LA PUTA MILI, L'AZNAR, EN MATTHEW TREE I LA IMPOSSIBLE

Del mandat del diabòlic José Maria Aznar només recordo una cosa bona: va treure la mili obligatòria. No pas per tothom, perquè els desgraciats que ja l'havíem començada quan va signar el decret -va fer-ho d'un dia per l'altre, sense gairebé avisar- la vam haver d'acabar mentre tothom sospirava, alleugit. Jo havia tornat expressament de Dublin, on vivia feliç buidant cerveses, convençut que com més aviat me la tragués del damunt, millor. Si hagués esperat un o dos mesos més potser a hores d'ara encara seria l'emperador del Temple Bar. Compartia casa amb un grec grenyut que em va explicar que al seu país hi havia mili de tres anys, i que pobre de tu que et fessis insubmís (l'objecció era considerada poc masculina i quasi ningú no la feia, aquell dia vaig descobrir que els grecs no estan pas de gaire hòsties).

A diferència del meu amic grenyut, vaig decantar-me per una covarda i efeminada objecció de consciència a l'ajuntament del meu poble. Quan van descobrir que sabia llegir raonablement bé em van enviar a la biblioteca municipal. La bibliotecària va preguntar-me:
- Et veus capaç d'ordenar llibres alfabèticament?
I jo li vaig respondre:
- No ho sé.
Com tots els estudiants de lletres, estava familiaritzat amb el sistema d'ordenació de les biblioteques, però em vaig fer l'orni perquè no volia que em carreguessin de feina mentre que els meus companys objectors es grataven la panxa o covaven la ressaca en llocs recòndits de l'entramat municipal.

Però com que sóc un home responsable i força obsessiu, de seguida vaig començar a ordenar els llibres. Avia la bibliotecària va agafar la baixa perquè estava embarassada de molts mesos. La seva substituta, lògicament, desconeixa com funcionava la biblioteca, i durant un temps vaig ser el bibliotecari de facto. Mai de la vida he llegit tant com vaig fer-ho aleshores: era com un alcohòlic treballant en un bar de nit, o un pervertit en un vestuari de senyores. Aquell bé de Déu de llibres!  Fins i tot vaig haver de fer un parell de comandes. Va ser aleshores quan vaig descobrir a en Matthew Tree. L'havia vist per la tele, era aquell anglès que parlava català tan bé i que havia recorregut Catalunya amb transport públic per després fer-ne un llibre. Vaig pensar que era una bona idea i vaig demanar el llibre. Aprofitant el meu poder temporal, vaig demanar els altres llibres que havia escrit i que aleshores es trobaven a la venta. La casa per la finestra, què carai! No alabaré la seva obra perquè no és elegant fer-ho després que t'hagin alabat a tu, però sí que diré que al llarg dels anys l'he anat seguint. I a bon entenedor, breu parlador. El seu punt fort, encara que potser ell no hi estarà d'acord, són els assaigs, un gènere a vegades menystingut a casa nostra però amb gran presència a la literatura anglosaxona. El darrer que he llegit ha estat el divertidíssim La vida després de Déu.

Fa uns quants mesos vaig conèixer a en Matthew a la festa de la revista Esguard. Va llegir-se les meves dues novel·les i va tenir la bondat de fer-me aquesta ressenya, i encara de mencionar-me en aquest altre article. I, estranyament, la meva sort no s'acaba aquí, ja que, si la Força ens acompanya, presentarà la meva nova novel·la el dia dinous de novembre, a la llibreria barcelonina La impossible. Hi haurà cava i sidral. Veniu, que farem uns riures.

A LA TERCERA

Ja fa cinc anys que vaig publicar Manual de Supervivència. Sembla que va ser ahir que em va trucar l'editor de Montflorit per dir-me que havia guanyat el premi que convocava l'editorial, ara desapareguda. Dos anys després vaig treure El gat de Schrödinger, una novel·la amb els mateixos protagonistes que Manual, i que si bé es poden llegir en ordre cronològic, en realitat estan pensades per ser novel·les independents. Un any més tard, i gràcies al petit miracle que és l'edició digital, la gent de Stonberg va treure una segona edició, a banda de l'epub. Tant una novel·la com l'altra van anar raonablement bé, essent com sóc un autor no-mediàtic, sense padrins, ni amb carnet de cap capelleta, ni altaveus, i sense ni tan sols gaire sort.

Si tot va com ha d'anar, el novembre trec novel·la nova. Aquesta vegada amb Brau edicions. La novel·la no té res a veure amb les anteriors, si bé crec que els lectors de seguida hi trobaran confluències argumentals i estilístiques, encara que de tots tres aquest llibre és el més depurat a nivell tècnic i lingüístic. Durant les properes setmanes us aniré oferint més informació: que si l'argument, que si portades, que si contraportades, la tabola habitual.

Només dir-vos que estic més il·lusionat i més nerviós que mai: aquesta vegada l'aposta és forta, i una tercera novel·la suposa una consolidació o un fracàs definitiu. Faré un munt de presentacions, de manera que en una o altra ens veurem, si teniu la bondat de venir-hi.

De moment, començo amb el hype, així descanso una mica de tanta política i tanta ximpleria.

CCVM

De totes les sèries que es fan i es desfan, la que més m'he estimat -i amb diferència- és Como conocí a vuestra madre (a partir d'ara CCVM). Certament, no té l'espectacularitat de Jocs de Trons, ni l'exquisida cura de Breaking Bad, ni l'argument addictiu (encara que decebedor) de Lost, i ni tan sols hi surten zombis.

Vaig descobrir aquesta sèrie fa dos o tres anys i vaig veure-la d'una tirada. Posem que vaig trigar nou mesos a acabar-la, sense presses, degustant cada capítol. Jo, que mai havia estat un seguidor de Friends quan tothom n'era, em vaig convertir en un fan boy de CCVM. Un amic em va dir que la gràcia era anar-la veient a mesura que s'anava rodant, i envellir juntament amb els personatges. Això significa que l'hauria d'haver començat a finals dels vint, i durant aquella època jo tenia altra feina. Però en general estic d'acord amb el meu amic. Hagués estat bé.

En els dos darrers capítols la sèrie perd el seu característic to agredolç, convertint-se directament en amargant, com un d'aquests un gintònics moderns que ara beu tothom (menys jo, que els he avorrit i m'he llançat al romcola). De manera més tràgica que còmica, en Ted, el protagonista i veu en off durant les nou temporades (nou!!), reflexiona sobre l'amistat i els canvis que aquesta pateix al llarg de la vida. És un monòleg trist perquè cada idea és rigorosament certa, i és impossible no veure-s'hi reflectit. Una vegada vaig llegir que CCVM era una sèrie amb un alt contingut autobiogràfic. Després de veure-la t'adones que seria impossible crear una sèrie així sense haver-la viscut primer. Si no fos de la manera que sóc, és la novel·la que m'hauria agradat escriure.

Dimecres dinava amb un amic i també vam parlar d'aquest tema. Ens preguntàvem on han anat a parar els amics de sempre. Vam arribar a una conclusió molt semblant a la que arriba en Ted: allò que sembla indestructible i etern en realitat és trencadís i efímer. De cop, perds la pista de gent sense la qual eres incapaç de passar ni quinze dies. Hi ha qui d'això en diu fer-se gran, i alguns fins i tot hi troben cert plaer morbós i fan bromes poca-soltes. Jo, la veritat, no hi veig la puta gràcia, però comprenc que la cosa va així, de manera que hi ha poca cosa a fer.

Però tornem a CCVM: durant els dos darrers capítols els personatges viuen un canvi important -aquest és un bloc spoilers free- i, de cop, es fan grans. A l'equador dels trenta maduren i, com passa al món real, la vida canvia ràpidament i radicalment. Els personatges, tot d'una, esdevenen conscients de la seva indefensió, de la seva vulnerabilitat, i fan el que fins aquest moment semblava inverossímil: segueixen camins diferents. Els moments viscuts, les aventures, tot plegat es queda en un no-res, un conglomerat de records magnificats pel pas del temps. 

En David Trueba també ho retrata magníficament a la seva novel·la Cuatro Amigos:

- Vamos a ser unos viejos horribles- intuí.

- Si llegamos.

- Pero si llegamos va a ser horrible. Tengo la sensación de que sólo sabemos ser jóvenes.

- ¿Seguiremos siendo amigos? - preguntó Claudio.

- Tengo sueño - respondí.

- Yo creo que sí...

Yo no estaba tan seguro como él, y eso me hizo sentir mal. El rato suficiente para escucharle caer dormido con un suspiro lento.

Suposo l'amistat segueix existint, d'una manera o una altra. El que passa és que a vegades queda tan malmesa, tan tocada, que és difícil reconèixer-la, i la confonem amb qualsevol altra cosa. 

DESMUNTANT CIUDADANOS

Alguns malpensats (i malpensades) afirmen que Ciudadanos és un partit de laboratori, i que els seus candidats i candidates són acuradíssims productes de màrqueting. Quan veus aquestes noies, la veritat, és molt difícil rebatre-ho. Hi ha qui diu que aquell paio, l'Alberto Rivera, és guapot, però jo, heterosexual ferotge com sóc, no li trobo pas. Fins i tot quan va sortir en pilotes per cridar l'atenció, com un adolescent tardà i desesperat, em va semblar que li faltaven unes quantes hores de gimnàs, i que físicament estirava més el braç que la màniga.

La gent de Ciudadanos no s'està de lloar les virtuts de l'oratòria, que és l'art de mentir i de derrotar al teu adversari sense necessitat de tenir raó. Sempre he trobat que la dialèctica en si mateixa és perversa, perquè parlar bé no significa dir la veritat. Sigui com sigui, tots els seus candidats són tremendament eloqüents. Joves, atractius, llestos i, sobretot, nets de corrupció. Ens ho van fer creure -i més o menys ens ho vam creure- fins que va arribar l'amic Jordi Cañas, a dia d'avui imputat per no sé què. Queda pel record la seva intervenció al Parlament un dia que el dinar -pressumptament, com la seva condició de corrupte- s'havia allargat. La veda s'havia obert, i aviat també es va saber que el iaio de Ciudadanos -aquell pedant dels cabells blancs que sempre surt a les tertúlies- tenia comptes corrents a Suïssa. Segons ell, perquè tenia por d'ETA, que durant anys ha estat el comodí perfecte per tota aquesta gent.

Durant la campanya, el comportament de Ciudadanos no ha estat exemplar, i mica en mica s'ha anat veient de quin peu calcen. Per exemple, a Girona se'ls ha enxampat aparcant el cotxe en una zona de minusvàlids, una falta que la majoria de persones normals troben de molt mal gust, i fins i tot ofensiva venint d'un partit polític, que hauria de predicar amb l'exemple.

Aquests dies també s'ha parlat molt de l'estranya salutació que fan servir els Rivera's boys, alçant els tres primers dits de la mà dreta i separant molt el dit gros, perquè es vegi clarament que no es tracta del símbol de la victòria. Vegem-lo:

Com que sóc un bon noi vaig pensar que era una curiosa casualitat, però la meva fisioterapeuta -amb molt bon criteri- em va fer notar que en el món de la política no n'hi ha, de casualitats, i encara menys en un partit tan de laboratori com és Ciudadanos. Al cap de trenta segons de recerca a Internet vaig descobrir d'on prové aquesta salutació. Segons la Wikipedia:

La fórmula del juramento que hacían los miembros de las SS era situarse firme con el brazo derecho alzado, y los tres primeros dedos de la mano derecha apuntando hacia arriba, al tiempo que decían:

Yo te juro, Adolf Hitler, Führer y Canciller del Reich, fidelidad y valor. Prometo obediencia hasta la muerte a ti y a los superiores por ti designados. Que Dios me ayude.

El darrer a caure del pandemònium ciutadanil estat l'Alberto Rivera. El 27-S Ciudadanos va treure 25 diputats, aproximadament un terç dels que va obtenir Junts x Sí, el claríssim vencedor de la nit. Però per algun motiu sorprenent i rocambolesc, el partit de les Barbies i els Kens ibèrics es va proclamar vencedors de les eleccions, fins al punt que, darrerament, l'Arrimadas ha exigit una vicepresidència (?!).

Sigui com sigui, els nanos de Ciudadanos la nit electoral s'ho van passar molt bé. Males llengües diuen que massa bé i tot. Algun periodista malintencionat va fer una entrevista a l'Alberto Rivera, que estava exhaust de tant de recompte i tantes entrevistes. Amb el nas i els ulls sorprenentment vermells -potser de tant plorar d'alegria- i uns estranys moviments de mandíbula, en Rivera responia les preguntes com podia. Me n'estaré prou de dir, com han fet alguns internautes maliciosos, que l'Alberto anava passat de rosca.

Però Internet no té pietat, i aquella nit els memes van córrer com la pòlvora. Vegem-ne tres:

I ara anem a les coses serioses. El vídeo que de debò heu de veure -i fer córrer- és aquest. Perquè els de Ciudadanos semblen perillosos, però encara ho són molt més del que aparenten. Poca broma.