L'ENTREVISTA AMB ELS COMIKAZES

El dimecres passat es va emetre l'entrevista que la gent de Comikazes Teatre van fer-me a ràdio Salt. Vam parlar del gat de Schrödinger, d'aquest blog, de la inspiració i, en definitiva, de tot una mica. Podeu escoltar-ho fent clic aquí. 

L'entrevista pròpiament dita és a partir del minut 28, però surto durant tot el programa parlant de discoteques de sudamericans i d'altres temes de rabiosa actualitat. 

Des d'aquí vull donar les gràcies als comikazes per comptar amb mi, i fins aviat.

ULISES 31 I ELS COIXINS DE L'OBÈLIX

De petits tots anàvem bojos amb Ulises 31, una sèrie d'anime que traslladava les aventures de l'heroi grec a l'espai sideral. Tal i com feia la seva contrapartida mitològica, l'Ulises del futur matava cíclops, alternava amb menjadors d'opi i era perseguit per lestrígons. L'únic que no feia era follar-se tota quanta fada o bruixa trobava. Era una sèrie molt currada. I emotiva. Recordo perfectament l'angoixa que em provocava veure els membres de la tripulació flotant en una mena de coma induït pel déu Posidó com a venjança per la mort del cíclop Polifem.

Durant un temps la cançó de l'opening va generar molta polèmica. Primer de tot, escoltem-la (i deixem anar una llagrimeta):

Com heu pogut sentir, hi ha un moment de la canço que diu ben clarament: "Yo soy No-no, pequeño robot/su amigo fiel". De fet, ho repeteix vàries vegades. Doncs bé, el meu amic-de-no-jugar-a-futbol estava convençut que el nom del robot era, precisament, Pequeño Robot. Com que era un paio carismàtic es va envoltar d'uns quants nens que defensaven la mateixa teoria, una mica per fer-li la gara-gara, una mica per tocar-me els collons a mi. Jo era molt dolent amb els debats -exactament com ara- i no era capaç d'expressar-me bé. Sabia que els meus companys d'equivocaven i que el robot es deia No-no, i que això de pequeño robot era només un incís (aleshores no sabia que es deia així). Si es veia ben clar, per l'amor de Déu! Però ells tossuts, i jo no sabia pas com demostrar-ho. Aquell dia vaig aprendre que a vegades perds encara que tinguis tota la raó perquè algú que parli millor que tu, o que tingui més seguidors, sempre et traurà avantatge. 

Després d'aquesta polèmica en va venir una altra d'igualment encesa. El meu amic-de-no-jugar-a-futbol (que en general era més llest que jo, però que amb aquests temes patinava força) assegurava que l'Obèlix era un tipus normal al qual li havien entaforat coixins dins dels pantalons blancs i blaus, perquè cap persona podia ser tan grassa. Jo intentava explicar-li que l'Obèlix en realitat era un dibuix, i que els dibuixos poden ser tan estrambòtics i deformats com vulgui el dibuixant. La seva autoconfiança, la manera resolutiva de dir les coses i el suport popular van tornar a donar-li la victòria. Jo estava segur que ell s'equivocava però no tenia manera de verbalitzar-ho. Merda. Tot allò va desenganyar-me: no calia tenir raó, sinó estar convençut de tenir-ne. I si per un adult això ja és difícil de pair, imagineu-vos per un nen.

ESPERAR

Esperar és horrorós. Em refereixo a esperes llargues, no pas a les de curta durada -que també són angoixants, però no tant. Esperar et fa viure pendent, i fa més mal a la salut que els gintònics vespertins. En una de les seves primeres pel·lícules el Sensei Steven Seagal -en aquella època encara no havia d'anar tot el dia amb abric per dissimular la panxa- acorrala al dolent a l'interior d'una casa. En una de les parets hi escriu: La certesa de la mort és pitjor que la pròpia mort. I el dolent es caga de por. Normal, perquè tots tindríem por si sabéssim que l'Steven Seagal ens vol matar. I aquesta por seria molt més espantosa, molt més terrible, que el fet de morir sota les seves mans letals.

Quan esperes crees expectatives, i les expectatives sempre són una merda. Quantes vegades ens hem deprimit innecessàriament, o ens hem fet il·lusions que més tard s'han convertit en naufragis emocionals? Quants cops hem esperat un esdeveniment que, al final, ha sigut un fracàs? Quants somnis que s'han escolat fins la claveguera, com els pixats d'un borratxo de barriada? M'agradaria ser com un d'aquells monjos budistes d'ulls entretancats que viuen en monestir bonics i exòtics, que saben Kung Fu, que mai no tenen ressaca i que es veu que són capaços de controlar les emocions. Hem de voler ser com ells.

Recordo amb amargor els meus anys d'escriptor novell (encara més del que ho sóc ara, esclar). Quan s'acostava la data d'entrega d'un premi literari al qual m'havia presentat em passava tot el dia pendent del mòbil. Si era un número desconegut em feia un bot el cor: potser eren els organitzadors que em trucaven per felicitar-me. Però normalment era algú que s'havia equivocat de número, o algun comercial que em volia enredar. Una vegada una vella mig boja va trucar-me tres vegades el mateix dia. Jo estava convençut que eren els membres del jurat que volien felicitar-me. Beneïda innocència, que em feia creure que quan aconseguís publicar una novel·la tota la resta vindria donada. Encara no havia sentit parlar de males distribucions, de llibreters que amaguen els teus llibres fins al punt que cal un espeleòleg per trobar-los, de crítics que no et volen ni llegir i de lectors que no et volen comprar. Quan vaig publicar Manual de Supervivència cada matí escodrinyava les pàgines de cultura dels diaris buscant ressenyes que mai es van publicar. Putos crítics. Putes esperes que no et menen enlloc. Putes expectatives, que mai no s'arriben a complir. Benaventurats els pobres d'esperit i els tontos del cul, perquè ells heretaran el Regne del Cel. Tots érem més feliços quan encara érem a punt d'arribar.

EL FAIXADOR CONTRA L'ESTILISTA

Aquest post és dels que té banda sonora. Feu click aquí abans de començar a llegir-lo. I si us voleu fer un fart de riure, mireu el videoclip.

El combat de boxa clàssic és entre l'estilista i el faixador, és a dir, entre el boxejador pendent de la tècnica i la intel·ligència i el boxejador que ho dóna tot, que aguanta bé els cops i que busca destrossar els ronyons i les costelles del seu rival. El cavaller elegant contra el pinxo de barriada que sempre pega massa avall. Muhamad Alí contra Mike Tyson.

Grosso modo, podem classificar els escriptors seguint aquest mateix sistema. El meu amic Damià Bardera, per exemple, és un estilista sensacional. La història és important, esclar, però encara és més important com s'explica. El desenvolupament del combat. Els cops han d'estar ben tirats i han de ser nítids, perfectament definits. El moviment vol economia i precisió. El joc de cames és important, i tot plegat és una dansa de gran bellesa.

En canvi, en Sergi Pons, autor de Mars del Carib, és -com jo mateix, si estigués més en forma- un faixador. La majoria dels meus escriptors preferits ho són. En Bukowsky, l'Irvin Welsh, en Chuck Palahniuk. Pugen al ring amb el cap xarbotat del combat anterior, potser amb una lleugera ressaca de la nit abans, i salten sobre el seu rival passant-se la tècnica pel forro dels collons. No paren fins que l'altre no és a terra amb el nas ensangonat. Veure'ls lluitar no és maco, però sempre és espectacular, i moltes vegades són els preferits del públic.

Mars del Carib no té l'estil més depurat del món. L'autor no perd el temps buscant el sinònim més exacte o la frase amb més sonoritat, o la més musical. En Pons puja al ring com ho fa el faixador per excel·lència, en Rocky Balboa, sabedor que és menys tècnic que l'Apol·lo Creed però que els té més ben posats. I la mirada del tigre, esclar.

Les situacions que es viuen a Mars del Carib són delirants, com una ràfaga de cops de dreta més oberts del compte però durs com pedres. Pam! Pam! L'autor no busca la bellesa sinó l'efecte del cop, que en aquest cas quasi sempre provoca una riallada o una ganyota de fàstic. Els personatges són faixadors per sí mateixos, paios amb les dents trencades i la ment trencada que es ensumen speed -sobretot speed-, s'emborratxen com ceps i s'asseuen al seu tuguri a esperar que passi alguna cosa. Que sempre passa.

Feia temps que havia llegit novel·les que asseguraven ser el Trainspotting català. Cap d'elles era prou reixida, o bé li faltava alguna cosa. Per exemple, en el seu excel·lent Cavalls Salvatges, en Jordi Cussà lluita com un estilista depuradíssim en comptes de fer-ho com un faixador esdentegat, que és el que requereix aquest tipus de novel·la. Ningú havia trobat el to, ni havia aconseguit el nivell de credibilitat que ha aconseguit en Pons amb la seva òpera prima.

També té pegues. Alguna expressió impostada i alguna redundància que amb una edició més acurada s'haguessin pogut estalviar. Potser li manca l'element de crítica social que sí que té l'Irvin Welsh.  Res, en definitiva, que espatlli o desllueixi el conjunt.

Tots els fans de la boxa sabem que en un combat entre un faixador i un estilista el primer té tots els números. La força física preval damunt de la tècnica. No estic segur de si en el món de la literatura això també passa, però el cert és els faixadors surten amb avantatge. Una altra cosa és que arribin fins al darrer round.

ELS MEUS TRUCS DEFINITIUS (PER LLIGAR)

L'altre dia us explicava trucs per lligar -o per intentar-ho, per ser exactes. Doncs bé, me'n vaig deixar un. És, precisament, el que m'havia funcionat més vegades. En aquest truc no feia veure que era un metge o el baixista d'una banda de rock, sinó que em limitava a presumir de cultura. Com que sóc bastant ignorant havia de calcular molt bé el que deia, quan ho deia i a qui ho deia, per no fer el ridícul més del compte.

A la discoteca Platea hi havia -potser encara hi és- un tapís del Judici de Paris. Suposo que a molts us sonarà: tres deesses gregues es barallaven per veure qui era la més bonica i van agafar al pobre Paris perquè fes de jutge. Va guanyar l'Afrodita, que a canvi li va donar l'amor de la dona més bonica que mai havia existit: Elena, muller del rei Menelau. Els dos joves es van escapar a Troia, i la resta és història. Teniu el quadre aquí sota. El senyor que aguanta la poma és Hermes, missatger dels déus, i la poma era un truc de la deessa de la discòrdia perquè volia que les deesses s'emprenyessin entre elles, vés a saber per què. Hi ha qui lliga aquesta poma mitològica amb la que apareix al Gènesis i que també sembra discòrdia, en aquest cas entre l'home i Déu. Però no fugim d'estudi. A diferència d'en Paris mai vaig embolicar-me amb l'Elena de Troia -ni amb cap que si assemblés-  però aquest tapís sempre em portava sort.

Una altra vegada va ser gràcies a l'Escrivano de Balaguer. Una nit em van presentar una noia que tenia algun tipus de vincle amb l'Opus Dei, no recordo quin. Com que jo anava pet vaig pensar que seria genial mantenir una conversa sobre Teologia, i m'hi vaig llançar. No recordo pas què li vaig dir, però ella va aconseguir el meu número de mòbil i l'endemà em trucava per anar a prendre una cervesa en una població costanera el nom de la qual ara no ve al cas. Vam quedar directament al bar de l'hotel on s'allotjava. Vaig comprendre que anava de dret al gra, i que el bar de l'hotel era un punt de trobada fantàstic perquè ens estalviaria la feina de llogar una habitació si la cosa sortia bé.

Però com passa quasi sempre, la cosa no va sortir bé. Ja sabeu que l'alcohol distorsiona la percepció de mala manera, i aquella noia que de nit m'havia semblat un àngel a la tarda em semblava una noia del piló, sense cap gràcia especial i amb una veu de carajillo que feia caure de culs. Suposo que jo devia causar-li una impressió similar perquè no va esforçar-se gens a dissimular una ganyota de decepció. Tots dos anàvem mudats com tupins, amb el punt just de deixadesa per no semblar massa desesperats. Que depriment, tot plegat. Que descoratjadora que va ser aquella tarda de juny. Ens vam fotre tres cerveses cadascun amb l'esperança d'emborratxar-nos una mica i convertir-nos, de nou, en un príncep i en una princesa, però no va funcionar. Només érem un noi i una noia que una nit havien begut més del compte i que amb prou feines se'n recordaven de res. Ni tan sols vaig voler-la enlluernar amb discussions filosòfiques o teològiques: quan vaig entendre que no hi havia manera d'entrompar-me vaig fer-li dos petons i em vaig acomiadar. El viatge de tornada amb cotxe va ser trist i llarguíssim. El sol brillava i el mar era molt blau i perfectament llis. Començava l'estiu.

No vàrem trucar-nos mai més.

COM DESTRUIR L'ESTAT ISLÀMIC

El dissabte al matí era amb en Lluc en un parc de Girona i un magrebí va començar a parlar-me. Suposo que a tots us ha passat això d'estar una estona conversant amb algú i no recordar de què el coneixes. Intuïa que era alguna cosa relacionada amb el món de la nit, però era impossible estar-ne segur. Al final em va donar una pista:

- Qué, ¿Aún tienes problemas con las mujeres?
- Por supuesto - li vaig respondre, mentre el meu cervell anava tancant el cercle.

L'home va fer que sí amb el cap. Molt lentament, com si rumiés cada paraula. Semblava un d'aquells grans losers del cinema clàssic, un cínic a l'estil d'en Humphry Bogart.

- Sí. Yo también tengo días bueno y días malos.

En el moment exacte d'acomiadar-nos vaig recordar de què el coneixia. Era en Mohamed. En aquest post explico la nostra primera trobada. Quin greu no haver-lo reconegut a la primera!

Ara permeteu-me un brevíssim comentari històric que, d'entrada, us pot semblar irrellevant. Genghis Khan va unificar les tribus de mongols de les estepes fins a formar un exèrcit que era tot ràbia, metall i set de sang. Aquell exèrcit va crear un dels imperis més poderosos que hagi vist la Història. Cinc segles abans Àtil.la, el rei dels huns, amb l'ajuda del seu oncle havia unificat tribus disperses d'aquesta ètnia. Per la seva crueltat insòlita -fins i tot pels estàndards de l'època- va ser anomenat l'Assot de Déu, i si ens despitem destrueix Occident.

Ara a l'Iraq i a Síria passa una cosa molt semblant. Abu Bakr Al Baghdadi ha aconseguit unificar grups d'islamistes fanàtics, bojos occidentals renegats, ex-militars iraquians i tot quant salvatge sigueu capaços d'imaginar, creant una horda cada vegada més gran d'assassins, violadors i torturadors. L'horda de maníacs avança cap a Occident com antigament ho feren Genghis Khan i Àtil.la, i un dels seus dements objectius és reconquerir Al-Andalús. Els bàrbars són a les portes de Roma, i aquesta vegada no hi haurà un Sant Pare que salvi la nostra civilització.

A Occident, esclar, callem com putes. En part, per por. Fa un temps parlava amb l'autor d'un llibre crític amb la religió cristiana: "Si tens tantes ganes de crear polèmica, en comptes de posar-te amb els cristians, que surt gratis i no et diran res, posa't amb els musulmans". El tio va riure: "Que et penses que sóc boig?".

I és que els musulmans ens fan por. Encara que no ho volguem admetre. Tots sabem que els radicals no són majoria, però també intuïm que el percentatge és prou alt com per representar un perill real per la nostra integritat. L'Estat Islàmic n'és l'exemple perfecte. Les freqüents sentències de mort contra escriptors i dibuixants, també. Un petit incís: felicitats als qui, en nom de la llibertat, tenen idees tan imaginatives com el Dia de Dibuixar  Mahoma. El xantage al qual ens sotmeten els radicals -que, repetim, no són pocs- és intolerable i no hauria de rebre les complicitats d'alguns occidentals que s'hi alinean, fent un front comú anti-semita (si no és això, ignoro per què ho fan). A la meva època d'estudiant d'Humanitats a classe hi teníem tres o quatres imbècils que ens volien fer creure que la Jihad en realitat era una lluita de creixement personal, quasi com un grup New Age de senyores de mitjana edat i homes amb cueta, i que això de les bombes i les massacres era, o bé una exageració dels mitjans europeus i americans, o bé una anècodta aïllada i sense importància. Tal i com diu Pérez-Reverte, els moros tard o d'hora ens tallaran el cap, i ens ho mereixerem. Per papanates.

Us preguntareu què hi fa el meu amic i company de copes Mohamed enmig de tanta infàmia. Ell és més o menys com nosaltres: té dona i a vegades s'hi baralla (verbalment, esclar), i quan això passa té ganes de sortir a prendre un parell de copes. Es desfoga, se sent millor parlant amb un desconegut que també està borratxo per motius similars (jo),  i que en aquell moment es converteix en el seu millor amic.  L'endemà es llevarà amb ressaca però renovat per dins. L'alcohol crea problemes, sí, però també ajuda a fer la vida una mica més fàcil. Com ho faríem sense el vi dels divendres? Sense el gin tònic de la sobretaula? Sense el quinto per fer passar la set? Potser també formaríem una turba violenta i insensata com fan ells, i voldríem destruir el món.

Americans, no els hi foteu bombes. Això només els reforça i crea màrtirs. No pots lluitar contra un tio que pensa que morir cremat és el seu deure com a seguidor d'Al·là, el Molt Misericordiós. En comptes de míssils envieu-hi barrils de cervesa gelada, que amb la calor que fa al desert segur que els hi entrarà molt bé. Envieu milers de tetra-bricks de Sangria Don Simón -estava a punt d'escriure cava, però tal com diu a la Bíblia als porcs no se'ls hi pot tirar perles-. Envieu entrepans cruixents acabats de fer de pa amb tomàquet i pernil ibèric i cantimplores de vi negre de l'Empordà (o si voleu, amics americans, de California, que també és bo). Coneixeu perfectament aquesta estratègia, ja l'heu aplicat abans amb enemics que segurament no ho mereixien. Doncs bé, aquests sí que els heu de deturar. Munteu una gran festa. L'alcohol és l'agermandor més universal. I d'aquí a quatre dies se'ls hi passarà la tonteria i es tornaran civilitzats, agradables i bons conversadors, com el meu amic Mohamed.