No volia haver d'escriure aquest post. Pensava que, al final, d'alguna manera ho aconseguiria. Que d'alguna manera se'n sortiria. Diuen que per derrotar al càncer cal una determinació a prova de bombes. El meu amic, company d'universitat i de feina, Xicu Petit la tenia. Però per desgràcia no n'hi ha hagut prou.
Home de fe com era, ens ha donat un exemple d'enteresa extraordinària. En unes condicions que haurien fet que la majoria de nosaltres ens passéssim el dia lamentant-nos i maleïnt la nostra mala sort, ell es negava a abandonar. No es va rendir mai. Si no aprenem la lliçó després de l'exemple que ens ha donat és que som uns casos perduts.
No es tracta ara d'alabar de forma exagerada els difunts, que és una tradició que no m'agrada gens: el que escric és la pura veritat. Sense maquillar-la ni ensucrar-la. Fins i tot malalt tenia més energia i entusiasme que molta gent perfectament sana.
Un dia que vaig anar-lo a veure a l'hospital em va dir que, sobretot, no deixés d'escriure en aquest blog. Em va dir que li agradava llegir-me i que el divertia. No pateixis, Xicu: seguiré fent-ho sempre que pugui perquè tu, des d'allà on siguis, puguis llegir el Tardes de birres.