Vaig deixar el cotxe a un lateral.
- Quedi’s a dins…- i l’agent digué alguna cosa per ràdio, mirant la matrícula.
Féu cara d’impaciència mentre esperava la resposta. Entretant preguntà: - Així, d’on ve, exactament?
Can Marquet de les Roques és un nom difícil de recordar. Per escriure aquest relat he hagut de consultar-ho a Internet. Sota pressió, per mi, és del tot impossible.
- No sé com es diu. És un poble prop de Sabadell. Bé, una mena de casa.
El Mosso aixecà les celles de forma suspicaç, alhora que es posava la mà al cinturó.
- No recorda com es diu?
- No. Però vinc d’una presentació d’un llibre meu.
- Ah. Vostè ha escrit un llibre. Enhorabona.
- Bé, jo sol no. Jo i més gent.
El Mosso sospirà.
- Ensenyi’m la documentació.
Tremolós, vaig treure el carnet. La ressaca ja no em proporcionava aquell agradable efecte sedant, el mal de cap havia tornat i feia estona que el vi i el whisky havien estat eliminats del meu organisme. O això em pensava: per culpa de la tensió (em passa sovint) em va venir aquella cremor d’estòmac típica del licor barat, una cremor que se’m va enfilar fins la gola. Vaig aconseguir dissimular fent veure que empassava saliva: no semblava que aquells Mossos, amb metralletes, armilles antibales i cadenes per rebentar pneumàtics fossin allí per fer bufar borratxos, però segur que no els hi feia cap gràcia trobar-ne un, encara que només ho fos en potència: havia begut poc i no hagués donat positiu, però temia l’efecte reactivació que provoca beure en un dia de ressaca.
El Mosso digué el meu nom per ràdio i algú a l’altra banda féu una consulta informàtica.
- Esperi’s un moment – em demanà mentre mirava el revers del meu carnet.
- Què he fet?
- Busquem algú. De moment no ha de patir.
Però sí que patia, i molt: havia mentit a un armari amb una metralleta enorme. Feia poc que havia estrenat la solteria i no deixava de pensar que, si hagués tingut xicota res d’allò hauria passat. Aniríem feliços, xerrant i escoltant música, i quan la Policia ens parés ella els hauria explicat que tornàvem d’una entrega de premis. El Mosso potser em felicitaria de tot cor, inclús em demanaria una còpia firamada del llibre. Tornaríem a casa i sortiríem a fer un bon sopar per celebrar la publicació, regat amb molt vi negre.
En comptes d’això, jo barbotejava ximpleries i el policia es pensava que era un islamista radical. Aleshores se’m va acudir.
- Si vol, miri al seient del darrera. Hi tinc els llibres.
El Mosso em féu una ganyota difícil d’interpretar i va obrir la porta del darrera.
- És veritat. Aquí hi surt el seu nom- digué en fullejar el volum.
- Sí.
La ràdio va murmurar alguna cosa i el mosso va fer que sí amb el cap. Em va semblar entendre “D’acord”.
- Tot està bé. Ja pot marxar. Que tingui una bona tarda i perdoni les molèsties.
- Gràcies – vaig dir mig esperant-me un tret a la roda quan arranqués.
Abans de saludar-me amb la mà a la gorra, l’home em mirà per darrera vegada. Va ser una d’aquelles mirades que et deixen un cert mal rotllo perquè no saps interpretar. Però juraria que, entre la mescla d’emocions que bullien al cap d’aquell Mosso, hi havia compassió.