ANAR PEL MÓN SENSE DENTS

Una de les coses que més em terroritzen és quedar-me sense dents. Per evitar-ho, me les respatllo amb fúria i visito devotament el dentista sempre que puc. Si m'hi dono un cop -cosa habitual si fas esports de combat- m'espanto i comprovo tothora que estigui ben fixada. Regularment  faig glopejos i coses semblants, i aviat començaré a beure aigua amb llimona cada matí, tal i com, segons George R.R. Martin, feia el comandant del Mur Lord Mormont per conservar la dentadura, un d'aquells detallets que fan que els llibres sempre siguin més deliciosos que les seves contrapartides audiovisuals.

Posar-se dents noves val calers. Pel que diu la gent, moltíssims. I bràquets també: fa pocs dies que en porto. No sóc pobre de solemnitat, però la hipoteca, els impostos municipals, la llar d'infants, la llum, l'aigua, els imprevistos i un llarg etcètera de factures sagnen a diari el meu compte corrent. Si ara em caiguessin una dent o dues no sé com ho faria, segurament hauria d'anar pel món sense. A mi m'emprenyaria molt, però hi ha gent a qui no li suposa cap problema, com ara la Rita Barberá. Mireu les fotos de sota. Aquesta dona ha -pressumptament- saquejat les arques públiques i ha rebut tota classe de regals i suborns per part d'empresaris corruptes. Segurament té més diners que tots els lectors d'aquest bloc junts. I va pel món sense dents. 

El misteri és si la Rita llueix aquest somriure esbarregat per desídia, perquè li estan fent una dentadura nova (potser d'or amb diamants incrustats) o bé perquè li fa por anar al dentista. El cas és que fa una fila que Déu n'hi do. Entre aquesta còrpora descomunal, la veuarra, les seves borratxeres llegendàries, aquesta manera de fer pròpia d'un bar de camioners polonesos, les dents de menys i el pentinat -que sembla fet en un casal de jubilats de barriada- els pobres valencians deuen anar ben servits. 

Després hi ha la Soraya fent de discjòquei, un assumpte que no té res a veure amb les manca de dents, però en el seu moment em vaig quedar amb les ganes de comentar-ho. Estic temptat de pensar que el PP ha fitxat el millor assessor polític del món, un home de gran visió, saviesa i experiència, que sap exactament què demanen els seus votants. En aquest cas, corrupció i caspa a dojo. Si no, aquest esperpent resulta incomprensible, vergonyant fins a més no poder. La cara de la Santamaría fent morrets em provoca una gran tristor, i referma el meu sentiment independentista, que he de confessar que darrerament ha trontollat unes quantes vegades, suposo per cansament. Si la Soraya Fiestera no és una maniobra per aconseguir vots, per exemple, de poligoners, antics bakalas i chonis, costa molt entendre per què el PP així ha revalidat -i, de fet, ha augmentat- la majoria.

FORA COMENTARIS

Fa temps que m'estic plantejant fer canvis importants en el bloc. De fet, el que m'estic plantejant en realitat és tancar-lo. Ja fa un grapat d'anys que hi escric, i tot que i que tinc la sort de tenir força visites, sobretot si tenim en compte la immensa oferta, és una tasca esgotadora. Fixeu-vos-hi, si no: molts escriptors han anat tancant el seu bloc per diferents motius: els hi treu temps de fer altres coses, es queden sense res a dir o, la més important, els blocs ara mateix són un anacronisme, una mica com els bars de rock, els especials de Cap d'Any que fan a la 1 i els concerts de la Salseta del Poble Sec. Però el cert és que encara no m'hi veig amb cor o, com diuen els adolescents cursis i els alcohòlics que no es volen rehabilitar, encara no estic llest per fer-ho.

L'alternativa és el Twitter, però a mi la xarxa del puto ocellet blau se'm resisteix i no hi ha manera que hi entri. Massa gent parlant al mateix temps i esforçant-se per dir una genialitat. Tot massa artificial, de lema fàcil. No es pot reflexionar amb cent quaranta caràcters. També trobo que hi ha massa política, massa mala llet, massa votants de Ciudadanos emprenyats amb Catalunya i la cultura catalana. Cal reconèixer que el Twitter és un autèntic democratitzador d'opinions (qualsevol xitxarel·lo pot dir-hi la seva, i al costat de mags de les paraules és fàcil trobar-hi autèntics subnormals), però ja us el ben regalo.

Els lectors més veterans ja saben que fa uns anys vaig fer una promesa a un amic que ja no hi és. Quan aquest amic era a l'hospital llegia el Tardes de Birres, que en aquell moment tot just començava, i em va demanar que no deixés d'escriure-hi perquè l'ajudava a passar les hores. Potser us semblarà una ximpleria, però si encara no he tancat el bloc -i hi ha hagut moments que n'he tingut moltes ganes, us ho ben juro- ha sigut per aquesta promesa que vaig fer.

Però ha plogut molt des d'aleshores, i estic segur que el meu amic, sigui allà on sigui, té coses més interessants a fer que llegir-me. Suposo que m'ha alliberat de la promesa que li vaig fer. De tota manera, no tancaré el bloc en breu, però sí que hi faré alguns canvis conceptuals. El primer de tots, i de caràcter més immediat, és suprimir els comentaris dels lectors. Us explico el perquè:

Se suposa que una de les grans virtuts d'Internet és la interacció entre els navegants. Aquesta interacció és, precisament, el motor de Twitter, Facebook i d'altres xarxes socials. També hauria de ser-ho en els blocs, i de fet a la majoria de llocs és així. Però no pas aquí, perquè a l'hora de respondre als lectors sóc un punyetero gandul, a banda d'oblidadís, insegur i  un inconstant patològic. Això, i el fet que la majoria dels meus posts no són plantejats per crear debat, ha fet que la majoria de lectors passin d'escriure. És perfectament comprensible, i el que m'estranya és que de tant en tant encara hi hagi algú amb prou moral per fer-ho. Aquest post serà el darrer que tindrà els comentaris activitats. Seguiré penjant els posts a Facebook i també a Twitter, que no sigui dit. Si teniu ganes de dir-hi la vostra ens veurem al Facebook, que és l'única xarxa que no em resulta antipàtica. Si no, jo seguiré escrivint. Per cert, el meu correu electrònic ha de sortir per aquí, en alguna banda.

Aprofito per donar-vos les gràcies per anar entrant al bloc, en especial als que heu tingut la paciència i l'humor de dir la vostra .També em disculpo per la meva manca de seriositat i de constància. Com sermpre, és un plaer tenir-vos aquí.