Abans d'ahir en Joan Herrera, en un moment d'eufòria ecosocialista, va decidir que la sortida de la crisis es fonamentava en el respecte en el Medi Ambient i amb polítiques d'esquerres de debò. Ignoro què hi té a veure, el llinx ibèric, els rius i les plantes amb una crisis provocada per la caiguda del rajol, però ell, que està al Govern, deu disposar de dades privilegiades. També ignoro com remuntarem de la crisis pagant pensions i invertint en el funcionariat, però en Joan Herrera sap la manera. Quin descans! Quan pensàvem que tot estava perdut el nostre heroi Joan Herrera ens ha vingut a obrir els ulls.
En un altre ordre de coses, aquest matí he sentit que una colla de gent, imagino que afins al nostre heroi Joan Herrera, ha presentat una proposta perquè el Nadal es deixi de dir Nadal i passi a ser "Vacances d'Hivern", i el mateix amb Setmana Santa. Deixant de banda el fet religiós, que avui dia per molta gent és anecdòtic, aquests senyors pretenen esborrar dos mil anys de cultura d'un cop de ploma (algú més pensa en 1984?). Si no fos tan sinistre, seria divertit.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
diumenge, 18 d’octubre del 2009
GRÀCIES
Cuatro Amigos el magistral llibre de David Trueba, acaba d'aquesta manera:
Miré a Claudio y a Blas a mi lado y comprendí, en cierta medida, lo que significaba la amistad. Era una presencia que no evitaba que te sintieras solo, pero hacía el viaje más llevadero.
Kurt Cobain, que escrivia però que ho feia d'una forma una mica diferent, també va dir un parell de coses al respecte. La primera m'encanta: "Un amic és aquell que segueix suportant-te fins i tot coneixent els teus defectes". La segona és el començament d'una cançó: "I'm so happy 'cause today I've found my friends".
Divendres vaig tenir la sort de passar una nit memorable amb uns quants amics dels de sempre. Tan memorable que em va incapacitar per escriure aquest post, que volia penjar ahir mateix. De tota manera, benvingudes siguin les ressaques com a conseqüència de jornades així. Amb alguns ens veiem sovint i amb d'altres no tant, però sempre que et tornes a trobar és com si no hagués passat el temps. Les persones vivim més de records magnificats que de fets reals i presents, i aquests records són poderosos i creen vincles molt forts. Si t'hi pares a pensar, és estrany que visquem més en base a coses que ja hem fet i no a les que es farem. De tota manera a vegades penso que, havent viscut el que he viscut amb algunes persones, seria impossible emprenyar-m'hi -al menys de forma seriosa- per res del món (per bé que la realitat, a vegades, s'entesta en demostrar-nos cruelment el contrari).
Sigui com sigui, hi ha dies que em sento imbècil total (tot i que intento ser-ho cada dia una mica menys, això us ho puc assegurar), i no puc evitar sentir certa admiració cap a la gent que han anat a parar al meu costat i que han d'aguantar les meves neures, els meus problemes reals o imaginaris i els meus plans de futur, alhora que han de lluitar contra les seves neures, contra els seus problemes reals o imaginaris i han de seguir traçants els seus plans de futur. Penso que deu ser dur per ells, i aquest humil post és la meva manera de donar-los les gràcies.
El llibre de Trueba se sustenta en aquesta tesis: els amics no et solucionaran la vida, potser ni tan sols te la faran més fàcil, però segur que, gràcies a ells, sí que serà més divertida i fàcil de passar.
Ho subscric plenament i, de nou, aprofito per dir gràcies.
Miré a Claudio y a Blas a mi lado y comprendí, en cierta medida, lo que significaba la amistad. Era una presencia que no evitaba que te sintieras solo, pero hacía el viaje más llevadero.
Kurt Cobain, que escrivia però que ho feia d'una forma una mica diferent, també va dir un parell de coses al respecte. La primera m'encanta: "Un amic és aquell que segueix suportant-te fins i tot coneixent els teus defectes". La segona és el començament d'una cançó: "I'm so happy 'cause today I've found my friends".
Divendres vaig tenir la sort de passar una nit memorable amb uns quants amics dels de sempre. Tan memorable que em va incapacitar per escriure aquest post, que volia penjar ahir mateix. De tota manera, benvingudes siguin les ressaques com a conseqüència de jornades així. Amb alguns ens veiem sovint i amb d'altres no tant, però sempre que et tornes a trobar és com si no hagués passat el temps. Les persones vivim més de records magnificats que de fets reals i presents, i aquests records són poderosos i creen vincles molt forts. Si t'hi pares a pensar, és estrany que visquem més en base a coses que ja hem fet i no a les que es farem. De tota manera a vegades penso que, havent viscut el que he viscut amb algunes persones, seria impossible emprenyar-m'hi -al menys de forma seriosa- per res del món (per bé que la realitat, a vegades, s'entesta en demostrar-nos cruelment el contrari).
Sigui com sigui, hi ha dies que em sento imbècil total (tot i que intento ser-ho cada dia una mica menys, això us ho puc assegurar), i no puc evitar sentir certa admiració cap a la gent que han anat a parar al meu costat i que han d'aguantar les meves neures, els meus problemes reals o imaginaris i els meus plans de futur, alhora que han de lluitar contra les seves neures, contra els seus problemes reals o imaginaris i han de seguir traçants els seus plans de futur. Penso que deu ser dur per ells, i aquest humil post és la meva manera de donar-los les gràcies.
El llibre de Trueba se sustenta en aquesta tesis: els amics no et solucionaran la vida, potser ni tan sols te la faran més fàcil, però segur que, gràcies a ells, sí que serà més divertida i fàcil de passar.
Ho subscric plenament i, de nou, aprofito per dir gràcies.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( i III )
Vaig deixar el cotxe a un lateral.
- Quedi’s a dins…- i l’agent digué alguna cosa per ràdio, mirant la matrícula.
Féu cara d’impaciència mentre esperava la resposta. Entretant preguntà: - Així, d’on ve, exactament?
Can Marquet de les Roques és un nom difícil de recordar. Per escriure aquest relat he hagut de consultar-ho a Internet. Sota pressió, per mi, és del tot impossible.
- No sé com es diu. És un poble prop de Sabadell. Bé, una mena de casa.
El Mosso aixecà les celles de forma suspicaç, alhora que es posava la mà al cinturó.
- No recorda com es diu?
- No. Però vinc d’una presentació d’un llibre meu.
- Ah. Vostè ha escrit un llibre. Enhorabona.
- Bé, jo sol no. Jo i més gent.
El Mosso sospirà.
- Ensenyi’m la documentació.
Tremolós, vaig treure el carnet. La ressaca ja no em proporcionava aquell agradable efecte sedant, el mal de cap havia tornat i feia estona que el vi i el whisky havien estat eliminats del meu organisme. O això em pensava: per culpa de la tensió (em passa sovint) em va venir aquella cremor d’estòmac típica del licor barat, una cremor que se’m va enfilar fins la gola. Vaig aconseguir dissimular fent veure que empassava saliva: no semblava que aquells Mossos, amb metralletes, armilles antibales i cadenes per rebentar pneumàtics fossin allí per fer bufar borratxos, però segur que no els hi feia cap gràcia trobar-ne un, encara que només ho fos en potència: havia begut poc i no hagués donat positiu, però temia l’efecte reactivació que provoca beure en un dia de ressaca.
El Mosso digué el meu nom per ràdio i algú a l’altra banda féu una consulta informàtica.
- Esperi’s un moment – em demanà mentre mirava el revers del meu carnet.
- Què he fet?
- Busquem algú. De moment no ha de patir.
Però sí que patia, i molt: havia mentit a un armari amb una metralleta enorme. Feia poc que havia estrenat la solteria i no deixava de pensar que, si hagués tingut xicota res d’allò hauria passat. Aniríem feliços, xerrant i escoltant música, i quan la Policia ens parés ella els hauria explicat que tornàvem d’una entrega de premis. El Mosso potser em felicitaria de tot cor, inclús em demanaria una còpia firamada del llibre. Tornaríem a casa i sortiríem a fer un bon sopar per celebrar la publicació, regat amb molt vi negre.
En comptes d’això, jo barbotejava ximpleries i el policia es pensava que era un islamista radical. Aleshores se’m va acudir.
- Si vol, miri al seient del darrera. Hi tinc els llibres.
El Mosso em féu una ganyota difícil d’interpretar i va obrir la porta del darrera.
- És veritat. Aquí hi surt el seu nom- digué en fullejar el volum.
- Sí.
La ràdio va murmurar alguna cosa i el mosso va fer que sí amb el cap. Em va semblar entendre “D’acord”.
- Tot està bé. Ja pot marxar. Que tingui una bona tarda i perdoni les molèsties.
- Gràcies – vaig dir mig esperant-me un tret a la roda quan arranqués.
Abans de saludar-me amb la mà a la gorra, l’home em mirà per darrera vegada. Va ser una d’aquelles mirades que et deixen un cert mal rotllo perquè no saps interpretar. Però juraria que, entre la mescla d’emocions que bullien al cap d’aquell Mosso, hi havia compassió.
- Quedi’s a dins…- i l’agent digué alguna cosa per ràdio, mirant la matrícula.
Féu cara d’impaciència mentre esperava la resposta. Entretant preguntà: - Així, d’on ve, exactament?
Can Marquet de les Roques és un nom difícil de recordar. Per escriure aquest relat he hagut de consultar-ho a Internet. Sota pressió, per mi, és del tot impossible.
- No sé com es diu. És un poble prop de Sabadell. Bé, una mena de casa.
El Mosso aixecà les celles de forma suspicaç, alhora que es posava la mà al cinturó.
- No recorda com es diu?
- No. Però vinc d’una presentació d’un llibre meu.
- Ah. Vostè ha escrit un llibre. Enhorabona.
- Bé, jo sol no. Jo i més gent.
El Mosso sospirà.
- Ensenyi’m la documentació.
Tremolós, vaig treure el carnet. La ressaca ja no em proporcionava aquell agradable efecte sedant, el mal de cap havia tornat i feia estona que el vi i el whisky havien estat eliminats del meu organisme. O això em pensava: per culpa de la tensió (em passa sovint) em va venir aquella cremor d’estòmac típica del licor barat, una cremor que se’m va enfilar fins la gola. Vaig aconseguir dissimular fent veure que empassava saliva: no semblava que aquells Mossos, amb metralletes, armilles antibales i cadenes per rebentar pneumàtics fossin allí per fer bufar borratxos, però segur que no els hi feia cap gràcia trobar-ne un, encara que només ho fos en potència: havia begut poc i no hagués donat positiu, però temia l’efecte reactivació que provoca beure en un dia de ressaca.
El Mosso digué el meu nom per ràdio i algú a l’altra banda féu una consulta informàtica.
- Esperi’s un moment – em demanà mentre mirava el revers del meu carnet.
- Què he fet?
- Busquem algú. De moment no ha de patir.
Però sí que patia, i molt: havia mentit a un armari amb una metralleta enorme. Feia poc que havia estrenat la solteria i no deixava de pensar que, si hagués tingut xicota res d’allò hauria passat. Aniríem feliços, xerrant i escoltant música, i quan la Policia ens parés ella els hauria explicat que tornàvem d’una entrega de premis. El Mosso potser em felicitaria de tot cor, inclús em demanaria una còpia firamada del llibre. Tornaríem a casa i sortiríem a fer un bon sopar per celebrar la publicació, regat amb molt vi negre.
En comptes d’això, jo barbotejava ximpleries i el policia es pensava que era un islamista radical. Aleshores se’m va acudir.
- Si vol, miri al seient del darrera. Hi tinc els llibres.
El Mosso em féu una ganyota difícil d’interpretar i va obrir la porta del darrera.
- És veritat. Aquí hi surt el seu nom- digué en fullejar el volum.
- Sí.
La ràdio va murmurar alguna cosa i el mosso va fer que sí amb el cap. Em va semblar entendre “D’acord”.
- Tot està bé. Ja pot marxar. Que tingui una bona tarda i perdoni les molèsties.
- Gràcies – vaig dir mig esperant-me un tret a la roda quan arranqués.
Abans de saludar-me amb la mà a la gorra, l’home em mirà per darrera vegada. Va ser una d’aquelles mirades que et deixen un cert mal rotllo perquè no saps interpretar. Però juraria que, entre la mescla d’emocions que bullien al cap d’aquell Mosso, hi havia compassió.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( II )
A mi em sorprenia que una senyora tan gran sapigués què era el sistema Bluetooth (imprescindible si volies trobar la gràcia a la història), però vaig optar per respondre-li que a mi també m’havia entusiasmat la poesia que havia llegit, malgrat que:
a) Nerviós com estava, amb prou feines l’havia escoltat.
b) Els meus coneixements de poesia són equivalents als que tinc de Física Nuclear o Literatura Rumanesa.
I pels altaveus em van demanar que pugés a la tarima. Vaig començar la lectura excusant-me per la meva veu, rogallosa i cascada: feia poc que havia tingut un disgust amorós i les nits eren més llargues, tristes i dures que mai. Sort en tenia, vaig dir, del meu amic Justine and Brooks. El públic s’ho agafà a broma, i molts fins i tot aplaudiren. Vaig pensar que era un bon principi, que potser les meves moneries taparien el patètic estat físic i emocional en el qual em trobava.
La lectura transcorregué sense pena ni glòria. La ressaca va tenir un efecte sedant, i vaig poder llegir sense que em caigués el llibret ni el deixés empapat de suor, com em passa quan no bec cinc til•les o prenc el Sumial. Acabat l’acte, tothom anà a fer una cigarreta esperant que comencés una taula rodona sobre algun tema d’interès social. Els convidats eren gent del món de les comunicacions i la cultura, però jo tenia mal de cap i el camí de tornada em semblava llarguíssim, així que vaig optar per donar les gràcies als organitzadors i, amb un feix de llibrets sota el braç, escapolir-me.
A la sortida de l’autopista em parà una patrulla de Mossos. Fortament armats, era obvi que buscaven algú que, vist el desplegament, era un criminal molt perillós. Potser un terrorista suïcida o un assassí en sèrie.
Un Mosso quadrat com un armari es posà la mà a la gorra d’aquella manera que, en condicions normals, em fa tant gràcia.
- D’on ve?
- De Barcelona.
Automàticament un calfred em recorregué l’esquena i la sang m’escalfà les galtes: en realitat no venia de Barcelona, sinó de Sabadell. El meu problema és que quan agafo l’autopista el meu cervell ho assocïa, de forma automàtica, amb la paraula “Barcelona”. Vaig pensar que el millor era solucionar ràpidament aquell malentès, no fos cas que l’agent descobrís que l’havia mentit.
- Bé, en realitat no vinc de Barcelona. Vinc de Sabadell.
- Aparqui aquí.
a) Nerviós com estava, amb prou feines l’havia escoltat.
b) Els meus coneixements de poesia són equivalents als que tinc de Física Nuclear o Literatura Rumanesa.
I pels altaveus em van demanar que pugés a la tarima. Vaig començar la lectura excusant-me per la meva veu, rogallosa i cascada: feia poc que havia tingut un disgust amorós i les nits eren més llargues, tristes i dures que mai. Sort en tenia, vaig dir, del meu amic Justine and Brooks. El públic s’ho agafà a broma, i molts fins i tot aplaudiren. Vaig pensar que era un bon principi, que potser les meves moneries taparien el patètic estat físic i emocional en el qual em trobava.
La lectura transcorregué sense pena ni glòria. La ressaca va tenir un efecte sedant, i vaig poder llegir sense que em caigués el llibret ni el deixés empapat de suor, com em passa quan no bec cinc til•les o prenc el Sumial. Acabat l’acte, tothom anà a fer una cigarreta esperant que comencés una taula rodona sobre algun tema d’interès social. Els convidats eren gent del món de les comunicacions i la cultura, però jo tenia mal de cap i el camí de tornada em semblava llarguíssim, així que vaig optar per donar les gràcies als organitzadors i, amb un feix de llibrets sota el braç, escapolir-me.
A la sortida de l’autopista em parà una patrulla de Mossos. Fortament armats, era obvi que buscaven algú que, vist el desplegament, era un criminal molt perillós. Potser un terrorista suïcida o un assassí en sèrie.
Un Mosso quadrat com un armari es posà la mà a la gorra d’aquella manera que, en condicions normals, em fa tant gràcia.
- D’on ve?
- De Barcelona.
Automàticament un calfred em recorregué l’esquena i la sang m’escalfà les galtes: en realitat no venia de Barcelona, sinó de Sabadell. El meu problema és que quan agafo l’autopista el meu cervell ho assocïa, de forma automàtica, amb la paraula “Barcelona”. Vaig pensar que el millor era solucionar ràpidament aquell malentès, no fos cas que l’agent descobrís que l’havia mentit.
- Bé, en realitat no vinc de Barcelona. Vinc de Sabadell.
- Aparqui aquí.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
L'AVENTURA DE CAN MARQUET ( I )
Tornava per autopista de Can Marquet de les Roques, a tocar de Sabadell. És un lloc que sempre em fa pensar en l'Última Llar Acollidora, del Senyor dels Anells. L’any anterior m’havien otorgat un accèssit al Certamen Literari Clara Alsina, i venia de la presentació del llibret. Els de l’organització em demanaren que llegís un fragment del meu conte. Es deia Bluetooth, i anava d’un grup d’homes i dones que no es coneixien entre ells i que en un vagó de metro s’enviaven essaemaesses i arxius els uns als altres sense saber qui enviava què. No era el millor relat que he escrit mai, però passava xuclant i tenia la seva gràcia. El problema és que parlar en públic (fins i tot llegir en públic) m’aterroritza, sobretot si no m’he empasta un Sumial o mig pot de Valeriana. I com que aquella tarda no en tenia cap al damunt, vaig haver de tirar del succedani que tenia més a mà: una ampolla de vi negre de batalla que havia rapinyat d’una taula. Acabat el primer got (amb esgarrifances, perquè tenia un horrible gust avinagrat) algú de l’organització m’oferí un vas de plàstic amb una mica de whisky. Era un licor barat, del que et pot deixar cec si en beus gaire. La classe de whisky que sembla que algú hagi destil•lat a la banyera de casa seva, en un garatge pudent o en un rierol de muntanya.
Un cop a la sala d’actes em vaig asseure a esperar el meu torn. Anava després d’una àvia entranyable que ja llegia els seus poemas, també guardonats. La dona acabà, la gent la va aplaudir i s’assegué al meu costat, l’única cadira buida de tot el local. En veritat era un àngel: mocador de seda estampat i vestit jaqueta molt elegant. Era una senyora una mica refeta i amb aires de matriarca benevolent: era la iaia que tothom voldria tenir. Em digué que li havia encantat el meu conte, que ja se l’havia llegit, i em dedicà un somriure encantador, que feia olor de colònia de la d’abans.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
NO HA ESTAT RES
Tenir un blog és una cosa carregosa. En certa forma deu ser com tenir un fill: t'agrada tenir-lo però és emprenyat haver-te'n de fer càrrec en tot moment. Per això a molta gent li agrada més ser tiet que pare. Per això la majoria de la gent, que ja en fa prou cuidant fills i parella, no té blogs.
Darrerament he estat fins les celles de feina i he descuidat una mica Tarda de Birres. He acabat un projecte (del que prefereixo no parlar perquè tinc la seguretat que, tan bon punt digui alguna cosa, sortirà malament), he anat a massa sopars, he recaigut i he tornat a llegir Houllebecq (que té un efecte nefast sobre el meu estat anímic), he anat a presentacions de llibres (el meu mestre i amic Vicenç Pagès ha presentat els Jugadors de Whist, una novel·la que encara no he començat però que promet). He llegit còmics (si encara no teniu The Boys us esteu perdent un dels millors comic book del mercat. També he llegit Persépolis, que m'ha sorprès molt positivament i que també recomano).
I això és una mica tot. El panorama polític segueix essent desolador, tant que no val gaire la pena parlar-ne. La bipolarització amb dretes i esquerres és una cosa absolutament desfassada i absurda, però el President Montilla i els seus n'estan encantats, i ho fan servir com a cavall de batalla per la majoria de comicis. És un miracle que la gent encara vagi a votar.
Ah, sí: ahir vaig veure Rocky IV. El malvat Ivan Drago (interpretat per un Dolph Lungren que fot por de veritat) mata a l'Apol·lo Creed. El semental italià es cobra la seva venjança després d'un entrenament a lo pel·li de Kung Fu (el rus entrena amb tantes màquines que ell mateix acaba assemblant-s'hi). Imagino que els votants d'Iniciativa estaven furiosos quan Rocky va tombar el comunista Drago amb un crochet devastador, però un servidor literalment es va posar de peu, un mica com fa Clint Eastwood a Million Dollar Baby. A mi, què voleu que us digui, em va encantar que el rus caigués.
En fi, per avui res més. Me'n vaig a fer el dinar de diumenge. Espero no despenjar-me tant la propera vegada. A tornar-hi, que no ha estat res.