dilluns, 29 de juny del 2009
DISSABTE VA TORNAR A PASSAR...
... i va anar així: érem amb la xicota comprant, i ella va trobar una amiga. Havien estudiat juntes Magisteri o Psicopedagogia. Quan l'amiga li va preguntar a quina escola estava treballant, la meva xicota va respondre que a la concertada.
- Ah, ja... - va fer l'amiga.
Si li haugés dit que es dedicava al lap dance no hauria fet pitjor cara. Treballar a l'escola concertada: on s'és vist. Aquell "ah" de compassió l'he sentit mil vegades a la pròpia pell. "Ah..." et diuen, a vegades abaixant la vista, com si no soportessin mirar-te als ulls. Els sorprèn tantíssim que alguna gent hagi escollit lliurement no fer oposicions que tots els esquemes se'ls hi trenquen. De seguida afegeixen "Però si tu estàs bé, endavant." com volent dir "si t'agrada aquest jersei tan espantós, ets lliure de dur-lo i que la gent es rigui de tu".
Agradi o no, aquesta és la mentalitat que impera avui dia. Una vegada vaig conèixer a un mestre que em va explicar que si suspenia les oposicions faria les de policia municipal. Si no, les de carter. No m'explico com encara estem així: donant a una persona una feina de per vida, blindada contra tot i contra tothom, només perquè ha aprovat un examen un moment concret. A partir d'aquell punt pot fer quasi qualsevol cosa, literalment. Sé de què parlo: vaig tenir una relació amb l'Administració Pública, i sé quina dinàmica hi ha. En general, òbviament. Sempre en general.
En fi, que així estem. Aguantant "ahs" i "jas", i consells ben intencionats del tipus: "hauries de fer oposicions, així no treballaries tant" o bé "jo vaig marxar de la concertada perquè ja n'estava fart, de tanta feina". Tots dos comentaris els he sentit personalment per boca de dues persones diferents.
La proper vegada, ja m'he mentalitzat, quan em preguntin on faig de mestre els hi respondré que sóc sexador de pollastres, format a la prestigiosa escola de Nagoya, a Japó. A veure si la cara de pena és inferior a quan els dic que treballo a l'escola concertada.
divendres, 26 de juny del 2009
LES MUDANCES
Tots heu sentit que mudar-se de casa pot provocar depressions i terribles crisis d'ansietat. Doncs bé, és cert. Posem pel cas que et vols comprar un sofà: primer hi ha el peregrinatge fins a trobar-ne un. Acabes comprant-lo sense estar-ne gaire convençut, però en fi. Te'l venen a portar, i has de demanar festa a la feina. A vegades els operaris no es presenten, i has de tornar a demanar festa a la feina. A mi em va passar, però com que treballo prop d'on visc me'n vaig salvar. Un cop tens el sofà a casa encara te l'han de muntar. Jo en vaig encarregar un pel pis de dalt i no passava per l'escala de cargol, tot i que vaig insistir a la botiguera en que havia de ser un sofà que passés per una escala de cargol. De manera que m'he quedat sense sofà. La tele me l'havien de dur avui, i m'han trucat un quart d'hora abans. Els he demanat si podia ser més tard, però els operaris m'han dit que no: havia de ser exactament a aquella hora. Sense tele, doncs. El tio del Gas Natural no contesta a les meves trucades, i sembla que em faci un gran favor, venint a fer-me el pressupost. Per acabar-ho d'adobar, per instal·lar-me la nevera s'han hagut de carregar un armari: es veu que no hi cabia, malgrat ser una nevera de tamany ben estàndard. Pocs dies abans també van trencar una pota de la calaixera mentre la muntaven.
Una persona sensible no pot suportar aquestes burles, i és normal acabar greument tocat. Són perfectament comprensibles els atacs d'ansietat i les depressions, i fins i tot algunes ruptures de parella. En moments així el món sembla un enemic malèvol i despietat. Els enzes es conxorxen i et sents com un heroi tràgic lluitant contra un enemic invencible.Allà fora tot és anguniós i difícil, i tu només vols que algú carregui un sofà fins al pis de dalt, que et duguin una tele que ja has pagat i que si han de venir a muntar una cosa que no en trenquin una altra. Per sort algú va inventar l'escriptura terapèutica i els còctels, els millors remeis contra l'angoixa vital. Avui és divendres, he fet una part de la teràpia. D'aquí una estona, l'altra.
dijous, 25 de juny del 2009
CRYPTSHOW
No era un nen gaire esportista. A l'hora del pati, amb els meus amics de no jugar a futbol, dibuixàvem i discutíem si era més fort en He Man o en Son Goku. Això ens portava a no tenir cap èxit amb les noies, però aquest és un tema que mereix un estudi molt més extens i detallat. Inevitablement vam acabar jugant a rol i col·leccionant còmics, cosa que ens va allunyar encara més del sexe femení. Ens passàvem el dia parlant sobre elfs, orcs, gegants i Space Marines, i encara ens preguntàvem com és que no ens menjàvem un rosco. En fi. Diuen que pots treure al nen de l'església, però que mai pots treure l'església del nen. Amb totes les frikades passa una mica el mateix: pots deixar de jugar a rol, però segueixes essent un jugador de rol, una mica com els borratxos que ja no beuen però que diuen que encara són alcohòlics.
Lligat al rol, la literatura fantàstica. He llegit tres vegades el Senyor dels Anells (no és res: una vegada vaig conèixer una noia que em va jurar que l'havia llegit set cops) i la majoria dels llibres del psicodèlic Michael Morcock, un escriptor tan aficionat a l'LSD que durant molts anys els seus lectors vam pensar que era mort. Dos fans el van trobar en un concert, fins les celles d'àcid, i li van dir que havien sentit que era mort. Tan col·locat anava en Michael que, en sentir allò i barrejar-se-li amb el còctel lisèrgic, va agafar una crisi d'ansietat tan forta que quasi mor de veritat.
Fa poc vaig fer un experiment i vaig escriure un conte humorístico fantàstic, una mica a lo Terry Prachet. El vaig enviar a cegues al Cryptshow, un festival de terror, ciència ficció i fantasia. I han decidit publicar-me'l al recopilatori, que sortirà en algun moment del juliol. El conte es diu Màgia Quàntica, i el recopilatori Cryptonomicon. La presentació és a mitjans juliol. I a partir d'aquest concurs, m'he proposat deixar d'enviar contes i intentar acumular material per fer un recopilatori. Si tinc la mateixa força que de voluntat que quan dic "avui beuré menys" o "aquesta setmana entreno cada dia", serà un desastre...
dilluns, 22 de juny del 2009
CAOS TOTAL ( VII )
He penjat bona part del que havia de llegir pel Caos Total.Se suposa que havien de ser reflexions i menjades d'olla, però al final acabaven essent anècdotes i situacions que m'anaven passant. No és lo meu, pensar en com són les coses i en com haurien de ser. Quan vull expressar un pensament mínimament profund em surt un nyap artificiós i pedant. Anys enrere encara era pitjor: va haver-hi una època que escrivia quan anava mamat. L’endemà em posava les mans al cap, rellegint tots aquells textos pretenciosos i carregats. No em podia creure que aquella porqueria fos meva. Fins i tot me’n van publicar un parell a la revista de l‘Institut. I el més divertit de tot és que, a l’hora d’escriure, sota els efluvis del whisky em semblava un material genial. A la meva ment de borratxo ja signava llibres per Sant Jordi. Era el nou Bukowsky o Hemingway. Però el dia següent, repassant-ho, arribava a la conclusió que, o bé deixava d’escriure anant begut, o bé havia d’emborratxar-me prou com per no poder ni agafar el bolígraf. Al final vaig optar per la primera opció: ara, quan vaig mamat, faig de tot menys escriure. Per si fos poc vaig contemplar l'altra opció, implantant-me una norma molt severa: res d’alcohol (o molt poc alcohol) quan escric. Sorprenentment l’he respectada bastant fins avui. A veure quan durarà...
diumenge, 14 de juny del 2009
CAOS TOTAL ( VI )
Avui he acompanyat a la meva xicota a una festa privada. S’hi ha afegit el seu germà i dos amics. Hem deixat totes les jaquetes en un tamboret i hem anat a beure cava i a menjar canapès. Al cap d’unes quantes copes m’he recordat que tenia la cartera i el mòbil a l’americana i he anat a buscar-ho tot. La meva jaqueta estava sota les altres, de manera que he hagut d’apartar-les. Sense voler he tirat la caçadora d’un dels amics al terra, i de la butxaca interior n’ha sortit una tira llarguíssima de condons i algunes monedes. Per alguna mena d’instint atàvic, primer de tot he recollit els diners. Eren monedes petites i hi havia poca llum, de manera que he trigat molta estona. Just al meu costat hi havia un grup de noies joves. Ens miraven a mi i a la tira llarguíssima de condons alternativament, com si es preguntessin què feia un paio com jo amb tants preservatius. Certament, el seu propietari era optimista perquè n’hi havia molts. Em cremaven les galtes i he acabat de recollir les monedes i els preservatius mentre elles reien. He intentat posar-los a la butxaca interior, però els nervis m’han traït i els he posat dins la màniga de l’americana i han tornat a caure al terra. Tot: monedes i condons. Les noies han començat a riure obertament, i una fins i tot clavava cops de colze a una altra de distreta perquè no es perdés l’espectacle. Em sentia maldestre i ridícul, però al final he aconseguit posar-ho tot a la butxaca interior de la jaqueta i desaparèixer. Sempre he odiat aquesta faceta de mi mateix, aquest sentit del ridícul tan desenvolupat. Tinc amics que haurien recollit els preservatius i n’haurien regalat un a cada noia fent-los l’ullet. Jo em limito a posar-me vermell i a barbotejar quatre excuses que ningú entén perquè quan estic nerviós no vocalitzo. Sempre he odiat, aquesta faceta de mi mateix, però com diu el gran Enrique Bunbury: “ja és tard per canviar”.
dijous, 11 de juny del 2009
CAOS TOTAL ( V )
Avui era a la barra d’un bar, fent una cervesa i prenent notes per un conte que tinc pensat. Serà un remake en pla de conya dels Tres Porquets. Tot d’una se m’ha acostat un paio de la meva edat, amb la barba a clapes, mocador palestí i pudor de tabac de liar.
-Et puc fer una pregunta? – ha dit asseient-se al meu cantó.
-Sí – he respost jo, desconcertat perquè el paio no em sonava de res.
-Estàs escrivint sobre mi?
Tinc un magnetisme estrany que fa que tots els penjats se m’acostin. Primer he pensat que anava pet. Però de seguida he vist que no: aleshores havia de ser un boig. Sigui com sigui, el tio em mirava seriosament i no feia cara de fer broma. Amb aquells ulls tan negres i la barba a clapes. Ja em veia anant a hòsties.
- No, estic escrivint un conte – li he explicat mostrant-li la llibreta, quasi excusant-me – Veus? És sobre els Tres Porquets.
Ha mirat la llibreta i ha deixat anar aire sorollosament, com si ja no pogués retenir-lo més estona als pulmons. S’ha fet evident que li treia un pes de sobre al paio, i clavant-me un plantofada amistosa a l’espatlla, m’ha demanat perdó per haver-me molestat. Ha xerrat una estona amb un amic seu que jugava a l’escurabutxaques i ha sortit del local. He preguntat al cambrer qui era aquell tipus tan estrany, i quin problema tenia exactament. El cambrer m’ha explicat que és un habitual i que fa temps que està de baixa no se sap massa bé per què. Es veu que l’empresa el vigila perquè sospita que agafa baixes fraudulentes, i ara volen fer-lo fora. Es pensava que jo era un detectiu privat. "Mola" he pensat. "Com en Magnum".
- Ja ho veus- ha dit el cambrer, interrompent la fantasia – van mal dades. Ja no es pot estar tranquil enlloc.
I he pensat que sí, que van mal dades per tothom. Però aquest paio amb la barba a clapes no em transmetia bones vibracions, ni semblava un treballador gaire eficient. Potser és un perjudici, no ho sé. Potser el seu amo és el clàssic capitalista que fuma puros i que en comptes de pupil·les hi té el símbol del dolar. Però si tinc una virtut és que no sóc gaire maniqueu, de manera que m’he acabat la cervesa molt de pressa. No penso tornar mai més a aquest bar.
-Et puc fer una pregunta? – ha dit asseient-se al meu cantó.
-Sí – he respost jo, desconcertat perquè el paio no em sonava de res.
-Estàs escrivint sobre mi?
Tinc un magnetisme estrany que fa que tots els penjats se m’acostin. Primer he pensat que anava pet. Però de seguida he vist que no: aleshores havia de ser un boig. Sigui com sigui, el tio em mirava seriosament i no feia cara de fer broma. Amb aquells ulls tan negres i la barba a clapes. Ja em veia anant a hòsties.
- No, estic escrivint un conte – li he explicat mostrant-li la llibreta, quasi excusant-me – Veus? És sobre els Tres Porquets.
Ha mirat la llibreta i ha deixat anar aire sorollosament, com si ja no pogués retenir-lo més estona als pulmons. S’ha fet evident que li treia un pes de sobre al paio, i clavant-me un plantofada amistosa a l’espatlla, m’ha demanat perdó per haver-me molestat. Ha xerrat una estona amb un amic seu que jugava a l’escurabutxaques i ha sortit del local. He preguntat al cambrer qui era aquell tipus tan estrany, i quin problema tenia exactament. El cambrer m’ha explicat que és un habitual i que fa temps que està de baixa no se sap massa bé per què. Es veu que l’empresa el vigila perquè sospita que agafa baixes fraudulentes, i ara volen fer-lo fora. Es pensava que jo era un detectiu privat. "Mola" he pensat. "Com en Magnum".
- Ja ho veus- ha dit el cambrer, interrompent la fantasia – van mal dades. Ja no es pot estar tranquil enlloc.
I he pensat que sí, que van mal dades per tothom. Però aquest paio amb la barba a clapes no em transmetia bones vibracions, ni semblava un treballador gaire eficient. Potser és un perjudici, no ho sé. Potser el seu amo és el clàssic capitalista que fuma puros i que en comptes de pupil·les hi té el símbol del dolar. Però si tinc una virtut és que no sóc gaire maniqueu, de manera que m’he acabat la cervesa molt de pressa. No penso tornar mai més a aquest bar.
dilluns, 8 de juny del 2009
CAOS TOTAL (III)
Aquesta nit hi ha hagut moguda a l’escala. Els veïns de dalt (un home que mai surt de casa, la seva dona amb paràlisis cerebral i la filla obesa i adolescent) han rebut la visita d’un familiar. El germà de l’home, ens ha semblat entendre. Estava borratxo com un cep, i des de casa sentíem com els hi clavava empentes i els rebotia per tot el pis. He pujat per mirar de fer-hi alguna cosa, però no m’han obert. Al final he trucat a la policia. Han arribat de seguida, i a ells sí que els han obert. La dona cridava “la poli, la poli!” amb aquella veu que té, aguda i tremolosa. Han aconseguit endur-se al visitant, un tipus amb bigoti, gorra de Camel i una caçadora texana comprada als xinos. Quan eren al carrer sentíem com explicava als policies que tot era culpa de la dona, que torturava psicològicament al seu germà.
- Està boja – els deia.
Per guanyar-se la confiança dels municipals fingia anar serè i demanava si us plau que traguessin a la nena d’allà. Que no li convenia veure tot allò. No hi ha res més patètic que un borratxo fent veure que no hi va, de manera que l’estratègia de fer-se el tiet preocupat ha fracassat. Tenia ben poca credibilitat, fent tentines al portal. Al final, com que no volia marxar, se l’han endut. S’ha quedat un agent, no sé per què, i sentíem com la dona es disculpava pel desordre de la casa. Mesos enrere, quan era president de l’escala, vaig haver-hi d’anar perquè em signessin un paper i aquell pis feia una pudor tan forta que vaig aguantar la respiració tota l’estona. L’agent de policia ha marxat, i l’home que mai surt cridava:
- A mi ningú em toca els collons!
Per força t’havies de preguntar si es referia al municipal, al seu germà borratxo o a la dona, que potser sí que li fa la vida impossible. L’adolescent obesa, pobra, plorava.
Una vegada un bon amic em va dir que quan passes una època dolenta tens la temptació d’anar amb penjats per sentir-te millor, però que és una mala estratègia: encara t’enfonsa més. Viure amb penjats, està claríssim, et fa sentir fatal. Al mateix edifici on visc hi ha un pis buit: l’amo està en busca i captura per la Interpol. També hi ha un pis on hi viu una família amb quatre criatures, una d’elles, un nena de setze anys, embarassada. Són apartaments minúsculs, no sé com s’ho fan. També tenen dos gossos, una televisió enorme, cotxes, motos i un piló de factures pendents. Una mica més amunt hi viu un paio alt i desdentat que no va trigar ni tres mesos a que li tallessin l’aigua i la llum. Al costat hi té una dotzena de musulmans que pugen i baixen a tothora. És normal que et despertin a les tres del matí perquè les seves visites truquen a casa meva per error. A vegades penso en el que em va dir el meu amic, tenia molta raó. Viure amb penjats és una merda perquè acabes trobant normal el que no és, i quan t’acostumes massa a les misèries hi ha el risc de tornar-te una d’elles.
- Està boja – els deia.
Per guanyar-se la confiança dels municipals fingia anar serè i demanava si us plau que traguessin a la nena d’allà. Que no li convenia veure tot allò. No hi ha res més patètic que un borratxo fent veure que no hi va, de manera que l’estratègia de fer-se el tiet preocupat ha fracassat. Tenia ben poca credibilitat, fent tentines al portal. Al final, com que no volia marxar, se l’han endut. S’ha quedat un agent, no sé per què, i sentíem com la dona es disculpava pel desordre de la casa. Mesos enrere, quan era president de l’escala, vaig haver-hi d’anar perquè em signessin un paper i aquell pis feia una pudor tan forta que vaig aguantar la respiració tota l’estona. L’agent de policia ha marxat, i l’home que mai surt cridava:
- A mi ningú em toca els collons!
Per força t’havies de preguntar si es referia al municipal, al seu germà borratxo o a la dona, que potser sí que li fa la vida impossible. L’adolescent obesa, pobra, plorava.
Una vegada un bon amic em va dir que quan passes una època dolenta tens la temptació d’anar amb penjats per sentir-te millor, però que és una mala estratègia: encara t’enfonsa més. Viure amb penjats, està claríssim, et fa sentir fatal. Al mateix edifici on visc hi ha un pis buit: l’amo està en busca i captura per la Interpol. També hi ha un pis on hi viu una família amb quatre criatures, una d’elles, un nena de setze anys, embarassada. Són apartaments minúsculs, no sé com s’ho fan. També tenen dos gossos, una televisió enorme, cotxes, motos i un piló de factures pendents. Una mica més amunt hi viu un paio alt i desdentat que no va trigar ni tres mesos a que li tallessin l’aigua i la llum. Al costat hi té una dotzena de musulmans que pugen i baixen a tothora. És normal que et despertin a les tres del matí perquè les seves visites truquen a casa meva per error. A vegades penso en el que em va dir el meu amic, tenia molta raó. Viure amb penjats és una merda perquè acabes trobant normal el que no és, i quan t’acostumes massa a les misèries hi ha el risc de tornar-te una d’elles.
divendres, 5 de juny del 2009
CAOS TOTAL ( II )
La tradició mana que la darrera nit de colònies s’organitzi una discoteca. Quan s’ha acabat la festa i tots anàvem cap a dormir he sentit una frase familiar: “Quina llàstima, avui ningú ha lligat”. M’ha fet gràcia, no només perquè l’ha pronunciada una nena de nou anys, sinó perquè és una de les frases que més vegades he escoltat. Ningú ha lligat. Això dèiem quan teníem setze, vint, vint-i-cinc anys, i sortíem de la discoteca, borratxos. Ningú lligava mai. Ara ho veig en perspectiva i m’adono que beure’s cinc o sis cubates i fer tentines no ajudava. La qüestió és que no lligàvem. Ningú lligava. Miro enrere i ens veig innocents, desorientats. Algú diria una mica idiotes. Els pocs que triomfaven eren els que tenien una mínima seguretat en si mateixos. La resta acabàvem donant tombs per l’aparcament, fent les darreres temptatives amb les noies que també marxaven: “Ja te’n vas, tan aviat?” els preguntàvem. Era normal que no ens mengéssim un rosco. Sigui com sigui, a vegades enyores una mica el que aquelles nits representaven, quan les ressaques no eren tan fortes, quan tot eren promeses. Mai ningú lligava, i aquesta era una sensació agredolça, perquè és llaminer recrear-se en els propis fracassos i compartir els dels altres. Ara ens hem fet grans, quasi grans, hem après algunes coses i sabem que lligar no és tan difícil, sobretot si vas als llocs adequats. La gent em parla de passats gloriosos, i jo només tinc la meva llista de fracassos. Gloriosos, però fracassos al capdavall. Tal com diu la cançó del mestre Sabina “No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió”. I així estem...
Bona Festa Major a tothom!
Bona Festa Major a tothom!
dimecres, 3 de juny del 2009
CAOS TOTAL ( I )
Hem anat de colònies amb la mainada. Veient els monitors i monitores m’han vingut records de quan jo n’era. Tenia vint-i-dos anys i la carrera acabada, però no hi havia feina de mestre, de manera que vaig entrar a treballar en una casa de colònies. Sense contracte ni assegurança, i cobrant tant poc que no entenc com l’amo aconseguia aguantar-se el riure a l’hora de pagar-nos.
Recordo una nit en especial. Els nens i nenes feien una gimcama i jo m’havia de disfressar de bruixot i anar a una clariana a fer de control. Sempre em tocava a mi fer de bruixot, no sé per què. No tinc cap aptitud dramàtica, i passo tanta vergonya disfressat que segur que no tenia cap gràcia. Però la coordinadora em deia que ho havia de fer jo, i no hi havia discussió possible. Aquella era una nit fosca, i em vaig trobar sol enmig del bosc, vestit amb una túnica feta amb retalls de mantes velles, un barret punxegut i una olla fumejant. Els grups venien perquè els hi encarregués les respectives tasques per poder salvar a la Fada Bona, i van arribar tots menys un. Vaig esperar molta estona i seguien sense aparèixer. No teníem mòbils, de manera que no hi havia possibilitat de trucar a un company per veure què passava. Fart d’estar en aquella clariana, vestit de bruixot i una mica acovardit pels sorolls del bosc, vaig pensar en fotre el camp i tornar a la casa. De seguida ho vaig desestimar: i si els nens arribaven i no m’hi trobaven? Potser seguirien buscant-me i es perdrien. De manera que vaig quedar-me allí assegut, sentint-me ridícul i preguntant-me què havia anat malament, què m’havia dut fins allà. On m’havia equivocat. Sol enmig de la nit, amb els mussols i els rats penats rient-se de mi i de la meva patètica interpretació, em sentia trist i miserable. Finalment els nens arribaren (segons ells, s’havien entretingut perseguint una guineu) i els vaig poder entregar el missatge. La Fada Bona fou salvada i jo em vaig treure la disfressa de saques i el maquillatge. Vaig dir a la coordinadora que ja n’estava fart, que allò no era per mi, i ella em va dir que era el millor bruixot que mai havia tingut. Si no m’agradava, podia fer de Fada Bona.
- Quedaràs molt guapo, amb mitges i ales- em va dir.
Derrotat, vaig endreçar la disfressa al meu armari: l’endemà venia un altre grup.
Recordo una nit en especial. Els nens i nenes feien una gimcama i jo m’havia de disfressar de bruixot i anar a una clariana a fer de control. Sempre em tocava a mi fer de bruixot, no sé per què. No tinc cap aptitud dramàtica, i passo tanta vergonya disfressat que segur que no tenia cap gràcia. Però la coordinadora em deia que ho havia de fer jo, i no hi havia discussió possible. Aquella era una nit fosca, i em vaig trobar sol enmig del bosc, vestit amb una túnica feta amb retalls de mantes velles, un barret punxegut i una olla fumejant. Els grups venien perquè els hi encarregués les respectives tasques per poder salvar a la Fada Bona, i van arribar tots menys un. Vaig esperar molta estona i seguien sense aparèixer. No teníem mòbils, de manera que no hi havia possibilitat de trucar a un company per veure què passava. Fart d’estar en aquella clariana, vestit de bruixot i una mica acovardit pels sorolls del bosc, vaig pensar en fotre el camp i tornar a la casa. De seguida ho vaig desestimar: i si els nens arribaven i no m’hi trobaven? Potser seguirien buscant-me i es perdrien. De manera que vaig quedar-me allí assegut, sentint-me ridícul i preguntant-me què havia anat malament, què m’havia dut fins allà. On m’havia equivocat. Sol enmig de la nit, amb els mussols i els rats penats rient-se de mi i de la meva patètica interpretació, em sentia trist i miserable. Finalment els nens arribaren (segons ells, s’havien entretingut perseguint una guineu) i els vaig poder entregar el missatge. La Fada Bona fou salvada i jo em vaig treure la disfressa de saques i el maquillatge. Vaig dir a la coordinadora que ja n’estava fart, que allò no era per mi, i ella em va dir que era el millor bruixot que mai havia tingut. Si no m’agradava, podia fer de Fada Bona.
- Quedaràs molt guapo, amb mitges i ales- em va dir.
Derrotat, vaig endreçar la disfressa al meu armari: l’endemà venia un altre grup.
dilluns, 1 de juny del 2009
CAOS TOTAL
Aquest dissabte, amb dos amics, havíem d'anar a Figueres a participar en aquest certamen. La cosa anava d'art efímer: mandales, música, coses així. Havíem preparat una vintena de textos curts cadascú, i la idea era anar-los llegint intercalats. Com si fossin tres quaderns de bitàcora. Com que tot es feia oralment, el vent s'emportava les paraules, i per això era art efímer, a diferència d'un quadre o una escultura, que en principi duren molts anys. Doncs bé, al final no hi anirem. Però segueixo tenint la vintena de textos curts, de manera que he decidit penjar-los aquí. De passada, trairé l'esperit amb el qual els vaig escriure, perquè estaven pensats per ser llegits. Però en fi, així és la vida: al final sempre acabes fent el contrari del que vols.