QUI ENS GOVERNA? El cas d'Arenys

Se m'ha acudit un bon exemple del que deia en els últims posts. Ahir a Arenys de Munt s'hi va celebrar una consulta pel dret a decidir dels catalans. Fins aquí molt bé, perfecte (obviem el patètic paper del govern central, dels energúmens de la Falange i dels Maulets tirapedres). Ara bé: qui en treurà rèdits electorals, d'aquest acte simbòlic? Doncs sobretot CiU i ERC, potser també en Carretero, però d'aquest no en puc parlar perquè no en sé res. Convergència en menor mesura, ja que la independència mai ha estat la marca de la casa i, encara que darrerament en parlin "por lo bajini", no crec que avui per avui sigui un ham per milers de nous electors. Potser més aviat el contrari, però aquest és un altre tema.

Esquerra és una història completament diferent. Durant molts anys va fer de la independència el seu status quo, el seu cavall de batalla. Ara Esquerra ha canviat i on deien Llibertat diuen Polítiques Socials, on deien Països Catalans diuen Igualtat, on deien Estatut No ara diuen Estatut Sí, on deien "Visca Catalunya Lliure" ara ho deixen en un escuet "Visca Catalunya". Pactant amb un partit majoritàriament espanyolista com ho és el PSC, Esquerra ha confós el sector menys dogmàtic de votants i militants, que ja no saben si estan en una sucursal dels PSC o en una versió aigualida d'Iniciativa.

Però aquests dies els hem tornat a veure traient pit: referèndums, dret a decidir, independència. Ja gairebé no recordaven ni com es prounciava, aquesta paraula: Independència. Van a anar a Arenys, van passejar-se per Arenys i van dir que lluitarien a favor de tots els Arenys del món. Ells, els més independentistes d'entre tots els independentistes. Però, com diu Bono (el d'U2, és clar) "Nothing changes on New Year's Day": deixada enrere l'eufòria i passada la ressaca, ERC torna al Palau de la Generalitat amb els seus socis de la rojigualda i el toro i amb els altres, els del mocador palestí. Amb piles carregades i alguns vots més a la butxaca, però a la mateixa posició de sortida. Els polítics hauran complert el seu objectiu: perpetuar-se un xic més en el poder, aquesta vegada gràcies a la bombolla d'oxigen que ha estat aquest referèndum després d'una llarga època de sequera ideològica. ERC no creu en la Independència, o com a mínim no hi creu tant com ells mateixos es pensen, però la independència és un producte que ven i ells són, com la resta de polítics, uns venedors experts. Defensant de forma superficial una causa que a l'hora de la veritat no s'atraveixen a abordar amb valor es mantenen dins el seu partit, dins el seu món.

Aquests són els polítics que tenim: gent interessada en la pròpia posició, homes i dones pels quals la ideologia, sigui la que sigui, és una eina, una font de vots, una manera d'entrar al Parlament o a la Diputació. Si no, no s'entendria que persones que criden a favor de la igualtat i el repartiment just de la riquesa es passin l'estiu fent paelles i menjant peix a l'Empordà. Però si algú és capaç d'explicar-m'ho racionalment, aquí estic.

QUI ENS GOVERNA? (II)

L'objectiu de tot polític és perpetuar-se en el seu càrrec, no ens enganyem. Potser n'hi ha uns quants que, de passada, intenten fer algun bé a la seva manera, però la seva meta última és, precisament, seguir essent polítics i no haver de tornar al seu lloc de treball habitual. I això ho fan tots, des dels peperos fins els comunistes, especialment aquests darrers. Alguns fins i tot escullen un partit on és més fàcil escalar: és obvi per tothom que no és el mateix arribar a la cúpula de Convergència o del PSC que a la de Ciudadanos o Iniciativa. La política a la carta està servida, i són normals els transfuguismes i els canvis de camisa ideològica. Independentistes que no ho són, comunistes amb xal·let a l'Empordà i nostàlgics del franquisme que s'erigeixen en adalids de la democràcia. Pobra, pobra Catalunya.

Tornant al que anàvem: anys enrere vaig fer un Postgrau de mitjans de comunicació a la UdG. El professor ens preguntà quina funció tenien els diaris i els telenotícies i nosaltres, ingenus, vam caure-hi de grapes: "Doncs informar, és clar". L'home va somriure. "No. La seva funció és fer diners. Qui funda un diari ho fa per fer diners, no us enganyeu". Una cosa tan òbvia com aquesta (ningú treballa gratis i tothom necessita menjar, pagar el lloguer i cervesa) ens va passar completament per alt. Exactament el mateix passa amb els polítics: ells volen cobrar i ésser polítics com més temps millor. Un diputat cobra uns tres mil euros al mes, a banda de dietes, desplaçaments i altres ingressos que ronden els mil euros extra, i això sense comptar els que tenen càrrec. Com que només treballen tres dies a la setmana la majoria tenen temps per ser columnistes, professors, tertulians, de tot. Alguns són uns perfectes inútils, uns individus que a l'empresa privada serien ràpidament acomiadats, i que inexplicablement segueixen movent-se entre la política i el sector públic sense que ningú hi faci res. I així seguiran durant molt temps perquè els ciutadans no tenim cap mecanisme per escollir qui va a les llistes dels partits que després votem.

No sempre ha estat així. Quan va començar la democràcia els sous dels polítics eren una altra cosa. Eren temps en els quals encara podies trobar gent que creia amb alguna cosa, gent amb ganes de treballar pel seu país o pel seu poble, tan li fa. Gent que mai va treballar per diners, bàsicament perquè els sous eren una merda. La nova generació de polítics, els que ara ocupen ajuntaments i Diputacions i Consells Comarcals, el primer que feren va ser pujar-se (molt) el sou. Males llengües diuen que els partits d'esquerres van ser els més descarats, però aquest és un extrem que no puc confirmar. El fet és que amb ells va néixer una nova espècie: el polític professional, l'home o dona que ha fet de la democràcia una forma de vida i obté un sou (molt) alt essent, en alguns casos, un perfecte incompetent. I aquests, amics i amigues, són els qui ens manen: no pas els millors, sinó els que hem hagut de votar. Perquè no hi havia més remei, i perquè ells controlen els mecanismes perquè segueixi essent així.

QUI ENS GOVERNA?

Teòricament haurien de fer-ho els millors. En un país utòpic els polítics haurien de ser professionals molt vàlids de cada camp que haurien de figurar entre els més destacats. Aquesta tesi la defensa Xavier Roig al llibre "La dictadura de la incompetència" i jo la subscric del tot. No només no ens manen els més bons, sinó que la figura del polític professional encobreix moltes vegades un trepa inútil que ha arribat a dalt de tot a base de llepades, cops de sort i maniobres hàbilment calculades. Fins aquí arriba el seu talent, perquè a partir d'aquest punt ens mostra la seva absoluta inutilitat. Alguns es limiten a aprendre quatre consignes demagògiques i a cridar-les, cada vegada amb veu més alta i forta. Tothom qui hagi llegit Rebel·lió a la granja de George Orwell (per cert, una crítica als totalitarismes però centrada en els d'esquerres, no ens confonguem) sabrà de què parlo. Alguns partits són autèntics especialistes en aquesta política de lemes tronats. Parlant d'aquests temes tothom pensa, és clar, en Iniciativa. El ridícul que ens han fet fer altra vegada és espantós, xiulant a una cantant israeliana que precisament és coneguda per la seva voluntat de diàleg amb el poble palestí. Sembla ser que la noia va fer declaracions en contra de Hamàs, una organització de terroristes assedegats de sang, i aquí la va cagar. Tots els fills de papà amb mocador palestí van sortir al carrer a corejar les consignes que els seus ideòlegs els van ensenyar per l'ocasió. Catalunya és un país antisemita, amb totes les lletres, i sento una terrible vergonya aliena. Iniciativa, un partit de govern, boicoteja els actes que ells mateixos han organitzat, com Esquerra Republicana s'erigeix com a màxima defensora d'un Estatut que va rebutjar, i insisteix en dir que és independentista tot i pactar l'esquerra espanyolista. Aquests són els que ens manen: no pas els millors, ni tècnics més destacats, ni administradors brillants: ens mana gent que va saber ser al lloc just en el moment adequat. I el més trist de tot plegat és que el ciutadà de carrer no té cap mecanisme per fer-hi res, tret de deixar de votar o votar en blanc, que tampoc té l'efecte desitjat: la reflexió i autocrítica sincera dels polítics, que sembla ser que tenen com a única missió perpetuar-se a sí mateixos. Joan Saura és al govern i són d'esperar numerets similiars, inclús pitjors. Temps al temps.

L'ÚLTIM DIA DE PLATJA

Avui hem anat per darrera vegada a la platja. Hi ha poca gent i s'hi cap raonablement bé. Tot i així, amb tot el lloc que hi havia, ens ha tornat a passar: un grup de iaios, malcarats i de barriada, se'ns han assegut al costat. Quan dic al costat em refereixo a que qualsevol observador extern pensaria que formàvem part d'un únic grup. Eren tres senyores i un home amb les dents enormes i blanques, que mantenia tota l'estona molt apretades, com aquell torero. Era tan desagradable tenir-los allà i sentir els seus crits que ens hem hagut de canviar de lloc: dues discussions amb vells de l'extrarradi barceloní són massa per un sol estiu. El que té pebrots és que aquesta mateixa gent gosen dir que el jovent d'ara són una colla de bàndals maleducats, i que s'han perdut els vells i bons costums. Em pregunto quins són, aquests costums. Arribar a la platja cridant com energúmens i agafar el lloc a la gent que hi porta estona? Menjar-se tots els canapès dels actes públics? Permetre que els seus gossos es caguin pel carrer? No sé si les coses realment han canviat tant.

El que sé segur és que els Maulets de Girona, els que no em deixaven dormir amb els seus crits de borratxo, i els quinquis que passaven amb els cotxes tunnejats, un dia també seran iaios que, quan vagin a la platja, trauran el lloc de la gent i lamentaran la pèrdua dels vells i bons costums.

P.S.: Potser perquè avui és la Diada, però m'ha semblat metafòrica i simbòlica la situació: uns iaios castellanoparlants i clarament imperialistes (a jutjar per la forma com s'ha apropiat del terreny d'altri) ens han fet recular. De fora vingueren i de casa ens tragueren, que diuen. Servidor ha perdut quasi del tot la vena nacionalista que tenia anys enrere, però per un moment m'he vist temptat a fer de Rafael Casanova i resisitir el setge de les Hordes de l'Hospitalet...

MALTRACTADORS I MALTRACTADORES

Ahir a la nit en Pellicer va parlar d'un crim masclista no sé on: un animal havia mort la seva dona a cops de pal. Lamentable, com sempre. La notícia immediatament posterior era sobre un altre crim: una dona havia deixat abandonat a un familiar seu (no recordo el grau) amb Alzheimer i se la jutjava o ingressava a presó, tampoc ho recordo. De fet, tan li fa. La qüestió és la terminologia: un maníac mata a la seva dona i és violència masclista. Una dona maltracta al seu avi (o pare, o germà...) i no és violència feminista. Com es menja, això? Les vares de medir han de ser iguals per tothom. Però sembla que ser a TV3 i d'altres mitjans de la mateixa corda hi gaudeixen, amb aquesta terminologia, perquè fa temps que sentim a dir coses així. Com la vegada que van fer el patètic anunci en què hi sortia un home avergonyit de ser home perquè d'altres homes maltractaven les dones. A mi m'encanaria maltractar a un maltractador, però no per això m'avergonyiré de ser home. Quina parida. Aquest feminisme de cigarreta i gin tònic que encara campa per aquests móns de Déu no ens acosta més a la igualtat, sinó a la burda caricatura de sí mateix.