PROHIBIT LLEGIR EL QUIXOT

Ahir llegia una entrevista a un escriptor dels que els suplements dominicals retraten en blanc i negre. Molts insisteixen en aparèixer-hi fumant, vés a saber per què, i la majoria són absurdament lletjos, un fenomen que sempre he trobat fascinant: hi ha molts escriptors i escriptores -sobretot els llegendaris- que no són gaire agraciats. La lletjor et fa millor artista? Potser sí. Una vegada vaig sentir que la gent feliç no escriu, ni pinta, ni composa música, perquè està massa enfeinada essent feliç, i que l'acte creatiu és, per si mateix, dolorós, perquè parir alguna cosa sempre fa mal. És una teoria força congruent i algun dia he de rumiar-la amb calma. No pas ara, perquè l'estiu per mi és la pitjor època de l'any i no puc pensar ni escriure res de bo. La xafogor aquesta em fastigueja, el cap em va a poc a poc i les idees són reàcies a agrupar-se amb sensatesa. Per mi l'estiu és com un d'aquells àpats inversemblants on tothom porta una mica de pica-pica i no hi ha plat principal, i on sempre acabes menjant de massa, o bé a l'inrevés, bevent com un peix i picant només quatre cosetes, i per una banda o l'altra la cosa mai no acaba bé. Si voleu veure'm en plenes facultats, llegiu-me sobretot a la tardor.

Tornem a l'escriptor del dominical. L'home explicava -me l'imaginava en una terrassa barcelonina, responent les preguntes amb  aire desmenjat- que quan era petit el seu pare li prohibia llegir, i que havia de fer-ho a les fosques, amb una llanterna. Per ser exactes, va mencionar el Quixot. Es veu que tenia prohibit llegir-lo. Si per cada vegada que he sentit aquesta història del pare que prohibeix que el seu fill llegeixi un llibrot de més mil pàgines m'haguessin donat un euro, ara escriuria aquest post des d'una bonica cottage a les Highlands. No sé vosaltres, però a casa sempre hem sigut molt de llegir, i els meus pares celebraven que em passés tot el dia amb el nas enganxat als llibres. Si tinc la sort de tenir fills lectors, res em farà més  content qua anar a comprar llibres amb ells. El Quixot, el Capità Calçotets o en Harry Potter, tan se val. Per què dimonis els hi hauria de prohibir una lectura, la que fos?

El primer cop que recordo haver sentit aquesta imbecil·litat va ser a la Universitat. Ens ho va explicar un professor d'informàtica, i aleshores m'ho vaig creure. Per què hauria hagut de dubtar-ho? En el seu cas no era amb una llanterna, sinó amb la llum que s'escolava per les escletxes dels poticons. Molt romàntic tot plegat.  "Carai", vaig pensar jo, "Quina mala sort que ha tingut aquest pobre paio de tenir un pare que no el deixés llegir i hagués de fer-ho en secret, com qui fuma porros a l'habitació o es masturba veient pornografia rara". Mai vaig plantejar-me si el pare del meu professor d'informàtica tenia un problema amb el Quixot en concret, o bé si era extensiu a qualsevol llibre i odiava als lectors en general. Fos com fos, els anys següents vaig sentir moltes vegades aquesta mateixa afirmació, i de gent molt diferent, i vaig aprendre que era mentida, com tantes altres coses que la gent va dient pel món amb l'esperança de fer-se el guai. Llegir el Quixot d'amagat s'ha convertit en un lloc comú.

Un altre dels meus llocs comuns preferits són les frases atribuides al pobre Einstein. Aquí en podeu llegir unes quantes, segurament totes falses. Són a tot arreu, des de pàgines New Age fins a llocs pretesament seriosos. Es veu d'una hora lluny que si només una quarta part d'aquestes frases les hagués dit l'Einstein no hauria tingut temps de fer res més. S'hauria passat el dia assegut en un cafè, pensant frases i prou. Però aparentment la majoria de persones són incapaces de fer aquesta reflexió tan senzilla, i repeteixen tothora aquestes màximes pseudofilosòfiques afegint: "Ho va dir l'Einstein". Només Churchil arriba al seu nivell de frases apòcrifes, esdevenint, per desgràcia, el pensador de capçalera de 13tv i d'Intereconomía.

Acabo el post amb una de les menys conegudes. Sabíeu que el pare de l'Einstein també li va prohibir llegir el Quixot?

CUÑAOS

Un dels neologismes que han fet més fortuna darrerament és el cunyadisme. És un terme exacte, però alhora complex, en tant que hi ha alguns aspectes que ballen o sobre els quals no hi ha un consens clar.

Anem per feina: hi ha certa entesa a l'hora de definir un cunyat -cuñao en castellà, sense la n- com la versió ibèrica i xabacana del mestretites. Es tracta d'un  home -o d'una dona, però generalment és un home- que alliçona contínuament tothom qui l'envolta, un fenomen relacionat amb el que les feministes en diuen mansplaining, gent que explica coses a l'altra gent sense tenir-ne ni puta idea, o bé tenint-ne només una noció molt vaga, però amb una condescendència de déu olímpic. Moltes vegades els cunyats i cunyades estan envoltats per una aurèola de caspa i de pols, però és molt important entendre que no és una condició sine qua non. En efecte, la versió 2.0 del cuñao procura lluir una pàtina de modernitat per resultar més creïble, i ha trobat a les xarxes socials -sobretot a Twitter, un lloc on no cal argumentar, sinó franctirotejar amb140 caràcters- el seu hàbitat natural, substituint l'antic Bar Manolo o el Restaurante La olla de Dolores. El polític Alberto Rivera és un dels icones d'aquesta actualització del moviment, fins al punt d'esdevenir una referència de qualsevol cunyat que no sigui ni d'esquerres ni de dretes, com afirmen ells mateixos, en una encertada i quasi-autoparòdica giragonsa cunyadil.

Cada afirmació que fan un cuñao és xopa de petulància, i a Internet tant poden ser caçats com idolatrats, reflectint, una vegada més, que l'Estat Espanyol té una divisió social profundíssima. Es desconeix l'origen del terme, però una de les teories més versemblants és que el cunyadisme s'origina a les sobretaules mediterrànies, sovint massa ben regades i tan propenses al daltabaix, quan un dels comensals -que estadísticament serà cunyat d'algú o altre- engega la maquinària de diatribes amb la més clàssica de totes: els polítics són uns lladres.

Dos exemples a l'atzar de cunyadisme clàssic.

El cunyadisme 2.0 s'assembla més a això

El cunyadisme no es caracteritza tant per la manca d'idees com per la simplificació brutal de les mateixes. Un cunyat aprèn uns quants conceptes bàsics i els aplica tothora i a tot arreu, sempre amb aquella voluntat didàctica que fa que ens vinguin ganes de fotre-li un calvot. Com que el cunyat estàndard no és gaire intel·ligent és fàcil que tard o d'hora la cagui. Ahir mateix vaig trobar un imbècil a Facebook que pretenia explicar als independentistes l'origen del seu sentiment. En fer-ho, va confondre la Guerra dels Segadors amb la Guerra de Successió. Segle amunt segle avall, i tan panxo. La distància entre trolls i cunyats és curta, i a vegades els uns es creuen amb els altres, donant a llum autèntiques aberracions que insulten la intel·ligència i la lògica, com l'nfeliç d'ahir.

Tot i que el cunyat estàndard és d'idees conservadores, l'esquerra també és plena d'alliçonadors professionals. Un altre clàssic? L'Islam, retrògrad? Potser sí, però fa cinquanta anys aquí fèiem exactament el mateix (a aquests cunyats els hi recomano la lectura de Persépolis, perquè vegin què passava a l'Iran fa cinquanta anys). Hi ha molts cunyats unionistes (no es pot fer el referèndum perquè la llei no ho permet/la família Pujol ens roba/el nacionalismo es malo) i també independentistes (Catalunya serà la Dinamarca del sud), i fins i tot en el moviment feminista, demostrant que del cunyadisme ningú no se n'escapa: abans totes les societats eren matriarcals, o bé un altre clàssic grandiós: si els polítics fossin dones no hi hauria violència al món. Com veieu, qualsevol concepte es simplifica fins extrems manejables i fàcils de digerir. Cunyadisme i postveritat són cosins, o fins i tot germans per part de pare: tots dos descriuen perfectament aquest món d'idees a mig digerir, de conceptes mal entesos i de vull-i-no-puc.

L'altre dia llegia no sé on que els cunyats són aquí per quedar-se. Quina afirmació més idiota, pròpia d'un cunyat curt de gambals. En aquest país nostre -el petit i el gran- els cuñaos sempre han sigut presents d'una manera o altra, i quasi podríem dir que algunes de les catàstrofes més espantoses que hem sofert -la Guerra Civil- són una prolongació d'aquest caràcter nostre tan nefast.