Com que a la platja les converses privades no existeixen podem aprendre un munt de coses sobre les vides de les persones que ens envolten. Per exemple, avui mateix he descobert que els meus veïns de tovallola havien patit tota classe de problemes de salut, alguns dels quals extremadament desagradables. Cridaven tant i era tan repugnant allò que explicaven que la gent, mica en mica, se n'anava allunyant, de manera que al seu voltant s'hi ha format una circumferència perfecta de sorra desocupada.
Els altres veïns eren del tipus cadenes enormes, arracades amb brillants falsos i anells daurats. El petit Yosua i la petita Rebeca s'han portat força bé, tot i que hem sabut que a cap dels dos els hi agrada gaire estudiar i que en Yosua molt probablement serà una estrella del futbol. Temps al temps.
La setmana passada vam compartir platja amb dues mares joves. Van estar molta estona parlant de roba. Una d'elles afirmava que el color verd "le sentaba de miedo", i que mai sortia de casa sense un vestidet d'estiu, a diferència d'una tal Yesica (pel que vaig deduir, una coneguda comuna) que gosava baixar al carrer amb uns texans curts i un top. Després d'això van passar a criticar als seus respectius marits. La que monopolitzava la conversa es movia de forma frenètica i tenia una mirada ferotge, com la d'una mostela. Els modals de cap de les dues estaven a l'alçada dels diners que -teòricament- tenien. Semblaven les filles d'en Manolo, el del Bar de la Esquina, amb banyadors Gucci i ulleres Dolce Gabanna. La platja, com veieu, fa bona la dita de "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda", i ens ensenya que és molt fàcil anar pel món fent el ridícul de mala manera.