EL SOMRIURE DEL NEGRET

Les xarxes socials ja bullen amb fotos de vacances lluminoses. Gràcies al Cel que han passat de moda aquelles retrats horrorosos de peus, o els filtres hipsters -ara es veu que la moda és el #nofiltro. Encara hem de suportar gent dalt de iots, o banyant-se en cales d'una netedat impossible, o pujant i baixant muntanyes. O bé davant de monuments i camps de lavanda, com dec sortir jo en alguna banda. Però no em queixo: al cap i a la fi les xarxes socials serveixen per això, per exhibir-se i fer el ridícul, i si a algú li disgusta més del compte l'únic que ha de fer és abandonar-les, o no donar-se d'alta d'Instagram, que en temes d'exarberació del jo diuen que és la pitjor. Al cap i a la fi, rondinar sobre les publicacions dels estiuejants feliços és menys original que fer-se una foto aguantant la Torre de Pisa.

Els que sortim a Facebook amb un gintònic, mirant una posta de sol amb aire absent o fent morrets a la càmera no som un problema real. Els perillosos de debò són els que han fet un viatge iniciàtic i tornen carregats de saviesa que després reparteixen a tort i a dret. Frases com a Nicaragua no tenen res, però són tan feliços...! les sentirem tant si volem com si no aquestes setmanes entrants. Alguns es quedaran aquí, però els més agosarats ens explicaran la joie de vivre dels cubans, i com han après d'ells a valorar el que realment importa. Els que s'han aventurat a l'Àfrica o a l'Àsia -els meus preferits són els que van a aquest parc temàtic que es diu Tailàndia- ens parlaran del somriure dels negrets o dels xinets, i ens aclariran com trobar el benestar en la pobresa, actualitzant sense saber-ho el concepte del bon salvatge de Rosseau, o una mena de moral ultracatòlica 2.0, allò tan gastat que els rics no entraran al Regne del Cel i els pobres sí.

A mi, què voleu que us digui, m'estranya que en aquesta vall de llàgrimes hi hagi tanta gent feliç. Encara m'estranya més aquesta relació pobresa-felicitat. Però compte, perquè a aquest joc hi podem jugar tots. Jo mateix he estat una setmana a la Provença, i també he après unes quantes lliçons de vida de gran valor. La primera i més important, que els senyors i senyores que tenen una casa al massís del Luberon són persones molt felices. També he après que els parisencs que passen les vacances a la Provença menjant filets de bou a trenta-quatre euros la peça també són feliços, com també ho són els qui poden creuar aquells bonics paratges amb un dels descapotables vermellíssims que sovintegen la zona. No ens oblidéssim pas dels americans que poden permetre's comprar una caixa de vins a establiments on a mi no em deixaven ni entrar perquè feia cara d'arreplegat, ni dels japonesos amb càmeres que valen més que el PIB del Congo.

Però anem més enllà. Durant el viatge d'anada vam parar a Nimes. Nimes és una ciutat d'una lletjor fora de sèrie, plena d'adolescents que van pel carrer sense samarreta, fumant porros i mirant de gairell els pocs turistes que la recorren. Els blocs de pisos semblen trets d'una pel·lícula bèlica amientada a la Guerra dels Balcans. Un puto desastre, vaja. Però segons la lògica dels nostres amics viatgers, tots aquells habitants de barriades desastrades també són feliços, en el seu cas per un motiu diametralment oposat als seus compatriotes burgesos de la Provença: com que no tenen quasi res, no necessiten res més. Ben igual que els infants de Chiapas o que els de l'Illa Reunión.

La pregunta autèntica és: si els negrets del Congo són feliços, els nens tailandesos són savis i són fets de llum (no és broma, una vegada em van dir aquestes mateixes paraules) i els estiuejants de la Provença també, com és que el món és tan ple de tragèdies, tristor i matances? O potser cal mirar-ho a l'inrevés, i donar-se compte que no és que els dissortats infants del tercer món siguin feliços, sinó que som nosaltres els qui som feliços perquè som de vacances, i al cap de dues setmanes tornarem a casa nostra, a veure Netflix i a fer tallats i cervesetes amb els amics, mentre els torturem amb les nostres absurdes teories.

LÈMMINGS, O PER QUÈ ESCRIVIM NOVEL·LES

Estic content de com ha anat la promoció de Lèmmings. M'ha arribat molt  feedback de gent molt diversa i de llocs molt allunyats, i això m'ha fet feliç. Quan vaig començar a escriure tenia ganes de vendre molts llibres. Amb els anys he entès que el tipus de literatura que jo faig no és la que es posa a aquelles piles altíssimes de l'FNAC, i vaig comprendre que és millor tenir mil lectors de raça que gaudeixin de debò, que no pas deu mil que et compren perquè és el que toca. Volia penjar alguna ressenya o entrevista, però me n'han fet tantes i m'han agradat tant totes, que no m'he vist amb cor de fer una tria. Si teniu curiositat, tot o gairebé tot és a Google. Des d'aquí vull donar les gràcies -una vegada més- a tothom qui l'ha comprat, i encara més a qui ha contribuït d'una manera o altra a fer-ne difusió, encara que sigui amb un consell a un amic o amiga. Això darrer, ben mirat, és el millor regal que podeu fer a un escriptor. 

Ara toca pensar i repensar la propera. Però abans hi ha una pregunta que requereix una resposta d'una contundència total: CAL escriure una altra novel·la? O, formulant-ho de manera diferent, per què escrivim novel·les? Hi ha qui vol que la literatura competeixi amb els mitjans audivisuals, sobretot amb les sèries i pel·lícules. Aquesta batalla està perduda d'entrada. Difícilment un llibre podrà explicar segons quin tipus d'història millor que no pas una pel·lícula o que una sèrie. Mirem el cas de Star Wars: cap escriptor, per bo que sigui, pot recrear amb paraules aquelles formidables batalles galàctiques. Hi ha històries que s'expliquen millor amb imatges, i entrar en aquest combat, a parer meu, és anar a perdre'l. L'escriptor del segle XXI no pot escriure un llibre pensant en com seria la hipotètica adaptació cinematogràfica. Ha d'anar més enllà i formular-se la pregunta de més amunt: si el cine i les sèries tenen més facilitat per explicar històries potents, per què collons encara escrivim novel·les?

Hi ha molts motius. El primer és que la immensa majoria dels creadors no tenen accés a la indústria cinematogràfica, i els que ho fan, a casa nostra, malviuen. En canvi escriure una novel·la és una cosa factible si tens prou talent i paciència. Una altra cosa és que tingui èxit, però passa el mateix amb el cinema. És cert que avui hi ha iniciatives com les websèries i els crowfundings, però encara que tinguis els diners, el producte audiovisual exigeix un esforç de coordinació i de treball en equip que no li cal a un escriptor. Els escriptors són, en essència, éssers a qui els hi agrada molt anar al seu rotllo. Si no, potser farien cine, o jugarien a futbol. 

El segon, i per mi molt més important, és perquè hi ha històries que el cinema no pot explicar. Hi ha llibres magnífics que no poden de cap manera fer el salt a la pantalla. Tots  teniu títols al cap. Algú s'imagina, per exemple, l'obra de Josep Pla a la Smart TV? Fa un temps, quan em deien que les meves novel·les serien molt fàcils de passar al cine, m'ho agafava com un afalac. A dia d'avui m'emprenyaria que m'ho diguessin, perquè vol dir que no faig bé la meva feina. Els meus llibres són prou visuals per convertir-se en una pel·lícula o en una sèrie, però perdrien bona part de la seva essència. És el cas de Lèmmings. Una de les gràcies del llibre és que el narrador sigui en segona persona, provocant un efecte d'identificació amb el personatge i la il·lusió d'anar descobrint bocins d'informació al mateix temps que ell ho fa. Tots els lectors han coincidit que ha estat un encert. Tal com vaig dir a l'Adrià Pujol a la presentació de Barcelona, va ser una intuició, però una intució que va funcionar. Sense aquesta tècnica literària el llibre potser ni hagués vist la llum. Ara que parlo d'en Pujol, un dels escriptors amb més futur de les lletres catalanes, no té cap obra adaptable a la pantalla. Quina sort, el malparit. I quin talent, per repensar els llibres, i oferir un producte que ara mateix cap productora audiovisual, ni d'aquí ni d'enlloc, pot reproduir.

El tercer és de naturalesa més fugissera. És el que en diem la joie de lire. L'acte en si mateix. Aquella mica d'esforç intel·lectual que requereix, i que fa que estiguem amb la tensió justa, alhora que relaxats, una mica com quan es folla. Llegir, sense cap altra finalitat que llegir, és una acció imprescindible a la vida de molts, que es pregunten com sobreviu tota aquesta gent que va a llibre per any.

Hem d'obrir un camí nou per les novel·les. Estic segur que la sèrie de la Catedral del mar és millor que el llibre -que no he llegit, ni ho penso fer, ni de fet tampoc he vist la sèrie, però segur que no m'equivoco gaire. Per això mateix no calia escriure-la, i encara menys anar pel món amb aires de grandesa. Que algú li ho digui al Falcones aquest. En canvi, el Permagel d'Eva Baltasar o el Robinson de Vicenç Pagès no poden passar pel sedàs digital sense patir transformacions tan grans que facin que el producte final s'assembli molt poc a l'original. Són llibres pensats per ser llibres, que vist així, és una cosa perfectament lògica.

Escrivim novel·les perquè el cine no té, ni tindrà, capacitat per explicar segons quines històries. I perquè la literatura té molts camins que encara són poc transitats. En comptes de plorar, toca reinventar-nos i fer-ho tot nou.