Cada
Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes pensa que la vida és injusta. S’afaita,
es renta la cara i al mirall hi veu un home destruït. Bosses enormes sota els
ulls, groguencs i lleganyosos. La pell grisa i seca. Cremor d’estómac i
formigueig a les extremitats, sobretot a les puntes dels dits. Està mort de
cansament: no dorm des del Dijous Gras i es passa el dia corrent amunt i avall,
menjant massa i bevent encara més, rient de forma forçada i donant ordres
estúpides (com ara posar-se barrets estrafolaris, mitjons de colors diferents,
perruques i coses així). També ha de presidir rues, fer discursos i alegrar
berenars i ballades. Cinc dies d’excessos són massa per algú amb tants anys a
l’esquena, però sempre se les empesca per sortir-se’n i arribar al final amb un
somriure d’orella a orella, més fals que les carotes i les màscares que la gent
porta durant el seu regnat.
Cada
Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes surt de la dispesa on viu ensopit,
desitjant tenir una vida normal. Treballar en un fàbrica, en una oficina o a la
cuina d’un restaurant. Li molesta que la gent cregui que el seu cicle de vida
és de només cinc dies: néixer el Dijous Gras i morir quan s’acaba el Carnaval.
“Quina colla d’idiotes”, pensa quan xarrupa un cigaló a la tasca de la
cantonada, on els parroquians estan tan cansats i derrotats com ell mateix, i
ni tan sols saben que és temps de Carnestoltes. “Com cony pot creure la gent
que ressuscito cada any? Qui es pensen que sóc? Un puto mag?” rondina mastegant
un escuradents[1]. A
vegades algun company de barra el convida a un got d’anís amb conyac. En
aquella tasca petita, en aquella hora concreta, és la beguda més demanada. El
conviden perquè mentre estigui enfeinat bevent no els hi donarà la tabarra, i
així tots es podran concentrar en les seves pròpies misèries.
Cada
any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes té raó quan pensa que la seva
vida és un desastre. Sap amb tota seguretat que la seva vida se’n va anar rostos avall a partir d’un punt
concret, un moment precís, identificable, però no té l’energia ni la
determinació per cercar-lo, i encara que aconseguís trobar-lo a aquestes
alçades ja no canviaria res.
Durant
la resta de mesos té moltíssimes coses a fer, coses de naturalesa estranya i
difícil de concebre pels torrats de ment simple que té per súbdits. A vegades
pensa que tan de bo es morís cada Dimecres de Cendra, com la gent creu, i que
ressuscités el Dijous Gras de l’any següent, com aquell peix de la mitologia
nòrdica que calava foc al seu niu. O era un conill que cremava el cau? Mai no
se’n recorda i en dóna la culpa als anys i al licor, però només té raó a
mitges. Els dies en que es troba pitjor va més enllà, i pensa que tan de bo es
morís –el dia que fos i de la manera que fos- i pogués reposar per sempre més.
Cada
Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma coincideixen. Només
poden fer-ho aquest dia concret: el darrer del Carnaval i el primer de la
Quaresma. Un dia que no és ni carn ni peix, i que la gent no està segura de si
ha de menjar una cosa o l’altra. Des de fa temps que el resultat de la trobada
és sempre el mateix. L’anciana, que fa olor de naftalina, té set cames calçades
amb botes gruixudes i marrons, vesteix robes grises de llana, escapularis i a
la mà un bacallà enorme que sempre duu a tot arreu, acusa al Rei de tota una
sèrie de càrrecs més o menys absurds. Acabat el judici la gent del poble
passeja Sa Majestat cobert de cadenes com un brivall qualsevol. Encabat el
lliguen dalt d’una pira feta amb fustes i cartrons. Els antics súbdits criden
de joia quan el seu senyor crema a la foguera i el Rei Carnestoltes pensa amb
tristesa que són una colla de desagraïts. Sempre li ha sorprès la facilitat que
té la gent per passar de l’amor a l’odi, de l’estima i l’adoració a
l’avorriment.
Cada
Dimecres de Cendra té lloc una trobada secreta: quan tothom és a l’enterrament
de la sardina, el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma es citen a l’Hostal del
Camí Ral. Mengen en silenci i el Rei sent com aquella donota eixarreïda el
devora amb els ulls, amb la mateixa fúria i ànsia amb què devora el bacallà amb
samfaina. Prenen cafè i surten junts del menjador. El Rei la segueix,
arrossegant els peus i capcot. Qualsevol persona que el vegi quedarà impregnada
d’aquella melangia estranya. Han llogat una habitació i, mentre la Vella passa
comptes amb l’hostaler, ell compta les rajoles del terra. Un cop a dalt Sa
Majestat fa sempre el mateix comentari mentre l’anciana comença a treure’s
aquelles mitges velles, gruixudes i de color carn (potser fa aquell comentari,
precisament, per no fixar-se amb aquelles mitges espantoses de color carn):
“D’on deu venir això de la sardina? Vol dir que durant la Quaresma els homes
han d’amagar la seva i no treure-la gens?”. Ho diu amb amargor, sempre mirant
per la finestra, com si esperés un miracle al darrer moment. Abans aconseguia
dibuixar un somriure trist i resignat, un somriure de soldat cínic que es
dirigeix a una missió suïcida, però darrerament li costa més. Ja no té ganes ni
d’això. Sigui com sigui, la dona mai no li contesta. A vegades hi ha gent a les
habitacions del costat i el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma senten com fan
l’amor. Ella arrufa el nas però a ell li agrada: aquells gemecs l’ajuden a
situar-se, a concentrar-se i a pensar en d’altres dones.
Cada
any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes mira amb angúnia com la Vella
Quaresma es treu les bragues i pensa “Merda, això no és just”. I cada any se
sorprèn de tenir una erecció. Sembla que sempre hagi fet el mateix: follar per
salvar la vida. Un bucle agònic i desesperant.
El
primer cop –ara ja fa una eternitat- el populatxo, esperonat per aquella vella
jutgessa reganyosa que cada any el llepa i el xucla amb avidesa, es va
entossudir a cremar-lo després de cinc dies llargs de festa. El Rei
Carnestoltes mai ha entès gaire bé de què se’l va acusar, ni aquella primera
vegada ni les següents: no són els vilatans, al capdavall, els qui el nomenen
rei cada any? D’aquí ve que el Rei Carnestoltes no cregui en la gent, doncs
està convençut que totes les persones són volubles, oblidadisses i
definitivament idiotes. No sap que el sentiment que els mou a cremar-lo és la
culpa, el fet de sentir-se malament després de trencar de manera conscient i
repetida les normes. Però ben mirat, encara que ho sabés tampoc canviaria gaire
res. Tot li sembla fatu.
Com
cada any, el Dimecres de Cendra la Vella Quaresma abandona l’Hostal i deixa el
Rei Carnestoltes estirat al llit, sentint fàstic i pena cap a sí mateix. La
dona camina fins la plaça del poble, on la gent l’espera, i el Rei s’escapoleix
per una finestra que dona a un carreró
que, encara que passin els anys, sempre fa la mateixa pudor de pixats i de
brutícia. El seu destí és desconegut per tothom tret, potser, de la seva
anciana amant, que quan arriba a la plaça sempre mira enrere, amb l’esperança
de veure’l per darrera vegada. Fins ara mai no ho ha aconseguit.
Com
cada any, el Dimecres de Cendra la Quaresma ha preparat un ninot farcit amb
roba vella o escuma, depenent del que tingui més a mà. Després entrega aquest
ninot a la gentalla, assegurant-los-hi que és el seu rei. En realitat aquell
ninot i el monarca s’assemblen com un ou i una castanya, però ningú no se
n’adona mai. Embriacs d’alegria i de moscatell, escolten com la Vella llegeix
els càrrecs i el declaren culpable. De seguida el treuen a passejar dins d’una
gàbia o dalt d’una carreta, segons l’ocasió. Al final el ninot del monarca és
cremat dins d’un bidó, dalt d’una pira o sobre el quitrà. On sigui. Els homes
ululen com bàrbars, i alguns cauen de tan borratxos com estan. A vegades el Rei
Carnestoltes, que ja es troba molt lluny, encara els pot sentir.
Com
cada Dimecres de Cendra, la Quaresma mira perplexa com la gent passa
d’idolatrar al seu Rei a cremar-lo amb tota l’alegria del món. Una vegada va
llegir, no recorda on, que a la purrialla només hi ha una cosa que li agrada
més que victorejar i aclamar al seu rei: veure’l caure. Moltes vegades s’ha preguntat
per què cony la gent actua d’aquesta manera i, per més que s’hi esforci, mai en
tots aquests anys ha trobat la resposta.
I encara ara no la sap.