EL QUE NO DIUEN ELS CONTES

Cada vespre he d'explicar tres contes al meu fill. Ni dos ni quatre, tres. A vegades ens limitem a llegir els que li hem comprat o li han regalat, però molts cops vol que me'ls inventi. Em dóna dos o tres peluixos i em demana una història on hi surtin tots tres. I pobre de mi que me'n deixi un. Les combinacions són inverossímils i he de fer servir totes les meves dots creatives per treure una història amb cara i ulls. Un d'aquests contes pot incloure un gos blanc (que ens van regalar a la dietètica), en Mic (el van dur els Reis) i l'abella Maya (un obsequi de la meva farmacèutica). O bé en Yoda, un cavall de color blau i un pirata amb un sol ull. També té pingüins, óssos amb corbata i tractors: hi ha dies que més que contes semblen les restes d'una nit a Lloret de Mar.

L'estructura de les històries és senzilla. De fet, és la mateixa que fan servir la majoria d'escriptors i guionistes: els personatges viuen vides tranquil·les fins que un problema o un adversari trenca la pau. Aleshores busquen la solució a aquest problema, molt sovint amb l'ajuda d'un aliat (a vegades són reticents i es fan pregar, però tard o d'hora tots s'hi posen). Si vols lluir-te una mica has de procurar que cada personatge s'ajusti a l'arquetip que li correspon. En Yoda, per exemple, és un bon guia o un savi, mentre que la Maya és una aventerura genial. Normalment resolen el problema utilitzant alguna virtut, així de passada el nano aprèn alguna cosa bona (més tard el món ja s'encarregarà de demostrar-li que tot és mentida). Els personatges després del conte han après alguna cosa, i tornen a les seves vides encara més feliços de com ho eren abans.

Hi ha gent que diu que els contes no han de tenir dolents, i que tot ha d'estar ple de floretes i de bon rotllo. Una vegada vaig llegir una versió de la Caputxeta on el llop i l'àvia es conxorxen per fer una broma a la nena. L'animal, que és un enrotllat, es disfressa de vella per riure una estona. En els meus contes sí que hi ha bons i dolents, llops malvats i herois invencibles. De tant en tant faig sortir-hi un pirata bo o un lleó poruc, però a mi aquestes mariconades políticament correctes no m'agraden gens. Els nens han de somiar amb aventures, riscos i perills, i al final ha de triomfar el bé, just al contrari del que passa a la vida real, on sí que hi ha un munt de malvats i d'imbècils. Mireu, per exemple, el noi de sota, el de la cara de retardat. Còmplice de l'agressió contra un pobre xinès que anava en metro, covard com una hiena. Votant de Ciudadanos, un partit imant de violents, friquis i de nostàlgics del franquisme.

I després els quatre hippilonguis de sempre ens volen fer creure que el Mal no existeix. La llàstima és que no hi hagi caçadors bons o prínceps valents per lluitar contra tantes rates, monstres i estúpids.

WHAT'S ON YOUR MIND?

Avui toca vídeo. Però no és un vídeo qualsevol: és un curt collonut sobre aquesta gran farsa anomenada Facebook, que tots odiem però que no tenim prou forces per deixar.

QUAN HAS DE DIR PROU

Durant anys he comprat llibres. Molts llibres. De fet, tot el món editorial sobreviu gràcies a uns quants (poquets, per desgràcia) que comprem molt. Abans de la hipoteca, de les retallades i dels naixements dels meus dos fills era excepcional la setmana que no comprava alguna cosa. Durant un temps, a la plaça dels Països Catalans de Girona, hi va haver-hi un Utòpics, un experiment prometedor però malauradament fallit. Vegeu la foto de sota i mireu si n'era, de xulo. Per entendre'ns, era una mena de FNAC en petit i amb un tracte més proper. Per exemple, mentre triaves llibres et convidaven a prendre un cafè. Durant mesos vaig anar-hi cada dissabte al matí a comprar un llibre o altre en format butxaca: en aquella època anava sovint amb tren i em duraven molt poc. Els treballadors em coneixien i em tractaven amb la familiaritat que els cambrers tenen amb els bevedors habituals. Dissortadament la cultura té els seguidors que té,  i l'establiment va durar de Nadal a Sant Esteve. Si t'ho mires fredament, el nom ja ho deia tot.

Tot això venia de la meva obsessió per comprar llibres. Fa dos o tres anys vaig haver de dir prou. Per espai i per diners. Segueixo comprant les novel·les dels meus autors preferits (d'alguna cosa han de viure), però ja no faig allò de passejar-me per una llibreria i sortir-ne amb tres o quatre llibres que no sé si m'agradaran. Bé, per ser més exactes hauria de dir que no ho faig tan sovint. Per solidaritat gremial (i per posar el Karma de la meva banda), cada any compro uns quants exemplars d'autors catalans joves. A vegades hi trobo sorpreses agradabilíssimes que confirmen, una vegada més, que la literatura catalana és com el nostre païs: petitíssima i dirigida per tres o quatre gurús. Però aquest és un tema que mereix ser tractat amb calma, i no de passada i a corre-cuita.

Aquest Sant Jordi m'he fet regalar un llibre digital. Tal i com em va passar quan vaig tenir a les mans una tauleta, em pregunto com he estat tant temps sense tenir-ne cap. Els llibres digitals, amb els seus preus reduïts, són un pla B excel·lent. Posem pel cas que llegeixes una ressenya que et sembla atractiva. El llibre en qüestió val divuit euros i aquesta quinzena ja has fet el cupo comprant la novel·la d'un dels dotze o tretze escriptors que segueixes incondicionalment. Ara pots comprar el llibre en qüestió per un preu que a vegades no arriba ni a la quarta part del que val en format paper. No té la màgia de la cel·lulosa, és cert, ni fa aquella olor misteriosa i especial, però és la manera de mantenir el vici sense arruïnar-te ni arruïnar la teva família. Per molts anys pugui seguir comprant llibres físics, però si el mono apreta i la sort no ens somriu els epubs són una metadona collonuda.

Els més perspicaços -i els que ho sou menys segurament també- ja veieu per on vaig: si encara no heu llegit el gat de Schrödinger en versió paper, sempre podeu comprar l'ebook per una cinquena part del que costa un gintònic d'aquests tan moderns. Què més voleu?

LES FIRES: APUNTS PER UNA NOVEL·LA

Quan era petit instal·laven les fires en un parc al davant de casa meva. El meu germà, els nostres veïns i jo passàvem les tardes rondant entre les atraccions i les rulots atrotinades on vivien els firaires. Déu n'hi do, quina fauna! Els nostres preferits eren els muntadors dels autos de xoc. Eren joves molt morenos, fibrosos, amb tatutages estranys -en aquella època no diferenciàvem un tatuatge carcelari d'un de normal- i grans medalles que nosaltres en pensàvem que eren d'or. Aquells nanos, sempre amb una cigarreta a la boca, s'enfilaven com micos per l'esquelet metàlic de l'atracció, i els més descarats abordaven les noies que conduïen els autos de xoc. Vivien en un camió que tenia incorporat un petit dormitori, imagino que completament insalubre i pudent. Havíem sentit tota classe d'històries al voltant d'aquells bergants: baralles a ganivetades, borratxeres, policia. Aquells paios tenien l'atractiu i la perillositat dels pirates caribenys. Eren rodamóns lliures, herois romàntics incompresos per la societat. A vegades penso que el meu interès pels outsiders van néixer en aquell moment precís.

Aquest any he passat molta estona a les fires. Mentre els meu fill pujava a les atraccions he pogut fixar-me bé en els firaries i he tingut temps de sobra per evocar la meva infància, un exercici que ja sabeu que és el més agredolç que hi ha. El faig sobretot dos cops l'any: per Nadal i per la festa del poble (què voleu que us digui: sóc un pagerol fins a la medul·la).  Fins i tot he escrit quatre ratlles per una novel·la que mai no començaré, però que seria una passada que algú ho fes en lloc meu. Els firaries ja no em semblen corsaris desvergonyits i aventurers, sinó personatges ombrívols i tristos, capaços de dibuixar grans somriures de loser. Mentre que abans hi predominaven els marroquins ara l'ètnia dominant -a banda dels omnipresents gitanos- són els romanesos. Mirant-ho fredament, no sé si té gaire sentit parlar d'ètnies en aquell melting pot de races i cultures.

Us deixo unes quantes instruccions per la novel·la. Ja veureu que us sortirà sola. Un personatge serà un avi baixet i esprimatxat, amb roba vella i gastada que vendrà globus. Aquest avi tindrà els ulls estranyament plorosos i se'ls fregarà tota l'estona, causant angúnia en el lector. Tot seguit, parleu del paio de la pesca dels ànecs, un panxut afaitat impecablement, amb bigoti i barbeta de mosqueter, que transmetrà una melangia estranya. Hi ha de sortir un munt de gitanos amb unes panxes tan grosses que se'ls hi escaparan per sota de la samarreta, i de gitanes tan semblants les unes amb les altres que serà impossible no escriure en la paraula endogàmia. L'encarregat d'una de les atraccions -precisament, una per a nens molt petits- serà un romanès malcarat amb uns ulls blaus vagament malvats. També hi apareixeran homes de races estranyes que vendran productes encara més estranys, fabricats per nens en ciutats remotes de l'Àsia, grises i superpoblades. Dones esdentegades que vendra cotó de sucre i iaies obeses que fregiran xurros en oli resclosit. Firaires que tan bon punt arribin al poble buscaran el bar més proper a la rulot. I tot un entramant de relacions, tradicions i jerarquies molt complexes, més pròpies d'un tractat d'antropologia que no pas d'una novel·la. Ara que hi penso, si sou antropòlegs us regalo la idea. I us acompanyo quan feu el treball de camp.

LA TÈCNICA DE LA IMPLOSIÓ

Una vegada vaig llegir que la millor manera de defensar-te d'un pesat és portar els seus arguments al límit. Ho he provat vàries vegades, i la veritat és que funciona perfectament. Jo en dic la tècnica de la implosió, perquè quan la fas servir l'interlocutor es va apagant, i tens la sensació que, d'alguna manera, es trenca de fora cap a dins. 

Dilluns vaig tenir la oportunitat de posar-la en pràctica. Era al CAP de Cassà, fent cua per legalitzar el nen, i vaig trobar-hi un conegut que ara viu a Girona. Després de les salutacions de rigor li vaig preguntar si havia tornat al poble.

- De cap manera -em va dir amb un somriure de gairell-. Un cop has viscut a Girona és im-pos-si-ble tornar al poble.

No sé què em va molestar més, si aquella imbecil·litat (no és impossible tornar al poble: jo he hagut de fer-ho) o el fet que la sil·labegés. No suporto els imbècils ni la gent que sil·labeja, però com que d'imbècils n'hi ha un munt no puc detestar-los a tots, de manera que em conformo odiant els sil·labejadors. "Es mereix la tècnica de la implosió", vaig decidir.

- Quina sort que tens. Jo abans vivia a Girona i vaig haver de tornar a Cassà. No tenia prou pasta per comprar-m'hi un pis.
- Ja... - va dir ell, mantenint el somriure de suficiència.
- Aquí ningú no hi està bé. Hi hem vingut a parar els arreplegats, els que no tenim pasta. No crec pas que trobis a ningú que vulgui estar-s'hi voluntàriament. És tot tan trist i depriment!
- Home, no n'hi ha per tant.
- Cony, si que n'hi ha per tant! Tota aquesta gent que ha vingut ho ha fet perquè no podia permetre's un pis al centre de Girona. Aquest poble és un cementiri d'il·lusions i de somnis. Hi venim a parar els derrotats. Ets molt afortunat d'haver-ne marxat, vés a saber què passaria si encara fossis aquí.
El somriure del paio ja havia desaparegut i als seus ulls començava a aflorar-hi una espurna d'inquietud.
- I tu què, a punt per les vacances? - em va preguntar, amb ganes de canviar de tema.
- No. La veritat és que prefereixo treballar. El pitjor que pots fer és tenir vacances en aquest poble de mala mort, ensopit i sense vida.
La inquietud va ser substituïda per l'alarma. Va deixar anar una rialleta nerviosa i es va treure el mòbil de la butxaca, interessat de sobte en el Facebook. En aquest moment la noia de recepció em va cridar i ens vam acomiadar sense encaixades ni plantofades amistoses a les espatlles.

Deixeu-me demanar-vos una cosa, lectors i amics: tots ens alegrem de la vostra bona sort (si en teniu), però és xabacà i ordinari pretendre que no pots viure de cap altra manera de la que vius. Tret, esclar, que siguis un multimilionari, però aleshores no estaries llegint aquest blog. La vida dóna moltes voltes i una de les pitjors coses que pots fer és xerrar més del compte, per no haver-t'ho de menjar amb patates el dia de demà. Creu-me, a mi m'ha passat.

EN JOAN (i la meva setmana a l'hospital)

En Joan va néixer per cesària el dilluns dia dos de juny a les 13:31. Sempre s'ha dit que en diem cesària perquè Juli Cèsar va néixer amb aquest mètode (tot i que l'altre dia vaig llegir que és mentida, o bé que no hi ha proves, no n'estic segur). Però en el fons, qui collons sap res? En fi, anem a lo nostre: va ser un part llarg, però no pas tan horrorós i angoixant com la primera vegada. Els metges sabien que hi havia la possibilitat que el nen no tingués ganes de sortir -qui pot culpar-lo, amb aquesta merda de món que li hem deixat?-  i estaven a l'aguait. L'equip humà del Santa Caterina és magnífic, i demostra que pots retallar els recursos però no el talent, i que la clau de volta sempre és la voluntat, la feina ben feta i la intel·ligència. Massa vegades les retallades -funestes, tot sigui dit- s'han fet servir per dissimular o justificar la sorprenent ineficàcia d'alguns treballadors públics. Des d'aquí, moltíssimes gràcies per tot.

Quan va néixer el meu primer fill vam compartir habitació amb una pastora de cabres que vivia a les muntanyes i que va ser dolorosament ignorada per la seva família (només va rebre una visita, brevíssima, d'una parenta que anava disfressada amb uns complements de Tous més falsos que Judes, i la cosa va acabar com el rosari de l'Aurora). Després de la pobra pastora van venir una Jennifer i un Jonathan -amb el seu sèquit de chonis i canis- que haurien pogut protagonitzar un d'aquests realities de mares adolescents. Aquesta vegada també hem tingut sort en això, i els nostres companys d'habitació eren d'una normalitat desconcertant.

Mentre la meva dona paria vaig rebre un missatge de ma mare: el rei ha abdicat. A algunes persones els hi fa molta gràcia parlar d'on eren i què feien durant un esdeveniment especial. Diuen: "Jo, me'n recordo perfectament, era comprant pa i el flequer em va dir que les Torres Bessones havien caigut".  Quan algú em pregunti que estava fent el dos de juny els hi diré: "Oh, estava aguantant la palangana perquè la meva dona pogués vomitar-hi a dins".

He sabut que aquests dies han estat molt moguts. A banda de la dimissió del Rei, Estrella Damm ha presentat el seu nou anunci d'estiu. M'han dit que és més insultant i infame que el de l'any anterior. Encara no l'he vist. També he sabut que alguns col·lectius de veïns de Sants (els mateixos que teòricament donaven suport incondicional a Can Vies) s'han reunit per, precisament, demostrar que no els hi donen cap mena de suport, cosa que ens demostra, una vegada més, que o bé tots plegats som bojos, o que realment ens prenen el pèl.

Pocs dies abans que nasqués el nano vaig anar a la joieria a comprar un regal per a la mare. Tenia ullades un parell de cosetes però de seguida vaig recordar que quan va néixer en Lluc el mestre Rossell, que al cel sigui, li va fer un regal molt especial, de manera que vaig encarregar un anell que hi posés Joan. Sé del cert que això és el que hauria fet el mestre.