tag:blogger.com,1999:blog-71871101245964220372024-03-13T00:02:32.718-07:00Tardes de birresUnknownnoreply@blogger.comBlogger951125tag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-24448485316000313812024-01-07T12:28:00.000-08:002024-01-07T12:28:01.096-08:00ELS QUATRE PATGES DEL REI ROS<p>El dia abans de la nit de Reis vaig anar a entrenar. Ensortint vaig estar molta estona deturat en un semàfor perquè els volts del Corte Inglés estaven tancats, suposo que per la cavalcada de l'endemà, o potser no, però fos el que fos l'embolic de trànsit era fenomenal. </p><p>Mentre era al semàfor vaig veure quatre patges asseguts en un banc. Devien tenir <span> quinze</span> anys, setze a tot estirar. Eren del Rei Ros, el meu predilecte de sempre. Tots quatre tenien la vista clavada al mòbil, més o menys com fem tots, i els adolescents en particular. No sé què hi feien allà perquè la cavalcada era l'endemà. Potser estaven fent preparatius, visitaven malalts o assajaven. En fi, coses de patges. </p><p>Al davant d'on eren hi havia un pas de peatons d'aquells que has de pitjar un piu perquè es posi verd. Va arribar una dona petita i rabassuda amb la seva filla, que em sembla que duia algun tipus de disfressa, no n'estic segur. El cas és que la nena va assenyalar als patges i la seva mare va dir alguna cosa. Un dels nanos va aixecar el cap del mòbil i vaig donar per fet que somriuria i que es posaria dempeus per anar a saludar a la nena. Potser li donaria un caramel o li faria algun truc de patge. Al cap i a la fi, la seva feina és fer feliços als infants, ni més ni menys. Una mica com els equips docents de les escoles happyflowers. </p><p>Però no. El nano va tornar a la pantalla del seu mòbil. Cap dels seus companys va fer un gest envers la nena, que estirava el braç de sa mare perquè s'acostés als patges. Aquesta devia donar-se compte que els patges no estaven per feina, i que la menuda només s'enduria una decepció. El semàfor es va posar verd i va arrossegar la seva filla al pas de peatons. Vaig estar a punt d'abaixar la finestra i cridar eh, què collons foteu, idiotes? Que no veieu que la pobra nena es mor de ganes de saludar-vos i que està flipant perquè avui no esperava trobar-vos? Però al final no vaig fer res, perquè si trobar patges ganduls ja deu ser decebedor per a qualsevol nena, veure com un conductor abaixa la finestra del cotxe i els increpa empitjora l'estampa. La qüestió és que el meu semàfor es va posar verd -per fi!- i vaig fer cap a casa. </p><p>Si encara queda alguna lectora o lector dels vells temps del bloc -quan els blocs encara existien i no eren reliquies de col·leccionista- recordarà que fa anys vaig conèixer un patge del Rei Ros. No és broma. Trobareu les cròniques de les nostres trobades si feu arquelogia blocaire. </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhj1iAo-8MWbfDKF8WkzaVOUQ9g0JXc2tBetytJ-icFlHBThD6P8SdBBduluitAekFw7zU9tnXo85ANNmPuXrpyjkms1HlmyDqfZHQV3-frnL5_gShRkcBeYtF-3Fqd1T8XgRQcKB-PuZ7M3sus5tC4h4aVBgT3tqfz6SKH8qte2gcoFQnbdBBThNFGOqqM/s990/14513917125286.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="650" data-original-width="990" height="263" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhj1iAo-8MWbfDKF8WkzaVOUQ9g0JXc2tBetytJ-icFlHBThD6P8SdBBduluitAekFw7zU9tnXo85ANNmPuXrpyjkms1HlmyDqfZHQV3-frnL5_gShRkcBeYtF-3Fqd1T8XgRQcKB-PuZ7M3sus5tC4h4aVBgT3tqfz6SKH8qte2gcoFQnbdBBThNFGOqqM/w400-h263/14513917125286.jpg" width="400" /></a></div><p>El patge del Rei Ros és el que avui a Twitter -un lloc horrible que podreix tantes ànimes que ni patges ni Reis donen abast- en diuen un <b>senyoro</b>. En aquella època devia tenir uns cinquanta i pocs, i ara suposo que deu passar dels seixanta, si és que els patges tenen la mateixa manera de mesurar el temps que nosaltres. Era un borratxí, però era un borratxí funcional, d'aquells que mai de la vida falten a la feina, ni la descuiden en cap aspecte. Vella escola total. Un d'aquells paios que beuen massa perquè hi ha massa vegades que sembla l'única cosa sensata que es pot fer, i de fet els entenc tant que jo mateix m'he de posar límits seriosos per no acabar amb el nas més vermell que en Rudolf. </p><p>El patge del Rei Ros és un paio rondinaire, i segur que si li hagués explicat que els seus col·legues joveníssims van ignorar de manera menyspreable aquella nena li pujaria la mosca al nas, i si portés algun carajillo a sobre els hi diria de tot. Diria que els patges d'ara són fets de vidre en comptes de ser durs com roques, tal i com els hi pertoca. Que estan més pendents dels likes a les xarxes que no pas de tocar el front d'una nena amb el dit índex. Que els han fer créixer en un univers de cotó fluix i ara contemplen el món amb mirada entre estúpida i estupefacta. A la zona concreta d'Orient d'on vénen hi ha tota classe d'animals fantàstics, però ni l'unicorn més optimista és tan il·lús com aquests patges de nova generació, convençuts que tot se'ls hi deu i que tot els hi sortirà gratis. </p><p>Vaig estar temptat d'enviar un whatsapp al meu amic, però de seguida vaig entendre que no serviria de res. És més, encara li portaria maldecaps. Vaig voler fer una piulada, però vaig tenir por que se'm girés en contra, com passa a vegades en aquell infern, on no et carden cas o et linxen, sense terme mig. El que sí que vaig fer, un cop a casa, va ser obrir la nevera i fotre'm un parell de cerveses a la salut del patge del Rei Ros. Abans d'anar a dormir li vaig enviar un missatge on només hi posava "Sort". Ell em va respondre d'aquesta manera:</p><p>"Gràcies. Ja saps que la necessito". </p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-74079392747379060062023-10-21T09:14:00.001-07:002023-10-21T09:14:46.050-07:00L'ONCLE HOWIE<p> Aprofito l'embranzida del bloc per parlar de l'oncle Howie. </p><p>Quan era un jovenet inadaptat que odiava el món, i la vida en general, era molt fan d'<b>H.P. Lovecraft</b>. Pels qui no el conegueu, és un dels clàssics de la literatura de terror -per posar-li una etiqueta que no estic segur que s'adeqüi del tot, o que necessiti. </p><p>L'oncle Howie era tot un personatge. Fa pocs mesos l'Agrupació de cultura del <b>Casino Menestral de Figueres</b> va tenir la gentilesa de convidar-me a parlar-ne. <a href="https://www.youtube.com/watch?v=QnOtcvj0vac&t=61s"><b><span style="color: #3d85c6;">Podeu rescatar la xerrada aquí</span></b></a>. Va ser un plaer i un honor, i a més m'ho vaig passar bé d'una manera còsmica, per dir-ho a la lovecraftiana manera. </p><p>I si m'ho van demanar a mi és perquè, fa un anyet, l'editorial <a href="https://laertes.es/"><b><span style="color: #3d85c6;">Laertes</span></b></a> va tenir la gentilesa de demanar-me que traduís l'<b>Horror de Dunwich</b> al català. Crec que vaig dir el el sí més ràpid de la història. Traduir un dels autors que vaig idolatrar durant la joventut és un honor difícil de descriure amb paraules. Recordo que en aquella època estava estudiant oposicions i em trobava entre dues proves. M'avorria tant amb el temari, i em fastiguejava tant haver d'estudiar les idees abracadabrants de quatre il·luminats amb pocs anys de trinxera, que vaig començar a treballar-hi. M'hi vaig posar tant a dins que encara no sé com vaig aprovar les oposicions dels nassos. La novel·la ens sitúa a Dunwich, un poble fictici de Nova Anglaterra. Per mi és l'obra millor ambientada de Lovecraft, amb molta diferència. L'autor s'hi deixa la pell a l'hora de descriure com batega el poble, els <i>rednecks</i> que hi viuen i els secrets mil·lenaris que amaga. Podeu comprar-lo <a href="https://laertes.es/libro/horror-de-dunwich/"><b><span style="color: #3d85c6;">aquí</span></b></a>. Per mi, és una molt bona entrada al món de Lovecraft. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhCtqnbXWokwbOudL_m_K3WEcatsR5J_ptHYICdC0DaaB4k5L-PL8weG0Z7PYFzfiBI2Im8D-dYfPcyWW1hDFn130NGcx0xZyDAIOFQXZUVI6v5hMyoUSXTmDElPyfJS3w0a0oXVAWxFqH45gd5Rh75ac6zxBqMLR0nErQA6q2vXp6zTtlQ-c27E55YR-DD" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="600" data-original-width="600" height="386" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhCtqnbXWokwbOudL_m_K3WEcatsR5J_ptHYICdC0DaaB4k5L-PL8weG0Z7PYFzfiBI2Im8D-dYfPcyWW1hDFn130NGcx0xZyDAIOFQXZUVI6v5hMyoUSXTmDElPyfJS3w0a0oXVAWxFqH45gd5Rh75ac6zxBqMLR0nErQA6q2vXp6zTtlQ-c27E55YR-DD=w400-h386" width="400" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Després d'aquest cop de sort encara en vaig tenir un altre: traduir un dels traumes de la meva infància. <b><a href="https://laertes.es/libro/home-minvant/"><span style="color: #3d85c6;">L'home minvant</span></a></b>, de Robert Matheson. Va d'un home que cada dia encongeix uns quants mil·límetres, ara no recordo quants. En realitat tota la novel·la és una metàfora de la insignificança de la classe mitjana americana, i té molt de realisme brut. En van fer una adaptació cinematogràfica molt exitosa, i encara recordo com va terroritzar-me l'escena del gat. La podeu veure <a href="https://www.youtube.com/watch?v=1i3sGFdZwDg&t=211s"><b><span style="color: #3d85c6;">aquí</span></b></a>. El dissortat protagonista, que en aquell moment ja era petit com un rènec, vivia en una casa de nines. El gat de la família, que era un autèntic <b>fill de puta</b>, l'assetjava perquè se'l volia menjar. El pobre protagonista s'arraulia entre les cadires de joguina. Va ser una escena que em va fer plorar, la vaig trobar molt injusta.Què coi li passava, a aquella merda de gat? Ningú no podia deturar-lo? Vaig apagar la televisió sense saber com se'n sortia, si és que se'n sortia. Trenta-sis anys més tard vaig descobrir, finalment, com s'ho feia. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEii22oErSUaiidq70f2l1kkQmyApclmzKnMMfMBPiJagg5UFQQGTMybYem-bOrF3jeD_v_MoP3wUiiRCFpQ088nsfgepmUr-kxLfihdl3injojiSW3wqAJUurWyRyuG-eLE54_CC3oEUcUUdvsR3jVreg3j04vaA5BUDiOlt5zTEUeI5TWelCIGoZSPNvNL" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="821" data-original-width="552" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEii22oErSUaiidq70f2l1kkQmyApclmzKnMMfMBPiJagg5UFQQGTMybYem-bOrF3jeD_v_MoP3wUiiRCFpQ088nsfgepmUr-kxLfihdl3injojiSW3wqAJUurWyRyuG-eLE54_CC3oEUcUUdvsR3jVreg3j04vaA5BUDiOlt5zTEUeI5TWelCIGoZSPNvNL=w268-h400" width="268" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div></div>I va venir el tercer, un recull de contes de Lovecraft centrat en el cicle de Cthulhu. Vaig fer el pròleg menys acadèmic de tots els pròlegs que s'han fet i desfet. Vam dir-ne <a href="https://laertes.es/libro/la-biblioteca-darkham/"><span style="color: #3d85c6;"><b>La biblioteca d'Arkham</b></span></a> (també m'agradava <i><b>Contes a la riba del Miskatonic</b></i>, però és veritat que molta gent no hauria entès de què anava). Si us ve de gust fer un tastet podeu llegir <b>Dagon</b> a la web d'<a href="https://stroligut.com/h-p-lovecraft/dagon/"><b><span style="color: #3d85c6;">Stroligut</span></b></a>, que va tenir la bondat de publicar-lo. Van fer-ne una pel·lícula, d'aquest conte. Heus ací el <a href="https://www.youtube.com/watch?v=KZg5iigPaHs"><b><span style="color: #3d85c6;">tràiler.</span></b></a> I que n'és de guapa, la Raquel Meroño. Vam fer la selecció de textos amb molta cura. Les portades d'en <b>Toni Benages</b> són brutals. <div><br /><div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi5BrWFX8vhO8k42oA3HUyiWenUyEi62IE7n_jAkGd4x8PuW5YWkzMsZJxnYFfvdMMB3zdHDYiT2ctrQWp2YU1cLI3KXfWJ_NG6Gsxdi1LwXel57JdKw5iq422iwTaxDK6Jv0eY-m7fmMXah2PjgFD2PNUqAnlHwaU8f8GmDX_W7VogPwuooO9N7QhbimPr" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1200" data-original-width="802" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi5BrWFX8vhO8k42oA3HUyiWenUyEi62IE7n_jAkGd4x8PuW5YWkzMsZJxnYFfvdMMB3zdHDYiT2ctrQWp2YU1cLI3KXfWJ_NG6Gsxdi1LwXel57JdKw5iq422iwTaxDK6Jv0eY-m7fmMXah2PjgFD2PNUqAnlHwaU8f8GmDX_W7VogPwuooO9N7QhbimPr=w267-h400" width="267" /></a></div><br /><br /></div><div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEib4CXUfHUEjgj9Kb-sH-pKh0YN59G7HBMVRNnLKPgZ6hru0dTa61oGjrVpTZkK87eplJES1gYRoMYWpQsE2IyXST1zdXus4na2C3gxTnXfHcwpYiLLkMOZ3HUB9C0Xia-wvSdBEc0Ez5nxAq5HKOvlM-aPsjUS35iOYld535-Le1JWgpyzEggQA3co2AYc" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="900" data-original-width="1200" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEib4CXUfHUEjgj9Kb-sH-pKh0YN59G7HBMVRNnLKPgZ6hru0dTa61oGjrVpTZkK87eplJES1gYRoMYWpQsE2IyXST1zdXus4na2C3gxTnXfHcwpYiLLkMOZ3HUB9C0Xia-wvSdBEc0Ez5nxAq5HKOvlM-aPsjUS35iOYld535-Le1JWgpyzEggQA3co2AYc" width="320" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">La gent de <b><a href="https://open.spotify.com/show/3jaNBlKby1QlIrhKHSxvxh"><span style="color: #3d85c6;">Mentimentres</span></a></b> va entrevistar-me a arrel de les traduccions. Podeu sentir l'entrevista sencera <a href="https://www.ivoox.com/m255-jordi-dausa-h-p-lovecraft-a-laertes-audios-mp3_rf_111683449_1.html"><b><span style="color: #3d85c6;">aquí</span></b></a>. És curteta, no patiu. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Si <b>Azathoth</b> no ens ho impedeix, a principis de l'any vinent publicarem un nou recull de contes de Lovecraft. Traduir-lo està essent una experiència brutal. Fer equilibris entre ser fidel al concepte primigeni, i alhora, modernitzar un llenguatge que té un segle d'antiguitat. Conservar l'essència i treure només les teranyines més emprenyadores. És un repte més desafiant que no pas escriure una novel·la, que al capdavall és teva i pots fer el que et doni el gust i la gana, i ningú et pot dir gaire res, en tot cas no comprar-la. </div><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgOh2d71z9qxkKo8ublmlhvEFfYqpaSS8jlv29PN8tZlDExV9M3e7LUb0UREthCgd-IeqoF5KZ3u58aFTZiIwBhzLe5SONVwwJnO-G-_NgRKu0k_75AS1GkQWVepIF5xITdZY2fpXdNOyR2eQsWAyfVUMhCwbs_omQBa2jbjHhIFB4w_yaICHjumT_OBYP8" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><br /></a></div>Suposo que ara que tinc el bloc obert faré alguna altra entrada. Sembla mentida com les coses van i vénen. Si <b>Cthulhu</b> no es desperta abans i ens mata a tots, per descomptat. O algun dels seus equivalents a la raça humana. <p></p></div></div>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-79974672379612777552023-10-05T11:50:00.002-07:002023-10-05T12:56:37.678-07:00MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA<p> Aprofito que he tret la pols al bloc per parlar de <b>Manual de superivència.</b> </p><p>Aquest llibre sempre serà especial perquè va ser el primer. Com el primer viatge amb amics, el primer amor o el primer col·locon. Del primer clau, en general, val més que no en parlem gaire. </p><p>Vaig publicar-lo el 2010 a Montflorit -va guanyar un premi- però l'editorial va fer aigües al cap de res, i el llibre va tenir un recorregut tan breu com decebedor. Tot i així, més d'una persona m'ha dit que és el llibre més divertit que he escrit mai. No sé si hi estic d'acord, però puc entendre perquè ho diuen. Sigui com sigui, és un llibre que m'estimo moltíssim. </p><p>Pagès editors em van oferir de reeditar-lo fa un any. No m'ho rumiar gens. Van tenir la gentilesa d'enviar-me quatre o cinc propostes de portada, totes molt interessants. Només n'hi havia una que no em va agradar: hi sortia un nano jove tombat panxa amunt, com si anés drogat. </p><p>Però com que no hi entenc res, vaig demanar consell a la meva amiga Fanny, que és publicista. Sabeu quina portada em va dir? Exacte: la que jo havia desestimat. No cal dir que li vaig fer cas, perquè hem de fer creure a la gent que és més intel·ligent que nosaltres. Ara veig la portada i m'adono que, en efecte, era l'única possible. Les altres estaven bé, però la que tocava era aquesta. </p><p>Com que es tracta d'una reedició vaig escriure un pròleg. Us el penjo just a sota la foto. És la versió no corregida, de manera que pot ser que s'escapi alguna falta. També vaig incloure un subtítol: <i>una novel·la.</i> Em va semblar una deconstrucció de l'artefacte ben xula. </p><p>Podeu demanar el llibre a qualsevol llibreria, o bé <a href="https://www.pageseditors.cat/en/manual-de-supervivencia.html"><b><span style="color: #3d85c6;">comprar-lo directament a l'editorial</span></b></a>. També a Amazon, per descomptat, però em fa cosa penjar l'enllaç. </p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYu5qWvgiCllM-wQEUvGtMCEr4cyOwAouU4wprLC3VoBEDWcIQITeCngCv2gwKVZOTYNBI9dVEEyGl2BhaOefxW9N0sSHG7na3CqAaVVEH9JkRByHlFingqoVM3chXLmtBTeymB6dO0S2iTlBr5iYwh4GdeEMW1sndfmqqgWIoAMtn80Z6tkkxQQQCUYQf/s1050/978841303438.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1050" data-original-width="685" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYu5qWvgiCllM-wQEUvGtMCEr4cyOwAouU4wprLC3VoBEDWcIQITeCngCv2gwKVZOTYNBI9dVEEyGl2BhaOefxW9N0sSHG7na3CqAaVVEH9JkRByHlFingqoVM3chXLmtBTeymB6dO0S2iTlBr5iYwh4GdeEMW1sndfmqqgWIoAMtn80Z6tkkxQQQCUYQf/w261-h400/978841303438.jpg" width="261" /></a></div><br /><p></p><p></p><p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Manual de supervivència</span></i><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"> va ser escrit per una altra versió de mi mateix. Era una versió indestructible,
que vivia en un barri perifèric de Girona i que li semblava que el món queia a
trossos al seu voltant. Era un llibre concebut amb ràbia i fàstic vital, un
llibre que feia olor de carrer, però planificat com mai més n’he planificat cap
altre. Una novel·la escrita de nits, en un quarto sense ventilació perquè
donava a un pati interior on els veïns llençaven merda. Molts dies mig pitof, o
amb romanalles de ressaca. A vegades menjava en un bingo per estalviar diners,
i embrutava una llibreta en un bar de mala mort, el mateix que llegireu a les
pàgines que segueixen. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Aleshores creia que per ser
escriptor primer havia de ser un calavera, alternar amb tots els cràpules del
meu barri –que eren molts- i fotre’m al forat més infecte per observar, des de
dins, el <i style="mso-bidi-font-style: normal;">món real</i>. En aquella època
vaig conèixer paios que eren donants de semen i que experimentaven amb
diferents fàrmacs per guanyar quartos. Vaig conèixer gent que servia copes a
bars de senyoretes, que malvivia revenent entrades de concerts i especulant amb
colònies de la Barbie dels anys vuitanta. Vaig conèixer massa ex-presidiaris,
un escombriaire que era un fill de puta, heroïnòmans filòsofs i arreplegats de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">barrecha</i> i Ducados. Tot allò em semblava
bestial, un món subterrani paral·lel a la classe mitjana gironina, tan tocada i
posada, tan satisfeta amb si mateixa i amb la moderació que la caracteritza. <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Manual de supervivència </i>era el meu
manifest i la meva venjança contra els <i style="mso-bidi-font-style: normal;">girofins</i>,
com els hi dèiem aleshores. Al llarg dels anys he escrit altres llibres, potser
millors a nivell literari, però a cap he sigut capaç de buidar-me i de posar-hi
tot el meu ésser, tota la meva mala llet, com en aquesta primera obra. Ja
m’agradaria. Diuen que els ionquis es passen la vida volent recuperar el seu primer
viatge, i potser també és el meu cas com a escriptor. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Vaig presentar-la a la
llibreria Context, molt ben acompanyat de tots els meus amics i coneguts, i amb
l’enyorat Frederic Streich fent-me de padrí improvisat. Aquesta nova edició va
per tu, amic. Malgrat que la presentació va ser una gamberrada brutal, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Manual de supervivència</i> va ser una
novel·la dissortada. El 2010 havia guanyat el premi Montflorit i va ser editada
amb certa elegància, però va passar desapercebuda per tots els mitjans. No es
pot dir que l’editorial es trenqués cap os a l’hora de promocionar-la, i de fet
els editors van declinar tots els suggeriments que els hi vaig fer per donar-li
una mica de visibilitat. Però no només va ser culpa de l’editorial i de la meva
ingenuïtat com a autor: aleshores encara no coneixia la mesquinesa de bona part
del món literari català. No entrarem en aquest tema perquè no vol un pròleg,
sinó un assaig de llargada bíblica. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Ara, vist en perspectiva i
cobert de cicatrius de moltes batalles, ho entenc gairebé tot, i precisament
per això em fa moltíssima il·lusió<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>donar-li una vida nova en una col·lecció de novel·la negra. De fet, les
poquíssimes ressenyes que em van fer remarcaven la vessant <i style="mso-bidi-font-style: normal;">black</i> de l’obra, una cosa que al principi em va desconcertar perquè
jo no volia escriure una novel·la negra. Aleshores associava aquesta etiqueta
amb històries de lladres i serenos, de detectius alcoholitzats o d’inspectors
dels mossos d’esquadra que resolien crims. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Un amic escriptor em va dir
que, en un país més normalitzat, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Manual
de Supervivència</i> hauria sigut la gran novel·la catalana sobre joves de principis
del segle XXI. Cal tenir amics que t’estimin tant i et diguin coses tan
fantàstiques com aquesta, encara que a tu et sembli que es passen tres pobles.
Si hagués sigut el cas, hauria deixat la novel·la tal i com estava <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>per no interposar-me en la seva vocació de ser
la crònica d’un moment. Per exemple, a la versió original gairebé no hi sortien
els telèfons mòbils, i els programes de teleescombraries hi tenien un pes
crucial. Ara aquesta paraula ja no la fem servir, perquè assumim que la majoria
de programes són, de manera inherent, teleescombraries, i fins i tot el
pelacanyes més arreplegat té un mòbil amb tota classe de prestacions. Això
podia tornar-se un problema de versemblança, i quan l’editorial Pagès em va
oferir la reedició em vaig plantejar la possibilitat de ressetejar la novel·la
i reescriure la versió 2.0. Però hi havia quelcom que em frenava: les novel·les
que volen ser massa actuals i que no es converteixen en clàssics instantanis –és
a dir, quasi totes- esdevenen llibres que<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>la gent deixa a les segones residències, o dels que trobes als mercats
de la puça. No podia caure en l’error d’aleshores, i per això he fet un esforç
per dotar al llibre d’una aura d’atemporalitat. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">A banda d’això, havia de ser
la mateixa novel·la que va escriure en Dausà desorientat de vint-i-set
anys,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>no pas el pare de família –també
desorientat- que sóc ara. Li he fet un rentat de cara a nivell estilístic: en
aquella època feia servir molts adverbis, un costum que per sort he abandonat,
i a l’obra que llegireu me’ls he carregat gairebé tots. També he tret el
diccionari de sinònims de la lleixa per buscar paraules que volguessin dir <i style="mso-bidi-font-style: normal;">imbècil</i> i<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>no fossin <i style="mso-bidi-font-style: normal;">imbècil</i>.
Ja us he dit més amunt, i ho repeteixo,<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>que era una novel·la carregada de ràbia, això la feia divertida, però a
vegades massa visceral, massa tal com raja. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-indent: 35.4pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Treballar la novel·la ha sigut
viatjar en el temps i recordar totes aquelles guilladures. És un exercici
nostàlgic de molta intensitat, alhora que un privilegi i un plaer difícils de
descriure. M’alegra moltíssim –prometo que no ho dic per exigències del pròleg,
sinó que ho sento de debò- que tinguis aquest llibre a les mans. Em faràs molt
content si el llegeixes amb la passió que jo vaig fer servir per escriure’l. Al
cap i a la fi, aquest és el millor afalac que es pot fer a un escriptor. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><o:p> </o:p></span></p>
<p align="right" class="MsoNormal" style="line-height: normal; text-align: right;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Jordi Dausà Mascort<o:p></o:p></span></p>
<p align="right" class="MsoNormal" style="line-height: normal; text-align: right;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Cassà de la Selva, estiu del 2022.<o:p></o:p></span></p><br /><p></p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-38395092416552740182023-09-27T12:50:00.000-07:002023-09-27T12:50:59.239-07:00LA NIT DEL GALL<p>A dia d'avui els llibres tenen una vida brevíssima. Neixen, amb sort viuen uns quants mesos, i tot seguit moren, a vegades en la solitud més abjecta. N'hi ha que trenquen aquesta dinàmica, però en general va més o menys així. Un dia -quan ja no tingui res a perdre a nivell literari i hagi cremat els pocs cartutxos que em queden- us explicaré el perquè. </p><p><b><a href="https://www.llibreriaelcucut.cat/products/376052-la-nit-del-gall.html"><span style="color: #3d85c6;">La nit del gall</span></a></b> va sortir el mes de maig. Aquest cop amb <b>La Campana</b>, una editorial que sempre m'ha entusiasmat. Ha sigut un orgull formar part de la seva col·lecció. Anirà com anirà -ara ja no depèn de mi- però estic encantat del producte final. A dia d'avui només canviaria la portada, però tampoc crec que sigui tan decisiva. </p><p>M'esforço perquè cada llibre estigui millor escrit que l'anterior, i que aporti alguna cosa diferent als altres. M'agrada tenir un estil identificable, però no repetir una història mil vegades canviant detalls menors. Entenc que alguna gent busca això, però jo sempre he sigut un tastaolletes i un cul de mal seure.</p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnsk_9hmNI_dDO2n5qF5QW572U5u21OxAYPffHlu4FV9XP-kDgI5safG5ttQK8seRPr8MPsrwXc9dmjNsSg2R-Cl3yk3daHbgxu3E0zqVfLqNoW3eY0Kn5GYS7j0xkVhsXh59zozOE2xUjRgGNjbYGrKTDW5Ca8hSWGaJeuG5S1j520Cqi3ga_pU-Rd8n_/s348/9788419245205.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="348" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnsk_9hmNI_dDO2n5qF5QW572U5u21OxAYPffHlu4FV9XP-kDgI5safG5ttQK8seRPr8MPsrwXc9dmjNsSg2R-Cl3yk3daHbgxu3E0zqVfLqNoW3eY0Kn5GYS7j0xkVhsXh59zozOE2xUjRgGNjbYGrKTDW5Ca8hSWGaJeuG5S1j520Cqi3ga_pU-Rd8n_/s320/9788419245205.jpg" width="211" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Potser haureu tingut la bondat de llegir la contraportada, i potser algú tindrà el llibre a la tauleta. Està basat en una història real: un home torna a casa seva per passar el Nadal, s'equivoca de maleta en un aeroport minúscul i a dins hi troba un paquet. Aquesta història escabellada li va passar a un amic meu fa tot just dos o tres anys. De seguida em vaig adonar que la matèria primera era bona, i a partir d'aquí vaig bastir la novel·la. Vaig ubicar-la uns quinze anys en el futur, en part perquè no volia fer una distopia, i en part perquè tenia ganes de fer literatura especulativa d'alt risc: d'aquí a quinze anys, amb una mica de sort, encara serem aquí, i veurem fins a quin punt l'he cagada o l'he encertada. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Vaig escriure aquesta obra amb la voluntat de fer un thriller ràpid, una road movie insana ubicada en una de les dates més entrenyables del calendari -potser la més entrenyable de totes. Els personatges que hi surten són estripats, però tots són reals d'una manera o altra. Els qui m'heu llegit ja sabeu que m'agrada partir de la realitat, posant-hi només una micona de salsa. És un llibre pensat per llegir-lo en tres o quatre tirades, potser cinc, però malament rai si són gaires més, perquè voldrà dir que no ha complert la seva missió. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">M'han dit que és un llibre pessimista, però jo el considero un llibre realista. Jo mateix no soc un home negatiu, sinó algú que mira la realitat de manera freda i desapassionada. Això no em fa un taradet ni un <i>creep</i>, en realitat soc un tio prou divertit, però tendeixo a veure les coses sense tots aquests filtres optimistes que al final són focs d'encenalls. Potser per això m'han col·locat l'etiqueta d'escriptor de novel·la negra, però qualsevol persona que analitzi el món de manera objectiva arribarà a conclusions semblants a les meves. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Diuen que els primers relats reflectien la lluita dels éssers humans contra els déus. Més endavant la humanitat va passar a guerrejar contra la naturalesa, i encara contra ell mateix. Ja fa un temps que hem entrat en una nova etapa: el combat de l'home contra la màquina, contra la tecnologia i la intel·ligència artificial. La premissa del llibre ha sigut aquesta. Ja tenim drons, armes de destrucció massiva, robots i enginyeria genètica, i tot just som a les beceroles de la revolució tecnològica: cada vegada que hi penso m'esgarrifo. Segur que a vosaltres també us passa. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Al primer paràgraf he dit que la majoria de llibres tenen una vida molt breu. Hi ha gent que diu que és un any, a mi encara em sembla massa. A dia d'escriure això, <b>La nit del gall</b> ja té sis mesos. Ha tingut <a href="https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/mon-converteix-pati-deixalles-jordi-dausa_1_4708664.html"><b><span style="color: #3d85c6;">algunes ressenyes</span></b></a>, potser no tantes com els llibres anteriors, però tenint en compte la quantitat exagerada de llibres que es publiquen no em puc queixar. I també <a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-dausa-em-fascina-que-tinguem-aquesta-necessitat-denverinar-nos-tots-plegats/"><b><span style="color: #3d85c6;">entrevistes</span></b></a>! Si busqueu per Internet, trobareu alguna cosa més. Moltes gràcies a tothom qui demostrat interès, i a tothom qui ha tingut la bondat de llegir-lo. Si no ho heu fet, podeu flairar-lo a Googlebooks (<a href="https://books.google.es/books?id=xuS0EAAAQBAJ&pg=PT4&source=gbs_toc_r&cad=1#v=onepage&q&f=false"><span style="color: #3d85c6;"><b>feu clic aquí</b></span></a>). </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">M'ha agradat obrir el bloc per presentar-vos el llibre. M'adono que hauria hagut de fer-ho abans. Al capdavall, escrivim perquè toca, i no hi ha res més romàntic que fer-ho en un bloc a la tercera dècada del segle XXI. Vindria a ser utilitzar la tecnologia per lluitar contra la tecnologia. Com fan a Terminator. O com faria en Matt. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Sempre val la pena fer una cerveseta de tant en tant. </div><br /><p><br /></p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-90740891148784396662022-02-23T22:15:00.005-08:002022-02-23T22:15:32.389-08:00EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA: UNA HISTÒRIA D'AMOR<p><br /></p><p><br /></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Cada
Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes pensa que la vida és injusta. S’afaita,
es renta la cara i al mirall hi veu un home destruït. Bosses enormes sota els
ulls, groguencs i lleganyosos. La pell grisa i seca. Cremor d’estómac i
formigueig a les extremitats, sobretot a les puntes dels dits. Està mort de
cansament: no dorm des del Dijous Gras i es passa el dia corrent amunt i avall,
menjant massa i bevent encara més, rient de forma forçada i donant ordres
estúpides (com ara posar-se barrets estrafolaris, mitjons de colors diferents,
perruques i coses així). També ha de presidir rues, fer discursos i alegrar
berenars i ballades. Cinc dies d’excessos són massa per algú amb tants anys a
l’esquena, però sempre se les empesca per sortir-se’n i arribar al final amb un
somriure d’orella a orella, més fals que les carotes i les màscares que la gent
porta durant el seu regnat.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Cada
Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes surt de la dispesa on viu ensopit,
desitjant tenir una vida normal. Treballar en un fàbrica, en una oficina o a la
cuina d’un restaurant. Li molesta que la gent cregui que el seu cicle de vida
és de només cinc dies: néixer el Dijous Gras i morir quan s’acaba el Carnaval.
“Quina colla d’idiotes”, pensa quan xarrupa un cigaló a la tasca de la
cantonada, on els parroquians estan tan cansats i derrotats com ell mateix, i
ni tan sols saben que és temps de Carnestoltes. “Com cony pot creure la gent
que ressuscito cada any? Qui es pensen que sóc? Un puto mag?” rondina mastegant
un escuradents<a href="file:///C:/Users/Jordi/Dropbox/contes%20i%20narracions/Contes%20de%20Morer%20de%20Dalt.docx#_ftn1" name="_ftnref1" style="mso-footnote-id: ftn1;" title=""><span class="MsoFootnoteReference"><span style="mso-special-character: footnote;"><!--[if !supportFootnotes]--><span class="MsoFootnoteReference"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: SimSun; mso-fareast-language: ZH-CN;">[1]</span></span><!--[endif]--></span></span></a>. A
vegades algun company de barra el convida a un got d’anís amb conyac. En
aquella tasca petita, en aquella hora concreta, és la beguda més demanada. El
conviden perquè mentre estigui enfeinat bevent no els hi donarà la tabarra, i
així tots es podran concentrar en les seves pròpies misèries.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Cada
any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes té raó quan pensa que la seva
vida és un desastre. Sap amb tota seguretat que la seva vida<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>se’n va anar rostos avall a partir d’un punt
concret, un moment precís, identificable, però no té l’energia ni la
determinació per cercar-lo, i encara que aconseguís trobar-lo a aquestes
alçades ja no canviaria res. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Durant
la resta de mesos té moltíssimes coses a fer, coses de naturalesa estranya i
difícil de concebre pels torrats de ment simple que té per súbdits. A vegades
pensa que tan de bo es morís cada Dimecres de Cendra, com la gent creu, i que
ressuscités el Dijous Gras de l’any següent, com aquell peix de la mitologia
nòrdica que calava foc al seu niu. O era un conill que cremava el cau? Mai no
se’n recorda i en dóna la culpa als anys i al licor, però només té raó a
mitges. Els dies en que es troba pitjor va més enllà, i pensa que tan de bo es
morís –el dia que fos i de la manera que fos- i pogués reposar per sempre més. <o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEixunJ43npOJNCwBjh1uybvoKTopSa141z4VKEq-p71YEcwN2OsOqVDslC9npzvoxRXAC8d20EqjDDXjgWdKyS0E3TzrlQ0tK7FGgOM3g9UnMDNF6aAwaqXTNM31ukTLwzmRI31txON6nRBTm5Tx2HH_BGgJcpt84z3fe6Kdyh_w8ATXcbpm3wJT6deog=s505" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="505" data-original-width="448" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEixunJ43npOJNCwBjh1uybvoKTopSa141z4VKEq-p71YEcwN2OsOqVDslC9npzvoxRXAC8d20EqjDDXjgWdKyS0E3TzrlQ0tK7FGgOM3g9UnMDNF6aAwaqXTNM31ukTLwzmRI31txON6nRBTm5Tx2HH_BGgJcpt84z3fe6Kdyh_w8ATXcbpm3wJT6deog=s320" width="284" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Cada
Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma coincideixen. Només
poden fer-ho aquest dia concret: el darrer del Carnaval i el primer de la
Quaresma. Un dia que no és ni carn ni peix, i que la gent no està segura de si
ha de menjar una cosa o l’altra. Des de fa temps que el resultat de la trobada
és sempre el mateix. L’anciana, que fa olor de naftalina, té set cames calçades
amb botes gruixudes i marrons, vesteix robes grises de llana, escapularis i a
la mà un bacallà enorme que sempre duu a tot arreu, acusa al Rei de tota una
sèrie de càrrecs més o menys absurds. Acabat el judici la gent del poble
passeja Sa Majestat cobert de cadenes com un brivall qualsevol. Encabat el
lliguen dalt d’una pira feta amb fustes i cartrons. Els antics súbdits criden
de joia quan el seu senyor crema a la foguera i el Rei Carnestoltes pensa amb
tristesa que són una colla de desagraïts. Sempre li ha sorprès la facilitat que
té la gent per passar de l’amor a l’odi, de l’estima i l’adoració a
l’avorriment. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Cada
Dimecres de Cendra té lloc una trobada secreta: quan tothom és a l’enterrament
de la sardina, el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma es citen a l’Hostal del
Camí Ral. Mengen en silenci i el Rei sent com aquella donota eixarreïda el
devora amb els ulls, amb la mateixa fúria i ànsia amb què devora el bacallà amb
samfaina. Prenen cafè i surten junts del menjador. El Rei la segueix,
arrossegant els peus i capcot. Qualsevol persona que el vegi quedarà impregnada
d’aquella melangia estranya. Han llogat una habitació i, mentre la Vella passa
comptes amb l’hostaler, ell compta les rajoles del terra. Un cop a dalt Sa
Majestat fa sempre el mateix comentari mentre l’anciana comença a treure’s
aquelles mitges velles, gruixudes i de color carn (potser fa aquell comentari,
precisament, per no fixar-se amb aquelles mitges espantoses de color carn):
“D’on deu venir això de la sardina? Vol dir que durant la Quaresma els homes
han d’amagar la seva i no treure-la gens?”. Ho diu amb amargor, sempre mirant
per la finestra, com si esperés un miracle al darrer moment. Abans aconseguia
dibuixar un somriure trist i resignat, un somriure de soldat cínic que es
dirigeix a una missió suïcida, però darrerament li costa més. Ja no té ganes ni
d’això. Sigui com sigui, la dona mai no li contesta. A vegades hi ha gent a les
habitacions del costat i el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma senten com fan
l’amor. Ella arrufa el nas però a ell li agrada: aquells gemecs l’ajuden a
situar-se, a concentrar-se i a pensar en d’altres dones. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Cada
any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes mira amb angúnia com la Vella
Quaresma es treu les bragues i pensa “Merda, això no és just”. I cada any se
sorprèn de tenir una erecció. Sembla que sempre hagi fet el mateix: follar per
salvar la vida. Un bucle agònic i desesperant. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>El
primer cop –ara ja fa una eternitat- el populatxo, esperonat per aquella vella
jutgessa reganyosa que cada any el llepa i el xucla amb avidesa, es va
entossudir a cremar-lo després de cinc dies llargs de festa. El Rei
Carnestoltes mai ha entès gaire bé de què se’l va acusar, ni aquella primera
vegada ni les següents: no són els vilatans, al capdavall, els qui el nomenen
rei cada any? D’aquí ve que el Rei Carnestoltes no cregui en la gent, doncs
està convençut que totes les persones són volubles, oblidadisses i
definitivament idiotes. No sap que el sentiment que els mou a cremar-lo és la
culpa, el fet de sentir-se malament després de trencar de manera conscient i
repetida les normes. Però ben mirat, encara que ho sabés tampoc canviaria gaire
res. Tot li sembla fatu. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Com
cada any, el Dimecres de Cendra la Vella Quaresma abandona l’Hostal i deixa el
Rei Carnestoltes estirat al llit, sentint fàstic i pena cap a sí mateix. La
dona camina fins la plaça del poble, on la gent l’espera, i el Rei s’escapoleix
per una finestra<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>que dona a un carreró
que, encara que passin els anys, sempre fa la mateixa pudor de pixats i de
brutícia. El seu destí és desconegut per tothom tret, potser, de la seva
anciana amant, que quan arriba a la plaça sempre mira enrere, amb l’esperança
de veure’l per darrera vegada. Fins ara mai no ho ha aconseguit.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Com
cada any, el Dimecres de Cendra la Quaresma ha preparat un ninot farcit amb
roba vella o escuma, depenent del que tingui més a mà. Després entrega aquest
ninot a la gentalla, assegurant-los-hi que és el seu rei. En realitat aquell
ninot i el monarca s’assemblen com un ou i una castanya, però ningú no se
n’adona mai. Embriacs d’alegria i de moscatell, escolten com la Vella llegeix
els càrrecs i el declaren culpable. De seguida el treuen a passejar dins d’una
gàbia o dalt d’una carreta, segons l’ocasió. Al final el ninot del monarca és
cremat dins d’un bidó, dalt d’una pira o sobre el quitrà. On sigui. Els homes
ululen com bàrbars, i alguns cauen de tan borratxos com estan. A vegades el Rei
Carnestoltes, que ja es troba molt lluny, encara els pot sentir.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span> </span>Com
cada Dimecres de Cendra, la Quaresma mira perplexa com la gent passa
d’idolatrar al seu Rei a cremar-lo amb tota l’alegria del món. Una vegada va
llegir, no recorda on, que a la purrialla només hi ha una cosa que li agrada
més que victorejar i aclamar al seu rei: veure’l caure. Moltes vegades s’ha preguntat
per què cony la gent actua d’aquesta manera i, per més que s’hi esforci, mai en
tots aquests anys ha trobat la resposta.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 200%;"><span style="mso-spacerun: yes;"> <span> </span></span>I encara ara no la sap.<o:p></o:p></span></p>
<b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: SimSun; mso-fareast-language: ZH-CN;"><br clear="all" style="mso-special-character: line-break; page-break-before: always;" />
</span></b>
<div style="mso-element: footnote-list;"><!--[if !supportFootnotes]--><br clear="all" />
<hr align="left" size="1" width="33%" />
<!--[endif]-->
<div id="ftn1" style="mso-element: footnote;">
<p class="MsoFootnoteText"><a href="file:///C:/Users/Jordi/Dropbox/contes%20i%20narracions/Contes%20de%20Morer%20de%20Dalt.docx#_ftnref1" name="_ftn1" style="mso-footnote-id: ftn1;" title=""><span class="MsoFootnoteReference"><span lang="CA"><span style="mso-special-character: footnote;"><!--[if !supportFootnotes]--><span class="MsoFootnoteReference"><span lang="CA" style="font-family: "Calibri","sans-serif"; font-size: 10.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: "Times New Roman"; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: SimSun; mso-fareast-language: X-NONE;">[1]</span></span><!--[endif]--></span></span></span></a><span lang="CA"> Fa molts anys que el Rei Carnestoltes ja no fuma.<o:p></o:p></span></p>
</div>
</div>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-51987118262242959512021-02-07T06:56:00.001-08:002021-02-07T07:45:21.796-08:00EL JUDICI DE PARIS<p>Les històries s'han d'explicar des del començament. Fer tantes voltes a vegades mareja l'auditori, però la visió global que s'obté compensa l'esforç. Quan explico la guerra de Troia als meus fills o als meus soferts alumnes sempre començo pel judici de Paris. No sé si sabeu de què va. Hi havia una boda a l'Olimp, ara no recordo de qui, i es van oblidar de convidar Eris, la deessa de la discòrdia. Si nosaltres, els mortals, ja tenim disgustos si ens oblidem d'algú a l'hora de fer taules de casament, imagineu-vos els rancuniosos déus grecs. </p><p>A mitja boda es va presentar l'Eris, rotllo <i>attention whore. </i>Sempre me l'he imaginat esperrucada i mig borratxa, però també podria ser que no. Va tirar una poma d'or a sobre la taula i va dir que era un regal per la deessa més bella de totes. Ella sabia que l'Atenea, l'Afrodita i l'Hera es barallarien per aquest títol, i així va ser. Per cert, hi ha qui diu que d'aquí ve el mite de la poma del Gènesi: si obriu la Bíblia que hauríeu de tenir per casa, veureu que en cap moment es parla d'un fruit en concret. Com que va ser motiu de trencament entre els homes i Déu algú -segurament un jueu hel·lenitzat, n'hi havia molts- va decidir que seria una poma, i així va quedar fixat a la tradició. Em sembla recordar que pels musulmans és un raïm, la fruita de la qual s'obté el vi, que sabeu que tenen la dissort de tenir prohibit.</p><p>Com que no es posaven d'acord li van preguntar a en Zeus quina estava més bona i ell va respondre que no l'emmerdessin, que no volia maldecaps (i això que una de les deesses, l'Hera, era la seva dona). Va carregar aquesta responsabilitat al pobre Paris, que en aquella època només era un pastor mort de gana, però venia de casa reial, en concret, era fill de Príam, rei de Troia, que l'havia abandonat de petit perquè un oracle havia protetitzat que es carregaria la ciutat de les muralles aixecades per Possidó. </p><p>Cada deessa va oferir regals a en Paris, però el més llaminer va ser el d'Afrodita: l'amor de la noia més bonica del món, que va resultar ser Helena de Troia. I la resta ja la sabeu. </p><p>A darrere de la barra de la discoteca Platea -que per cert, porta el nom d'una famosa batalla entre grecs i perses- , hi havia un tapís enorme amb una representació d'aquest mite tan fantàstic. A la foto no es veu gaire bé, però així us podeu fer una idea de per on anaven els trets. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSJI36o_R0ULN-E0A3w7O4OjCct9xNSY00C-IkN7904KmereDmN6kuxHWJVMADdEVgr0UPPYiKMHOIGxwwHY9zI0ARgxtu81iHWBMh5CtDgqDdSnQFKFNNK5Ryk9FG5QZYiAgWtlYAqhpN/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="355" data-original-width="473" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSJI36o_R0ULN-E0A3w7O4OjCct9xNSY00C-IkN7904KmereDmN6kuxHWJVMADdEVgr0UPPYiKMHOIGxwwHY9zI0ARgxtu81iHWBMh5CtDgqDdSnQFKFNNK5Ryk9FG5QZYiAgWtlYAqhpN/w400-h300/image.png" width="400" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">En aquella galàxia llunyana anomenada juventut molta gent ballava, i alguns fins i tot aconseguien fer-ho sense beure. Per intentar-ho jo havia d'anar com una cuba, i l'estampa devia ser ben galdosa. Tampoc era especialment guapo, i no vestia com els girofins, carregats de Belstaff i Bikkembergs. En definitiva, no tenia res per atreure membres del sexe oposat. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Però si d'alguna manera aconseguia situar una noia davant del mural i robar-li un parell de segons per explicar-li el principi de la història, aleshores la cosa canviava. Molta gent se sent fascinada per la mitologia grega, i els entenc, perquè jo tampoc em canso de llegir tot el que em cau a les mans. Aleshores, us deia, aleshores sí que tenia una oportunitat, i a vegades, si les deesses somreien, una nit de glòria.</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">El mural de Paris em va venir al cap ahir a la nit, al cap de quasi un any de confinament. Tancava el volum il·lustrat de la Ilíada que em va cagar el tió -vaig lent perquè llegeixo dues o tres coses alhora, us recomano molt el <b><i>Mal pare</i></b>, d'en Prieto- i la nit era fosca. Quasi un any de no veure amics i de perdre'ns tantes i tantes coses. Ahir tenia la moral per terra, us deia, i vaig recordar el judici de Paris, i també els moltíssims errors i decisions equivocades que he pres, i els camins que he deixat enrere perquè els pantans em semblaven més atractius. No sóc un malestruc, però tampoc he sigut mai al moment i al lloc adequat. Ahir tenia l'ànim de gairell, i la història del mural de Platea em va fer somriure. Quan hi ha massa foscor penso que com a mínim ens quedarà això: les nostres gamberrades d'adolescents tardans i les dotzenes de nits en blanc amb altres bergants que eren més germans que no pas amics. Uns quantes rialles, les històries més absurdes del món i estones de passar-nos-ho bé, quasi de felicitat. No és gaire, però amb la terrible foscor que tenim al damunt, ja és molt. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br /></div><br /><br /><p></p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-15531485083539046952021-01-17T04:22:00.008-08:002021-01-17T22:27:53.227-08:00BON VIATGE, NANO<p>Em costa una mica arrancar el bloc. Aquestes darreres setmanes he escrit dues entrades i cap ha tirat endavant. A la primera explicava una baralla que vaig tenir a Facebook amb un escriptor de novel·la negra que es burlava de l'agonia de la llengua catalana, una de les poques coses que, a banda del benestar de la gent que estimo, m'importa una miqueta. M'estic tornant un covard, i això no m'agrada. El segon article el vaig arribar a penjar: era un recull d'anècdotes divertides que havia viscut als gimnasos al llarg dels anys. Pocs minuts després de publicar-lo vaig tenir un pressentiment estrany i el vaig esborrar. No era un article ofensiu, però una veueta em va dir que algú podia emprenyar-se. El meu covard intern tornava a fer de les seves. </p><p>Tu en canvi no n'eres gens, de covard. Recordo una de les primeres vegades que vam fer espàrring. Ja sabies moure't i tirar els cops bàsics, i això sumat a l'energia dels vint anys, que tot ho pot, i a un velocitat de mil dimonis, feia que fossis difícil de tocar. En un moment donat vas tirar-me una combinació de quatre o cinc punys. El darrer va entrar i em va fer mal. Jo encara era jove, aleshores, i pesava deu quilos més que tu, o potser més i tot. Vaig avisar-te de bon rotllo, al cap i a la fi havia sigut profe teu en alguna banda, no recordo si a La Salle o en alguna acadèmia. Vaig dir-te: tinc més experiència i més múscul que tu. Em tocaràs moltes vegades, però un cop meu et podria engegar a dormir. Vés amb compte perquè no tothom és tan bonifaci com jo. </p><p>A partir d'aquell moment vas refrenar-te una mica, però recordo molt bé aquesta actitud teva d'anar sempre endavant, una manera de lluitar que jo mai vaig tenir, i que sempre vaig admirar. Mai vam ser amics -érem d'edats diferents, de móns diferents, i tampoc vam coincidir tant de temps- però recordo amb orgull el respecte que em tenies. No pas com a antic profe teu -aquest respecte postís m'era igual- sinó com a company de patacades, com a germà gran de gimnàs, que els hi agrada dir als xinesos. Un dia vàreu fer un intergim d'aquells que jo mai m'atrevia a venir, on us estomacàveu amb gent d'altres gimnasos. Éreu tu, en Joel, en Miyagui, en Sebas, potser també en Benny, la veritat és que no me'n recordo (una abraçada, tios). M'ho vaig passar molt bé al Jorsan, llàstima que no tingués prou pebrots, ni energies, per haver-m'hi dedicat més, com vau fer-ho vosaltres. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi64-JlSTd43lYbrJBL05fM1zOTs8yf8DMAtMO6kKgi_xJiOAvA49q037bf_gacdriPeJKRgbEh_axtymzedcL-VJ1HvOWRrHoLvSEdXaV9hW7hkbux45UaH5-QTAseyItWfigUiBubD3RP/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="640" data-original-width="462" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi64-JlSTd43lYbrJBL05fM1zOTs8yf8DMAtMO6kKgi_xJiOAvA49q037bf_gacdriPeJKRgbEh_axtymzedcL-VJ1HvOWRrHoLvSEdXaV9hW7hkbux45UaH5-QTAseyItWfigUiBubD3RP/w288-h400/image.png" width="288" /></a></div><br />Deia que un dissabte vas anar a l'intergim i, amb aquella manera de lluitar teva, vas trencar el dit al teu rival. O potser li vas treure de lloc, tan li fa: tots sabem que són coses que passen. El dilluns vaig preguntar-te com t'havia anat i em vas respondre que li havies fet un ko. El meu amic Jordi, el sensei, et va renyar i et va dir que no, que l'altre s'havia hagut de retirar per lesió, i tu vas replicar: és el mateix. En Jordi va fer que no amb el cap i tu em vas mirar, vas somriure i vas fer-me l'ullet: un ko tècnic, doncs. Vaig haver de donar-te la raó, era un ko tècnic. Que cabron. <p></p><p>Feia temps que tenia ganes d'escriure't alguna cosa, i no sabia com començar-la. Avui he fotut quatre hòsties al sac que tinc a casa, i quan he sortit de la dutxa aquest post ha brollat tot sol. Quina llàstima això que t'ha passat. Sàpigues que tots et recordarem: és poc, però per desgràcia no podem fer gaire més per tu. Que tingus un bon viatge, nano. Prometo que, a la propera, tant si lluito com si no, intentaré ser una mica més valent. Serà el meu homenatge. </p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-68077582137125317322020-12-31T07:07:00.001-08:002020-12-31T07:07:41.653-08:00DE SOBTE PENSA EN MI<p>He fet una mica d'arqueologia i he vist que aquí al bloc amb prou feines vaig parlar de <b>Lèmmings</b>. No va ser per modèstia -tan de bo!- sinó perquè ens trobàvem en plena convulsió post 1-O, amb totes les detencions i els merders, i jo creia, pobre de mi, que l'escriptura era el meu granet d'arena. No s'hi val a riure: molts ens ho vam creure, aleshores, i alguns de força més intel·ligents i cultes que no pas jo, cosa gens extraordinària, d'altra banda.</p><p>En fi, tornem a Lèmmings. La novel·la va anar molt bé, sobretot a nivell de crítica. <b>Llibres del Delicte</b> no és de les quatre editorials catalanes que a dia d'avui copen l'atenció de bona part de la premsa, i que sembla que pixin colònia i que no publiquin ni un mal llibre (1). Malgrat tenir-ho tot en contra, l'editorial va fer una tasca de difusió fantàstica, i vaig quedar-ne molt content. I algun vespre, en algun dels festivals de novel·la negra que van tenir la bondat de convidar-me, vaig prometre al meu editor -i amic- que si mai tenia una altra obra, ell seria el primer a llegir-la. I jo sempre compleixo els pactes, sobretot si són entre cavallers. </p><p>En <b>Marc Moreno</b> va decidir que la novel·la sortiria l'octubre del 2020 però, ai las, un devorador de rat-penats va escampar la pitjor pandèmia des de fa cent anys, i el món es va deturar. No cal que ens hi entretinguem gaire. Vam reprogramar la data de sortida, ja que no només es va endarrerir el meu llibre, sinó també el número <b><span style="font-size: large;">50</span></b> de la col·lecció, un recull de relats d'autores i autors que admiro, alguns dels quals tenen la bondat de regalar-me la seva amistat. <i>By the way,</i> hi ha un relat meu: <b><i>Ràbia atípica</i></b>. El recull es dirà <i style="font-weight: bold;">Delinqüents, </i>i compta amb una il·lustració de portada del gran <b>Àlex Santaló</b>, que per cert també ha dibuixat la del meu nou llibre. Em moro de ganes d'ensenyar-vos-la perquè és brutal. La del número 50 ja corre per la Xarxa, és aquesta: </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipoQTllAuriVe3bm_9tON5a0Uj5_ZYuyjL3RdySJr3IZs7gmFK06dC3cTQgtNklvTvn3qdKF0BSPd8cl7C1YrFlbCSx6-MY6ac_ZBMCp59FDeB0hhmxQxV7DA16MOcgTDLQDWAHmbEnedT/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1335" data-original-width="1001" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipoQTllAuriVe3bm_9tON5a0Uj5_ZYuyjL3RdySJr3IZs7gmFK06dC3cTQgtNklvTvn3qdKF0BSPd8cl7C1YrFlbCSx6-MY6ac_ZBMCp59FDeB0hhmxQxV7DA16MOcgTDLQDWAHmbEnedT/w300-h400/126963204_3902325216455682_769730852044687983_o.jpg" width="300" /></a></div><br />Avui faig més voltes que un vigilant de parquímetre. Perdoneu-me. Totes aquestes tombarelles i piruetes argumentals són per anunciar-vos que, si la plaga ens ho permet i el món no s'acaba el mes entrant, en algun punt del febrer sortirà <b>De sobte pensa en mi</b>. <p></p><p>Per ara no puc explicar-vos gaire res, però sí que us puc avançar que és la novel·la que he treballat més, i fins que no ha quedat exactament com volia, no he parat. Com totes els altres llibres que he tingut el privilegi de publicar, és una obra molt viscuda. Si Lèmmings transcorria sobretot a polígons industrials i als afores d'una ciutat sense nom, <b><i>De sobte pensa en mi</i></b> té lloc a urbanitzacions desballestades. Vaig passar els estius de la infància en una i conec aquest món de primeríssima mà. Fa anys vaig escriure un article per la Revista de Girona que <b><span style="color: #6fa8dc;"><a href="http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2017/0304_022.pdf" target=""><span style="color: #6fa8dc;">trobareu aquí</span></a>,</span></b> per si teniu ganes de saber més d'aquest món tan poc tractat a la literatura catalana, tot i que hi ha milers de persones que viuen en urbanitzacions i colònies, moltes d'elles il·legals. Alguns dels seus habitants fan que els <b>hillbillies dels Apalatxes</b> semblin <b>hipsters</b> d'aquests que hi havia fins fa poc. Tots coneixem la versió americana, i jo m'he proposat traslladar al llibre els més nostrats. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7TeEP9upzANkN8hY_TPGfQyL55VLrWQWpZqsUaleUR27m7tHM6B2YBGfwpVcicqjld2Pl0gfyotH5ePtTj4RHLhK5VMpvAKzUBuE-9CMZ3C2FIp6T62QyJ_LgtScRvOecldW2bIUZvvh2/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="960" data-original-width="1280" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7TeEP9upzANkN8hY_TPGfQyL55VLrWQWpZqsUaleUR27m7tHM6B2YBGfwpVcicqjld2Pl0gfyotH5ePtTj4RHLhK5VMpvAKzUBuE-9CMZ3C2FIp6T62QyJ_LgtScRvOecldW2bIUZvvh2/w400-h300/image.png" width="400" /></a></div><br />Aprofito l'entrada per destijar-vos una bona entrada d'any a tothom. No cauré en el tòpic de dir que el 2020 ha sigut una merda i que el 2021 segur que serà millor i bla bla bla. Per això ja tenim les xarxes socials i els cunyats que envien whatsapps. La veritat, tampoc crec que el 2021 hagi d'anar tan bé com tothom espera: a l'hora de prendre decisions personals m'equivoco sempre, però si s'han de fer previsions no fallo el tret per tant, sobretot perquè no sóc una persona optimista, i ja sabeu que a la vida real la gent optimista sempre s'equivoca.<p></p><p>Ara sí, bon 2021 a tothom. I sobretot, salut. </p><p>(1) Cosa que no és certa, perquè he llegit cada nyap d'algunes d'elles que n'hi ha per caure de cul. </p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-14651503670470376992020-12-23T03:33:00.000-08:002020-12-23T03:33:06.857-08:00ELS NEGRES ESCAMPEN LA COVIDAhir vaig anar a fer quatre compres nadalenques. Mentre pagava, un grup de tres o quatre adolescents sense mascareta, o amb la mascareta tan abaixada que era com si no en portessin, van passar per davant de la botiga. Em va semblar reconèixer-ne un, era de casa bona, però anava vestit com si fos un membre en pràctiques de la mara Salvatrucha. <i>Estos chavales son unos cabrones</i>, va rondinar el botiguer. <i>Por su culpa nos van a joder a todos</i>. Com que no sabia què respondre vaig deixar anar una rialleta, que tant podia ser de complicitat com de dir, hòstia quin disbarat. A diferència de la majoria de la gent, no tinc una opinió formada de quasi res, i si bé a vegades faig afirmacions categòriques, no me les crec quasi mai. No sé si els joves són més culpables que la gent de mitjana edat, ni si realment hi ha culpables. Si aquest virus m'hagués enxampat amb vint-i-tants, jo potser tampoc m'hagués quedat mesos sencers plàcidament assegut al sofà dels cals pares com es demana als nanos que facin, esperant una vacuna que, ja ho veureu, no acabarà d'arribar mai en aquest dissortat país nostre. Ens hem acostumat tant a que les coses s'acabin d'una manera concreta -mirem massa sèries- que ara pensem que hi haurà una mena de <i>happy end </i>global en un moment localitzable, en comptes de l'agonia lentíssima que serà el tram final de la crisi. A la vida real els finals s'assemblen més al de Lost (que no són finals ni són res, i són del tot incomprensibles) que no pas al de Joc de Trons. Davant d'aquesta perspectiva tan descoratjadora, entenc més les festes dels joves que no pas moltes trobades que fan la gent instal·lada en la trentena i els quarantins, que són del tot prescindibles i moltes vegades només responen al seu caprici i al <i>jo tinc dret a.</i> <div><br /></div><div>Però tornem a la botiga. El bon home, en veure que li havia rigut la gràcia, va treure l'artilleria: <i>Y los peores son los negros. Van todo el día con la mascarilla así</i> -i es va treure la mascareta, imitant el que segons ell fan els negres, i fins i tot va estrafer la manera de caminar. Jo vaig fer-me enrere, entre divertit i preocupat. Em preguntava quin seria el proper pas, potser es pintaria la cara amb sutge perquè la imitació fos més versemblant. <i>Si no les gusta esto de llevar mascarilla, que se vayan a su país</i>, va decretar, content com unes pasqües i col·locant-se bé la mascareta. Normalment quan algú diu un disbarat m'agrada punxar-lo per veure fins on és capaç d'arribar, per descobrir si la pot dir encara més grossa. Però ahir la meva resposta va ser covarda, poc a l'alçada de la seva diatriba:</div><div><br /></div><div>- Deu haver-hi de tot, no?</div><div>- No. Los negros van sin mascarilla. Si no les gusta, que se vuelvan a África. </div><div><br /></div><div>El seu raonament era molt ben acotat i tenia una conseqüència unívoca. Vaig estar a punt de dir-li que a mi no em semblava pas que hi hagués gaire negres al moviment antivacunes i entre els conspiranoïcs, però al final vaig deixar-ho estar. Cada any que passa estic més cansat que l'anterior, i em meravella mirar enrere i descobrir el meu jo de fa deu anys, combatiu i decidit, que malgastava hores i hores en debats estèrils. L'altre dia algú em va dir a Twitter -no hi entro mai, però van escriure-hi una mentida grossa i bé havia de rebatre-la- que discutir era positiu. A mi no m'ho sembla pas. Discutir és una de les coses més estèrils que hi ha. Dels debats rarament en traiem cap conclusió, i malament rai si algú té l'opinió tan dèbil que la canvia només pel fet de parlar amb algú que té més seguretat -que no raó. Aquest va ser un dels motius pels quals amb prou feines participo de les xarxes si no és per algun tema literari. Algú va dir que no eren àgores, sinó camps de futbol on airejar tota la rancúnia i els prejudicis. Aquest algú era un puto geni, però ara no puc recordar qui era. </div><div><br /></div><div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiEXogDRAMMdRuctkxtnH2FLxHJhZhmaBlZusaZH7oaUZwvpNqEm9QJZ4gNtAuEcQf3lgF8y1I0nQLhPB6ym4V-2kNZu0OK1zK7PyeJtjc26HNpp73zmNfmgWsWnqKjGznRSV1z775sS7lh/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="417" data-original-width="626" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiEXogDRAMMdRuctkxtnH2FLxHJhZhmaBlZusaZH7oaUZwvpNqEm9QJZ4gNtAuEcQf3lgF8y1I0nQLhPB6ym4V-2kNZu0OK1zK7PyeJtjc26HNpp73zmNfmgWsWnqKjGznRSV1z775sS7lh/w400-h266/image.png" width="400" /></a></div><br /><br /></div><div>Vaig pagar, us deia, i vaig sortir de la botiga. Quan vaig pujar al cotxe vaig veure un missatge que em convocava a una trobada de boxadors veterans, per fer uns combats encara més de patxanga que els que fèiem aleshores. M'hagués fet moltíssima il·lusió, però no hi aniré perquè allà no hi haurà ni una trista mascareta. Ho sé del cert, perquè els conec. Alguns dels participants seran espanyolíssims i orgullosos de la seva blancor i la seva fúria ibèrica, com el botiguer. Però aquests sí que poden anar sense mascareta, perquè tenen l'edat correcta i el color de pell adequat.</div><div><br /></div><div><br /></div>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-77090936371402230822020-11-22T10:55:00.001-08:002020-11-22T13:35:17.481-08:00EL PATGE INOPORTÚ<p>Els amics i amigues que fa temps que teniu la bondat de seguir-me ja sabeu que conec un patge reial. Treballa pel Rei Ros, però pel seu color de pell -la té d'un blanc amb tocs ictèrics- ningú no ho diria. Normalment el veig una vegada l'any, coincidint amb la festa de Reis, i a vegades fem un cafè o bevem un whisky, depenent de si en aquell moment ell o jo estem en mode detox: la vida dels esclaus de Bacus és dura. </p><p>Els Reis tenen molta feina, i comencen a preparar-se amb molts mesos d'antelació. El novembre ja fa temps que van atrafegats, i sempre que poden aprofiten el Black Friday. L'últim dia que ens van deixar sortir del poble, el meu fill gran i jo vam anar a un magatzem on venen productes amb tares i defectes. Hi ha des de menjar fins televisors. Mai no hi compraria cafè allà -vaig estar a punt, però vaig descobrir que el paquet de càpsules estava obert- però un televisor petit i barat sí, clar. Per què no?</p><p>Us deia que en Lluc i jo vam anar al magatzem i, vés per on, vaig trobar el patge. El tio era allà, fent aprovisionament de regals. El vaig saludar i vam xerrar una estona. El meu fill ens escoltava amb uns ulls com unes taronges. El patge anava una mica torrat -qui l'ha parit!- i en un moment donat se li va escapar que a casa nostra enguany no passaria perquè ja havíem fet el pacte que nosaltres compraríem els regals pels nostres fills, donat que ells van súper enfeinats amb altres famílies. "Tu rai que et mestre i vius bé" em va dir, el carallot. Li vaig haver de repetir que no sóc funcionari, i que qualsevol em poden fotre al carrer, però a ell li entra per una orella i li surt per l'altra. </p><p><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEisnNFYSf1i6WBBn-3gbYBm3WcjvXteh26JrxFGD9w8i1GhbbLCdA9Zt3dl1FYUM0rJOH6Tnbf2YdBcmQrxlkMZJtgTXclgZXtob1fGmbBxzWbt4pq85XSan-0wxQJ2tpIQN2j724vQHydF/" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img alt="" data-original-height="394" data-original-width="700" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEisnNFYSf1i6WBBn-3gbYBm3WcjvXteh26JrxFGD9w8i1GhbbLCdA9Zt3dl1FYUM0rJOH6Tnbf2YdBcmQrxlkMZJtgTXclgZXtob1fGmbBxzWbt4pq85XSan-0wxQJ2tpIQN2j724vQHydF/w400-h225/image.png" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">A casa mai ens toquen patges seriosos com aquest.</td></tr></tbody></table><br />Va acomiadar-se dient que tenia molta feina i em va deixar sol amb al meu nano, que em mirava amb ulls acusadors. Vaig intentar fer com qui res, però ja era massa tard: la trencadissa ja estava feta. Em va caure al damunt una pluja de preguntes i retrets, cadascun més cru que l'anterior. Va haver-hi un moment que vaig creure que podria reconduir-ho, però valia més tirar endavant: a la seva classe la majoria de nens tenen pares i mares que han hagut de fer pactes similars per fer més fàcil la vida als Reis, i molts en parlen obertament. En Lluc va concloure la conversa afirmant que aquella era la pitjor tarda de la seva vida. Qualsevol patge era preferible a nosaltres, fins i tot un borratxí arreplegat com el meu amic.</p><p>Va plorar molt. I jo també una mica, però d'amagat, no pas per fer-me el tio dur (en Lluc ja sap que té un pare disfuncional i diferent dels altres, pobret) sinó perquè jo era conscient que tant ell com nosaltres passàvem d'etapa, i que a partir d'ara el món serà una mica menys tranquil·litzador i càlid. I tot per culpa del tarambana del patge, que va sortir d'Orient abans d'hora. </p><p>P.S.: El protagonista real de la història va ser la meva dona. Jo no tinc l'enteresa per parlar d'aquests temes. Reconèixer-ho és de justícia. Però el que va plorar, al final de tot sí que vaig ser jo. </p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-54283179963740643612020-11-15T00:14:00.001-08:002020-11-15T00:14:55.757-08:00ESMENEM ERRADES<p> Al llarg de deu anys de bloc m’he penedit de molt poques entrades, i n’he esborrat encara menys. Una de les errades més vergonyoses va ser quan vaig encimbellar en Trapero desprès dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A tots ens va semblar heroïc que digués una frase en català, i vam creure que era <i>un dels nostres</i>, algú que en un moment donat seria capaç de fer un salt de fe, una jugada valenta del tot o res. Ens equivocàvem, com ens equivoquem sempre a l'hora de confiar en els càrrecs polítics. </p><p>No segueixo gaire els informatius, però recordo alguns fragments d’en Trapero declarant davant dels tribunals. Semblava que en qualsevol moment s'estriparia la camisa -deixant al descobert una creu enorme i daurada- i cridaria visques a Espanya i al rei, amb veu de cigaló de conyac de cuinar. Durant aquestes sessions va explicar -al jurat i a nosaltres- que ho tenia tot pensat per arrestar en Puigdemont en cas que la independència hagués anat de debò, en comptes de la farsa que va ser. I sense que Espanya li ho hagués demanat! Va mostrar-se com un home obedient, el cap de la policia colonial que vol congraciar-se amb els sahibs. Segons ell, Espanya va malinterpretar-lo, i si no ens van apallissar amb l’entusiasme que van demostrar un any més tard, va ser per precaució, no pas per lleialtat al poble. Aquesta és la primera idea que ha fet pública ara que ha tornat: que hauria pogut fer les coses millor. Reconeix de manera inespecifica que es va equivocar, i ja té dia i hora per anar a Madrid a fer les paus amb la policia d'allà. <i>Qué soy de los tuyos, joder, qué me hice Mosso porque pagan mejor que la Guardia Civil o los nacionales.</i></p><p>A mi les declaracions del major em va agafar per sorpresa -sóc un romàntic- però la gent diu que era més o menys esperable. Els processistes defensen que </p><p>a) En realitat en Trapero està mentint per salvar el cul, i que en realitat era fidel en secret al govern català, o bé: </p><p> b) Pobret, només era un policia que complia lleis, i ja se sap que les lleis van com van. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEil8sjWo0mq53J8wEhapNkCqfDW1ZoWxRY_Ju5RgjDLF4IlzG2gTOM9i8EcKmMjoQuxv9EjsJ8wjn8_duFODOVNJSYP8h05REmoqC3CkFX32u1tTK3TVURFZQZIYA2nINdG6xIO0T_vS-jz/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="354" data-original-width="628" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEil8sjWo0mq53J8wEhapNkCqfDW1ZoWxRY_Ju5RgjDLF4IlzG2gTOM9i8EcKmMjoQuxv9EjsJ8wjn8_duFODOVNJSYP8h05REmoqC3CkFX32u1tTK3TVURFZQZIYA2nINdG6xIO0T_vS-jz/w400-h225/image.png" width="400" /></a></div><p>El cas és que aquesta setmana el processisme ha celebrat la restitució del major, fins i tot ara que sabem que és algú disposat a arrestar el president legítim d'un país a la mínima de canvi, i que es penedeix de la seva actuació de l'1-O (la Brimo i els Arro deuen fregar-se les mans amb delit llaminer). Una vegada més, queda palès que el pitjor enemic de la independència no són les ànsies centralitzadores d'Espanya, sinó el propi processisme. La meitat dels qui es manifestaven a Barcelona aquelles tardes daurades, quan érem capaços d'aquelles proeses d'organització i d'enginyeria, mai van creure en la independència amb la fermesa necessària. Fins que no ens fem grans i comencem a assumir errors, a exigir responsabilitats als que ens van mentir, i a assumir que tenim l'enemic a dins no en farem ni una del dret. Jo ja fa un parell d'anys que vaig deixar de votar -tret de les municipals, que són una altra lliga- i, per descomptat, de participar en qualsevol mascarada insana. Vaig veure els Mossos rebentant caps a la Plaça 1 d'octubre de Girona, i que ara al capdavant hi posin un senyor que diu amb tota naturalitat que només es deu a l'Estat em regira l'ànima. Celebro la seva llibertat perquè em desagrada que Espanya es cobri encara més trofeus de guerra, però aquest senyor hauria de dimitir i dedicar-se a altres tasques dins del cos. </p><p></p><p>He estat temptat d'esborrar el post en qüestió (que, per cert, podeu <a href="http://tardesdebirres.blogspot.com/2017/08/we-can-be-heroes.html" target="_blank"><b><span style="color: #6fa8dc;">llegir aquí</span></b></a>). Però he decidit deixar-lo com un homenatge a la nostra bona fe, a la nostra candidesa. Ho tenim a tocar! Els nostres fills fliparan, de debò.</p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-86385186902912719492020-11-04T12:42:00.000-08:002020-11-04T12:42:47.717-08:00GO DONALD, GO!<p>En el moment d'escriure aquest post hi ha un empat tècnic entre en Biden i en Trump, amb un avantatge del primer que cada hora que passa és més ampli. Fa una estona el bo d'en Donald ha sortit a proclamar-se guanyador i a dir, alhora, que impugnarà les eleccions per frau (!?). Seria divertit que al final les guanyés, però si diu això és que l'assumpte ja està dat i beneït: en Biden serà president dels EUA.</p><p>Sigui com sigui, serà una victòria molt ajustada, per punts i amb un jurat dividit. Fa quatre anys vaig avisar, en aquest mateix bloc, que en Trump podia guanyar les eleccions. Tothom reia per sota el nas, i mireu qui va tenir raó al final. Jo de política no en sé ni un borrall. Amb prou feines sóc capaç de posar la butlleta dins del sobre, i aquest dins de l'urna. Quan hi havia cabines de votació em perdia a dins, com un taradet. Un desastre, vaja. Aleshores us preguntareu, i amb raó: com és que aquest pobre infeliç la va encertar?</p><p>És fàcil: en Trump va guanyar perquè molta gent n'està fins els collons i els ovaris de tot, i els hi emprenya que vinguin mestretites amb un sentiment de superioritat estratosfèric a dir-los com han de fer les coses. És gent que no compta: no són rics, ni intel·lectuals, ni nerds guais, ni activistes, ni penya de Silicon Valley. Tothom els hi diu què han de fer, i ells, esclar, es cabregen. Si jo fos americà potser també el votaria, només per fotre els europeus pretensiosos i els ullerepastes privilegiats dels grans nuclis urbans. A mi em resulta més fàcil identificar-me amb un redneck borratxó i pagerol que no pas amb un tio de New York. És un vot de ràbia, de ganes de veure com crema el món, de prémer el pedal i accelerar sense pensar-s'hi gens. A la merda tot. </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtpxKNvYJVJQp5nRPzPZLb3JGgFe34a1_GWy4pKzQ95bRT59XGb9n5ZgOlQBzJKM1_UI795CvcMXUUliQjk15v3eC-TCVaPwgrR2j0c9dNGD-lUA_HCap11758ISZvMk-Z2O_Z6l5rvRt7/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1366" data-original-width="2048" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtpxKNvYJVJQp5nRPzPZLb3JGgFe34a1_GWy4pKzQ95bRT59XGb9n5ZgOlQBzJKM1_UI795CvcMXUUliQjk15v3eC-TCVaPwgrR2j0c9dNGD-lUA_HCap11758ISZvMk-Z2O_Z6l5rvRt7/w400-h266/image.png" width="400" /></a></div><br />I de tots els pedants i els set-ciències, els catalans som els pitjors. Aquests dies han sigut insuportables, i això que amb prou feines miro les notícies. Quasi prefereixo sentir l'Oriol Mitjà parlant de calamitats i el doctor Simón fent bromes de cunyat sobre inferemeres. Nosaltres, precisament, hauríem de callar. <p></p><p>I hauríem de callar perquè ens han sotmès a l'engany més gran de la història recent. Van treure'ns al carrer i nosaltres vam desfilar, obedients com xaiets. Més tard van dur-nos a l'escorxador, amb la BRIMO atonyinant-nos amb un delit que feia semblar desvagats els policies nacionals i la Guàrdia Civil de l'1-O. Nosaltres, que ens vam creure que faríem una república -alguns ens ho vam creure de debò, mira que trist- no hauríem de donar lliçons de res a ningú, que no fos de cagades i errors. </p><p>Però no només els independentistes han de callar. Els votants catalans de Ciudadanos tampoc poden badar boca. Un partit que s'ha construit sobre els fonaments de l'odi a qualsevol cosa que tufi a catalananisme. Un partit que s'alimenta de rancúnia, i que de fet s'assembla molt a l'entorn de demagògia trumpista. El PP i el PSC tres quarts del mateix, amb la diferència que són partits històrics i poden presumir de tenir més background i un programa una mica extens que la destrucció de la cultura i la llengua catalana. </p><p>Encara queden els alegres xicots i xicotes de Podemos, que segurament són els que alliçonen amb més vehemència, com si la resta fóssim alumnes justets. Estic segur que els suristes del Mississipi agraeixen molt els seus consells, i els celebren amb un bon glop de birra i un rot posterior. Au, va, deuen dir. Calleu, europeuets de Can Pixa, que prou feina teniu per venir-nos a tocar els collons a nosaltres. </p><p>I tenen raó, perquè aquí tenim una extrema dreta puixant, una esquerra inòqua que va des del sushi car (abans era caviar) fins al kebab del barri de Gràcia i un independentisme que sembla una gallina sense cap. Encara hi ha gent a la presó i a l'estranger, i els que vindran, com el meu camarada escriptor, el gironí Josep Campmajó, a qui van arrestar per tot el muntatge dels soldats russos que volia enviar Putin. Quina farsa, quina vergonya tot plegat. Què pensaran els nostres fills quan siguin prou grans i llegeixin tot el que està passant? S'avergonyiran de nosaltres, com nosaltres ens avergonyim de la generació precedent que presumeix d'haver corregut davant dels grisos i blablabla, però que al final el dictador va morir al llit amb tots els honors?</p><p>Doncs així, estimats lectors i lectores. M'han educat en el seny català més granític i pragmàtic, gairebé possibilista. A mi tampoc no m'agrada en Trump, és clar que no. Però em fotria moltíssima gràcia que tornés a guanyar només per veure la cara que els hi quedarà a alguns i algunes, que tantes lliçons ens han donat. </p><p><br /></p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-19286162791843850632020-10-22T09:31:00.002-07:002020-10-22T13:01:15.939-07:00UNA NIT AL CANÒDROM<p>Quan feia l'idiota per Dublin -d'això ja fa vint anys- vaig anar un parell de vegades al canòdrom. A molts irlandesos els hi agradaven les curses d'animals: al costat de casa hi havia l'hipòdrom més important del país. Els diumenge anaves al <b>Leopard's Inn</b> i trobaves parelles de pensionistes emborratxant-se amb discreció abans o després de les curses. Era un ambient festiu però contingut, de senyores amb ulleres d'aquelles que ara es tornen a portar i homes amb rebeca de punt. Ja veieu per on vaig. </p><p>Al canòdrom les coses eren diferents. Allà s'hi bevia sense fre qualsevol dia de la setmana. Els jugadors no eren jubilats de classe mitjana-alta, sinó homes atrapats amb roba duta massa vegades i alè de cervesa que torna amb cada rot. Si tenies dubtes a l'hora d'apostar et cridaven de mala manera, i era fàcil trobar-te enmig d'una batussa.</p><p>El meu sistema era apostar pel gos amb el nom més divertit. N'hi havia un que es deia <i><b>She is a shark</b></i>, que em va fer guanyar quinze mil pessetes de l'època. No anava gaire granat i allò em va posar molt content. Un gallec que era amb mi va començar amb la tabola que no els convidava perquè era català, i que un gallec ja hagués convidat tothom. El tio anava vestit com un pijo a mig fer, semblava el cap de llista del PP en un poble perdut de la Costa da Morte. La qüestió és que després de separar un bitllet gros per poder comprar tabac, vaig pagar un parell de rondes, i al final em vaig fondre el premi. </p><p>Vam tornar a casa ben pitofs. Amb taxi, com els senyors, tot i que quan remenava fotos per documentar-me n'he trobat una de la mateixa nit que érem a dins d'un autobús (?!). El taxista també estava borratxo (us ho juro) i ens ensenyava cançons populars irlandeses. Vam parar a mig camí per comprar cervesa i l'endemà em van explicar que m'havia embolicat amb una estudiant sueca que ara no recordo com es deia. A veure si el nom em ve al cap abans d'acabar el post. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l'estudiant grec amb qui vivia assegut al jardí. Estava trist perquè havia de tornar al seu país a fer la mili. Havia perdut les claus i no podia entrar a casa, i s'esperava que algú tornés. No anava trompa, però li faltava poc. Dublin era una festa aleshores, o com a mínim ara m'ho sembla. Puta nostàlgia tardoral. </p><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7KCsSGFiB4fMsWYhGEU6bqmsQFkwk2knyzm3NJxqO0afsHZ_13taeRdTIYPEhktqBxkj4VIwiD7-FE_D9DWko8ah7r7_F7Vb4_bV6XfRdDdqY5U_57Zm7uso1KJeZNdjGCqgmvaddMni2/s2048/IMG_20201022_180510.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1443" data-original-width="2048" height="281" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7KCsSGFiB4fMsWYhGEU6bqmsQFkwk2knyzm3NJxqO0afsHZ_13taeRdTIYPEhktqBxkj4VIwiD7-FE_D9DWko8ah7r7_F7Vb4_bV6XfRdDdqY5U_57Zm7uso1KJeZNdjGCqgmvaddMni2/w400-h281/IMG_20201022_180510.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">En aquella època les noies no feien morrets, i els nois no s'esforçaven per semblar pinxos sortits d'un videoclip de reguetón. Érem uns borratxos i uns troneres i no volíem semblar res més. I ja està. </span><br /></td></tr></tbody></table><br /><p>No sé com hauríem reaccionat tots plegats davant d'un desastre com la pandèmia que avui ens assota. M'agrada pensar que érem uns tarambanes i uns animals, però que sabíem frenar a temps. Per desgràcia, l'autoengany no rutlla gaire bé: en aquella època tothom conduïa mig pitof, i fins que no van posar-se forts amb les mesures coercitives, anar i tornar eren la introducció i l'epíleg de la pròpia festa. Després passava el que passava, i l'índex de mortalitat i d'accidents greus era esgarrifós. Ens ho van explicar per activa i per passiva, van fer venir ferits a l'escola, però no va servir per res. Nosaltres a les nostra bola, que dèiem aleshores. Passava el mateix amb les drogues i el sexe (els que eren prou afortunats per tenir-ne): ens van informar abastament de les conseqüències de follar a pèl i de fumar massa porros, i això no va impedir que a cada generació hi haguéssin les Sorayas de torn embarassades, i els porretes que ara són quarantins i que encara no senten tocar ni quarts ni hores.<a href="https://www.youtube.com/watch?v=diZHp4w9LAI" target="_blank"><b> </b></a><i><b><a href="https://www.youtube.com/watch?v=diZHp4w9LAI" target="_blank"><span style="color: #3d85c6;">I no en respiris, si/si no és maria</span></a><span style="color: #0000ee;">.</span></b><span style="color: #3d85c6;"> </span></i></p><p>El meu jo present s'emprenya com una mona quan veu que els contagis pugen en part deguts a les festetes i les botellades (Torra:2020). Quan era a Twitter una vegada un nano em va rebatre amb un "ok boomer", que es veu que és la manera que tenen ara de tallar la conversa amb un adult, encara que no sigui pròpiament un <i>baby boomer</i>, com és el cas. Em fascina que siguin capaços de sintetitzar tant menyspreu, tanta energia vital, amb dues simples paraules. M'emprenyo com una mona, deia, però alhora m'hi veig reflectit. I em rosega l'enveja, perquè penso que són millor del que vam ser nosaltres: han viscut amb més intensitat, sense tantes borratxeres inútils, sense aquest sentiment d'estar sempre a punt d'arribar. Els nanos d'ara no condueixen mamats, ni surten com si el món s'hagués d'acabar, potser perquè saben que el món és seu i s'acabarà quan ells ho diguin. Han fet més l'amor -o han follat més, segons el cas- i no han tingut tanta por de tot. Potser no viuran les nostres festes demencials, i ni falta que els hi fa. La sobreprotecció paterna els ha carregat amb un pes extra d'egocentrisme, això és cert. I potser aquest ego incontenible, sumat a l'energia desencadenada pròpia de la joventut (els neuròlegs diuen que és un tema de maduració de l'escorça pre-frontal, no sé si creure-me'ls) fan que se saltin les normes i es limitin a viure una mica a la babalà. Com vam fer nosaltres aquella nit al canòdrom de Dublín, i tantes i tantes altres vegades. Vist així, qui sóc jo per retreure'ls-hi res?</p><p>M'acaba de venir el nom de la sueca al cap. Linda, es deia Linda. </p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-40532555930154325802020-10-01T13:17:00.001-07:002020-10-01T13:30:46.581-07:00LA CULTURA DE L'ESFORÇ<p>No fa gaire vaig seguir una d'aquelles baralles que a vegades ens entretenen a les xarxes. Els participants discutien la validesa de la cultura de l'esforç. </p><p>Un dels bàndols era format per gent molt d'esquerres, que diria l'avi, a falta d'una definició més precisa. Aquests afirmaven que aital concepte és un invent de ricatxos i aburgesats, que per protegir el seu status quo s'han empescat el romanço que amb dedicació i esforç s'arriba a tot arreu i es poden superar totes les barreres. Segons ells, la mecànica social segueix uns principis molt antics basats en la predeterminació: els pobres difícilment faran res perquè les circumstàncies no els acompanyen, i els rics triomfaran per força. Fent una reductio ad absurdum de la seva teoria, de seguida inferirem que no val la pena cap esforç perquè, tal i com diuen en castellà, <i>to el pescao está vendido. </i>Així, podem seguir-nos queixant amb la tranquil·litat d'esperit de no semblar un ressentits ni uns envejosos. Som, senzillament, les víctimes d'un sistema injust. </p><p>Els seus rivals eren conservadors optimistes que afirmaven que la sort només afavoreix a les persones ben preparades, i que cal sortir a fora a buscar-la. Posaven exemples reals de gent nascuda a la misèria i que a base de tenacitat ara fan la migdiada en un iot conduït per un sicilià amb rínxols. Aquests carlins tenen uns cosins pobres, la colla Miss Wonderful, que ens atabalen a l'Instagram i a tot arreu amb diapositives insofribles fetes amb Canvas, i on ens alliçonen que l'únic rival a abatre som nosaltres mateixos, que el més important és el trajecte i que si treballem molt i somrien tothora, l'Univers -que és com el col·lega enrotllat que ens passava els apunts quan fèiem campana- ens tornarà el somriure, acompanyat de mil benediccions de tota classe. </p><p>Vaig tenir la temptació de prendre part en el conflicte, però de seguida me'n vaig desdir. Potser per això la meva experiència a Twitter ha anat com ha anat. Els arguments de tots dos grups tenen la seva càrrega de veritat, això l'amable lector/a de seguida se n'ha adonat. En general els rics tenen la vida molt més fàcil que no pas els pobres, però l'esforç és un element imprescindible en moltes àrees, començant per l'esport i acabant en el món de la cultura. Sense talent és impossible arribar gaire lluny, no deixeu que us enganyin, però que tampoc us enredin els altres: Umberto Eco -per posar només un exemple- va estar un any prenent notes abans d'escriure ni un sol mot de la meva novel·la preferida. </p><p>Per mi el game changer és la sort. Un cop de sort -o la manca de sort- pot destrossar-te la vida o encarrilar-te-la en un moment. És cert que la Sort sempre ens diu -per fer-se la digna- que té predilecció pels qui s'ho curren, però és una mica pendó i a l'hora de la veritat es tira als braços de qualsevol. O li fot una coça al cul i l'empeny a l'abisme, com una amant russa. És una dama capritxosa i imprevisible en extrem. Hi ha un exercici que no us recomano gens, consistent en fer una ullada retrospectiva i sincera, i descobrir els moments de les vostres vides en que l'atzar ha jugat un paper determinant. N'hi ha tants que espanta. </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhk-5V6-r1M4ha7Bh8iF0hKTDOH52-hcRksuuWxW4dVOmJ3Fv6olNpkIOtP_yFoxuT2rtPP6IRuACL-wUY6FIE5rfaejZhcSqbPYbSP0GH_Q3BRbAewkDvxDq91fc8IsQlLqZXHsg55lBiV/s374/Badluck.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="267" data-original-width="374" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhk-5V6-r1M4ha7Bh8iF0hKTDOH52-hcRksuuWxW4dVOmJ3Fv6olNpkIOtP_yFoxuT2rtPP6IRuACL-wUY6FIE5rfaejZhcSqbPYbSP0GH_Q3BRbAewkDvxDq91fc8IsQlLqZXHsg55lBiV/s320/Badluck.jpg" width="320" /></a></div><br /><p>Algú dirà que la Sort no existeix, i que només és el nom que donem a un conjunt de variables impossibles de controlar. Si tinguéssim els mitjans, podríem preveure-ho gairebé tot. Els jugadors de rol o de wargames més veterans saben que al final els daus donen la raó a l'estadística. Ignoro si els ludòpates de casino creuen el mateix, i si realment hi ha una manera de guanyar. Jo només conec jugadors d'escurabutxaques, i aquests són gent poc propensa a teoritzar, encara que a la seva manera saben que tard o d'hora la màquina s'escalfa i dona el premi gros, i pobre del que els hi prengui mentre ells són a la barra a buscar un altre Larios amb cola. </p><p>M'estic desviant del tema. La Sort, deia, pels descreguts només és un constructe cultural. Aquesta teoria és impossible de refutar, però a la pràctica tan se val. M'explico -i ja acabo-: tan li fa si en un món teòric podríem controlar o no les variables. La qüestió és que en el món real no podem, i estem molt lluny de fer-ho. Per tant, seguim i seguirem essent esclaus de l'atzar. La feina dura, si no va acompanyada d'un petó dolç de la Senyora, es quedarà en foc d'encenalls. I al contrari, si algú té la fortuna de ser al lloc concret en el moment adequat -sense saber-ho, perquè aquestes coses no se saben- potser gaudirà del somriure i del frec de dits de la Dama. I els altres, els que no hem sabut enamorar-la, els que ens ha rebujat i dit que només ens vol com a amics, només ens quedarà l'agror i el preguntar-nos si els afortunats són conscients que el seu èxit no es deu al seu talent sinó a la mirada rampelluda de la Sort. </p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-52800838694534957942020-09-20T00:52:00.001-07:002020-09-20T00:59:51.415-07:00UNA BIRRA I PROU NO FA MAL<p>Fa un any i mig
vaig tancar aquest bloc. Vaig fer-ho perquè els blocs són un anacronisme, i el <i>real game</i> avui es juga a les altres
xarxes. Vaig tancar el <b>Tardes de birres</b>,
us deia, amb la intenció d’estudiar la mecànica de Twitter, la seva lògica
intrínseca, i fins i tot vaig obrir un compte a <a href="https://www.instagram.com/jordidausa/?hl=es"><span style="color: #3d85c6;">Instagram</span></a> (!?). Tot plegat va
ser error molt gros.</p>
<p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Per mi Twitter és
i seguirà essent un enigma. És cert que mai no he sigut un usuari gaire actiu, però
segueixo uns quants grups –literaris i de xorrades en general- i si
bé en molts casos he descobert el biaix o alguna pauta de funcionament, no he sigut capaç d’entrar en el joc,
i si ho he fet m'ha passat el mateix que quan era petit i jugava a futbol al
pati: ho feia tan malament que ningú no em volia al seu equip. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Després hi ha el
tema de la mala llet. És flipant com està la penya, allà dins. Algú em va dir
que Twitter no era un debat, sinó un partit de futbol, d’aquells on la gent mig
pitof </span>anima al seu equip i insulta als altres, i si poden els hi tiren coses i tot. Jo mateix m’havia barallat per qüestions polítiques,
però ara no penso fer veure que el bàndol que un dia vaig escollir no ha sigut
el bàndol perdedor. Suposo que encara sóc independentista, i ho seguiré essent perquè sóc un sentimental, però tal i com estan les coses no trobo que tingui cap sentit enfadar-se. </p><p class="MsoNormal">En definitiva, m’he cansat
dels llacistes, de totes les variants dels espanyolistes, dels que fan veure
que són federalistes, dels graciosets, dels rabiosos, dels que hi van només a
promocionar-se, dels vegans, dels carnívors, de les feministes, dels cunyats,
dels homes grans que no volen deixar pas al jovent i del jovent que es pensa
que el món els hi deu alguna cosa perquè els hem educat en un entorn lliure de
frustracions. M’he cansat dels puristes de la
llengua i dels qui la maltracten, i encara més dels qui la volen destruir. Estic avorrit dels policies de balcó i dels irresponsables, dels mestretites, dels reis i les reines del drama, dels condescendents, i en general de gairebé tot. En
definitiva, no és el meu lloc, i si bé no tancaré el compte, limitaré encara
més les meves aportacions, i sobretot el faré servir per penjar les entrades del
bloc, que és l’únic lloc on em sento còmode, encara que només em llegeixin
quatre amics amb més preocupació que interès.</p>
<p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">El Facebook no
l’he abandonat, potser és l’única xarxa que entenc una mica.
En canvi, el tema d’Instagram ha sigut tragicòmic. No sóc una d’aquelles persones que es miren al mirall i s’agraden, més aviat al contrari, tendeixo a odiar-me. I
malgrat que quan era jove sí que era una mica tarambana, ara tinc una vida insubstancial que no crec que pugui
interessar a ningú. De debò voleu saber què esmorzo? O veure’m fent
flexions mentre esbufego?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Em quedaré aquí, encara que parli per les parets. Seré el monjo
que escriu quan és negra nit a la solitud de la seva cartoixa, perduda en un
bosc alemany. Un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals
armats només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació. Sóc el darrer duelista que va a matar-se amb
algú a trenc d’alba, i a sobre amb espasa en comptes de pistola. Sóc el tio que
encara passa més estona llegint que no pas veient sèries,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>el que enyora una joventut que al capdavall
no va ser gran cosa. Un dels que encara escriuen català,
i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català (heu<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>pensat què passaria si tots els escriptors
compréssim llibres de camarades? La indústria editorial reviscolaria de cop).<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Un dels músics que tocaven mentre el titànic
s’enfonsava, i que cada vegada que veia passar un cambrer que fugia per salvar
la vida, li demanava un còctel. Sóc aquell barber alguerès que l’any passat
va venir al meu poble i a la meva escola, i que va explicar-nos que és el darrer paio que canta català en aquella illa, i que quan ell mori ja no
ho farà ningú, però<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>que és important que
algú ho faci per recordar que el fet català –malgrat el que diguin els seus
enemics- un dia va ser real, i fins i tot va existir més enllà de Catalunya.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibeMqZKTKbm5D8LywTWIQMyzxBGfq1F9tA76VtNvuvAJ6lkZPrzfIGoD6masT1AvzeUuOQuVtZ3v-2cTzoL9wC0HHkMgqkP__smoWH9PUtS9S43QAVRKi47KpBkQKjeBVl_yYZGpxWNxRe/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="436" data-original-width="800" height="174" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibeMqZKTKbm5D8LywTWIQMyzxBGfq1F9tA76VtNvuvAJ6lkZPrzfIGoD6masT1AvzeUuOQuVtZ3v-2cTzoL9wC0HHkMgqkP__smoWH9PUtS9S43QAVRKi47KpBkQKjeBVl_yYZGpxWNxRe/" width="320" /></a></div><br /><br /><p></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">He trigat un any
i mig, però al final ho he entès. No es tracta d’escriure perquè et riguin les
gràcies mil persones, o t’aplaudeixin perquè critiques als polítics que ells
també odien.<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Hem d'escriure per demostrar
que un dia vam ser aquí, com el barber alguerès, i per resistir una dècada més, o
potser dues. Amb moltíssima sort serem capaços de lligar un parell de bons paràgrafs, i després
fer el que deia Pla: anar a casa, fotre’s una sopa o una truita, i no envejar
res a ningú.<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Una cosa més fàcil
de dir que no pas de fer. No trobeu?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">En fi, si ho
voleu, ens anirem veient per aquí.<span style="mso-spacerun: yes;"> No espereu gaire constància, però hi seré. </span>Tornar a casa sempre fa il·lusió . <o:p></o:p></span></p>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-45476924776384829102019-04-16T12:59:00.000-07:002019-04-16T13:01:51.771-07:00L'ÚLTIMA BIRRA (i II)<span style="color: #3d85c6;"></span><br />
<div style="margin-bottom: .0001pt; margin: 0cm;">
Al principi volia donar de baixa el bloc, o tancar-lo, o el que sigui. Molta gent ho fa quan deixa d'escriure-hi. No comparteixo alguns articles que
va penjar la versió jove de mi mateix. Els temps han canviat, la meva manera
de pensar també, i les meves circumstàncies ja no són les mateixes d'aleshores. Però
les paraules que escrius les has de defensar, com ho faries amb fill tabalot, i
si bé es poden matisar, o fins i tot demanar disculpes, no crec que
esborrar un bloc sencer sigui l'opció valenta. Per tant, el deixaré obert i em limitaré a no actualitzar-lo, cosa que de fet ja només feia de Pasqües a Rams. Potser d'aquí un temps l'hauré de recuperar, però ara mateix no se m'acut per quin motiu. També és cert que el temps i les patacades m'han ensenyat que mai diguis mai. Qui s'hagi d'emprenyar, s'emprenyarà
igualment: sempre hi ha algú disposat a
sentir-se ofès. Hi ha qui escriu com un titafreda -o com una conyfred- per congraciar-se amb tothom, però a casa sempre hem pensat que l'alçada d'algú es mesura pels seus enemics. Si no en tens cap, malament rai. </div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA">En el seu moment <b>Tardes de birres</b> va ser una bona
plataforma per donar-me a conèixer. Tot just començava a escriure i no sé
com ho hauria fet sense. Alguns articles van ser llegits per milers de
persones, com ara el del <a href="http://havia%20pensat%20a%20tancar%20el%20bloc.%20no%20comparteixo%20alguns%20articles%20que%20va%20escriure%20la%20versi%c3%b3%20jove%20de%20mi%20mateix.%20els%20temps%20han%20canviat,%20la%20meva%20manera%20de%20pensar%20tamb%c3%a9,%20i%20les%20circumst%c3%a0ncies%20ja%20no%20s%c3%b3n%20les%20mateixes%20d'aleshores.%20per%c3%b2%20les%20paraules%20que%20escrius%20les%20has%20de%20defensar,%20com%20ho%20faries%20amb%20fill%20tabalot,%20i%20si%20b%c3%a9%20es%20poden%20matisar,%20o%20fins%20i%20tot%20demanar%20disculpes,%20no%20crec%20que%20esborrar-les%20sigui%20l'opci%c3%b3%20m%c3%a9s%20correcta.%20qui%20s'hagi%20d'emprenyar%20s'emprenyar%c3%a0%20igualment,%20aix%c3%b2%20ho%20he%20ent%c3%a8s%20amb%20els%20anys.%20sempre%20hi%20ha%20alg%c3%ba%20disposat%20a%20sentir-se%20of%c3%a8s,%20i%20a%20remenar%20i%20remenar%20fins%20que%20trobi%20una%20frase%20o%20una%20idea%20que%20li%20fereixi%20la%20sensibilitat.%20%20el%20bloc%20va%20ser%20una%20bona%20plataforma%20per%20donar-me%20a%20con%c3%a8ixer%20quan%20tot%20just%20comen%c3%a7ava%20a%20escriure%20-no%20s%c3%a9%20com%20ho%20hauria%20fet%20sense-%20i%20alguns%20articles%20van%20ser%20llegits%20per%20molts%20milers%20de%20persones,%20com%20ara%20el%20del%20raluy,%20o%20xxxx.%20tamb%c3%a9%20he%20tingut%20baralles,%20%c3%a9s%20clar.%20diuen%20que%20has%20de%20tenir%20enemics,%20i%20que%20malament%20rai%20si%20no,%20perqu%c3%a8%20vol%20dir%20que%20ets%20una%20persona%20t%c3%a8bia.%20no%20podreu%20pas%20dir%20que%20jo%20ho%20sigui.%20la%20baralla%20m%c3%a9s%20sonada%20va%20ser%20amb%20en%20v%c3%adctor%20amela,%20que%20acostumat%20com%20est%c3%a0%20a%20que%20tothom%20li%20rigui%20les%20gr%c3%a0cies%20i%20no%20diguin%20el%20que%20tothom%20diu%20a%20la%20seva%20esquena%20-que%20%c3%a9s%20un%20escriptor%20mediocre%20i%20un%20aprofitat-%20es%20va%20emprenyar%20quan%20jo%20ho%20vaig%20dir.%20%20l'amela%20es%20va%20emprenyar%20molt,%20per%c3%b2%20van%20ser%20molt%20pitjor%20els%20maquinorros,%20quan%20vaig%20riure'm%20del%20seu%20l%c3%adder%20espiritual,%20en%20david%20pastillas.%20vaig%20rebre%20tantes%20amenaces,%20i%20algunes%20de%20tan%20intimidat%c3%b2ries,%20que%20vaig%20haver%20de%20retirar%20l'article.%20acabava%20de%20n%c3%a9ixer%20el%20meu%20primer%20fill%20i%20no%20tenia%20ganes%20de%20trencar-me%20la%20cara%20amb%20canis%20de%20barriada,%20que%20aviat%20van%20descobrir%20on%20vivia%20i%20van%20amena%c3%a7ar%20que%20em%20visitarien.%20em%20sembla%20que%20la%20darrera%20va%20ser%20amb%20l'opinarie%20(per%20dir-ne%20d'alguna%20manera)%20albert%20soler.%20ara%20potser%20no%20ho%20hauria%20escrit,%20perqu%c3%a8%20no%20ho%20veig%20tant%20important.%20si%20a%20aquest%20senyor%20el%20llegeixien%20policies%20i%20militars%20espanyols,%20i%20t%c3%a9%20una%20claca%20de%20membres%20de%20ciudadanos,%20doncs%20millor%20per%20ell,%20per%c3%b2%20en%20aquell%20moment%20tot%20plegat%20em%20feia%20molt%20f%c3%a0stic,%20i%20encara%20creia%20que%20catalunya%20podria%20fer%20alguna%20cosa.%20al%20final%20no%20ha%20passat%20res,%20ni%20passar%c3%a0%20mai%20res,%20i%20potser%20l'individu%20aquest%20no%20anava%20tan%20desencaminat%20quan%20criticava%20l'independentisme.%20%c3%89s%20trist%20haver%20de%20donar%20la%20ra%c3%b3%20a%20l'enemic,%20per%c3%b2%20ara%20mateix%20ho%20veig%20aix%c3%ad./"><span style="color: #3d85c6;"><b>Raluy</b></span></a>, que crec que té el rècord. Però també he tingut baralles, és clar. La més sonada va ser
amb el pobre Víctor Amela, per <a href="http://tardesdebirres.blogspot.com/2016/04/la-careta-den-victor-amela.html"><b><span style="color: #3d85c6;">motius que ara no vénen al cas</span></b></a>. </span><br />
<span lang="CA"><br /></span>
<span lang="CA">Molt pitjor que l'Amela van ser els maquinorros quan vaig riure'm del
seu líder espiritual, en David Pastillas. Vaig rebre tantes amenaces, i algunes
de tan intimidatòries, que vaig haver de retirar l'article. Acabava de néixer
el meu primer fill i no tenia ganes de trencar-me la cara amb paios que aviat van descobrir on vivia i van amenaçar de visitar-me. És l'única vegada que m'he autocensurat en deu anys. Ben mirat, aquells tios tenien part de raó: vaig entrar a matar sense cap motiu. No tinc res en contra d'en Pastillas, només volia fer-me el graciós -crec que l'article estava prou bé, però vist ara potser sí que era ofensiu-. El que no calia era amenaçar-me de mort, però en fi, de tot se n'aprèn. També vaig tenir alguna enganxada amb un opinaire del Diari de Girona, i segurament amb algú altre, però ara tot plegat em sembla molt poc important, ximpleries de per riure. </span><br />
<br />
<span lang="CA">Però les batusses només han sigut una part minúscula de la vida d'aquest bloc. Gràcies al Tardes de birres <b><span style="color: #3d85c6;">he resolt misteris del passat</span></b>, i he rigut molt. També he escrit <span style="color: black;">reflexions penoses i algunes d'encertades</span>, i he demanat perdó a amics a qui he fet enfadar. La gran majoria d'històries que us he explicat són veritat, i van passar tal i com les vaig escriure. Si hi havia salsa era la justa i necessària. No sóc home d'autoficció, perquè la realitat és prou estrafolària per si sola, i no cal inventar-se res.</span><br />
<span lang="CA"><br /></span>
<span lang="CA">Escric aquestes darreres línies i penso que potser en el fons no cal tancar el bloc, i que n'hi hauria prou publicant un post cada mes, que és més o menys el ritme que seguia darrerament. Seria una bona idea, però saber que he d'alimentar aquesta bestiola, encara que sigui molt de tant en tant, em roba idees i energia, i necessito cada engruna, cada gota de força pels projectes que tinc al cap, que són molts i exigeixen dedicació plena. Alguns lectors i lectores ja saben que Lèmmings ha guanyat <a href="http://www.novaradiolloret.org/el-festival-lloret-negre-premia-lemmings-de-jordi-dausa-com-a-millor-novella-negra-en-llengua-catalana/">el <span style="color: #3d85c6;"><b>premi a millor novel·la negra publicada l'any 2018</b></span></a>. </span><span lang="CA" style="color: #3d85c6;"><span style="color: black;">La traducció al castellà ha quedat magnífica. El gruix de la feina va fer-lo l'editor, en Marc Moreno, i jo vaig tenir el privilegi de poder aportar retocs i matisos. Lemmings en castellà és un llibre diferent i n'estic molt content. Si algú té curiositat, la versió paper és a les llibreries, però la versió digital es pot aconseguir<b> <a href="https://www.amazon.es/Lemmings-Jordi-Dausà-ebook/dp/B07Q8DTCM1/ref=tmm_kin_swatch_0?_encoding=UTF8&qid=&sr="><span style="color: #3d85c6;">aquí per un preu molt llaminer</span></a>. </b>Vaig posar-hi el cent per cent de mi mateix. Us explico això perquè a</span></span><span lang="CA" style="color: #3d85c6;"><span style="color: black;"> cada llibre que faig intento superar l'anterior, i fer que els diners que la gent s'hi gasta li surtin a compte. Publicar un llibre que no m'hagi fet sagnar ho trobo una estafa pel públic lector, una presa de pèl. A cada moment ho faig tan bé com puc, i ara estic en un moment que necessito enfocar bé el poc temps lliure que em queda. M'estimo moltíssim aquest bloc, i li dec tot, o gairebé tot, però a dia d'avui el sento com un llast. </span></span><br />
<span lang="CA" style="color: #3d85c6;"><span style="color: black;"><br /></span></span>
<span lang="CA" style="color: #3d85c6;"><span style="color: black;">Aturo el rotllo. Ens veiem a les xarxes (sóc a Facebook i a Twitter) i a les llibreries. I ara sí, escric les paraules que més m'han costat d'aquests deu anys i escaig. Adéu, gent. Ha sigut un plaer i un honor. No us podeu ni imaginar lo feliç que m'heu fet llegint-me, i fent-me saber que éreu aquí. Us estimo a tots i a totes, perquè a nivell literari us ho dec tot. Un petó, una abraçada gegant i fins sempre. </span></span></div>
<b></b><span style="color: #3d85c6;"></span><span style="color: black;"></span><b></b><br />
<div style="text-align: right;">
<br /></div>
<div style="text-align: right;">
Cassà de la Selva, 16 d'abril del 2019. </div>
<br />
<br />Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-57847810455628268342019-03-20T12:31:00.000-07:002019-03-20T15:01:09.628-07:00L'ÚLTIMA BIRRA (I) El primer post del <b>Tardes de birres </b>el vaig escriure al Facebook. Si no vaig errat, eren deu raons per no ser d'esquerres. En aquella época sempre deia que era de dretes. Era postureig, en realitat se me'n refotia tot plegat, però era la meva manera de rebelar-me contra la dictadura de la correcció política i dels xupiguais. Ara que envelleixo sí que m'estic tornant d'esquerres de debò, una cosa ben curiosa donat que la majoria de gent ho fa al revés. Sobretot avui, que he rebut la factura del gas d'Endesa. Al pas que vaig acabaré de presidenciable de la CUP. Però en fi, no tinc ganes de parlar de política. Ja ho he fet massa al llarg d'aquests anys, i m'ha portat una pila de disgustos i ben poques satisfaccions, o fins i tot cap. Quan el bloc era viu m'ho jurava mil i una vegades, amb la mateixa passió -i inconsistència- que jurava que no m'emborratxaria mai més, i al final ensopegava altra vegada amb aquests rocs. Sempre amb aquests rocs, i amb d'altres encara més patètics que prefereixo ni mencionar. <br />
<br />
Però avui no. Avui he vingut a dir-vos adéu. Serà un adéu per entregues, això sí, però ha arribat l'hora de deixar el bloc.<br />
<br />
Alguna vegada ja vaig escriure que en molta mesura he mantingut el <b>Tardes de birres</b> durant aquests anys per la promesa que vaig fer a en Xicu. Va morir ja fa un temps, a una edat que amb prou feines comences a viure amb serenor. Quan el vaig visitar a l'hospital em va fer prometre que no tancaria el bloc. He sigut fidel a la promesa des que te'n vas anar, company, i suposo que sabràs perdondonar-me. Ja saps que els blocs ja no són ni l'ombra del que van ser quan llegies el meu. Ben mirat, quan el vaig obrir ja anaven de baixada. Mira si en sóc de talós, tio, que encara no he sabut arribar mai d'hora enlloc. Com quan érem joves: sempre em presentava a les festes massa aviat i acabava fet pols, o al revés, arribava massa tard, quan ja s'havia tallat tot el bacallà. Suposo que la vida m'ha anat com m'ha anat per aquesta incapacitat meva d'arribar a l'hora en punt. Quaranta-dos anys i encara no he fet ni un càlcul del dret.<br />
<div style="text-align: center;">
<a class="irc_mil i3597" data-ctbtn="2" data-cthref="/url?sa=i&rct=j&q=&esrc=s&source=images&cd=&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwjS8LHMvJHhAhXKxYUKHdZyBbUQjRx6BAgBEAU&url=https%3A%2F%2Fes.123rf.com%2Fphoto_35404678_copa-de-cerveza-de-barril-servida-con-toda-rota-pescado-frito-y-papas-fritas-acompa%25C3%25B1adas-de-un-ba%25C3%25B1o-salado.html&psig=AOvVaw3LL3Ot4EINXK7kprQUAM2H&ust=1553197177042523" data-noload="" data-ved="2ahUKEwjS8LHMvJHhAhXKxYUKHdZyBbUQjRx6BAgBEAU" href="https://www.google.es/url?sa=i&rct=j&q=&esrc=s&source=images&cd=&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwjS8LHMvJHhAhXKxYUKHdZyBbUQjRx6BAgBEAU&url=https%3A%2F%2Fes.123rf.com%2Fphoto_35404678_copa-de-cerveza-de-barril-servida-con-toda-rota-pescado-frito-y-papas-fritas-acompa%25C3%25B1adas-de-un-ba%25C3%25B1o-salado.html&psig=AOvVaw3LL3Ot4EINXK7kprQUAM2H&ust=1553197177042523" jsaction="mousedown:irc.rl;focus:irc.rl" rel="noopener" style="-webkit-text-stroke-width: 0px; background-color: transparent; border-image: none; border: 0px rgb(26, 13, 171); color: #1a0dab; cursor: pointer; font-family: arial,sans-serif; font-size: 13.33px; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: 400; letter-spacing: normal; margin-left: 1em; margin-right: 1em; orphans: 2; outline: 0px; text-align: center; text-decoration: underline; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; word-spacing: 0px;" tabindex="0" target="_blank"><img alt="Resultado de imagen de copa cerveza rota" class="irc_mi" data-iml="1553110797747" height="450" src="https://us.123rf.com/450wm/foodandmore/foodandmore1501/foodandmore150100020/35403407-copa-de-fr%C3%ADo-brillante-retroiluminada-lager-dorada-o-cerveza-de-pie-en-un-mostrador-de-madera-en-una-t.jpg?ver=6" style="background-color: white; background-image: -webkit-linear-gradient(45deg, rgb(239, 239, 239) 25%, transparent 25%, transparent 75%, rgb(239, 239, 239) 75%, rgb(239, 239, 239)), -webkit-linear-gradient(45deg, rgb(239, 239, 239) 25%, transparent 25%, transparent 75%, rgb(239, 239, 239) 75%, rgb(239, 239, 239)); background-position: 0px 0px, 10px 10px; background-size: 21px 21px; border-image: none; border: 0px rgb(26, 13, 171); box-shadow: 0px 5px 35px rgba(0,0,0,0.65); margin-top: 69px;" width="353" /></a></div>
<br />
Però no només ho he fet per en Xicu, això d'alimentar el bloc. Sempre ha sigut un plaer, un entrenament, una pedra d'afilar per tenir la ploma a punt per les estocades. M'ho he passat molt bé, i això us ho he d'agrair a vosaltres, perquè un bloc no existeix sense lectors. Però <i>all good things come to an end</i>, i amb el temps el bloc ha perdut seguidors, suposo que de manera proporcional a la meva regularitat a l'hora d'escriure-hi. Malgrat algunes excepcions -els blocs de <b>novel·la negra tenen una salut de ferro</b>- la blogosfera s'ha rendit a Twitter. Jo mateix hi tinc un compte que no aconsegueixo arrencar perquè el Twitter té uns mecanismes que ignoro del tot, i allà dins m'hi sento lent, maldestre i estúpid, com quan boxeges amb algú molt més jove i fort que tu. Tots sabem que un dia Twitter s'acabarà, i sortirà una altra cosa -diuen que de fet ja és un zombi, i que la partida es juga a l'Instagram- però fins aleshores farem la puta i la Ramoneta allà. Seria molt propi meu que li agafés el truc el dia que Twitter deixés de ser el que ara és.<br />
<br />
El segon article del bloc - també al FB, encara que després el vaig penjar aquí - va ser sobre l'ocupació de la Facultat d'Educació quan va haver-hi tot aquell merder al voltant de Bolonya (crec). I després ja vaig obrir la paradeta. Aquests dies m'he divertit fent arqueología blocaire. Si esteu morts d'avorriment podeu anar baixant estrats, com un Indy Jones intrèpit. La majoria són fullaraca i palla, però hi ha algún paràgraf que es pot salvar. Els veterans diuen que amb això ja n' hi ha prou.<br />
<br />
Durant la seva vida el bloc ha patit alguns canvis lleus d'aparença. El més important va ser <span style="color: black; margin: 0px;">quan desactivar els comentaris. Vaig
fer-ho perquè no tenia la constància per contestar-los un per un, que és el que
toca fer, i després em sabia greu semblar un imbécil i un estirat. Per això vaig creure que la millor opció era
bloquejar-los, no pas per menysprear al lector -Déu me'n guardi, sort n'he
tingut, de vosaltres!- sinó perquè no donava l'abast.</span><br />
<span style="color: black; margin: 0px;"><br /></span>
<span style="color: black; margin: 0px;">I a grans trets això ha sigut tot. Em queden un o dos posts repassant els <i><b>highlights,</b></i> però no vull alargar l'agonia més del que sigui necessari. Això de dir adéu és difícil i mai me n'he sortit gens bé. </span><br />
<br />
<b></b><i></i><u></u><sub></sub><sup></sup><strike></strike><br />Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-69491794655921701782019-02-14T12:23:00.000-08:002019-02-14T12:34:26.219-08:00NINJA!En un dels primers capítols de la nostra estimada Bola de Drac, en Goku aconsegueix el núvol Kington. No sé si sabíeu que aquest personatge està inspirat en el Rei Mico de la mitología xinesa, que també volava a cavall d'un núvol, i que tenia molta força, i un bastó que s'allargava i s'arronsava. Si us hi fixeu, a molts restaurants xinesos hi ha representacions d'aquest semi-déu taoista. A Girona, per exemple, es pot veure a la Gran Muralla del Carrer de la Creu. També hi fan una vedella força bona, encara que això de portar-te-la en una plata roent amb forma de vaca és una mica xaró, però en fi, suposo no es pot demanar gaire més.<br />
<br />
Tothom sap que al núvol Kington només hi pot pujar la gent que té el cor pur. En Krilin no podia fer-ho perquè volia aprendre Arts Marcials per agradar a les noies. El Follet Tortuga se'n va adonar, però al final el petit monjo el va convèncer regalant-li una carretada -literalment- de revistes pornogràfiques. Avui podem trobar dibuixos tronats com en Bob Esponja, sumament desagradables, i alguns de divertits com els Teen Titans, però ja no fan mangas com els d'abans. Però no he escrit aquest post per rondinar com un Javier Marías o un Pérez-Reverte qualsevol, o aquell altre de les grenyes ridícules que sempre té els ulls mig tancats i que ara no recordo com es fa dir. L'he escrit perquè tenia ganes d'escriure alguna cosa, ja anireu veient que en realitat avui no tinc absolutament res a dir, i tot és desvarieig.<br />
<br />
En Krilín no era l'únic que volia lligar aprenent Arts Marcials. En aquella época més o menys tots pensàvem igual, i les grans produccions cinematogràfiques ho reflectien. D'alguna manera intuíem el concepte de mascle alfa, però no teníem prou intel·ligència per pensar-lo.<br />
<br />
De totes les Arts Marcials, els ninjitsu era el que ens havia de convertir en uns <i>fuckers</i> definitius. No em pregunteu per què, però aleshores estàvem convençuts que les noies es desfeien en veure homes disfressats de ninja corrent amunt i avall, brandant armes medievals i aprenent a dissimular l'ombra amb les branques dels arbres (no és broma, ens ensenyaven coses així). Elles ens miraven amb més pena i preocupació que no pas desig, i entre això i els jocs de rol és normal que no ens mengéssim un torrat. Quina tristor d'adolescència que vam passar, Verge Santa.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixbadTGtcVPShyphenhyphentYiO-g2DCFB3jIO1UihyphenhyphenYge6BxnAoyZ5Q7qGu-n-A97HKPt8Z6Ucxc4k-SVcEbY11iB0j1Zm9DMmZqHkvjNrVLp8rNOyOpuuEjBew_0Rlj5Ua1imV5xrDNVmiXi68hWT/s1600/39191-3-ninja-asu.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1000" data-original-width="1000" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixbadTGtcVPShyphenhyphentYiO-g2DCFB3jIO1UihyphenhyphenYge6BxnAoyZ5Q7qGu-n-A97HKPt8Z6Ucxc4k-SVcEbY11iB0j1Zm9DMmZqHkvjNrVLp8rNOyOpuuEjBew_0Rlj5Ua1imV5xrDNVmiXi68hWT/s320/39191-3-ninja-asu.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
Tot això em va venir al cap a arrel del post de l'altre dia, i perquè diumenge vaig passejar pel Parc Central de Girona, on a vegades entrenàvem. A part de nosaltres, els ninjes, hi havia petits traficants, atracadors de navalla suïssa i homosexuals que es trobaven de manera furtiva. Aquests últims no destorbaven mai ningú, eren els vells verds i els pervertits els qui ens incomodaven. La majoria estaven convençuts que totes les jovenetes que portaven la faldilla més amunt del genoll eren unes putes, i a una amiga meva més d'una vegada li van oferir mil pessetes a canvi d'una mamada, putos malalts. La llegenda deia que de tant en tant un d'aquests pervertits era foragitat per un ninja, però no ho crec pas. A l'hora de la veritat, quasi mai no passa res. També hi havia llegendes al voltant d'en Chois Lee, un koreà pioner del Taekwondo a Girona, i que tenia les característiques dels herois fundadors de les grans mitologies universals. Deien que uns dissortats l'havien atracat i que havia llançat als seus assaltants des del Pont de Ferro -o des del Pont de Pedra, segons qui ho expliqués. Sempre aquest desig de justicia, que el Karma posi les coses a lloc, i si no ho fa la justicia convencional, o fan els ninjes o els professors de Taekwondo vinguts de Korea. Ai , estimats amics i amigues, que em temo que no hi ha un ordre universal, en realitat no hi ha res, ben res, i per això ens inventem les conspiracions, per intentar injectar lógica allà on no n'hi ha, perquè només hi ha crueltat i tristor absurda. <br />
<br />
No sé si els nanos d'avui són tan ingènus com ho érem nosaltres. Potser a ells no els hi cal fer el préssec d'una manera tan exagerada, i es limiten a encadenar embolics amb despreocupació. Les Arts Marcials tradicionals han perdut aquella aura mágica que les envoltava, i ja no hi ha ningú que es cregui que l'energia interna es pot canalitzar d'una manera determinada per fer mal a algú. Els ninjes, en general, fan més riure que respecte.<br />
<br />
Tinc la impresió que aquest mercat s'ha democratitzat, i que ara la gent jove té accés a relacions de parella sense haver de posar-se en evidència d'una manera tan vergonyant com ho fèiem alguns de nosaltres. Aquests nanos ho tenen tot més fácil. I jo cada vegada m'assemblo més als pollavelles rondinaires que he citat més amunt.Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-38728796621411333862019-02-06T05:40:00.001-08:002019-02-06T05:40:22.765-08:00QUAN EL CERVELL SE'T FA PETITEl món de les arts marcials i els esports de contacte ha guanyat en sensatesa aquests darrers anys. La majoria dels entrenaments estan més o menys ben planificats, o si més tenen certa coherència. Quan vaig començar -fa més de vint anys- no era així. Aleshores ja hi havia professionals, però molts no tenien cap formació, i ni tan sols gaire sentit comú. Alguns dels entrenaments que patíem aleshores eren demencials.<br />
<br />
Vaig recordar tot això quan vaig veure un tuit que va penjar en Bernat Dedéu. Era aquest:<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<blockquote class="twitter-tweet" data-lang="ca">
<div dir="ltr" lang="en">
Thoughts on this? <a href="https://t.co/xVH2tdUayH">pic.twitter.com/xVH2tdUayH</a></div>
— KO KINGS (@KOKINGS4) <a href="https://twitter.com/KOKINGS4/status/1092532221494419458?ref_src=twsrc%5Etfw">4 de febrer de 2019</a></blockquote>
</div>
<div style="text-align: center;">
<script async="" charset="utf-8" src="https://platform.twitter.com/widgets.js"></script></div>
<div>
<br /></div>
<div>
Aquest comportament a dia d'avui es considera propi de troglodites i de retardats, però fa uns anys estava més normalitzat del que us penseu. Vaig tenir un entrenador que aplicava un mètode semblant (sense tanta ràbia, perquè aleshores no ho gravàvem tot per penjar-ho a Internet, no teníem la necessitat de demostrar coses tota l'estona). La seva teoria era que a base de rebre cops al cap, el cervell rebotava amb les parets del crani i de mica en mica s'anava fent petit. Quan s'havia fet prou petit ja no podia rebotar contra les parets del crani, i per tant el dissortat atleta ja no podia quedar ko. Era un teoria d'una lògica absoluta, molt difícil de rebatre. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
I no era l'únic. Vaig conèixer un altre paio que per tal d'endurir el front i poder clavar cops de cap més forts a un hipotètic rival, ens ordenava que clavéssim cops a una gran massa de fusta que hi havia al terra, de les que fan servir els paletes per clavar estaques. El número de neurones que perdies no era tan alarmant com a l'exercici anterior, però si tenies ganes de doctorar-te està clar que no eren entrenaments que poguessis seguir gaire temps. Jo sempre dic que si no hagués entrenat tant, ara seria metge neuròleg. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
Però això només és el començament. Un paio ens va fer clavar cops a una alzina surera amb les punts dels dits. L'objectiu era endurir-los, però les estelles se'ns ficaven entre les ungles i feia un mal horrorós. Sort que era suro, i no pas pi. També hi havia, per descompat, el clàssic cop amb la tíbia a l'arbre. Des de la mítica pel·lícula <b>Kickboxer, del gran Van Damme</b>, que tots els gimnasos el praticaven. Era un <i>must</i>. El del gif de sota era en Tong Po, el seu rival a la pel·lícula. Era un personatge tan potent que eclipsava al nostre heroi, i era habitual veure paios pels gimnasos que es pentinaven com ell. </div>
<div>
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://i.imgur.com/acggOlM.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Resultado de imagen de van damme gif kicking" border="0" height="243" src="https://i.imgur.com/acggOlM.gif" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://thumbs.gfycat.com/ExcitablePopularFieldspaniel-small.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Resultado de imagen de Tong po gif kicking" border="0" src="https://thumbs.gfycat.com/ExcitablePopularFieldspaniel-small.gif" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Les pel·lícules eren una font inesgotable de mètodes d'entrenament. Quan el profe veia una pel·lícula d'en Jackie Chan, el dilluns següent ja ens tens a tots asseguts a l'aire i aguantant dos claus amb els braços estirats. Era molt dolorós, però no et provocava lesions cerebrals. També hi havia, esclar, l'enduriment abdominal. Ens havíem d'estirar panxa amunt i el més gros del gimnàs saltava sobre les nostres panxes. Una vegada un pobre nano es va cagar. No cal dir que no el vam veure mai més. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Aquests entrenaments a la babalà també eren freqüents a d'altres esports. Recordo que tenia amics que jugaven a futbol i que m'explicaven que a vegades acabaven l'entrenament vomitant. Tota aquesta col·lecció de despropòsits i disbarats van endurir-nos -el que no mata et torna fort. Els quarantins d'avui som la darrera generació que ha crescut en l'obscurantisme. Tot plegat era una bestiesa enorme, còsmica, però vam riure tant, tant i tant, i riem tant quan ens en recordem, que a vegades crec que al final va valer la pena. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Llàstima, però, de no tenir el sou d'un metge neuròleg.</div>
<div>
</div>
<div>
</div>
Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-77334254909934060002019-01-29T05:19:00.001-08:002019-01-29T05:20:51.705-08:00MORE LEMMINGS!<div style="line-height: 150%; margin-bottom: .0001pt; margin: 0cm; text-align: justify;">
<span style="background: white; color: #1d2129; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">Una persona va llegir Lèmmings abans que fos
publicada i em va dir que era una novel·la massa masculina, i que difícilment
agradaria a un públic femení. Els qui em llegiu ja sabeu que tinc
l'autoestima més trencadissa que un gerro xinès (dels de veritat, no pas
d'aquests horrorosos que venen als basars), i aquest simple comentari em va
deixar els ànims pel terra. Vaig pensar que si no em llegeixen les dones, que
són les que majoritàriament llegeixien, qui em llegiria?</span><span style="font-family: "arial" , sans-serif; font-size: 11pt; line-height: 150%;"><o:p></o:p></span><br />
<span style="background: white; color: #1d2129; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;"><br /></span>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://i.ytimg.com/vi/4eauv0M96zI/maxresdefault.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Resultado de imagen de oh no more lemmings" border="0" height="225" src="https://i.ytimg.com/vi/4eauv0M96zI/maxresdefault.jpg" width="400" /></a></div>
<span style="background: white; color: #1d2129; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;"></span></div>
<div style="background: white; line-height: 150%; margin: 4.5pt 0cm;">
<span style="color: #1d2129; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;"><br /></span>
<span style="color: #1d2129; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">Per<span class="textexposedshow">ò la novel·la va sortir
igualment. Us he de confessar que estava acollonit, però això no és cap novetat
en mi. Els meus dos primers llibres -de temàtica ben diferent als dos darrers-
havien passat desapercebuts, i Nits de matapobres sí que va rebre alguns elogis,
però en general va tenir poc recorregut.</span><o:p></o:p></span></div>
<br />
<div style="background: white; line-height: 150%; margin-bottom: 4.5pt; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: #1d2129; font-family: "arial" , "sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">Em
sento tremendament afortunat que Lèmmings hagi guadit de bona acceptació, i que
l'editor li hagi fet confiança i l'hagi volgut traduir al castellà. Però el que
em fa més il·lusió són les ressenyes fetes per dones lectores, blogaires i
tuitaires. Dones que trenquen els tòpics de llibres de gènere. Dues en un dia, més del que puc digerir. Us ho dic de
debò, amb tota la sinceritat que em permeten un teclat HP (que ja he de
canviar) i una pantalla: gràcies, gràcies i encara més gràcies!<o:p></o:p></span></div>
<br />
<span style="color: #6fa8dc; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white; font-size: 13px; white-space: pre-wrap;"><a href="https://www.abrirunlibro.com/2019/01/lemmings/?fbclid=IwAR2BZ6aKu4R7gSNNFa_0IBwLEqccQGXyXQLxBg9VQNtdeiKT-7vfDGROTTA"><b>Ressenya 1</b></a></span></span><br />
<span style="color: #6fa8dc; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white; font-size: 13px; white-space: pre-wrap;"><a href="https://lapetitallibreria.blogspot.com/2019/01/lemmings.html?fbclid=IwAR3Q4pqiCz1cjUAHfjKUrJruc-RsVBLPlU7haTxburJ25a3di6HWx203Lqs"><b>Ressenya 2</b></a></span></span><br />
<span style="color: #1d2129; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white; font-size: 13px; white-space: pre-wrap;"><br /></span></span>
<span style="color: #1d2129; font-family: "helvetica" , "arial" , sans-serif;"><span style="background-color: white; font-size: 13px; white-space: pre-wrap;"><br /></span></span>Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-6938474959689938872019-01-04T12:31:00.001-08:002019-01-04T15:17:02.378-08:00VISCA EL REI ROS!Quan era petit i em preguntaven quin Rei Mag m'agrava més sempre deia que el Ros. El Negre era massa <b>mainstream</b>, massa vist. Tots els nens l'adoraven, basant-se en l'absurda creença que tirava més caramels que no pas els altres, i que els seus regals eren millors. La meva àvia, en canvi, afirmava que era una figura punitiva i que només duia carbó. Segurament moltes àvies deien el mateix, aleshores la correcció política no era el que és ara, que fins i tot volen que un patge negre del Pare Noel <a href="https://www.abc.es/sociedad/20141118/abci-racismo-holanda-201411171855.html"><b><span style="color: #6fa8dc;">deixi de treballar</span></b></a> . Entre naps i cols, en Baltasar tenia un munt de fans, o com a mínim es parlava molt d'ell, que en aquest món nostre, tan boig, ve a ser el mateix.<br />
<br />
El Rei Blanc, en canvi, era el savi, el veterà, el líder, i només per això la majoria dels nens ens el miràvem amb suspicàcia. Era la tria dels adults, suposo que perquè s'hi veien reflectits. A mi mai no em va fer gaire gràcia, i encara avui no em cau gens bé, amb aquells aires de superioritat que gasta. No en vull saber res, d'en Melcior, que va intentar fer-se veure regalant or al Nen Jesús.<br />
<br />
En canvi en Gaspar, el <b>Rei Ros</b>, no era estimat ni per nens ni per adults, i potser per això vaig escollir-lo, de la mateixa manera que el meu personatge preferit de Bola de Drac sempre <a href="http://tardesdebirres.blogspot.com/2013/09/yamcha.html"><span style="color: #6fa8dc;"><b>ha estat en Yamcha</b></span></a>. A la taula on escric aquest post hi tinc una figura que el meu germà va tenir la gentilesa de dur-me de Japó, i de tant en tant me'l miro i li pregunto què tal, tio? Pobre Yamcha, que tampoc no agradava a ningú. En fi, que l'atracció pels perdedors em va començar de ben petit, ja ho veieu.<br />
<br />
Fa molts anys <b><span style="color: #6fa8dc;">l</span></b><a href="http://tardesdebirres.blogspot.com/2011/01/el-patge-del-rei-ros.html"><b><span style="color: #6fa8dc;">'atzar va fer que conegués un patge del Rei Ro</span></b>s</a>. Ara que sóc més vell penso que potser no va ser l'atzar, però tan li fa. El cas és que el patge i jo ens trobem una vegada l'any, en algun moment abans del dia de Reis. Aquest any hem quedat el dematí del dia quatre, perquè el dia cinc sempre va a tot drap. Li he explicat que ja no podríem brindar amb <b>Jura</b> perquè gairebé no bec, però ell se n'ha empassat un got igualment mentre jo em conformava amb un tallat. "Com és la vida sense alcohol?" ha volgut saber. D'entrada és més avorrida, però també és més productiva. Ara tinc més temps per tot. Ah, ha dit, i ha demanat un segon whisky a la cambrera de <b>La vella fàbrica</b>.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://cdn.20m.es/img2/recortes/2015/01/05/204694-820-548.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Resultado de imagen de rey gaspar" border="0" height="267" src="https://cdn.20m.es/img2/recortes/2015/01/05/204694-820-548.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
En fi, què vols aquest any? Com sempre m'ha fet rumiar. Podria dir que tinc de tot, però ja sabeu que tot i res són termes relatius. No ho tinc tot, encara que quan tinc els ànims encesos tinc la sensació que ho puc fer tot. Aquest estat d'ànim em dura poca estona, i potser seria un bon regal tenir una mica més d'estabilitat, de serenor, perquè quan no em sento com un heroi invencible, homèric o wagnerià, em canso de manera espantosa, i tot ho veig negre. Ara que rellegeixo aquestes línies m'adono que us dec semblar una persona desequilibrada, i potser no n'hi ha per tant, però sí que sóc un home de contrastos. Un dia puc escriure Lèmmings - que ha de sortir en castellà aquest 2019, quin regalàs!- i l'endemà somicar com un infant mal criat perquè les paraules no em volen creure.<br />
<br />
Una vegada, fa moltíssims anys, una senyora em va tirar unes pedres amb runes gravades -una versió nòrdica del tarot- i em va sortir la <b>runa de la collita</b>. Em va dir que havia vingut a aquest món a recollir. Aquell dia anava una mica pet, i aquella senyora em va semblar molt creïble, i vaig quedar molt parat. Sóc un paio impressionable, ja ho veieu. Però a vegades encara penso que la senyora tenia raó, i que tinc molta sort perquè l'únic que he de fer és ajupir-me a recollir. D'altres, em sento com en Sísif empenyent la roca.<br />
<br />
M'agradaria, això sí, una màquina molt màgica i molt poderosa que fes que el temps anés més a poc a poc. És una tragèdia això de la velocitat dels dies: ja tenim el Nadal quasi acabat. Si puc demanar una cosa, li he dit, vull això. La màquina màgica. El tio s'ha fotut a riure i ha dit posa't a la cua, matat, que ets un matat. Tothom vol aquesta màquina, però saps què? Si us en duguéssim una a cada un -no dubtis que tenim la capacitat per fer-ho- després no valoraríeu gens el temps que teniu. La vida comença a molar quan et dones compte que els dies no són infinits, i que les coses que no facis avui ja no les faràs. Els joves diuen <i>carpe diem</i>, aprofita el moment, perquè ells es pensen que són eterns. Nosaltres,<i> festina mox nox</i>: afanya't, que aviat serà de nit. No et vas tatuar això, fa poc? m'ha preguntat el patge. Sí. Doncs això, xaval. Matat,que ets un matat.<br />
<br />
Després li he explicat una mica com ha anat aquest any. Li ha fet molta gràcia que Lèmmings tingués presència a diaris com l'ABC, el Periódico i la Vanguardia, i que diaris propers com l'Ara o el Diari de Girona no volguessin publicar ni una trista nota de premsa. Per coses així la gent canvia de bàndol, fixa't en en Boadella, m'ha dit el patge, i he pensat que tenia part de raó, però que ara per ara no tinc pensat fer-me membre de Societat Civil Catalana. A arrel d'això li he comentat que aquest ha sigut l'any que he enterrat l'única cosa en la qual he cregut durant un temps brevíssim. Els polítics ens han enredat, tio, li deia jo mentre que ell es fotia el tercer whisky. Sí, ha dit ell. Però hi ha una cosa que no la tens ben entesa, xaval. Li he preguntat quina cosa era, i m'ha dit que sap -perquè ells tot ho saben- que cada dia, abans d'anar a dormir, vaig a acotxar els meus fills i els hi faig un petó a la galta. Abans els hi he hagut d'explicar un conte i cada dia -excepte, potser, els dies que estic molt enfadat perquè han fet alguna dolenteria- els hi dic que els estimo. A vegades ells em responen "jo també".<br />
<br />
Ho veus, ha rigut el patge, ho veus com sí que encara creus en algunes coses?Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-36112079296630575832018-12-26T01:21:00.000-08:002018-12-26T01:56:32.846-08:00PER QUÈ ELS MOSSOS NO ENS PODEN INSULTAR?Els mestres i els pares i mares hem de treballar plegats perquè tenim un objectiu comú. En un tant per cent important dels casos és així, i les coses segueixen el seu curs, amb els altibaixos normals. Però a vegades, ai las, els mestres i les famílies no s'entenen, i aleshores apareixen les friccions. Si aquestes desavinences no se solucionen la cosa pot arribar a extrems desagradables. A vegades el culpable és el docent, però si assumim que la majoria són professionals vocacionals, hem d'admetre que molt sovint la culpa del mal rotllo la tenen les famílies. No és una impressió meva, sinó un fet objectiu perfectament observable. Segur que tots coneixeu algú que, quan l'escolteu, penseu <i>pobre el mestre dels seus fills, ja el planyo</i>. Oi que sí? Doncs això.<br />
<br />
El més normal és que els testos s'assemblin a les olles -de fet, la font del conflicte sol ser aquesta. A vegades, deia, els ànims poden caldejar-se una cosa de no dir, però <b>mai, mai dels mais</b>, he sentit un mestre que digui idiota a un nen o als seus progenitors. He vist companys difamats, menyspreats i agredits, però no sé de cap cas que hagin insultat un alumne, o al seu pare. Senzillament és una cosa inassumible, un disbarat. <br />
<br />
<a class="posicionador" href="https://www.blogger.com/null" style="-webkit-text-stroke-width: 0px; background-color: transparent; border-bottom-color: rgb(1, 108, 162); border-bottom-style: none; border-bottom-width: 0px; border-image-outset: 0; border-image-repeat: stretch; border-image-slice: 100%; border-image-source: none; border-image-width: 1; border-left-color: rgb(1, 108, 162); border-left-style: none; border-left-width: 0px; border-right-color: rgb(1, 108, 162); border-right-style: none; border-right-width: 0px; border-top-color: rgb(1, 108, 162); border-top-style: none; border-top-width: 0px; box-sizing: border-box; color: #016ca2; display: block; font-family: "Benton Sans",Sans-Serif; font-size-adjust: none; font-size: 16.93px; font-stretch: 100%; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: 400; letter-spacing: normal; line-height: 26.66px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; orphans: 2; outline-color: invert; outline-style: none; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; position: relative; text-align: left; text-decoration: none; text-indent: 0px; text-transform: none; touch-action: manipulation; vertical-align: baseline; white-space: normal; word-spacing: 0px;"><img height="358" src="https://ep02.epimg.net/ccaa/imagenes/2018/12/22/catalunya/1545475910_150505_1545478391_noticia_fotograma.jpg" style="border-bottom-color: rgb(1, 108, 162); border-bottom-style: none; border-bottom-width: 0px; border-image-outset: 0; border-image-repeat: stretch; border-image-slice: 100%; border-image-source: none; border-image-width: 1; border-left-color: rgb(1, 108, 162); border-left-style: none; border-left-width: 0px; border-right-color: rgb(1, 108, 162); border-right-style: none; border-right-width: 0px; border-top-color: rgb(1, 108, 162); border-top-style: none; border-top-width: 0px; box-sizing: border-box; display: block; font-family: "Benton Sans",Sans-Serif; font-size-adjust: none; font-size: 16.93px; font-stretch: 100%; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: 400; height: 360.48px; line-height: 26.66px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; max-width: 640px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; vertical-align: baseline; width: 640px;" width="640" /></a><b></b><i></i><u></u><sub></sub><sup></sup><strike></strike><br />
<b></b><i></i><u></u><sub></sub><sup></sup><strike></strike><b></b><i></i><u></u><sub></sub><sup></sup><strike></strike><b></b><i></i><u></u><sub></sub><sup></sup><strike></strike><br />
Faig tota aquesta volta per parlar del mosso d'esquadra que fa poc va dir idiota a un company seu forestal, i s'ha convertit en ídol en cenacles unionistes, votants de Ciudadanos i Vox i lectors de l'Albert Soler. Anem per feina, que diría <b>Sant Esteve</b>: de la mateixa manera que si un mestre té un mal moment s'ha de mossegar la llengua, i que la societat no toleraria que faltés al respecte a un infant o a la seva família (per bé que hi ha casos que Déu n'hi do), de cap manera es pot aplaudir un mosso que insulta la gent, <b>encara que tingui més raó que un sant</b>. Insultar i agredir no són tan diferents, i m'hi jugo un coffee que els que aquests dies a la sobretaula han rigut les gràcies del mosso, vermells com un pigot, farts de turró i de Freixenet semi-sec, són els mateixos que diuen que l'u d'octubre no hi va haver ferits.<br />
<br />
S'ha d'investigar al mosso en qüestió, i si cal se l'ha de sancionar. No vull que els meus impostos vagin a parar a una policia que em pot insultar quan els hi vingui de gust. Un agent s'ha de quedar allà, dempeus, sòlid com una roca, aguant-ho tot perquè li paguen precisament per això, i si quan li donen l'oportunitat de repartir llenya -alguns l'esperen amb candeletes- ha de reprimir el <i>killer instinct</i> i pegar-nos de manera reglamentària, <i>comme il faut</i>, perquè ells no són venjadors de cap causa, sinó agents de l'ordre, i la seva feina és mantenir-lo. He vist segurates de discoteca de polígon amb molt més capteniment, sentit comú i seny que alguns mossos, i això que aquests darrers havien de ser una policía moderna i d'elit.<br />
<br />
La República no existeix, i segurament mai no existirà. En això tens raó, mosso insultaire. Però si els nostres polítics tinguessin autentiques ganes de començar-hi a rumiar -seria una novetat- una de les primeres coses de la llista hauria de ser tenir una policía més professionalitzada.Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-46010353085550220622018-12-24T03:46:00.000-08:002018-12-24T03:46:23.891-08:00EL BIBLIONAUTAHe tingut l'immens plaer de poder col·laborar amb el número quatre de la revista <a href="https://elbiblionauta.com/ca/"><span style="color: #6fa8dc;"><b>El Biblionauta</b></span></a>. En Daniel Genís, l'alma mater del projecte, em va proposar publicar-hi un relat i de seguida li vaig dir que sí. Bé, en realitat la història no va ser exactament aquesta: de fet vaig ser jo qui li va oferir un relat que tenia escrit de feia un temps, i que formava part d'un recull de temàtica fantàstico-festiva que mai no he arribat a publicar, i que ja no crec que en un futur ho faci, com a mínim en forma de recull. <br />
<br />
Sempre m'he definit com un friqui, però un friqui de la vella escola. No pas aquests que hi ha ara, que només han vist les pel·lícules de Star Wars i Vengadores i es pensen que són qui sap què. O aquells altres que diuen que els hi agrada la fantasia perquè segueixen la sèrie de Joc de Trons. Fer això és a l'abast de qualsevol titit, no té cap mèrit. El que era difícil era ser friqui durant els noranta, quan ningú era friqui, i El Senyor dels Anells només el llegíem quatre inadaptats, i en general provocàvem més rebuig que no pas simpatia. Però en fi, és Nadal i avui no tinc ganes de cagar-me en res ni en ningú.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGsE3I8_yVhofqPBt7K2wLjMbQXNqOPorq7RJZSsfxcHflMvFnj2nUnBemoiqh3MfLOha4y9DeP3_7iyh6Jj6D2noWoM7Z4kUkK1PhEOhMRhber1o9iy1DKA0D7rTfxHaWRzqFzfbwUVKo/s1600/47008771_974839279393107_923587503884075008_n.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="960" data-original-width="960" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGsE3I8_yVhofqPBt7K2wLjMbQXNqOPorq7RJZSsfxcHflMvFnj2nUnBemoiqh3MfLOha4y9DeP3_7iyh6Jj6D2noWoM7Z4kUkK1PhEOhMRhber1o9iy1DKA0D7rTfxHaWRzqFzfbwUVKo/s320/47008771_974839279393107_923587503884075008_n.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
Com que l'ocasió s'ho val, he reescrit el conte de cap a peus i l'he adaptat a aquests temps ràpids i mòbils que ens toca viure, sempre tan propensos al toc canviant -i alguns diran que corruptor- del Caos. Espero que us ho passeu tan bé llegint-lo com m'ho he passat jo escrivint-lo. És un plaer i una sort poder publicar en mitjans valents, i sota les ordres d'editors que tot ho fan per amor a l'art.<br />
<br />
Podeu llegir o descarregar la revista <a href="https://elbiblionauta.com/ca/2018/12/23/ja-el-tenim-aqui-el-4t-numero-de-la-revista-digital-de-el-biblionauta/?fbclid=IwAR0TlZkA-MggXmwo3gGnwmSLN_Ll_VE8utIAJBR97xFIM81z8CSJIC7jsso"><span style="color: #6fa8dc;"><b>fent click aquí</b></span>.</a> No us ho demano mai perquè entenc que és una cosa molt personal, però si en feu difusió tant jo com l'equip del Biblionauta us estarem agraïts. La causa s'ho mereix, i la Rebel·lió us necessita.<br />
<br />
Que tingueu unes molt bones festes de Nadal. Sigueu feliços i divertiu-vos.Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-23292791733169990222018-12-09T10:18:00.002-08:002018-12-09T10:18:26.615-08:00EL DRAC D'EURODISNEY<br />
<div class="MsoNormal">
Aquest pont els meus pares han tingut la
gentilesa de convidar-nos a Eurodisney. Sort n’hem tingut, perquè amb els
nostres propis mitjans ens hagués sigut difícil anar-hi. No sé si us ho he dit però per si de cas ho repeteixo aquí: gràcies, papa i mama. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Anar a Eurodisney amb nens és fer, en paraules de l'escriptora <b>Mar Bosch</b>, el Viatge. Una pregrinació, una experiència intensa, iniciàtica, i gairebé de llegenda. El parc ens recorda moltes coses que ja sabem, però que necessitem que de tant en tant algú ens refresqui. </div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
La primera és que la infància és l'autèntic paradís perdut. No hi ha cap arma més poderosa que la nostàlgia, i a <b>Can Walt</b> ho saben. A Eurodisney no hi ha només famílies, sinó parelles de totes les edats sense fills, i fins i tot grups de joves que volen recordar una infantesa que se'ls hi va acabar tot just fa quatre dies. La predisposició i l'entrega dels visitants és total, i molts es disfressen per entrar al parc. D'altres es conformen posant-se unes orelles de Mickey Mouse. Curiosament, hi havia més adults que no pas nens que les portaven, un altre<i> tanto</i> pel bo d'en Walt -nosaltres no, és clar, a casa no som gaire de fer aquestes coses. </div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Però la cosa no s'atura amb les orelles i les disfresses. Aquests dies de Nadal el parc és ple de llum i ornaments, i tot és tan bonic que fins i tot un talòs com jo s'emociona a cada cantonada. No vaig veure a ningú plorant, i ara que hi penso gairebé ho trobo estrany. Aquesta màgia tan real ho envolta tot, i algunes persones se senten més posseïdes que d'altres, i encabat actúen de manera estrambòtica. Les<b> Fotos Felices</b> m'han cridat molt l'atenció. Els retratats i retratades s'esforcen en demostrar una joia fora mida. Una de les maneres que tenen és somriure de manera exagerada, i obrir molt els braços, com si volguessin abraçar l'ambient, o l'aire del parc, o el que fos. També hi sovintegen les coreografies improvisades i les danses que executa la gent a qualsevol racó. Realment, la combinació d'iconografia Disney i la pròpia del Nadal fan que el visitant s'instal·li en una mena de trànsit de bondat, un Nirvana de benaventurança. L'amabilitat extrema del personal del parc reforcen encara més aquest estadi de beatitud. Que diferent dels parcs d'aquí, on els membres de l'<i>staff</i> moltes vegades són desagradables i et tracten com si et perdonessin la vida. </div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
Només hi ha un instint capaç d'engegar en orris aquest benestar, i és la gana. Si bé el nivell d'educació general és molt més alt que el que pots trobar, per exemple, als buffets de l<a href="http://tardesdebirres.blogspot.com/2015/08/">'<span style="color: #3d85c6;"><b>Outlet de la Jonquera</b></span></a>, als restaurants del parc també hi podem observar comportaments desagradables. Molts homes i dones van peu avall, sense cap contenció ni temor de Déu. Les escenes grotesques no són la norma, com als buffets lliures xinesos dels centres comercials, però són habituals, i és fàcil tornar a perdre la fe en la Humanitat que al ratolí Mickey tant li ha costat que abracem. Aquests dies he vist homes i dones menjant molt per sobre de les seves possibilitats, i encabat abandonat plats sencers perquè els cambrers els llancessin a les deixalles, tot just una mica porquejats. Hi ha qui diu que això ens obliga a fer-ho el vell rèptil que nïa a les fondàries dels nostres cervells, o bé l'instint de caçador-recol·lector, que fa que ens alimentem de valent quan veiem teca, en previsió de futures escassetats. Podria molt ben ser, però no podem permetre que la barbàrie ens tiri enlaire una fantasia tan ben aconseguida. </div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://media.disneylandparis.com/d4th/es-es/images/n012060_2019apr01_la-taniere-du-dragon_16-9_tcm797-157328.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Resultado de imagen de Eurodisney Dragon" border="0" height="360" src="https://media.disneylandparis.com/d4th/es-es/images/n012060_2019apr01_la-taniere-du-dragon_16-9_tcm797-157328.jpg" width="640" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Al parc fas molts cues. És inevitable que sigui així. En una vam conèixer breument uns paios de La Rioja. Per descomptat, la política no existeix a Eurodisney, només faltaria. Però una cosa em va cridar l'atenció: en sentir-nos parlar es van pensar que érem italians. Vaig quedar parat. No sóc d'aquelles persones que fa demagògia dient que la resta de l'Estat hauria de tenir un coneixement bàsic de les llengües oficials, però em va entristir que confonguessin el català amb l'italià. Tan lluny estem els uns dels altres? Aparentment, sí. Per això és bo sortir de casa sempre que es pugui. A la tornada l'autopista ens va sortir gratuïta cortesia dels <b>armilles grogues</b>, que durant el cap de setmana havien cremat els peatges. Vam tocar el clàxon i els hi vam desitjar sort. <i>Vive la France!</i>, cridava jo, eufòric. Hores abans havíem compartit aeroport amb una dona plorosa amb tres fills. Anaven de qualsevol manera, com haguessin hagut de sortir a corre-cuita. Ella tenia una ombra sota un ull, podia ser un blau, o no. He estat a punt de dir-li que, fos el que fos el que li passés, al final es resoldria. Però no sabia com respondria, hi havia els meus fills pels volts fotent merder, i el meu francès és purament de supervivència. Al final no he dit res, i encara ho duc a dins. Tan de bo llegís això. Els dracs es poden derrotar, companya.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
M'explico millor: ahir, abans de marxar del parc, els meus nanos i jo vam descobrir, quasi per atzar, una masmorra a sota del castell icònic, allà on hi clapa la Bella Dorment. No hi havia gairebé ningú, i és normal, perquè costa accedir-hi, i es troba mig amagada. A dins hi ha un drac malvat, una bèstia enorme, molt ferotge, que per sort algú ha encadenat a una roca. A dalt podeu veure la foto. Aquesta masmorra és dels pocs llocs inquietants del parc. És una metàfora perfecta, exacta. La metàfora definitiva: als soterranis del castell de color, ple de llumetes i de bellesa mig carrinclona, hi ha una cova fosca i humida, una cova on hi reposa un drac terrible. A sota la bellesa i la bondat sempre hi ha el mal. Un drac a sota de cada flor. Tal com va dir <b>Chesterton</b>, els contes de fades no ens diuen que els dracs existeixen -això els nens ja ho saben- sinó que poden ser encadenats. Els podem derrotar. El darrer missatge del parc és aquest. I és el més important de tots. </div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
</div>
Unknownnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-7187110124596422037.post-52338818378623293872018-11-14T05:33:00.000-08:002018-11-14T05:33:07.697-08:00FESTINA, MOX NOXAquests dies estic immers en un dels projectes més engrescadors que mai he tingut la sort de participar. De moment no us en puc dir res, però si el Fat ens somriu, començarem bé el 2019.<br />
<br />
Aquest projecte, com totes les coses que realment valen la pena, demana feina. Força feina, si volem que surti bé, que de fet és l'única manera que pot sortir. I jo l'afronto encantat de la vida, encara que em tregui hores de son, o d'esport, o de sofà, manta i sèrie.<br />
<br />
Encara no fa gaire una amiga em preguntava com puc viure així, i lloava la rutina reposada i previsible. El <i>nafent</i> plàcid, i el cap de setmana a la segona residència, els que tenen la sort de tenir-ne una. Aquesta és la manera que té molta gent de suportar millor la vida -fixeu-vos que no dic aquella xaronada de<i> ser feliç</i>-, i els entenc perfectament, i a vegades els envejo i tot.<br />
<br />
No puc dir que he viscut al límit, perquè ni tan sols m'hi he acostat. El límit és lluny, molt més del que la majoria de la gent es pensa, i alguns tot just l'hem albirat, allà baix, a l'horitzó. Però sí que és cert que sempre he fugit de la rutina i de les tristes cues per rentar el cotxe el diumenge al matí, com el diable fuig de l'aigua beneïda. Quan era jove i sortia de nits no ho feia tant per beure com per conèixer gent rara i trobar-me enmig de tot de situacions ben galdoses, i a fe de Déu que ho aconseguia. La majoria dels contes que vaig publicar aleshores són històries reals. Moltes altres no les vaig escriure mai, però encara em fan somriure quan les recordo. Va haver-hi un moment imprecís que tots vam començar a fer-nos grans, i quan la majoria de la gent mandrejava al sofà amb xandall d'estar per casa, tips de pizza, els meus i amics i jo encara corriem carrers freds buscant la llum amable d'un bar de nit.<br />
<br />
Ara ja no faig el tarambana, però segueixo apuntant-me a tot quant bombardeig em proposen. La resposta sempre és que sí, encara que comporti duplicar la taxa de cafès, i que em surtin -encara més- arrugues per culpa de no descansar bé. Cada vegada em quedo més calb, i entenc que és per culpa de la doble vida que porto -mestre i escriptor, una paraula que encara se'm fa grossa.<br />
<br />
Ens han fet creure que els antics repetien una llatinada, que d'un temps ençà és el meu lema vital: <i>Festina, mox nox</i>. Afanya't, que aviat serà de nit. La versió culta del quillo i garrul·lo <i>carpe diem</i>, o del mainstream <i>winter is coming</i>. Anem de pressa, que el temps se'ns acaba. Fem-ho tot, i fem més. Encara una altra pàgina, Jordi, escrita amb la mateixa determinació que quan anaves a fer la darrera copa als pitjors tuguris.<br />
<br />
No fa gaire vaig tenir el plaer immens de ser convidat a la llibreria Atelier, a Folgueroles. Us recomano el seu club de lectura, passar una vespre allà és un de les experiències més agradables que he tingut darrerament. Deia que vam parlar una mica de tot, i els hi vaig comentar que només sé viure d'aquesta manera. Fora la moderació! Les coses es fan o no es fan. Potser fracassarem, potser farem el ridícul i tot, i a vegades de manera estrepitosa. Però cal ser valents, què collons, i posar-hi el cent per cent, encara que la pressió de la sang ens pugi un o dos punts.<br />
<br />
Hem de dir la veritat i escriure la veritat, o el que nosaltres pensem que és la veritat, i sense pors. Els bons sempre perdem perquè ja hi ha massa dolents, però no es podrà dir que no ho hem intentat. Què hi tenim a perdre?<br />
<br />
Aviat es farà de nit, i com canta l'Adrià Puntí en una nadala, ens estem fent vells. Encara ens queden uns quants anys bons, plens d'energia. Encara ens queden tardes i vespres de glòria, però és cert que cada vegada són menys, i que ens hem d'espavilar si volem fer alguna cosa de profit. Com un superheroi que ha quedat desproveït de poders per obra d'un malvat, comencem a ser conscients de la nostra pròpia feblesa. Veiem les orelles del llop, i busquem a Internet l'edat que tenen els nostres ídols, per si encara tenim temps d'assemblar-nos-hi. Per si encara ho podem aconseguir. Avui, els dies ens passen més ràpid que mai, i per atrapar el tren alguns intentem robar temps a la nit. <i>Quien roba a un ladrón cien años de perdón</i>: no he trobat la frase corresponent en català.<br />
<br />
<br />Unknownnoreply@blogger.com