No sóc un revolucionari, mai ho he estat. Durant una època l’ambient contestatari va temptar-me, però suposo que en el fons mai em va interesar gaire. No pas perquè tingués sòlides creences contràries, ni tan sols per mediació dels meus pares (que veien amb certa llàstima els meus tics reivindicatius) sinó per naturalesa. Per mi ser revolucionari i bohemi és tan incòmode i poc natural com ser, posem pel cas, militar o químic orgànic. No era revolucionari, i les coses ni m’anaven bé ni m’anaven malament: en general, no m’anaven, i per això preferia els móns de ficció, màgia i fantasia, que per mi eren universos més coherents i sensats que el que vivia jo.
Tot i això, compartia gustos estètics amb joves esquerranosos. M’havia deixat el cabell llarg, m’encantaven els The Doors, i tenia dotzenes de samarretes i banderes de Jim Morrison. Les comprava a les parades de fumetes. Ben a prop, a tocar de les meves samarretes, n’hi havia d’altres amb la cara del Ché, que em dedicava una mirada vital i decidida. Com si digués: “A què esperes, nano? Acompanya’ns a la lluita!”. Semblava a punt de sortir de la tela per fotre’m un parell de plantofades que despertessin la meva vena recolucionària. Tanta ràbia em feia aquella expressió acusadora que a la llarga vaig desenvolupar un odi fanàtic cap a la seva figura. En una ocasió, amb l’ajuda d’un cambrer amic meu, fins i tot vam convèncer a una hippy adolescent que el seu ídol era un massacrador de criatures. Jo alçava les mans, simulant ser una víctima i demanant clemència amb veu de nen, i el cambrer, amb cara de sàdic, em disparava amb una escopeta invisible. Després de cada discurs antiguevarista aquell rostre semblava mirar-me amb més intensitat, com si fos una ovella perduda i particularment rebel que havia de tornar al corral. Però ni així ho va aconseguir. Amb les meves samarretes de Jim Morrisson sota el braç, me n’anava a beure cervesa a la barraca més propera, deixant al Ché que mirés a algú altre, més predisposat que jo.