DUROS A QUATRE PESSETES

Sóc un entusiasta dels centres comercials. Si tingués vint anys seria un mall rat. El que em fascina més d'aquests llocs és la gent que s'hi congrega. A la seva darrera novel·la, Submissió, Houellebecq fa un exercici d'imaginació: què és el primer que passaria si un partit islamista guanyés les eleccions franceses? Doncs que els centre comercials es buidarien de gentussa. Ras i curt.

La setmana passada vaig visitar l'outlet de la Jonquera . Mentre ho feia pensava en aquesta misteriosa causa-efecte, que a dia d'avui encara no he aconseguit desentrallar. Si fos certa i un dia a Espanya guanyés un partit islamista, la majoria de centres comercials serien mig buits. El de la Jonquera en concret es buidaria gairebé del tot. És un lloc fascinant que no us heu de perdre. Mentre pujava per la rampa d'entrada empenyent el cotxet amb el meu fill petit vaig haver de deixar pas a dues dones franceses molt arriades (mare i filla?), cadascuna de les quals duia un carro de la compra ple fins a dalt de begudes alcohòliques barates. La més gran, en veure'm mirar el seu carro, va encendre una cigarreta, se la va col·locar de gairell i va somriure, com volent dir: "És el que hi ha, imbècil". En aquell moment vaig comprendre que la cosa prometia, i no em va defraudar en absolut.

La majoria d'outlets són plens de paios pretenciosos i de puc-i-no-vull. Fan una mica de ràbia, però en el fons, són persones relativament normals que volen comprar bones marques a preus baixos, per tornar al seu lloc de treball a fer el merda. Un bon exemple d'això és la Roca Village. Però el Gran Jonquera Outlet és completament diferent de tot el que havia vist fins ara.

Per començar, la immensa majoria dels clients són francesos. Més concretament, del sud de França. A l'estiu l'uniforme oficial és la samarreta de tires, tant ells com elles. Les falsificacions són la norma general, si bé allà no se'n troben (a diferència, per exemple, del Pertús, que de tanta marca falsa en podríem dir Little Bangkok).  A l'outlet que ens ocupa hi ha molt d'Adidas i molt de Nike. Em va sorprendre l'estètica gangsta dels compradors, amb cadenes d'or i tot. Per descomptat, tots anaven amb flip-flaps, o bé amb esportives llampants. I gorres, esclar. La gran majoria lluïen una panxolina preocupant, o bé eren directament grassos. Crec que la meva dona i jo érem les persones menys tatuades, i no us penseu pas que els tatuatges que la gent lluïaa eren aquestes obres d'art vintage que es veuen a vegades. Eren més aviat dels que et fan a la garjola, o que un amic que assegura que és tatuador et fa a canvi d'un pack de sis cerveses del Mercadona.

Molts compradors, potser la meitat, eren àrabs. Elles anaven tapadíssimes, amb aquella calor tan horrorosa, i ells es passejaven traient pit i mirant a dreta i esquerra, com pinxos de barriada (potser es referia a aquests, l'Houllebecq? I si és així, per què?). Tothom feia cara d'estar molt satisfet amb si mateix, i amb les compres que acabaven de fer. A l'hora de dinar tots es van congregar al buffet lliure. La cua era horrorosa, però m'ho vaig manegar per treure el nas: estimbes de menjar que formava muntanyes llefiscoses era devorat amb fruició per francesos de barbeta oliosa. He vist llagostes devastar sembrats amb més elegància i educació. Aquell buffet era el millor remei contra la gana.

La reproducció de la torre Eiffel que hi ha al vestíbul de la planta baixa ja és la primera promesa no complerta. Si algú busca una mica de charme français s'haurà de rascar la butxaca, perquè a l'imperi de la calça curta no n'hi trobarà. Enlloc donen duros a quatre pessetes.

AQUELLS DIES

Aquells dies que t'asseus davant de l'ordinador i t'adones que en realitat no tens absolutament res a dir. No es tracta de la síndrome de la pàgina en blanc -que és una cosa que mai no t'has acabat de creure- sinó de la ferma convicció que estàs a punt d'escriure una ximpleria tan òbvia i d'un vol intel·lectual tan baix que val més que malgastis el poc temps lliure que tens fent tombs per Internet, buscant alguna cosa, sense saber exactament quina, o potser esperant que en passi alguna.

Escriure a vegades és alliberador, però molt sovint també és una font d'angoixes i maldecaps. Tens la necessitat de fer-ho -potser autoimposada, o potser és una mena de força o impuls de naturalesa més romàntica- però a vegades no saps exactament què dir. T'adones que ja has gastat quasi totes les històries nocturnes, i que portes un estil de vida que t'impedeix recol·lectar-ne més. Posar a parir algú, com vas fer l'altre dia amb el pobrissó Arqueòleg Glamurós és arriscat, sobretot si no t'agrada crear-te enemics. Parlar de política també, sempre hi ha qui s'ofèn i decideix que mai més no comprarà res teu. També tens ganes de dir-ne alguna de grossa, però corren vents de correcció política i d'un neopuritanisme que fa que els navegants del Mayflower semblin assistents d'una rave. Pots divagar sobre el teu buit existencial, i sobre el vertigen que sents a vegades quan et lleves, però cadascú té els seus propis problemes, i tal i com està la cosa el que  tingui a dir un neuròtic és quasi irrellevant.

Abans escrivies històries. Contes i novel·les. Eres una mica potiner estilísticament, però trenar una història no et semblava tan difícil. Ara sí. I hi ha dies que escriure un post amb cap i peus -no pas aquesta porqueria que t'està sortint- et sembla una tasca titànica, d'heroi de l'antiguitat. Arribes a aquest punt del text, el rellegeixes i t'adones que només has escrit parides. Hi ha qui en diu, molt encertadament, palles mentals. Agafes el ratolí -no va gaire bé, fa temps que és poc precís-  i ho selecciones tot. El text es torna de color blau. Prems la tecla Supr i tot desapareix. Alliberament. "M'estimo més no penjar res que no pas publicar aquest post de merda", decideixes. Però al final t'hi repenses, perquè vulguis o no hi ha dedicat uns quants minuts, i ara mateix el temps és com el menjar: no pots llençar-lo perquè molta gent (tu mateix) no en té. Aleshores fas clic a la fletxeta de dalt i el text ressuscita, intacte. Com collons ho feien, abans, sense aquestes eines tan meravelloses? Decideixes que publicaràs el post perquè el més important és anar escrivint, i que els seguidors puguin entrenar com a mínim un cop per setmana. Nulla dies sine linia i tot això.

Previsualitzes el text. Decideixes que hi posaràs una foto perquè no es vegi tan carregós. Esculls aquesta, sense cap mena de lògica ni de continuació:

Potser algú es pensarà que has escrit això sota els efectes d'alguna droga, o bé borratxo, o amb un síndrome d'abstinència cruel i terrible. No és el cas. Es tracta d'escriure i d'incomplir una de les normes més bàsiques i elementals de l'escriptor: estripa tot el que no sigui essencial. No vulguis publicar-ho tot, i menys quan saps que no té cap sentit. Però, amics i amigues, sóc incapaç d'esparracar res. Gràcies per arribar fins aquí. Com a mínim ara em sento una mica millor. 

TORNA'T A AIXECAR, GOKU! (UNA REFLEXIÓ SOBRE EL 27-S)

Els qui passegem per la frontera dels quaranta tenim gravada la imatge d'en Son Goku, ensangonat i desfet, passant la bola d'Energia Universal a en Krilín perquè aquest la pogués llançar contra en Vegeta, que acabava d'arribar al planeta Terra i que, com un Pizarro qualsevol, volia matar a tothom. Els més friquis també recordem els Caballeros del Zodíaco, amb l'armadura destrossada i el cos matxucat, que s'aixecaven cada vegada que el seu enemic els tombava. Aquesta és una constant del manga japonès -curiosament, no pas del còmic americà- quasi un arquetip nipó: l'heroi, esquinçat, es resisteix a morir i planta cara una vegada i una altra, encara que sàpiga que perdrà. Tossudament alçats, que diu aquell.

Aquests dies a Twitter he vist coses que no creuríeu. He vist constitucionalistes catalans insultar amb agror sideral i ràbia infinita el Procés. He vist votants de Podemos i del PP aliar-se contra la llista unitària. He llegit menyspreus de tota classe, i he vist com les files unionistes, ara que veuen la victòria més a la vora, es van engrossint. He vist militants de Catalunya sí que es pot bloquejar a tota quanta persona no pensava com ells. He vist tuits jurant que la nostra llengua no és una llengua, i que si el PSOE i Podemos arriben al poder Espanya serà una arcadia encara més utòpica i benaurada que la nostra Catalunya independent. He vist els llibres de George Orwell maliciosament malinterpretats. He vist totes aquestes idioteses, i encara unes quantes més.

Hi ha qui diu que el Procés és una guerra. S'equivoquen: jo ho veig més aviat com una execució. Els unionistes són molts més, tenen més mitjans, més diners i més poder. Una mica com els perses contra els espartans. Aquests darrers sabien que perdrien, com potser nosaltres perdrem el 27-S, però no per això van abandonar la lluita. No oblidem que si els espartans van morir abans d'hora va ser degut a la traició d'un dels seus, segons Herodot, el pastor Efialtes (el pobre subnormal s'esperava una recompensa, però finalment els perses van ser aniquilats a Salamina i va haver de fer-se fonedís perquè els grecs no el matessin). Ara que els quillos s'han ensenyorit de tot el simbolisme i l'imatgeria espartana, potser fóra millor comparar-ho amb la famosa Batalla del Álamo, on els mexicans van anorrear un petit grup d'independentistes texans, que van fotre-hi collons i van resistir fins al final. De candidats a fer de Santa Ana, el pèrfid i sanguinari general mexicà, n'hi ha per triar i remenar.

Aquest 27 de setembre votaré a favor de la independència. Sóc una persona de centre. Per ser més exactes -com diu Houellebecq- d'extrem centre. Quan era jove deia que era de dretes, però suposo que en realitat ho feia per dur la contrària: en un entorn on tothom afirmava que era d'esquerres (encara que només fos de postureig), l'única manera que tenia per oposar-me te a la vil massa era defensar l'altra banda. Les esquerres radicals tampoc no m'agraden, entre d'altres coses perquè em guanyo la vida en una escola concertada i, si pugessin al poder, hauria d'anar a fer hamburgueses al Mc Donalds o al König. Per tant aquestes properes eleccions només tinc una sortida sensata: votar Junts pel sí. I si algú deixa de comprar les meves novel·les per una imbecil·litat com aquesta -us juro que m'ha passat- doncs què voleu que us digui, que se'n vagi a prendre vent (per dir-ho suaument i no haver d'escriure la paraula cul).

I és que si la cosa no fa un tomb radical és probable que perdem. I si perdem les conseqüències seran funestes, perquè l'Estat exercirà el seu dret de conquesta, i compte que no ens fotin un nou decret de Nova Planta en forma d'anul·lació de l'autonomia. I aquestes conseqüències les pagarem tant els separatistes com els unionistes. Si això passa,  tots aquests moments de lluita es perdran, com llàgrimes en la pluja. En moments així toca seguir l'exemple dels nostres herois japonesos. Fer com en Goku. Posar-nos dempeus una vegada i una altra. Perdre,  perdre i tornar a perdre. Fins que finalment guanyem.

(I recordeu: en Luke Skywalker -republicà i lluitador contra l'Imperi Galàctic- votaria SÍ. En canvi, en Darth Vader vota Ciudadanos).

ARQUEOLOGIA TUITERA

Fa un temps vaig crear un pefil fals a Twitter. Al principi era per fer el burro, però aviat vaig veure'm arrossegat pel dark side, i vaig acabar movent-me en ambients tuitaire-espanyolistes. Vaig convertir el meu àlter-ego virtual en un votant de Ciudadanos, PP o Vox, segons com bufés el vent. Era un personatge a qui li faltava mitja hora de forn -a couple beer short in the six-pack, que diuen els anglesos. En conseqüència, tots els seus tuits eren demencials, autèntiques insensateses que no podien sortir del teclat d'una persona equilibrada. Era una mena d'experiment, tenia curiositat per saber fins on arribaria tot plegat. Fins i tot em preguntava si tots aquells paios eren reals o eren trolls i fakes, com ho era jo. Però, ai las!, aviat vaig tenir retuits, i fins i tot uns quants seguidors. De fet, li anava molt millor al meu àlter-ego que no pas al meu perfil autèntic (que, també s'ha de dir, no és gaire actiu).

En aquelles cloaques vaig conèixer a l'Arqueòleg Glamurós.  Molts dels seus seguidors eren espanyolistes radicals, de manera que vaig pensar que ell també n'era un. Anava errat: ell també és català. A diferència de molts dels seus camarades, era molt d'equerres, però, com ells, es declarava enemic acèrrim del nacionalisme i del catalanisme, dos termes tan amplis com confusos.

En un moment donat, el nano va fer un comentari que hauria fet envermellir a en José Maria Aznar, i el meu àlter-ego, que ja us he dit que era un bon pàjaro, va córrer a felicitar-lo, potser massa emfàticament. L'Arquèoleg el va bloquejar a l'acte. Em va picar la curiositat i vaig investigar una mica. Té un bon nombre d'incondicionals que el defensen a capa i espasa i li riuen totes les gràcies. Internet, el camp de cultiu d'egos més gran del planeta, fertilitzat a base de likes, retuits i follows, ha engendrat un munt de personatges així. Però tenia coses importants a fer i aviat vaig oblidar-me'n.

Fa pocs dies la casualitat va fer que tornés a coincidir-hi, aquesta vegada a través del meu perfil real. Altre cop, perquè vaig respondre a uns comentaris ferotgement unionistes (per dir-ne d'alguna manera) que uns amics seus van retuitejar. Perquè us en feu una idea, un d'aquests amics té una gran bandera espanyola al seu perfil, i l'altre un dibuix d'unes rates de cloaca armades amb estelades i banderes de Catalunya. Perquè veieu quins ambients freqüenta, el company Arqueòleg: digue'm qui et segueix i et diré qui ets. Vaig saber que també tenia un bloc i un dia vaig visitar-lo. Segons les seves pròpies paraules, és la ploma més àcida de la xarxa. Encara avui sóc incapaç de detectar la ironia -si n'hi ha- en aquest epítet. No ho sé, potser sí que realment està convençut de ser la ploma més àcida de la Xarxa. L'Arqueòleg dóna suport a grups de l'òrbita de Podemos. Fins aquí tot fantàstic, seria pitjor que fos de Ciudadanos, però ens ha de fer reflexionar, sobretot als qui afirmen que els Iglesias i Colau boys són partidaris del dret a decidir. A banda d'això, escriu prou bé, té un corpus ideològic ben estructurat i és impossible no compartir algunes de les seves idees, en especial les que parlen de financiació, investigació i arqueologia.

La gràcia de tot plegat és que el nano té la pell molt fina. Sembla ser que és un dels personatges de la Xarxa que més gent ha blocat. Després d'investigar una mica vaig descobrir que se sent perseguit i assetjat, i de seguida que un debat se li fa una mica costerut, pam, ja t'ha blocat. Avui en dia, si l'Arqueòleg Glamurós no t'ha blocat és que no ets ningú. Podríem fer-ne samarretes: Jo també vaig ser bloquejat per l'Arqueòleg. Molts independentistes el coneixen, i la facilitat que té per defugir el debat i tirar pel dret ja comença a ser una llegenda a les xarxes socials. Se sent atacat per la seva condició de gai i de militant d'esquerres, però la gent únicament reacciona davant dels dels seus escrits. No he investigat en profunditat, però no he vist excessives manques de respecte ni burles massa cruels, encara que ell sí que se sent amb el dret de ser sarcàstic i disparar contra tothom que no balli al so que ell marca.  Si et uns personatge públic, Arqueòleg, t'arrisques a que la gent digui el que pensa de tu. I el que la gent pensa de nosaltres la majoria de vegades no ens agrada. Ho sento, nano, però tal com diuen els moderns, shit happens.

L'HUMANISME D'UNIÓ

Fa un temps, per motius que ara no venen al cas, vaig assistir a uns quants mítings d'Unió Democràtica de Catalunya. No sóc una persona intel·ligent, ni tan sols una persona llesta. Però no sóc un imbècil perdut, i normalment entenc les coses quan me les expliquen per tercera o quarta vegada. No va ser el cas de l'ideari d'UDC. Al cap de mitja dotzena de mítings, reunions i xerrades, encara era incapaç de saber quines eren les línies principals del partit.

Els mítings eren divertits. Confusos, però divertits. La cúpula no tenia la butxaca foradada, però el menjar i el beure no escassejaven. A vegades hi passaven coses divertides. Però en general eren obscurs, i l'única cosa que treies en clar era que UDC és un partit europeista i humanista.

Ara em preguntareu: què vol dir exactament ser humanista? No en tinc ni idea, i això que sóc llicenciat en Humanitats. Però us puc ben jurar que la gent d'Unió ho repeteix a la mínim que pot. L'humanisme aquí, l'humanisme allà. Segons la Wikipèdia, l'humanista és una persona crítica, sobretot en matèria de fe. Clarament, no és el cas d'Unió, que tot sovint fa de vella beata groupie de sants rocambolescos i seguidora de les corrents més ortodoxes dels Vaticà. De lletanies i rosaris, vaja.

És clar, doncs, que el que la gent d'Unió entén per humanisme no és el mateix que la majoria de nosaltres entenem per humanisme. O per dir-ho d'una altra manera:

A vegades també parlaven de cristianisme. Molt per sobre, per semblar moderns. Més en concret, de les arrels cristianes d'Europa i de Catalunya. En aquest punt he d'estar-hi d'acord: avui tots som agnòstics, però hem de conèixer, encara que sigui superficialment, la religió que ha alimentat i fet créixer la nostra cultura. M'esgarrifen aquests pares que s'enorgulleixen que el seu fill no sàpiga que Jesús va tenir dotze apòstols, o qui era Ponç Pilat. Sense un mínim background ni tan sols podran gaudir d'un llibre tan dolent com el Codi da Vinci, per no parlar d'obres mestres com el Nom de la Rosa. El cristianisme d'Unió és un cristianisme molt de Vaticà: intrigues i conjures als passadissos, hotels de luxe, xocolata desfeta i besamans. Allò tan catòlic de fes el que jo et digui, no pas el que jo faci.

Tot i les diferències conceptuals, ens hem d'alegrar que Unió hagi abandonat el procés i s'hagi passat a les files de l'unionisme (quina redundància més graciosa). Malgrat els seus infinits defectes i la fatxanderia insoportable del seu Estimat Líder, en Duran i Lleida, Unió és un partit catalanista, i hem d'esperar que si pacta amb el PP, amb Ciudadanos o amb el PSC (cosa ben probable a la mínima que puguin), intentarà diluir l'espanyolisme exacerbat d'aquests partits. Esperem-ho, perquè amb individuus com en Duran mai no se sap.

NO VOLEM MÉS ESTIU

No m'agrada l'estiu. O, per dir-ho més exactament, m'agrada molt poc. La calor no em prova, i la xafogor encara menys. I quan has de tenir cura de dos nens petits la cosa empitjora: des del migdia i fins a mitja tarda t'has de recloure a casa, com un reu al corredor de la mort. El fet que la gent del teu voltant esperi les vacances amb candeletes et fa sentir un outsider. L'estiu com a sinònim d'alegria i diversió és un tòpic trist i enganyós, com a mínim si ets pare de família. L'estiu mola quan surt el sol i tu ja estàs de tornada de tot, però quan perds la llibertat de l'aire del mar i la complicitat de la Lluna, amb quinze dies de vacances en fas prou i de sobres. Els anuncis d'Estrella Damm i les seve falses promeses ens han devastat psicològicament. Algú els hauria de denunciar, de la mateixa manera que els fumadors americans denuncien a la Philip Morris.

Tot es fa difícil. Anar a la platja passa de ser una activitat lleugera i desimbolta a ser un autèntic via crucis. Has de portar tantes pomades i productes químics protectors que qualsevol dia la policia t'arrestarà en pensar-se que sintetitzes metaamfetamina. L'altre dia llegia al Twitter que la persona optimista és aquella que va a la platja amb nens i duu un llibre per poder llegir. Quina gran veritat.

La convivència diària amb els fills tampoc és gens fàcil. Exigeixen una energia i un entusiasme que rarament tens. Trobar un ratet per a tu mateix és molt difícil, i una estona per compartir amb la teva parella és impossible. Fa setmanes que tots dos intentem acabar la segona temporada de True Detective, i finalment hem entès que val més deixar-ho estar. Ja vam haver d'abandonar Homeland, i tantes d'altres. Els fills són la destrucció de la parella. Ho escriu magníficament l'Antonio Scurati a El Padre Infiel, l'únic llibre que he sigut capaç de llegir aquest estiu. Pel que fa a Game of Thrones, la veig a pas de tortuga. Començar a veure la tele a les onze de la nit garanteix que no acabaràs l'episodi, tret que no t'hagis fotut un Red Bull havent sopat. I parlant de Red Bulls: ahir vam saber que una dona ha perdut la vista de tant beure'n. Sembla ser que era mare de tres fills, i va jurar i perjurar que els necessitava per poder tirar endavant. La desesperació fa cometre ximpleries com aquesta. He de dir que entenc a la pobra dona.

Si no tens diners tens molt poca cosa a fer, durant aquests dies ensopits i lents. Molts llocs tanquen o funcionen a mig gas, i moltes de les gestions que durant l'any vas aplaçant es queden sense resoldre perquè la persona que se n'encarrega se n'ha anat a fer un creuer d'aquells que li posen un braçalet i li deixen menjar i beure com un lladre. Al final acabes fent el que fa tothom: navegues pel Youtube amb el teu fill a la falda. I descobreixes, atònit, que les clavegueres de la Xarxa tenen la seva contrapartida en els contiguts infantils. Vegem-ne un exemple, el sinistre Payaso Crio-Yo, un individu amb la cara inflada, possiblement per culpa de l'alcohol de mala qualitat, que canta cançonetes ridícules amb les quals pretén adoctrinar la mainada. A continuació us penjo un parell dels seus vídeos insans. Després de veure'ls entendreu que molta gent -per exemple, jo- pateixi coulorofòbia, és a dir, una por cerval, insuperable, als pallassos. Si un monstre com en Crio-Yo s'acostés als meus fill m'abraonaria al seu damunt com un home boig i només deixaria d'estomacar-lo quan parés de moure's. Aqust tipus de propaganda només pot atreure gentussa i desesperançats.

He de dir -amb orgull de pare- que el meu fill va arrufar el nas davant d'aquest pallasso fonamentalista i malvat. "Treu això, papa" em va demanar. Mort de cansament vaig somriure i vaig pensar que, al capdavall, potser tants esforços i tant patiment estiuenc valdran la pena. Com a mínim el nen va pel bon camí.