DOPAR-SE AMB IBUPROFÈ

Hi ha coses que fan molta ràbia. La llista és llarga i depriment, i si l'escrivís aquí no acabaríem mai, però n'hi ha una en concret que hauria de generar consens: la gent que va pel món dient que va xutada perquè té un constipat i s'ha pres un Frenadol o un Bisolgrip. A veure, anem a pams. Si et fots un Vàlium segurament aniràs un pèl col·locat. Si abans d'anar a dormir t'empasses un relaxant muscular tindràs un somnis dolços, o desconcertants, depèn, i si és Orfidal l'endemà potser tindràs ressaca. A mi me'n deixava fins i tot la Dormidina, que representa que és molt fluixa.

El Frenadol i el Bisolgrip no fan res. Res, dolç Jesuset.  Potser et treuen la caparrassa i et fan baixar les dècimes de febre, però no són dòping, i si te'n prens un no cal que facis cara d'anar col·locat, ni que vagis pel món dient que vas dopat, que només t'has pres una mica d'ibuprofè o de paracetamol. Passa el mateix amb la gent que afirma que una única clara li puja al cap, i després de beure-se-la comença a fer ximpleries, o amb els que juren que noten l'efecte de les vitamines l'endemà mateix de prendre-se'n per primera vegada.

Els catalans patim com ningú aquest titafluixisme que fa que ens col·loquem amb ibuprofens i paracetamols.  Algú -potser en Josep Pla- va dir que som un poble tan indecís i tan cagadubtes que hem de sucar el croissant amb el cafè amb llet per poder-nos-el menjar. En efecte, no tenim plats picants (tret, potser, de l'allioli, que tampoc pica tant si el comparem amb menges d'altres cultures), ni d'un tamany considerable, i si de cas pequem per menjar massa dolç i per beure massa dolç, també. Un dolç embafador, de postres de diumenge, de rotet discret i migdiada mesurada a la vora del foc. Ben mirat, tampoc tenim rius de debò, ni muntanyes gaire altes, ni addiccions remarcables. El català és home de na fent na fent,  i tal dia farà un any. Gotet de ratafia al casino i cap a casa que és tard i vol ploure. La radicalitat no és lo nostre, i en general estimem poc els excessos.

Faig tota aquesta volta per explicar-vos el sopar de divendres passat. Els meus amics i jo vam anar a menjar al Casal Independentista el Forn, que abans de ser a la seva ubicació actual -en una de les zones més boniques i amb més projecció de Girona- era just sota el meu antic pis del Carrer del Carme. Fa temps vaig escriure aquest article, que no va agradar gaire als xicots i xicotes del Forn, que d'altra banda van tenir-me despert  un grapat de nits de dijous per culpa dels seus càntics i udols festius. En fi, que vam sopar allà, deia, perquè un dels meus amics va tenir l'esma de telefonar-hi i de pactar un menú. Ja m'havien avisat que el nou Forn no té absolutament res a veure amb l'antic, i he dir que aquesta afirmació inclús es queda curta, perquè són dos conceptes oposats. El Forn actual explica Girona a la perfecció, les contradiccions d'una ciutat tan catalana -en el sentit de sucar el croissant abans de queixalar-lo- que a vegades mig m'espero que els seus habitants es posin a ballar sardanes pel carrer, sense més ni més.  El que havia estat un casal de botifarrada, calçot i kalimotxo, s'ha convertit en un restaurant que ofereix un plats deliciosos -magrets, bistecs russos, entrecots gegantins, selecció de formatges, pop...- a preus no precisament populars, tot i que per fer justícia cal dir que tampoc no són elevats, sinó assumibles si realment tens ganes de fer un bon àpat. Si no fos per algunes estrelles llibertàries que veies aquí i allà, i pels pírcings de les cambreres -unes professionals tremendes- tindries la sensació d'estar sopant en un d'aquells restaurants tan cuquis que hi ha pertot el Barri Vell, sobretot ara que el cuiner madrileny aquell ha posat de moda els tatuatges i les perforacions en el món de la restauració.

El Forn quan era jove.

I és que els catalans en general, i els gironins en particular, no perdonen. En comptes de pintxos de tortilla, un remenat de bolets que els àngels del cel hi cantaven. En comptes de vi de garrafot, un Empordà collonut. Si mai tinc visites -de les de molt compromís- els hi duré, i els hi explicaré que els artífexs d'aquests plats tan fabulosos fa vuit o nou anys no em deixaven dormir de nits. I mentre escuri una escopinya, diré: ja ho veieu, estimats amics: comences dopant-te amb ibuprofè i acabes menjant un  bistec rus insuperable amb melmelada en un casal independentista. Qui m'havia de dir que, vuit o nou anys després d'aquelles nits infernals, acabaria dedicant-los un post tan amorós com aquest?

L'ACCIDENT I ELS GITANOS

El dia u de març vaig fer quaranta anys. Alguns amics meus tenen o han tingut crisis al voltant d'aquesta edat. Jo sempre dic que el meu secret per  no tenir la crisi dels quarantins és, precisament, viure immers en una crisi permanent. Però tota gràfica té pics i valls, i per encetar la nova dècada he escoltat a la meva dentista, que feia anys que m'avisava que m'havia de posar bràquets. Si no, assegurava la bona doctora, quan fos vell la mandíbula se'm desencaixaria i les dents se'm trencarien per tot arreu. Segur que exagerava una mica, però li ho perdono. Només demano que la reparació dental sigui permanent, no pas com el que em passa als ulls, que tres anys després d'operar-me de miopia em tornen a fallar, i d'aquí a res hauré de tornar a dur ulleres. Al final estaré més tunnejat que les tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa.

Pels qui no n'heu dut mai, heu de saber que els bràquets fan llagues a la boca i que es desenganxen cada dos per tres, tot i que no haurien de fer-ho. Per evitar les ferides els has de recobrir de cera, i per dormir t'has de posar unes gomes que uneixen els dos maxil·lars i que et provoquen tota classe d'incomoditats. Els bràquets potser et deixen la boca bé, però mentre els dus veus la padrina i et cagues en el moment en que vas decidir posar-te'n. En fi: us deia que ahir tornava del dentista -m'havien saltat tots dos, els de dalt i els de baix- i per la ràdio del cotxe sentia una feminista que cantava les meravelles del vel islàmic. Una defensora de la llibertat lloant un instrument repressiu amb l'argument peregrí que és una elecció de les musulmanes és una situació estranya, gairebé una paradoxa quàntica, però alhora cada vegada és més freqüent a tertúlies i articles. El loops retòrics que feia la noia eren al·lucinants, i de debò que era capaç de vendre't una peça de vestir medieval com si fos el non plus ultra del feminisme. Es veu que a les manis del dia de la dona hi havia algunes musulmanes feministes que lluïen aquell vel, orgullosíssimes, com si posar-se'l hagués estat la decisió més encertada i sensata de la seva vida. "Les monges catòliques també en duen" va ser, oh sorpresa, l'as amagat a la màniga de l'opinaira. Amiga meva -dispensa que no recordi el teu nom-, sàpigues que no calen justificacions tan idiotes. Personalment trobo fantàstic que aquestes noies compleixin els preceptes que creuen que els hi ha dictat Déu, i jo no el prohibiria enlloc, ni el vel ni el burka integral. No crec que sigui problema nostre. En paraules del gran John Rambo:

L'opinaria s'alegrava que cada vegada és més senzill trobar fulards acords amb el gust més o menys refinat de cada creient. Segons ella, és un pas endavant en la integració. Pobra noia, també en això s'equivocava: que Nike ara faci hijabs aerodinàmics per atletes musulmanes, i que grans firmes de l'haute couture dissenyin mocadors estampats només farà que les jovenetes musulmanes es rebel·lin abans d'hora. Ja sabeu com van aquestes coses: les facilitats que li dónes a un adolescent a l'hora de fer una cosa són inversament proporcionals a les ganes que té ell (en aquest cas, ella) de fer-la. Més enllà d'elaboracions teològiques hi ha les ganes de canvi dels joves. Les Primaveres Àrabs de debò es faran aquí, i no pas a l'Orient Mitjà, amb els talibans entre bambalines. 

Mentre sentia les divagacions sobre l'Islam -resulta que tothom l'entén malament, perquè és una religió la mar d'enrotllada- vaig trobar-me en un embús. Jo era parat, a punt d'incorporar-me a la carretera principal, i un cotxe va intentar adelantar-me per la dreta. Va fer-ho derrapant i amb claxon que semblava encallat, va anar d'un pèl que no xoquem. Era un cotxe ple de gitanos. Va parar on li va semblar millor i es ocupants van sortir corrents en direcció a uns vehicles parats que en aquell moment no sabia què feien. Vaig pensar que potser hi havia hagut una baralla entre clans, o un tiroteig, o vés a saber. Un paio que també estava parat em mirava de darrera el seu volant amb un somriure de conill sota la nàpia. Déu n'hi do si en som de racistes tots plegats. De no se sap on, va aparèixer un altre gitano, que va pujar al cotxe dels seus companys i el va deixar en un voral perquè no fes tanta nosa. Ningú sabia què passava, fins que van arribar dos camions de bombers i dues ambulàncies. Aleshores vam entendre que hi havia hagut un accident, i a jutjar per la velocitat dels vehicles, un dels grossos. Cal dir que la puntualitat dels bombers i de les ambulàncies hauria deixat en ridícul qualsevol professional de qualsevol altre país, fins i tot dels nostres admiradíssims països nòrdics. I que digui el que vulgui el caragirat oportunista d'en Millo. 

En un altre moment hauria posat el crit al cel per aquell quasi-segon accident que van provocar els gitanos, i us hauria explicat la vegada que un borratxo va estavellar-se al Carrer del Carme de Girona. Era diumenge al matí i jo, ressacós, vaig ser l'únic veí que aparentment va sentir l'estrèpit que va fer en xocar contra un fanal del carrer. Quina colla, els meus ex-veïns. En fi, que vaig sortir a ajudar-lo, i mentre ho feia va passar un cotxe ple de gitanos, molt semblant al que ahir gairebé m'envesteix, i en comptes de deturar-se i ajudar, va anar de poc que no m'atropella. Aquell dia sí que em van fer emprenyar. 

Però ahir no. Ahir només podia recitar un mantra: "Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen". Minuts més tard, les dues ambulàncies van marxar amb certa parsimònia, cosa que em va fer suposar que no hi havia ferits greus. Al cap de molta estona vam poder reemprendre la marxa, i vaig veure un cotxe cap per avall. Déu n'hi do, quina patacada s'havien fotut. Qui eren aquells gitanos i quin paper tenien en tot plegat és una cosa que mai no sabré. Mentre recorria els pocs quilòmetres que em separaven de casa meva vaig pensar que no són els quaranta anys, ni el rodatge, ni les meves neures, i ni tansols les convencions socials o ideològiques que ens bombardegen tothora, sinó els meus dos fills. Si no fos per ells, en comptes d'explicar-vos això de l'accident us hauria marejat amb tot d'històries més o menys desconnectades. O era al revés?

QUARANTA ANYS, JORDI

Quan llegiu aquest post ja tindré quaranta anys. Com més o menys tothom que canvia de dècada, aquests dies estic fent balanç. Posant en un platet les meves virtuts -que, per descomptat, em semblen poques- i a l'altre els meus defectes que, ja ho heu endevinat, sempre trobo excessius.

Un dels més  emprenyadors és el que jo anomeno la cursa per etapes. Des que tinc ús de raó que veig la meva vida com si fos una mena de gimcama. No és un plantejament conscient i meditat, sinó més aviat una mala passada que em fa el meu cervell, perquè la veritat és que és una manera de veure les coses ben castradora. Us explicaré de què va amb un exemple: vaig començar a escriure de manera més o menys sistemàtica als vint-i-molts anys. Aviat vaig tenir sort i alguns contes meus van aparèixer a diferents reculls. Ara els miro amb certa vergonya, com si fossin els fills il·legítims que un mariner embriac té a cada port. Tampoc puc dir que en aquell moment m'omplissin d'orgull, perquè aleshores jo pensava: el dia que guanyi una cosa de debò sí que molarà. Doncs va acabar passant, i el 2010 vaig guanyar un concurs de novel·la que organitzava una petita editorial que per desgràcia ara dorm el son dels justos. L'obra, Manual de Supervivència, va passar totalment desapercebuda, i vaig pensar que aquest era el recorregut natural de qualsevol producció meva. Contra tot pronòstic vaig publicar una segona novel·la, El gat de Schrödinger, que encara és als circuits comercials. No va ser un èxit de vendes, però tampoc va ser el fracàs de la primera, i va recollir algunes bones crítiques, i si bé vam fer una tirada curta, vam esgotar-la i vam estrenar una bonica segona edició. Però jo seguia pensant: el dia que tregui una novel·la que reculli bones crítiques de veritat sí que estaré satisfet.

Dos anys després sortia a la venta Nits de matapobres, que em va anar bé, molt millor del que mai m'hauria pensat quan només era un xaval de vint-i-pocs que escrivia els disbarats que fèiem a les nits. Us penseu que n'he fet prou? És clar que no. Tot i que racionalment sé que hauria d'estar content, el meu cervell ja m'està posant noves condicions, igual d'idiotes i absurdes que les anteriors. Em diu: "La propera l'has de publicar en una editorial gran, i llavors sí que serà una puta passada". Ja us feu una idea de com funciona, oi? Doncs apliqueu-ho a gairebé tots els camps de la vostra vida, en gairebé tots els moments, i entendreu com està configurat el recoi de cervell d'un neuròtic.Tinc unes bambes blaves que encara no he estrenat perquè m'espero vés a saber què. Fa cinc o sis anys que m'he de fer un tatuatge i que no trobo el moment. Quan vaig guanyar el cinturó negre, fa uns deu anys, no vaig voler comprar el cinturó físic -el títol sí que el tinc- perquè no em vaig considerar digne (vaig fer un examen patètic i gairebé vomito sobre el comitè examinador. No és broma. Crec que em van aprovar pels collons que vaig demostrar  presentant-me amb tan mala forma física). Vaig pensar que em compraria el cinturó quan me'l mereixés i, a aquestes alçades de post, suposo que ja heu deduït que ni el tinc ni segurament el tindré mai.

Tinc una llista de coses per fer. És una llista llarguíssima que comença amb una neteja d'armari que fa anys que aplaço i acaba amb el tatuatge. He de fer còpies de seguretat del disc dur, vendre una pila de llibres i còmics al Wallapop, fer neteja de papers i sortir de la zona de confort en alguns temes concrets, que ara no vénen a tomb. També m'agradaria comprar un cotxe, tal i com manen els cànons confucians. En definitiva, la llista vindria a ser una barreja de carta als Reis i de bons pròposits d'any nou versió crisis-quarantina, i precisament per això encara són més irrisoris. Què pensarien els nostres besavis i besàvies si ens veiessin fer el ximple d'aquesta manera? Amb tota seguretat, es riurien del nostre complexe de Peter Pan, i ens enviarien a treballar a l'hort d'una coça al cul. Què tatuatges ni què hòsties.

P.S.: Moltes, moltíssimes gràcies per totes les felicitacions que he anat rebent i pels regals tan fantàstics que m'han fet. El meu transtorn encara es veu meu estrany quan em dono compte de la sort de tinc. Déu dóna pa a qui no té dents.