EL PATGE INOPORTÚ

Els amics i amigues que fa temps que teniu la bondat de seguir-me ja sabeu que conec un patge reial. Treballa pel Rei Ros, però pel seu color de pell -la té d'un blanc amb tocs ictèrics- ningú no ho diria. Normalment el veig una vegada l'any, coincidint amb la festa de Reis, i a vegades fem un cafè o bevem un whisky, depenent de si en aquell moment ell o jo estem en mode detox: la vida dels esclaus de Bacus és dura. 

Els Reis tenen molta feina, i comencen a preparar-se amb molts mesos d'antelació. El novembre ja fa temps que van atrafegats, i sempre que poden aprofiten el Black Friday. L'últim dia que ens van deixar sortir del poble, el meu fill gran i jo vam anar a un magatzem on venen productes amb tares i defectes. Hi ha des de menjar fins televisors. Mai no hi compraria cafè allà -vaig estar a punt, però vaig descobrir que el paquet de càpsules estava obert- però un televisor petit i barat sí, clar. Per què no?

Us deia que  en Lluc i jo vam anar al magatzem i, vés per on, vaig trobar el patge. El tio era allà, fent aprovisionament de regals. El vaig saludar i vam xerrar una estona. El meu fill ens escoltava amb uns ulls com unes taronges. El patge anava una mica torrat -qui l'ha parit!- i en un moment donat se li va escapar que a casa nostra enguany no passaria perquè ja havíem fet el pacte que nosaltres compraríem els regals pels nostres fills, donat que ells van súper enfeinats amb altres famílies. "Tu rai que et mestre i vius bé" em va dir, el carallot. Li vaig haver de repetir que no sóc funcionari, i que qualsevol em poden fotre al carrer, però a ell li entra per una orella i li surt per l'altra. 

A casa mai ens toquen patges seriosos com aquest.

Va acomiadar-se dient que tenia molta feina i em va deixar sol amb al meu nano, que em mirava amb ulls acusadors. Vaig intentar fer com qui res, però ja era massa tard: la trencadissa ja estava feta. Em va caure al damunt una pluja de preguntes i retrets, cadascun més cru que l'anterior. Va haver-hi un moment que vaig creure que podria reconduir-ho, però valia més tirar endavant: a la seva classe la majoria de nens tenen pares i mares que han hagut de fer pactes similars per fer més fàcil la vida als Reis, i molts en parlen obertament. En Lluc va concloure la conversa afirmant que aquella era la pitjor tarda de la seva vida. Qualsevol patge era preferible a nosaltres, fins i tot un borratxí arreplegat com el meu amic.

Va plorar molt. I jo també una mica, però d'amagat, no pas per fer-me el tio dur (en Lluc ja sap que té un pare disfuncional i diferent dels altres, pobret) sinó perquè jo era conscient que tant ell com nosaltres passàvem d'etapa, i que a partir d'ara el món serà una mica menys tranquil·litzador i càlid. I tot per culpa del tarambana del patge, que va sortir d'Orient abans d'hora. 

P.S.: El protagonista real de la història va ser la meva dona. Jo no tinc l'enteresa per parlar d'aquests temes. Reconèixer-ho és de justícia. Però el que va plorar, al final de tot sí que vaig ser jo. 

ESMENEM ERRADES

 Al llarg de deu anys de bloc m’he penedit de molt poques entrades, i n’he esborrat encara menys. Una de les errades més vergonyoses va ser quan vaig encimbellar en Trapero desprès dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A tots ens va semblar heroïc que digués una frase en català, i vam creure que era un dels nostres, algú que en un moment donat seria capaç de fer un salt de fe, una jugada valenta del tot o res. Ens equivocàvem, com ens equivoquem sempre a l'hora de confiar en els càrrecs polítics.  

No segueixo gaire els informatius, però recordo alguns fragments d’en Trapero declarant davant dels tribunals. Semblava que en qualsevol moment s'estriparia la camisa -deixant al descobert una creu enorme i daurada- i cridaria visques a Espanya i al rei, amb veu de cigaló de conyac de cuinar.  Durant aquestes sessions va explicar -al jurat i a nosaltres-  que ho tenia tot pensat per arrestar en Puigdemont en cas que la independència hagués anat de debò, en comptes de la farsa que va ser. I sense que Espanya li ho hagués demanat! Va mostrar-se com un home obedient, el cap de la policia colonial que vol congraciar-se amb els sahibs. Segons ell, Espanya va malinterpretar-lo, i si no ens van apallissar amb l’entusiasme que van demostrar un any més tard, va ser per precaució, no pas per lleialtat al poble. Aquesta és la primera idea que ha fet pública ara que ha tornat: que hauria pogut fer les coses millor. Reconeix de manera inespecifica que es va equivocar, i ja té dia i hora per anar a Madrid a fer les paus amb la policia d'allà. Qué soy de los tuyos, joder, qué me hice Mosso porque pagan mejor que la Guardia Civil o los nacionales.

A mi les declaracions del major em va agafar per sorpresa -sóc un romàntic- però la gent diu que era més o menys esperable. Els processistes defensen que 

a) En realitat en Trapero està mentint per salvar el cul, i que en realitat era fidel en secret al govern català, o bé: 

 b) Pobret, només era un policia que complia lleis, i ja se sap que les lleis van com van. 

El cas és que aquesta setmana el processisme ha celebrat la restitució del major, fins i tot ara que sabem que és algú disposat a arrestar el president legítim d'un país a la mínima de canvi, i  que es penedeix de la seva actuació de l'1-O (la Brimo i els Arro deuen fregar-se les mans amb delit llaminer). Una vegada més, queda palès que el pitjor enemic de la independència no són les ànsies centralitzadores d'Espanya, sinó el propi processisme. La meitat dels qui es manifestaven a Barcelona aquelles tardes daurades, quan érem capaços d'aquelles proeses d'organització i d'enginyeria, mai van creure en la independència amb la fermesa necessària. Fins que no ens fem grans i comencem a assumir errors, a exigir responsabilitats als que ens van mentir, i a assumir que tenim l'enemic a dins no en farem ni una del dret. Jo ja fa un parell d'anys que vaig deixar de votar -tret de les municipals, que són una altra lliga- i, per descomptat, de participar en qualsevol mascarada insana. Vaig veure els Mossos rebentant caps a la Plaça 1 d'octubre de Girona, i que ara al capdavant hi posin un senyor que diu amb tota naturalitat que només es deu a l'Estat em regira l'ànima. Celebro la seva llibertat perquè em desagrada que Espanya es cobri encara més trofeus de guerra, però aquest senyor hauria de dimitir i dedicar-se a altres tasques dins del cos. 

He estat temptat d'esborrar el post en qüestió (que, per cert, podeu llegir aquí). Però he decidit deixar-lo com un homenatge a la nostra bona fe, a la nostra candidesa. Ho tenim a tocar! Els nostres fills fliparan, de debò.

GO DONALD, GO!

En el moment d'escriure aquest post hi ha un empat tècnic entre en Biden i en Trump, amb un avantatge del primer que cada hora que passa és més ampli. Fa una estona el bo d'en Donald ha sortit a proclamar-se guanyador i a dir, alhora, que impugnarà les eleccions per frau (!?). Seria divertit que al final les guanyés, però si diu això és que l'assumpte ja està dat i beneït: en Biden serà president dels EUA.

Sigui com sigui, serà una victòria molt ajustada, per punts i amb un jurat dividit. Fa quatre anys vaig avisar, en aquest mateix bloc, que en Trump podia guanyar les eleccions. Tothom reia per sota el nas, i mireu qui va tenir raó al final. Jo de política no en sé ni un borrall. Amb prou feines sóc capaç de posar la butlleta dins del sobre, i aquest dins de l'urna. Quan hi havia cabines de votació em perdia a dins, com un taradet. Un desastre, vaja. Aleshores us preguntareu, i amb raó: com és que aquest pobre infeliç la va encertar?

És fàcil: en Trump va guanyar perquè molta gent n'està fins els collons i els ovaris de tot, i els hi emprenya que vinguin mestretites amb un sentiment de superioritat  estratosfèric a dir-los com han de fer les coses. És gent que no compta: no són rics, ni intel·lectuals, ni nerds guais, ni activistes, ni penya  de Silicon Valley. Tothom els hi diu què han de fer, i ells, esclar, es cabregen. Si jo fos americà potser també el votaria, només per fotre els europeus pretensiosos i els ullerepastes privilegiats dels grans nuclis urbans. A mi em resulta més fàcil identificar-me amb un redneck borratxó i pagerol que no pas amb un tio de New York. És un vot de ràbia, de ganes de veure com crema el món, de prémer el pedal i accelerar sense pensar-s'hi gens. A la merda tot. 

I de tots els pedants i els set-ciències, els catalans som els pitjors. Aquests dies han sigut insuportables, i això que amb prou feines miro les notícies. Quasi prefereixo sentir l'Oriol Mitjà parlant de calamitats i el doctor Simón fent bromes de cunyat sobre inferemeres. Nosaltres, precisament, hauríem de callar. 

I hauríem de callar perquè ens han sotmès a l'engany més gran de la història recent. Van treure'ns al carrer i nosaltres vam desfilar, obedients com xaiets. Més tard van dur-nos a l'escorxador, amb la BRIMO atonyinant-nos amb un delit que feia semblar desvagats els policies nacionals i la Guàrdia Civil de l'1-O. Nosaltres, que ens vam creure que faríem una república -alguns ens ho vam creure de debò, mira que trist- no hauríem de donar lliçons de res a ningú, que no fos de cagades i errors. 

Però no només els independentistes han de callar. Els votants catalans de Ciudadanos tampoc poden badar boca. Un partit que s'ha construit sobre els fonaments de l'odi a qualsevol cosa que tufi a catalananisme. Un partit que s'alimenta de rancúnia, i que de fet s'assembla molt a l'entorn de demagògia trumpista. El PP i el PSC tres quarts del mateix, amb la diferència que són partits històrics i poden presumir de tenir més background i un programa una mica extens que la destrucció de la cultura i la llengua catalana. 

Encara queden els alegres xicots i xicotes de Podemos, que segurament són els que alliçonen  amb més vehemència, com si la resta fóssim alumnes justets. Estic segur que els suristes del Mississipi agraeixen molt els seus consells, i els celebren amb un bon glop de birra i un rot posterior. Au, va, deuen dir. Calleu, europeuets de Can Pixa, que prou feina teniu per venir-nos a tocar els collons a nosaltres. 

I tenen raó, perquè aquí tenim una extrema dreta puixant, una esquerra inòqua que va des del sushi car (abans era caviar) fins al kebab del barri de Gràcia i un independentisme que sembla una gallina sense cap. Encara hi ha gent a la presó i a l'estranger, i els que vindran, com el meu camarada escriptor, el gironí Josep Campmajó, a qui van arrestar per tot el muntatge dels soldats russos que volia enviar Putin. Quina farsa, quina vergonya tot plegat. Què pensaran els nostres fills quan siguin prou grans i llegeixin tot el que està passant? S'avergonyiran de nosaltres, com nosaltres ens avergonyim de la generació precedent que presumeix d'haver corregut davant dels grisos i blablabla, però que al final el dictador va morir al llit amb tots els honors?

Doncs així, estimats lectors i lectores. M'han educat en el seny català més granític i pragmàtic, gairebé possibilista. A mi tampoc no m'agrada en Trump, és clar que no. Però em fotria  moltíssima gràcia que tornés a guanyar només per veure la cara que els hi quedarà a alguns i algunes, que tantes lliçons  ens han donat.