El dijous passat vaig quedar per dinar amb l'editor Josep Maria Riera. Havíem parlat per telèfon vàries vegades i ens havíem escrit mails però no ens coneixíem en persona. Vam dir de trobar-nos al migdia al Zurich, a Barcelona.Vaig arribar puntual i vaig demanar una cervesa per esperar-lo. Prop de la meva taula hi havia un home amb un cabell espès i blanquíssim. Era un cabell meravellós, un cabell que mai podré tenir, perquè és probable que em quedi calb abans no se'm torni tan blanc. L'home llegia un llibre, subratllava paràgrafs i escrivia notes al marge (mirant de reüll vaig descobrir que era un assaig sobre l'escriptora Carmen Laforet) i vaig pensar que probablement era ell.
- Bon dia. Ets en Josep Ma. Riera? - vaig preguntar.
L'home va somriure.
- No. Però si t'hagués dit que sí... què hauria passat?
Mai no m'havien fet una pregunta tan rara i no vaig saber què respondre. Per dir alguna cosa i no semblar idiota, vaig explicar-li que en Riera era editor i que havíem quedat per dinar, i que m'havia pensat que era ell perquè l'havia vist guixant el llibre.
- Doncs si t'hagués dit que sí, hauries tingut material per una bona novel·la, noi. - em va dir l'home dels cabells nevats.
Era un tipus agradable i vam acabar parlant de la Carmen Laforet. Tothom la coneix per la novel·la "Nada", però aquell senyor tan elegant em va explicar que posteriorment n'havia escrit unes quantes més, que van passar sense pena ni glòria. Jo ni tan sols n'havia sentit parlar.
- Quan comences massa fort passen aquestes coses- va dir l'home. - Cal anar poc a poc.
Vaig assentir. Aquelles paraules eren molt sàvies. Vaig tornar a la meva taula i vaig estar una estona mirant la cervesa: feia calor i entrava bé. Una senyora va arribar per recollir al meu nou amic i abans de marxar tots dos van passar per la meva taula. L'home es va acomiadar i va dir:
- Molt de gust, noi. Espero que les coses, al començament, no et vagin gaire bé.
Vaig dir-li adéu i gràcies. Mai abans m'havien desitjat sort d'una manera tan estranya.