LES RESTES DEL NAUFRAGI

Aquest post no l’escric per tu. L’escric per mi. Per una vegada no m’importen els likes, ni els shares, ni les visualitzacions. Aquest post l’escric per mi, perquè escriure és l’única manera que tinc de fer balanç i d’ordenar les idees. Josep Maria Espinàs diu que per escriure clar cal tenir el cap clar. Si això és cert, em temo que avui no entendreu res. Per cert, la banda sonora del post és aquesta.

A nivell personal el procés fallit no ha tingut conseqüències gaire tràgiques. He fet quatre o cinc unfollows a imbècils de Facebook i de Twitter. També he deixat de llegir alguns periodistes catalans que, si bé coneixia el seu unionisme militant, em va alarmar que justifiquessin la violència de l’1-O i que fessin broma dels polítics presos o exiliats. Riure les bromes dels dolents és una de les formes més miserables que conec de voler-s’hi congraciar. 

Per sort no he perdut cap amic, però m’he barallat amb uns quants coneguts i he tingut alguns malentesos ben desagradables. Un antic mestre d’Arts Marcials, en veure que no em podia derrotar verbalment em va desafiar a fer un combat per dirimir les nostres diferències polítiques. Com sempre, la violència és patrimoni dels miserables, la seva primera opció i la més automatitzada.

No sé si els polítics són sincers quan diuen que no s’esperaven la violència de l’Estat Espanyol. Si és així, nois i noies, deixeu-me dir-vos que sou uns ingenus. De debò us pensàveu que un dels països amb més mancances democràtiques d’Europa ens deixaria marxar per les bones? No sé si la Marta Rovira es passa de frenada amb això dels morts al carrer, però era ben obvi que la repressió seria violenta. I física. Fer-se l’escandalitzat i  delectar-se en l’autocrítica no serveix de res ara, sobretot perquè els unionistes són incapaços de fer-se ni la més mínima pregunta. Una mica de dignitat, sisplau. 

Però hem ser de ser justos i reconèixer que nosaltres, els ciutadans, tampoc hem sigut capaços d’anar gaire més enllà. La prova és el vergonyós seguiment que va tenir la vaga general. Deixant de banda casos particulars -alguns autònoms, gent curta de pasta o espantada perquè els fessin fora de la feina- un grup important d’independentistes va decidir anar a treballar, allò tan català de sortir el diumenge a cridar els carrers seran sempre nostres però el dilluns obrir la botigueta ben d’hora. Hi van haver grups de valents i valentes disposats a jugar-se la cara tallant carreteres, però el poble català en general treballava, capcot i una mica avergonyit de si mateix, sentint-se culpable com un putero que encara estima la seva dona. Queda clar, novament, que no som guerrers, sinó comerciants i artesans amb un complex de culpa que fa feredat. Catalunya s’assembla molt poc a aquella Castella orgullosa que es deixava matar per un quítame allá esas pajas als camps enfangats de Flandes.

Ha quedat ben palès que no som un sol poble. Hi ha un grup important de catalans que no només se senten espanyols, sinó que han renunciat a qualsevol tret cultural català. Viuen a Catalunya, però ho fan de la mateixa manera que els anglesos i alemanys de la Costa Brava: aliens a qualsevol tret identitari i cultural. Alguns ni tan sols entenen el català. En aquest aspecte, són exactament igual que un senyor que viu a Burgos. Són catalans de la mateixa manera que un murcià és murcià. Si la llengua desaparegués avui mateix a ells tan els hi faria, i alguns potser se n’alegrarien. Fins fa poc ens agradava dir que la convivència a Catalunya era quasi perfecta, però ara mateix s’està visquent un innegable procés d’ulsterització. Els atacs espanyolistes són cada vegada més virulents, sobretot a les institucions que no poden defensar-se, com ara l’escola catalana. El model d’escola actual és vist com una amenaça per aquests catalans, que volen viure íntegrament en castellà, sense cap contacte amb la llengua pròpia de Catalunya. Societat Civil Catalana va crear i penjar a Internet un formulari perquè posar denúncies a les escoles fos més còmode i pràctic. I no ens oblidéssim de l’ultradreta, que campa pels carrers amb el beneplàcit del govern espanyol. És un tòpic, però cal repetir-lo: les concentracions independentistes eren naïf, però radicalment pacífiques. En canvi, cada vegada que s’ajunten més de dos unionistes algú acaba amb el cap esbardellat.

Molt trist el paper del PSC, però no es pot dir que sorprenent. El que és estrany és que encara quedi gent que n’esperi alguna cosa, més enllà de bones paraules. Els darrers fitxatges són esperpèntics, propers al friquisme: l’Espadaler i la Montse Surroca. Per cert, vaig coincidir amb aquesta darrera fa uns anys a Girona i em va semblar exactament el que és, una vividora de la política, com el seu amic Millo, tots dos d’Unió, el partit amb més caragirats del panorama polític català. El PP fa de PP, sense novetats, i el partit que més ens hauria d’esgarrifar és Ciudadanos, que s’ha tret els guants i va a totes. Tan els uns com els altres han abandonat la llengua catalana i fan tots els mítings en castellà. No és anecdòtic, sinó la constatació del que deia més amunt: hi ha dues Catalunyes complementament diferenciades.

Per acabar, no puc dir que els intel·lectuals espanyols m’hagin decebut perquè mai he esperat res d’ells. La terragada ha actuat com actúa la terragada, cridant a por ellos i onejant banderes. Hi ha odi genuï a tots dos bàndols. Per cert, amb tot plegat ens hem quedat sense senyera. Tanta angúnia que els hi feia anys enrere, ara la duen fins i tot els ultres. Entretant, el PP ha seguit fent de les seves amb el tema de la corrupció. Però a por ellos, olé, que yo soy español, español, español.  Si els càntics dels independentistes eren xarons, els dels unionistes eren cavernícoles. L’argument del carrer era qué pone en tu DNI, i dónde jugará el Barça si Catalunya se va? El nivell és aquest. Aquest és el país que ens tindrà retinguts durant uns quants anys més. 

Ara sí que acabo. Una recomanació cinematogràfica: La cortina de humo. En anglès, Wag the dog. Què passaria si un gos no mogués la cua? Que la cua mouria al gos.

VILA-ROJA

Tinc un company de birres que és de Belfast. No fa gaire li vaig preguntar si se sentia irlandès -li tinc confiança- i em va respondre que de cap manera. “Jo sóc un anglès que viu a Irlanda del Nord. Tenim els nostres barris, la nostra cultura, el nostre accent i els nostres diaris. Res a veure amb els irlandesos, a qui respecto totalment”. Fa molts anys, gairebé vint, una colla d’estudiants vam fer una incursió llampec a Belfast, però hi havia molt mala maror i vam haver de fotre el camp amb la cua entre les cames. Però conservo el record de barris perfectament delimitats, una mica com passa a Vila-Roja aquests dies.

Vila-Roja és un barri als afores de Girona. Està enclavat entre un turó i una petita vall, juntament amb Font de la Pòlvora. Els límits entre un barri  i l'altre són incerts, i mentre que el segon té una mala fama inqüestionable -hauria pogut ser un escenari de Callejeros-, Vila-Roja ha conservat un ambient entre de poble i de barri treballador de casetes blanques. Durant un temps vaig viure-hi a tocar, i a vegades m’hi endinsava, cosa que mai fan la majoria de gironins de tota la vida, que de fet ho trobaven temerari, quasi suïcida, quan els ho explicava. Mai va molestar-me ningú, però  tampoc m'hi sentia còmode. La gent em seguia pertot amb la mirada, sabent-me foraster, una mica com deu passar a l’Ulster, o als pobles minúsculs. Sentia, senzillament, que aquell no era el meu lloc, i si bé mai em van dir res, tampoc es pot dir que em donessin la benvinguda com fan ara amb els espanyolistes. Com un protestant en un barri catòlic, o a l’inrevés.

Permeteu-me que avui faci una mica de volta, però el tema és molt complex i no vull ficar la gamba. Tot va començar als anys vuitanta, amb el Som sis milions, una campanya molt benintencionada -i en certa manera intel·ligent- a través de la qual el pujolisme volia integrar les onades d’immigrants arribats durant els seixanta. Aquí ensopeguem amb la primera pedra d’incorrecció política: la immigració va arribar per treballar, sí, però no ens pot passar per alt que dels desplaçaments massius de població són freqüents a règims autoritaris per tal d’afeblir regions o nacions potencialment perilloses. Les dictadures comunistes, per exemple, van practicar amb destresa aquesta estratègia fa unes quantes dècades. Parlo de memòria, però crec que eren els russos que van deportar centenars de milers de siberians, entre d’altres, amb l’excusa de la industrialització, exactament com aquí durant el franquisme. És el que t'ensenyen a primer de carrera a la Facultat de Governants Autoritaris.

La campanya pujolista estava pensada per fer que aquests centenars de milers, o milions, de migrants se sentissin catalans. Es va aconseguir a mitges. Molts van integrar-se, i ara són independentistes i tenen més sentiment d'arrelament que no pas jo. D'altres potser no arriben a tant, però s'han integrat perfectament, i reconeixen i aprecien allò que fa de Catalunya una nació. En canvi, hi ha un tercer grup que va fer vida de gueto dins dels barris o les ciutats-formiguers on els apilonaven. Si fa uns anys els hi preguntaves si eren o se sentien catalans, molts d’ells responien, amb tota naturalitat, que no. Recordo que una mestra, nascuda, crescuda i viscuda en un poblet de la Costa Brava, un dia em va assegurar que ella de catalana no en tenia res. Situacions semblants les havia viscut mil vegades als gimnasos d’Arts Marcials: molts fills d’immigrants no se sentien -ni segurament se senten ara- catalans en absolut. Una de les arengues que va aixecar més aplaudiments a la manifestació unionista de fa dues setmanes va ser: "¡No queremos integrar-nos!". Flipeu, oi? Doncs jo també quan els vaig sentir.

Tornem amb Vila-Roja, que s’ha declarat poble espanyol, i que ara acull visites de l’Albiol i, en un deliri ranci i folclòric, el torero Fran Rivera. Un What the fuck còsmic i genuïnament ibèric, on només hi falta la bailaora i en Manolo el del bombo. Però aquí no s'acaba l'esperpent: aquest dissabte s'han convocat manifestacions d’ultradreta amb el beneplàcit de la policia i de la Fiscalia. Els vincles entre sectors de la policia i els grupúscles d'extrema dreta -als quals a vegades tutoritzen- és un tema esgarrifós que ens hauria de treure la son, però afortunadament no hi pensem gaire.

Ens sorprèn el que passa en aquest barri perquè el fet d’haver-lo omplert amb rojigualdas requereix una coordinació que de cap manera hauria estat possible a d’altres zones de Girona, on hi ha molta més pluralitat ideològica. Però de barris com aquest n'hi ha centenars. Si escoltem el que diuen els seus habitants, se senten espanyols i catalans. I és cert, en tant que alguns han nascut aquí i treballen aquí, però també és cert que molts d’ells no saben parlar el català -alguns ni tan sols l’entenen-, no veuen televisions catalanes, ni per descomptat gasten premsa en català, ni llibres, ni ràdio, ni música, i ni tan sols participen de molts trets culturals catalans, si voleu de caire més folclòric. Molts aplaudeixen la pèrdua d'autonomia, com s'ha pogut veure en les manifestacions que s'han fet aquests darrers dies. Ja veieu per on vaig: és exactament el que deia el meu amic de Belfast. Si no vaig errat, Vila-Roja va ser dels pocs llocs -potser l'únic- on els propis ciutadans van actuar amb violència extrema contra les urnes, insultant als Mossos i atacant a la gent de la mesa mentre vitorejaven la Guàrdia Civil, que anys abans mai havia estat ben rebuda.

Però la cosa va més enllà de la guerra de banderes i d'identitats. Ara que els unionistes es veuen forts comencen a alçar la veu contra l’escola en català, un fenomen que els propers mesos anirà en augment. Ara ja s'obliga a alguns funcionaris a redactar informes en castellà. Un col·legi del meu poble ha rebut queixes per, segons uns pares, obligar als alumnes cada matí a cantar Els segadors (!!??) i castigar sense pati a qui no se’l sapigués. És una de les mentides més grolleres que mai he sentit, però alhora s’hi intueix l’arrel del problema: els pares en qüestió estaven enfadats perquè en un moment del curs, i com a part del pla d’estudis, es va ensenyar els Segadors als nens. Dit d’una altra manera: els pares estaven enrabiats perquè els nens participaven del fet cultural català. Ciudadanos tampoc ha participat mai de les cantades dels Segadors, que ben mirat són una ximpleria, però després es posen drets com pals i amb els ulls negats quan toquen l’himnes espanyol. És aquesta hipocresia la que ens molesta, aquesta doble vara de medir.

No som un sol poble. Som, com a mínim, tres, i tenim poc a veure els uns amb els altres. És trist i descoratjador, ja ho sé, però en temps de crisis és quan aprenem les lliçons més doloroses. Hi ha una massa espanyolista -de moment en desconeixem la grandària- a qui li fa nosa tot allò que faci olor de cultura catalana. Per ells ser català és una manera de ser espanyols, de la mateixa forma que ser gironí és la meva manera de ser català. Han descobert que la seva millor arma és afirmar la seva catalanitat  -yo soy más catalán que tú, m’han dit a vegades- perquè nosaltres, amb les mans lligades per la correcció política, no podem rebatre’ls-hi res, i quan algú escriu un post o un article com aquest, encara que sigui amb la intenció de fer una anàlisis més o menys objectiu, de seguida és tractat de supremacista. És paradòxic que els que et borden qué pone en tu deneí t'acusin d'entregar carnets de catalanitat. Segons abans de penjar això, xafardejant pel Facebook, ha anat a parar al mur d'una coneguda llunyana. Les seves amigues es queixaven per la vaga. Totes elles nascudes aquí. I sabeu què deien? Exacte. Ho heu endevinat.