Permeteu-me un refregit d'un post que vaig penjar ara fa un any. Una de les coses que aprenem quan anem a la platja és que no val la pena anar-hi aviat per trobar lloc. Val més prendre's el cafè amb calma i sense presses. Perquè encara que arribis d'hora i aconsegueixis un bon lloc, aviat seràs rodejat per hordes d'estiuejants que te'l voldran arrabassar. Sense cap vergonya se't col·locaran quasi al damunt, obligan-te a marxar i a cedir-los el lloc. És un autèntic tour de força i guanya el més tenaç i el qui els té més ben posats. Els pitjors són els homes de mitjana edat, autòctons i de l'extrarradi. Se't tiren a sobre com llops famolencs i només et deixen una sortida: aixecar-te i marxar per no sentir les seves converses sobre com li va la vida al seu fill Yosua o a la seva filla Jessy, que ha quedat prenyada d'en Cristopher. Tota discussió amb ells és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com "La playa es de todos". Avui ens ha tornat a passar, i han estat dues les vegades que ens hem vist obligats a moure'ns de lloc. Els teníem a menys d'un pam de la tovallola. Ha estat un home, petit i escardalenc, amb aparença de Guàrdia Civil franquista. Segurament es deia José Antonio. La seva dona, que duia els cabells tenyits d'un vermell furiós, ha somrigut triomfal quan hem hagut de desplaçar les tovalloles. Volia dir-los alguna cosa, vendre cara la pell, però la meva xicota m'ha retingut:
- Deixa'ls estar, no val la pena. Han guanyat.
Derrotats, hem cedit terreny sense oposar resistència. No hi havia res a fer, i si no vols que les coses es posin lletges i tens una mica de seny, has de rendir-te. Si hi penses gaire és desolador. Perquè és ben veritat: al final ells sempre guanyen.