POBRES MESTRES!

D'entre tots els seus pacients, el Doctor House sentia un odi especial pels qui li deien com havia de fer la seva feina i qüestionaven les seves decisions. Els guionistes de la sèrie van regalar-nos un grapat de moments pel record. El meu preferit? El dia que una parella de joves es negaven a vacunar el seu fill, malalt de no sé què. "Les vacunes són un negoci de les farmacèutiques. No volem participar-hi" deia el noi, mentre la seva parella feia que sí amb el cap. El Doctor va respondre: "Saben quin és un gran negoci, també? El dels taüts infantils. Els fabriquen amb uns colors moníssims". O la vegada que una pacient va posar en dubte el diagnòstic d'en House. El metge va preguntar-li a quina universitat de medicina havia estudiat, li va demanar el número de col·legiada i, posteriorment, va cridar els advocats de l'hospital perquè la dona signés el seu propi diagnòstic alternatiu.

Els metges afirmen que aquestes situacions són cada vegada més comuns. Els pacients rebels han traspassat les fronteres de les ficcions audiovisuals -generalment americanes- i s'han convertit en una espècie genuïnament ibèrica. I si una feina tan extraordinàriament complicada com ho és la dels metges rep crítiques i i és posada en dubte per part dels pacients, què no passarà amb els mestres i professors?

Aquests darrers anys els mestres rebem tota classe de crítiques. Algunes, de ben merescudes -tot i que a vegades la culpa no és del mestre, sinó d'un sistema educatiu sorprenentment imperfecte, però aquest és un altre tema-. Però també crítiques cruels, destructives, sense cap altra voluntat que no sigui, precisament, imposar la voluntat dels criticaires, que sense saber res del tema exigeixen que se'ls tingui en compte.

No fa gaire era en un dinar amb amics i coneguts i, a mig àpat, va començar una discussió sobre ensenyament. He de dir que vaig fer tot el possible per defugir-la, però al final, quan els equívocs superaven els límits tolerables, no vaig tenir més remei que entrar-hi. Parlàvem d'ensenyament en general, no pas d'opcions personals (per exemple, escola pública o privada), ni de fílies o fòbies (deures sí o no, llibres sí o no, sabates o espardenyes d'anar per casa a les aules...). En concret, parlàvem del procés d'avaluació i del mètode que a dia d'avui segueix la Generalitat. Agradarà més o menys, però hi ha poc a discutir. L'educació no és una ciència com la medicina, però la llei és la llei i en aquest cas només es pot interpretar d'una manera. Dura lex sed lex.

Ja us podeu imaginar com va acabar la cosa. Tot el que jo deia era considerat irrellevant i, automàticament, deixat de banda. La meva experiència de quinze anys no significava res al costat de les idees i creences d'aquelles persones, que negaven coses tan innegables com la normativa d'avaluació o altres lleis similars. He d'aclarir que en les discussions cara a cara sóc dolentíssim: de seguida d'emprenyo, perdo els papers, les idees i els arguments s'escolen entre els meus barbotejos. Però això no significa que m'equivoqui o, per dir-ho millor, que m'equivoqui sempre.

Una bona part de la societat ha perdut el respecte pels mestres. Alguns els critiquen i qüestionen de manera oberta i desacomplexada. D'altres ho fan més dissimuladament, amb subtilesa. L'opinió del mestre cada vegada compta menys, i en molts casos és substituïda per l'opinió del nen o de la nena. Si un nano jurés que el seu mestre ha arribat a classe borratxo, amb una disfressa d'aneguet rosa i cantant "Pajaritos a bailar" és possible que alguns pares el creguessin i demanessin explicacions al director, sense passar-los pel cap que el nen pot estar mentint. Tots els mestres col·leccionem anècdotes d'aquest tipus, més tristes i menys festives, però l'arrel del problema és la mateixa. La figura del mestre, en definitiva, no desperta confiança i està sempre sota sospita.

Diuen que als utòpics països del nord els mestres segueixen gaudint del respecte i l'estima de la societat. També és veritat que allà un mestre estudia molt més que no pas aquí, però estic segur que aquesta no és el quid de la qüestió. Tan  li fa si estudiem quatre anys com vuit. És aquest sentiment nostre, tan Mediterrani, tan poc calvinista, aquest individualisme ferotge, aquest pensar que jo he d'expressar la meva opinió, peti qui peti. Aquest voler dir sempre la darrera paraula. El relativisme insensat, el tot s'hi val mentre ho sàpiga o ho pugui justificar. Si crido més que tu vol dir que tinc més raó que tu. Ens ho mereixem tot i sentim que el món té un deute amb nosaltres, però posem poc de la nostra part. La vella Espanya i  la vella Catalunya de sempre. Si els metges ja reben cops de pal, imagineu els pobres mestres!

DIARIS DE DIUMENGE

Fa cinc anys vaig guanyar un certamen literari convocat per la desapareguda editorial Montflorit. El premi consistia en la publicació de l'obra guanyadora, Manual de Supervivència. Un llibre del qual no parlo gaire, però que estimo moltíssim. Per desgràcia ja no és a la venta i deu ser difícil de trobar. Si a algú li fa gràcia llegir-lo que m'ho faci saber.

L'editor em va prometre que faria tot el que pogués per difondre la novel·la. Vaig creure-me'l, esclar. Cada diumenge al matí anava al bar i fullejava tots els diaris, suplements dominicals, revistes i revistetes. A banda d'un parell de ressenyes a la premsa local, cap crític va voler llegir la novel·la. Tenia un parell d'amistats que vaig pensar que potser em fotrien un cop de mà, però al final vaig comprendre que en aquest món de les lletres hi estaria completament sol, i que l'ajuda no arribaria de cap banda. Va ser un procés lent i dolorós, perquè l'esperança és la darrera cosa que és perd, fins i tot un pessimista com jo. Sort en vaig tenir, d'alguns blocs. I d'alguns altres. Sort en vaig tenir, dels blocs, que s'han convertit en una mena d'element democratitzador a la Xarxa, però que desgraciadament tenen poc pes en alguns àmbits. 

Amb la segona novel·la, el gat de Schrödinger, ja era gat escaldat -dispenseu la broma idiota, no me n'he sabut estar- i esperava ben poc, o res, del panorama literari català. Tot i això no vaig abandonar: vaig enviar correus electrònics, vaig fer amistats  pel Facebook, vaig tornar a enviar correus electrònics. Vaig fer de tot, procurant no ser pesat. No hem ser pesats, sempre ho dic. Els resultats van ser, si fa no fa, els mateixos que l'altra vegada. Uns quants blocs se'n van fer ressò, però cap crític reconegut va voler llegir-se el llibre. Lluny d'entristir-me com em va passar amb el Manual de Supervivència, em vaig limitar a resignar-me. La vida són quatre dies i no val la pena deprimir-se per ximpleries com aquestes. 

Dic mentida: en realitat sí que hi ha hagut algun crític reconegut que ha volgut llegir-se els meus dos llibres. I n'ha fet una ressenya tan elogiosa que cada vegada que la llegeixo em poso vermell com un pigot. Ben igual que un adolescent. Per un cop, he pogut anar al quiosc, ben content, i comprar el Punt-Avui sabent que, per una punyetera vegada a la vida, parlarien de mi.

Podeu llegir la ressenya d'en Matthew Tree fent click aquí. 

(i aprofito, esclar, per donar les gràcies a l'autor, i a tots els que d'una manera o altra heu publicat alguna cosa sobre les meves novel·les o n'heu fet difusió).

LA PILAR DEL DEVISSY

Des de petits hem après que els dies tristos han de ser humits, apagats i grisos. Però els tòpics, encara que siguin ben trobats, solen ser falsos. Avui és un dia depriment, i el sol brilla de manera insultant en el cel. És un dia absurd, clar i lluminós, i potser això fa que encara sigui més terrible i més cruel.

Ens vam veure dijous o divendres de la setmana passada. Jo anava o venia del banc, i vam parlar de calers. Vam arribar a la conclusió que el millor seria fer el que feien els pagesos d'abans: posar-los tots en una olla i enterrar-la sota una soca. Tu venies d'una masia de les de tota la vida, i d'això en sabies un niu. Vam riure i vaig marxar del teu bar -un dels meus preferits, però això ja ho saps- pensant que qualsevol divendres d'estiu ens hi escaparíem amb la dona a partir-nos una amanida i una ampolla de vi. I després un gintònic, què cony.

Ahir vaig llevar-me i vaig saber-ho. Una malaltia d'aquestes que ens fan tanta por que fins i tot ens fa basarda escriure'n el nom. Un mal endimoniadament ràpid i violent se t'ha emportat, i ens ha deixat a tots fets una merda, preguntant-nos per què coi aquest món és tan estrany i tan grotesc. T'enyorarem molt. Ahir el meu fill gran, que va saber la notícia però encara no té consciència de res, es va passar la tarda preguntant per tu. Cada vegada que passàvem pel teu bar volia entrar a saludar-te i a fotre a terra aquell cubell que tenies, ple de taps de vi. La meva dona al final li va dir que t'havies convertit en una estrella. Vés què s'ha de fer, amb els nens tan petits. Quan va ser fosc vam anar a fer un volt a la platja. En Lluc va mirar el cel i va jurar que t'havia vist darrera d'un núvol, al costat de la seva àvia. Tan de bo hi siguis de debò, i tot plegat no sigui res més que una broma de mal gust, i un dia ens hi retrobem tots plegats i ens fem un fart de riure pensant en la nostra tristesa de mortals que no hi veuen ni un pam més enllà del propi nas.

Et vas posar molt contenta quan el meu fill petit, en Joan, va néixer el dos de juny, el dia del teu aniversari. Ell va arribar en aquest món cruel el mateix dia que tu celebraves cinquanta anys. Vam prometre que quan en Joan en celebrés cinquanta també celebraríem el teu segle de vida. Tristament, no podrà ser. Però et puc fer una altra promesa que, coneixent-te, segur que t'agradarà: cada any, el dos de juny, encetarem un vi de l'Empordà i brindarem per en Joan i per tu. Tu fes el mateix allà on siguis, i en algun moment de l'àpat aixeca la copa. Serà com si tots plegats brindéssim.

EL DIA 27 NO VULL VOTAR

Quan vaig acabar Magisteri vaig fer un postgrau sobre mitjans de comunicació. Allà ens explicaven que en el món dels mass media l'emoció sempre s'imposa a la raó. Al començament van haver-hi uns quants intents tímids de discutir-ho, però en veure els exemples que el professor ens posava tothom va anar callant. El millor és la publicitat, però també es pot aplicar a la política. El nostre professor repetia que votàvem amb el cor i que després, en tot cas, intentàvem racionalitzar-ho amb el cervell.

Pot semblar molt obvi, però en realitat això ho explica tot: que en Jesús Gil, un mafíós neandertal i tragicòmic, tingués el suport que tenia a Marbella. Que el PP s'hagi estavellat a tot arreu, però no tant com hauria hagut d'estavellar-se si tenim en compte que ha saquejat Espanya. Que alguna gent afirmi que si en Jordi Pujol es tornés a presentar el votarien sense pensar-s'hi, perdonant-li els viatges a Andorra i tota la pesca. Que moltíssim gent reconegui a l'Artur Mas, malgrat tots els malgrats, com un president competent i un bon líder, però encabat es neguin en rodó a donar-li cap mena de suport, i prefereixin que s'estavelli perquè així surt del govern. Que l'Oriol Junqueres, amb aquella alegria, avui digui blanc i demà negre, i segueixi creixent en intenció de vot, rodó i llustrós. També explica tot l'afer de la Colau i els parents que ha anat endollant, i que molta gent ho trobi la mar de fantàstic i enraonat perquè en el fons és un nosaltres contra ells, la vella rancúnia de classes. Està bé que robin, sempre i quan ho facin els meus.

A dia d'avui el món polític català en comptes d'un oasi sembla un after hours de farloperos o el pàrquing d'una discoteca de polígon. Els polítics es passen el dia fent càlculs, a veure si entren o deixen d'entrar. El vaixell es comença a enfonsar, i que se salvi qui pugui: primer Iniciativa, que s'ha convertit en el gosset menjafigues de Podemos. Després Unió, que per fi ha sortit de l'armari i s'ha mostrat tal com és, i finalment el mal anomenat sector catalanista del PSC, amb l'abjecte Àngel Ros al capdavant, que ha pactat alegrement l'alcaldia de Lleida amb els ultraespanyolistes Ciudadanos. Tot cau a trossos i els votants, en comptes de fer un esforç de raciocini i de lògica, fem el que hem fet sempre: votar a qui ens cau millor o a qui ens fa més gràcia. Se li atribueix a Winston Churchil aquella frase que diu que el millor remei contra la democràcia són cinc minuts de conversa amb un votant mig. Fos qui fos que l'escrigués, tenia més raó que un sant.

El dia 27 el sobiranisme perdrà. Això ho sap tothom. No només perdrem, sinó que possiblement ens clavin una pallissa històrica i ens deixin per morts. Res de resultats ajustats com a Escòcia o al Quebec: ens fotran un bany. I la culpa no serà d'Espanya, sinó únicament nostra. Perquè els dos grans partits independentistes són incapaços d'entendre's, perquè la CUP fa la seva guerra de guerrilles, i perquè hi ha un gran grup de catalans convençuts que la Colau i en Fachín (té collons, el nom) són uns anticapitalistes súperenrotllats, i que si governen ens deixaran fer un referèndum. Esclar que sí.

El dia 27 no vull haver de votar. Independitzar-se d'Espanya hauria de ser una cosa èpica, heroïca, i no pas aquest carnaval de barriada que hi ha ara. Tants caps tants barrets. Els uns volen fer la revolució i independitzar-se després, els altres volen el contrari. Un tercer grup, senzillament, vol la independència sense revolucions, i d'altres revolucions sense independència. I no ens oblidem dels que volen seguir essent espanyols i no volen cap revolució, ni ara ni després.

Perdrem. Potser haguéssim pogut fer alguna cosa fa uns mesos, però ara ja no. Hem perdut el tren i no crec que siguem capaços d'atrapar-lo, anant tan a poc a poc com anem. I si finalment votem, el dia 28 ens despertarem d'aquest somni i ens adonarem, capcots, que contra Espanya es vivia millor.

DIA DOS

El post d'avui és la continuació del Dia u. Si encara no ho heu fet, podeu llegir-lo aquí.

... i arriba l'endemà. La gran nit. Fa setmanes que en parlen pel grup de watsapp. Sempre han tingut per norma no presentar-se sobris a sopar: les cerveses d'abans són imperatives. Malgrat els esforços no han pogut reunir tota la vella guàrdia, però són suficients per petar-ho tot. Let's make it burn. L'actitud general és aquesta:

Els records antics reneixen a mesura que els reguen amb cervesa. Aquell estiu que varen anar a vacances a Pamplona, la setmana següent dels San Fermines. La ciutat estava deserta. Devien ser els únics idiotes de tot Espanya capaços de fer una cosa així. L'hotel era de cinc estrelles perquè era buit i pràcticament regalaven les habitacions. La ciutat, esgotada i ressacosa, no els hi seguia el ritme, de manera que van anar a la festa major d'un poblet on la gent parlava euskera. En Fulano, ben pet, va baixar-se els pantalons en una herikotaberna empaperada amb fotos de presos etarres amb cara de voler-los matar. Recorden aquella anècdota com La Nit que van estar a punt de morir a mans dels gudaris. 

O el cop que van barallar-se amb uns penjats del poble del cantó. Van sagnar artells, nassos i llavis. Encara a dia d'avui no saben per què va començar aquella batussa tan imbècil, i els homes riuen el que no van riure aleshores. Fan broma sobre el dia que en Sutano va voler tornar a peu des de Girona, i de la vegada que, en un bar d'Alacant, es van discutir amb el DJ Pocholo perquè no volia punxar temes de Metallica. El dia de l'absenta i els sopars a restaurants xinesos que ja han tancat. Recorden els nombrosos fracassos amb el sexe femení, i les escasses victòries, que quasi sempre eren pírriques i d'última hora. Tenien poquíssim seny i una legió d'àngels de la guarda incansables que vetllaven per ells. Déunostresenyor sempre ha tingut tirada pels perdedors. Al capdavall, el seu pobre fill va ser-ne un.

Ho recorden tot. Els dies que juraven que no sortirien però que, quan el sol se n'anava, les estrelles els hi xiuxiuejaven que aquella nit -precisament aquella nit- passaria alguna cosa molt gran i ells no hi serien. Una cosa tan especial que ja no caldria tornar-se a emborratxar. Sortien, i mai no passava el que havia de passar. Mirant-ho fredament, la majoria de vegades ni tan sols anaven on calia anar, ni el dia que tocava. Tenien pressa. Quasi sempre arribaven massa d'hora i ja anaven trompes quan començava la festa. No hi havia manera de fer res del dret. 

Havent sopat -el menjar sòlid és un tràmit- van al bar de tota la vida i s'asseuen a la taula de sempre. El lloc només s'assembla vagament a aquell local on es bevien la joventut. Aquell bar que les havia vist de tots colors. Beuen, i quan van torrats treuen el mòbil i s'ensenyen fotos dels fills i filles. Són les tres de la nit i l'amo diu que és l'hora de tancar. Ni es plantegen anar a dormir, i compren un parell de packs de cervesa. Algú posa la casa i algú altre diu que ha comprat un paquet de tabac. 

Arriben i beuen. L'alcohol ha enfonsat totes les barreres i s'ho diuen tot. Retrets antics i preguntes que mai no s'havien vist amb cor de formular en veu alta. La distància els fa valents. Les hores s'escolen i el sol treu el nas rere els edificis baixos del poble. L'endemà -i les setmanes i els mesos vinents- tots recordaran aquest moment, però el fum dels cigarrets s'empassa els detalls de la conversa. Surten al balcó d'un en un, com si volguessin arribar puntuals quan el nou dia passi revista. Ho han aconseguit. La sensació de vetllar els dorments, encara que vagis trompa com un cep, té alguna cosa gloriosa. L'endemà tots tornaran a les seves vides, un xic grises, més avorrides i monòtones del que els hi agradaria. Però sempre els hi quedaran moments com aquests. D'una manera o altra, és obligatori viure'ls.