JO TAMBÉ EL CONEC

Ja sé què penseu: aquest en Dausà és tan poca cosa, tan loser, tan pagerol i provincià, que segur que no coneix al man of the moment, el Petit Nicolàs (Pequeño Nicolás, en castellà). Doncs foteu-vos, perquè sí que el conec. El conec tant que va tenir la bondat de venir a Cassà a fer la presentació de Manual de Supervivència, fa quatre anys. Érem tan joves i plens de vida aleshores! (ell ho era molt: en concret, tenia setze anys, però ja es veia que era un peça i que arribaria lluny). Després de l'acte vam sopar a can Quirze (vedella amb bolets, la millor que heu provat mai -no va de broma) i vam fer un parell de cubates al 9-Toc, que no li va agradar gaire perquè el va trobar petit. "Es que estoy acostumbrado a los bares de Madrid" va dir.

Avui en dia no ets ningú, si no coneixes al petit Nicolás. Tots presumiu que tal dia vau parlar amb l'Òscar Dalmau, o amb aquell amic seu, o que vau alternar amb no sé quin altre famós al bar del meu amic Miles, però cap de vosaltres té l'honor de conèixer a en Nico i, encara menys, d'haver aconseguit que us presenti la novel·la.

Perdedors.

QUAN VE EL TEMPS DE MENJAR CASTANYES...

Són Fires de Girona i aquest divendres hem anat a les atraccions. El primer dia el viatge val un euro, de manera que totes estaven plenes a vessar. Un cop l'any Girona, una ciutat ridículament pretenciosa i vull-i-no-puc, és envaïda per les hordes d'immigrants de Salt i de les barriades. Per un dia les jaquetes Belstaff són substituïdes per sinistres gelabes, i les Munich per sabates comprades a mercat. Algun dia aquests islamistes barbuts ens mataran a tots. El primer divendres de Fires t'has de barallar amb romanesos i africans per un seient als cavallets. Les girofines s'escandalitzen en veure tant petit trinxeraire, i els seus homes fan veure que consulten el mòbil per no haver-se d'encarar amb en Mustafà i en Dimitri, que se salten la cua i fan el que els hi rota.

Les Fires de Girona són al començament de la tardor. Aquesta estació ja no existeix, però les velles juren que fa un temps sí, i que per Fires estrenaven abric. És mentida: la tardor és com els follets i els unicorns, però deixem-els-hi dir el que vulguin. A cada cantonada hi ha una parada de castanyes. A l'escola, la Castanyera és un ésser màgic i entranyable, descendent directe de tradicions paganes i bosqueroles. En Lluc esperava una Castanyera maternal, amb un mocador al cap, una faldilla de quadres i unes sabates que fan cloc-cloc. En comptes d'això s'ha trobat gitanos amb panxes impossibles i gitanes amb ulls de peix bullit. Endogàmia en estat pur. Crits incomprensibles en comptes de cançons. Moviments nerviosos i mecànics en comptes de balls. Mirades perdudes i llavis inferiors penjant. És la vida, Lluc. "Aquesta senyora no és la castanyera" protestava ell, enfadat. "Sí que l'és, Lluc". Ho sento, fill meu. És inust que la vida et colpegi tan aviat. Les castanyeres haurien de ser àvies entranyables i no pas aquest espant de mirada ombrívola que esclavitzen els seus fills i filles fent-los treballar fins ben entrada la matinada. Fent-ho, per cert, a la vista de tothom: no entenc per què els serveis socials de Girona no comencen a retirar custòdies. Potser així aquests pobres nanos tindran alguna oportunitat i sortiran d'aques cercle viciós i malaltís.

El divendres el meu amic Mau em va fer notar que, vistes fredament, la majoria de les atraccions són depriments. Algunes són inauditament velles: els dibuixos que ja eren passats de moda quan jo era un nen. Dibuixos, per cert, que semblen fets per artistes en ple globus de LSD. Tot plegat és ratat i ronyós, de color de gos com fuig, i deixa anar un aire de decadència difícil de suportar.  Com un pallasso a punt de jubilar-se, o un circ el dia abans de tancar. De tant en tant sents que una atracció ha fallat i ha matat algú. Tot plegat t'inquieta, però què hi pots fer? Només l'amor dels pares cap als seus fills explica que ens sotmetem a aquests autèntics estafadors que són els firaires. On s'és vist que un viatge de tres minuts escadussers costi tres euros?

SELFIE STICK

Els amics de la infància, si són dels de veritat -dels que t'ajudaven a fer i a desfer cabanes, a explorar el bosc, els que t'havien espellifat a plantofades el nas i els genolls- duren molts anys. Potser per sempre. Encara que faci temps que no us veieu, quan us retrobeu tot llisca i és senzill, no pas com aquells àpats on tots hem d'anar de tant en tant i que ens obliguen a fotre'ns un parell de vermuts abans d'entrar per no semblar mig imbècils. Lluitar contra el barri veí i berenar pa amb xocolata i xarop de grosella crea lligams de naturalesa quasi mística, dificilíssims de trencar.

Un cop l'any ens trobem els exploradors i els bosquetans dels vells temps. Els que miràvem el Equipo A, en Batman panxut, el Coche Fantástico i altres sèries meravelloses. A l'hivern menjàvem torrades fetes al foc i a l'estiu bevíem gaspatxo que preparava la meva àvia. També fèiem polos de Coca-cola i de Tang. Ens hostiàvem amb un nen que es deia Miguel Ángel i que ens semblava la pell de Barrabàs perquè ens trencava les joguines. He sentit dir que ara és un pobre diable. Malaguanyat Miguel Ángel.

Vam retrobar-nos fa dues setmanes a Sant Grau d'Ardenya. Havent menjat vam fer-nos una foto.

- Va, una selfie - va proposar algú.

Vam escollir la vella barca que el meu avi havia rescatat perquè juguéssim. Aquella ferralla havia estat nau espacial i vaixell pirata, i era lògic que féssim  la selfie allà. Vaig pensar que faríem com aquells actors de Hollywood durant no sé quina gala: un aguantaria el telèfon i tots sortiríem amb el cap mig tallat, com en Brad Pitt. Però no. La Cris va treure un selfie stick. Tothom sabia perfectament què era. La meva dona i jo, no. És més: ni tan sols n'havíem sentit parlar mai. Des que ha nascut el meu segon fill que visc en una mena de llimb del qual em puc escapar poques vegades, i quasi sempre és per anar al gimnàs. Ja no m'entero de res. Fixeu-vos, he trigat dues setmanes a trobar una estoneta per escriure aquest post. El país passa per moments històrics i jo només estic pendent de si el meu fill petit s'ha cagat al damunt. En fi.

Sovint penso en quins records de la infància conservaran els meus nanos. Sóc un neuròtic perdut però crec que vaig tenir una infància feliç. Els meus rotllos raros vénen d'una altra banda, vés a saber quina. Malgrat tot, miro enrere i m'adono que ens ho vàrem passar molt bé. La infància és el vertader paradís perdut. L'adolescència, una merda, i la juventut una etapa sobrevalorada. La felicitat es va acabar quan les fresses del bosc que sentíem de nit van deixar de ser extraterrestres tirant tratjos amb poders, com el del Gran Héroe Americano, i es van convertir en el monòton soroll del vent entre les branques.

Ah, m'oblidava de la selfie!

EN MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ I JO

Sempre tindré un deute amb en Miguel Ángel Rodríguez. Ell va ser la persona que em va ensenyar que el Twitter és, en realitat,  un enorme camp de batalla, i que la majoria de la gent hi va a insultar els que no pensen com ell. De seguida vaig convertir-me en un deixeble avantatjat, i al final l'alumne va superar al mestre, i en MÁR (aquest és el seu desafortunat nom du guerre) em va bloquejar de per vida. Va ser el primer d'una llarga llista de gent que m'ha anat bloquejant durant aquests darrers mesos. Però aquesta història és llarga i agredolça  i ja us l'explicaré un altre dia. Ara centrem-nos en en MÁR.

Segur que tots el coneixeu. Va fer-se famós a les tertúlies casposes de 13TV. Abans havia estat portaveu del govern de l'Aznar, però d'això no se'n recorda ningú, ni ens importa gaire. Aquí sota els teniu a tots dos, fent l'imbècil amb una ampolla de vi com dos guiris borratxos i adolescents de Port Antic. El salt definitiu a la fama va fer-lo quan va ser detingut després de protagonitzar un accident de cotxe. El fill de puta QUADRUPLICAVA la taxa d'alcohol permesa. Va demanar perdó de manera breu i tornem-hi, que no ha estat res.

Aquests dies aquesta desferra humana, aquest cuc, ha dit que el President Mas hauria de ser afusellat. Qualsevol personatge públic -que no fos una estrella del rock, un futbolista del Madrid o un friqui de Tele 5- que fos detingut per conduir perillosament ebri s'amagaria sota d'una pedra i mai més no en sortiria, però aquest imbècil es passeja pel món amb el cap ben alt i fent comentaris inframentals com aquest. Haurien d'afusellar al President com van fer-ho amb en Companys. I després ens pregunten per què volem marxar, i com és que no hi estem bé, a Espanya.

Jo ja he caigut, però vosaltres encara teniu una oportunitat. Seguiu els meus passos. Feu-vos seguidors d'en MÁR i foteu-li canya. No li deixeu fer ni un pas sense recordar-li que és un irresponsable i, sobretot, una mala persona. També podeu dir-li fill de puta, cabró i desgraciat. Jo a vegades ho feia, però són insults massa estàndard. Que sigui un borratxo és anecdòtic en un país on la meitat de la gent ho som, però sempre li ho podeu recordar. Alguna gent ho ha fet de manera magistral i, a sobre, a la tele. Lluiteu les meves batalles i recolliu la bandera allà on jo la vaig deixar. Avanceu, avanceu cap a la victòria. Poques vegades veurem tant clarament qui són els dolents.

LA NOVA CONSULTA

Hi ha alguna cosa que se m'escapa. Vejam: tots sabíem perfectament que l'Estat mai no autoritzaria la consulta. Podíem haver-nos rebotat, sí, però seríem allà mateix on som ara: convocant una consulta il·legal. Legítima, democràtica i justa, però il·legal. Aleshores, és realment important si la fem d'una manera o d'una altra? 

Entenem-nos: els espanyolistes no haurien anat a votar. Tampoc ho faran ara, tot i que alguns, per tocar els collons, diuen que sí, que tenien pensat fer-ho però que ara no. Aneu a la merda, va. Votarem exactament els mateixos que haguéssim votat a la primera consulta -excepte, potser, uns quants disgustats o desencisats. Si recollim, posem pel cas, dos milions i mig de vots afirmatius, les plebiscitàries poden encarar-se amb molta més energia. Necessitem amb urgència una injecció d'autoestima. A tota la gent que diu que està cansada els hi pregunto:

- De debò que et pensaves que seria fàcil? Que Espanya ens deixaria anar per les bones? Que faríem una consulta i tothom votaria i seríem com Escòcia o el Quebec? Que no ens costaria cap esforç, ni pagaríem cap preu? Quina lluita per la llibertat ha estat senzilla, va, digues. I de moment ens està sortint barata, escolta.

Em sobta la manca d'intel·ligència d'algunes persones i aquest I want it all, I want it now tant de nen mimat que es pensa que ell no ha de fer res i que tot li ha de ser donat. No va ser Kennedy el que va dir "No pensis el que Amèrica pot fer per tu, sinó el que tu pots fer per Amèrica"? Doncs aplica-ho a Catalunya, paraula per paraula. Si hem de tornar a sortir al carrer, ho farem. A aquest pas aviat em deixaré rastes, em compraré una samarreta del Ché i un d'aquells espantosos bolsos peruanos que brutegen tant. Però si ens ho demanen ho farem. Si hem de votar en mil-i-un referèndums de costellada i gintònic casolà, també ho farem. Com a mínim jo ho faré, perquè sóc un cínic que no creu quasi en res, però que pensa:

- Cony, ja que hem començat, acabem. 

Suposo que els anys d'Arts Marcials m'ho han ensenyat, això. En fi, no desvariegem: Iniciativa ja ha baixat del carro. Avui, sentint l'Herrera, encara no he entès per què. Un dia un amic em va dir que el líder dels ecosocialistes feia cara d'haver-se menjat moltes hòsties quan era adolescent. Jo -que també me'n vaig menjar moltes- estic segur sí, i per això és tan estrany i parla tan raro i sembla que estigui tot el dia emprenyat. Volien una consulta, sí, però una mica diferent de la que farem ara. ERC també rondina i tampoc els entenc gaire. Sembla ser que distingeixen entre graus d'il·legalitat, cosa que a mi em sembla una tonteria solemne. Però en Junqueres es mereix el benefici del dubte. Aquí callo, que no la vull cagar. Em cau bé, el gruixut de l'Oriol, però em sembla que comença a sentir els cants de sirena de la cadira presidencial. Tan de bo m'equivoqui i ens emportem una sorpresa agradable, que de tant en tant ja toca.

L'únic camí, ho sabem tots, són les plebiscitàries. Entretant, tot el que fem per tocar els collons a Madrid serà benvingut. Votem tots, i que s'emprenyin. Que tornin a prohibir-la. A veure si a algun tertulià fatxa li agafa un cobriment. Fem-los ballar el nostre ball i marquem el timming del combat. Peguem ràpid, com un boxejador mexicà d'aquells mig tarumbes. Que s'esgotin ells, i nosaltres posem collons allà no ens arribin les forces. No vull que les generacions que vénen ens mirin amb la mateixa consdescendència amb què nosaltres a vegades mirem les que ens van precedir. Les que no van ser capaces d'acabar amb Franco, i s'havien d'empassar aquells No-dos de merda cada diumenge al cine.

RETARDATS

A casa no som de gaires manifestacions. Fins fa pocs anys mai no hi anàvem, però les circumstàncies han canviat, i una de les poques armes que tenim els catalans són les mobilitzacions massives. I ja sabeu que cal fer el que toca.

En general una manifestació és terreny abonat per tota classe de friquis, que surten de casa seva i aprofiten per fer el ridícul sense que ningú se'n doni gaire compte. L'ANC  ha tingut la virtut d'esdevenir autènticament transversal, i mentre les manis a favor de la independència també tenen la seva quota de penjats (i n'hi ha cada un que Déu n'hi do) la gran majoria són gent normal i corrent. Gent a qui en un moment donat convidaries a casa a fer un cafè. O un gin tònic. Societat Civil catalana té voluntat d'esdevenir la versió espanyola i unionista de l'ANC, però encara li queda molt camí per recórrer. De moment només és capaç de convocar uns quants milers de persones. Fins i tot la plaça del meu poble es veia més plena l'endemà que l'Estat va tombar la consulta. I no només hi havia poca gent, sinó que s'hi reunia el bo i millor de cada casa. La flor i nata de l'espanyolisme més tronat, escolti. Alguns d'ells semblaven estúpids. D'altres, amb greus mancances socials o emocionals. Uns quants eren directament retardats, i és una crueltat fer-ne broma, com la senyora del paraigües i l'adhesiu al front.

Si això és el millor que els Sociedad Civil poden reunir, el gran misteri és com és que encara no som independents.

Disculpeu el vídeo amb tots els dibuixots inserits. Podeu veure l'original, sense tanta ximpleria,  fent clic aquí.

I SURVIVED THE EBOLA VIRUS

Quan érem adolescents alguns professors de l'Institut -escriptors frustrats, informàtics cremats, traductors sense ningú a qui traduir- ens explicaven que l'Àfrica és un continent meravellós, ple de gent meravellosa i amb una cultura tant o més rica que la nostra. Les tribus eren regides per matriarques benèvoles i progressistes, i els bruixots eren capaços de guarir quasi qualsevol malaltia gràcies a les plantes i a la seva saviesa ancestral. Segons els nostres professors, l'endarreriment i les misèries de l'Àfrica van començar, exactament, en el moment de la colonització, o potser durant l'esclavatge. Abans de tot això, el continent havia estat poblat per societats utòpicament avançades, una mica a l'estil de l'Atlàntida o Lemúria. Aquells professors van aconseguir fer-nos sentir culpables, com si els estudiants haguéssim anat personalment a explotar els pobres africans i a beure gintònics mentre dos esclaves (o esclaus, segons gustos) ens ventaven amb fulles de palmera.

Però un dia ens vam fer grans, i alguns vam començar a llegir. No pas gaires, però uns quants sí. De fet, no cal llegir gaire: només cal obrir els ulls. Aquests mesos a  l'Àfrica s'han assaltat centres de confinament de malalts d'èbola, sota el crit de "L'ébola no existeix", i s'han alliberat a tots els malalts. Paradoxalment, en d'altres zones els escassíssims supervivients de l'èbola són repudiats per la societat i abandonats a la seva sort, perquè no creuen que ningú pugui guarir-se. Els doctors estrangers s'han hagut d'empescar una mena de diplomes que certifiquen que els pacients estan perfectament curats. Una mena de I survived the ebola virus, però amb diploma en comptes de samarreta. A Uganda les unitats mèdiques han estat apedregades i assaltades, i en algunes localitats fins i tot han fet volar els ponts pels aires per evitar que no hi vagin els metges. Sembla ser que quan els blancs desinfecten les cases amb un preparat de clor els africans es pensen que, en realitat, estan escampant la malaltia.

L'Àfrica té molts problemes, i la majoria vénen de lluny. Parlem d'un continent on els nens albins són assassinats i, a vegades, devorats. Els bruixots fan servir parts del seu cos per fer encanteris. Parlem d'un continent on els malalts mentals són tractats de la forma més inhumana i cruel. Alguns nens són segrestats i obligats a fer de soldat. La violència sexual és vergonyosament generalitzada, i els violadors sovint en surten indemnes. L'Islam, una religió que atrau els pitjors fanàtics i assassins, s'ensenyoreix d'àmplies regions del continent, perpetrant barbaritats com el segrest de les cent noies, un segrest del qual tothom s'ha oblidat perquè és massa horrorós saber què els hi pot haver passat a aquelles pobres nenes. L'Islam, aquella religió entranyable que no et deixa beure alcohol ni menjar llonganissa per respecte a Al·là, però que, a canvi, et permet maltractar les dones tant com vulguis. Tot això sense oblidar-nos que durant l'època de l'esclavatge algunes tribus ajudaven als negrers a capturar els seus propis veïns, o dels conflictes sanguinaris que es perpetuen, els orígens i les motivacions dels quals fins i tot els propis combatents ignoren. I així podem anar fent.

L'home blanc és d'una vilesa extrema. Això no cal que us ho digui. Però retratar als africans com el non-plus-ultra de les virtuts i la bondat és, en el millor dels casos, equivocat. En el pitjor, una manipulació burda i, per motius que se m'escapen, interessada. En  aquest món que vivim ningú no val gaire res.

L'ESGUARD

Durant uns quants anys vaig fer vida a Barcelona. En aquella època vaig valorar seriosament la possibilitat de quedar-m'hi a viure, però al final va ser que no. Un dia ja us ho explicaré.  Ara, presoner de comarques i pare de dos fills, aprofito qualsevol oportunitat per escapar-me a  Barna (així és com en diem els pagerols que anem de guais). Però els temps canvien molt de pressa, i cada vegada que hi vaig -i cada dia més- m'hi sento com en Paco Martínez Soria a La ciudad no es para mi.

Quan el gran Damià Bardera em va proposar d'anar a la festa de la revista Esguard de seguida vaig dir que sí. Sóc un pare modèlic, però fugir una estona sempre és saludable per la ment i bo per l'esperit. Es veu que el cabró havia estat portada de la revista. No sé pas com collons s'ho carda.

La festa era a l'antiga fàbrica de la Damm. A Barcelona les festes no se celebren a la plaça, ni a l'envelat, ni al pavelló polivalent o esportiu, sinó en fàbriques de cervesa. Em diuen que la de Moritz també té overbooking. És estrany, però qualsevol s'arrisca a dir res. Abans d'entrar, un parell de cerveses en un bar que semblava una casa de putes però que en realitat era un tuguri d'aquells on vas a emborratxar-te miserablement i a explicar les teves desgràcies al cambrer -que va mudat com un Sant Ferriol- i a tirar els trastos a la seva companya xinesa i escotada. Sense un mínim de dues canyes sóc un antisocial perillós. A partir de la tercera em comporto com un humà més o menys normal.

Tan bon punt vam arribar ens van fer una foto, una cosa que a Girona només passa en els bars extremadament pretenciosos. En Bardera és el de la dreta, la seva dona la mig i jo el de l'esquerra, amb la samarreta d'en Batman fent-se una selfie que el meu germà va tenir la gentilesa de regalar-me. En Bardera, tan trempat com és, no sabia que aquell cartellet on hi posava Esguard era una bafarada, i que l'havies de col·locar-la a la vora de la boca, com si parlessis.

Un cop a dins la barra lliure va fer la seva funció lubricant i tot va anar com una seda. En Germà Capdevila, l'editor, va explicar-nos les novetats i els plans de futur. He de reconèixer que encara no m'havia baixat l'aplicació però va ser el primer que vaig fer quan vaig arribar a casa. Us animo a fer-ho. Si la gent d'aquí no contribueix a la cultura local no ho faran pas els extremenys. Ni els riojans. D'altra banda, sóc dels qui pensa que les tauletes i els mòbils són, inevitablement, el nou suport de la premsa escrita. I dels llibres potser també, però això trigarem més a veure-ho.

La festa era un quiésqui del món cultural, i només jo i algun altre pelacanyes semblàvem fora de lloc, com quan et conviden a una festa normal i tu et pensaves que era de disfresses i t'hi presentes disfressat de barra de pa o d'infermera sexi. Dios los cría y ellos se juntan, i de seguida em vaig fer amic d'un paio que, mentre pixàvem, em va explicar que anava tan pet que no podia tornar al lloc on se l'esperava. La plana major de la faràndula cultural i literària era allà i jo em feia amic d'aquell tio. Em va dir:

- M'hauré de quedar a dormir per aquí i anar a treballar demà de bon matí.

Jo vaig assentir, comprensiu. Coneixia bé aquella història perquè també era la meva: la sala plena d'escriptors, periodistes i editors i jo m'entretenia xerrant amb un borratxo a qui havia conegut mentre pixàvem. Potser és per això que no surto a la portada de cap revista.