimistes. Potser és una qüestió de paciència i d'esperar que la idea arreli amb força entre alguns sectors que encara són reticents.

No faré cap anàlisis sobre la marxa d'ahir perquè hi ha plomes molt més capacitades i fines que no pas la meva. Simplement us faig quatre apunts al voltant de les coses que vam aprendre:

1: No sóc home de manifestacions, però si no hagués anat a aquesta m'hauria sabut un greu infinit. Primer, pel que va representar, i  en segon lloc, per la sensació que tenies de que allà  passava alguna cosa important. L'ambient era impressionat, molt difícil de descriure. La gent se sentia capaç de tot. De tant en tant la multitud es posava a cantar els Segadors, o una coral perduda en un lateral entonava l'Estaca. Et passaves  l'estona amb la pell de gallina.

2: Hi havia gent de tota classe i condició. Només vaig trobar a faltar, de forma bastant notòria, el sector d'edat que va dels vint-i-molts als quaranta. No m'explico per què aquest grup hi era menys present que les altres franges d'edat. Som més descreguts? Ens fa més mandra? És veritat que som uns nens mimats que ho hem tingut tot i que, per tant, no valorem res? O, simplement, la platja i el sofà  tiren més?

3: Diguin el que diguin, va ser una manisfestació clarament independentista (i compte: amb això no vull dir que sigui positiu ni negatiu. Simplement constato un fet). Es llegia en els lemes de les pancartes, se sentia els crits, es notava en l'ambient. L'Estatut només va ser-hi present de forma anecdòtica. Com va dir algú per la ràdio, només hi havia una persona que encara creia en l'Estatut: en Montilla. Que, per cert, va haver de passar-se hores aguantant escridassades i insults.

4: Lligant-ho amb la idea anterior: els polítics en general - i en Montilla en particular- van ser menyspreats durant tot l'acte. Les seves ànsies de protagonisme, subjectant senyeres o pancartes, es van quedar en un no-res. Perquè la manifestació no tenia principi ni fi, no tenia una estructura ben definida. Els carrers adjacents estaven plens, no hi havia capçalera ni final. Era gent al carrer, centenars de milers de persones fartes de tot, cansades de que la seva nació fos menystinguda.

Malgrat tot, ens agradi o no, la gent que ahir era al carrer no té poder real. La gent no pot fer lleis ni pot aprovar-les: són els polítics els que ho fan. Esperem que aquesta vegada prenguin nota de debò.

ALERTA DIGITAL

Hi ha qui diu que Intereconomía és una televisió fatxa, retrògrada i casposa. Que és un canal ultradretà, xenòfob i profundament espanyolista. Els que diuen això no han llegit mai Alerta Digital, la nova sensació de la Xarxa. El Gato al Agua, al seu costat, sembla un míting d'Iniciativa-els Verds.

Alerta Digital té una manera molt característica de tractar les informacions. Un dels redactors, per exemple, ha dedicat un poema al coronel Alamán, l'heroi d'aquest diari -un fatxorro que ha obtingut els seus quinze minuts de glòria jurant que Catalunya obtindrà la independència per sobre del seu cadàver-. Els titulars sempre són brutals. Heus aquí uns exemples: "Una nigeriana da luz a un nou catalán en el maletero de un autobús". "Un chino a punto de morir tras enviarse a sí mismo en una caja para sorprender a su novia". També n'hi ha de melodramàtics: "Sangre de Caín tiene esta gente charnega" i de recambolescos: "Europa, sueño para los de fuera y pesadilla para los de dentro: Italia suspende la expulsión de un nigeriano por ser homosexual".  Els meus preferits són els alarmistes: "El infierno multicultural de Malmö".  El diari publica, en exclusiva, totes les declaracions del coronel Alamán. La darrera és una perla, digna d'una novel·la d'en Pérez Reverte (dirigint-se a Joan Tardà) "Si alguna vez pelease con usted, en cumplimiento de mi deber con España, sería de frente, no poniendo bombas como sus amigos de Terra Lliure". A Alerta Digital també són especialistes en fotomontatges, com ho prova la foto on surt el President Mas subjectant una pistola.

A mi, què voleu que us hi digui, m'han convençut. Cada matí, abans de fer res, m'asseuré a llegir Alerta Digital. Espero amb delit nous poemes dedicats al coronel Alamán, i noves declaracions d'aquest. Alerta Digital ens dirà què hem de fer amb l'amenaça multicultural. Alerta Digital serà un altre motiu de broma i d'alegria. Que no és poc.

UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA I ABRAHAM LINCOLN EL CAÇAVAMPIRS

És ben sabut que Abraham Lincoln (que, per cert, ara mateix protagonitza una pel·lícula on fa de caçavampirs) va ser un antiesclavista convençut. Era progressista per la seva època i, curiosament,  va ser el primer president republicà dels Estats Units. El Partit Republicà ha acabat convertint-se en una cosa ben diferent, i ara és ferotgement conservador. Amb el Partit Demòcrata va passar exactament el contrari: en els primers temps era conservador, mentre que ara és de centre-esquerra (liberal, en diuen ells).

Amb Unió Democràtica de Catalunya passa una cosa semblant. A cop d'ull, ningú associaria UDC amb cap corrent independentista. Més aviat al contrari. Poca gent sap que els estatuts fundacionals d'aquest partit el defineixen, inequívocament, com un partit que busca la independència de Catalunya. La política té coses així,  i els partits van canviant fins a esdevenir el contrari del que eren en un principi. Avui UDC és presonera de Duran i Lleida i el seu cercle, espanyolistes convençuts -ells diuen que són federalistes- i extremadament pragmàtics, fins al punt d'abandonar tot discurs èpic, d'altra banda imprescindible per la construcció nacional.

Aquest dissabte el meu cunyat em va arrossegar a la constitució d'un corrent crític d'Unió encapçalat per l'alcalde de Vic, Vila d'Abadal, que pretén que el partit retorni als seus orígens independentistes. UDC no és el meu partit -de fet, sóc un apolític convençut- però he d'aplaudir el gest valent d'en Vila d'Abadal, encara que sigui perquè no m'agraden en Duran i la seva colla, capaços de vendre Catalunya per un pot de llenties del LIDL. Des d'aquí els hi desitjo tota la sort del món. Ara, més que mai, toca sumar.

LA CRIDA

Ha sortit l'anunci que crida a sumar-se a la manifestació de l'onze de setembre, que promet ser històrica. A mi m'agrada més el que es va fer dos anys enrere, perquè era més plural i hi sortia gent més representativa de la societat catalana. De tota manera cal donar la benvinguda a la inciativa i desitjar que tinguin -que tinguem- moltíssima sort.