DIMARTS

- He enviat aquest mail a la Marissa, el meu amor del MySpace: Sorry, but we belong to different worlds. It won't work.
- Si algú creu que el Facebook és una eina per lligar, que s'apunti al MySpace.
- He abandonat el programa de les 100 flexions abans de començar la setmana quatre (a la qual he trigat sis setmanes a arribar).
- Hem concretat una data per la primera presentació de Manual de Superivència. Serà a Girona, el dia 11 de novembre. Properament, més informació.

SÍ O NO?

El dissabte passat, mentre sopàvem, un amic em va dir que havia de promocionar la novel·la en un altre blog perquè en aquest parlo de política. Segons el meu amic, que en això té més raó que un sant, el fet de criticar a un polític determinat allunya a lectors potencials. A vegades jo mateix he deixat de comprar novel·les que feien bona cara per la mala cara que feia el seu autor (per exemple, les novel·les del locutor de la COPE César Vidal).

He fet un repàs mental a les postures que tenen els escriptors de debò: alguns mostren les seves simpaties polítiques de manera oberta i desacomplexada, i escriuen en conseqüència. La Maria Mercè Roca, per exemple, és diputada d'ERC i Vicenç Villatoro anava a les llistes de CiU. D'altres parlen de política de manera més indirecta, tot i que el lector atent sap endevinar per on van els trets. Aquest grup és, segons el meu criteri, el més nombrós. En Quim Monzó en pot ser un bon exemple.

El tercer grup, els que teòricament no s'acosten a la política, no existeix. El fet d'escriure sobre un tema i no sobre un altre ja és política. El títol de l'article i l'èmfasi a l'hora de defensar unes idees o unes altres. El mitjà on escriu cadascú  és un missatge en sí mateix, tal com deia Mc Luhan. Difícilment un escriptor de dretes escriurà al Periódico, i difícilment un escriptor d'esquerres ho farà al Mundo.

No sé què pensa de mi la gent. No tinc una simpatia especial per un partit concret i la prova és que el meu vot ha canviat vàries vegades de direcció. A cada moment voto els qui em semblen menys dolents, a l'espera de trobar-ne uns que m'agradin de debò. Generalment quan parlo de política és per criticar les accions d'un polític concret. Si darrerament m'he centrat en un grup determinat és perquè és el grup que està al poder i que, per tant, té més possibilitats de cometre errors. Com els dolents de les pel·lícules solen dir, no és res personal. Només són negocis.

LA MARISSA

Avui al matí, al correu intern del MySpace, he rebut un mail en anglès d'una noia que es diu Marissa. Segons la foto (que s'ha fet ella mateix amb el mòbil a l'estil teen) és una noia molt guapa, guapíssima. Deu tenir uns vint anys. Dolços vint anys. Segons m'ha dit, és soltera i està buscant un home per a ella sola (?!). La Marissa em demana les coses normals que se solen demanar en aquestes situacions: que estigui al seu costat quan ella el necessiti, que l'estimi com mai ningú l'ha estimat, que pugui mantenir una conversa (sobre què, em pregunto jo) i tota la pesca.

La primera reacció ha estat d'estupor absolut: tinc el compte obert del MySpace de fa poc i encara no he après a fer-lo anar. L'altre dia vaig penjar-hi una foto però tampoc surto tan guapo com perquè les teens em bombardegin amb mails d'amor. Mica en mica he anat comprenent que la Marissa ha enviat el mateix correu a dotzenes de persones, vés a saber amb quines intencions. Probablement la Marissa en realitat és un obès solitari fent-se passar per tia, o alguna empresa que vol fer publicitat. No ho sé. El que sí sé és que la noia de la foto és prou guapa com perquè no li calgui buscar parella per Internet que, com tothom sap, és territori incert. 

No sé què faré amb el Myspace. Començo a veure que no és l'espai ideal per a promocionar una novel·la. La Marissa, sigui qui sigui en realitat, no crec que sigui bona lectora.

DUBTES (EXISTENCIALS) i SANTIAGO SEGURA

Sembla ser que la publicació de la novel·la avança a bon ritme. He intentat obrir un compte al Myspace i dedicar-lo íntegrament a Manual de Superivència, però és molt més complicat de fer anar que el Facebook o el propi Blogger. No m'agrada gens. L'opció 2 seria obrir un blog dedicat íntegrament a la novel·la. L'opció 3 és crear un perfil al Facebook. Potser l'opció 4 és la millor: seguir-ho centralitzant tot des d'aquí. No sé què seria més senzill i arribaria a més gent.Perquè al capdavall, com ha dit Santiago Segura avui a La Contra de la Vanguardia: "Es más fácil hacer una película que venderla". El mateix passa, em temo, amb les novel·les.

PALLASSO I MONSTRE

Quan llegeixes el llibre Pallassos i Monstres d'Albert Sánchez Piñol te'n fas creus de com uns individuus com aquells (Bokassa, Amin Dada, Mobutu i els altres) poden arribar a presidir un país. Tots ells eren éssers humans minúsculs, sense cap formació, mentiders, demagogs, manipuladors i embogits. Llegint el magnífic assaig de Piñol et preguntes com han arribat al poder i, sobretot, com s'hi han mantingut durant tants anys. El retrat dels dictadors africans és divertidíssim, alhora que amarg i descoratjador. D'aquí a uns anys  Piñol (per mi, un escriptor infravalorat) podrà escriure un altre llibre amb els nous monstres d'avui dia: Hugo Chávez, Kim Jong-Il i Gadafi, de qui darrerament hem sabut que ensenya l'Islam a joves models italianes.

A Espanya tenim el nostre propi monstre, que també és un pallasso. Per descomptat, no arriba a l'alçada de les grans figures que he citat anteriorment. Zapatero és petit, molt petit. Però també és un mentider patològic i compulsiu, un home que va negar la crisis i que va reaccionar -i malament- dos o tres anys tard. Un polític que sap menys anglès que un nen de sisè de Primària. Un estadista mediocre, per no dir que totalment inútil. Un president populista, sectari, embuster (els joves que es van emancipar encara esperen l'ajuda que els va prometre) i només preocupat pel seu despatx.

Segur que Zapatero no col·locarà la capital d'Espanya a Villamiseria de Arriba, ni es farà construir un seient d'or massís com va fer el maníac dictador d'Etiopia, Selassie. No robarà com Mobutu i, per descomptat, no farà córrer rumors sobre canibalisme com va fer Bokassa. Però si segueix així acabarem pensant que no està tan lluny d'aquests il·luminats com ens pot semblar d'un bon principi. De fet, a molts llocs ja és conegut com l'Hugo Chávez europeu.

Per cert, la frase preferida d'Idi Amin, analfabet i genocida, era "Obres, no paraules".  A algú li recorda una mica el lema del PSC ?

EL CANTÓ FOSC DEL GOOGLE ANALYTICS

No fa gaire cantava les bondats del Google Analytics, un programa que et facilita certa informació sobre les visites que rep la teva web. Ara toca parlar del costat negatiu. L'Analytics t'elabora una gràfica del nombre de visites diàries que té la teva pàgina. Quan tens temps d'escriure (i ganes, i inspiració) les coses són fantàstiques i les gràfiques es veuen boniques i equilibrades. Però quan abaixes la guàrdia la línia cau, terrible i cruel. Com una espasa afilada sobre el teu coll.  A vegades trigues molts dies a tornar a remuntar i a vegades ho aconsegueixes l'endemà mateix: en realitat ningú que escrigui té cap mena de control sobre els seus textos. Un cop fets i penjats (o publicats), s'escapen del control de l'autor. Poques vegades pot saber quins agradaran i quins no.

Curiosament, el que sí que agrada a la gent és la política. Cada post sobre aquest tema ha fet pujar les visites de forma espectacular. Cada vegada m'avorreix més parlar de política, però d'altra banda sembla que és el que més agrada. Sort que s'acosten eleccions i que, a casa nostra, de matèria prima n'hi ha molta.

El Google Analytics produeix angoixa si el consultes massa. T'obliga a estar amb els ulls oberts i a actualitzar el blog tan sovint com et sigui possible. Et torna paranoïc i et fa prendre consciència que tot és efímer, que tot el que puja, baixa i que és molt difícil mantenir-se. Si vols obrir un blog endavant, és una experiència divertida i terapèutica. Però sobretot: no et descarreguis l'Analytics.

EL PRESIDENT AL TEU IPHONE

M'agradaria tenir un iphone per poder-me descarregar l'aplicació El President al teu mòbil. Res em faria més feliç que tenir el rostre somrient de Montilla de fons de pantalla. A més d'alegrar-nos el dia, l'aplicació té moltes funcions, totes elles de gran utilitat: podem conèixer la infància del President, la seva arribada a Catalunya. l'època que va fer d'alcalde de Cornellà etc. Però la cosa no s'acaba aquí: gràcies a aquest prodigi de les telecomunicacions podrem conèixer el seu equip de campanya,les notícies relacionades amb al seva persona... I, per si  fos poc, ens dóna la possibilitat de votar els fets (i no les paraules) que ens hagin agradat més.

Veient aquest potent còctel de política, tecnologia i entreteniment, em pregunto com m'ho he fet fins ara per viure sense. D'altra banda, penso que tenir un polític a la butxaca també pot ser perillós: fa poc em va retallar un cinc per cent del meu sou sense ser funcionari i sense gaudir de cap dels seus privilegis. Només faltaria que també se'm quedessin la resta.

P.S.: a la foto, una altra mostra de l'enginy dels publicistes del PSC.

MUJERES Y HOMBRES Y VICEVERSA

Hi ha coses en aquest món més difícils d'entendre que la Fenomenologia de Hegel. Coses més fosques que els textos de Wittgenstein i més enrevessades que la filosofia de Kant. Una d'aquestes coses és el programa de Tele-5 Mujeres y hombres y viceversa. He de confessar que aquest espai televisiu em desconcerta. Encara no he estat capaç d'entendre del tot les regles que, d'altra banda, són extremadament flexibles. Els participants tan aviat poden seure entre el públic com a les cadires que hi ha al centre del plató. Pugen, baixen, criden, són candidats, deixen de ser-ho, són tronistes, abandonen el programa, tornen, ploren, sofreixen atacs d'ansietat, crisis nervioses, tenen cites entre ells, etcètera. 

Els comentaristes parlen com si estiguessin dient coses de gran importància. Els concursants són acusats de posar-se de banyes, d'enrotllar-se amb gent fora del programa, de ser uns interessats que van allà només per la fama (lògicament, els espectadors estem convençuts de que ells i elles van allà únicament a enamorar-se, perquè és obvi que els hi fa falta sortir a la tele per trobar parella). Hi ha velles que criden i velles que fan mitja, i que tenen alguna funció que desconec del tot.  

El que està clar és que el programa té una bona audiència, i que molta gent sí que l'entén. Gent que segurament no llegirà Hegel, ni Wittgenstein, ni Kant. Com tampoc els llegeixo jo. Però ells entenen el programa i jo no, cosa que em fa moltíssima ràbia.

EL DESAFIAMENT DE LES CENT FLEXIONS

L'altre dia em vaig quedar sense lectura a la platja. Com que no puc estar gaire estona sense fer res, vaig anar al  quiosc i vaig comprar la revista Men's Health. No l'havia comprat mai abans, jo sóc un home FHM. A les pàgines centrals vaig trobar-hi el Desafiament de les 100 flexions, un programa d'entrenament que, si el segueixes fidelment, et permetrà fent un centenar de flexions de braços d'una tirada. O això em van jurar els de la revista.

Vaig decidir intentar-ho. El programa està dividit en sis setmanes, al final de les quals hauries de ser capaç d'aconseguir el número màgic. La primera setmana va ser molt fàcil. La segona, amb més flexions, em va costar força més. Ara estic a la tercera i em temo que l'hauré d'allargar: sóc incapaç d'acabar-les. No és el nombre de flexions sinó el temps de recuperació entre sèries. Com pretenen que descansi només 45 segons? Generalment entre sèrie i sèrie poso la rentadora,  llegeixo un capítol sencer d'algun llibre o faig una migdiada sobre el tatami.

Demà sabré si puc passar a la quarta setmana. Començo a pensar que és una estafa i que m'han enganyat. La revista FHM mai ho hauria fet.

MÉS LLOCS ON PERDRE'S

Darrerament he inclòs dos nous links: el Racó de Kuaizi i el blog sobre música del meu amic Guillem. Feu-hi un cop d'ull.

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA (més B.S.O.)

És una cançó èpica, una mica gastada però que no hi podia faltar. Per alguns de nosaltres (també per en Matt, el protagonista, que en un moment de la novel·la la toca amb la seva guitarra) ha estat l'himne de tota una època.

PUTEROS

Ahir vaig saber que TV3 emetrà la segona temporada d'"Infidels". Aprofitant l'avinentesa us penjo un fragment d'un post que vaig escriure l'any passat.

Puteros: Aquest és el títol de la nova sèrie que tinc pensada. Quan tingui una estona començaré a escriure el guió. Grosso modo, anirà d'una colla de cinc amics que, per ser fidels a sí mateixos, seran infidels a les seves dones i s'enrotllaran amb tot bitxo vivent. He d'acabar d'arrodonir els personatges, però ja tinc alguns punt força clars. Per exemple, n'hi haurà un que el dia de la seva boda es follarà a la dama d'honor, que resultarà ser una mena d'amor d'adolescència. Un altre es tirarà a la veïna, que serà una erasmus sueca. Tinc una escena pensada: mentre se la folla a l'escala, la seva dona estarà cuinant o fregant, el que tingui un efecte més dramàtic. També hi haurà un monitor d'spinning que es follarà a les noies de seves classes i després les abandonarà com si fossin mocadors, acompanyant-ho sempre amb tota classe de comentaris pujats de to.  De tant en tant es trobaran en un bar i, tot fent gin tònics, parlaran de lo putes que són totes i de lo fidels que ells són a si mateixos. En definitiva, seran un grup d'homes que han decidit viure la seva vida, i que han pensat que la millor manera de fer-ho era posar les banyes a les seves dones i follar-se fins i tot a l'apuntador. En aquest cas, a l'apuntadora.

És una bona idea: estic segur que la crítica progressista l'alabarà i dirà que és atrevida, intensa, fresca. A les entrevistes jo, que duré ulleres fosques i gesticularé molt, insistiré en l'adjectiu "diferent". Ja imagino els titulars: "Nou format de ficció" i a sota, en lletres petites "un altre èxit del guionista Jordi Dausà".

L'única pega que hi veig és aquesta nova sèrie que han estrenat TV3, Infidels. Una mena de Mujeres Desesperadas a la catalana. Segons em van dir ahir, alguns dels meus personatges recorden massa a les protagonistes....

POLÍTICA

L'altre dia un amic em va preguntar per què ja no escrivia sobre política. La pregunta em va fer reflexionar. La veritat és que no és fruit d'un desig conscient. Simplement me n'he cansat. No crec que els polítics catalans en general, i els que governen ara en particular, donin la talla ni mereixin que la gent del carrer perdem el nostre temps valuós especulant sobre com aniria el país si ells fossin millors persones. Tenim un president calculador, sucursalista i petit, que amaga la data de les eleccions fins al darrer moment, i que, per més inri, les posa el dia del Barça-Madrid. No sé si aquesta és la seva idea d'afavorir la participació ciutadana. Tenim un partit, ERC, de suposats independentistes que s'obliden dels seus ideals quan veuen una cadira de pell. Tenim dos partits de nova fornada que, tot i buscar el mateix, són incapaços d'anar junts. Tenim CiU i la seva ambigüitat calculada. El PP, més espanyolista que mai ara que en Piqué només és un record. I d'Iniciativa i de Ciutadans m'estimo més no parlar-ne. Per què no escric sobre política? Doncs perquè la política catalana no s'ho val. M'estimo més fer servir el blog com a plataforma per inflar el meu ego i per estalviar-me hores de psicoanàlisis. He dit.

MALSONS

Aquesta nit he tingut un malson, feia temps que no em passava. Era a la platja, banyant-me, i de cop m'atacaven tota classe de monstres marítims. Quan revisc aquelles imatges - tinc els records ben clars- em dono compte que aquells monstres marítims eren força ridículs, però en aquell moment em semblaven horrorosos. Després, de cop, era en una masmorra on hi havia gent tancada. Una mena de monjo em feia de guia. La gent, quan ens veia, ens tirava coses i ens insultava. M'he despertat de cop, molt espantat. M'he tornat a adormir al cap de pocs segons i el malson ha seguit allà on l'havia deixat, com quan pares una pel·lícula per anar al lavabo. M'he tornat a despertar sobressaltat. Aquesta vegada he decidit no tornar-me a adormir, i una bona manera per fer-ho era anar al lavabo. Generalment vaig a un lavabo que hi ha a l'altra punta de la casa per no despertar a la meva xicota, però com que sóc un covard avui he anat al bany que tenim al costat de l'habitació. He hagut de fer el riu mirant el mirall perquè estava terroritzat i pensava que potser sortiria algun ésser malèfic d'allà dins. Després he tornat corrent al llit. Per culpa de totes aquestes corredisses meves, lògicament, he despertat a la meva xicota. Eren les cinc del matí. He estat a punt de llevar-me altra vegada i posar-me a llegir o a escriure: qualsevol cosa que no fos dormir. Però he tornat a caure. Per sort, no he tornat a somiar.

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA B.S.O.

Manual de Supervivència sembla que avança. Si no hi ha problemes hauria de ser al carrer abans de Nadal.
Aquest clip, "November Rain" dels Guns'n Roses és part de la banda sonora del llibre. Perquè les novel·les, com les pel·lícules, també tenen banda sonora. Aquesta cançó és la principal, la que es fa servir per promocionar la pel·lícula. En aquest cas, la novel·la. Els propers dies en penjaré alguna altra. La cançó m'encanta i el vídeo clip, en certa manera, s'acosta a l'esperit del llibre. I recordeu: "And nothing lasts forever/even cold november rain".