ELS BÀRBARS A LES PORTES

Tinc un conegut que té problemes d'aprenentatge seriosos. Tan greus que quan era petit va anar a una escola segregada. Per motius que ara no vénen al cas, aquests dies hem intercanviat uns quants whatsapps. Esperava trobar-me uns missatges incomprensibles i curulls d'errades. Tot i que distaven molt d'estar ben escrits, m'ha sorprès la relativa correcció dels textos. La sintaxis en general era acceptable i en algunes paraules fins i tot hi havia dièresis i accents. Sí que és cert que avui en dia, gràcies al corrector ortogràfic del mòbil, qualsevol pot escriure amb decència, i la pregunta és precisament aquesta: si la feina ja està feta, per què collons encara hem de suportar aquells missatges que semblen escrits per un mico en plena pujada d'speed? Si algú amb limitacions pot escriure dignament, com és que algunes persones que se suposa que són normals escriuen fent unes faltes d'ortografia esgarrifoses?

Hi ha vàries explicacions. Un universitari saberut ens diria que el llenguatge canvia i s'adapta a les noves circumstàncies, als nous mitjans, a la immediatesa, als temps líquids i blablablabla. D'altres, una mica més planers, culpen al nou sistema educatiu, perquè abans fins i tot els més sabatots podien escriure una frases sense fer tres faltes a cada paraula. Segurament la cosa va per aquí.

La cultura de l'esforç està desprestigiada. Com la pàtria, el treball i la família (en el sentit més extens de la paraula, no pas el tradicional). La dreta s'ha apoderat d'aquests conceptes que, si t'ho mires amb una mica de fredor i sentit comú, són perfectament transversals. Fixeu-vos que quan algú sacseja gaire una bandera espanyola tots comencem a tenir picor, perquè el franquisme primer i el PP després es van apoderar de la idea d'Espanya. A casa nostra republicans i cupaires juren que no són nacionalistes -en realitat molts ho són- perquè l'antiga CiU tenia l'hegemonia d'aquest concepte. Avui, ningú menor de cinquanta anys s'atreveix a dir que ho és.

I com que esforçar-se ja no és trendy, tot s'hi val mentre sigui funcional (dispenseu la cacofonia). Avui fins i tot hi ha gent amb formació que afirma, fatxenda, que l'ortografia és una idiotesa, i que no cal perdre temps estudiant-la perquè el que han de fer els infants és gaudir de l'escolaritat, i en tot cas ja ho aprendran si mai ho necessiten. Les normes, fins i tot les més elementals, són vistes com una imposició gairebé feixista, com una repressió antinatural. Tampoc està ben vist memoritzar res, i se suposa que els infants han d'aprendre a gestionar la informació (que, traduït al llenguatge vulgar, ve a ser googlejar i fer un treball a base de còpia-enganxa sense que es noti que és còpia-enganxa). A moltes escoles ja no fan exàmens, ni posen deures, i cada alumne escull el moment exacte en el qual vol treballar cada contingut. L'aprenentatge ha d'anar lligat per força a la diversió, i qualsevol esforç -per exemple, escriure amb mitjana correcció- es veu com una cosa coercitiva, repressora i pràcticament malvada.

Fa poc algú en alguna banda va dir que aquest model educatiu no prepara els infants pel món real, que és despietat, absurd i d'una duresa exagerada. Sabeu quina resposta va rebre? "El que cal no és preparar els nens pel món, sinó preparar-los perquè el canviïn". Aquesta contestació, que aparentment és d'una lògica immensa, fa aigües pertot arreu. L'esvoranc principal és el següent: si els nostres fills, pel motiu que sigui, no aconsegueixen transformar el món, es trobaran enmig d'una tempesta inclement sense estar preparats. De fet ja està passant, són els famosos millenials: una generació molt ben preparada acadèmicament però amb una tolerància baixíssima envers la frustració i el fracàs, i en molts casos amb un ego descomunal.

El meu amic sap que el contingut és important, però que també ho és el continent, i procura escriure tan bé com pot. És old school, com jo. De la vella guàrdia. Dels que desenfundem l'espasa i plantem bé els peus al terra. Perdrem perquè la raó sempre perd davant de la insània. Perdrem perquè som pocs i perquè l'opinió pública va en contra nostra. Perdrem perquè som vistos com anacronismes, com freaks en el seu significat original. Els bàrbars són a les portes, i en comptes d'enfrontar-nos-hi sortim a rebre'ls amb pancartes, a lo Bienvenido Mr. Marshall. En definitiva, hem perdut abans de començar a lluitar. 

SANT JORDI DE RODRÍGUEZ

Només hi ha una cosa millor que escriure: no escriure. D'aquesta màxima en prens autèntica consciència pels volts de Sant Jordi. Enguany no tinc cap novetat i no fotré res, ben res. Diumenjaré, i potser faré un volt per les parades, que no sigui dit, i suposo que compraré algun llibre que hauria comprat igualment però mira, tindré el descompte. Només algú que s'ha hagut de sotmetre -contra la seva voluntat, s'entén- a tot el circ que envolta el dia del meu sant entén fins a quin punt em sento alleujat avui.

Ara que ho veig des de la distància i amb desapassionament, el cert és que tots plegats fotem un paperot que Deu n'hi do. Els mediàtics promocionant llibres que no valen per res, i que si es venen una mica és perquè el seu suposat autor surt per la ràdio o per la tele. Aquests llibres són fàcilment identificables perquè apareixen pels volts de Sant Jordi, i durant la resta de l'any no es venen ni molt ni poc perquè en realitat no interessen a ningú, però per Sant Jordi tothom té ganes de regalar un llibre  -som gent de tradicions-  i pensem que el pamflet escrit pel famós de torn ens farà quedar bé, com qui convida a sopar en una rostisseria però després paga per fer-se l'estupendo.  Els locutors i col·laboradors de RAC1, per exemple, treuen tants llibres que podrien muntar la seva pròpia editorial, i s'estalviarien els maldecaps d'haver de buscar-la. 

Els altres autors també fem un paper ben galdós. Sense els mitjans que ens facin mamades gratuïtes i vergonyants, ens hem de promocionar nosaltres mateixos. Tot s'hi val, i peu a baix, com diuen al meu poble. Pengem llistes on ens recomanen entre els cent vint-i-cinc autors marginals - generalment l'autor de la llista és amic nostre- i ens fem fotos a la parada de torn, repetint una vegada i una altra lloc i hora, a veure si signem un puto llibre, hòstia. Tuitegem velles ressenyes i, si en tenim, tràiler books. Tot plegat té un aire una mica trist, de desesperació continguda. Com quan érem joves i a l'hora de tancar la discoteca tiràvem els darrers cartutxos. En defensa nostra he de dir que com a mínim hem escrit el nostre propi llibre, i hem procurat fer una cosa amb cara i ulls, i no pas una parida sense cap altra ambició que no sigui vendre's a si mateixa per Sant Jordi, una mica a l'estil del gen egoïsta teoritzar per Richard Dawkins.

Aquests dies un tercer grup entra en discòrdia: les mai prou blasmades autoedicions. Si bé és cert que entre tants cards de tant en tant hi trobes un lliri magnífic, generalment es tracta de textos irrellevants, o bé de còpies maldestres de novel·les exitoses. Algunes autoedicions estan esplèndidament maquetades, i a vegades costa diferenciar-les d'un llibre d'editorial. Hi ha un truc que mai falla: l'autor d'aquestes obres és el qui més repeteix a paraula "escriptor" quan parla de si mateix, un terme que a molts de nosaltres ens fa picor, i fins i tot una mica de vergonya, potser perquè ens hem fet un fart de llegir escriptors de debò i sabem el molt que ens falta per assemblar-nos-hi.

Sant Jordi no és un noble combat de David contra Goliat, sinó una mena de baralla de carrer entre dues aficions futbolístiques, l'una d'un equip potent i l'altra d'un equip de comarques. Les hòsties baixen, patim patam, i l'autocomplaença desborda per tot arreu: els uns per omplir-se les butxaques gràcies a les corrues d'incauts que serpentegen per les rambles, i els altres pel plaer pervers i morbós del qui se sap bo, o fins i tot molt bo, però incomprès. El famós síndrome de l'escriptor maleït. 

Deixem-ho aquí, però abans us demanaré un favor. Si bé aquest any estic de Rodríguez, els meus companys d'armes seguiran al peu del canó, suant la cansalada a les parades. Compreu un llibre d'un autor que veieu allà signant. A en Xavier Bosch i als seus amics de la ràdio no els hi ve de dos o tres euros i, no ens enganyem, el darrer llibre sobre càtars i templers només serà un altre llibre sobre càtars i templers. No descobrirem on és l'Arca, a aquestes alçades.

I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.

Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Avís: el post d'avui és dels que té banda sonora. Sisplau, mentre el llegiu escolteu això.

He passat la primera meitat de la Setmana Santa a Madrid. La meva última visita a la big city  havia sigut deu anys enrere, quan encara podíem passar la nit empitofant-nos amb desconeguts al vagó llit i l'endemà fer cua al Prado ben d'hora, sentint-nos invencibles gràcies als entrepans de calamars i a la poderosa màgia de veure sortir el sol quan no s'ha dormit.

No us avorriré amb les meves aventures d'avui ni d'ahir, i encara menys faré el ridícul provant de descriure Madrid, o  fent comparacions de galtavermell que surt de casa un cop l'any. Però sí que m'agradaria que féssiu un cop d'ull a aquesta foto. Vaig veure aquesta pancarta en un balcó de la perifèria del barri de Malasaña:

Durant aquests tres dies, per las calles más oscuras y gastadas de Madrid, ens han assaltat una munió d'escriptors -sobretot poetes- que oferien els seus textos, bé fotocopiats, bé impresos. També vaig trobar un parell o tres de llibreries on bàsicament venien textos autoeditats. La democratització de l'escriptura és una de les pitjors notícies dels darrers temps, i allà arriba a cotes preocupants. Aquest voler fer creure que tothom té un llibre per escriure, aquesta mentida del som-artistes. Tots hem guanyat i au vinga, cafè per tothom. Saber articular subordinades no et converteix en escriptor, de la mateixa minera que jo no sóc músic pel sol fet de tocar la flauta dolça, i ni tan sols sóc esportista per entrenar dos cops per setmana. Una mica de sentit comú i contenció, per l'amor de Déu.

Si algú realment té alguna cosa interessant a dir, avui en dia hi ha centenars d'editorials, i un escriptor competent tard o d'hora trobarà lloc en una o altra. Només és una qüestió de temps i d'una espurna de sort. Ben mirat, fins i tot hi ha casos d'escriptors pèssims que publiquen a editorials grans. Millor no dir noms.

Sigui com sigui, els autors valents i talentosos sempre troben  lloc, fins i tot a jungles com Madrid, com ho demostra aquesta altra foto d'un aparador del carrer Alcalá.

No he llegit el llibre d'en Portell -en diuen meravelles i el nano és insultantment jove. Tan de bo jo hagués començat a escriure a la seva edat en comptes de fer l'idiota per aquesta vall de llàgrimes. Sí que he llegit Encén el lum. De fet, una de les primeres coses que vaig llegir de la Carreras al Facebook és aquest fragment en concret, que va fer servir per felicitar el pont de la Puríssima de fa un parell d'anys:

Ara m'entra al cul amb menys dificultat que abans, però insisteixo que sigui delicat, perquè la sensació és exagerada. "T'agrada?". "M'encanta, però suau". Tensa els braços i la polla s'estova una mica. "Aquesta és la mida perfecta, no deixis que creixi més, t'ho suplico".

En aquell moment em va semblar que era provocació gratuïta, però més tard vaig tenir l'ocasió de llegir tota l'obra. Us imagineu una novel·la marrana que manté el ritme tota l'estona, i que no digui "sexe" sinó "polla", i "pits" en comptes de "síndries" o "melons"? Les Deu pometes van fer una gran feina en el seu moment, però cal anar-les superant sense caure en cursileries ni en el xaronisme de creure que dir porcades a la babalà és ser transgressor. L'obra de l'Anna està ben escrita i, sobretot, posa calent, que és el que se li demana a la literatura eròtica de qualitat.

Una de les millors coses del viatge van ser les vuit hores d'AVE. Vaig empassar-me Dies de Ratafia, la nova entremaliadura d'en Sergi Pons. La millor descripció de l'obra -si teniu una ampolla de ratafia a casa i sou capaços de llegir-la sense destapar-la em fareu treure el barret- la va fer el meu germà, potser perquè és un (bon) lector de peu, i no pas un expert en literatura: la novel·la evoca de manera molt poderosa la divertidíssima Conxorxa dels enzes. I ho fa sense voler-ho fer, i sense altres pretensions. Només amb això ja està tot dit. Bravo, Pons! (fixeu-vos que, com qui no vol la cosa, ja us he donat tres consells per Sant Jordi).

A continuació, una foto que no té absolutament res a veure amb el que he escrit abans, però que em va fer molt de riure. Vist en algun punt de Chueca:

Quan érem a punt de tornar vam trobar-nos amb un antic alumne meu. Ens vam saludar i vam xerrar breument. En aquests moments em resulta molt difícil abandonar el meu paper de mestre, i tendeixo a fer recomanacions idiotes, com si aquells ganassos de vint-i-tants encara fossin marrecs. El consell que li vaig donar? "Vés amb compte amb les birres. Hi ha molta diferència de preu entre un bar i un altre". És el  que sempre dic: quina manera de fer el ridícul, Jordi. 

MANSPREADING, MANSPLAINING i altres conceptes postmoderns

El passat vuit de març una manifestació de dones va fer parada al Diari de Girona. Estaven enrabiades amb el periodista Albert Soler pels articles que de tant en tant perpetra contra el que podríem anomenar feminisme radical o combatiu. Es veu que la seu del diari va quedar feta un santllàtzer, de tantes pintades que hi van fer.

L'Albert Soler és molt actiu a Facebook i té tota classe de seguidors. Alguns tenen una cosmovisió esgarrifosa, i ens hem d'alegrar que de moment no siguin ningú ni tinguin cap rellevància. Recordo un paio en concret que presumia de doctorat i que em va bloquejar perquè li vaig corregir un terme de Psicologia que qualsevol estudiant de 3r de BUP -durant els good old times- dominava. La ignorància és atrevida, i a Internet aquesta màxima es compleix rigorosament.

A banda d'hiperventilats -concepte divertit i d'àmplia utilització a la catosfera i a les xarxes socials-, en Soler també té lectors a qui admiro la intel·ligència i la cultura. El dia post-manifestació la majoria combregaven amb un mateix postulat: qualsevol persona que no sigui un bàrbar o un malvat comparteix l'ideari feminista, però és molt difícil estar d'acord amb les formes. Jo, innocent de mi, pensava el mateix, i fins i tot vaig escriure-ho en alguna banda. Però fa poc vaig saber que aquest punt de vista nostre és errat, i que de fet té un nom: tone policing. És a dir, criticar el to sense parar atenció -o no parant-ne prou- al missatge. Segons les forjadores d'aquest concepte, mentre tinguin raó (o creguin que en tenen) és irrellevant la manera com transmetin aquesta veritat. Les aparences, en definitiva, són patrimoni dels misògins i dels masclistes, mentre que la veritat darrera pertany a l'ideari feminista. 

Però el tone policing només és la punta d'un iceberg descomunal de terminologia neofeminista. Alguns d'aquests conceptes són antològics. Manspreading és el meu preferit. Atenció, perquè és impressionat: el manspreader és el clàssic imbècil de sexe masculí que s'asseu pels llocs obrint les cames com si fos al sofà de casa seva, fent que els demés vagin estrets o incòmodes. Comparteixo amb les feministes el seu odi cap als manspreaders, a qui trobo uns cavernícoles maleducats i impresentables, però no em passa per alt que el seu comportament no va dirigit a apoderar-se del lloc del gènere femení, sinó que, en general, no fan disticions, i toquen collons i ovaris per igual. 

No ens oblidéssim pas del mansplaining. De maner barroera i superficial, el mansplaining és la manera que tenen alguns homes de donar explicacions a les dones, fent servir un to paternalista i condescendent (no havíem quedat abans que el to no importava, perquè el que compta és el missatge? Paradoxalment, aquí sí que és important. Ja veieu quin és el nivell). Tornem al que ens ocupa: un mansplainer no deixa de ser el que avui en dia hem rebatejat feliçment com a cunyats, i que abans en dèiem enteradillos de merda. Però el concepte també és errat: el mansplainer no fa disticions i dóna la tabarra a tothom. Si la seva víctima és de sexe femení és un fet purament circumstancial, perquè el que ell vol és xerrar pels descosits i situar-se per sobre del seu interlocutor, sigui cisgènere, trans, homo, biomasculí o biofemení.

Hi ha un altre neologisme que darrerament ha fet fortuna: la postveritat. Grosso modo, és aquella situació en la qual els fets objectius i més o menys verificables perden importància davant del pes de l'emoció. De postveritat, com de manspreaders i mansplainers, n'hi ha hagut sempre, però abans no en dèiem així. Si algú deia una mentida molt grossa era un mentider, i si era un error provocat per l'emoció en dèiem un desinformat o un manipulador, segons si com ens caigués.

I ara ve la cabriola argumental: com poden les feministes combatents estar segures que tot aquest corpus teòric i conceptual no és un cas de postveritat? Com han arribat a la conclusió que els subnormals actúen com actúen perquè volen perjudicar a les dones? No les converteix això en womansplainers?  En un món on tot és relatiu, i líquid, i blablabla, què els hi fa pensar que la veritat absoluta la tenen elles?