El dissabte érem a la platja. Al cap d'una estona -la tranquil·litat sempre dura poc- va arribar un grup d'homes que celebraven un comiat de solter. El futur nuvi duia una disfressa clàssica: mitges de pell fins a mitja cama, top i un barret amb lluentons. A la mà una galleda plena de cocos, que oferia a la gent a canvi d'un euro. Duia un megàfon de joguina i es passejava amunt i avall cridant: "Al rico coco!" i "Cooooco, coooco fresco!", mentre la seva colla d'amics reia i li feia fotos. Arrossegaven una nina inflable espantosa, amb uns pits enormes i una cara que feia basarda. Fins aquí, per desgràcia, tot més o menys normal.El més sorprenent de tot era que la nina en qüestió la portava un nen de vuit o nou anys. La criatura duia un pentinat que semblava fet a la perruqueria Paca i un banyador negre amb flames taronges i vermelles. El pobre nen traginava la nina i, quan la processó parava per oferir cocos als banyistes, li posava els dits a la boca. Era una estampa horrorosa. El nen feia cara de no entendre res, de preguntar-se per què cony existien nines tan absurdes com aquella, amb tanta quantitat de forats (tres) la funció dels quals li era desconeguda. Pobra, pobra criatura. A vegades arrossegava la nina per una pota, i d'altres li engrapava els dos pits per subjectar-la. Van estar una estona rondant per la zona on érem i durant tota aquesta estona vaig preguntar-me què li passava pel cap. Aquella nina tan rara, aquell home amb mitges de cuiro i el seu pare (o germà, o oncle) fent-li fotos i animant-lo. I tots aquells tipus tatuats que els acompanyaven, cridant i rient. Cada cosa té la seva edat, i un comiat de solter no és el lloc ideal per un nen tan petit. I encara menys que s'hagi de fer càrrec de dur la nina inflable amunt i avall. Després els nens surten i com surten, i tothom s'estranya, s'esparreca les vestidures i diu que la culpa és de la societat, quan ells són els primers de no tenir una engruna de sentit comú. La vida d'aquest nen, em temo, serà una tragèdia.