EN ROBERT BARATHEON, EL POST-PORNO I EL SOMRIURE DE L'HERRERA

Els lectors habituals saben que normalment no parlo de política. Però avui faré una excepció perquè hi ha coses que em moro de ganes d'escriure.

Comencem pel somriure llefiscós de l'Herrera. Mireu-lo. Més que en una reunió, sembla que estigui en un bar de Chueca tirant els trastos a en Pablo Iglesias. Fixeu-vos-hi: es veu clarament que li fa ullets, i no pas de manera figurada. Fa angúnia i tot. Quina poca traça, marededéusenyor! Un amic meu sempre deia que en Joanet fa cara d'haver rebut moltes hòsties quan era jove. Estic segur que sí: us ho diu un raret que també en va rebre moltes. Si l'Herrera no millora la tècnica es limitarà a ser el pagafantes de la Colau i en Pablito, que s'enrotllaran  al seient de darrera mentre ell els torna a casa amb cotxe després d'una nit de festa.



Anem al segon punt de l'ordre del dia: aquesta senyora que pixa al carrer és l'Àgueda Bañon, la flamant directiva de comunicació de l'Ada Colau. La noia és -o era- una activista post-porno. Pels qui no ho sapigueu, el post-porno és un corrent que intenta revolucionar la pornografia partint de postures post-estructuralistes, basant-se en gran mesura en les teories de Focault, entre d'altres. Suposo que us heu quedat igual, oi? No patiu, que jo també.  El problema del post-modernisme (avui el post va de posts, ha ha ha!, quina broma més imbècil) és que es recrea en un llenguatge volgudament críptic i fosc, com un gafapasta de la vella escola que es vol fer l'interessant però només diu parides sense sentit, i si ningú no l'engega a la merda és perquè el món és ple de bones persones.

La pornografia em mereix tots el respecte del món. Trobo fantàstic que es faci servir per elaborar constructes feministes, per parlar de metàfores de no-sé-què, o senzillament, per masturbar-se com fa la gent normal i corrent (m'agradaria saber què opina en Nacho Vidal sobre el post-porno. Probablement es pensi que és el nom artístic d'una actriu i se la vulgui follar).

Els nous partits agafen persones amb un passat, homes i dones que mai no es pensaven que un dia es dedicarien a fer política, com aquell antisemita gras i barbut de Madrid que ara no recordo com es diu. Per mi això no els fa ni més ni menys vàlids, però s'ha de reconèixer que, de bones a  primeres, fer acudits sobre jueus assassinats pels nazis i pixar pel carrer fa lleig. I no val a dir que ets post-porno o que només posaves exemples d'humor negre.

I anem al darrer punt. A tothom li va fer molta gràcia que en Pablo Iglesias li regalés al rei totes les temporades (fins ara emeses) de Joc de Trons. "Que enrotllat que és" deia la gent, com quan en Joaquin Sabina -que se suposa que és comunista- anava a sopar amb el missaire pepero Gallardón. Però tornem a l'obra d'en Martin: tothom sap que la sèrie comença amb el viatge d'en Robert Baratheon a Hivernàlia per demanar al patriarca Stark que li faci de Mà.  I per què volia que la seva Mà fos en Ned Stark i no un altre? Doncs perquè en Ned era un home íntegre i, sobretot, un bon amic. Ara que l'alegre troupe de Podemos ha aterrat al món real  s'afanyen a endollar parents, coneguts i saludats. Fan el que faria qualsevol líder amb dos dits de seny: rodejar-se de gent de qui es poden refiar. Ningú no vol una mà dreta que el miri de reüll mentre afila un ganivet.

Em preguntareu:

- Jordi, si és tan normal com és que tothom posa el crit al cel quan ho fa la Colau?

I jo us respondré:

- Elemental. Ells van criticar-ho anant i tornant. Des d'ERC fins al PP sabien que aquestes pràctiques de supervivència política són imprescindibles, i qui més qui menys feia el ronso.  El problema dels moralistes és aquest: que quasi mai no estan a l'alçada de les expectatives que desperten. Per això la gent està tan enrabiada amb l'Església catòlica, que massa sovint fa coses diferents de les que predica. I per això molts s'estan emprenyant amb les esquerres populistes. Vivim moments tragicòmics. El que és segur és que aquests mesos d'estiu no ens avorrirem.

ON VAN A PARAR LES CHONIS?

Avui us confessaré un secret: sempre m'han agradat les chonis. Mai n'he coneguda cap i parlo des de la llunyania i la ignorància, però són noies que em fascinen. Aquest look hipersexuat, aquesta manera de parlar, tan de barriada, el llindar per terra, aquest to tan baix, nihilisme ferotge.  M'encanta observar el seu modus vivendi i les seves anades i vingudes. La majoria són atractives, no pas perquè estiguin beneïdes genèticament, sinó perquè la joventut quasi sempre és benèvola i amable, i elles es passen hores al davant del mirall, empastifant-se amb rímel  comprat al basar xinès.

Hi ha un misteri que durant molt temps m'ha tingut intrigat: on van a parar les chonis quan tenen més de vint-i-cinc anys? Tots sabem que són jovenenetes, però ningú no sap què fan quan arriben a certa edat. Es converteixen en persones normals? Es tanquen a casa i no en surten? Emigren a barris de chonis i fan vida allà, sense barrejar-se amb la resta de la societat? És un misteri que estic content d'haver resolt.

Diumenge passat vaig anar a dinar a un merendero amb una colla de pares i mares que tenen nens de l'edat del meu fill gran. Ens vam conèixer a la guarderia. De tant en tant quedem i anem a fer un pic-nic. Jo no sóc gaire de pic-nics, i encara menys de merenderos, però m'encanta anar-hi un parell de vegades l'any i observar la gent que hi menja. El millor moment és a mitja tarda, quan l'alcohol ja ha fet efecte i els homes s'aixequen de taula, es lleven la samarreta i juguen un partit de futbol amb una cigarreta a la boca. Els que tenen equipació del Barça o del Madrid (falsa, per descomptat) se la deixen posada, potser per automotivar-se. Alguns no es veuen amb cor de posar-se dempeus i es queden encarxofats a la cadira de càmping, o s'estiren al terra. Les baralles no són freqüents però tampoc són rares. Un merendero qualsevol és l'antítesi definitiva del bon gust. L'imperi de la samarreta de tires i de la cervesa Hacendado. Veient-lo et sorprens que haguem arribat a la Lluna i que haguem escrit la Ilíada. Els merenderos són el nostre fracàs i la nostra penitència. El nostre revers fosc.

Però tornem al diumenge. El meu fill petit, en Joan, no volia dormir, i em vaig decidir passejar-lo per la pineda a veure si es relaxava. Quan va ser obvi que no ho aconseguiria ens vam deturar a les barbacoes per observar la gent. La majoria eren immigrants romanesos i sudamericans. Cuinaven grans tires de carn, plàtans i blat de moro. No s'hi posaven pas per poc. Generalment també hi ha magrebins però ara és Ramadà i durant el dia es queden a casa. Quan marxàvem vaig sentir parlar castellà en una barbacoa cantonera. Eren tres quarantines. Totes tres feien panxa i vestien de qualsevol manera, amb malles roses i samarretes amples que deixaven al descobert braços rodanxons i plecs intolerables. En aquell moment vaig trobar-les irrellevants, però de reüll vaig veure que bevien cervesa i em van fer venir set. Abans d'anar cap a la meva taula a fotre'm una Estrella em vaig fixar en els tatuatges que duien: el disseny era força modern, i la tinta encara tenia prou intensitat. Vaig comprendre que aquelles dones no eren quarantines, sinó que tot just havien encetat la trentena. Potser fins i tot eren més joves. Anaven sense maquillatge i duien el cabell recollit en cues de caball, però encara conservaven aquell deix tan de barri. Eren tres antigues chonis. Aleshores vaig entendre-ho tot, i vaig sentir-me com deuen sentir-se els grans descobridors. Al cap de tants anys el misteri se m'havia revelat. Les chonis són com l'energia: no desapareixen, sinó que senzillament es transformen. Dir-ne evolució seria agosarat, però sí que sofreixen una indiscutible maduració. Malgrat la descoberta, se'm plantejava un nou enigma: què motiva aquest canvi? Però vaig decidir deixar la resposta per un altre dia i vaig tornar a la taula, content i amb el cor lleuger.
Perquè ara ja sé on van a parar les chonis.

DIA U

Quan l'home de la barba va entrar al bar el seu amic ja hi era. Feia vuit anys que no es veien i tots dos s'havien preguntat si el temps hauria estat benèvol amb l'altre. L'amic del bar era exactament igual que vuit anys enrere: el cabell no havia reculat ni un mil·límetre, i no hi havia cap esquitx blanc o gris.  Les arrugues -que a la trentena es diuen línies d'expressió- tot just s'insinuaven. El de la barba, en canvi, sí que havia canviat, i no pas cap a bé, però les seves transformacions ara són irrellevants.

Els dos homes van abraçar-se i van seure a la barra. Fer qualsevol altra cosa hauria sigut estrany i poc apropiat. Dos amics que es retroben seuen a la barra, en això tothom hi està d'acord. El barbut va respirar alleujat en veure que el seu amic escurava una cervesa, havia sentit dir que ja no bevia i que havia sofert una transformació estranya i diametral. Segurament era una exageració. Al capdavall, també havia sentit que duia el cos tatuat com un motorista, i a cop d'ull només es podia veure un dibuixet tímid al canell. La gent, va decidir a tall de resum, és idiota.

La conversa va fluir. Tots dos tenien por que, al cap de tants temps, la situació resultés estranya o incòmoda -ben mirat, la cosa havia acabat una mica com el rosari de l'aurora. Però aquell vespre tot anava bé. Era com si en comptes d'haver passat vuit anys,  un dels dos hagués anat al lavabo i haguessin reemprès la conversa en tornant, cinc minuts després.

L'home de la barba va posar el seu amic al dia. Un parell de separacions i un grapat de casaments. Uns quants nadons, i alguns que ja no ho són tant. Ens hem fet grans, tio. El rock and roll encara ens agrada, i segurament ens agradarà sempre, però ara les nits són més curtes. No ens fa puta gràcia, però les coses van com van, i de bon matí els teus fills necessiten un pare, no pas un zombi ressacós amb alè de whisky i de redbull. Ja no hi ha gestes heroiques, les grans batalles fa temps que es van lluitar, i ara som més proclius a fer el ridícul que no pas a fer gràcia. Cada setmana és igual que l'anterior, i sort en tenim d'algun sopar escadusser i del gintònic del divendres al vespre, veient cadascú la seva sèrie preferida i dient parides al whatsapp. Adolescents quarantins. Peter Pans panxuts, mig calbs i amb el colesterol a punt de convertir-se en un problema.

Els dos homes beuen, i ara és el torn de l'altre amic parlar de la seva fugida. A vegades és l'únic camí possible. Fotre el camp ben lluny, i que Déu -o qui sigui- hi faci més que nosaltres. El barbut assenteix: ell potser hauria fet el mateix, però no tenia prou determinació, o no estava prou desesperat, o prou avorrit. En el fons és un covard i ho sap, però s'estima més veure-ho des d'un altre punt de vista. Els dos homes beuen i sopen amb uns altres amics que es presenten en algun moment de la nit. Tots s'abracen, i riuen, i recorden nits de tabola i tardes de birres. Tots tornen a tenir-ne vint, trenta, i quasi poden assaborir aquella sensació d'haver de començar-ho tot. El temps de les cireres, quan les oportunitats són infinites i pots cagar-la tantes vegades com vulguis perquè el dia encara és jove, tant jove que es confon amb les darreres hores de la matinada, l'hora que el barbut sempre ha trobat gloriosa. "Demà... " pensa, "... demà farem com abans".

EN BOCA TANCADA LA MOSCA NO HI FARÀ ENTRADA

Els lectors més veterans ja saben que al llarg de la petita i atzarosa història d'aquest bloc he estat a punt d'engegar-lo a rodar dues o tres vegades, i si he seguit endavant és perquè fa un grapat d'anys -que vells que ens fem, nois i noies, i quant rock and roll, i quantes vegades que hem dit que mai més i al final ha sigut que sí- vaig fer una promesa a un amic que ja no hi és. Creient com era, segur que ens mira des del Cel bevent gintònics que no deixen ressaca (allà hi ha barra lliure, i no has de patir per les transaminasses) Setmanes enrere sopava amb un escriptor que em va confessar que ell també havia fet una promesa semblant a un altre amic que també falta, i que suposo que també deu ser al Cel, encara que ignoro si hi beu gintònics perquè jo no el coneixia personalment, tot i que l'havia llegit i en certa manera és com si el conegués, perquè llegir algú és bussejar en la seva ment, i ara prou, que m'està quedant una frase molt llarga i els que sou lectors assidus i fidels ja sabeu que, generalment, no les faig servir, i em decanto per la clàssica estructura de subjecte i predicat. Buf, deixeu-me refer l'alè, no estic acostumat a les subordinades. Em pugen al cap. Demà m'aixecaré fatal.

El meu amic sempre deia que la grandesa i la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot meditat que un vot que surt dels collons, dipositat a l'urna per un semi-analfabet amb alè de cigaló de conyac. Tots ho sabem, però quasi mai no hi parem atenció, i,  quan ho fem, ens limitem a repetir un tòpic, aquell que diu que és el menys dolent dels sistemes. I ens quedem tan panxos. Al capdavall, què més podem fer? Potser fins i tot és veritat.

Aquests dies molts analistes sospiten que certs resultats són, en efecte, la versió democràtica del cop de puny a la taula que fem havent sopat, quan hem begut massa vi de la casa, o de l'estrebada de tirants (o de cinturó) que fa el milhomes de casinet després d'haver arreglat el món entre cafetó i cafetó. Pessimista com sóc, espero tota classe de catàstrofes i desastres, però potser aquesta vegada m'equivoco i els nois i noies de Podemos i els seus sidekicks d'Iniciativa -que es deuen pensar que tenen algun mèrit en la victòria- ho fotran de puta mare. Tan de bo. Barcelona no és la meva ciutat i m'importa molt poc si la gent pixa pel carrer o si reciclen correctament, però en qüestions econòmiques si la capital estornuda tots ens constipem.

Tot plegat és ben absurd. Ahir i abans d'ahir, milers de votants de la Colau -gent suposadament a favor de la redistribució de la riquesa o, com a mínim, d'una certa igualtat social i econòmica- s'esgargamellaven animant a onze milionaris que, si els trobessin pel carrer, ni se'ls mirarien. Aquests votants pensen que en Rato és un fill de puta -en efecte, ho és, i molt- però alhora troben fantàstic que els jugadors del Barça cobrin sous estratosfèrics i s'emportin els calers a paradisos fiscals.

- Jo també ho faria, si tingués els seus milions- diuen fent que sí amb el cap, com si ja s'imaginessin pujant a Andorra amb maletes plenes de diners com en Pujol Jr. i la donota aquella que tenia per nòvia.

És una qüestió purament emocional. Els bancs són dolents, esclar, però el món del futbol està igualment podrit. O no? Les farmacèutiques potser haurien de ser nacionalitzades perquè els seus dirigents són uns malparits, però et penses que les fàbriques de roba del Paquistán on compres les samarretes falses del Barça són gaire millors? Has sentit parlar dels nens de Brasil que compren i venen, i que només n'aprofiten un de cada mil? De les fàbriques de pilotes a la Índia, on hi treballen nens en condicions infrahumanes?

- I quina solució proposes, tiet Jordi, tu que et creus que ets tan puta? -  em pregunteu.

Doncs cap. Jo no sóc ningú, només un brivall galtavermell que té la sort que algú el llegeixi. Bé, sí, només una cosa: en boca tancada la mosca no hi farà entrada.

ELS FOFISANOS i els HOMELESSEXUALS

Tots sabem que els mitjans de comunicació, quan no tenen notícies de debò, s'inventen imbecil·litats. Els fofisanos són la seva última ocurrència (em pregunto: en comptes de parlar de subnormalades, per què no desenterren casos que en el seu moment van remoure consciències i que ara ningú  ja no recorda?).

Però tornem als fofisanos. Se suposa que són homes que més o menys es cuiden (d'aquí el -sanos), però que no renuncien a la cerveseta i a la tapa de braves, i que no els hi fa res tenir un dit de panxolina. Els fofisanos són la nova tendència.

Fins on jo recordo, aquesta cursa demencial va començar amb els metrosexuals, homes que es passaven mitja vida al gimnàs i mitja vida botiguejant. Evidentment no van triomfar, entre d'altres coses perquè la majoria de nosaltres som lletjos i no tenim ni un euro de més per dedicar-lo a comprar cremetes i pomades. Els metrosexuals eren, en definitiva, una mena de revisió dels cànons de bellesa clàssics, el 2.0 dels models renaixentistes. Una punyetera farsa. Si algú es definia a si mateix com a metrosexual podies estar segur que eres davant d'un idiota.

Com a resposta van sortir els übersexuals. La idea en si hauria estat sensata si no fos perquè l'übersexual-tipus era una barreja de Javier Bardem, Antonio Banderas i  Gerge Cloney. Era, per entendre'ns, una mica rotllo home-madur-i-atractiu-però-sense-mariconejar, un estereotip molt allunyat del mascle mig, que de cap manera té aquest aire sofisticat i perdonavides. A diferència de l'infame metrosexual, aquests podien deixar-se barba de dos dies i no calia que es depilessin el pit i les cames.

I després, ai las!, van arribar els hipsters, segurament la moda més absurda i delirant que mai s'hagi fet i desfet en aquests móns de Déu. El hipster és, directament, un acudit que es passeja per la ciutat, un pobre diable que necessita cridar l'atenció de manera desesperada, com ja ho van fer els punks fa moltes dècades. Els lumbersexuals són els representants d'un nou paradigma que entronca amb aquest fenomen indescriptible. Barba fins mig pit, camisa de llenyataire, tatuatges volgudament macarres i tota la pesca.  Són, per dir-ho d'alguna manera, els germans petits i pobres dels hipsters. Hi ha qui diu que els moderns, al seu torn, són els germans petits dels lumbersexuals, cosa que els converteix en éssers quasi insignificants. He de pensar-hi amb atenció, però a priori no em sembla una teoria esbojarrada.

Oberveu la degradació del fenòmen: des dels impecablement cisellats metrosexuals fins als panxuts fofisanos, passant pels hipsters/lumbersexuals bruts, i saltant-nos alegrement el punt intermig, que representaven els übersexuals. Com en un regateig en un mercat moro, es comença demanant molt i acabes enduent-te el producte per quatre rals. Si la cosa segueix en caiguda lliure, la nova tendència seran els homelessexuals, que en comptes de beure gintònics als bars modernillos es fotran tetrabricks de Don Simón mentre barbotegen coses a la gent que passa.

GRÀCIES PER LA PACIÈNCIA

Aquestes dues setmanes he estat molt enfeinat arrodinint un projecte que, si la sort no em traeix, veurà la llum aviat, de manera que no he pogut actualitzar el bloc, malgrat que tinc material de sobra. Els seguidors veterans ja sabeu que de tant en tant passa, i als de darrera incorporació us demano una mica de paciència. Aviat tornaré per parlar-vos de la Maria Grillamenta, de l'Ada Colau i d'algun altre pobre diable que se m'ha posat a distància de tret.

Entretant, podeu ocupar el vostre temps veient la sèrie de Netflix Daredevil, o bé  llegit Submissió, el darrer llibre de Michel Houllebecq (darrer en tots els aspectes, no seria estrany que morís aviat). Si encara no teniu el gat de Schrödinger no perdeu ni un segon més.  I si ja heu fet tots els deures podeu dedicar-vos a ser feliços, que també està bé.