ELS GERMANS ROCA I L'AMAIA MONTERO

Fa pocs dies l'Amaia Montero, ex-cantant de la Oreja de Van Gogh, va actuar a la festa major de Renedo de Piélagos. Era un concert gratuït, ofert per l'ajuntament d'aquest poble remot que amb prou feina té cinc mil habitants. Per una persona acostumada a tocar als estadis més grans d'Espanya i de Sudamèrica, allò devia ser un espectacle ben depriment, i es va fotre un parell de copes abans de començar a cantar. Van carregar-li massa els gintònics, o només tenien Larios, vés a saber, i va pujar a l'escenari una mica tova. La gent del poble es va indignar moltíssim, i per poc que no la linxen a la plaça major, pobrissona. "Vas a salir en todos los zápings!" xisclava una dona del públic, que qui sap si va ser la que va enviar les imatges pertot arreu, per vergonya de l'artista, que ja havia sortit sopa a recollir no sé quin cony de premi. A l'Amaia li agrada el trinco-trinco. I a mi també, i a molts i moltes dels que llegiu aquest bloc segur que també. Les cançons d'aquesta noia, quan estava a La Oreja o ara que va per lliure, ens agradaran més o menys, però estarem d'acord que fa un pop comercial que té certa qualitat, i que en la meva opinió dona mil voltes a molts latinos d'aquests que ara sonen tothora a la ràdio, i que canten com si no en tinguessin ganes. L'Amaia és un artista, i una de les seves prerrogatives és pujar borratxa a l'escenari, com han fet sempre les estrelles del rock i del pop. On s'és vist, aquesta indignació, aquest posar-se-les-mans-al-cap? Es ben odiós aquest pensar-se que ets el centre del món, que tothom t'ho deu tot, i que l'artista és com un cambrer panxut del bar on fas el tallat cada dematí, que es desviu pels cinc cèntims de propina. L'artista, queridos reneldeses, va més enllà d'aquest servilisme. Contents que hauríeu d'estar, de sentir-la gratis, entre la misa de la patrona i el Tradicional Baile de las peñas recreativas. Certament, l'Amaia no està en el seu millor moment, però què coi: ja se sap que no hi pot haver art sense dolor. 

Seguint la mateixa línia, alguns gironins i molts catalans es posen dempeus per això que el rei va a dinar a cals Roca. Més en concret, al Mas Marroch, el local que tenen a Vilablareix per aquest tipus d'actes. Fins i tot corren fotos per Internet de tractors tirant fems, afirmant que reguen amb merda els voltants del restaurant perquè el monarca mengi amb fàstic, com si els pagesos -la gent més pragmàtica del planeta, i no ho dic jo, sinó en Josep Pla-  no tinguessin res millor a fer. La paraula traïdors l'he vista escrita vàries vegades a varis llocs. Si Catalunya és el que és, i no una simple comunitat autònoma com Múrcia, és perquè tenim gent com els germans Roca, que fan el que fan, mentre que a d'altres llocs d'Espanya es diverteixen matant toros o tirant cabres daltabaix del campanar. Ja hem vist que ara per ara no som capaços de defensar cap República, però si algun dia mereixem de debò la independència serà gràcies a artistes com ells. No m'agrada gens que el rei vingui a terres gironines, i veig molt bé que el declarin persona non grata a diversos municipis, però també entenc la postura dels cuiners -que, recordem-ho, en diferents moments han fet picades d'ullet a l'independentisme. La majoria de nosaltres no voldríem el rei a la nostra taula, és clar que no, però quan un artista crea ho fa per tothom. Espanyols i catalans, bons i dolents, rics i pobres. Em poso a la seva pell i imagino un militant de Ciudadanos llegint Lèmmings. Són el meu públic? La veritat és que no m'ho he preguntat mai, senzillament escric, de la mateixa manera que els cuiners cuinen i els músics composen i toquen. Els metges no escullen els seus pacients, i curen tothom qui ho necessita. Així, un creador -sigui el que sigui que crea- no pot fer diferències perquè l'art ha de ser universal, i de la mateixa manera que la pobra Amaia Montero va haver de tocar en aquella desolació, els germans Roca han de cuinar per un monarca que segur que no els hi desperta gaires simpaties. O cap, tenint en compte com s'ha portat aquests darrers mesos. Poden fer un gest i no fer-li la gara-gara? Aquesta és una fòrmula mixta que estaria bé, de la mateixa manera que jo no sortiria de copes amb l'hipotètic lector-votant de Ciudadanos. Fa ràbia que el Borbó se surti amb la seva? I tant que sí, moltíssima, però aquesta és una altra història. Però l'art és l'art, i quan comences limitant mai saps com acabaràs.

LA REVOLTA DE LES DUTXES

Els dissabtes al dematí acompanyo els meus dos fills a la piscina. Mentre ells fan classe de natació jo aprofito per nedar una estona, també. És un exercici físic que no m'agrada gaire, més aviat al contrari, però és una bona oportunitat per cremar el sopar del divendres sense alterar la logística familiar. Quan era jove vaig treballar uns quants estius de socorrista, i per passar les proves em vaig haver d'estar uns mesos en remull, fent un curs pesadíssim -i segurament no gaire útil. Potser per això he avorrit les piscines públiques en general, i la natació esportiva en particular. Córrer tampoc no m'apassiona, però el paisatge i el seus infinits matisos fan que d'alguna manera l'esforç sigui més passable. En canvi, mentre nedes només veus blavor i cames de persones. En definitiva, ho faig perquè toca però no en gaudeixo pas.

Encabat, dutxo els meus dos fills i després em dutxo jo. Normalment és fàcil, però dissabte passat les dutxes eren plenes de nens sorollosos.  Tingueu en compte que sóc mestre, i que el meu nivell de suportar xivarri és molt superior al de la mitjana de la gent, però allò era un autèntic pandemònium. Vaig contar-ne cinc, d'esvalotadors.  No es dutxaven, però sí que ocupaven totes les dutxes, jugant i corrent. Jo no podia ensabonar els meus nanos i m'estava  allà, dret com un babau, esperant que se'n donessin compte i marxessin. Però ells seguien a la seva. Els pares d'aquells nens eren a pocs metres. Eren tres homes joves. A dos els coneixia de vista i a un no. Aquest darrer feia cara de dir-se Johnatan. Tots tres miraven embadocats els respectius mòbils, aliens a la batalla de crits i sorolls. Era una imatge trista: els nanos corrien, desbocats, impedint que la resta de la gent es dutxés i ells reien mentre responien whatsapps o veien vídeos de cotxes i de fubtol. Els homes, vistos així, en general, som molt poca cosa. El meu fill gran em va mirar, molt seriós, i em va preguntar per què eren tan maleducats, aquells nens. Li vaig dir que abaixés la veu, però en realitat jo feia molta estona que em preguntava el mateix. L'única dutxa sense nens era ocupada per un guiri que semblava que medités sota el raig d'aigua, com els monjos-guerrers de l'antigor, que ho feien sota les cascades. El tio estava a punt d'arribar al Nirvana, i no li podia pas manar la pressa: imagineu-vos que li estronco la il·luminació. Fos com fos, allà era jo, esperant. Els nens cridaven, queien i tiraven les tovalloles al terra. "Si vosaltres féssiu això, us baixaria un càstig de ca l'ample", vaig avisar als meus fills. Al cap de molta estona els pares van decidir endur-se els nens per assecar-los, i finalment ens vam poder dutxar. Ja s'havia format una petita cua. Entre naps i cols, vaig sortir quinze minuts més tard que d'habitud.

Un dia aquests pares tindran algun petit problema. Tan de bo no sigui res greu, una ximpleria de nanos. Potser els nens faran alguna entremaliadura més grossa del compte, o pisparan llamins, o vés a saber què. Res que ens hagi d'enscandalitzar. Però aleshores aquests pares buscaran culpables. Segurament les escoles i els mestres s'emportaran el rebre. Les concertades sobretot, perquè com tothom sap roben els diners de la pública, i per culpa d'això, i únicament d'això, les coses no funcionen. També rebrà la societat, i els horaris de merda que ha de fer molta gent, i que anul·len la conciliació familiar. O l'Ajuntament, o Espanya, que ens roba (i segurament és cert, però una cosa no treu l'altra). Potser fins i tot rebran les pobres víctimes, com ja passa manta vegades. Rebrà tothom, perquè la responsabilitat individual és un concepte en desús, caduc. Del tot anacrònic. El culpable, amic, no és la mestra de P-5 que dius que té mania al teu fill, sinó cadascun de nosaltres, que no som capaços ni d'estar l'hora i mitja que dura el curset de natació sense mirar el telèfon mòbil. Que ens hem ficat al cap que renyar és propi de gent de dretes, i que traumatitzarem els nens si els hi demanem que no fotin el burro a la dutxa. Els millenials -que encara ens han sortit prou bé, dintre de tot- només són l'avançada del que vindrà. Paraula de quarantí rondinaire.