BESA LA BANDERA, CABRÓN

Dublin, a les acaballes del segle XX. Era en un pub amb un amic manyo i un altre que era suís però que havia nascut a Madrid. Em sembla que era una nit que tornàvem del canòdrom, un espectacle que ara trobo dantesc però que fa vint anys em feia molta gràcia. Vam trobar uns altres espanyols i vam començar a enraonar: aleshores a Dublin no n'hi havia tants com n'hi deu haver ara, i teníem una tradició que consistia, oh sorpresa, a beure una pinta cada vegada que ens trobàvem per atzar. N'hi havia un que portava una samarreta de la selecció espanyola, que en aquell temps em sembla que no era la Roja, sinó la Selección a seques.  Quan va saber que era català el paio, molt borratxo, em va agafar el cap per la coroneta cridant besa la bandera, cabrón!. Em va enxampar per sopresa, aixafant-me el nas contra l'escut espanyol que la samarreta duia brodat al pit. Vaig desfer-me'n i li vaig fotre una empenta, i si no vam acabar a hòsties va ser perquè el meu amic manyo i el meu amic suís que havia nascut a Madrid s'hi van posar pel mig.

Havia oblidat aquesta història, però el freak de les celles rares que va intimidar a en Puigdemont perquè fes un petó a la bandera espanyola me l'ha feta recordar. Entenc que alguns espanyols ara pateixin per la unitat de la seva nació, i que això els porti a fer imbecil·litats, però fa vint anys no hi havia cap risc de trencament, i ni tan sols una majoria independentista, i ben mirat amb prou feines ho era jo. Tot i així, el paio del pub volia que petonegés la seva samarreta suosa d'imitació. President, ja en som dos els que hem hagut de petonejar una rojigualda en un bar europeu. Tu amb més elegància -o amb més por- que no pas jo. Perquè després vagin i ens diguin que els nacionalistes i els de les banderes som nosaltres.

LA GRAN CONSPIRACIÓ DELS LÈMMINGS

A principis de la dècada dels noranta va sortir al mercat un videojoc que es deia Lèmmings. La tasca del jugador era aconseguir que una corrua d'humanoides la mar de divertits arribessin sans i estalvis al seu destí. La gràcia de la cosa era que els lèmmings no tenien cap mena d'instint d'autoconservació, i es llançaven amb alegria suïcida a qualsevol forat dels que hi havia repartits per cada nivell. Si et descuidaves morien tots, i havies de tornar a començar la partida. A nivell gràfic el joc no era res de l'altre món, però les tecnologies no donaven més de si i els dissenyadors havien de ser originals per compensar-ho, exactament al contrari del que passa avui. I ho aconseguien amb escreix. A arrel d'aquell joc, que ha esdevingut llegendari, vam saber que els lèmmings existien de debò, que eren uns animals tan cuquis com els seus homòlegs digitals, i que compartien la seva tendència autodestructiva. Ens van explicar que aquesta tendència a matar-se de manera massiva -quasi sempre saltant al buit o al mar- era una mena de mecanisme d'autoregulació de l'espècie, que tendia a superpoblar-se cada poc temps. I ens ho vam creure. Per què havíem de dubtar-ne? I per si hi havia algun descregut o descreguda, un reportatge dels anys cinquanta ho provava: White Wilderness, que contenia una esgarrifosa seqüència de suïcidi grupal. No hi havia motius per qüestionar la paraula de la productora, que era ni més ni menys que la  Disney, de manera que vam seguir amb les nostres vides, convençuts que els lèmmings eren mes curts que la màniga d'un sostenidor, i que la Naturalesa era ben capritxosa. Si teniu un dia nostàlgic, podeu jugar al joc online, però després no em vingueu a plorar que us sentiu vells i velles. Creieu-me, aquest Nadal ho he provat -amb el Christmas edition- i l'experiència és dura.

Fa uns mesos em documentava per un projecte que presentaré aviat i vaig haver de llegir sobre els lèmmings. Amb el que vaig descobrir part de la meva adolescència se'n va anar en orris. Resulta que els lèmmings no tenen aquest instint suïcida, i que tot plegat era un muntatge. Els lèmmings no se suïciden. Sembla ser que els realitzadors del reportatge havien pagat un nombre indeterminat de dolars a uns nens esquimals per cada lèmming que els hi portaven, i un cop en varen tenir prous, els van espantar perquè s'acostessin a un penya-segat i saltessin al mar. Tot plegat per il·lustrar les seves tesis. No són els primers ni els darrers a fer-ho. Anys abans l'aragonès Buñuel, per emfatitzar la misèria del camp extremeny,  havia mort una cabra a trets en el tristíssim documental Las Hurdes, tierra sin pan (podeu veure el fragment de la cabra en el minut 13:20, si us hi fixeu bé fins i tot es veu el fum de l'escopeta).

Però anem a pams. Aquests rosegadors que habiten les regions àrtiques desde sempre havien originat tota classe de llegendes i fabulacions. Per exemple, es deia que queien del cel, que provocaven pestes i que enverinaven l'aigua. Es conserven documents del segle XVI que enumeren les maldats d'aquestes bestioles. El cert és que les migracions massives de lèmmings són una realitat, i la seva tossuderia i determinació, també. Quan decideixen moure's no hi ha res que els freni. Això fa que els seus desplaçaments -que en realitat són migracions, com fan milers d'altres espècies- deixin un gran nombre de cadàvers al seu pas, cosa que probablement contribueix de manera indirecta a equilibrar la demografia. Però d'aquí a afirmar que se suïciden de manera sistemàtica i massiva saltant al buit hi ha una gran diferència.

S'ha comès una gran injustícia amb els lèmmings. Menys mal que jo sóc aquí per reparar-la. Aquests animalons són ferotges i valents, i s'aferren a la vida amb la mateixa determinació que qualsevol de nosaltres. Si moren a dotzenes durant els seus desplaçaments a la babalà no és perquè un gen els hi ordeni matar-se, sinó perquè una bandada de lèmmings corrent per la neu per un depredador és l'equivalent a un buffet lliure de la Jonquera per un camioner francès. La imatge dels lèmmings suïcidant-se en massa podria tenir certa bellesa terrible, podria ser una metàfora molt poderosa. Però  la metàfora de la mort circumstancial no és inferior: el lèmming no se sacrifica per salvar l'espècie, sinó que ho fa de manera acccidental mentre es desplaça en busca de no se sap què. Vist aixi, tots som una mica lèmmings.