CAOS TOTAL ( VI )

Avui he acompanyat a la meva xicota a una festa privada. S’hi ha afegit el seu germà i dos amics. Hem deixat totes les jaquetes en un tamboret i hem anat a beure cava i a menjar canapès. Al cap d’unes quantes copes m’he recordat que tenia la cartera i el mòbil a l’americana i he anat a buscar-ho tot. La meva jaqueta estava sota les altres, de manera que he hagut d’apartar-les. Sense voler he tirat la caçadora d’un dels amics al terra, i de la butxaca interior n’ha sortit una tira llarguíssima de condons i algunes monedes. Per alguna mena d’instint atàvic, primer de tot he recollit els diners. Eren monedes petites i hi havia poca llum, de manera que he trigat molta estona. Just al meu costat hi havia un grup de noies joves. Ens miraven a mi i a la tira llarguíssima de condons alternativament, com si es preguntessin què feia un paio com jo amb tants preservatius. Certament, el seu propietari era optimista perquè n’hi havia molts. Em cremaven les galtes i he acabat de recollir les monedes i els preservatius mentre elles reien. He intentat posar-los a la butxaca interior, però els nervis m’han traït i els he posat dins la màniga de l’americana i han tornat a caure al terra. Tot: monedes i condons. Les noies han començat a riure obertament, i una fins i tot clavava cops de colze a una altra de distreta perquè no es perdés l’espectacle. Em sentia maldestre i ridícul, però al final he aconseguit posar-ho tot a la butxaca interior de la jaqueta i desaparèixer. Sempre he odiat aquesta faceta de mi mateix, aquest sentit del ridícul tan desenvolupat. Tinc amics que haurien recollit els preservatius i n’haurien regalat un a cada noia fent-los l’ullet. Jo em limito a posar-me vermell i a barbotejar quatre excuses que ningú entén perquè quan estic nerviós no vocalitzo. Sempre he odiat, aquesta faceta de mi mateix, però com diu el gran Enrique Bunbury: “ja és tard per canviar”.