Pérez-Reverte, un dels meus escriptors preferits en llengua castellana, el dissabte passat - en referència a la destitució de Moratinos- va escriure: "Vi llorara a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos".
Lògicament aquest comentari va provocar una allau d'acusacions de masclisme. Pérez-Reverte, enfadat, va contraatacar dient que no es tracta de masclisme sinó de dignitat. Després va afegir: "Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda".
No esperava menys del creador del meu ídol, el Capitán Alatriste. Pérez-Reberte en el fons és un romàntic que somia amb una Espanya que no existeix - i que segurament no ha existit mai- però que retrata de forma magistral a les seves novel·les. A Pérez-Reverte, com a mi, li agradaria ser un espadatxí sinistre que despatxa rivals a tanto la mojada. Passar-se les nits rondant per carrerons foscos i humits, beure vi servit per daifas de medio pelo a tavernes de mala nota i llançar-se al combat defensant un rei en el que no creus i una bandera que no estàs segur de que sigui la teva.
És normal que un romàntic com Pérez-Reverte no soporti a Moratinos.