EL PREU D'EN SOSTRES

En Sostres se’ns en va al Factual, el diari digital de l’Arcadio Espada. Ens ha volgut convèncer que la gent de l’Avui són una colla de venuts i potser ens l’hem cregut massa a cegues: el que està clar és que canviar-se de camisa amb la facilitat que ell ho fa no és precisament una cosa honorable. Pot justificar-se de moltes maneres ( i ell ho fa de forma magistral a la seva pàgina, però es veu més fals que un bitllet de vuitanta-cinc euros): que si rigor intel•lectual, que si nou periodisme, que si naps i que si cols. El cap del camí, però, és que l’Aracadio Espada i la seva troupe representen el català ressentit amb Catalunya. No hi ha volta de full.

Sostres s’aferra a aquest tauló amb la desesperació d’un nàufrag. No fa ni una setmana demanava diners als lectors de la seva pàgina (ell, que presumia de milionari) i ara se’n va a un diari propietat d’un dels anticatalanistes més viscerals que he vist mai (a en Sostres , ho recordo bé, li agradava comparar aquesta gent amb els jueus que feien de guàrdies al Gueto de Varsòvia). No sé si és que tothom té un preu i en Sostres el té més baix del que ens havia fet creure, o tal vegada a ell només li interessa publicar i ser llegit. Més que publicar, provocar.

Mentiria si digués que m’ho esperava: en realitat esperava molt més d’ell. És cert que la classe alta catalana no s’ha caracteritzat mai per la seva fermesa ni per la lleialtat al país. També em sobta el grup d’incondicionals que té en Sostres: fanàtics que el seguirien fins a l’infern si els ho demanés. Gent tan encegada que és capaç de justificar tots els seus excessos, essent aquest, segons el meu punt de vista, el pitjor de tots. És un creador d’opinió i un ideòleg nat. Se’ls pixa a sobre i després els diu que plou. Una cosa és dir que parlar castellà és de pobres en un article clarament irònic i sarcàstic i l’altre treballar per un grup de gent que abomina Catalunya. Fa pocs dies vaig defensar-lo aquí al blog, i infinitat de vegades l’he defensat en dinars, sopars i tardes de birres. Ara, per desgràcia, no puc dir gaire res a favor seu. No només els polítics creen desafecció: en realitat ningú es creu res. Tothom es ven per un plat de llenties. I en Sostres, irònicament, no ho ha fet per llenties del Bulli, si és que al Bulli fan llenties, sinó per aquelles de pot i de marca Lidl, les que tenen l’etiqueta mig arrencada i pols sobre el tap.
I per això als catalans ens va com ens va. Em temo que no ens mereixem gaire res més.

JAPÓ

El meu amic Miles passa uns mesos al Japó fent-nos molta enveja a tots, especialment als freaks i als qui hem dedicat llargs mesos de la nostra vida a fer una rigurosa recerca sobre l'evolució de l'ètica i la moral del guerrer Samurai, fent especial incidència en les influències rebudes del Shintoisme, Confucianisme i Budisme. He agregat el seu blog a una llista que hauria de sortir a la banda dreta.

Ell no parlarà del sogunat Tokugawa ni de la restauració Meiji, ni tan sols de com els 47 samurais van matar Kira, el qui va fer caure en deshonra al seu senyor, suicidant-se posteriorment. No, no espereu això d'en Miles. Ell us parlarà del Japó real, del sushi, de les sales de joc, del sake, del manga i dels videojocs. Tot plegat molt més interessant que no pas l'origen de l'estratificació social japonesa.

Apa, disfruteu la lectura.

BONS TEMPS PER LA LÍRICA

A vegades passes èpoques sense trobar-ne cap. Llegeixes un llibre darrera l'altre però no hi ha manera. Les paraules són com les combinacions de roba que duen les senyores angleses de classe obrera: irreconciliables. Les descripcions es fan eternes, els personatges no tenen cap gràcia. No passa res, i fins i tot girar les pàgines és agònic, esperant a veure quin desastre narratiu et trobaràs a la següent. Palles mentals, exercicis d'autocomplaença literaria, tot plegat és terrible.

I un dia tens sort. Per atzar et ve a parar a les mans el llibre "La oreja de Murdock", de Castle Freeman, o el darrer llibre pòstum de Bukowsky (és fantàstic això que un dels teus autors preferits tregui llibres després de mort), "Fragmentos de un cuaderno manchado de vino". Torna la velocitat, torna l'acció. Passen coses tota l'estona, entens cada línia, cada paràgraf (bé!), i ja no t'avorreixes llegint monòlegs inacables i insípids (parlant de monòlegs, només espero que el meu ídol David Sedaris tregui un nou recull. Els qui es pensen que Buenafuente i els seus clons són divertits i intel·ligents hauran de reconfigurar del tot la seva manera d'entendre l'humor després de llegir un llibre seu).

Afegim-hi la novel·la "El Fin", que m'espera al sofà, encara sense obrir, i que diuen els que hi entenen que és tota una descoberta. Els que hi entenen també diuen que "Burlando a la parca" és un dels millors llibres d'humor que s'ha escrit mai. Ja el tinc encarregat a la Llibreteria, a Girona (per cert, si algú encara no hi ha estat ja triga: quedarà impressionat de la manera que tenen d'entendre els llibres. Creieu-me: he estat quasi en tantes llibreries com bars).

Davant tantes lectures em sento com un infant el dia de Reis, que té mil regals i no sap per quin començar. Com quan em comprava una bossa de xuxeries i m'agradaven tant totes que les reservava per més tard...

ELS OKUPES DE MAGISTERI ( i II )

En aquell lloc desolador, assegut en una cadira de càmping i fumant un porro, hi trobo un antic alumne, de la primera promoció que vaig tenir. Ara duu rastes, com tots els nanos que corren per allí. També vesteix de la mateixa forma, amb jerseis de llana, palestins i pantalons amples d’aquells que sembla que t’hi hagis cagat dins. Té un punt de commovedor veure’ls a tots tant uniformadets, com si fossin fotocòpies els uns dels altres. Precisament ells, que defensen la llibertat individual i que pretenen protestar contra les modes imposades pel capitalisme patriarcal i ferotge.
M’acosto i li dic hola, què tal, i ell s’amaga el porro com si encara fos el seu mestre. Li clavo una plantofada a l’espatlla i li pregunto, rient:
- No m’enganyis: tot això ho feu per follar.
- No, home, no! – respon ell, vermell com un pigot.
Aleshores m’adono que jo ja no sóc tan jove, però que ell fa quatre dies es queixava perquè els alumnes de quart d’ESO li xutaven la pilota a l’hora del menjador. I que en el fons només són criatures borratxes de llibertat, eufòriques per ser el centre d’atenció d’un país sencer, però criatures al cap i a la fi. Nens i nenes que fumen porros i beuen Xibeques, i que en un mateix sac hi posen el veganisme, el matriarcat, les protestes contra el kubotan i el Ioga Kundalini.
Anem a fer un cafè al bar de la Facultat i el trobem buit: deuen haver anul•lat les classes. A la taula del costat hi ha una noia d’uns vint anys, bonica i ben vestida. No aparta els ulls de la muntanya de papers que cobreixen la taula. No fa cas a ningú, només dels seus fulls, i penso que una vegada més la comèdia que és aquesta existència ens ofereix un últim acte terriblement lúcid i didàctic: enmig de haxix, alcohol i matalassos, una noia estudiant. Es fa rar, veure-la allí. I aleshores m'assalta un pensament estrany: com és que la única persona que fa el que se suposa que s'ha de fer, sembla un bitxo raro?

ELS OKUPES DE MAGISTERI ( I )

Aquest és un post antic que vaig penjar al Facebook fa prop d'un any. Avui l'he trobat mig per casualitat i he pensat que el podria penjar aquí. Pels qui no se'n recordin, el motiu de l'okupació de la Facultat d'Educació va ser una protesta pel Pla de Bolonya.

Dimecres a la tarda els vam anar a veure. El primer que et crida l’atenció són la mitja dotzena de pancartes rebregades que pengen de la façana, solidaritzant-se amb els okupes barcelonins i reivindicant llibertat de pensament. Algunes són il•legibles, de tant fetes malbé com estan per la pluja i el vent. Un cop a dins la Facultat els colors purs desapareixen, i tot adquireix una tonalitat de gos com fuig. Unes coses es confonen amb les altres, imprecises, com si no tinguessin contorn o anessis tota l’estona sense ulleres. Les tendes d’acampada, les mantes escampades arreu, les banderes i els mocadors que fan de toldos improvisats contribueixen a augmentar aquesta sensació d’irrealitat. No hi fa exactament pudor, però l’aire és dens, viciat, i hi ha moments que et sents com nedant en una piscina. Tenen una zona habilitada com a dormitori, i alguns fins i tot han col•locat cartells de paper damunt del lloc on dormen, indicant de qui és propietat. Damunt d’una tenda, per exemple, pots trobar-hi escrit “Cal Peruano”, o “Lloc de la Thaïs”. Amb un hula hop de fusta d’un metre de diàmetre han fabricat l’atrapasomnis més gran que mai he vist, a base de teixir una teranyina de cordills esfilagarsats i plomes enormes, segurament de les gavines que ronden per allí. Hi ha tendes del tipus iglú, de les que no s’enganxen al terra, però molts d’ells han optat pels matalassos de gomaespuma que no s’han dignat ni a cobrir amb un llençol. Sorprenentment no hi veus gaire sacs de dormir: la majoria fan servir mantes blaves o marrons, com les que teníem a ca l’àvia quan érem petits. Com ja he dit, alguns fins i tot han improvisat toldos, una tècnica que havia vist fer als rodamóns, amb la diferència que els tendals dels okupes estan decorats amb propaganda anarcofeminista (?) i, com no, retrats del Ché.

Els nanos s’han esforçat per sentir-se com a casa, i a tot arreu hi ha xarops per la tos, revistes, cartells contra les curses de braus i, reblant la sensació surreal i onírica que et dóna estar allà, unes pantumfles d’anar a dormir.

Sota el porxo de la Facultat hi ha la Botiga Solidària, una parada d’intercanvi amb roba vella (tot em picava només de veure-la) i llibres. Vaig acostar-me a mirar-los, només per adonar-me que tot són lectures d’alt nivell: contes infantils amb moltes il•lustracions i llibres com els que tenen els Instituts com a lectures obligatòries. Infeliç de mi, pensava que els universitaris revolucionaris llegien a Marx, Sartre i Foucault, però es veu que prefereixen les aventures de Candy Candy i dels Set Secrets.

Una mica més enllà de la Botiga Solidària hi ha la cuina menjador, un munt de taules de diferents mides i formes col•locades com si d’una cantina escolar es tractés (i arribats a aquest punt no puc evitar pensar com en són, de criatures). Aquí i allà, caixes amb verdures en diferents estats de putrefacció, i algunes ampolles buides de Xibeca i de vermut blanc, d’una marca tan misteriosa com la del tabac que fan servir per liar.

LA CAIGUDA D'EN SOSTRES ( i II )

Ahir vaig fer una volta per Internet per veure com es respirava al voltant de l'afer Sostres. Evidentment hi ha defensors i detractors. Els defensors fan servir arguments semblants als que vaig utilitzar jo mateix. En realitat en democràcia hi ha un únic argument possible: cal garantir la llibertat d'expressió. I si hi ha faltes o calumnies per això tenim els tribunals.

Els detractors eren prou ingenus. Una breu mostra:

- En Sostres dóna munició als espanyolistes (no us enganyeu, detractors, els espanyolistes radicals no necessiten en Sostres. Ben aviat en trobaran un altre. Qui vol baralles no necessita excuses).

- En Sostres és de dretes (sí, teniu raó. I molt de dretes, afegeixo jo, potser massa. Però és que no té dret a ser-ne? Tothom ha de ser d'esquerres? Catalunya independent serà d'esquerres o no serà? Per què?)

- En Sostres embruta el bon nom del catalanisme (aquest argument em fa molta gràcia: quin bon nom? És l'únic que ho fa? Essent classista i racista -que ho és- embruta el catalanisme? Perdoneu-me però no hi veig relació).

- En Sostres és un provocador (en efecte, és un provocador. Sempre ho ha estat. D'això es tracta, oi? Que no ho són en Zaragoza, el Tardà o en David Madí?)

- Feia malament la seva feina (ah, mira quants especialistes en periodisme que hi ha per Internet. Quina és la feina d'un periodista exactament? Informar de forma objectiva? No fotem: a ningú li agrada la objectivitat. És com un plat de verdures sense sal).

Per acabar, la meva frase preferida en defensa d'en Sostres: "A l'Avui cada vegada hi ha menys lliurepensadors i més periodistes hipermegaxupiguais i sostenibles com la Mar Jiménez".

LA CAIGUDA D'EN SOSTRES

Ahir ho anunciava a la seva web i avui ja s'ha fet públic: han fet fora en Salvador Sostres del diari Avui, potser el darrer mitjà on encara no l'havien acomiadat.

Pels qui no el conegueu en Sostres és l'enfant terrible del periodisme català. Un tipus amb talent, però massa agressiu pels gustos descafeïnats dels catalans, una nació de bevedors de tallats que encara suca els croissants i les torrades. Un home que té les seves idees molt clares, però que són unes idees massa provocadores, massa càustiques. Un escriptor reaccionari en ocasions i tendre en d'altres, àcid i compassiu, emfalagós fins a la nàusea quan es posa poètic. A vegades te l'imagines com un retrògrad i, d'altres, com un tipus avançat al seu temps, i no t'equivoques ni en una cosa ni en l'altra.

En Sostres té legions d'admiradors i imitadors (entrenyables aquests darrers), i també legions d'odiadors que l'abominen: impossible quedar-se indiferent davant d'algunes de les seves perles: històries de sexe, de minyones, de gin tònics, de putes i d'àpats refinats i caríssims.

Ha viatjat per tot el món i només n'ha comprès una part. Ha dit el que ningú s'atrevia dir i ha colpejat a qui ningú s'atrevia a tocar, fent pel camí enemics terribles. Sovint es diu d'ell que és el Losantos català, però en Sostres només és la meitat de demagog i en canvi té el doble de classe que l'aragonès del cabell greixós.
Atrinxerat a la seva pàgina web (www.salvadorsostres.com) ara demana diners als lectors, un acte estrany venint d'un tipus que sempre ha presumit que els milions li surten per les orelles. Però estic segur que rebrà contribucions, i moltes, i que hi haurà Sostres per estona. I és bo que sigui així, perquè no s'hauria d'atacar a ningú per opinar, encara que les seves opinions piquin.

En moments així els freaks sempre pensem en el còmic de V de Vendetta, escrit pel genial Alan Moore, i en la frase que el resumeix. "Les idees no es poden matar: són a prova de bales". I afegeixo jo: "ens agradin o no aquestes idees".

Sort, Sostres.

LA VACUNA DELS SAMURAIS

Tot això de les vacunes em fa pensar en un episodi molt curiós de la història del Japó. Durant uns 250 Japó, sota el govern del sogunat Tokugawa, va restar aïllat del món. Va ser un salt enrere enorme: anclats en un sistema feudal caduc i deficitari, donaven l'esquena voluntariament als descobriments científics de l'època. Encara pescaven amb raquítiques barques de fusta quan els americans navegaven amb pessants vaixells de metall moguts per vapor. Molts encara lluitaven amb katanes quan a tot arreu les armes de foc estaven generalitzades, per posar només dos exemples.

Un altre dels descobriments que els japos en un principi van passar-se pel forro van ser les vacunes. Fidels a la medicina tradicional xinesa, que havien importat segles enrere, no concebien això d'inocular bacteries dèbils en un cos humà saludable. Els poquíssims metges japonesos que coneixien tècniques occidentals (Japó comerciava amb comptagotes amb Holanda) eren en un inici tinguts per excèntrics i bojos pels seus companys de professió, fins que es va demostrar que era un sistema eficaç.

Més tard, amb la restauració Meiji, Japó es va obrir a Occident, fent el pas de gegant més gran que segurament cap país hagi fet mai. Finalment tots els tradicionalistes van acabar admetent que les vacunes no eren tan terribles.

No dic que el cas d'avui dia sigui el mateix perquè òbviament no ho és. Potser sí que la vacuna aquesta és una estafa: tal com vaig dir, em desconcerta que dos professionals d'una ciència puguin dir coses tan antagòniques, tan absolutament contraposades. Però com deia aquell, és important conèixer la història (i aquí afegeixo jo: si pot ser, la de tot arreu) per no acabar repetint els mateixos errors. No fos cas que el que avui trobem una aberració mèdica demà acabi essent el pa de cada dia.

LA VACUNA

Tot tendeix a la dualització, com ja apuntaven fa milers d'anys els filòsofs asiàtics. La gent és del Barça o del Madrid, de dretes o d'esquerres, del mar o de la muntanya, de cinema comercial o alternatiu, de Sega o de Nintendo. El mateix passa amb això de la grip A, i tothom ha corregut a agafar posicions, a saber: els uns a favor de la vacuna i els altres en contra. El que pensi jo a ben poca gent li ha d'importar perquè de medicina no en tinc ni idea, però el més alarmant és que els metges estiguin tan dividits. La vacuna pot ser bona o pot ser dolenta, o en tot cas bona en alguns casos i dolenta en d'altres. Però això quasi ningú ho diu. Que no era una ciència, la medicina? Aquests darrers dies em recorda una discussió entre sofistes, on els arguments esdevenen armes llencívoles. Avui surt una monja doctora en medicina i diu que no, i l'endemà el director d'un hospital diu que sí (la Teresa Forcades, val a dir-ho, com a mínim es molesta a defensar el seu no amb arguments mèdics, cosa que no fan d'altres professionals, un gest que trobo enormement irresponsable). Uns diuen que tot plegat és una conspiració de les indústries farmacèutiques, i d'altres que si l'han donada massivament als EUA, el país de les demandes mèdiques, no cal patir.

Jo, si tinc mal de cap, prenc un Espidifen. Funciona. Si tinc molt mal de cap, un i mig o dos. A la llarga fa mal però tampoc n'abuso tant, i estic segur que tots els metges diran una cosa similar. Per què, doncs, amb la vacuna hi ha tanta polèmica? Funciona o no? Acabarem pensant que els metges no saben el que diuen, i això sí que em crearia molta angoixa. Perquè si no em puc fiar del sí o del no d'un metge en aquests temes... de qui em puc fiar?

La situació em recorda massa un capítol de House. Una parella de joves van a veure'l perquè tenen el fill malalt i en House li recepta antibiòtics. La parella diu que no pensen donar-li antibiòtics al nen perquè tot forma part d'una conspiració de les indústries farmacèutiques per fer diners, i que de cap manera pensen col·laborar-hi.

- Com vulguin - els respon en House.- Així col·laboraran amb les indústries que fabriquen taüts. M'han dit que en fan de molt bonics.

CLUB DE LLUITA

Les poques coses que sé de política les vaig aprendre quan feia Humanitats a la UOC. Com que no tenia prou feina estudiant em dedicava a entrar als Fòrums que la universitat posava a la nostra disposició. El meu preferit era el Fòrum Comunitat. Allà vam coincidir-hi un grup d'estudiants de totes les tendències polítiques, era una representació en miniatura de la societat. Si cap professor de Sociologia, Antropologia o Ciències Polítiques de la casa s'hi va fixar va fer mal fet, perquè va perdre's un laboratori de pràctiques collonut.

Com a la novel·la de Chuck Pallahniuk (i la pel·lícula amb Brad Pitt i Edward Norton) ens dedicàvem bàsicament a hostiar-nos, metafòricament parlant, és clar. Era com un d'aquests tornejos d'Arts Marcials de les antigues pel·lis d'en Van Damme: cadascú lluitava amb el seu estil. Al Fòrum vaig aprendre que CiU no tenia -ni té- un programa clar, i que tants caps tants barrets. També que el PSC no existia aleshores i molt menys existeix ara: és senzillament el PSOE amb el nom canviat, com quan en Superman es posa les ulleres i diu que és en Clark Kent. ERC, pel que vaig veure, eren de tot menys independentistes. Un fet que em va sobtar, lligat a això darrer, va ser quan un dels representants d'Esquerra del Fòrum... es va fer militant del PSOE d'un dia per l'altre! Ni ho vaig entendre aleshores ni ho entenc ara. Els PePeros eren excel·lents a l'hora de crear pol·lèmica i jugar amb els fets i les paraules, seguint una mica l'escola de Pedro J. Ramírez. I els d'Iniciativa... ai, els d'Iniciativa (tot i que cal dir que n'hi havia un parell que encara hi tocaven, cosa que no passava amb tots els partits).

Durant una època em vaig obsessionar amb el Fòrum Comunitat. Hi anava a totes hores i a totes hores s'hi penjaven comentaris, rèpliques i contrarrèpliques, arguments nous i vells. Era de bojos. Recordo que a vegades tornava de festa, mig torrat, i em connectava per veure si aquell tio havia respost als meus posts. L'endemà, tot just llevar-me, corria a l'ordinador pregant per no haver escrit cap barbaritat sota l'efecte del JB. Era aleshores quan descobria que si jo havia publicat el missatge a les quatre de la matinada me l'havien respost a les cinc.

Com tot, de mica en mica es va acabar. Va arribar gent nova i les velles glòries van desaparèixer, com desapareixen totes les velles glòries. Al Fòrum Comunitat vaig fer-hi un parell de bones coneixences i inclús algun bon amic, d'aquests que saps que duraran tota la vida, i vaig quedar-me una mica més calb per la mala llet i l'estrés, tot i que en general imperava el respecte. I al final, per desgràcia i com passa quasi sempre, molt soroll per no res: quan apagaves l'ordinador tot es quedava igual. Una llàstima.

FARTS DE GUERRA CIVIL

Jo i la majoria dels de la meva generació n'estem fins als pebrots, de la Guerra Civil i de la Postguerra (tret dels votants d'Iniciativa, és clar). I penso que hi té molt a veure la sèrie Bola de Drac. En efecte, tots els qui ens hem criat amb aquest manga tenim uns conceptes del Bé i del Mal molt més flexibles del que molts polítics, de dretes i d'esquerres, desitjarien. Hem deixat el maniqueísme molt enrere.

Vam aprendre, per exemple, que no tots els dolents són tan dolents: en Satanàs Cor Petit, al final, era un tros de pa beneït, i fins i tot el terrible Vegeta va acabar lluitant al costat del seu enemic de tota la vida per defensar la Terra, la seva família i tota la pesca. Però també vam aprendre que no tots els bons són tan bons: tret d'en Son Goku, ningú podia pujar al núvol Kington (em sembla que també la Xixi, no n'estic molt segur, el cert és que en Krilin i el Follet Tortuga no). En Yamcha era un putero i un malgastador, en Tenshin estava obsessionat en ser el més fort, en Xaos era un pobre diable, i fins i tot en Goku queia al costat fosc: recordeu com va deixar marxar en Vegeta la primera vegada que van arribar els guerrers de l'espai només per poder-hi lluitar un altre dia, perquè aleshores era el seu únic rival. Un acte d'egoisme pur i dur. Potser els únics exemples de "bé pur" serien els fills d'en Son Goku, curiosament quan la sèrie va anar degenerant.

TV3 i mitjans afins insisteixen en adoctrinar-nos com si fóssim infants: a la guerra hi havia bons i dolents. Uns van fer moltes bestieses i els altres no en van fer cap (o molt poques i molt justificables) perquè eren lluitadors per la llibertat. En realitat, no m'importa qui era més cabró. Ho dic públicament: n'estic fart de la guerra, d'assassins de monges i de franquistes perseguidors de la meva llengua, de feixistes i de comunistes, de burgesos de missa i xocolata calenta i de proletaris rancuniosos que es carregaven obres d'art centenàries. I com em passa a mi, em consta, li passa a molta més gent de la meva edat. Segur que els directors de Trenta Minuts, del Periodico, del dominical del País, dels reportatges de Cuatro i tota la pesca estaran molt decepcionat amb nosaltres. Però nosaltres seguim les ensenyances d'en Son Goku i dels seus amics: al final tot es redueix a un espetec d'hòsties, més o menys llarg, alguns moren, d'altres viuen. Després d'això alguns es fan més forts i tornen a haver-hi hòsties, a vegades amb resultats diferents, a vegades quedant-se la cosa igual. No hi ha volta de full. I si una sèrie pensada per nens i adolescents ja fuig de la distinció blanc-negre... perquè les esferes intel·lectuals catalanes i espanyoles s'esforcen per tornar-hi?

NITS DE DIUMENGE

De tots els diumenges depriments n'hi ha un que recordo particularment. Va ser avui fa quatre o cinc anys. El dia abans havíem anat a Barraques de Girona, hi tocava en Loquillo. Per descomptat, ens havíem torrat i l'havíem sentit poc. El diumenge vam quedar per jugar a rol a la tarda. Aquelles partides eren el darrer reducte de diversió abans d'enfrontar-nos a la monotonia absurda de la setmana. Jugar a rol era una cosa que esperaves i que alhora no tenies ganes que arribés perquè era la frontera on començava la rutina. Durant la partida ens explicàvem el que havíem fet el cap de setmana, perquè al llarg de la setmana mai passava res interessant: era un temps de purgatori, erm i anodí, una mena de Quaresma. També ens explicàvem les vides i les neures, si no és que són el mateix, els projectes i els desenganys, les fantasies que un dia serien realitat i les que no ho serien mai. Entretant lluitàvem contra monstres del Caos, dimonis i morts vivents. A vegades quan acabàvem de jugar anàvem a prendre una cervesa, un costum que vam anar perdent. Jo quasi sempre anava a buscar sopar a Can Samfaina, a Cassà (si algú encara no ha provat l'hamburguesa que preparen ja triga) i era un ritual agredolç. Aquell vespre, quan anava cap allà, vaig posar el CD del cotxe i la primer cançó que va sonar va ser la d'en Sabina: "La canción más hermosa del mundo", una cançó trista com poques. Després va venir "Cuando fuimos los mejores", la cançó més melancòlica que mai s'ha escrit. Quina mala tria, hòstia. Les Fires de Girona s'havien acabat i al davant hi teníem un mes llarg, fosc i lànguid. L'Adrià Puntí el retrata molt bé a la cançó "Nits de Novembre". Conduia i pensava que tot plegat era innecessàriament brutal, que les coses haurien de ser més senzilles i bones.

Els anys han passat i els diumenges d'ara no són millors que els d'abans. Potser els dies de la setmana no són un enemic tan ferotge, potser hem après a que no només de cubates i nits de festa viu l'home, però quan arriba el vespre de diumenge encara ens assalta aquella sensació que teníem quan recollíem els daus. Ja no som tan joves ni ens creiem invencibles com aleshores. Cada any des d'aleshores, quan arriba aquesta nit, em poso nostàlgic perdut. En certa forma faig balanç, miro on estava i on estic. I cada any miro de distreure'm de la millor manera possible. Aquest any, amb el blog.

Bona setmana a tothom!

ASSETJATS I ASSETJADORS

Divendres em va caure a les mans una mena de test que han fet els sindicats i que serveix per detectar si ets víctima d'assetjament laboral. Vaig llegir-lo amb estupefacció i vaig recollir-ne alguns punts, que passo a transcriure literalment.

A la persona assetjada:
- No se la convida a dinars o sopars de la feina.
- S'evita mirar-la.
- Se li deixa de parlar.
- Se li atribueixen problemes psicològics.
- Se'n parla malament al darrera.
- Sospirs, mirades despectives, somriures, tos (sic, la mala sintaxis no és meva).
- Es fan servir malnoms per referir-se a la víctima. Se la imita.
- Es critica la seva vida privada.
- Es manipulen i distorsionen les paraules de la víctima.

Encara n'hi havia més i alguns eren greus de debò (maltractament físic, terror telefònic, se li demana que faci feines perilloses o tòxiques, se li crida o insulta etc.). Però vull centrar-me en el primer grup, perque és obvi que si et colpegen, t'insulten i t'obliguen a fer la feina més perillosa i tòxica de l'empresa (que d'altra banda algú ha de fer) és obvi que t'estan assetjant.

Segons els sindicalistes, tots som assetjats i, alhora, assetjadors. Qui és que no evita tractar amb algun company a la feina? De debò es pensen que la gent no posa malnoms, inclús als seus amics? I la vida privada? El qui no es consideri, encara que sigui una mica, xafarder que llanci la primera pedra. Segons els sindicalistes hem de convidar a sopar a tothom? I si anem de copes uns quants també hem d'endur-nos als qui no suportem? Hem de riure les gràcies i ser agradables amb els companys més insolidaris? No podem somriure si algú diu una cosa estúpida, ni tan sols tossir una miqueta?

La retòrica sindicalista és quasi sempre aquesta: passada de rosca, ferotge, rancuniosa i absolutament paranoïca. Amb aquesta classe d'indicacions tothom es pot sentir marginat a la feina, de la mateixa manera que si ens dediquem a buscar símptomes de malalties ens adonarem que en tenim molts.

Els sindicalistes sempre a punt per ser útils ens descriuen el perfil de la persona propensa a ser assetjada:

"Les víctimes solen ser persones amb elevat nivell d'ètica, honradesa. Són rectes, autònomes, amb iniciativa i capacitat professional"

És curiós: segons les seves paraules és impossible que es margini un gandul, un insolidari, un trepa o un desgraciat. Tots els assetjats són treballadors rectes i exemplars. El non plus ultra de l'eficiència.

En fi, que com sempre ens toca fer-los cas: a partir d'avui somriure a la feina, ser feliços, convidar a copes fins i tot al company que ens puteja, no fos cas. S'ha acabat reunir-nos i explicar xafarderies, o dir que tal o qual està sonat (perquè, és clar, no podem atribuir-li malalties mentals falses). Mirem a tothom amb els ulls ben oberts, per si les mosques. Si un company o companya és un imbècil ho acceptarem inclús amb alegria, contents que a la nostra feina hi hagi tanta diversitat. Somriem sempre, camarades, siguem amables, siguem bons. El Gran Germà ens estima. Siguem feliços.