El Facebook cada vegada em disgusta més. El que va començar essent una novetat divertida i un passatemps xafarder s'ha convertit en una desfilada de freaks enamorats de si mateixos. De fet, m'adono que bona part dels meus amics amb prou feines l'utilitzen (potser dos terços dels que hi estan donats d'alta no hi tenen cap mena d'activitat, cosa que admiro i envejo). Qui hi queda, doncs? Els més convençuts. Els qui gaudeixen exhibint-se, els papanates que ens pensem que a la gent realment li importa el que fem o deixem de fer.
De totes les coses que em desagraden, n'hi ha unes que m'horroritzen més que unes altres. Anem-ne a veure'n unes quantes:
- Gent que posa fotos del seu fill al perfil: aquí hi ha un problema d'arrel. És normal que te l'estimis molt, però fins al punt de pensar-te que tu i ell sou la mateixa persona...
- Gent que posa fotos seves i del seu fill al perfil: és una variant del transtorn anterior, potser no tan greu. Moltes vegades aquestes mateixes persones es neguen a signar els permisos dels drets d'imatge a col·legis i llars d'infants.
- Gent que posa fotos seves i de la seva parella al perfil: és una mala idea. No tan dolenta com la de tatuar-se el nom de la xicota al braç, però Déu n'hi do. A la gent no li importa si realment esteu enamorats, i curiosament molts dels qui pengen aquesta classe de fotos aviat redecoren la seva vida. Què va primer, l'ou o la gallina?
- Gent que penja fotos del seu fill a la cronologia i ens informa en tot moment de la seva evolució: que si el nen ja camina, que si ja menja fruita... bé, tot això és fantàstic i segur que a ells com a pares els il·lusiona moltíssim, i troben que la vida és meravellosa i fantàstica... però per què coi pensen que a la resta de la gent li ha d'importar si el nen té una dent o en té tres? Desenganyeu-vos: encara que tingueu 20 m'agrada, la majoria de la gent només ho fa per quedar bé, i ni tan sols han mirat la foto Més o menys com a la vida real.
- Gent que fa servir el Facebook per promocionar campanyes de marques conegudes: obriu els ulls! Apple no us regalarà l'Iphone 5 (o el 6, no sé per quin van) només per penjar una foto absurda al teu mur! D'això els psicòlegs en diuen pensament màgic.
- Gent que penja fotos espantoses de malalties i tumors, dient que tal o qual empresari ha jurat que donaria una quantitat de diners "x" si, i només si, un número "y" de persones comparteix aquella foto. Sempre he pensat que aquests empresaris han de ser uns autèntics fills de puta si, i només si, donen diners a canvi d'un número "y" de comparticions. Això és una variant del pensament màgic.
- Jocs del Facebook: gent que et demana vots, verdures o diners per construir una granja o una guarderia... De debò tenen tant temps?
Sé el que ara mateix esteu pensant: si tan poc t'agrada el Facebook, per què no et dónes de baixa? Ai, amic lector... tan de bo fos tan fàcil!
dijous, 27 de juny del 2013
dimecres, 19 de juny del 2013
FANÀTICS
El meu amic i convil·latà David de Pedro, autor de la novel·la La revelación del Qumram, fa poc presentava el seu llibre a Barcelona. Resulta que un paio ben estrany va intentar rebentar-li l'acte aconseguint, com passa quasi sempre en aquests casos, just el contrari. Abans de continuar, vegem-ho:
Ara anem a pams: en David ha escrit una novel·la. No és un assaig, ni una tesi, ni tan sols una obra sobre teologia. Per tant, no ens l'hem de prendre com a tal, de la mateixa manera que el Codi da Vinci també és una obra de ficció, per més que alguns conspiranoïcs vulguin veure-hi matrimonis secrets i ensenyances amagades. En Dan Brown encara deu riure (i comptar milions) a costa de la seva credulitat. Però l'ambientació bíblica -per dir-ne d'alguna manera- és present en La revelación, i per tant és susceptible de ser criticada: personalment estic d'acord amb la idea central del llibre -l'Església calla més del que diu- però d'altra banda no puc compartir algunes de les teories d'en David, que històricament s'aguanten poc, o bé són poc rellevants (per exemple, el fet que Joan el Baptista hagués estat o no membre de la secta del Qumram no canvïa el missatge del seu cosí Jesús en absolut).
Però deixem tot això de banda perquè jo de fer ressenyes literàries no en sé, i de religió tampoc. La veritat és que el llibre és de bon llegir i passa bé i ràpid. Els aficionats a les novel·les d'aventures i de misteris -per desgràcia, no en sóc, com tampoc sóc lector de clàssics, ni de poesia, què hi farem- la gaudiran. En David ha fet una tasca de difusió que faria avergonyir a moltes editorials mitjanes i grans, que moltes vegades editen llibres com un flequer fa croissants. Només per això ja l'envejo. Si tingués un vint per cent de la seva visió i perseverança, el gat de Schrödinger s'hauria venut el doble.
No ens desviem: l'Opus Dei, una organització fosca fundada per un homenet d'aspecte inquietant, apareix a la novel·la fent un paper ben galdós. Ningú sap gaire bé què fa exactament l'Opus, a banda d'exercir de lobby amb el govern del PP. El que sí tenim clar és que són uns dolents excel·lents (fa poc vaig veure la pel·lícula Camino, que no us podeu perdre). És lògic que els deixebles de monsenyor Escrivá s'hagin emprenyat i hagin decidit rebentar l'acte. El problema és que en comptes de demanar-ho a un paio competent van enviar-hi a un home amb cara de dir-se Antonio (ara que m'hi fixo, s'assembla molt a un antic propietari del mític Bar Onyar) que no havia cagat en un mes, i que a la mínima de canvi va pedre els papers fins al punt de llançar un got -afortunadament, de plàstic- a la cara de l'autor. És ben curiós que un home de Déu, que se suposo que segueix els passos de Jesús de Natzaret ("Pareu l'altra galta", "Pare, perdona'ls perquè no saben el que es fan", "Qui a espasa mata, a espasa mor" i tantes altres màximes pacifistes) sigui el primer d'utilitzar la violència contra el meu amic de Pedro, que es mostra impassible i ni tan sols li fot una merescuda empenta.
El problema és i sempre ha estat aquest: en el fons molts creients no es creuen res de res. Si finalment Déu existeix ha de ser realment un ésser de bondat i paciència infinita. Si no fos així, hauria esborrat del mapa ja fa temps a tota aquesta gent que no ha entès res, i que a sobre vol tenir raó.
Ara anem a pams: en David ha escrit una novel·la. No és un assaig, ni una tesi, ni tan sols una obra sobre teologia. Per tant, no ens l'hem de prendre com a tal, de la mateixa manera que el Codi da Vinci també és una obra de ficció, per més que alguns conspiranoïcs vulguin veure-hi matrimonis secrets i ensenyances amagades. En Dan Brown encara deu riure (i comptar milions) a costa de la seva credulitat. Però l'ambientació bíblica -per dir-ne d'alguna manera- és present en La revelación, i per tant és susceptible de ser criticada: personalment estic d'acord amb la idea central del llibre -l'Església calla més del que diu- però d'altra banda no puc compartir algunes de les teories d'en David, que històricament s'aguanten poc, o bé són poc rellevants (per exemple, el fet que Joan el Baptista hagués estat o no membre de la secta del Qumram no canvïa el missatge del seu cosí Jesús en absolut).
Però deixem tot això de banda perquè jo de fer ressenyes literàries no en sé, i de religió tampoc. La veritat és que el llibre és de bon llegir i passa bé i ràpid. Els aficionats a les novel·les d'aventures i de misteris -per desgràcia, no en sóc, com tampoc sóc lector de clàssics, ni de poesia, què hi farem- la gaudiran. En David ha fet una tasca de difusió que faria avergonyir a moltes editorials mitjanes i grans, que moltes vegades editen llibres com un flequer fa croissants. Només per això ja l'envejo. Si tingués un vint per cent de la seva visió i perseverança, el gat de Schrödinger s'hauria venut el doble.
No ens desviem: l'Opus Dei, una organització fosca fundada per un homenet d'aspecte inquietant, apareix a la novel·la fent un paper ben galdós. Ningú sap gaire bé què fa exactament l'Opus, a banda d'exercir de lobby amb el govern del PP. El que sí tenim clar és que són uns dolents excel·lents (fa poc vaig veure la pel·lícula Camino, que no us podeu perdre). És lògic que els deixebles de monsenyor Escrivá s'hagin emprenyat i hagin decidit rebentar l'acte. El problema és que en comptes de demanar-ho a un paio competent van enviar-hi a un home amb cara de dir-se Antonio (ara que m'hi fixo, s'assembla molt a un antic propietari del mític Bar Onyar) que no havia cagat en un mes, i que a la mínima de canvi va pedre els papers fins al punt de llançar un got -afortunadament, de plàstic- a la cara de l'autor. És ben curiós que un home de Déu, que se suposo que segueix els passos de Jesús de Natzaret ("Pareu l'altra galta", "Pare, perdona'ls perquè no saben el que es fan", "Qui a espasa mata, a espasa mor" i tantes altres màximes pacifistes) sigui el primer d'utilitzar la violència contra el meu amic de Pedro, que es mostra impassible i ni tan sols li fot una merescuda empenta.
El problema és i sempre ha estat aquest: en el fons molts creients no es creuen res de res. Si finalment Déu existeix ha de ser realment un ésser de bondat i paciència infinita. Si no fos així, hauria esborrat del mapa ja fa temps a tota aquesta gent que no ha entès res, i que a sobre vol tenir raó.
dilluns, 17 de juny del 2013
GREATEST HITS REMASTERITZATS: CONTEMPLA LES ESTRELLES
Com sempre que tinc massa feina per escriure un post, us penjo un Greatest Hit remasteritzat. Sé que és una estratègia tramposa i poc elegant però, nois i noies, el dia té les hores que té. A l'hora d'escollir els Greatest Hits em baso únicament en el percentatge de visites que em dóna el Blogger, que curiosament no té res a veure amb el Google Analytic. Misteris de la informàtica i de la vida, que avui en dia vénen a ser quasi el mateix. Després, els remasteritzo una mica (poc, perquè com us he dit no tinc gaire temps). Et voilà.
Fa uns quants Nadals vaig comprar Contempla les estrelles, un llibre del meu admirat David Sedaris. Mai havia llegit la seva obra -per dir-ne d'alguna manera- traduïda al català i tenia ganes de veure com quedava. El dia de Cap d'Any, no sé exactament per què, me'l vaig endur a una festa que vàrem celebrar en una masia d'Olot. Com passava moltes vegades en aquella època la cosa va degenerar, i a les nou del matí encara buidàvem llaunes de cervesa al costat de la llar de foc més enorme que mai havia vist. Una parella de masovers tenien cura de la casa. Ella era argentina i parlava un català fantàstic. Recordo -vagament- parlar-li de Sedaris i de la traducció que acabava de comprar, i que sembla ser que tenia l'esperança de començar a llegir en aquella masia el dia de Cap d'Any. A banda d'aquesta conversa recordo poca cosa més.L'endemà, a casa, vaig asseure'm al sofà per llegir el llibre. No vaig trobar-lo dins de la maleta, ni tampoc era al cotxe. Cap dels meus amics el tenia. Què n'havia fet? A base de pura capacitat deductiva vaig arribar a la conclusió que l'havia regalat a la masovera argentina, però també és possible que me l'hagués oblidat al restaurant o a qualsevol altre racó. M'he quedat amb les ganes de llegir-lo, i amb els temps que corren no vull comprar-lo altra vegada (sobretot perquè ja el tinc en castellà). Al final aquell Cap d'Any no vaig Contemplar les Estrelles: com sempre, em vaig limitar a beure-me-les.
dimarts, 11 de juny del 2013
DIFÍCIL
Aquesta setmana ho tinc difícil per escriure res al blog. Difícil perquè és final de curs i vaig carregar de feina. Difícil perquè aquest dimecres presentem Els caus secrets a la llibreria Context. Difícil perquè el dijous dia 20 de juny, a la Sala Galà de Cassà, presento el llibre d'en Xavier Cortadelles, El poble dels Centfocs, un recull de llegendes de les Gavarres (algun dia us parlaré de l'Etnografia, una de les meves passions, que em feia passar hores llegint els volums de Joan Amades en comptes d'estudiar pels exàmens de la Universitat). El llibre que tinc l'honor de presentar és un dels més ben editats que he vist mai. El tacte de la portada, per exemple, és tan exquisit que et vénen ganes de passar-te hores acaronant-lo sense arribar-lo a obrir.
Serà, doncs, difícil escriure res perquè he de trobar una estoneta -encara que sigui poca- per fer una mica d'exercici, i difícil perquè se m'han acumulat uns quants compromisos dels quals no puc fugir. Tot això, esclar, a banda de les meves tasques familiars. De manera que potse trigarem uns dies a tornar-nos a veure. Espero que m'ho sabreu perdonar, i que no em feu el salt amb qualsevol d'aquests blogs escalfabraguetes i balaperdudes que hi ha per aquests móns de Déu.
Entretant, alegrem-nos del rebuig unànime cap a l'anunci d'Estrella Damm. Sembla ser que una de les crítiques que ha rebut amb més freqüència és que hi apareixen noies esculturals i nois més aviat lletjos, brutots i panxuts. Em fa gràcia perquè jo havia pensat en tot menys en això, però també s'ha d'entendre que a les noies els hi molesti. Sigui com sigui, aquest any la farsa ha estat majúscula, i a la gent -tipa de que li prenguin el pèl- li ha pujat la mosca al nas. Serà interessant veure com evoluciona aquest concepte. I, encarrilant amb el que deia l'altre dia, alegrem-nos de que la cultura catalana és cada vegada més crítica. Llegiu, si no, aquest article encertadíssim sobre la Bibiana Ballbé, Tonis Solés i companyia (males llengües diuen cada vegada més obertament que la productora d'en Solé és voraç com una plaga de llagostes en un cultiu africà, i que cobra unes tarifes milionàries per fer les seves conyetes)
Alguna cosa està canviant, i és bo que així sigui. Si algun dia som independents tindrem la nostra ració de fills de puta, com a tot arreu, però és bo que no tothom es deixi endur per aquest papanatisme que, per fortuna, va perdent pes.
Serà, doncs, difícil escriure res perquè he de trobar una estoneta -encara que sigui poca- per fer una mica d'exercici, i difícil perquè se m'han acumulat uns quants compromisos dels quals no puc fugir. Tot això, esclar, a banda de les meves tasques familiars. De manera que potse trigarem uns dies a tornar-nos a veure. Espero que m'ho sabreu perdonar, i que no em feu el salt amb qualsevol d'aquests blogs escalfabraguetes i balaperdudes que hi ha per aquests móns de Déu.
Entretant, alegrem-nos del rebuig unànime cap a l'anunci d'Estrella Damm. Sembla ser que una de les crítiques que ha rebut amb més freqüència és que hi apareixen noies esculturals i nois més aviat lletjos, brutots i panxuts. Em fa gràcia perquè jo havia pensat en tot menys en això, però també s'ha d'entendre que a les noies els hi molesti. Sigui com sigui, aquest any la farsa ha estat majúscula, i a la gent -tipa de que li prenguin el pèl- li ha pujat la mosca al nas. Serà interessant veure com evoluciona aquest concepte. I, encarrilant amb el que deia l'altre dia, alegrem-nos de que la cultura catalana és cada vegada més crítica. Llegiu, si no, aquest article encertadíssim sobre la Bibiana Ballbé, Tonis Solés i companyia (males llengües diuen cada vegada més obertament que la productora d'en Solé és voraç com una plaga de llagostes en un cultiu africà, i que cobra unes tarifes milionàries per fer les seves conyetes)
Alguna cosa està canviant, i és bo que així sigui. Si algun dia som independents tindrem la nostra ració de fills de puta, com a tot arreu, però és bo que no tothom es deixi endur per aquest papanatisme que, per fortuna, va perdent pes.
dissabte, 8 de juny del 2013
dijous, 6 de juny del 2013
SHAOLIN
Aquests dies sentim a parlar del temple Shaolin, i no hi ha gaire gent que sàpiga exactament què és -he sentit comentaris força poca-soltes als debats televisius-. De jovenet vaig malgastar centenars d'hores llegint llibrots i revistetes que parlaven del temple en qüestió (a moltes d'aquestes revistes, per cert, hi havia articles de Huang Carlos Aguilar -es feia dir així, amb pronunciació xinesa). Deixeu, doncs, que el tiet Jordi us expliqui quatre coses:
El temple Shaolin és famós entre el gran públic pels espectacles que uns suposats monjos representen arreu del món, i que moltes vegades les televisions programen per les tardes de Nadal, o altres dies amb molta teca i força mam. Els aficionats a les pel·lícules de Kung Fu el coneixen perquè al seu voltant hi han girat centenars d'històries, més o menys infumables (amb alguna honrosa excepció, com ara la llegendària Shaolin Soccers). Els practicants d'Arts Marcials li tenen especial veneració perquè allà hi va néixer el Kung Fu, que es pot considerar el pare (o l'avi) de moltes de les arts marcials que avui en dia coneixem. També és un temple budista, però sembla que això no interessa gaire a ningú.
Durant la seva història el temple ha cremat vàries vegades. El darrer cop el van arrasar els comunistes xinesos, que més tard van recuperar-lo (?!) per posteriorment inventar el Wu Shu (una mena de Kung Fu per a orientals, que vindria a ser com el menjar que ens serveixen als seus restaurants, que té tot el mateix gust de tant glutamat monosòdic com hi posen, o com la droga massa tallada). Ara, al voltant del temple original -que se suposa que segueix la tradició milenària, cosa que no es creuen ni ells mateixos, borratxos de licor de llangardaix: els comunistes són coneguts per ser voraços com rates i no deixar pedra sobre pedra- hi ha un munt d'escoles satèl·lit perquè els guiris puguin aprendre Wu Shu i tornar al seu país pensant-se que s'han convertit en màquines de matar, de la mateixa manera que els turistes van a Lloret a empitofar-se i a mirar de sucar el melindro. El destripador hauria estudiat en una d'aquestes escoles, que ara s'ha afanyat a desvincular-se'n (tot i que durant anys el psicòpata en qüestió havia gravat vídeos, escrit llibres i articles i organitzat seminaris per tot Espanya i ningú no havia dit ni piu)
Els mitjans estan fent servir incorrectament l'expressió "El suposat mestre d'Arts Marcials". Compte. De mestre ja n'era. Shaolin de per riure, d'acord, però tot i així capaç de trencar la cara a qualsevol. A la presó serà el rei del mambo. Que s'hi podreixi.
El temple Shaolin és famós entre el gran públic pels espectacles que uns suposats monjos representen arreu del món, i que moltes vegades les televisions programen per les tardes de Nadal, o altres dies amb molta teca i força mam. Els aficionats a les pel·lícules de Kung Fu el coneixen perquè al seu voltant hi han girat centenars d'històries, més o menys infumables (amb alguna honrosa excepció, com ara la llegendària Shaolin Soccers). Els practicants d'Arts Marcials li tenen especial veneració perquè allà hi va néixer el Kung Fu, que es pot considerar el pare (o l'avi) de moltes de les arts marcials que avui en dia coneixem. També és un temple budista, però sembla que això no interessa gaire a ningú.
Durant la seva història el temple ha cremat vàries vegades. El darrer cop el van arrasar els comunistes xinesos, que més tard van recuperar-lo (?!) per posteriorment inventar el Wu Shu (una mena de Kung Fu per a orientals, que vindria a ser com el menjar que ens serveixen als seus restaurants, que té tot el mateix gust de tant glutamat monosòdic com hi posen, o com la droga massa tallada). Ara, al voltant del temple original -que se suposa que segueix la tradició milenària, cosa que no es creuen ni ells mateixos, borratxos de licor de llangardaix: els comunistes són coneguts per ser voraços com rates i no deixar pedra sobre pedra- hi ha un munt d'escoles satèl·lit perquè els guiris puguin aprendre Wu Shu i tornar al seu país pensant-se que s'han convertit en màquines de matar, de la mateixa manera que els turistes van a Lloret a empitofar-se i a mirar de sucar el melindro. El destripador hauria estudiat en una d'aquestes escoles, que ara s'ha afanyat a desvincular-se'n (tot i que durant anys el psicòpata en qüestió havia gravat vídeos, escrit llibres i articles i organitzat seminaris per tot Espanya i ningú no havia dit ni piu)
Els mitjans estan fent servir incorrectament l'expressió "El suposat mestre d'Arts Marcials". Compte. De mestre ja n'era. Shaolin de per riure, d'acord, però tot i així capaç de trencar la cara a qualsevol. A la presó serà el rei del mambo. Que s'hi podreixi.
dimecres, 5 de juny del 2013
CANVI DE RUMB
L'espectacular nombre de visites de les entrades Destrossem-ho tot i Els moderns (quina ràbia!) ens adverteixen d'un canvi de tendència. Durant uns anys el pensament happy flower ha estat -i encara és, en molts sectors- predominant. Un pensament introduït, sobretot, per una esquerra càndida que es pensava que la multiculturalitat era menjar cus-cus i kebabs al Festival Cuines del Món, ballar la dansa del ventre i veure pel·lícules de Bollywood. La realitat, una vegada més, ens ha mostrat el seu autèntic rostre: res d'això serveix, els problemes segueixen aquí, i dir "subsaharià" en comptes de "negre" o "rom" en comptes de "gitano" és una ximpleria. Sembla que hi ha un canvi de rumb, i cada vegada més la gent demana que les coses es diguin pel seu nom. El pensament políticament correcte ha rebut una bona garrotada.
I, com sempre, els canvis de paradigma van acompanyats de diferents autors de referència. Fa uns anys el rodanxó Salvador Sostres va exercir aquest paper d'exaltador de masses. En el seu cas, el target era, sobretot, el clàssic catalanet convergent. Ara que s'ha venut a la tenebrosa caverna mediàtica madrilenya per un miserable plat de llenties-ell, que sempre parlava malament dels llegums- el testimoni ha de canviar de mans. Un dels qui l'ha recollit és en Valero Sanmartí. El seu llibre Jo només i·lumino la catalana terra (ed. Males Herbes) és una tirallonga de diatribes contra tot allò que es mou, desde les CUP fins a la basquitis, passant pel futbol i els modernets. Diuen que és un èxit de vendes total. No ens ha d'estranyar: al capdavall, en Sanmartí -ignoro si és un pseudònim o el seu nom real- escriu (amb força gràcia, per cert, tot i que abusa de les polles i les escorregudes, que li donen un cert to infantiloide als escrits, d'altra banda farcits de referències filosòfiques) el que molta, moltíssima gent pensa. El relativisme ferotge comença, tímidament, a fer-se enrere, donant pas a una nova manera d'escriure i de pensar més propera a la realitat i, sobretot, més honrada i sincera. Després d'uns quants anys de John Lennon ara ve una mica d'Iggy Pop. Ja va bé, cony.
O potser no. Potser aquests blogaires triomfen perquè la gent busca el Costat Fosc, però sense entrar-hi. Aquesta actitud entroncaria amb aquella que tenen algunes senyores -i noies- addictes a sèries infectes com ara Infidels o Desperate Housewives, on les protagonistes SÍ que s'atreveixen a fer tot allò que les senyores només es permeten imaginar. Lligaria també amb aquest esperit tan català d'anar a les manifestacions independentistes i després cagar-se a les calces a la mínima de torn. Com sempre, només el temps posarà les coses al seu lloc.
dilluns, 3 de juny del 2013
DESTROSSEM-HO TOT!
Hem de celebrar que cada vegada hi hagi més veus crítiques amb els models culturals que construeixen els quatre publicistes guais de sempre. El més conegut a dia d'avui potser és en Valero Sanmartí, però no es pot perdre de vista l'assaig (diametralment oposat en to i forma als escrits de Sanmartí, però amb una intenció similar) de l'Eudald Espluga i en Damià Bardera, Mediterròniament, que es pot descarregar gratuïtament des d'aquí. Tampoc us perdeu l'entrevista que els hi fa la gent de nuvol.com.
Anem a pams. A veure, si algú no ha vist l'anunci d'Estrella d'aquest any, el teniu aquí:
No sé què em molesta més d'aquest anunci: que els meus idolatrats Love of Lesbian hagin decidit participar en aquesta aberració fastigosament dolce vita (com pot ser que algú capaç de crear tanta bellesa s'avingui a participar en aquest despropòsit inmens?), o que, una vegada més, Estrella ens prengui per rematadament imbècils i ens vengui un concepte -la mediterranitat- que no existeix, ni ha existit mai, ni existirà. Recordo, ja de ben jovenet, que els anuncis antidrogues i antialcohol em semblaven una estupidesa. Sabeu per què? Doncs perquè els joves que ens ensenyaven que no havíem de drogar-nos ni emborratxar-nos eren guapos i guapes, divertits, ballaven sense haver-se begut prèviament quatre cubates, tenien parelles tan atractives com ells mateixos, i vides lluminoses i dinàmiques. Després de veure un d'aquests anuncis poca-soltes em venien ganes d'arreplegar un pet dels bons, com a forma de protesta davant d'aquella felicitat enllaunada. Ara, soldat vell i cansat com sóc, em limito a canviar de canal.
Però fem un cop d'ull ràpid a l'anunci: quatre modernets de la capital, ni una sola noia lletja, botigues de poble molt autèntiques, paisatges bonics, rialles i més rialles, paella, un porró, un setrill enorme amb oli d'oliva, amanides, molta cerveseta, parxís, un enamorament o dos i una felicitat desbordant, tan poderosa que no pot ser continguda pels cossos dels joves i, en sortir-ne, sembla que hagi de prendre forma física... a algú més li fa angúnia, tanta falsedat? Tants camacos junts? La impostura aquest any és majúscula, i supera la dels anuncis anteriors.
El pixapins tradicional -samarreta imperi, panxa, bigotet, família i sogra- aviat serà substituït a l'imaginari col·lectiu pels modernets que passen un dia a la natura per, com diuen ells, descansar de tanta ciutat. I creieu-me: aquest any els dinars d'amics seran més freqüents que mai. Però seran àpats diferents dels de l'anunci: allà hi haurà paios que s'adormiran havent dinat perquè han begut massa vi barat. Els homes faran panxa i les dones tindran cel·lulitis. Algunes persones fumaran -i no pas tabac- i, si havent dinat es juga un partit de futbol, algú es fotrà enlaire els lligaments del genoll. Al vespre ningú s'aguantarà dret i tothom marxarà a casa seva a pair el cony d'allioli i a pesar figues al sofà -jurant-se que el proper cop ni menjaran ni beuran tant- així que ni concerts a l'aire lliure ni hòsties. I d'enamoraments val més no parlar-ne, esclar, perquè avui en dia tothom sap que per mullar el melindro has fer-ho a través de les pàgines de contactes, com qui escull un plat combinat en un restaurant de polígon industrial.
Destrossem-ho tot. Rebelem-nos contra aquesta mamarratxada, contra aquesta broma infinita que són els anuncis d'Estrella i el concepte mediterrani, tan artificial i fals com la felicitats dels anuncis. Diguem prou.
Anem a pams. A veure, si algú no ha vist l'anunci d'Estrella d'aquest any, el teniu aquí:
No sé què em molesta més d'aquest anunci: que els meus idolatrats Love of Lesbian hagin decidit participar en aquesta aberració fastigosament dolce vita (com pot ser que algú capaç de crear tanta bellesa s'avingui a participar en aquest despropòsit inmens?), o que, una vegada més, Estrella ens prengui per rematadament imbècils i ens vengui un concepte -la mediterranitat- que no existeix, ni ha existit mai, ni existirà. Recordo, ja de ben jovenet, que els anuncis antidrogues i antialcohol em semblaven una estupidesa. Sabeu per què? Doncs perquè els joves que ens ensenyaven que no havíem de drogar-nos ni emborratxar-nos eren guapos i guapes, divertits, ballaven sense haver-se begut prèviament quatre cubates, tenien parelles tan atractives com ells mateixos, i vides lluminoses i dinàmiques. Després de veure un d'aquests anuncis poca-soltes em venien ganes d'arreplegar un pet dels bons, com a forma de protesta davant d'aquella felicitat enllaunada. Ara, soldat vell i cansat com sóc, em limito a canviar de canal.
Però fem un cop d'ull ràpid a l'anunci: quatre modernets de la capital, ni una sola noia lletja, botigues de poble molt autèntiques, paisatges bonics, rialles i més rialles, paella, un porró, un setrill enorme amb oli d'oliva, amanides, molta cerveseta, parxís, un enamorament o dos i una felicitat desbordant, tan poderosa que no pot ser continguda pels cossos dels joves i, en sortir-ne, sembla que hagi de prendre forma física... a algú més li fa angúnia, tanta falsedat? Tants camacos junts? La impostura aquest any és majúscula, i supera la dels anuncis anteriors.
El pixapins tradicional -samarreta imperi, panxa, bigotet, família i sogra- aviat serà substituït a l'imaginari col·lectiu pels modernets que passen un dia a la natura per, com diuen ells, descansar de tanta ciutat. I creieu-me: aquest any els dinars d'amics seran més freqüents que mai. Però seran àpats diferents dels de l'anunci: allà hi haurà paios que s'adormiran havent dinat perquè han begut massa vi barat. Els homes faran panxa i les dones tindran cel·lulitis. Algunes persones fumaran -i no pas tabac- i, si havent dinat es juga un partit de futbol, algú es fotrà enlaire els lligaments del genoll. Al vespre ningú s'aguantarà dret i tothom marxarà a casa seva a pair el cony d'allioli i a pesar figues al sofà -jurant-se que el proper cop ni menjaran ni beuran tant- així que ni concerts a l'aire lliure ni hòsties. I d'enamoraments val més no parlar-ne, esclar, perquè avui en dia tothom sap que per mullar el melindro has fer-ho a través de les pàgines de contactes, com qui escull un plat combinat en un restaurant de polígon industrial.
Destrossem-ho tot. Rebelem-nos contra aquesta mamarratxada, contra aquesta broma infinita que són els anuncis d'Estrella i el concepte mediterrani, tan artificial i fals com la felicitats dels anuncis. Diguem prou.