L'altre dia feia un viatge llarg amb tren i em va tocar seure en una d'aquelles places al voltant d'una taula. Si vas amb amics o amb la família aquesta distribució és collonuda perquè et permet gaudir del viatge. També és acceptable si ets un jovencell o jovencella amb ganes de lligar. O, finalment, si ets d'aquelles persones que volen conèixer desconeguts, que per descomptat no és el meu cas.
Em va tocar seure al davant d'un executiu d'aspecte porcí. No és una manera de parlar, s'assemblava de debò a un porc. Duia el cabell engominat cap enrere, i tenia una papada formidable, hipnòtica. Duia una americana barata que el feia semblar un venedor de cotxes de segona mà. A mig viatge va adormir-se, roncant de manera formidable, com un dibuix animat. Al seu costat hi anava un home a la cinquantena, elegant i modern. Si fos dona o gai me n'hauria enamorat al mateix moment, però com que no és el cas vaig limitar-me a pensar que d'aquí a deu anys m'agradaria ser com ell, i mirar-m'ho tot amb aire d'estar a punt de perdre la paciència, però sense acabar de perdre-la. No sé si m'explico.
Mentre dormia, el porquet va obrir les cames de manera desagradable, envaïnt el meu espai vital i el del senyor elegantíssim. Fa temps m'havia rigut del manspreading, i segueixo pensant que no és una cosa masclista en si mateixa, sinó pròpia d'imbècils, de narcisistes o de troglodites. Però també entenc que les dones no tinguin ganes de viure en un món on impresentables així s'obrin de cames i molestin tothom al seu voltant, sigui del gènere que sigui. A mi també m'agradaria viure en un lloc més polit i just que aquest, i si elles són capaces de canviar-lo tenen el meu aplaudiment.
Però la cosa no s'acaba aquí: al costat hi tenia un individu petit que va passar-se el viatge llegint, atenció, l'ABC i la Razón. Feia que sí amb el cap, com si escoltés un míting d'en Rivera i pensés "Amb aquest nano sí que arreglarem el país". Anava vestit amb sensatesa i remenava un ordinador bo, però tenia la cara destrossada pel mam, com si acabés de sortir del Bar Consuelo després d'una nit bevent solysombras i fumant caliquenyos. Aquest homenet, oh infortuni, també feia manspreading, però en el seu cas era amb els colzes: me'ls clavava al braç. Era un contacte desagradable, i al final em vaig haver d'arraulir, llegint el meu llibre fent una bola. Li passava vint quilos de múscul i un pam d'alçada, i vaig haver d'aixafar-me contra la finestra.
La relació que té aquesta història i el que ve a continuació és un misteri que ni jo mateix sé resoldre. Crec que us explico perquè no em semblava de bon gust parlar de dates i de presentacions, i suplicar la vostra assistència després de tant temps sense escriure res. Volia fer-me perdonar pels lectors i lectores que encara obren aquesta pàgina de tant en tant.
A continuació, ara sí, us plantifico les dates i llocs de les presentacions de Lèmmings. Pels qui no hagueu anat mai a cap, són com una mena de concert de rock sense cervesa, tabac, drogues ni sexe ràpid.
El divendres 23 de març, a les 20:00, seré a la Low Cost de Figueres. El padrí serà l'Àngel Amieva.
Dos dies després, el diumenge 25, a les 10:45 del matí, quan la bona gent estarà beneïnt el ram, jo seré a la biblioteca de Lloret de Mar en una taula rodona sobre narcotràfic.
El Dijous Sant, el dia que Jesús va sopar amb el seus deixebles i Judes el va vendre per una miserable bossa de monedes, jo berenaré amb els meus amics del Cu-cut de Torroella, a qui dec tantes coses que no sé ni com donar les gràcies sense semblar mig tarumba.
5'abril a l'Altell, a Banyoles, a càrrec de Mr. Matthew Tree. Many thanks, bro!
BCN: a la Calders, el 10 d'abril a les 19:30, a càrrec del man of the moment Adrià Pujol.
Girona: 12 d'abril, a la 22, a les 20:00, a càrrec del meu amic, el gran Damià Bardera.
I el dissabte 14 d'abril, si encara em queden forces, seré a Cassà de la Selva City, a les 12, dins del marc dels Vermunt Literaris que tantes alegries ens han donat aquests darrers mesos. A més a més no és una manera de parlar, donen vermut de debò, i del car.
I encara quedarà la del Cu-cut, i alguna altra que caurà.
Aprofito per donar les gràcies a llibreters i llibreteres, i a tots els qui teniu la bondat i l'extrema amabilitat d'apadrinar els Lèmmings. Sempre dic que si m'he d'emportar una cosa de tot aquest món dels llibres no serà tant la satisfacció d'haver publicat -que també- sinó la gent que he conegut i les boníssimes estones que hem passat. Només per això ha valgut la pena. Tota la resta, pura anècdota.
dimecres, 21 de març del 2018
divendres, 2 de març del 2018
TORNEM A FER BIRRES
Aquests dies tinc el bloc força oblidat. Per dir-ho d'alguna manera, el Tardes de birres està en stand by, i només l'obro escadusserament perquè no vull que es rovelli del tot. Pobric meu, tantes bones estones que m'has fet passar.
És estrany: mentre que les idees per escriure ficció flueixen (si no escric més és perquè no tinc temps), m'he quedat sense ganes de parlar de les coses quotidianes que en general eren les que alimentaven aquest bloc. De política n'estic ben fart, suposo que com la majoria de vosaltres. Vaig fer una aposta clara -reviseu les entrades anteriors- però el meu bàndol ha perdut, si és que mai hi ha hagut un conflicte real, i tot plegat no ha sigut res més que una xarlotada còsmica.
L'altre dia em van suggerir que escrigués sobre aquesta poca-soltada de Tabàrnia i sobre la censura anacrònica que exerceixen el PP i Ciudadanos. Què voleu que us digui, dissortat de mi? El cert és que no faria cap contribució valuosa, ni diria res que no s'hagi explicat abans. L'estat ha involucionat de manera clara, objectiva i mesurable, però aparentment a bona part de la población espanyola -i a la meitat de la catalana- això li importa una merda, de manera que els renecs i els insults que jo pugui dispensar no servirien absolutament per res, i seria com el gos que persegueix un cotxe bordant, sense saber exactament què fer si mai l'arriba a atrapar (la frase és del Jòker, no pas meva). M'he fet tan, tan mala sang, que no vull pensar-hi més. Els qui m'heu anat seguint sabeu que no sóc l'home més valent del món, però tampoc no sóc un covard. No és que m'autocensuri, és que estic profundament desencantat.
Però no he tornat al bloc per fer el ploricó, sinó per penjar la portada de Lèmmings, la novel·la nova. Sé que molts lectors del bloc no em segueixen al Facebook, i encara menys al Twitter (que encara no sé ni com funciona, i potser per això no l'acabo de fer servir com cal).
He de dir que m'encanta. Heus-la aquí:
Lèmmings arribarà a les llibreries -aquests temples magnífics i precaris- el 19 de març. Properament penjaré la llista de presentacions i llocs on em passejaré per parlar-ne. Si sou més del rotllo virtual, o si només aneu a grans superficies, on aquests llibres solen tenir una presencia més aviat discreta o efímera, podeu comprar-lo directament a l'editorial a través d'aquest enllaç. Però si em deixeu triar a mi, feu una visita al vostre llibreter o llibretera de confiança. És una guerra, i aquest cop hem de guanyar-la.
Lèmmings és una novel·la negra, però també és una novel·la sobre el creixement i l'enyor. Hi surten polígons i barraques, però també gimnasos i universitats. No és una història d'amor, però no es pot fer art sense cap història d'amor. Hi ha lluita, però en el fons el combat físic només és una excusa per parlar d'una altra cosa. No l'he escrita amb voluntat de fer riure el lector, però segur que algun fragment farà que se li escapi una rialla. Abans de dir-se Lèmmings es deia Sak yant, que és un tatuatge tailandès que només poden fer els monjos budistes, i que otorga dons màgics a qui el duu. També es podia dir La Cova Secreta, o bé La història del conill a la Lluna. La portada és magnífica, millor que la meva idea incial d'un nen vintage adoptant una postura de karate. Retro power, i tal. L'editor i jo vam tenir feina per consensuar un text per la contraportada, perquè la novel·la està plantejada d'una manera que cada frase que es digui pot ser un espòiler. Deixem-ho en que un nano es desperta desmemoriat en una nau industrial abandonada, amb rastres d'una baralla multitudinària i dos cadàvers amb les butxaques plenes de calers. El nano té el cos trencat, però hi ha alguna cosa que no quadra: no sent cap mena de dolor. I, com deia aquell, fins aquí puc explicar.
Desitjo de debò que us ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo escrivint-la.
És estrany: mentre que les idees per escriure ficció flueixen (si no escric més és perquè no tinc temps), m'he quedat sense ganes de parlar de les coses quotidianes que en general eren les que alimentaven aquest bloc. De política n'estic ben fart, suposo que com la majoria de vosaltres. Vaig fer una aposta clara -reviseu les entrades anteriors- però el meu bàndol ha perdut, si és que mai hi ha hagut un conflicte real, i tot plegat no ha sigut res més que una xarlotada còsmica.
L'altre dia em van suggerir que escrigués sobre aquesta poca-soltada de Tabàrnia i sobre la censura anacrònica que exerceixen el PP i Ciudadanos. Què voleu que us digui, dissortat de mi? El cert és que no faria cap contribució valuosa, ni diria res que no s'hagi explicat abans. L'estat ha involucionat de manera clara, objectiva i mesurable, però aparentment a bona part de la población espanyola -i a la meitat de la catalana- això li importa una merda, de manera que els renecs i els insults que jo pugui dispensar no servirien absolutament per res, i seria com el gos que persegueix un cotxe bordant, sense saber exactament què fer si mai l'arriba a atrapar (la frase és del Jòker, no pas meva). M'he fet tan, tan mala sang, que no vull pensar-hi més. Els qui m'heu anat seguint sabeu que no sóc l'home més valent del món, però tampoc no sóc un covard. No és que m'autocensuri, és que estic profundament desencantat.
Però no he tornat al bloc per fer el ploricó, sinó per penjar la portada de Lèmmings, la novel·la nova. Sé que molts lectors del bloc no em segueixen al Facebook, i encara menys al Twitter (que encara no sé ni com funciona, i potser per això no l'acabo de fer servir com cal).
He de dir que m'encanta. Heus-la aquí:
Lèmmings arribarà a les llibreries -aquests temples magnífics i precaris- el 19 de març. Properament penjaré la llista de presentacions i llocs on em passejaré per parlar-ne. Si sou més del rotllo virtual, o si només aneu a grans superficies, on aquests llibres solen tenir una presencia més aviat discreta o efímera, podeu comprar-lo directament a l'editorial a través d'aquest enllaç. Però si em deixeu triar a mi, feu una visita al vostre llibreter o llibretera de confiança. És una guerra, i aquest cop hem de guanyar-la.
Lèmmings és una novel·la negra, però també és una novel·la sobre el creixement i l'enyor. Hi surten polígons i barraques, però també gimnasos i universitats. No és una història d'amor, però no es pot fer art sense cap història d'amor. Hi ha lluita, però en el fons el combat físic només és una excusa per parlar d'una altra cosa. No l'he escrita amb voluntat de fer riure el lector, però segur que algun fragment farà que se li escapi una rialla. Abans de dir-se Lèmmings es deia Sak yant, que és un tatuatge tailandès que només poden fer els monjos budistes, i que otorga dons màgics a qui el duu. També es podia dir La Cova Secreta, o bé La història del conill a la Lluna. La portada és magnífica, millor que la meva idea incial d'un nen vintage adoptant una postura de karate. Retro power, i tal. L'editor i jo vam tenir feina per consensuar un text per la contraportada, perquè la novel·la està plantejada d'una manera que cada frase que es digui pot ser un espòiler. Deixem-ho en que un nano es desperta desmemoriat en una nau industrial abandonada, amb rastres d'una baralla multitudinària i dos cadàvers amb les butxaques plenes de calers. El nano té el cos trencat, però hi ha alguna cosa que no quadra: no sent cap mena de dolor. I, com deia aquell, fins aquí puc explicar.
Desitjo de debò que us ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo escrivint-la.