Fa pocs dies vam saber que molts pares i mares de Pinell de Brai no havien dut la mainada a classe per culpa de la mala praxis de dues professores del centre. Tothom (jo inclòs, que fa més de quinze anys que sóc mestre) va donar per fet que les senyores en qüestió eren funcionàries de les abans, i que s'aprofitaven del privilegi de no poder ser acomiadades. El motiu era incert: la metodologia de les mestres no agradava a pares i mares. Sembla ser que totes dues mestres també van protagonitzar una violenta discussió amb l'equip directiu de l'escola, amb insults inclosos. Aquesta discussió havia estat en època de vacaces, però tal com una mare angoixada repetia: "Si ha passat una vegada pot tornar a passar, i el proper cop amb els nens al davant. Què passarà si veuen els mestres discutir?". Sempre segons pares i mares, una de les dues mestres va tenir la poca vergonya de fingir un atac d'ansietat. Pocs dies després els nens i nenes van tornar a l'escola i els mitjans de comunicació van trobar noves notícies -el pregó de Pérez Andújar, que ara la gent tuiteja a trossos, com si fossin frases de Paulo Cohelo o Jorge Bucay, i que és considerat una autèntica obra mestra d'un gènere que fins ara es considerava rural i menor- i van deixar-nos amb el cliffhanger: com havia acabat la història? Quines motivacions reals tenien les mestres? I els pares i mares? Allò semblava el final de Lost.
M'equivocava jo i ens equivocàvem tots en considerar que les mestres eren les culpables o, per dir-ho bé, les úniques culpables. Que s'equivoqui el ciutadà de peu és comprensible, però que ho faci jo, que sóc mestre i hauria de tenir un sentiment de solidaritat gremial, té tela, però aquesta és una altra història. En el paràgraf anterior deia que tots els diaris havien oblidat aquest cas per per parlar d'altres temes de més actualitat. Una notícia és com una bossa d'amanida d'aquestes que compres al súper: només dura un parell de dies, encara que ells assegurin que no. Només un diari ha aprofundit una mica en aquest assumpte: l'Ara, que sorprenentment ha abandonat el seu barcelocentrisme i s'ha fixat en els fets ocorreguts en aquest poblet. Sembla ser que els pares i mares del muncipi van esciure, manllevant les paraules del redactor, una autèntica carta als tres reis, i demanaven més sortides a l'entorn rural, potenciació del dibuix lliure, flexibilitat a l'horari d'entrevistes, treball per projectes, acompanyament dels pares els primers dies a classe i una llarga tirallonga de reclamacions, unes més sensates que les altres, i que es veuen redactades per algú que ha sentit tocar campanes -i amb innegables dots de lideratge i ganes boges de fer merder- però que no sap res del dia a dia de les escoles, de la mateixa manera que algunes persones són activistes antivacunes en base a arguments que han sentit del cosinet Pere o han llegit a Internet.
El divorci de la comunitat educativa i la societat és cada vegada més mal portat, i de casos com el de Pinell de Brai n'hi ha a carretades. Si aquest en concret ha trascendit és perquè els pares no van deixar que els seus fills i filles no comencessin l'escola. L'altre dia un amic metge m'explicava que a ells els hi passa exactament el mateix: molts pacients ja hi van amb el diagnòstic fet -cortesia del dr. Google-, i els hi demanen recepta per un medicament, i quan el facultatiu els hi recomana un altre tractament li ho discuteixen. Molts d'aquests intervencionistes són els mateixos que després lloen les escoles de països del nord, on el professorat té el suport dels pares i mares pel simple motiu que allà la societat és diferent, i es tendeix a refiar-se dels professionals i a defugir aquest cunyadisme de cafè amb llet.
Hi ha qui diu que si els mestres tinguessin més formació es farien respectar més. La majoria de professionals amb qui treballo, a banda de la carrera de mestre, en tenen una altra (jo mateix sóc llicenciat en Humanitats), a més que molts parlen amb força correcció un tercer idioma, o tenen algun Màster, o estudis de postgrau. No és, doncs, qüestió d'un any més o un any menys de carrera. Segurament és pel salari: tal com diu -més o menys- Beigbeder a 14,99 euros: "Sap perquè a mi em respecten més a mi que a vostè? No pas perquè sigui millor, ni més veterà, sinó perquè cobro més".
dimarts, 27 de setembre del 2016
diumenge, 18 de setembre del 2016
EL TWITTER SE'N VA EN ORRIS: L'OCÀS DELS DÉUS
L'altre dia a RAC1 van dir que el Twitter va clarament de baixa. No pas de baixa a seques, sinó clarament de baixa. Ja m'he queixat altres vegades amb agror d'aquesta xarxa social, pel temps i l'esforç que exigeix. Mai no he sabut entrar-hi, i cada intent que faig és més patètic que l'anterior. Semblo un d'aquells pobres paios que no tenen amics i que estan desesperats per fer-ne, o aquells altres que proven de lligar a les cinc del matí, quan tot el peix ja està venut. Com a escriptor en certa manera em preocupava -sempre havia pensat que a Twitter s'hi talla el bacallà-, però ara em diuen que no cal que m'hi escarrassi perquè va clarament de baixa, a diferència del Facebook, que si bé és un cementiri d'elefants, sembla que està estancat. En Basté -crec que era ell- no va dir què era el que anava d'alta, i es va limitar a anunciar la decadència de la xarxa de l'ocellet blau, quedant-se tan ample. Potser tornaran els blocs, de la mateixa manera que tornen les coses vintage, o aquells horrorosos pantalons de cintura alta que tants disgustos em provoquen.
Val a dir que el meu pas per Twitter ha estat atzarós, i he fet més enemics que no pas amics. M'han bloquejat un munt de vegades. Vaig enfrontar-me amb l'Arqueòleg Glamurós, un personatge histèric i sobreactuat que té un grup nodrit de fanboys, igualment excessius, que al cap d'anys de tuitejar han acabat pensant que el món real és a Twitter, estranyant-se quan, per exemple, el PP guanya a tot arreu per majoria. Altres enganxades van ser esgarrifoses, com les que vaig tenir amb aquest individu, comunity manager de Societat Civil Catalana i amb un passat fosc que va amenaçar-me perquè el vaig confondre amb un (pressumpte, que no vull més maldecaps) camarada seu, en Fredy el Gordo, líder de les temudes Brigadas Blanquiazules. Vaig haver-li de demanar perdó públicament. Jo, que com a màxim m'han posat una multa per anar a setanta en comptes de cinquanta, vaig haver-me d'abaixar els pantalons davant un home que ha estat engarjolat per agressió. Aquest és el món on vivim, i aquest és l'ús esbiaixat que alguns fan de la justícia, però aquests són altres temes.
Després hi ha tot el famoseig. Us en faig la llista, per si voleu fer-vos seguidors i que us bloquegin com em van fer a mi: l'Alberto Ribera, en Miguel Ángel Rodríguez (detingut per conduir completament borratxo, és important que li ho recordeu, per si se n'hagués oblidat), en Jordi Cañas (que va inspirar aquest post), i un català que sempre surt a les tertúlies i que ara no recordo com es diu, entre d'altres que tampoc recordo.
Els tuitaries fracassats i molts faceboocaires ens alegrarem de la caiguda en desgràcia de l'ocell blau, que sempre ens ha semblat que s'ho té molt cregut. Entrar-hi és com entrar en una d'aquelles festes plenes de gent interessant i guapa on ningú no et fa cas i et limites a asseure't en un racó i a xarrupar la teva beguda, esperant que passi alguna cosa extraordinària que mai no passa.
Val a dir que el meu pas per Twitter ha estat atzarós, i he fet més enemics que no pas amics. M'han bloquejat un munt de vegades. Vaig enfrontar-me amb l'Arqueòleg Glamurós, un personatge histèric i sobreactuat que té un grup nodrit de fanboys, igualment excessius, que al cap d'anys de tuitejar han acabat pensant que el món real és a Twitter, estranyant-se quan, per exemple, el PP guanya a tot arreu per majoria. Altres enganxades van ser esgarrifoses, com les que vaig tenir amb aquest individu, comunity manager de Societat Civil Catalana i amb un passat fosc que va amenaçar-me perquè el vaig confondre amb un (pressumpte, que no vull més maldecaps) camarada seu, en Fredy el Gordo, líder de les temudes Brigadas Blanquiazules. Vaig haver-li de demanar perdó públicament. Jo, que com a màxim m'han posat una multa per anar a setanta en comptes de cinquanta, vaig haver-me d'abaixar els pantalons davant un home que ha estat engarjolat per agressió. Aquest és el món on vivim, i aquest és l'ús esbiaixat que alguns fan de la justícia, però aquests són altres temes.
Després hi ha tot el famoseig. Us en faig la llista, per si voleu fer-vos seguidors i que us bloquegin com em van fer a mi: l'Alberto Ribera, en Miguel Ángel Rodríguez (detingut per conduir completament borratxo, és important que li ho recordeu, per si se n'hagués oblidat), en Jordi Cañas (que va inspirar aquest post), i un català que sempre surt a les tertúlies i que ara no recordo com es diu, entre d'altres que tampoc recordo.
Els tuitaries fracassats i molts faceboocaires ens alegrarem de la caiguda en desgràcia de l'ocell blau, que sempre ens ha semblat que s'ho té molt cregut. Entrar-hi és com entrar en una d'aquelles festes plenes de gent interessant i guapa on ningú no et fa cas i et limites a asseure't en un racó i a xarrupar la teva beguda, esperant que passi alguna cosa extraordinària que mai no passa.
dimarts, 6 de setembre del 2016
EL PING PONG, LA LLEGENDA DE LES PRESENTACIONS LITERÀRIES I EN DAMIÀ BARDERA
Fa anys, i per motius que ara no vénen al cas, vaig dinar amb un dels capitostos de la federació catalana de tennis taula. L'home es va passar tot l'àpat queixant-se de la poca acceptació que té aquest esport a casa nostra:
- A la Xina el tennis taula és un esport de masses -deia -, com el futbol aquí. La gent es torna boja, t'ho asseguro, noi.
A mi em costava imaginar milions de xinesos mig pitofs, amb trompetes, bombos i bufandes, posant-se dempeus i cridant com energúmens durant un partit de ping pong, però també podia fos que sí, de manera que vaig seguir menjant pollastre amb patates rosses, assentint amb el cap i intentant empatitzar amb ell. Al cap i a la fi tothom se sent dels seus mals, i és perfectament normal que estigués emprenyat: a tots ens agrada ser el centre d'atenció. Amb els anys he après que la gent del món dels llibres som un dels col·lectius més egocèntrics, i que tenim la pell més fina i rondinem més i més sovint. Escric aquestes línies el dia que he sabut que Ildefonso Falcones, l'autor més sobrevalorat d'Espanya, ha publicat la tercera o quarta novel·la (si teniu mal gust i temps per perdre la podeu llegir aquí). La relació que té aquest escriptor amb la resta del post és un misteri fins i tot per mi, però suposo que d'alguna manera la trista aparició del seu nou llibre ha activat un mecanisme subconscinent. En fi, tornem al tema que ens hauria d'ocupar: la llegenda de les presentacions literàries.
Aquesta llegenda diu que en alguns països hi ha cua per assistir a les presentacions literàries, i que a vegades la gent fins i tot paga per anar-hi. Jo n'he vist de molt plenes -la llegendària presentació que va fer Tom Sharpe a l'enyorada Llibreteria, a Girona- i d'altres de força dignes, però és que a casa nostra considerem que és un èxit rotund si hi ha, posem pel cas, una trentena de persones (és a dir, si corre el rumor que després de la presentació hi haurà pica-pica bo i molt cava). A qualsevol partit de futbol de qualsevol equip de costellada de qualsevol poble perdut hi ha més públic. També n'he vist de força buides, i algunes de tristament desertes. En part per manca de tradició: no fa gaire parlava amb un amic escriptor que es queixava que a la seva presentació hi havia anat molt poca gent. Li vaig fer notar que abans d'escriptor havia estat lector, i li vaig preguntar a quantes presentacions havia assistit aleshores. La seva resposta? A cap.
Diu la mateixa llegenda que en aquestes Ítaques llunyanes l'autor es limita a asseure's, a llegir uns quants fragments mentre xarrupa un bon vi, i a signar exemplars encabat. Aquí, cada presentació és una lluita per guanyar-te el públic. Sempre que vaig a una compro el llibre que s'hi presenta -només faltaria- però no tothom ho fa: algunes persones aguanten una o dues hores d'elogis desmesurats i després tornen a casa amb les mans buides, i sense ni tan sols tenir curiositat per saber si aquelles supremes llepades de cul són justificades. Vivim en un manicomi, i el món dels llibres és en un dels nivells més subterranis, foscos i recòndits.
Fa mesos el meu amic Bardera em va enviar el seu darrer llibre -i la seva primera novel·la-, Viladelsac. No vaig fer-ne cap ressenya aleshores perquè ja he repetit molts cops que no sé ressenyar, i ni tan sols sé presentar, però com que a distàncies curtes -i amb una mica de cava al damunt- guanyo molt, i si tinc un bon dia faig riure, a vegades em criden. A banda de no saber-ne, el cert és que tampoc tenia ganes de participar en una d'aquelles farses que sovint són les ressenyes de llibres d'amics, uns textos carregats d'elogis més falsos que una exaltació de l'amistat a les cinc de la matinada, després d'una nit de copes. De cap manera tenia ganes de fer el pilota o el ridícul, però alhora sentia que era una llàstima que una obra tan bona -compte, parlo de l'obra en general, perquè en el cas d'en Bardera el més notori no és pas un llibre concret, sinó la totalitat de les publicacions- com la d'en Damià passi desapercebuda en un país que s'agenolla davant l'Ildefonso Falcones o del meu estimadíssim amic Víctor Amela.
Mogut per aquest sentiment ferotge de justícia, se m'ha acudit que, si el llibre és bo, el millor elogi que se li pot fer és publicar-ne un fragment perquè tothom el pugui tastar. Aquí teniu alguns contes per llegir-los d'amagat. I després decidiu vosaltres mateixos.
Com que era un noi molt dilèxic -li havien diagnosticat "dislèxia exagerada"-, en comptes de dir les coses amb la mà al cor, les deia amb el cor a la mà. I es va morir, evidentment.
Després de passar per vint-i-tres o vint-i-quatre braços diferents, la xeringa va ingressar en un centre de desintoxicació.
Hi havia una vegada un caníbal que es va menjar un vegetal -i en va deixar la cadira.
Mentre li mamava, es va emocionar tant -n'estava molt enamorada- que se la va ficar massa endins, fins a la campaneta. Per sort, el semen li va fer retrocedir el vòmit que ja pujava decidit a expandir-se i a embrutar-ho tot -la seva reputació de dona experimentada inclosa.
En veure que res ni ningú no queia dins seu, el precipi es va deprimir molt, fins a convertir-se en una escletxa inofensiva.
- Perquè ben aviat vaig veure- sempre he estat una persona autocrítica- que no tenia ni la categoria ni la intel·ligència ni el talent- per esdevenir un crític literari com déu mana.
"Però no ho veus que no hi tens res a fer?" va dir el mite a la realitat.
- A la Xina el tennis taula és un esport de masses -deia -, com el futbol aquí. La gent es torna boja, t'ho asseguro, noi.
A mi em costava imaginar milions de xinesos mig pitofs, amb trompetes, bombos i bufandes, posant-se dempeus i cridant com energúmens durant un partit de ping pong, però també podia fos que sí, de manera que vaig seguir menjant pollastre amb patates rosses, assentint amb el cap i intentant empatitzar amb ell. Al cap i a la fi tothom se sent dels seus mals, i és perfectament normal que estigués emprenyat: a tots ens agrada ser el centre d'atenció. Amb els anys he après que la gent del món dels llibres som un dels col·lectius més egocèntrics, i que tenim la pell més fina i rondinem més i més sovint. Escric aquestes línies el dia que he sabut que Ildefonso Falcones, l'autor més sobrevalorat d'Espanya, ha publicat la tercera o quarta novel·la (si teniu mal gust i temps per perdre la podeu llegir aquí). La relació que té aquest escriptor amb la resta del post és un misteri fins i tot per mi, però suposo que d'alguna manera la trista aparició del seu nou llibre ha activat un mecanisme subconscinent. En fi, tornem al tema que ens hauria d'ocupar: la llegenda de les presentacions literàries.
Aquesta llegenda diu que en alguns països hi ha cua per assistir a les presentacions literàries, i que a vegades la gent fins i tot paga per anar-hi. Jo n'he vist de molt plenes -la llegendària presentació que va fer Tom Sharpe a l'enyorada Llibreteria, a Girona- i d'altres de força dignes, però és que a casa nostra considerem que és un èxit rotund si hi ha, posem pel cas, una trentena de persones (és a dir, si corre el rumor que després de la presentació hi haurà pica-pica bo i molt cava). A qualsevol partit de futbol de qualsevol equip de costellada de qualsevol poble perdut hi ha més públic. També n'he vist de força buides, i algunes de tristament desertes. En part per manca de tradició: no fa gaire parlava amb un amic escriptor que es queixava que a la seva presentació hi havia anat molt poca gent. Li vaig fer notar que abans d'escriptor havia estat lector, i li vaig preguntar a quantes presentacions havia assistit aleshores. La seva resposta? A cap.
Diu la mateixa llegenda que en aquestes Ítaques llunyanes l'autor es limita a asseure's, a llegir uns quants fragments mentre xarrupa un bon vi, i a signar exemplars encabat. Aquí, cada presentació és una lluita per guanyar-te el públic. Sempre que vaig a una compro el llibre que s'hi presenta -només faltaria- però no tothom ho fa: algunes persones aguanten una o dues hores d'elogis desmesurats i després tornen a casa amb les mans buides, i sense ni tan sols tenir curiositat per saber si aquelles supremes llepades de cul són justificades. Vivim en un manicomi, i el món dels llibres és en un dels nivells més subterranis, foscos i recòndits.
Fa mesos el meu amic Bardera em va enviar el seu darrer llibre -i la seva primera novel·la-, Viladelsac. No vaig fer-ne cap ressenya aleshores perquè ja he repetit molts cops que no sé ressenyar, i ni tan sols sé presentar, però com que a distàncies curtes -i amb una mica de cava al damunt- guanyo molt, i si tinc un bon dia faig riure, a vegades em criden. A banda de no saber-ne, el cert és que tampoc tenia ganes de participar en una d'aquelles farses que sovint són les ressenyes de llibres d'amics, uns textos carregats d'elogis més falsos que una exaltació de l'amistat a les cinc de la matinada, després d'una nit de copes. De cap manera tenia ganes de fer el pilota o el ridícul, però alhora sentia que era una llàstima que una obra tan bona -compte, parlo de l'obra en general, perquè en el cas d'en Bardera el més notori no és pas un llibre concret, sinó la totalitat de les publicacions- com la d'en Damià passi desapercebuda en un país que s'agenolla davant l'Ildefonso Falcones o del meu estimadíssim amic Víctor Amela.
Mogut per aquest sentiment ferotge de justícia, se m'ha acudit que, si el llibre és bo, el millor elogi que se li pot fer és publicar-ne un fragment perquè tothom el pugui tastar. Aquí teniu alguns contes per llegir-los d'amagat. I després decidiu vosaltres mateixos.
Com que era un noi molt dilèxic -li havien diagnosticat "dislèxia exagerada"-, en comptes de dir les coses amb la mà al cor, les deia amb el cor a la mà. I es va morir, evidentment.
*
Després de passar per vint-i-tres o vint-i-quatre braços diferents, la xeringa va ingressar en un centre de desintoxicació.
*
*
Mentre li mamava, es va emocionar tant -n'estava molt enamorada- que se la va ficar massa endins, fins a la campaneta. Per sort, el semen li va fer retrocedir el vòmit que ja pujava decidit a expandir-se i a embrutar-ho tot -la seva reputació de dona experimentada inclosa.
*
En veure que res ni ningú no queia dins seu, el precipi es va deprimir molt, fins a convertir-se en una escletxa inofensiva.
*
- Com és que va decidir fer-se escriptor?- Perquè ben aviat vaig veure- sempre he estat una persona autocrítica- que no tenia ni la categoria ni la intel·ligència ni el talent- per esdevenir un crític literari com déu mana.
*
"Però no ho veus que no hi tens res a fer?" va dir el mite a la realitat.